Translate

24 de desembre 2014

III TRAIL DELS TORRONS 21/12/14

III TRAIL DEL TORRONS 21/12/14


Aquest diumenge, hem cel·lebrat entre companys i amics la tradicional sortida per Collserola en aquestes dates, per encarar les festes de Nadal sense remordiments culinaris. Sí, el III Trail dels Torrons ha servit per consolidar una trobada que cada edició va a més, tot i ser un sortida en petit comitè. En aquesta ocasió, ens hem reunit 19 atletes, disposats a gaudir i patir dels racons més salvatges i feréstecs de la Serra de Collserola.




Un indret a tocar de la gran ciutat, que amaga petits tresors i que en aquesta època de l'any, li donen un caire més místic. Malgrat les baixes d'última hora, per diferents motius personals, d'en Cesc Sensada, l'Albert López Valero, en Fran Martínez i en Marc Navarro, al final ens hem aplegat quasi una vintena de participants. En Dionís Hidalgo és l'únic que ha fet les 3 edicions oficials.







En Jordi Martínez Rami, molt bon coneixedor del Parc i company de fatigues, l'ha fet 2 cops de forma oficial i una anterior que va suposar la llavor del Trail. Ell, és qui em va proposar la idea de convertir-ho en una espècie de sortida pirata, arrel d'un entrenament de qualitat que vaig organitzar amb alguns amics, ara "emblemes" del món ultra de casa nostra, com en Toni Jofre (Tor de Geants, Petit Trot a Leon...), Jordi Martí Olivella (Enhumilak, UT Sierra de Bandoleros...), i en Jordi Garcia - Yak (Ronda dels Cims, Gran Raid dels Pirineus...). 






La Sílvia Givogre, en Juan Luis Montilla, en Carles Espierriz, en Jordi Florensa, i l'Eduard Gonzàlez no han faltat a la cita i amb 2 participacions, ja són addictes als "Torrons". Alguns com en David Palos i en Joan Morral, no coneixien res de la zona i els ha sorprès gratament. Altres com en Nacho Sasselli, l'Albert Casas, en Pep Zamora i en Dani Agustín, són més assidus tant a córrer com a fer btt, per la variada geografia del Parc;






La resta dels components eren en Luisjo Sànchez, en Juanjo Lagarto, en Xavier Grau, en Xavi Màrquez i en Frank Mercader, i han descobert que tenim un autèntic trenca-cames al pati casa, si es busca un itinerari adequat. El recorregut de 26Km i 1.200m+ es podria dividir en tres parts. Uns primers quilòmetres on hem fet gran part del desnivell, gaudint de grans vistes panoràmiques. Un segon tram més rodador amb pocs desnivells, però molt frondós de vegetació. I un tercer, amb un major desnivell que l'anterior i on la fatiga ha començat a fer acte de presencia.






Així doncs, sortim des del Velòdrom d'Horta després de les presentacions i pugem pel GR-6 fins el Turó de Valldaura (+275m.), per escalfar motors. El matí s'ha llevat fred, però el dia és radiant. Tot seguit enllacem el camí de carena, fins el Pas del Rei, i baixem pel mateix GR fins a Can Gener, Font de Sant Medir, on fem la foto de família. Després d'una curta parada a l'Ermita de Sant Medir, pugem dues trialeres, per arribar al Turó de la Magarola.






Una d'elles batejada fa temps com a "La Zegamera", requereix de potencia i resistència per poder fer-la tota al trot. Si això li sumem la segona rampa que t'acaba de deixar sense alè, podem considerar els que superen el repte, com doctorats en Zegama sense tenir en compte el fang, un element clau... A dalt, trobem un excel·lent mirador natural de la ciutat i de totes les muntanyes del voltant, com Montserrat, Sant Llorenç del Munt, El Montseny, i fins i tot es divisa la neu del Pirineu.






A continuació, desfem el sender, creuant de nou el Pas de Rei, i tornem a la torre de guaita del Turó de Valldaura, on prenem la trialera, per anar a veure el "Jardí Zen". Tot just passat una torre d'alta tensió, s'intueix a mà esquerra, entre els arbusts, una espècie de túnel entre la vegetació, que ens porta fins un punt on s'obre als nostres ulls, un jardí espaiós, que algú de forma altruista, cuida i mima i que recorda un jardí zen. Es tracta d'un espai de recolliment i pau en ple cor de Collserola. 






Desfem part del sender que hem hagut de fer acotats, i baixem per un corriol humit i relliscós, fins el Forat del Vent, on agafem primer una pista que més enllà es transforma en un sender, que ens portarà directe a la Font dels Caçadors o d'en Güell. A partir d'aquí, cal fer un tram de pista costerut, direcció Can Valldaura, fins un trencall a mà dreta, on agafem pista i tot seguit un sender poc transitat, que ens portarà fins a la llera del Torrent de Valldaura. Ens trobem en un dels llocs més perduts del Parc.





De fet, la part superior d'aquest corriol que ara iniciem ha quedat engolit pels esbarzers i és impracticable. La part inferior que va fins a Can Cerdà, es deixa fer malgrat patim algunes esgarrinxades... Un cop a Can Cerdà, seguim la pista que baixa cap a Can Coll, fins un punt, on ens desviem a mà esquerre, creuant el Torrent de Can Cerdà, com si haguéssim d'anar a Can Borrell. Aquí, ens trobem un gran bassal d'aigua i fang que no dubtem en tastar-lo, excepte alguns "urbanites" que prefreixen tornar a casa més nets que una patena...






