Translate

10 de novembre 2019

MONTE ROSA SKY MARATHON 23/06/19

MONTE ROSA SKY MARATHON 23/06/19








Durant l'hivern del 2018 en Xavier Espinal, el meu actual "partenaire" a les curses d'esquí alpinisme, em va parlar de la possibilitat de fer l'anomenada "Gara del Secolo", cursa de muntanya que va ser l'origen del que coneixem avui en dia com Skyrunning. L'any 1993 i tres edicions més fins el 1996 van posar les bases del que seria una disciplina esportiva, que després ha evolucionat en un ampli ventall de modalitats com les curses de muntanya, els trails, ultres, les verticals i les skyraces, tant en distància, desnivell, dificultat tècnica com en el material a emprar. 












Amb en Toni Jofre a l'any 2007.
S'estava treballant per recuperar i rellançar una prova emblemàtica i única del calendari, que feia 25 anys que no es celebrava, amb el mateix esperit que en els seus inicis. De fet el rècord de la prova data de l'any 1994 a càrrec dels italians Fabio Meraldi amb 4h24'27" i Gisella Bendotti amb 5h34'40". En aquell moment, quan m'ho va comentar no em vaig plantejar participar, ja que estava sortint d'una lesió de genoll, i no era el moment per córrer curses, però en vaig prendre nota seriosament per si es tornava a donar la ocasió. Així doncs quan es van obrir les preinscripcions pel 2019, vam enviar un cuŕrículum esportiu junt amb en Toni Jofre, ja que es tracta d'una competició per equips.











 


Silvrettahorn amb l'Alberto i l'Angels
Els requisits per optar a un dorsal era haver finalitzat alguna marató i/o alguna competició d'esquí - alpinisme als Alps, així com experiència en muntanya i haver fet algun cim de 4.000 metres o més altitud. A primers de febrer d'enguany en Toni em comunica que hem rebut l'esperat e-mail de confirmació i la noticia per mi representa una injecció de moral important, ja que porto una tardor i un hivern a la foscor, per culpa d'un trencament muscular amb posterior recaiguda, i altres lesions menors consecutives, que m'han minat molt els darrers mesos.












Per sort, a ReSport Clinic, de la mà del Dr. Ferran Abat, amb el seu tractament d'Electròlosis Ecoguiada per regenerar el teixit del bessó trencat (3 cm) i el seu equip de Readaptors, a base d'exercicis de força, l'Alejandro en el meu cas, m'han servit de guia i pauta per tornar a la normalitat esportiva, d'una manera progressiva i segura. Després d'una temporada en blanc pel que fa a la competició en general i a les curses d'esquí de muntanya, dins el procés de recuperació participo a la Poca Traça, campionat de Catalunya Individual, i que serà l'única cursa del passat hivern, per veure el meu estat de forma, i les sensacions.











El resultat va ser esperançador al no tenir molèsties, i mica en mica l'estat de forma i la confiança han tornat. La preparació per aquest repte de primer ordre ha estat curt, tant en nombre de kilòmetres, com de desnivell, amb el handicap afegit d'anar sense aclimatació prèvia en una carrera que és la icona de ser la cursa més alta d'Europa, però la il·lusió per aconseguir aquesta fita, segur que compensarà les mancances físiques. De fet, no hi ha cap competició, que arribi o superi els 4.554m. d'altitud de la Punta Gnifetti, on es troba el Refugi Margherita, punt fronterer entre Suïssa i Itàlia.












Perfil de la AMA
La AMA (Alagna - Monterosa - Alagna) és un Triple i Mig Kilòmetre Vertical en tota regla, complint els estàndars d'aquest tipus de proves, que és superar 1.000 metres de desnivell en 5Km o menys. Aquí els paràmetres són els mateixos però extrapolats a 3.500 metres de desnivell de guany en 17.5Km de recorregut, i la mateixa distancia i desnivell de baixada pel mateix traçat, passant per senders de muntanya, trams nevats, glaceres amb esquerdes i passos exposats, sota unes condicions meteorològiques que poden ser severes.
















Punta Parrot i Capanna Margherita


Per tot això, fa que la competició tingui unes característiques úniques i a la vegada molt simples, ja que es tracta de pujar i baixar a peu en menys de 9 hores des del poble d'Alagna (1.192m.), punt habitat més septentrional de la vall, fins el cim més emblemàtic del Monte Rosa, la Punta Gnifetti (4.554m.), un escarpat mirador natural en la seva vessant Sud-Est (Itàlia) que cau vertiginosament cap a Alagna-Valsesia i que es mostra més suau sota les neus perpètues de la seva vessant Nord-Oest (Suïssa).













