Translate

29 d’abril 2016

ALTITOY TERNUA'16

ALTITOY TERNUA'16





Aquest cap de setmana, hem tornat al Pays Toy, i ja van 4 edicions completades de l'Altitoy Temrnua amb l' Enric Martin. Com la majoria de vegades degut al llarg desplaçament, hem dormit escasses hores la vigília del primer dia de cursa, però com diuen "Sarna con gusto, no pica"...!

A les 4h30' sona el despertador, ja que cal esmorzar i tot seguit anar a agafar l'autobus al costat del Fòrum de Luz St Sauveur perquè ens pugi fins a la sortida. Està plovent, però la gent està animada i amb ganes. A dalt ja neva fa estona i sort en tenim d'en Feliu Izard i la Imma que ens han donat la bossa amb els dorsals 20' abans de l'inici de la cursa, just abans d'entrar a la zona del control d'Arva.











Hem tingut el temps just pels últims detall d'indumentària a portar i posar-nos al final de la cua de corredors, per començar una nova aventura. Aquest any, la prova és la primera cita del Calendari de la Grande Course'16 (Copa de Món de Llarga Distància d'Esquí de Muntanya). De les 4 proves que es disputen, tenim confirmada plaça juntament amb aquesta al Tour de Rutor (Italia) i a la Patrulla des Glaciers (Suïssaj), amb la mparticipació dels esportistes d'elit més immlportants de l'actualitat.







La predicció de mal temps, ha fet variar totalment els recorreguts previstos per la organització, deslluint tot el potencial de la cursa, tant a nivell d'itineraris tècnics i atractius, com d'imatges aèries. La constant nevada i la nul.la visibilitat han marcat la jornada de dissabte. El traçat s'ha desenvolupat al voltant de l'estació de Bareges i el famós Coll del Tourmalet, i ha constat de 5 pujades, 5 baixades i 3 trams a peu.










Així doncs, hem sortit a les 7h del matí, amb les primeres llums del dia, per fer les dues primeres pujades per les pistes de l'estació d'esquí per després tornar fins quasi el punt d'inici de la cursa. A continuació ja ens hem endinsat per muntanya, posant esquís a la motxilla per remuntar un tram a peu, sense grampons, on malgrat les pèssimes condicions del temps s'ha apropat força públic i familiars per animar el pas dels corredors.











A dalt, del repetjó hem posat pells per anar progressant per una pista forestal que guanyava alçada molt suaument, i on el lliscar bé i fer el pas llarg és fonamental per avançar altres parelles. Però ha estat aquí on s'ha torçat la cursa, i ha començat el meu malson particular amb les pells. L'encerat de les soles, n'ha tingut part de culpa, però sembla que avui, no he sigut l'únic a tenir entrebancs d'aquest tipus.








A meitat de la tercera pujada, ens hem trobat al Francesc Solé i en Nil Bacardit parats a un costat amb problemes d'adherència. Els hem ofert un joc de pells, però l'han rebutjat per que el panorama no era fàcil per ningú. Tot una premonició, perquè al final vaig haver de canviar-les fins a 6 cops quan no tocava, fet que ens va fer perdre temps, ritme de cursa i sobretot posicions.












A destacar al darrer ascens, una canal que hem fet amb els esquís a l'esquena. La nul·la visibilitat i la intensa nevada, han dificultat molt tots els descensos, ja que les ulleres s'entelaven de gotetes de glaç per dins, i havia de baixar sense elles. Amb un ull obert i l'altre tancat, els flocs de neu impactaven de forma desagradable a la cara...! Per tant, les baixades han estat més un suplici que una altre cosa. 












Abans de l'arribada a meta, hem posat esquís a la motxilla, entrant al trot després de 3h43' per fer 21Km i 2.100m+ en la posició 84ª. La sensació final ha sigut agredolça, doncs m'he sentit amb forces per recuperar el terreny perdut, però amb un desgast extra que demà es pot pagar. Es pot dir que he anat fent la goma tot el dia, amb multitud d'obstacles.