A l'alçada de la carretera, seguim un sender que va paral·lel a l'asfalt, fins el recinte de la Flor de Maig. En aquest punt, la Sílvia, en Monti, en Xavi i en Juanjo decideixen tornar per la via més directa possible, ja que se'ls tira el temps a sobre. Tot seguit, fem una incursió express a la Font de Sant Pau, que aquest cop desprèn una mala olor que no invita a quedar-se, i dibuixem una espècie d'arc, pels revirats corriols de la zona de Can Castellbò, creuant-nos amb alguns ciclistes que venen de cara.






Amb Cerdanyola quasi a tocar, arribem a Can Coll, on hi ha un gran ambient. Fa olor a carn a la brasa i decidim "in situ" que l'any vinent, serà el nostre campament base, per iniciar la sortida. A partir d'aquí, comencem el camí de retorn després de 17Km de marxa, passant per la falda del Puig de la Guàrdia, fins a trobar la pista que porta a Can Codina. Diversos senders curts, de pujada i baixada ens serveixen per anar desplaçant-nos fins a Can Catà i l'Ermita de Sant Iscle de les Feixes.





Passem per la Font de Can Lloses, quasi sense posar atenció, ja que es fa tard, i encarem el Torrent de Sant Iscle, un racó sempre agradable i misteriós, pensant que sols ens resta aquest obstacle abans de tornar a la civilització. Fins aquí el grup ha estat molt homogeni, malgrat en la darrera pujada del dia, en Frank Mercadé, ha pagat un xic la "novatada", però es mereix tot el respecte, ja que ha aguantat com un campió tota la ruta! Superat el darrer entrebanc, baixem per la Muntanya del Notari, seguint el curs d'un sender molt panoràmic, que ens porta directes a la rotonda del Tanatori de la Ronda de Dalt. Només ens cal continuar fins el Velòdrom, punt i final de la ruta i acabar desitjant-nos un Bon Nadal!


TRACK DEL III TRAIL TORRONS


VIDEO III TRAIL DELS TORRONS BY RAMI



Lluís Planagumà i Grífol

28 de novembre 2014

MARATÓ DEL MONTSENY 09/11/2014

MARATÓ DEL MONTSENY 09/11/2014


Després de la èpica I edició de la Marató del Montseny'11, no havia tornat a participar per aquestes contrades fins avui. Dos anys sense poder assistir per culpa de la lesió al pubis. Aquest cop ha estat inversament proporcional, amb una meteorologia perfecte per córrer, i gaudint de tota la colla d'amics i coneguts que m'he trobat abans, durant i després de la cursa.







El dissabte tarda junt amb el Juan Luis Montilla i l'Albert Casas anem cap a Sant Esteve de Palautordera, per recollir els dorsals. Malgrat haver estat un mes parat sense córrer,  a causa del recent abandonament a la Ultra Pirineu per noves molèsties als abdominals inferiors, i presentar-me a la línia de sortida molt curt de kilòmetres, tinc plena confiança en mi mateix. De seguida començo a trobar coneguts dins el pavelló. Petem la xerrada amb en Raül Racero dels Koalas, l'Oriol Pagès, en David Carrasco, i a l'Yves Almellones entre altres. A destacar la trobada amb l'Angie Rigo i en Xavi Torrens, que ens vam conèixer un estiu de fa uns anyets, fent la Volta al Montblanc i que no havíem tornat a coincidir. Ells formen part de l'equip Sa Milana d'Illes Balears.






També em fa il·lusió poder saludar i xerrar amb l'Alfredo Gil i el Manuel amb qui vaig compartir l'experiència de la Marató del Meridiano a l'illa de El Hierro, molt recomanable per cert. Després de la sessió de nutrició esportiva i el briefing de la prova, marxem cap al Can Gil-Leon, a tocar del poble de Montseny, amics d'aventures amb qui compartim sopar i tertúlia abans d'anar a dormir.







Diumenge després d'esmorzar baixem cap a Sant Esteve de P. A la línia de sortida puc saludar a la Rosa Navarro i la petita Anna, així com l'Anna Juvé i en José Manuel Granadero, que s'han apropat per animar al personal. Cal dir que el nivell d'avui és altíssim, ja que és la darrera prova de les Skyrunner National Sèries Buff-Salomon i a més és Campionat d'Espanya de Clubs de Carreres per Muntanya. Serà qüestió d'agafar-s'ho seriosament...!






La sortida és molt ràpida, massa pel meu gust, però cal apretar les dents durant els primers kilòmetres, per no patir cues alhora de circular per corriols. Durant aquest tram fins a Mosqueroles coincideixo amb en Jordi Martí Olivella. Al seu costat es troba en Sergi Cuscó que només el coneixia virtualment a través de les xarxes socials. A més de 170 pulsacions per minut vaig fent amics, com el David Calaburra que acaba de sortir d'una grip i va mig ofegat.






Per sort, passat l'avituallament del Km 4 en 26'23", la pista desapareix i es converteix en un camí més estret, amb suaus pujades que fem al trot. La cursa ja està llançada, però segueixen havent molts nervis entre els participants, amb continus avançaments i intercanvi de posicions, en el terreny que cadascú domina millor. Arribo a Fontmartina Km 8 en 56'45". Molta expectació a l'avituallament. En Dani Galera, en Massa o l'Yves són alguns dels que m'esperonen. La veritat és que donen ales i no cal prendre's Red Bull!.








En aquest punt m'emparello uns instants amb en Salvador Vilalta Berengueras, que em sonava de vista però que no en sabia el nom. A partir d'aquí transitem per corriols que és on em sento més còmode corrent, ja siguin de pujada o baixada. Passat el cartell del Km10 (1h08'23"), iniciem el primer descens camí del Càmping Les Illes. Paro un moment a canviar l'aigua de les olives i reprenc la marxa un xic fort, per recuperar el terreny perdut.