Amb aquests ingredients, i amb els nervis que van creixent a mida que s'apropa la data, es produeix un fet inesperat que trasbalsa els plans inicials. Dimecres 19 de Juny al matí rebo el següent whatsapp "Lluís quan puguis abans de les 12h truca'm. MOLT URGENT!!! VERY BAD NEWS!!! 😭😭😭". Veient el missatge dedueixo que en Toni no pot venir a la cursa, cosa que es confirma quan parlo amb ell, per motius laborals que no pot eludir. És un gerro d'aigua freda, però tot i que ho ha intentat, no podrà ser a la partida, i m'imagino el sentiment de ràbia i impotència que volta pel seu cap.













AMA any 1993
No pot ser que a menys de 72 hores per viure la cursa somiada, que va idear Marino Giacometti l'any 1989 en un temps record de pujada de 3h57' i que va donar peu el 1993 a una cursa de llegenda, ens passi això... Serà que algú ens ha fet un mal d'ull o és pura malastrugança? Lo increïble, és que és l'enèssim entrebanc d'una temporada plena de problemes... La dificultat ara, radica en que es tracta d'una prova per equips molt específica, cosa que fa que sigui complicat trobar algú que compleixi els requisits que es demanen a menys de tres dies vista, i que s'apunti a venir cap a Itàlia en plena Revetlla de Sant Joan...












Vista la urgència, el mateix dimecres al migdia començo a rastrejar el terreny per trobar alguna ànima caritativa, disposada a patir i gaudir d'una aventura exprés dins el cercle de coneguts d'esquí de muntanya, i també en menor grau de corredors de muntanya, amb el següent missatge "Et semblarà surrealista, però a hores d'ara m'he quedat sense company per la Monte Rosa Sky Marathon de dissabte... T'animes! Vaig a la desesperada per que acabo de saber la noticia"
















El dia acaba sense resultats, el mal de panxa va "in crescendo" i no passo la millor nit que diguem, pensant a qui escriure i on trucar per que no s'esvaeixi aquesta oportunitat. Cal dir que és molt difícil participar en aquest tipus de curses, amb un nombre reduït de dorsals (200 equips en aquest cas), on t'exigeixen un currículum i on depens del criteri de la organització per que t'acceptin a la carrera. Es fa molt dur, veure que tot se'n pot anar en orris en un moment, quan tens les portes obertes i has formalitzat amb mesos d'antelació la inscripció. Només estar a la línia de sortida és com un premi a una trajectòria esportiva.













L'endemà a la tarda és el dia que tenim marcat per marxar cap a Alagna, amb la maleta preparada sí, però amb moltes incògnites. Companys i amistats han difós la noticia, a través dels seus grups de whatsapp per sí pot haver algun interessat, però no ha sortit efecte de moment... Dijous pel matí m'entra un missatge d'en David Salamó que corre la AMA amb en Nil Bacardit i que porten una setmana per allà aclimatant, que pot ser la darrera opció per trobar parella... Em comenta si conec a la Clàudia Tremps! Sí, de tot just l'única cursa que he fet amb esquís de muntanya aquesta temporada a Núria. Em passa el seu contacte per veure si hi ha cap possibilitat.















Segons ha pogut llegir en David per Instagram i també en Marc Reniu, es veu que porta una setmana fent un "stage" d'entrenament pels Alps, i que ahir va publicar una foto des d'Alagna on fem la cursa... Sembla que s'ha apropat per animar dos amics que també fan la carrera. Li faig un "Copy Paste" de la proposta i la seva resposta és curta i ràpida "Ei. Doncs cap problema. L'únic que no tinc són polaines i bla, bla, bla..." Em fa l'home més feliç del món, encara que en principi només pot córrer dissabte, doncs diumenge ha d'estar a casa per pujar la Flama del Canigó. Veurem que passa, doncs la previsió meteorològica no és gens bona pel divendres i dissabte. 














L'Alta Valsesia des de l'apartament.
Amb aquesta gran noticia, enfilem per carretera amb la Beth, els 1.050Km cap al "Campament Base" de la Monte Rosa Sky Marathon. Abans però ens desviem fins a Banyoles, per recollir part del material que li falta a la Clàudia. Fem nit prop de Nimes i divendres a les 15h ens instal·lem al poble de Riva Valdobbia a menys de 2Km d'Alagna. L'apartament "Il Fuoco di Neve", regentat per la Romina és un racó de fusta amb encant i molt acollidor i amb boniques vistes de la Valsesia. I a sobre ens ha preparat un pastís de poma de benvinguda, per llepar-se els dits... Dinem i sense temps per més anem cap al pavelló per recollir el dorsal i retrobar-nos amb el nou fitxatge.