Per tornar a l'apartament, hem hagut de patir una nova odissea, com ja va passar fa 3 anys, per pujar a empentes a un dels autobusos que ens havia de baixar a Luz, després d'estar una hora a la intempèrie sota la nevada, quan altres corredors havien arribat molt més tard. Un fet que cal que millori la organització, doncs no és la primera vegada que passa. Ja a lloc, dutxa recuperadora, dinar i migdiada de luxe abans d'anar al briefing.









Un cop allà, fem una ullada a la fira de material i compartim xerrada amb en Jacob Salvadó i companyia, mentre passen imatges de la cursa. Amb una hora d'endarreriment tenim la reunió informativa de cara al traçat de diumenge. La cara del director de cursa i ajudants ho diuen tot. Aquesta segona edició, primera  "oficial" de l'Altitoy dins la Copa del Món, no serà la més lluïda, ja que a part de la meteorologia amb qui no es pot lluitar, cal disposar de la col·laboració en aquests casos de les zones d'influencia de les estacions d'esquí.










Acord que sembla que no ha arribat a bon terme, per part d'aquests últims en cedir part de la seva àrea esquiable, per garantir la seguretat de participants, a causa de l'elevat risc d'allaus. Aquest fet, ha marcat el tarannà del recorregut, que ha perdut tot l'interés ja que s'ha reduït a repetir les tres darreres pujades i baixades del dissabte. Vaja un nyap! I veurem si això no afecta les pretensions de cara a la renovació de l'acord amb la Grande Course de cara a l'edició 2018.











El diumenge, s'ha fet un itinerari per sortir del pas, a causa de la previsió de més nevades i vent violent a cotes altes, que no invitava a posar en dificultats ni a controls ni a participants.



Sense el recolzament per part de l'estació d'esquí, la cursa s'ha convertit ha transcorregut pel mateix terreny que el dia anterior,però amb una millor visibilitat, fet que ha permès gaudir més de les baixades, amb un gruix considerable de neu nova que han fet les nostres delícies.













A la darrera pujada, hem coincidit al tram de la canal a peu amb la Uxue Fraile i la seva parella, amb qui sempre hem anat a la par, les altres vegades que hem participat en aquesta cursa. A títol particular, la carrera ha estat de nou accidentada, amb 3 canvis més de pells i la pèrdua d'un bidó i les ulleres en una arrebossada important en el quart descens.












Aquesta vegada, però ja no hi havia benzina al dipòsit per recuperar les posicions perdudes, a causa dels entrebancs a les pujades i ha estat en el darrer descens on hem avançat a un grapat d'equips. En total han estat 15Km i 1.300m+ arribant a meta en 2h33'36', perdent tres posicions respecte el dia anterior, i finalitzant en el 87è lloc en la Classificació Absoluta i el 23è equip en Categoria Veterà, amb un total de 6h14'21" invertits.










Agrair com sempre el suport de la Montse i la Beth Porcar, que han estat al peu del canó malgrat les inclemències meteorológiques, i que ens han regalat algunes fotografies. A destacar com sempre el gran ambient i la rivalitat sana que es respira entre els companys que compartim la mateixa passió, abans, durant i després de les curses.












Una gran ocasió per retrobar i conèixer nous amics i saludar altres equips amb més o menys sort durant el cap de setmana com l'Eli Bertran, la Roser Ortés, en Jep Serrainat, Quim Xifré, David Salamó, Jordi Godayol, Ivan Julià, Marc López, Willy Gabas, Sergi Rubio, Laurent Bonneau i altres de qui hem comentat alguna que altre peripecia a la crónica.