Avanço a la Melissa Galí de l'equip Mur i Castell - Tuga, que avui no té el dia i en poca estona ja sóc al Km14 Càmping Les Illes. Un parell de gots per hidratar i seguim a ritme viu per un sender divertit on cal salvar algun obstacle de la natura que ens barra el pas. Tot seguit arribem a l'idil.lic racó de Sant Bernat Km 16 (1h43'45") que està ple a vessar de public animant i esperant el pas dels atletes. És un dels controls de pas i el primer avituallament complet.






Cal carregar piles i em prenc el meu temps, doncs en 5Km afrontem 800m+. Aquest tram fins el Coll de l'Home Mort, el faig en la seva major part caminant, malgrat això, les pulsacions segueixen sent altes. La transició de caminar en comptes de córrer, serveix per recuperar un a mica l'alè i em permet avançar adversaris o retallar temps als atletes que van per davant. Abans d'arribar a dalt, deixem el cim del Matagalls a mà esquerra. En el mateix instant visualitzo la figura d'en Jordi Martí Olivella.









Començo el descens cap a Sant Marçal, per un bosc de fades encantades... En poca estona arribo al Coll Pregon Km20 (2h38'29"), on atrapo en Jordi Martí, que no està fi de la panxa. Li guanyo uns metres, però una vegada a l'avituallament tornem a córrer plegats. Estic gaudint al màxim durant aquesta part del recorregut. La multitud de fulles amaguen forats o pedres que poden ser traïdores, i cal baixar pensant en un possible entrebanc inesperat. Per sort, només una torta de peu, sense conseqüencies.








Camí de Les Agudes Km 25 (3h10'17"), torno a agafar avantatge respecte en Jordi. M'emparello amb un noi de Vitòria, amb qui faig tota la pujada fins dalt la carena, xerrant de diferents curses. Aquest cop la temperatura és ideal, fa la fresca justa i no bufa gens de vent, en el tram per accedir al Coll del Turó. De lluny es comencen a escoltar els tambors del grup de batucada, que inconscientment fan que un incrementi el ritme de creuer.






Un cop al peu del Turó, puc saludar a l'Àngela, a l'Yves entre la cridòria i el gran ambient que s'ha format. No és el Sancti Spiritu però temps al temps... Omplo el bidó i surto corrent amb un grapat de fruits secs i un diversos trossos de codony. El Km30 el tenim a tocar del Turó de l'Home (4h05'10"). La primera part del descens fins a Fontmartina el baixo fort i avanço diferents atletes. Estic en la meva salsa, corriol estret amb bardisses, forta pendent i molta pedra solta. Gaudeixo arriscant-me per mantenir l'equilibri.





A l'alçada de Fontmartina Km34 (4h33'02") ens ajuntem un grup de 8-10 atletes entre ells en Pika el Fuerte i en Jordi que em torna a atrapar. Sembla que s'ha recuperat i no triga gaire a marxar endavant. A partir d'aquí fins a meta, he d'afluixar el ritme, ja que els trams de pista, em produeixen dolors al pubis, havent de fer les passes més curtes. Són 8Km durs on hem quedo pràcticament sol, intentant no defallir.






Finalment entro a meta en 5h21'30" en 133ª posició de 750 atletes arribats en les 8hores de temps límit i 31è Veterà. Molt content, després d'estar un mes parat, per la lesió que em va obligar a abandonar a l'Ultra Pirineu. No es pot demanar més. De bon principi he anat calcant els temps de pas de fa 3 anys, amb la por que més tard em passés factura el poc kilometratge i mantenint un ritme alt de pulsacions (169) en tota la cursa, però per sort no ha vingut de visita l'home del sac...





Feliç, per haver acabat una nova fita. Volia agrair molt especialment a la Marta Soro Ventura, la seva predisposició per buscar-me un raconet per fer la revisió tècnica dos dies abans de la cursa. Felicitar de nou a la organització de nou, per la gran feina feta i als fotògrafs Angel Enguita, Elena Mate i Sergi Lloveras per aquests records vivents. En definitiva, una luxe de carrera al costat de casa.




CLASSIFICACIÓ GENERAL

VIDEO OFICIAL OCISPORT

VIDEO BY RAMI

VIDEO D'ELENA MATE


Lluís Planagumà i Grífol


26 de setembre 2014

I RUTA MINERA 20/07/14

I RUTA MINERA 20/07/14


Diumenge 20/07/14 en Dionís Hidalgo, els germans Sergi i Xavier Hernanz i un servidor, hem participat a la 1a edició de la Ruta Minera. La cicloturista més dura de Catalunya, amb un recorregut de 166Km i 4150m+. El traçat circular, transcorre íntegrament pel Prepirineu, travessant en gran part el Berguedà i en menor les comarques de l'Alt Urgell i el Solsonès. 

El principal al·licient de la prova és superar 6 Ports de Muntanya i en especial el del Pradell, de categoria especial (HC),amb rampes del 26% i un kilòmetre al 15% de mitja. El dissabte, ha estat una jornada de nervis ja que la meteorologia no estava clara, agafant més estris del compte, per acabar de decidir demà a última hora. Al voltant de les 19h ens hem trobat al pavelló municipal de Berga, per tal de recollir el dorsal. 







A la petita fira hem coincidit amb en Daniel Sanz que estava al stand de Viator amb qui hem petat la xerrada. Tot seguit, hem anat cap a l'alberg a sopar, a base de macarrons i pit de pollastre. Per concloure el dia, hem fet una cervesa mentre comentem el perfil, talls horaris etc... Amb els nervis ha costat força conciliar el son i a les 6h del matí, donava la sensació de no haver aclucat l'ull.