Al briefing amb la Clàudia
Ja som a lloc, i mica en mica coincidim amb la resta d'atletes i es va caldejant l'ambient. Ja tenim el dorsal, el 193 amb les dades registrades de la Clàudia, una vegada confirmat i validat el seu currículum i el certificat metge. Ens assentem per escoltar el briefing amb la resta de comitiva de catalans. A part d'en David i en Nil, saludem en Ricard Farriol, que farà part del seguiment de la prova amb esquís per veure el seu fill Guillem que corre amb en Lluc Montull, així com en Genís Calvés i família que fa equip amb en Marc Cribillés. Malgrat les males previsions "meteo", la organització manté que demà dissabte es disputarà la competició, ja que hi ha força equips que diumenge tenen el vol de tornada aviat.












Lluc, Guillem, Lluís, Clau, Genís, Marc, Nil, David
El que no ens poden confirmar fins demà, és si es podrà fer l'itinerari sencer o només s'arribarà al Col del Lys (4.250m). Ens recorden la dita que tota persona que transita per aquests paratges, ha escoltat més d'una vegada: "La muntanya dictarà sentencia i veurem el que es podrà fer". Després de la foto de grup amb els companys, ens acomiadem fins l'endemà a les 5h15' de matí, ja que la sortida és a les 6h. Amb el neguit de la forta pluja que cau des de la tarda i la fatiga i estres acumulat dels darrers dies preparo la motxilla, i deixo en un altre bossa una muda extra en funció del que ens diguin abans de la sortida.












Amb Mattia i Michael
Marxo a dormir, però no puc aclucar l'ull. El soroll de la pluja a la teulada em manté despert i pensatiu gran part de la nit, sento les cames pesades i no hi ha manera de relaxar-me. Finalment sona a les 4h el despertador, esmorzo tot el que puc malgrat la hora i a les 5h recollim un parell de corredors italians, en Mattia i en Michael per anar fins a Alagna. No plou, però deu haver parat fa poc, ja que el terra està ben mullat. De camí al poble, també puja al cotxe un nepalí que va a peu, tot equipat cap al poble. 














Punta Parrot i Punta Gnifetti
Només baixar del cotxe, un senyor ens diu "Carriera Anullata" es veu que durant la nit han caigut entre 30 i 50 cm de neu fresca a partir de la cota 3.000 i cal retraçar el 90% de l'itinerari. Un xic decebuts anem plegats cap a la línia de sortida i a mida que van arribant atletes corre el boca a boca de la notícia. A les 6h del matí hora d'inici de la "teòrica cursa" la organització ens comunica l'ajornament de la carrera fins l'endemà per motius de seguretat, i ens emplaça a que estiguem connectats a les xarxes socials per saber si hi han novetats.















Egoistament, sóc dels pocs que se'n alegra del canvi de data, ja que veig que demà estaré més descansat física i psicològicament, però la Clàudia haurà de moure fitxa si vol córrer i fer algunes trucades de telèfon. Ara ja té el xip de cursa i no vol perdre la ocasió i segur que un dia més de repòs tampoc li anirà malament després del "tute" que porta. Altres demà no podran participar com és el cas de l'equip de l'Oriol Galvany o hauran de moure mans i mànigues per canviar horaris del vol, etc... Així doncs, com que cap les 10h30 començarà el Doble Kilòmetre Vertical, quedem més tard amb part de la resta d'expedició per veure l'arribada a dalt, agafant tres telecabines primer fins a Pianalunga, Passo Salati i finalment Punta Indren a 3.260 metres.














Amb en Lolo Diez
De pas ens serveix per visualitzar un tram del recorregut, l'abast i estat de la neu i aprofitem per estar unes hores en alçada. A part, de retruc visitem l'edifici abandonat i les dependències de l'antiga estació del funivia d'Indren, tota una relíquia del passat. Al migdia retornem cap a la vall, i mentre passegem pel carrer principal d'Alagna escolto un noi amb entonació asturiana... Li pregunto si és en "Lolo", sí Lolo Díez cosa que em confirma.  Li dono records de l'Albert López Valero, que em va comentar fa uns dies entrenant que ell faria aquesta cursa. Després d'una curta xerrada, ens acomiadem desitjant-nos sort per demà.















