Translate

02 de maig 2020

ANDORRA SKIMO10 22-23/02/2020

ANDORRA SKIMO10 22-23/02/2020




Després d'haver participat en la primera edició de la Andorra Skimo10 l'any 2018 junt amb en Toni Marin i en Xevi Juanola, aquest 2020 he tornat amb nova parella de ball. En aquesta ocasió amb en Pere Dou, amb qui malgrat no haver format equip anteriorment, ha servit de test previ de cara a l'objectiu conjunt de l'any, ja que havíem de participar a finals de març, al 20è Tour du Rutor Extreme, en una edició especial de 4 jornades.
















Així doncs, malgrat la manca de neu en cotes baixes, la organització ha mantingut les dates i divendres 21 de febrer hem enfilat camí cap a Andorra, enguany amb un cartell de luxe ja que s'han apropat el bo i millor del panorama nacional, per disputar la travessa que recorre 10 dels 12 refugis del País dels Pirineus, i que esperem que el 2021 puguem completar sencera per primera vegada en 3 dies, segons les notícies que corren per les xarxes...


















Però de moment, tornem a la realitat actual... El traçat es divideix en dues etapes; La primera jornada de 30Km i 2.000 metres de desnivell positiu transcorre des de Naturlandia a La Rabassa fins a l'Estació d'esquí de Grau Roig passant per 6 refugis de muntanya, mentre que la segona de 40Km i 3.000m+ surt de Grau Roig i finalitza a l'Estació Ordino Arcalís, després de creuar per 4 refugis més.














Així doncs tots els participants ens dirigim de matinada cap al punt de partida. Alguns ho fem des de Grau Roig, ja que hem passat la nit al parking com en el meu cas. A les 5h30 agafem un dels autocars que la organització ha posat a la nostra disposició, per portar-nos cap al punt de sortida a l'estació d'esquí de fons de La Rabassa - Naturlandia. Una vegada a lloc, dins de les instal·lacions podem esmorzar quelcom i fer els darrers preparatius. Són moments de nervis, on es veuen llargues cues per anar als serveis, corredisses per trobar el company, etc. 













Per sort, dins de la munió de gent, he trobat en Pere amb celeritat i no hem trigat massa a dirigir-nos cap a l'entrada del control del DVA. Un cop a dins, fem un escalfament curt i anem cap a la línia de sortida, on ens donen els darrers detalls del traçat i la perillositat de les baixades per neu molt dura, degut al llarg anticicló i a la manca de precipitacions de l'últim mes.















A les 8h i escaig es dóna el tret de sortida i iniciem una aventura de dos dies que ens portarà a recórrer 2/3 parts de les muntanyes d'Andorra. Com que ens hem posicionat força endavant, no s'han format gaires taps i hem pogut lliscar sense massa embuts des del principi. Corro amb certs dubtes de com respondrà el cos a l'esforç ja que tinc la cama dreta adolorida per una punció seca que em van fer dijous a corre-cuita, a causa d'unes molèsties al bessó mentre entrenava dimercres






















Amb optimisme però amb cautela afrontem els primers metres de cursa, que transcorren per l'espai delimitat per les pistes d'esquí de fons fins la part alta d'aquesta (Km 2) on ens trobem el Refugi de Roca de Pimes a 2.160m. Sense treure pells iniciem un suau descens per un terreny ple de traces gelades que dificulten l'equilibri, al avançar amb la talonera lliure, i que provoquen algun que altre ensurt a més d'un.















Passat aquest punt, fem un flanqueig pel mig d'un petit bosc abans de sortir a un espai molt obert en línia ascendent i que ens deixarà veure la Serralada del Cadí a mà dreta, durant tota l'ascensió al Pic Negre. Com que no vull forçar el bessó, i avui és un dia ideal per lliscar, intento fer les passes més curtes, per no fer-lo treballar més del compte i conservar la mecànica per l'endemà. En Pere es troba molt cómode evolucionant a aquest ritme. 



















Malgrat que l'itinerari és el mateix, enguany no llueix tant, si el comparem amb el de fa dos anys quan es van donar unes condicions immillorables, ja que el mantell presenta trams amb neu molt escassa; Però això és l'esquí de muntanya, un esport que s'adapta al medi i a l'estat de la neu i on la majoria de vegades toca ballar amb la menys desitjada, com és el cas de la neu crosta...



