Després de treure el cap per la finestra i veure com s'aixeca el dia, decideixo la indumentària a posar-me i baixem al menjador on s'apleguen altres participants de la prova. A part del propi esmorzar que donen a l'alberg, ho complemento amb la "famosa" papilla de l'avia. A continuació torno a passar per la toilette, que en les darreres hores he visitat en diverses ocasions...







La cita és a les 8 del matí al costat del pavelló, tot i que finalment hem sortit quasi a les 8h30 després dels parlaments i rendir homenatge al exciclista Jose Perez Francès. En total el nombre de ciclistes que han pres la sortida ha rondat sobre els 475. Els primers instants han servit per recórrer els carrers del centre de Berga fins que ens hem dirigit a la part alta de la ciutat. Una vegada allà, hem iniciat un curt descens fins el Pantà de La Baells,  per continuar per carretera direcció el poble de Vilada.





Durant aquest tram, el gran grup de ciclistes s'ha anat disgregant i cadascú ha posat el seu ritme de creuer per tal de no gastar més del necessari abans d'hora. De moment la temperatura és ideal per pedalar. Aviat arribem a Vilada a partir d'on s'inicia l'ascens al primer port del dia, el de la Batallola 1.195m (2a categoria amb 17.3Km 505m+ i amb un pendent mig del 4%.






Tot seguit creuem el poble de Borredà i ens desviem de la carretera principal, per agafar un altre de local cap al municipi més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà. A partir d'aquest punt,  s'endureix la pujada amb un tram del 16%, on en Xavi i en Dionís prenen la davantera, marxant un centenar de metres. En Sergi i jo, més conservadors baixem un xic el ritme. 







Un cop a dalt dels Rasos del Tubau, baixem direcció la Pobla de Lillet per una carretera estreta i sinuosa. La organització ens avisa amb banderoles d'un pas, que cal fer amb precaució per evitar accidents. Durant aquest tram fins l'avituallament de Guardiola de Berguedà, tots dos anem còmodament a remolc d'un escamot que s'ha format de forma natural. En poca estona agafem en Dionís, que s'afegeix a nosaltres. 






Arribem a Guardiola de Berguedà (Km49),després de quasi 2 hores de cursa. En Xavi ens espera a que carreguem piles i sortim tots junts, amb el pensament d'afrontar l'obstacle més difícil de la jornada, el Port del Pradell (1.731m.) de Categoria Especial de 21Km i un pendent mig del 7%, que salva 1.029metres. Durant un parell de kilòmetres circulem per la C-16, l'Eix del Llobregat, fins que prenem una desviació a mà dreta direcció al Pedraforca. 






Estem de nou al punt més baix, i a partir d'aquí només fem que pujar. Passats uns 3 kilòmetres a mà esquerra trobem un trencall que ens portarà fins el Jou i Sant Corneli. Es tracta d'una tranquil·la pista asfaltada, des d'on podem contemplar el Catllaras i els Cingles de Vallcebre. 







Un cop a Sant Corneli girem a mà dreta per continuar per una carretera més ample. Aviat junt amb en Xavi, anirem avançant ciclistes amb un ritme constant que farà que ens distanciem lleugerament d'en Sergi i en Dionís. Abans d'arribar a la pista forestal que porta cap al poble de Peguera, ens desviem a mà dreta fins Vallcebre.







Una vegada arribem al Coll de Fumanyà (1.548m.), on ens rep un dinosaure immens de ferro, i que sembla que estan reconvertint una antiga mina en un espai cultural, s'inicia una forta baixada direcció Saldes que s'estroncarà de cop quan els controls ens desviem a mà esquerra. Estem als darrers 3Km del Port del Pradell i on s'inicia el veritable infern.






Amb la vista, vaig mirant els ciclistes que van per davant. Alguns ja circulen de banda a banda de la carretera. Aprofito per fer les darreres fotos just abans de la senyal de trànsit que indica un 20%. A partir d'aquí cal agafar fort el manillar, estrènyer les dents i guanyar metre a metre, fent ziga zagues damunt la bicicleta, a una velocitat de ralentí sense perdre l'equilibri.






Sort en tenim, tots els participants, de la claca espontània de familiars i afeccionats que han vingut, i que ens han donat forces per no posar peu a terra. A un kilòmetre escàs per coronar, avanço en Xavi que ha parat en dues ocasions per rampes a les cames. Una vegada a dalt, s'observa en primer terme el Pedraforca, encara que a mida que iniciem el descens cap a la Pleta Palomera desapareix la silueta característica de l'enforcadura passant a ser un mur de pedra de grans dimensions.






És aquí, al principi de la baixada, on en un nou avituallament, ens reagrupem tots quatre. Les rampes sostingudes han fet estralls en més d'un, provocant més d'un fiasco, parlant en termes de trial... Un cop recuperat l'alè i amb els dipòsits de glucosa més alts ens dirigim cap a Gósol. A aquestes alçades i amb els símptomes previs, recomano als companys que es prenguin un xarrup de magnesi, per recuperar la fatiga muscular.






Una vegada creuem el poble de Gósol (Km 83), s'inicia el tercer port del dia, el Coll de Josa (Km 89), de 2a Categoria i 8.5Km de longitud amb un 5.1% de desnivell mig.  Personalment, estic pletòric i pujo el port molt fàcilment. En Xavi sembla que va millor, però encara no està al seu nivell habitual. En Dionís sense fer soroll, va sumant ports i en Sergi es mostra molt ferm, malgrat el poc kilometratge en els entrenaments. Units fent força! Es tracta d'arribar tots junts, si podem mantenir un ritme semblant.