Tot seguit enfilem cap a l'apartament per dinar i aprofitem per descansar la resta de la jornada, a l'espera del gran dia que segons diuen serà amb sol i calor. A les 21h ja estic dormint, i aquesta vegada com una soca. Toca matinar per segon dia consecutiu, avui a les 3h30, ja que la sortida l'han avançat mitja hora, cosa que sap especialment greu pels familiars i acompanyants que volen veure la sortida, però és el que toca. Cal reduir el risc d'allaus o purgues i que el gran gruix d'atletes ja sigui a meta a les hores de més insolació.














Sostre de cursa Punta Gnifetti 4.554m
Avui no hi ha dubtes a la hora d'escollir el material. Samarreta de màniga curta, mono i pals d'esquí de muntanya, motxilla de 10 litres, grampons per sabatilles, guants prims i uns de gruixuts, jaqueta i pantaló paravent, samarreta tèrmica de màniga llarga, buff, cinta pel cap, ulleres, arnes, dissipador, polaines, corda de 10 metres, 2 bidons amb sals, i gels. Sobre les 4h45' arribem a la plaça del poble i mica en mica la línia de sortida va agafant color. El dia es presenta net de núvols, i des de la carretera anant cap a Alagna es veu dalt del mur gegant de roca un punt il·luminat, la Capanna Margherita, per que ens fem una idea d'on hem de pujar...













Els nervis, els dubtes i el mal de panxa han desaparegut i la confiança per afrontar la cursa en equip amb la Clàudia s'intueix a primera vista. Malgrat la seva joventut, 23 anys vers els 50 anys que faré a primers d'agost, es mostra tranquil·la i transmet aquella seguretat d'haver viscut altres batalles semblants, encara que tant desnivell en tants pocs kilòmetres no l'hem viscut cap dels dos. Ens esperen 7.000 metres acumulats en només 35Km de cursa a peu en un temps màxim de 9 hores, amb més d'una tercera part del recorregut encordats, i amb més de dos terceres parts sobre neu i amb micro grampons. Són registres excepcionals i sobretot per que transcorre per cotes superiors als 4.000 metres d'altitud.













Amb la única premissa d'acabar i passar els exigents talls horaris, a les 5h30' arrancarem sabent que la cursa es podrà fer en tota la seva totalitat. Com que els primers compassos són per un sender estret, la organització ens fa donar una volta prèvia d'un kilòmetre per estirar el gruix d'atletes i on el cronometratge no computa fins que no es passa de nou per l'arc de sortida. Ens acomiadem d'Alagna o Im Land a 1.192m, poble que va estar sota la influencia dels Walser d'origen germànic i que va deixar l'empremta del seu pas, en l'arquitectura rural de la vall. 

















Esperonats pels crits d'ànim de la Beth, els aplaudiments i el soroll d'esquellots del públic, i del speaker Silvano Gadin, sortim força ràpids per avançar posicions, abans que es formi un tap a l'entrada d'un viarany. El corriol comença a guanyar desnivell fent ziga-zagues per dins d'un bosc espès i humit. Estem als primers instants de cursa i tothom va controlant amb la mirada o anomenant pel seu nom a l'altre membre de l'equip, cosa que hem fet diverses vegades amb la Clàudia, ja que no ens coneixem, ni sabem el ritme que cadascú de nosaltres pot portar.



















Equip TwoCats amb la Clàudia
Quan es corre amb parella, crec que un dels secrets més importants per mantenir una bona compenetració, és mostrar-se amb sinceritat vers l'altre company, donant a conèixer els punts forts i febles en cursa de cadascú dels dos, i establint una comunicació fluïda, cosa que no sempre passa i que he viscut, fent equip d'esquí de muntanya durant molts anys. Així doncs, malgrat que la meva cadència pujant és més explosiva i la Clàudia es manté més conservadora per darrere, tenim la seguretat i el "feeling" que estem en el bon camí.















Piramide Vincent i Boccheta delle Pisse
Recordo una frase que m'has repetit un parell de cops: "Tu tranquil Lluís, ves al teu ritme que jo les primeres dues hores sóc molt dièsel, i després ja no hi ha qui em pari...". Així és com girant el cap de tant en tant sortim del bosc i transitem per l'únic tram de pista forestal de tota la cursa, a l'alçada d'un refugi i on finalitza el primer telecabina a la zona de Pianalunga (2.046m.). D'aquí fins a la Bocchetta delle Pisse el terreny ja és totalment obert, i avancem una mica camp a través entre prats d'herba, fent una espècie de "voltes maries" per no sobre carregar el bessons més del compte alhora de salvar el fort pendent.
