19 d’abril 2016

TOUR DU RUTOR EXTREME 01-03/04/16

TOUR DU RUTOR EXTREME 01-03/04/16


Els dies 1, 2 i 3 d'abril Valgrisenche, Arvier i la Vall d'Aosta han estat la capital mundial de l'Esquí -  Alpinisme. Per segona vegada hem participat amb l'Enric Martin, al Tour du Rutor Extreme. Segona cursa per parelles de l'any, dins del circuit de la Grande Course i la Copa del Món de Llarga Distància. Aquest cop hem compartit l'experiència, hotel i anècdotes amb 4 equips més de casa. (Jacob Salvadó - Josep Maria Serrainat, Ricard Farriol - Joan Ferrer, David Salamó - Jordi Godayol, i Jordi Martin Prim - Pep Nogués).








Així doncs, dijous 31 a les 6h15' del matí, sortim de Barcelona amb la furgo "el cotxe 2" (Jacob, Enric i jo), passant a recollir al Ricard per Santa Perpetua de la Moguda. Prèviament la tarda abans ha sortit "el cotxe 1" (David, Jordi, Joan i Josep Maria "Jep") per fer el viatge més esglaonat. A les 14h30' parem a dinar en una àrea de servei amb el millor aparador possible, el Massís del Montblanc. La temperatura és agradable  però les previsions meteorològiques pels propers dies no són gens optimistes.









Un cop passat el túnel del Montblanc, entrem a Itàlia i els pronòstics es confirmen, doncs el dia és rúfol i ha caigut algun ruixat. A les 16h30 aproximadament arribem a Arvier, el nostre campament base durant els propers tres dies. El fet de transitar pel poble, serveix per impregnar-se de l'inconfusible ambient d'aquest món. Plomes, primalofts, paravents, gorros, cintes elàstiques, etc... però sobretot cares recremades i aclivellades. Tots els que tenim relació amb aquest esport som ben reconeixibles i ens creuem mirades, com intentant avaluar el nivell dels rivals.









Tot seguit anem a recollir la bossa del corredor que a part dels dorsals, inclou una excel.lent armilla de primaloft Millet. La organització, ens indica que dormim a l'Hotel Ruitor al mateix poble d'Arvier i per acabar ens posen el xip al casc que ja sabíem per experiència que calia portar. Mentre tornem cap al cotxe a deixar els estris, coincidim al aparcament amb la resta d'expedició que han arribat, si fa no fa a la mateixa hora.









Sense més demora, anem plegats cap a l'auditori on fan el briefing per poder seure, ja que després s'omple de gom a gom i no cap ni una agulla. D'entrada ens comuniquen que enguany no serà l'edició més reeixida, a causa de la previsió meteorològica, però que la organització treballarà per poder gaudir de recorreguts el més espectacular possibles. Marxem a sopar, sabent que la primera jornada farem un traçat de 24Km i 2.400m+, en part inèdit. Gens malament per començar!.











Els àpats del migdia i la nit els fem a la Osteria del Viandante, un restaurant a 5' caminant d'on estem allotjats i l'esmorzar el fem al propi Hotel Ruitor, coses que passen per distribuir el volum de participants, quant estem parlant de petites localitats que conserven l'encant i no han crescut de forma exponencial a nivell immobiliari, com ha passat a casa nostra...









En quant a l'altre tema logístic, cal dir que dormim en una habitació triple amb l'Enric i en Jep, un dels contrincants a controlar..., que caldrà veure si ronca o no. Tenim un intrús que pot fer molt mal pel bé de l'equip... En Jacob, és l'altre "espia", compartint estança amb en Ricard i en Joan, mentre que els altres duets, estan en habitacions dobles. Després de preparar tots els ets i uts, anem a dormir un pèl tard.











Divendres, a les 5h30' toca diana. Iniciem la rutina diària de cada matí: Esmorzar de bufet lliure; Passar pel servei; Carregar estris al cotxe i fer l'aproximació cap a la línia de sortida, que comporta uns 20' de trajecte. Un cop a lloc, ja conegut per mi i l'Enric, així com pel Ricard, que es vol treure el mal sabor de boca del 2014 al quedar-se fora de combat el darrer dia per una contusió a l'esquena, anem cap a la zona d'escalfament on trobem algun que altre conegut com en Laurent Bonneau, la Paola Cavalli o en Joan Bernat Clarella entre altres.