El descens cap a Josa de Cadí és ràpid i cal anar en compte en alguna corba on la organització ens indica que cal ralentitzar la marxa per no prendre mal. Aviat la carretera gira cap a l'esquerra i podem apreciar la típica estampa del poblet enclavat en un turó amb el perfil del cim del Cadinell davant mateix. Quan arribem a l'avituallament de Josa, (Km 94), veiem un noi que ha patit una caiguda i està a l'espera de l'ambulància; Malgrat l'abandonament sembla que la cosa només quedarà en múltiples contusions.






Després de menjar quelcom i omplir bidons, seguim baixant fins el trencall que ens porta a Tuixén. Aquí iniciem la quarta ascensió del dia, el Coll de Port de 1a Categoria que guanya 537m+ en 10Km i que suposa un 5.4%% de desnivell mig. L'asfalt de la carretera està bastant degradat i cal buscar la millor traçada per evitar un major desgast. A aquestes alçades, les forces ja comencen a notar l'esforç acumulat.







En Xavi a les primeres rampes ens pren una avantatge que ja no recuperarem. La resta anem pujant a ritme i arribem junts a dalt, on ens reunim de nou amb ell a l'avituallament. El Coll de Port està a 1.663m. d'altitud i és el Km 110 de cursa. Per davant ens resten un curt descens de 4Km, fins una cruïlla, on hi ha dos trencalls, un que va cap a la Coma i la Pedra i l'altre que va cap a l'estació d'esquí de Port del Compte.






El traçat que seguim puja cap al centre hivernal. El ferm de la calçada és ple de grava ja que estan fent tasques de pavimentació, que dificulta l'ascensió. Per sort són només 2Km durs i aviat passem per la urbanització a la cota 1.680, que hi ha a peu de pistes. En Xavi passa primer, després jo, i en Sergi i en Dionís un pèl més tard.








A partir d'aquí, pedalem per un tram planer fins el Coll de Jou, amb espectaculars vistes al poble de Sant Llorenç de Morunys i el Pantà de La Llosa del Cavall. Em paro a fer un parell de fotos i m'atrapa en Sergi. Cauen quatre gotes i tots dos iniciem el descens fins a Sant Llorenç de Morunys, esperant que la cosa no vagi a més. A la sortida del poble, hi ha el darrer avituallament abans de la meta. 






Tots junts encarem l'ultim escull, el Port de la Mina, de 2a Cat. 7.5Km de distància , un 4.6% de desnivell i un guany de 375m+. Particularment, és on més he patit de cames. Les forces estan al límit i una vegada passat un túnel, només ens queda una divertida baixada cap a Berga, sota la mirada d'uns núvols amenaçadors que no tardaran gaire a descarregar amb força després de la dutxa. 






Després de 8h18'19" tanquem el cercle i entrem tots junts a meta contents d'haver gaudit d'una jornada cicloturista per recordar. En definitiva una ruta molt recomanable, per la seva bellesa paisatjística, per la duresa, i que en pocs anys es convertirà en un referent. Les vistes panoràmiques als Cingles de Vallcebre, al Pedraforca o el Cadinell; L'esclat de colors dels paratges del Catllaras, la Serra d'Ensija i la Serra del Verd;






Els seus pobles aïllats, enmarcats en racons de postal, com Sant Jaume de Frontanyà, o Josa de Cadí, i la historia i desenvolupament d'aquests nuclis que donen nom a la ruta, són l'altre vessant menys lúdica, però que també ens van omplir de goig.





Lluís Planagumà i Grífol

10 de juny 2014

MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI 2014

MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI'14



Diumenge 25 de maig vaig tenir el privilegi de participar per quart cop a la millor Marató de Muntanya del Món. La mítica Zegama-Aizkorri es referma any rere any com la carrera que aglutina major nivell mundial. Aquest any per més inri, 4 corredors (Kilian Jornet 3h48'38", Marco de Gasperi 3h50'38", Luis Alberto Hernando 3h50'57" i Ionut Zinca 3h53'14" han rebaixat l'anterior record de la prova establert l'any 2005 per Rob Jebb 3h54'18", i que s'havia resistit durant 9 anys!





En categoria femenina la classificació ha estat liderada per Stevie Kremer 4h46'44", Elisa Desco 4h50'21" i Maite Maiora 4h51'48" relegant a Emelie Forsberg 4h52'12", a la quarta plaça, que ha participat amb una lesió al canell. El rècord de la italiana Emanuela Brizio amb 4h38'19" segueix vigent des de l'any 2009.






Tot va començar a finals de febrer, quan la Rosa Navarro em va comunicar via whatsapp que m'havia tocat un dorsal al sorteig.  Cal recordar que es tracta d'una prova molt codiciada i que aquest any va rebre mes de 4.000 preinscripcions per optar al sorteig de 225 dorsals, de les quals 900 sol·licituds provenien de corredors catalans. La resta són pels atletes d'elit mundial o per qui s'ha guanyat plaça per temps en l'edició anterior. Així doncs després d'estar 26 mesos sense córrer cap cursa a peu, per culpa de la pubalgia, tenia una oportunitat d'or per sentir-me de nou skyrunner. Era l'excusa perfecte que estava buscant per acabar de trobar la motivació faltant en aquests mesos d'exili.