Prop de Boccheta delle Pisse AMA'18
En aquest punt ens passen un parell d'equips femenins, un amb el dorsal 2 de les americanes Granjean i Pessey. Just abans del primer punt de provisió a la Bocchetta delle Pisse (2.396m.) ens superen també les atletes Núria Domínguez i Montse Martínez amb el dorsal 15 i la Clàudia fa la següent reflexió: Si les podem seguir de prop és que anem bé. Tots els "inputs" fins aquell moment de cursa són positius i cal seguir mantenint un ritme regular.














Xavi Espinal a la Boccheta AMA'18
Un cop a dalt omplim bidons, mengem quelcom i ens calcem els micro grampons que portarem fins la tornada en aquest mateix punt. De moment portem fets 1.200m+ en 1h28' o sigui un terç del desnivell de pujada. A partir d'aquí durant les primeres passes anem enllaçant trams de terra o herba amb altres de neu o gel, però aquest fet no impedeix de poder córrer amb naturalitat. Passat això, arribem a un petit "plateau", que serà el tram més planer de tota la cursa.














Des de Punta Indren. Foto:22/06/19
Ens trobem de ple sobre la neu i al fons, el relleu torna a posar-se cara amunt. El temps va passant i no ens podem adormir doncs el primer tall horari és a les 3 hores de cursa a la Punta Indren (3.260m.) i fent càlculs sembla que no ens sobrarà gaire temps. La motivació de l'entorn paisatgístic per on ens movem em porta a accelerar de nou la cadència, esperonant a la Clàudia per guanyar posicions i retallar minuts al rellotge, cosa que fem mentre no hi ha gaire pendent. Cal saber mesurar amb cap aquest sobre esforç, ja que sortir-se de la traça per avançar, implica un desgast que més tard o més aviat pot passar factura.















Antic Funivia P. Indren Foto: 22/06/19
Al final del "plateau", guanyem metres en fila índia, en silenci i tibant de braços per compensar i reduir l'esforç dels bessons que ja comencen a treure fum. La carrera transcorre per un mantell en òptimes condicions si es segueix la traça trepitjada, però sinó la fatiga està assegurada, i cadascú fa un pas darrere l'altre sense arriscar. Mica en mica ens anem apropant al primer objectiu, i quan més tard divisem l'antiga estació del funivia, i escoltem la veu del speaker, se'ns acceleren les pulsacions, ja que ho tenim a tocar. Finalment entrem al Control de Pas 1 d'Indren (3.260m.) després de 10.5Km i 2.080m+ en 2h51'35". Ens han sobrat només 8´ i cal seguir en tensió doncs el tema no està per bufar i fer ampolles...













La Canal des d'Indren. Foto: 22/06/19
A partir d'aquest punt entrem de ple a la glacera d'Indren i cal encordar-se. Ens hidratem a base de sals i mengem alguna barreta, a part del que ja portem nosaltres a sobre. Traiem la corda de la motxilla i resseguim el vuit que ens hem fet prèviament a banda i banda, cosa que fa més ràpid la Clàudia mentre jo torno a omplir bidons per continuar. Ja lligats, sortim amb pas ferm camí de la dreta canal, on hi ha instal·lades diverses cordes fixes, saludant abans a la Laia que ha pujat amb el telefèric a animar especialment en Marc i en Genís.













La Canal de Pujada.
El fet d'anar encordats requereix molta més compenetració i concentració, ja que fins aquí tot i estar un pendent de l'altre, cadascú podia anar al seu ritme de creuer i sense preocupar-se dels moviments de l'altre. A partir d'ara, ja serà una altre historia... Tots dos sabem que toca "apretar les dents" i recuperar marge de temps per arribar amb més tranquil·litat al segon tall horari. Per tant, començo portant la iniciativa i a la primera part de la canal, avancem a força equips que s'han lligat amb el dissipador a una de les tres línies de vida. Nosaltres hem anat canviant d'una línia a l'altre però sense assegurar-nos a la corda fixa i ens ha permès progressar més ràpid, fins un punt on un control ens ha obligat a enganxar-nos a la línia de vida i ens hem vist frenats pels equips de davant.
















Encordats cap a la Capanna Gnifetti (3.647m.)
Per sort, ha estat a la segona part del corredor i de seguida hem sortit a un terreny molt més franc i ample. De resquitllada hem vist el Refugi o Capanna Gnifetti (3.647m.) que l'hem deixat a mà esquerra. A partir d'aquí entrem de ple a la Glacera del Lys (Lyskamm) i a un paradís blanc de neus perpetues. Avui no ho he pogut copsar amb cap càmera fotogràfica, ja que no he volgut tenir la temptació de perdre temps a 170 pulsacions, a gran altitud i pagar físicament l'esforç que representa fer-ho des de dins. Lo important del repte és acabar dins el temps i un altre any ja tornarem si cal a per assaborir aquest panorama.















