"Muchos son los llamados, pero muy pocos los elegidos"
Havíem quedat a les 8.00 en el lloc convingut, l'hotel Ibis. Aquest cop em tocava a mi dissenyar el recorregut.
Després d'haver presenciat el magnífic Giro d'Itàlia que tot just fa una setmana que va acabar, potser se'm va anar una mica la mà. El cert és que havia previst una sortida muntanyera d'uns 150 kms, però hi havia una part de la ruta que desconeixia.
A les 8.10 ja estàvem els valents que ens havíem donat cita allà sobre les nostres muntures. N'hi havia que ja tenien clar que farien només una part (El Sergi es va "rajar" ja de bon principi, doncs va excusar la seva absència).
Per fi enfilem cap a Castellbisbal i Ullastrell. El Jaume i el Dani li van donant canya, i els Lluís P. i jo els seguim durant una bona estona fins que decidim tirar l'àncora, doncs nosaltres anàvem a fer la tirada complerta i ells no.
Després que Monti Livingstone fes perdre's a una part de l'expedició, ens vam reagrupar a Ullastrell per baixar a buscar la carretera d'Olesa, on ens van abandonar Jaume i Dani (els havíem rebentat, je je). Deien que anaven a l'Aragall, però jo crec que van anar al sofà de casa seva.
Doncs bé, continuem cap a Olesa i després ens posem a pujar el segon port, Vacarisses, on ens tornem a reagrupar. Aquí es produeix la segona deserció, protagonitzada per Lluís Badosa (la CUBE està en rodatge i no pot fer més kms) i el Marc, que tenia una comunió. Misteriosament, a mesura que el recorregut es va endurint, a la gent li van apareixent compromisos (je je).
Després d'una estona, reprenem la marxa els 4 que quedàvem per pujar els 5,5 kms dels Caus, amb unes rampes considerables, sobretot en els 2 darrers kms. Val a dir que la carretera és magnífica per a la pràctica ciclista. Sense cotxes i envoltada d'una frondosa vegetació, que de tant en tant deixa veure unes maques estampes del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La ruta estava dissenyada per transcòrrer per carreteres secundàries. Ja als Caus, reomplim els bidons i mengem alguna barreta. Només queden 2 kms per coronar l'alt de l'Obac. Des d'allà fins a Castellbell, el descens es produeix per una carretera gens transitada i en perfecte estat. Es tracta d'uns 14 kms que es fan en un no res, travessant Rellinars i Les Comes, i albirant des de les alçades el riu Llobregat i algunes caigudes d'aigua i basses que conviden a banyar-se, tenint en compte la calor que feia.
Allà ens esperaven la Montse i la Heike, que havien pujat per la via tradicional. Passe una bona estona refrescant-nos i proveïnt-nos d'aigua i Coca-Cola a dojo. El Monti es "raja" allà mateix i diu que ha de ser a les 14.00 a casa. L'Albert dubta sobre què fer, i el Lluís P també, doncs tenia classe de ball per la tarda, i la cosa pintava per llarg. Jo ho tenia clar: havia vingut a parlar del meu llibre, i el meu llibre era la sortida completa. L'Albert va decidir que també la feia tota, i el Lluís, negociant amb la Beth, va bescanviar la sortida d'Andorra per la d'ahir, doncs era la darrera oportunitat de fer un bon test. 
Ens vam acomiadar de la Montse, la Heike i el Monti i els 3 darrers supervivents vam enfilalar cap a Santa Cecília. Després, un descens rapidíssim (vam agafar els 73 kms/h) ens va portar a Manresa. La calor era sufocant, i vam para a una gasolinera a preguntar per la carretera de Navarcles i a comprar un Aquarius i llaminadures. Mentre estavem bevent i menjant, se'm va acudir fer una foto de broma posant gasolina a la bici. Jo no volia treure la mànega (de la gasolina), però el Lluís, que ja sabeu com és, sí que ho va fer, amb la mala sort que el remanent de combustible que sempre queda, va ruixar els meus bidons.
Quina putada! Els vaig rentar al lavabo, però no se'n va anar tot l'olor a gasolina. Amb la sed que tenia, però, crec que m'hauria begut el que fos. Després de preguntar a 3 persones (totes foranies), vam encertar amb la carretera que duia a Sant Fruitós i Navarcles, on vam arribar de seguida. Sortint de Navarcles quedavem 11 kms fins a Talamanca, que és un port amb una pendent d'un 4-5% amb 1 km de baixada entre mig. A aquelles hores, al voltant de les 16.00, elsol era de justícia i les granotes anaven amb cantimplora. Els bidons es consumien en minuts.
És un tram molt inhòspit i es fa bastant pesat, sobretot quan les forces van justetes. Finalment arribem a Talamanca, un poble encisador que encara manté l'arquitectura antiga ben conservada. A la font del poble tornem a omplir bidons a i a tirar-nos aigua per sobre. El Lluís es banya de cap a peus, literalment.
Queda l'últim port. Estenalles per la part dura. Són uns 9 kms. Comencem a bon ritme, però cada cop les forces estan més minades. El més dur està al final. Costa, però coronem Estenalles, com no. 4 fotos i cap avall. En poc temps estem a Terrassa. Fa vent i s'ha de pedalar en el descens. ja només quedava fer el darrer tram , el més avorrit. Jo em pensava que ens costaria, però miraculosament, treiem forces de no sé on i fent relleus, volem a 35-38 kms/h per Les Fonts, Rubí i Molins, on arribem a les 17.43 a l'hotel Ibis. En total hem estat 7h en moviment i 2h aturats (la major part a Montserrat).
Una sortida realment èpica. El millor entrenament de bici que mai he fet. 170 kms (+3.000 m) amb 6 ports (Ullastrell, Vacarisses, Els Caus-l'Obac, Montserrat, Talamanca i Estenalles).
Ho hem de repetir....
Santos Sanz