Durant l'ascensió al Pic Negre, i sobretot en els trams on cal flanquejar, hem de sortir-nos contínuament de la traça ja que està regelada, i així progressar d'una manera més fàcil i segura, amb el fi d'evitar patinades, que l'únic que comporten és un important desgast físic. Una vegada dalt del Pic Negre (2.649m.), traiem pells per iniciar un descens per l'altre vessant amb neu dura, que ens serveix com a primera presa de contacte amb el mantell que ens trobarem.



















En una obaga trobem un punt de control, on posem pells de nou i creuem el riu Claror amb els esquís a la mà. Tot seguit comencem a enllaçar "voltes maries" per guanyar alçada i avançar algunes parelles que tenen dificultats en el trams més gelats. Llàstima que la pujada és curta i directe, per que la cadencia era molt bona. Aquí cadascú juga les seves cartes però ja sabem que el menú que ens espera és molt elaborat i avui només farem el vermut i els entrants i demà ens serviran el plat principal i els postres, per tant no cal obsesionar-se...
















En breu encarem la segona baixada, que serà amb diferencia la més perillosa tot passant al Km 9 pel Refugi de Claror (2.280m.). A partir d'aquí, el mantell és un batibull de traces regelades, moltes de motos de neu, enmig d'una vegetació espessa que provoquen una sensació molt desagradable i que cadascú salva com pot, fent esquí de supervivencia en el sentit més genuí i amb la màxima de no prendre mal. Un cop a baix posem pells per tercer cop, passant per l'Estany de la Nou i arribant en breu al Km11 - Refugi de Perafita (2.200m.) punt del primer avituallament.
















Després de reposar forces a base de plàtans i taronges, seguim cara amunt uns 200 metres de desnivell fins la Collada de la Maiana (2.426m.) i endinsar-nos un cop acabat el descens a l'esplèndida Vall de Madriu (Patrimoni de la UNESCO). Es tracta d'un racó idíl·lic, que tenim el privilegi de poder visitar a l'època més solitaria. Malgrat que avui ho estem fent dins d'una competició esportiva on hi ha un volum de participants molt nombrós, a aquestes alçades de la cursa cal dir que tothom va al seu ritme i força espaiat, el que et permet gaudir interiorment d'aquesta sol·litud.















Passat l'Estall Serrer, la cota més baixa (2.000m.) des de la sortida, seguim el suau i relaxant curs del riu Madriu, primer pel marge esquerre i després pel marge dret que creuem just a tocar del Refugi dels Orris (2.230m.). La vall amb molta massa boscosa i envoltada de muntanyes a banda i banda, sembla treta d'un conte de fades, i et transporta per uns instants a un entorn màgic. El ritme que portem és un pel més conservador que de costum, i les molesties del bessó com a mínim no han anat a més. Bona senyal...!























Després de rodejar l'Estany Rodó, que es trova parcialment gelat, arribem al Refugi guardat de l'Illa (2.488m.) on fem una curta parada per recuperar forces. Estem al Km 20 i ens queden uns 500 metres de desnivell positiu en total. El sol comença a escalfar, però per sort a aquesta alçada hi ha una mica de brisa que ens refresca lo just, per no patir més del compte. En poca estona arribem al Port de Vallcivera (2.517m.) frontera amb Catalunya i ens deixem caure uns 200 metres de desnivell per la seva ample vall.

















En un punt determinat, calcem pells tot girant cap a l'esquerre per un pas estret on enllacem diverses conversions, abans d'entrar de nou a Andorra. Des d'un petit turó divisem amb la mirada l'Estany i el Refugi de Montmalús (2.445m.) que està situat a l'altre cantó d'aquest. Tot i que alguns equips treuen pells per fer el curt descens i creuar per sobre el llac gelat, nosaltres decidim seguir lliscant amb les pells de foca posades i si fa no fa perdem el mateix temps.
