Màxima concentració camí del repte.
Al cap només tenim el tall horari de 4h30, i imprimim un ritme alt que ens fa guanyar força posicions, però el realment complicat és el moment d'avançar a un altre equip, ja que ningú vol perdre la seva posició, i malgrat demanem pas no tothom te'l dona. A més cal tenir en compte que som dos persones que anem lligades i que sobrepassem dos més en igual condició, cosa que ja ho fa més difícil, doncs cal saber regular molt bé la cadència de cada pas i escollir l'instant adequat per donar el cop de gracia per aconseguir una petita victòria, jugant amb el cantó per on passar, a vegades per fora de la traça i altres per dins... Cal dir que en els primers canvis de ritme, he estat massa brusc i he portat de corcoll la Clàudia fins que li he trobat el punt just i la velocitat correcte.













Clàudia amb pas ferm camí de l'objectiu.
L'excel·lent meteorologia ha contribuït a concentrar apart dels atletes de la cursa, a un gran nombre d'alpinistes i esquiadors de muntanya que en força ocasions han escollit el camí traçat per la organització. Això ha comportat algun embús quan han començat a baixar els primers equips, i alguna pèrdua de temps al intentar avançar-los. Malgrat ja fa estona que el fort vent bufa i que la sensació tèrmica ha baixat de forma dràstica, continuo amb màniga curta fins el 3.900 metres d'altitud. Sóc dels que prefereixo aguantar el fred, abans que passar calor, però tot té el seu límit i fem una curt parada per pujar-me el mono sencer, agafar guants i buff i ella per posar-se una armilla paravent.















Mapa de la zona
Prosseguim la marxa, ara amb la Clau davant i jo darrere ja que em noto un pèl cansat, a la recerca d'un control de pas que no arriba... Ens estem neguitejant fins a tal punt que la Clàudia mirant el rellotge i veient que portem 4h30 em diu que ja estem fora de cursa. Jo no m'ho crec; No potser, ho hem donat tot! Si és així no hi ha res a parlar, caldrà tornar l'any vinent amb més preparació, però li dic que no desisteixi i que no afluixem per si de cas. A més, tot just ens hem creuat amb el descens d'en Nil i en David que ens han donat l'alegria del dia al veure'ls en el Top 10. No quadra i pocs minuts més tard es confirma, quan arribem al Control de Pas 3 al Col del Lys (4.250m.) on arribem amb 4h50' amb un marge de 40' d'avantatge. El tall és a les 5h30`en aquest punt.














Zumstein Spitze i SignalKuppe
Està clar que ens hem confós, ja que després ens han dit que el 2on Control de Pas era a prop del Refugi Gnifetti (3.647m.) però com que no hi havia cap punt de provisió, no hem entès que fos el tall horari. La notícia ens ha produït una gran injecció de moral i en hem pres el temps necessari per hidratar-nos a base de té calent i carregar els dipòsits de glucogen amb trossos de barretes energètiques. El fet d'arribar al Col del Lys representa entrar en una nova divisòria d'aigües i entrar de ple a Suïssa. L'entorn és salvatge, les panoràmiques brutals i el seracs i les esquerdes es multipliquen, encara que amb el tou de neu que va caure ahir, part de la glacera està coberta i fa que no sigui tant impactant.















Capanna Margheritta (4.554m)
Des d'aquí a l'horitzó es veu la Punta Gnifetti, i s'intueix el refugi. Proporcionalment hi ha més distancia que desnivell, ja que només ens queden 300m+ de pujada, però la veritat és que fa llarg. Pel camí, ens anem creuant per aquest ordre amb següents equips Guillem i Lluc, i Genís i Marc aquests passat el Colle Gnifetti, just en el darrer esforç per coronar la Punta Gnifetti de 4.554 metres on hi ha la Capanna Margherita, el refugi més alt d'Europa. Arribem a dalt del Control de Pas 4 després de fer 17.4Km i 3.500m+ en 5h44'58". El temps màxim era de 6h30. Mentre ens felicitem per la fita, coincidim a dalt amb dos catalans més l'Albert Graells i en Josep Oliva de les terres de ponent, que no teníem controlats.  
