Tenim el dorsal 121 i sortim del segon calaix o sigui que ens tocarà patir l'embranzida d'altres equips que surten per darrera. En Ricard i en Joan també surten amb nosaltres. La resta de companys surten del tercer calaix. El dia és gris i humit, i tal com van dir no hi ha gaire visibilitat, per tant caldrà extremar les precaucions a les baixades sobretot a cotes elevades. La temperatura és més alta de lo normal i la neu està molt transformada.









A les 8h amb l'himne de Vangelis "Titans" que fa posar la pell de gallina, sortim de cop les 350 parelles que tenim cita per l'edició 2016. Com ja va passar fa dos anys, els primers instants han sigut bastant caòtics, encara que aquest cop menys, doncs no hi ha hagut caigudes. Mica en mica es van obrint espais i tothom es va relaxant, ja que després de la ràpida sortida en pla i baixada, ha tocat fer un mur de 150m+ en molt poca distància que ha fet una selecció natural i ha posat a cadascú on li pertoca.









Per mi, aquests instants sempre són el més durs ja que la massa de corredors t'empeny de forma inconscient a forçar el ritme, marcant els pics més alts de pulsacions de tota la cursa, i després cal gestionar bé, per no "petar" del tot. Una vegada a dalt, traiem pells i fem un curt descens per pista, encadenant tot seguit un tram de cursa a peu, amb esquís a la ma, abans d'iniciar la segona ascensió del dia de 1.100m+ si comptem amb la canal.










A les primeres de canvi, veiem l'abandonament d'una de les parelles favorites a la victòria final , el francès Mateo Jaquemoud i l'alemany Anton Palzer, sembla que per lesió del primer. De neu, n'hi ha molta però la qualitat primavera fa més lent el lliscar amb les pells. L'Enric va marcant el pas tota l'estona i jo el segueixo de prop. Així anem fent fins el punt on cal posar grampons, sota un cel cobert però sense precipitació i amb un vent que va augmentant a mida que agafem alçada.







Aquí, toca fer la canal amb molt poca visibilitat a causa de la boira que ens envolta. A pocs metres del final del corredor, se'm surt un dels grampons, però pel que queda segueixo endavant per no perdre temps, vist que ja faig amb l'altre grampó i la corda de seguretat. Una vegada a dalt, cal fer un descens de 1.000m que posarà en estat d'alerta tots els sentits i reflexes, al no apreciar-se el relleu.







En els primers metres cara avall, sento els crits d'alè d'en Jordi i en Pep que estan a punt de coronar. Els continus moviments en fals, fruit de les banyeres que han deixat els participants que van per davant, són el major perill que hi ha, a causa de nul.la visibilitat, provocant un gran desgast físic tant energètic com d'articulacions. Aquest fet serà una constant durant les tres jornades de la prova. Les arrebossades també tenen el seu protagonisme, per sort sense conseqüències a curt plaç...










Així és com es desenvolupa el descens, on també cal afegir l'extra de dificultat a la segona part de la baixada, amb un bosc molt dens  "pierrramentero" de totes totes, que aquest any sortegem amb millor sintonia. Un cop abaix cal fer un tram de pas patinador fins la línia de sortida/arribada, on tornem a posar pells, per encarar la tercera pujada. Just sortir, un munt de nens estan esperant per saludar a tots els participants, picant de mans amb ells a modo d'agraïment. Això és fer cantera de cara al futur!!!









Ara, ens dirigim amb els esquís cap a un embassament per una carretera estreta. En aquest tram que voreja el pantà ens emparellem amb en Jacob i en Jep. Després de creuar a peu un túnel, anem a la caça i captura del Sportvicious Magazine Team que s'han escapat en el tram més pla, per reduir la distància quan el terreny es torna més costerut i cal fer conversions per dins el bosc, tornant-nos a separar més tard, quan el pendent es suavitza lliscant per una pista forestal. Un veritable estira i arronsa!