Calia reprendre els exercicis per reforçar la part inferior d'abdominals i els adductors, una tasca molt pesada i que sempre m'ha fet mandra. Fins finals de març l'activitat física ha estat l'esquí de muntanya i la bicicleta de carretera. M'han permès incrementar la capacitat pulmonar sense cap mena d'impacte ni risc de lesió. Pel que fa a l'activitat atlètica es resumeix en 260Km repartits en 89, 92 i 89Km respectivament els mesos de març, abril i maig per preparar específicament la Marató. Molt curt de kilòmetres i sense fer cap mena de series en pla per tenir xispa...






Malgrat haver patit un esquinç de turmell i molèsties al pubis i al tendó d'Aquil·les tinc la tranquil·litat de conèixer el recorregut i l'esforç que comporta. L'únic que em neguiteja és el fet de no saber exactament el meu estat real, després de tant temps sense competir. Serà el gran enigma que s'anirà desgranant a mida que vagi avançant la cursa. Dijous, abans de pujar cap al País Basc, faig la visita de rigor a la meva osteòpata, Marta Soro per que em deixi com nou. Dissabte pel matí junt amb en Juan Luis Montilla, company de club - Triatló Molins de Rei, fem via cap a Euskadi. Parem per dinar a un restaurant de carretera, a la localitat de Huarte on ens fem un homenatge com cal abans de la carrera. 






El viatge en cotxe amb en Monti, ha estat molt entretingut, parlant dels diferents punts negres de la cursa i demés batalletes. Passat Alsàsua, i tal com entrem a Guipúscoa, el paisatge es transforma. La carretera estreta que ens condueix fins a Zegama ja deixa veure detalls del paradís que ens espera. La verdor, l'espessa vegetació i la boira cobrint els cims ens donen la benvinguda. Tal com arribem a les 16h30, anem a recollir els dorsals. De seguida començo a trobar coneguts. El Raül Racero dels Koalas Team, en "Krlos" de Corredors.cat, en Lluís Sanvicente i la resta d'equip Andorrà, l'Albert López Valero que l'endemà per una indigestió no podrà participar a la cursa, en Marc Pinsach, Top Ten al Campionat del Món d'Esquí-Alpinisme, etc...







Fa tant temps que no faig cap cursa que no he pensat ni en portar el xip. Sort que la organització en té de sobres. Al cap de poca estona coincidim amb la Rosa Navarro, en Dani Galera i la petita Anna que està un pel enfebrada... Feia molt temps que no ens veiem i la veritat que em venia molt de gust de tornar-los a trobar. En Jordi Martí Olivella m'ha comentat que venia força gent del país del cava i hem aprofitat per conèixer la nova fornada d'atletes de Sant Sadurní d'Anoia i Vilafranca com els germans Joan i Anna Juvé, en Gerard Martí, la Fàtima Becerra, en Kiku Olivella i la resta d'equip Terradesports i amics.






Mentre esperem que obrin portes per entrar al briefing, aprofitem per parlar amb en Benito Lecuona,  l'únic que fa Zegama amb les sabatilles típiques de pastor. Es tracta de tot un clàssic de la marató. És el nexe d'unió entre el tradicional món rural i l'actual món de la competició. Ens explica que el material del que estan fetes les espardenyes o abarques és el més resistent per suportar l'àcid que representen els orins i excrements de les ovelles, en el seu dia a dia laboral.






Mitja hora abans d'iniciar-se la reunió informativa, prenem posicions a la sala d'actes,  ja que després s'omple de gom a gom. El presentador de l'acte ens dona la benvinguda en euskera, anglès i català i gran part del public assistent comença a aplaudir de forma espontània. Tot seguit després dels parlaments dels representants federatius i de l'alcadesa, l'Alberto Aierbe ens descriu l'itinerari i ens explica la meteorologia esperada per demà.






Sembla que pinten bastos... Pel que diuen es possible que hi hagi tempesta... Tot seguit fem el típic tast de formatge Idiazàbal i uns quants culets de sidra a càrrec de la organització mentre acabem de petar la xerrada amb altres coneguts com en Josep Massagué, en Francesc Boada, l'Angela, i les animadores per excel·lència Maite, mare d'Ainhoa Txurruca, i la seva amiga Arantxa. Tan simpàtiques i amb ganes de parlar com sempre. Sense més demora, cap a les 20h ens instal·lem a la Pensió Izaskun d'Istasondo, a uns 15Km de Zegama. Una habitació senzilla però neta que serà el nostre refugi particular. Després del ritual d'escollir i preparar tot el kit de competició, sopem a base de pasta o arròs, i anem a dormir amb l'esperança que el temps demà sigui el millor possible... 







A les 6h del matí sona el despertador i només treure el cap per la finestra, esbufego tot dient "Monti hoy nos cae la del pulpo...". El terra està ben mullat i plou de forma animada. A aquestes hores no hi ha massa gana, però aquest cop m'he preparat la típica papilla infantil a base de plàtan, taronja i galetes i aviat he d'anar al servei a fer aigües majors. A les 7h enfilem cap a Zegama sota la pluja. Un cop al poble amb el distintiu "P" que portem els atletes, ens indiquen el lloc on podem aparcar. Ens amaguem fins les 8h en un bar on prenem un té o cafè per acabar de desvetllar-nos. Soc un sac de nervis! No acabo de posar-me d'acord amb el dorsal, que si massa amunt que si massa avall...







Es pot dir que estreno indumentaria tant a nivell tèxtil com de sabatilles, cosa no gens recomanable, però crec que no he de tenir problemes. Ambdues coses, només porten un rodatge d'un dia. A mida que s'apropa la hora de sortida sembla que la pluja va afluixant, fins el punt que para de ploure. La música de Vangelis, com a cada edició és el preludi previ a l'inici de la competició. Són moments d'emoció, on ens desitgem tota la sort.