Un cop al Refugi de Montmalús coincidim amb en Joan Farré, que ha vingut a animar a la seva parella que corre amb una altre noia. Són l'equip 28 (Ariadna Fenes i Laura Larregola) amb qui fa temps que portem un frec a frec particular. Aprofito per petar la xerrada amb en Joan, camí de la Collada de Montmalús (2.670m.), darrer obstacle de la jornada. Porten un ritme molt constant i són una bona roda a seguir. Els últims metres abans de coronar el coll, fem quatre llaçades on guanyem desnivell força ràpid, i ens desenganxem uns metres d'elles.

















A dalt, un bon grapat d'aficionats observa i anima el pas dels participants. La feina ja està feta, només cal fer un camp a través amb neu dura per no perdre la costum i un cop arribats a l'àrea esquiable de Grau Roig, en Pere posa la directe sense fer cap gir fins a creuar la línia d'arribada després de 4h22'21". Contents per com ha anat tot, marxem amb motivació de cara a demà.






















Aviat anem a dinar on coincidim i comentem les anècdotes de la cursa i l'aferrissada lluita entre els equips de la Silvia Puigarnau -Josep Ferrer, i la Claudia Tremps - Marc López, aquests dos últims guanyadors en Categoria Mixt, per un escàs marge de 10". A la Classificació Absoluta pel que fa a nosaltres hem entrat el 56ens com equip; Cal tenir en compte que hi ha algun equip de tres membres. Pel que fa a la categoria de Veterans hem entrat dins el Top 10. 
















Pel que fa al pódium absolut de la primera jornada ha estat per la parella Oriol Cardona - Marc Pinsach amb 2h38'59", seguits per l'equip de Pau Coll - Aleix Doménech 2h49'50" i en tercera posició Luis Alberto Hernando - Miguel Caballero 2h50'12". Pel que fa a la classificació femenina la victoria ha sigut per Nahia Quincoces - Ana Alonso amb 3h26'22" seguidesdel trio capitanejjat per Laetittia Roux - Sierra Anderson - Grace Staberg 3h37'35" i en tercera posició Laia Sebastià - Fatima de Diego 3h50'39".





















Després de dinar, he de canviar de campament base. Amb la furgo em dirigeixo cap el poble d'Ordino, on l'endemà a les 5h40' de la matinada el bus ens recollirà per portar-nos a Grau - Roig i iniciar una etapa temible. Ni més ni menys que 3.800m+ en 40Km amb una part de recorregut inèdit a causa de la manca de neu a cotes baixes, motiu pel qual la organització ha fet mans i mànigues per salvar-ho, modificant l'itinerari a corre-cuita.






















Diumenge a la citada hora, pujo al autobús i ens encaminem cap a Grau Roig, on a les 7h30' es donarà la sortida. Al bus coincideixo amb en Miquel Pera i en Javi Puit amb qui compartirem cotxe per anar al Tour du Rutor a finals de març i comentem detalls del viatge i de l'esperada cursa que enguany amb motiu del seu 20è Aniversari es correrà en 4 jornades, amb una etapa que sortirà de la localitat de La Thuile...




















Després d'esmorzar a les instal·lacions habilitades per la ocasió a peu de pistes, ens encaminem cap al corraló amb en Pere Dou per fer el control del DVA. El dia es presenta radiant com el dia anterior i la calor sembla que serà un handicap en una etapa tant llarga. Avui junt amb nosaltres surten també els participants de la Skimo 4, que fan el mateix recorregut que els de la Skimo 10, amb la diferencia que ahir no van participar en la primera etapa que equivaldria a la Skimo 6.


















Als pocs metres de sortir, quan enfilem un primer mur per pistes que ens porta fins a unes antenes que hi ha dalt del Port d'Envalira, enmig de molts corredors observo en Javi Puit al terra. Penso que algú li ha tret la pell i que espera per reincorporar-se quan tothom l'hagi avançat... Sap greu, el fet de patir un entrebanc a les primeres de canvi, però qui més qui menys s'hi ha trobat. Confiant que aviat ens passaran de nou doncs van més forts, seguim fent via cap amunt.


