Quan ja estem a la part alta, ara sense vegetació, baixo el ritme i els perdem de vista. El vent bufa de nou i ens afanyem a la transició per intentar contactar amb ells. El descens torna a ser calcat al primer, amb una part que es desenvolupa per espais oberts i una altre molt enrevessada amb multitud de trampes que la vegetació s'encarrega de posar-nos. És aquí, on avancem en Jacob i en Jep en el nostre duel particular. L'Enric traça i jo el segueixo malgrat que els quàdriceps treuen fum.











El darrer tram del descens hem fet varies "trialeres amb esquís", amb passos entre arbres molt estrets que no donaven per més... Ja només resta desfer el camí planer al costat de l'embassament, treure pells i baixar cap a la línia d'arribada, encara que els darrers 300m cal tirar de braços i cames, fent pas patinador, ja que tenim que superar un lleu replà. En total el "Marcólic Power" hem estat 4h36'12". Els 224ens de 314 equips, a 14" del Grivel Team, amb un component de renom dels ultra trails, en Pablo Criado a qui saludem.










Mentre estem prenent un te calent reparador amb el que ens ha obsequiat només creuar la meta, una senyora amb el vestit tradicional de la comarca, veiem arribar el tàndem perseguidor. Han estat 2'40" de marge, però la batalla pels propers dies promet. Pel que fa als altres companys, destacar que també hi haurà lluita aferrissada ja que la diferencia de temps entre els equips d'en Ricard i Joan, i d'en David i Jordi és de 6' de marge pels primers amb un temps a l'arribada de 4h17' i 4h23' respectivament.











Després de tastar les especialitats culinàries a la zona d'aviatuallament amb la pertinent birra, cal afanyar-se ja que se'ns acumula la feina. És com una amalgama de tasques a fer per demà tornar a sortir el màxim de fresc possible (Desplaçament cap a Arvier, dutxa, dinar, massatge, migdiada, revisió de material, briefing, estiraments, sopar). Aquesta serà la nostra rutina, que compartida entre riures i anècdotes és de més fàcil portar.











Segons la organització, "la meteo" per demà serà semblant i fins l'inici de la cursa, no sabrem si l'etapa reina comptarà amb l'ascensió a la Testa del Rutor, sostre de la prova. Dissabte després de tots els prolegòmens, arribem a Valgrisenche a les 7h del matí. Està plovent lleugerament i hi ha boira baixa. Mentre estem escalfant, ens comuniquen la sortida s'endarrereix mitja hora i amb l'Enric ens dirigim cap a un hotel a tocar de l'aparcament.











Allà ens reunim una multitud d'atletes que han tingut la mateixa pensada, fent petar la xerrada amb en Jacob que també s'ha apropat fins aquí. Altres han optat per guarir-se de la humitat i el fred dins el cotxe o la furgo. Uns 15'-20' abans de començar, reprenem l'activitat per dirigir-nos cap al calaix corresponent doncs ja no hi ha temps per més. La sensació tèrmica és més baixa i apurem el "plomes" fins el darrer instant. Una imatge de la sortida, són la quantitat d'esquís girats, per intentar assecar una mica les pells, però amb un ambient tant humit serà una tasca impossible.











Finalment, avui a l'etapa reina no farem el cim del Rutor de 3.485m. tal com tocava, per culpa de les precipitacions, el vent en alçada i les pèssimes condicions de visibilitat. El traçat serà de 21Km i 2.250m+ de desnivell, amb 5 pujades i 5 baixades, i mantenint dos trams a peu, un per la cresta del Mont Arp Vieille, i l'altre per una canal que ens deixarà al Col du Glacier de Moron, quasi a la cota 3100. La muntanya mana i avui tampoc ens vol ensenyar la millor versió.