La pell de gallina és present, però no pel fred que fa, sinó per la màgia i el carisma que envolta a aquesta cursa. Hi ha molts ingredients que han fet única aquesta marató, però el més representatiu són els milers d'animadors anònims repartits durant tot el recorregut, faci sol, plogui, nevi o el que la mare natura decideixi fer aquell dia. Aquest esperit altruista i l'entusiasme que transmeten als atletes, és un dels al·licients per participar.






Les sensacions que es viuen, són les mateixes que pot experimentar un ciclista professional en l'etapa reina d'un Tour de França. Zegama no seria Zegama sense un altre dels seus símbols d'identitat, el fang. I aquest any sembla que tornarem a tenir-ne a dojo. Les patinades, caigudes, el pes extra acumulat sota la sola de les sabatilles, van minvant les condicions físiques dels atletes fins el punt de patir els primers avisos de rampes abans del pas per la mitja marató, a causa del desgast extra que provoca estar relliscant o aguantant l'equilibri per no caure.






I sense donar-nos compte ja estem en marxa. Un cop feta la volta d'honor al casc antic del poble, per que s'estiri la carrera i acomiadar-se de tothom, encarem 500 metres de desnivell positiu en els 3-4 primers kilòmetres que ja donen una idea clara de la duresa que ens espera... Durant aquest tram de cursa aviat m'emparello amb en Carles Font, seleccionador andorrà de curses tant de muntanya com d'esquí de muntanya que és el primer cop que participa aquí com atleta. 






També coincideixo amb la Izaskun Zubizarreta, diverses vegades Campiona d'Espanya d'esquí de muntanya. Per desgràcia pujant a l'Aizkorri no s'ha trobat bé i ha decidit abandonar sobre el Km 28, quan hem tornat a trobar-nos. Un altre conegut amb qui ja hem compartit experiències aquí o en altres curses, és en Jordi Montsalvatge amb qui coincidim abans del primer avituallament.







Sembla que no està en el mateix nivell de forma d'altres anys quan va fer 5h17' i 5h23' dos anys seguits, però per res del món es deixaria perdre aquesta nova oportunitat. Abans d'arribar a Otzaurte Km 7 ja podem escoltar de lluny els crits d'ànim dels afeccionats, que inciten a incrementar el ritme. Com sempre la primera baixada es cobra les primeres víctimes. Cal anar amb cura ja que cada aterrissada és una butlleta més en el comptador particular. I si s'acumulen massa butlletes tenim tots els números per que ens toqui la llufa... Ja ens entenem, oi?






El temps de pas per la catifa és de 47'33". A l'inici de la segona pujada, tenim el primer bany de masses que es tradueix en un augment de les pulsacions i de les endorfines que ens provoquen un gran benestar. Sempre és agraït sentir el calor del public i més quan ho fan, a autèntics desconeguts com som la resta de participants que no estem al capdavant de la prova. La cursa s'endinsa per una estona dins un bosc molt tupid, que a mida que agafem alçada es transforma en un prat alpí fins al segon avituallament. Utzama Km 8.7 A partir d'aquí iniciem un curt però maliciós descens, on aprofito per saludar l'Assumpta Marimon, com sempre al peu del canó per treure les millors instantànies. De nou es repeteix la mateixa imatge, nous aquaplannings a causa del fang. Per sort hem pogut salvar el segon obstacle.







Amb en Carles Font, anem comentant la jugada de com ha canviat el món de la competició d'uns anys ençà... Després d'un tram curt de pista plana, afrontem l'inici de la pujada a l'Aratz. Els trams de prats bucòlics són especialment benvinguts tant per la vista com pel tacte. Es un terreny perfecte pels nostres, ja castigats peus, malgrat els bessons comencen a acusar l'esforç per salvar els desnivells. A l'avituallament d'Atabarreta Km 13.5 (1h39'18"), perdo de vista en Carles que surt més ràpid i del que ja no sabré més. Després he pogut veure a la classificació final que ha fet una gran cursa aconseguint ser sub 6hores. Felicitats company! Prefereixo carregar bé de líquids i menjar plàtan i taronja a consciencia. No vull patir cap entrebanc.







A partir d'aquí el follets ens introduïm al "Bosc de les Fades", un racó deliciós ple de roures excepcionals amb continus tobogans coberts de fulles caduques. Sembla que he baixat un pel el ritme, i en part ho prefereixo, ja que no tinc la certesa de poder mantenir aquesta cadència durant tota la cursa. En qualsevol moment es pot notar aquesta escassetat de kilòmetres. Arribo a dalt l'Aratz Km 16.1 en 2h19'06", on puc saludar en Bodi, que em dóna ànims.






Tot va perfecte, però cal mantenir la concentració sobretot a les baixades per no patir cap ensurt. En 20' em planto al Sancti Spiritu després de córrer per sobre l'antiga calçada romana i travessar la Cova de pedra de Sant Adrià. El paisatge obert i rocallós de l'Aratz ha deixat pas de nou a un misteriós bosc envoltat de boira baixa per on transita també la ruta de pelegrinació cap a Santiago de Compostela. Arribo a Sancti Spiritu en 2h39'29" minut amunt minut avall, de la meva darrera participació .





La gentada que s'aplega en aquest punt del recorregut és impressionant i tant fa la meteorologia que faci. Abans d'encarar la rampa infernal amunt, m'hidrato bé, ja que la humitat és molt alta. Tot seguit, segon acte de "gallina de piel". No hi ha paraules per descriure la sensació. Saludo a l'Àngela només sortir i enfilo el passadís humà al trot, embogit pels crits d'ànim que fan que les dificultats per avançar a causa del desnivell i el fang no semblin els obstacles que són.