Capanna Margherita (4.554m.)
Un amic de la Clau que ha vingut a veure-la cursa expressament i que ha pujat des de Punta Indren ens fa un parell de fotos de record, omplim bidons, mengem quelcom i iniciem el descens. Per sort no hem patit cap del dos mal d'alçada i comencem a baixar pel mateix itinerari, amb la Clàudia portant la veu cantant tot i que des de darrere l'he de dir que freni un pèl, per evitar que la pubàlgia es desperti abans d'hora... Queden molts kilòmetres cara avall i vull acabar. Un altre aspecte a tenir en compte és el fet d'haver de controlar la distancia entre nosaltres dos, havent de donar o escurçar corda, però ens sentim prou còmodes.

















Punta Gnifetti i Capanna Margherita
En els primers trams del descens, la neu està en perfecte estat per córrer si seguim la traça, malgrat ens cal seguir demanant pas cada cop que ens trobem un grup de gent. Si coincidim amb atletes que encara pugen, anem fent equilibris per no trepitjar la neu fonda de fora de la traça, ja que els quàdriceps pateixen força. Un cop de nou al Col del Lys (4.250 m.) fem una parada curta per beure té i picar quelcom i seguim avall, ja que el temps màxim per acabar la cursa és de 9 hores i en portem unes 6h30 aproximadament, o sigui que ens queden 2h30 per fer més de 3.000 metres de desnivell negatiu. Ja veig que no ens podrem relaxar ni una mica...














Dent d'Herens (4.171m.) i Matterhorn (4.478m.)
El que està clar és que haurem de baixar pel nostre propi peu, o sigui que sí o sí farem un puja baixa des del poble més proper fins el cim i tornar, que és el veritable esperit de la cursa. La posició d'arribada per mi no és lo més important, sinó l'experiència de poder-ho viure "in situ" i ara explicar-ho, encara que sí que em fa il·lusió acabar dins el temps establert cosa que haurem de lluitar. Així doncs, amb el cap pensatiu i amb unes panoràmiques de primer ordre del Matterhorn, la Dent d'Herens i del Lyskamm Oriental, anem perdent alçada fins arribar al punt delicat del descens....















Nil i David en el descens de la canal

Amb la pujada de temperatura, el famós "couloir" que durant l'ascensió presentava uns marcats esglaons, ara s'ha convertit en una pista de patinatge sense rastre d'ells, a causa del pas dels primers corredors. La Clàudia que va davant es mostra molt cautelosa en els primers instants, però aviat haurem de canviar de tàctica fruit de la pressió dels equips que venen empenyent per darrere. Com que encara anem encordats i vaig darrere, i no veig clar baixar de cul per que puc clavar-li els grampons, prenc la iniciativa de fer-ho de cara a la neu i lliscant amb els genolls controlant de no impactar amb la Clàudia, que un parell de vegades, s'emporta dues carícies meves amb un grampó i amb un pal.














Les guanyadores en ple descens de la canal
De reüll els controls ens miren  i fan algun que altre comentari, que no creiem que fos gaire ortodox. Han vist amb els seus ulls, una tècnica de descens en primícia que donarà molt a parlar... Ja, ja, ja...! Com si es tractés d'una pel·lícula "gore" de poc pressupost, després d'una mica de sang i fetge i de patir una hipotèrmia passatgera a mans i altres parts d'arrebossar-nos per la neu, tornem a ser a Indren al Control de Pas 5 en 7h20' després d'haver perdut més temps del desitjat. Guardem la corda a la motxilla, carreguem líquids doncs és el darrer punt de provisió i enfilem cara avall els 2.080 metres que encara ens resten a fer en menys de 1h45'.














Bobsleigh sense trineu
Amb les presses i els nervis ja sense el "cordó umbilical" la Clàudia pateix una forta trompada al turmell mentre jo he seguit tirant avall sense donar-me'n  compte fins que miro enrere i no la veig. Estic més de 5' parat esperant-la i quan arriba a la meva alçada ja em comenta el que. L'emoció i la intriga va guanyar enters. Ningú va dir que seria fàcil, però és que això és el súmmum. Com que li fa mal i no pot arriscar-se a patir una segona torçada, opto per baixar els trams amb més pendent de cul i li dic que em segueixi, al menys així no castiga el turmell. Són instants màgics, on em sento com un nen fent l'entremaliat. Sembla que estiguem baixant per una pista de bobsleigh, regulant la velocitat amb el cul i els peus, i vigilant les pedres que poden clavar-se a l'entrecuix...!
