A les 8h30' es dóna el tret de sortida, amb la incertesa de si el temps en oferirà una treva. Avui estem al darrer calaix, ja que va en funció de la classificació general. Això provoca que els primers metres siguin menys estressants que ahir, però dura poca estona, doncs als 10' de marxa en el tram de carretera, algú em trepitja l'espàtula d'un esquí, traient-me una pell i havent de recular a buscar-la. Com que el gruix d'equips que ve de cara és important, he de vigilar de no ser envestit, malbaratant uns segons per posar la pell, que se'm fan eterns.











Hem perdut tot el que havíem recuperat des de la sortida. En Jordi i en Pep ens han avançat fa estona i no queden més de 10-15 parelles per darrere. Una vegada creuem la presa, s'inicia la segona pujada de 630m+, dels quals els primers 100 metres de desnivell, els fem a peu amb els esquís a la motxilla. A continuació calcem esquís i els nervis fan acte de presencia. Caldrà augmentar el ritme perquè, ara per ara estem desubicats i es fa difícil avançar pel volum d'atletes.
Sabem que aquesta no és la nostra roda natural, si no tenim cap defalliment físic, però aquí no hi ha ningú coix i es fa molt feixuc guanyar posicions.












Arribant a la segona transició, tenim en el punt de mira en Jordi i en Pep que ahir van tenir algun que altre problema. Després d'un descens on ens emparellem amb ells, ens encoratgem mútuament al següent canvi, on sortim un pèl per davant. Cal menjar bé cada cert temps, ja que estem gastant més energies del compte remuntant. Per davant tenim 850m+ fins el Mont Arp Vieille, on exprimim l'accelerador. Per avançar, cal sortir de la traça per superar un a un, altres equips que frenen la nostra cadència.











La tàctica consisteix en fer una especie de relleus entre nosaltres, alternant l'arrencada per fora de la traça, mentre l'altre el segueix enganxat quasi trepitjant-li les cues com si fóssim un únic corredor, per després de recuperar-se de l'esforç, tornar a la càrrega. Així és com transcorre aquesta pujada per amples pendents, combinant trams de traça directe i altres de conversions, fins que arribem a l'inici de la cresta.










Abans parem a abrigar-nos, doncs neva, el vent bufa amb força, i la sensació tèrmica baixa en picat. Posem esquís a la motxilla, ja que cal fer un tram de carena amb corda fixa. En aquest punt sempre hi ha aglomeracions doncs només passa una persona i cal tenir un xic de paciència. L'espera es fa més llarga del que és, a causa del fred acusat sobretot a la cara i a les mans, perdent sensibilitat als dits. 
Malgrat portar uns guants de recanvi, no els faig servir ja que poden més les ganes de continuar, i perdre alçada en breu.










El darrer tros de la cresta el fem de baixada, literalment per dins d'una trinxera de neu que cada vegada és més fonda i que s'ha anat formant pel pas dels participants on només hi cap un peu darrera l'altre, i on els esquís van picant a banda i banda. A un petit coll proper posem esquís. El descens és dret i cal anar en compte ja que hi ha bastants banyeres que no s'aprecien, i que provoquen moviments forçats per recuperar la posició.










En poca estona arribem al control, on hi ha el tall horari. Malgrat els entrebancs del principi, ho passem amb solvència, tot i que seguim estan per darrere del grup amb qui ens vam moure en la primera jornada. Per davant tenim 600m+ dividits en un tram amb moltes ziga-zagues seguides per guanyar alçada ràpidament, i una segona part que fem a peu amb els esquís a la motxilla per ascendir fins el Coll del Glacier de Moron, on el temps torna a ser molt desavinent. Des d'aqui, en condicions normals, és des d'on haguéssim encarat l'atac al cim del Rutor.










A continuaciò ens espera un llarg descens de 1.400m- camp a través fins la presa, seguint les banderoles vermelles. No tenim cap punt de referència al nostre voltant ja que la visibilitat es redueix per moments a 5-10 metres. Per tant, ens centrem a buscar amb la mirada la propera banderola per continuar el camí, sense saber el pendent que hi ha als nostres peus. Són moments de concentració màxima i el cos se'n resenteix a mode d'avís de rampa, quan fem algun moviment antinatural.