Al pas pel Km 21 porto 2h59' de cursa, amb uns parcials pràcticament calcats a l'edició 2010, però pel meu cap em volta una cosa. Com m'afectarà la falta de kilòmetres a la segona meitat de la cursa? Ho penso, però tampoc m'hi capfico. Sota una boira ploranera arribo al moment àlgid del dia, el darrer tram d'ascens a l'Aizkorri. "Tercer calfred" de la jornada, on la fatiga no em permet tornar amb ritme, l'escalfor del public. 






Amb la mirada perduda i sense poder fixar la vista cada cop que em cridem pel nom, arribo a dalt del cim Km 22 en 3h23'. L'Yves vestit de bucejador es  l'animador de l'avituallament i malgrat insisteix li dic que deixo el swing per una altre ocasió. A continuació, cal anar de nou amb peus de plom, per creuar el tram de cresta, on un pas en fals et pot arruïnar la carrera. Passat l'Aitxuri s'inicia el perillós descens d'Ostiagorri, on cal posar un sisè sentit per no sortir malparat.





Per sort, el faig sense conseqüències, superant un dels trams més tècnics i complicats. Al peu de la baixada, comença un dels moments crítics si no s'han regulat bé les forces. Per davant 3-4 Km de fals pla pels Prats d'Urbia, un racó idíl·lic, encatifat de verd, on es pot pagat car el desgast anterior. Al pas pel Km 28 m'agafa en Jordi Montsalvatge que ve per darrera. Es veu que l'he avançat a la forta baixada sense adonar-me'n. Ens tornem a retrobar després de més de mitja cursa cadascú pel seu compte, per encarar el darrer obstacle cara amunt, l'Andraitz situat al Km 30. 








Aquesta zona de la cursa està més desangelada de lo habitual possiblement per culpa de la mala visibilitat que provoca la boira i la mullena que va deixant anar. Pels atletes són unes condicions ideals, però pel públic és una altre història... Passem tots dos junts per l'Andraitz en 4h52' el mateix temps de fa 4 anys. Fabulós, he pogut mantenir el ritme, malgrat tenir quàdriceps i isquiotibials contracturats. 







Ara només resten 12 kilòmetres de suplici intentant controlar les rampes musculars. El primer tram més tècnic, aprofito per guanyar posicions gaudint com un senglar del fang relliscós que m'obliga a sortir de la traça per no caure rodolant. En algun moment, la sabatilla ha fet de ventosa i a punt he estat d'estimbar-me cap endavant...








A mida que anem perdent alçada la pista es va suavitzant i s'eixampla. Aquí es nota la llarga aturada atlètica i el nul entrenament de series. La falta de gas, fa que em passin diversos corredors i que en Jordi em torni a enxampar i ja no ens separarem. No hi ha dubte, allargar la passa és el meu handicap. El pubis a partir del Km 34, comença a fer la guitza en les parts més ràpides, havent de reduir la velocitat de creuer.







Ja que és impossible baixar de 6 hores, ens ajudem i ens donem ànims mútuament per no defallir i fer Sub 6h15'. Anem fent relleus en funció de la orografia; Quan hi ha pista forestal en Jordi marca el ritme i a les zones de corriol, sóc jo qui porta la veu cantant. Contents per la feina feta, entrem pletòrics en 6h11'26" en la posició 318 i 319 dels 463 atletes que finalitzaran la Marató en menys de 8 hores. 






Després de les fotos de rigor per tenir un record del dia del retorn als "escenaris", vaig a la taula de classificacions per saber si en Monti ha passat el tall horari de Sancti Spiritu. Segons diuen no tenen constància de que hagi abandonat. Per tant, com que encara en té per una estona, aprofito per saludar i xerrar amb en Rubén Piñol i la resta d'amics que estan esperant l'arribada en breus instants de part de l'equip Terradesports. La meva sorpresa és majúscula quan veig l'entrada triomfal d'en Dani Galera, amb dia i hora per anar al quirofan per operar la cadera, juntament amb l'Anna Juvé i en Gerard Martí. Això si que té merit!








Molt emotius els minuts posteriors amb l'estelada en mà. De cop entre la gent apareix en Monti, net i polit, el que vol dir que ha plegat abans d'hora. Està trist i amb ganes de passar pàgina. Tothom pot tenir un mal dia, i avui li ha tocat amb ell. Ha decidit retirar-se abans de posar en perill la seva salut, en la segona part de la marató. Ha abandonat a Sancti Spiritu, el millor lloc possible, ja que més tard la logística es complica.






Sap especialment greu, per que tots som conscients que l'any següent no pots assegurar treure't l'espina. És el que té una cursa com aquesta. Toca quan toca i cal estar a l'aguait per disputar-la quan sigui el moment, amb les màximes garanties possibles. Espero Monti que la propera la puguis gaudir sencera. Així que he acabat de dutxar-me, hem enfilat el camí de retorn cap a casa. En Monti amb l'esperança de poder repetir l'experiència sencera i jo amb el goig i el somriure als llavis. El que si que està clar, és que toqui o no, l'any 2015 pujarem a fer-la de nou amb o sense dorsal... Torno a ser feliç!








Des d'aquí agrair a tots el col·laboradors fotogràfics, que m'han permès publicar algunes de les imatges per complementar la crónica. Gràcies a l'Assumpta Marimon, Aritz Gordo, Jordi Garcia de LocalPress, KulumSports, JCD Fotografia, Kataverno.com, Carreraspormontaña.com, SalernoPhoto.fr, 42195.es, Koba Tours, Diario Vasco etc... i amics,


VIDEO ENTRENAMENT ELIT DEL KM 21 A META


Lluís Planagumà Grífol.