Boccheta delle Pisse (2.396m.)
Quan arribem al tram més planer només ens queda 1h15' de marge per acabar dins les 9 hores de cursa que donen per fer la competició. Encara ens resten 1.400 metres per baixar, i coneixent els meus punts febles, decideixo fer la darrera tàctica d'equip. Com que la Clàudia no pot baixar amb la velocitat que voldria sobre la inestable neu fonda, optem per separar-nos aprofitant que jo em trobo molt bé fent trams més tècnics i passos curts, a l'espera que ella m'agafi en el darrer tram de baixada cap a Alagna. Dit i fet, començo a avançar equips camí de la Boccheta delle Pisse (2.396m.), on tothom es treu els grampons i segueixo camp a través i per pista fins a Pianalunga (2.046m.) tram que se'm fa dur pel meu pubis, i on pateixo dues caigudes, per sort sense conseqüències.












Passat Pianalunga (2.000m.)
En aquest punt, als voltants d'un refugi s'aglutinen grupets de gent que estan gaudint d'un dia esplèndid, mentre saluden a cada corredor; Ànims que són molt benvinguts i que serveixen per seguir lluitant per arribar abans de les 9 hores. Per sort, el tram de pista és curt i aviat estic desfent el revirat sender que hem pujat al matí i que transcorre per una zona ombrívola i amb molta massa arbòria. Baixo el més ràpid que puc com feia temps, sense guardar res i esperant que mès aviat que tard la Clàudia m'enxampi per darrere. Però va passant el temps i em trobo en terra de ningú, sense veure altres atletes per davant i sense que ningú m'avanci per darrere.














A l'espera de la Clau prop d'Alagna
L'espessa vegetació no em deixa tenir referències de quan queda per arribar al poble i falten poc menys de 20' per les 14h30', la hora que determina entrar a la glòria o a l'infern per un equip improvisat a l'últim sospir; Si d'aquí uns minuts el desenllaç acaba bé, serà la cirereta del pastís. En els meus pensaments ronda pel cap que faré si em presento al poble sol, doncs cada vegada sóc més aprop, es veu Alagna i es pot sentir de lluny la veu del speaker... M'aturaré abans de creuar la línia d'arribada, desitjant que els minuts passin poc a poc, perquè siguem a temps per entrar plegats, o entraré esperitat com si portés a la Clau enganxada darrere i en l'últim instant hagi patit una caiguda quedant-me sol? Tot això són preguntes que intenten trobar alguna raó, per no quedar desqualificats si es dóna el cas.













Alegria absoluta!
Per altre banda, la Clàudia ha fet el descens somiat avançant a més de 10 equips i també té els seus neguits: Serà que en Lluís s'ha perdut o desviat del camí? Pot ser que hagi baixat tant ràpid?. Quan menys m'ho espero a les afores d'Alagna em trobo de cara a la Beth, que porta una hora esperant-nos. Li dic que ens hem separat fa una hora i bla, bla, bla. De sobte després d'un minut de xarrera amb la Beth, surt una veu de dins del bosc que crida "Lluiiiiiiiís" i eufòrics perquè tot ha quadrat al mil·límetre, enfilem amb quatre gambades el camí triomfal cap a la plaça del poble on entrem després de 8h48'58".

















Lluis, Albert, Julian, Lluis C
Sense pressa, assaborim a la línia d'arribada l'èxit assolit, perquè el premi en sí és poder finalitzar aquesta aventura tant simple com sortir a primera hora del poble més proper, pujar al cim més alt, i tornar a la hora de dinar. Mirant el rellotge, encara ens han sobrat 11 minuts i tot seguit ens reunim per dinar a una carpa amb la resta de companys. Hem fem un ple al 15! Han finalitzat tots i a destacar especialment la gran cursa d'en Nil Bacardit i en David Salamó amb un 9è lloc absolut amb 6h02'52", el 27è d'en Guillem Farriol i en Lluc Montull amb 6h57´27", el 51è d'en Julian Weiss i en Lluís Cortadellas amb 7h41'48", el 61è d'en Genís Calvés i en Marc Cribillés amb 7h53'45",  i el 102è d'en Albert Graells i Josep Oliva amb 8h46'50".













La Pruna camí del Sotllo l'any 2011
Des d'aquí vull agrair especialment a ReSport Traumatologia per la seva ajuda en la meva recuperació, a GR Zero - Esports de Muntanya per la seva col·laboració en el material esportiu, i com no a la Beth per la paciència i per aguantar-me tant en els moments crítics de la meva recuperació, com en els dies previs a la carrera. I retre un petit homenatge a la nostra "Pruna" que ens ha fet molt feliços durant 12 anys i que ha estat el darrer viatge que ens ha acompanyat, ja que pocs dies després ens ha deixat per sempre.








CLASSIFICACIÓ OFICIAL 2019 (95ens Categoria - 104ens Absolut)