Un cop a dalt a 2.410m., creuem la carretera esquís en mà, i tornem a posar-nos-els per enllaçar algunes conversions abans d'arribar al repetidor que hi ha al Pic de Maià de 2.615m.  Portem uns 500m.+ i estem al Km 4.5. A partir d'aquí traiem pells i iniciem una suau baixada per la carena per després fer un descens més acusat direcció al Refugi de la Portella, sota el Pic del Roc Meler. (Ens trobem amb la primera variant del traçat original).



















En l'última part, cal fer un marcat flanqueig cap a l'esquerra molt gelat on avancem un bon grapat d'equips, abans d'arribar al control on posem pells de nou. Encarem els primers 275 metres de desnivell positiu que no estaven al guió, per una vall desconeguda a títol particular. En aquesta segona pujada cadascú ja va al seu ritme i cada vegada els participants es van espaiant més. Tothom ja ha posat la seva cadència de seguretat per controlar el gran desgast físic i mental que se'ns ve a sobre...



















Un cop al Port Dret (2.565m.), reprenem el recorregut oficial amb una exigent baixada de 800m- de neu molt dura, que ens farà estar alerta en tot moment, passant entre els Estanys de Baix i el de les Canals Roges. Més avall fem una llarga diagonal deixant a mà dreta una bona plana per on corre el riu fent meandres i on s'ubica el Refugi de Siscaró (2.150m.). Aquest descens vers la Vall d'Incles, es veu interromput per un petit tram de pujada de 15m+ a peu. I seguir avall per un circuit ple de girs curts i estrets pel mig d'un bosc d'avets, que posa a prova els nostres reflexos.



















En els darrers compassos de la baixada, hem coincidit amb la Sandra Almeida i en Jordi Ramentol que estan fent la Skimo 4. Arribats al Pont de la Baladosa (1.850m.) ens espera el primer avituallament del dia. Un cop proveïts de líquid i sòlid, creuem el riu i ens encaminem a peu uns 50m+ de desnivell, doncs no hi ha neu. Ens dirigim cap al Port d'Incles, fins un punt on creuem el riu de Fontargent a peu per fer un canvi de rumb d'uns 180º en la nostra ruta.



















És la segona variant del dia, però no augmentarà el desnivell de l'etapa, ja que més amunt ens afegim al traçat oficial. La tercera pujada del dia d'uns 800m+ discorre prop de la Tossa de Caraup o Pic de la Cabana Sorda, un terreny orientat al Sud-Est molt assolellat. La calor fa acte de presencia, i això ens obliga a beure més sovint, cosa que li vaig recordant en Pere, per no patir ensurts. En breu passem per les Basses de les Salamandres, uns estanys gelats que són inapreciables però que la orografia ens recorda, al haver de baixar uns metres a un replà amb les pells.



















Un cop a dalt del Clot Sord (2.460m.) les panoràmiques cap a la Vall de Ransol són de primer ordre. S'obre un horitzó de cims i colls que fan perdre la noció del camí a seguir. Per sort les banderes vermelles a les baixades i les verdes a les pujades ens indiquen la direcció correcta, ja que amb la fatiga les idees cada vegada són més borroses... Així doncs per terreny obert i amb escassa vegetació fem cap al Refugi Coms de Jan (2.215m.) on trobem el segon punt per proveïr-nos d'energia, líquid i sals amb vistes als Pics de Pala Alta (2.743m.) i Pala Rodona (2.821m.)





















Portem uns 20Km i l'estat de la neu és molt húmida a causa de la insolació. Posem pells noves acabades d'encerar per lliscar un xic més ràpid, ja que hi ha risc de pans de neu... Una de les sensacions més desagradables que podem trobar-nos quan anem cara amunt. El desglaç es fa patent en molts llocs, baixant aigua per torrents que en ple més de febrer haurien d'estar coberts de neu i gel. L'acusat canvi climàtic per desgràcia arriba a tots els racons del nostre planeta.


















Marxem pensant que ja hem fet la meitat de la feina, però segur que arribaran instants més durs física i mentalment, doncs ens resta un munt i les forces faran figa un moment o altre. Caldrà gestionar-ho mirant a curt plaç, sense pensar en l'arribada, focalitzant l'esforç en aquell turó, coll, o canal que no et deixa veure més enllà. Per sort cada vegada que traiem el cap per un d'aquests punts que fa estona que desitgem culminar, és com si agafèssim una glopada d'oxigen que ens refà de les nostres dolències, rampes, mal de peus o llagues.

