La veritat és, que estem patint molt per baixar i no resulta gens agradable amb les condicions que tenim avui. A les acaballes, aconseguim contactar amb en Jep i en Jacob que baixen més tranquils. Tant esforç, té recompensa al menys a nivell emocional. Després de tota la fatiga acumulada, encara hem tingut valor per competir de tu a tu amb ells, baixant al trot el tram que hi ha des del poblet de Bonne fins a la presa, i la posterior pujada de 75m+.









A la transició, ells han estat més ràpids, i  això ha dictat sentència de cara a la posició final a meta, entrant els dos equips en 4h33', separats tan sols per 45", en la 222ª i 224ª posició respectivament, amb tot per decidir en la última etapa.

Pel que respecte a l'altre duel, en David i en Jordi han retallat un minut, la diferència encara a favor d'en Ricard i en Joan, que ara és de 5'. El temps final d'ells ha estat de 4h06' i 4h07'. Un coixí suficient, per controlar la cursa, però no val a badar! L'equip dels "Traient Fum" d'en Jordi i en Pep, han entrat un pèl més tard en 4h52'.











A l'arribada tornem a coincidir amb l'extrovertit Pablo Criado, acostumat a estar entre els millors en ultra trails de llarga distancia, qui ens explica les sensacions que té, en el seu debut en una de les grans de l'esquí - alpinisme per equips. Literalment ens comenta que ho ha trobat duríssim, molt tècnic i estressant. Avui ens ha obert un forat de 6' que ja serà insalvable per nosaltres...









Sense temps per més, marxem cap als cotxes per canviar-nos de roba, en aquest cas només la samarreta interior i posar-nos un plomes sec, doncs tots tenim el cos desmarxat, conduint amb les botes d'esquí posades i la calefacció a tot drap fins la porta de l'hotel. El dinar i les hores següents han donat molt joc, gràcies a l'instigador d'en Jep fent elucubracions de la manera com caldrà celebrar la victòria i la derrota de la nostra batalla particular.











(Ens vol veure de genolls, i de pas pixar-se a sobre, ja,ja...).Com que ell ho ha proposat acceptem el repte entre riures. L'emoció i el bon humor estan servits fins el final. Malgrat que el temps no ens acompanya, la veritat és que estem gaudint de valent amb tota "la colla pesigolla". Per demà, tres quarts del mateix. La tercera etapa, sortirà del bonic poble de Planaval com ja és tradicional però la organització es reserva fins l'ultim moment el fet de pujar el cim del Mont Château Blanc de 3.400m. en funció de la evolució meteorològica.









El que si s'ha descartat és el traçat inicial que passa per l'aresta de la Punta Flambeau. Diumenge al matí amb indumentària nova, ja que el mono dels dos dies anteriors es podria aguantar dret, enfilem caminant 1km fins el poble de Planaval, doncs és un cul de sac i hem d'aparcar lluny, a la vorera de la carretera tal com ens indiquen els controls. El matí torna a ser gris i emboirat i no es veure cap cim des de la vall.









Avui no hem fet ni l'escalfament previ doncs cal sortir corrent a peu des d'un prat, creuar el poble i posar els esquís després d'una lleugera pujada. Per segon dia consecutiu estem al tercer i darrer calaix ja que la classificació general és la que dictamina l'ordre de sortida. Els únics que s' han mantingut al segon calaix han estat, les parelles Ricard - Joan i David - Jordi. A les 8h30' un exèrcit d'infanteria amb monos de múltiples colors engega la maquinaria i avança al trot amb pas ferm fins el punt on ens calcem els esquís. 