Després de fer el Bony de la Pala de Jan, un petit tossal d'uns 225m+, ens deixem caure en direcció Oest per una estètic canaló o fil de neu que s'ha fornat per la fusió d'aquesta, fins al mateix peu de la part alta de la vall de Ransol. Tornem a posar pells per cinquena vegada guanyant alçada de forma progressiva i passant pels Estanys de Ransol. Paga la pena mirar pel retrovisor o girar el cap enrere per observar l'entorn salvatge i solitari per on ens movem. És un autèntic privilegi voltar per aquestes contrades.
















Amb una cadència cada vegada més feixuga ens plantem a la base de la Collada de Meners (2.720m.), on després d'unes quantes zetes, ens disposem a pujar curta canal sense grampons, ja que hi ha uns bons esglaons. Des del coll, mentre estic a l'espera d'en Pere es veu una perspectiva a banda i banda immillorable. Per un cantó s'aprecia com progressen els equips que van per darrere i per l'altre el descens que haurem de fer cap al Parc Natural de la Vall de Sorteny.


















Com que no hi ha neu des del mateix coll, ens toca caminar uns metres avall abans de calçar-nos els esquís i gaudir de la baixada del dia pel que fa a la qualitat de la neu. Amb el sol ben alt, el mantell s'ha transformat i ens permet dibuixar la nostra empremta amb l'estampa a mà esquerra del Pic de l'Estanyó (2.915m.), segon cim més alt del Principat. A mida que anem perdent cota, la vegetació creix en abundancia i requereix més habilitat per sortejar els obstacles naturals, així com seguir les traçades de la resta de competidors que van per davant.



















Després de creuar el riu Sorteny per un petit pont de troncs, llisquem per un tram pla, ple de matolls i reguerots d'aigua, abans d'arribar caminant per falta de neu al Refugi Borda de Sorteny (1.985m.). Som rebuts entre aplaudiments del públic que s'ha atansat, doncs l'accés fins aquí és força ràpid per algú que no estigui en cursa. Estem al darrer punt on podem carregar piles i ens prenem el nostre temps, assaborint tot el que hem vist fins ara. Ens resta una quarta part del recorregut, però més del que tocaria pel que fa a desnivell...

















Portem 30Km a les cames en 5h27' de cursa i afrontem una dura pujada de 800m+ que és la dificultat afegida en aquesta edició per la raó que tots sabem. Un calvari en tota regla que comença amb uns 200+ a peu camp a través entre matolls i herba seca i sense viaranys a seguir, que es fa molt dur. Coincidim en aquest tram amb en Miquel Font i el seu company, amb qui compartim algunes penes... El vessant encarat a Sud tampoc ajuda gens i els símptomes de fatiga cada vegada són més patents en els moviments i en les cares.

















En el punt on tornem a posar esquís i pells, hi ha discrepàncies entre la persona de control de cursa que trobem i el desnivell que teòricament ens queda. No tenim referències i cada vegada ens allunyem més del que el meu sentit d'orientació em diu. Estem com reculant, avançant en una direcció contraria a la que toca; Tot sigui dit que no vam assistir al briefing de divendres nit. Només sabem que ens toca fer un 25% de desnivell extra que el de les edicions anteriors.

















Tenim un garbuix mental del que ens restarà per superar la Portella de Rialb o a quina cota quedarem, quan saltem de vall. Tot això ens amoïna i afecta tant el nostre subconscient com el nostre cos. En aquest tram coincidim amb els germans Lluís i Raúl Oliver, a qui vaig conèixer de passada en el Tour du Rutor del 2014, i que em serveix per evadir-me una mica de tot plegat, comentant batalletes passades... En Pere va perdent pistonada, i de tant en tant l'he d'anar cridant com si estiguéssim fugint d'un atac dels "caminantes blancos".

















Abans d'arribar dalt del Pic de la Sal o Pic del Salt (2.743m.) ens sobrepassen un parell o tres d'equips més. Des del cim, frontera natural entre Andorra i França, s'observa cap al Nord el Pic de Thoumasset (2.741m.) i cap al Oest el majestuós Pic de la Font Blanca (2.903m.). Per fi, estem orientats i ara ja sabem que ens tocarà baixar fins el riu. El descens cap a la Vall de Rialb és realment espectacular, amb una neu primavera que es deixa esquiar amb facilitat.

















Un cop a baix creuem a peu un petit pont de fusta que indica Port de Banyell pràcticament d'on venim i posem pells per penúltima vegada. Només ens queden dues pujades; La primera és la més dura, doncs estem a cota 2.000 i ens cal superar la Portella de Rialb cota 2.500; La segona és fins l'arribada i té la meitat de desnivell. Fa temps que funcionem amb el pilot automàtic endollat, però encara no he perdut l'esma per captar amb la càmera tot allò que m'agrada. A aquestes alçades, el cronòmetre final és el de menys...



















En Pere va més tocat i marxa capcot com si estigués en ple "Via Crucis" de Setmana Santa, però el que compta és sumar metre a metre, i de moment el motor va al ralentí i no ha petat. Estem seguint el curs del riu Rialb en sentit contrari, i després guanyem metres per unes amples llaçades on ens avancen entre altres, l'equip d'en Sergi Tous - Jordi Montané i el trio Jordi Martin - Josep M. Nogués - Eduard Roig.

















Després de deixar a mà dreta un important dipòsit de neu d'una antiga allau, arribem per fi dalt de la Portella de Rialb (2.511m.) on per sorpresa em trobo al Jordi Ballester que ha vingut a treure el cap. Des d'aquest punt ja s'observen les característiques corbes que fa la carretera a l'estació d'Ordino - Arcalís. La moral ens puja de cop, malgrat que el peix encara no està tot venut... Ens acomiadem dels controls amb cert aire triomfal, i ens deixem caure per la Coma de Varilles gaudint com nens, fins un punt on s'encaixona un torrent que hem de salvar amb esquís a la mà.


















A partir d'aquí, cal posar esquís a la motxilla i baixar a peu seguint el curs del riu uns 15' fins el Pont del Castellar (1.850m.). Quant ja estem a punt d'arribar a la carretera em trobo de cara en Joan Farré que ha vingut a animar a la seva xicota que marxa un pél més enrere que nosaltres. Això ho tenim a tocar; No hem arribat, però arribarem. Només en resten 120m+ en total, primer a peu per la pista forestal fins el parking de l'estació i després amb pells ja a pistes a partir del túnel.


















En poc temps ens hem agrupat tres equips i com li he comentat abans a en Pere, estaria bé tenir una arribada plàcida i sense interferències després d'una etapa tant épica. Per tant en el darrer mur, exprimim tots dos l'accelerador per guanyar uns metres i assaborir com toca l'entrada a meta després de 8h36'51"entrant en 45ª posició Absoluta i en 10ª de Veterans. Com sempre dic els números estan bé, però lo important per mi és la experiencia viscuda.

















Pel que fa al guanyadors absoluts han estat els mateixos de la primera etapa tant en categoria masculina com femenina. Marc Pinsach - Oriol Cardona en homes amb 5h02'40", seguits d'Aleix Doménech - Pau Coll amb 5h10'46" i tercers Luis Alberto Hernando - Miguel Caballero amb 5h16'43", i Nahia Quincoces - Ana Alonso en dones amb 6h10'36", seguides del trio Laetitia Roux - Sierra Anderson - Grace Staberg amb 6h34'07" i Fàtima de Diego - Laia Sebastià amb 7h18'54".
















Des d'aquí agraïr tota la feinada i mals de cap de la organització per buscar itineraris alternatius en un any on les càlides temperatures han fet estralls en el mantell i tirar endavant una prova ja consagrada dins les clàssiques d'aquest esport. En total han estat 70Km i 5.800m+ en dos dies que ens emportem a les nostres retines, sense saber en aquell moment que seria una de les darreres aventures de la nostra normalitat tal i com la coneixíem fins ara...










VIDEO OFICIAL ANDORRA SKIMO 2020

CLASSIFICACIÓ SKIMO 10 1ª ETAPA

CLASSIFICACIÓ SKIMO 10 2º ETAPA

FOTOS OFICIALS ANDORRA SKIMO



Lluís Planagumà i Grífol