El terreny a la part inicial de la primera pujada és abrupte, estret i amb una vegetació abundant. Això provoca que hi hagi embussos i un nombre incalculable de traces. Tothom tira pel dret i moltes vegades coincidim frontalment en una conversió, havent de cedir o no el pas. La veritat és que resulta caòtic fins que superem aquesta barrera d'arbres que obstaculitzen el pas. Com que el recorregut l'han retallat tant a nivell de quilometratge com de desnivell, tothom ha començat amb una marxa més de lo normal. En total dos pujades de 1.000m i 600m+ respectivament. 









Sembla que avui no hi ha gas al cos. Les pulsacions cada dia van més baixes. El motor d'explosió no fa pujar les revolucions. De lluny, anem controlant des de la distancia el mono fúcsia, famós pels calçotets del seu propietari, alguns ja sabreu de qui parlo, oi? Sabem, que som més ràpids que ells baixant i el tema està, en no perdre massa temps entre les dues pujades per rematar la feina en el descens de 1.500m-.









El paisatge és el mateix de cada dia, blanc als peus i gris a tot el que ens envolta. Una llàstima per que aquesta edició passarà a la historia per ser la menys vistosa des de que hi ha el format de tres dies. Així és com fem via a cadascuna de les dues ascensions, amb un parell de trams a peu sense grampons.


En el primer tram, hi ha una corda fixa instal.lada ja que hi ha un bon pati, malgrat no s'aprecia i en el segon es tracta d'una canal curta que ens deixa just a un coll des d'on iniciem el descens final pel mig de la glacera del Château Blanc.








La situació a cota 3.000 torna a ser perillosa. La visibilitat és nul·la i l'únic que ens guia durant la baixada és la multitud de banderes vermelles amb la que està cosida tota la muntanya. És el nostre punt de referència per avançar. A meitat del descens, contactem amb en Jep i en Jacob, als qui deixem enrere al cap de poc. Estem fent una baixada sense respir, augmentant el ritme a mida que disposem de millor visibilitat, amb l'Enric dibuixant la traça a seguir fins a meta, i guanyant algunes posicions més.










Abans d'arribar ha calgut, sumar de nou uns quants metres de pas patinador tirant de braços, per concluir amb molta satisfacció una nova aventura. En total el temps invertit avui ha esta de 2h48'17" acabant l'etapa en la 236ª posició i en una 219ª posició a la general amb 11h58'28". En Jep Serrainat i en Jacob Salvadó amb un crono de 2h52'27" han acceptat de bon grat la derrota, però encara espero un gest per part del Jep, ja ens entenem..., je, je, je...! Al final, la diferencia ha crescut fins els 6' fent tot el traçat en 12h04'38" i entrant com el 224è equip.










Aquesta sana rivalitat ha fet oblidar tot el paisatge que no hem pogut gaudir. Pel que respecte als dos tàndems de més nivell, cal felicitar especialment en Ricard Farriol i en Joan Ferrer per les seves 10h52'57" classificats en la 172ª posició i com no al Team L'Olla d'en Jordi Godayol i en David Salamó amb 11h03'56" amb una meritoria 179ª plaça. Per acabar, donar l'enhorabona als nostres bombers del Traient Fum finalitzant tot el recorregut en la 253ª posició després de 13h30'26".





Un cop recollits tots els bartols, dinem de nou a la Osteria de cada dia, doncs hi ha força cua al àpat de cloenda i no volem marxar gaire tard, ja que per davant tenim una etapa "especial" que serà la més dura. Ni més ni menys que 900Km de cop... Des d'aquí, Felicitar amb un 10 al Club d'Esquí Corrado Gex, a la organització i als voluntaris per l'esforç i la feina que suposa fer un esdeveniment d'aquestes característiques, amb traçats molt atrevits malgrat la meteorologia imperant.



CLASSIFICACIÓ GLOBAL DE LES 3 ETAPES

VIDEO OFICIAL COMENTAT

VIDEO OFICIAL DIA 1

VIDEO OFICIAL DIA 2

VIDEO OFICIAL DIA 3