XXX PIERRA MENTA

 XXX PIERRA MENTA 11-14/03/15

La Pierra Menta, és molt més que el nom d'una característica muntanya del Beaufort al Departament de la Savoia (França). És el nom que dóna lloc a la cursa més mítica i emblemàtica de l'esquí-alpinisme. Com qualsevol afeccionat a aquesta disciplina esportiva, és un somni tenir l'oportunitat de participar-hi un cop en aquesta vida. Aquest any és el 30è aniversari i des de sempre ha tingut un format de 4 dies de competició i 10.000m de desnivell + a superar.

Es tracta d'una carrera on hi ha uns requeriments tècnics específics que són indispensables, per poder estar a la línia de sortida. L'organització dóna uns paràmetres per que cadascú valori si té la capacitat física i tècnica per afrontar aquest repte majúscul. Cal dominar les següents facetes: Progressar per crestes escarpades; Pujar i baixar per dretes canals amb grampons o sense; Fer descensos amb esquís per pendents de més de 40º, en terrenys exposats, entre arbres, roques, passos estrets, i en qualsevol tipus de neu; i Mantenir una velocitat mitjana d'ascens de 800 metres/hora.

Particularment, fa més de 15 anys que volto per aquest món fent competicions amb més o menys intensitat i havent organitzat junt l'Agrupació Excursionista Muntanya, 3 edicions de la Err-Puigmal i diverses de la Crononiu, mirant de lluny les grans clàssiques d'aquest esport. Fa cosa de 4 anys vaig participar en el 53è Rally del CEC, com moltes vegades sense company fixe. Aquest cop va ser amb l'Enric Martin, gràcies a la organització, que va posar en contacte a dos desaparellats.

Això va ser un punt d'inflexió i a partir d'aquí vam començar a fer curses com equip, de forma regular. Mica en mica els objectius van créixer de forma gradual en dificultat, i va arribar la hora de fer un salt qualitatiu tant físic, com tècnic i amb material més lleuger. Després de fer 3 edicions de l'Open Altitoy (2 etapes i 4.750m+ aproximàdament) i finalitzar amb èxit l'any passat, el Tour du Rutor (3 etapes i 7.000m+), calia intentar pujar a l'esglaó més alt.

I que millor que en la 30a edició de la Pierra Menta. Durant els primers dies de febrer, vam rebre l'e-mail de confirmació. Estàvem admesos a participar a la millor cursa del món. La notícia em va provocar una barreja de sentiments. No sabia si riure o plorar; No sabia si estava o no capacitat; No sabia si intentar-ho o no; Era un mar de dubtes pel que fa als temps de tall i als pocs metres acumulats respecte al meu propi company.Va caler tirar de telefon i parlar amb en Josep Llobera (4 Pierras acabades), per prendre la decisió. Tal com em va dir: "Lo tren passa un o dos cops en aquesta vida. Si no ho fas després sempre tindràs lo dubte de si haguessis pogut fer-la o no..."









L'Oriol Montero (2 Pierras acabades), company de l'A.E.Muntanya també em va encoratjar a fer un darrer mes, fort d'entrenament per arribar a la línia de sortida amb garanties. L'objectiu era sumar un mínim de 40.000 metres positius abans de la prova. El camp de batalla principal per aconseguir-ho, durant els caps de setmana, ha estat la Vall de Núria, compartint sessions amb tot tipus de neu i de meteorologia. A part de l'Enric, en Pere Bonet i l'Albert Farré també n'han sigut partícips.

En total han estat 27.000m+ incloent les tres curses previes que he fet aquesta temporada (Open Fontblanca, Traça Muga i Open Vall Fosca). Per altre banda, el dèficit de metres l'he complementat amb els rollerskis, amb els que he sumat 12.000m+, arribant a una xifra global de 39.000m+, el mínim requerit. Bicicleta de carretera i córrer per muntanya han estat la resta de la preparació, però en menor mesura.

DILLUNS 09/03/15

Per temes logístics el viatge cap a Arêches-Beaufort el fem amb avió, via Ginebra i la resta, uns 120Km, amb un cotxe de lloguer. A l'aeroport a part de quedar amb l'Enric, coincidim els companys Ferran Bofill i Àlex Clarasó, que anteriorment ja ens havien comentat aquesta possibilitat. Un cop a Ginebra, amb els flamants Octavia Familiar 4WD de lloguer, marxem en comitiva fins a Annecy (França ), on fem nit a un hotel de la cadena Best Western, molt més econòmic que a Suïssa.

DIMARTS 10/03/15

Després d'un suculent esmorzar al bufet lliure de l'hotel, marxem cap a Arêches, rodejant l'esplèndid llac d'Annecy fins Albertville, on ens endinsem a la Vall de Beaufort. A les primeres corbes de la carretera, ja observem els primers cartells relacionats amb la cursa. A partir d'aquí, ja serà un no parar fins que arribem a la localitat de Beaufort (750m. s.n.m) i posteriorment a la d'Arêches (1.080m. s.n.m.).

Seguint els cartells indicatius, anem a parar al pavelló esportiu, on fem el check-in. De moment, tot està en calma... Només ens demanen que portem el casc, ja que han de posar-nos un xip adhesiu per fer el cronometratge. Ens lliuren una acreditació de "Correurs" per poder mouren's per les instal.lacions, durant tota la competició, i tot seguit, ens indiquen el lloc on estarem allotjats les properes cinc nits.









Pel que fa a l'esperada bossa del corredor, no compleix les nostres expectatives inicials, ja que ens obsequien amb una jaqueta Montura, però de caire "casual", no tècnica, més adient per l'apres-ski que per una altre cosa... Aquest any sembla que han canviat el tarannà habitual. També hi ha una motxilla, encara que tampoc es pot aprofitar per fer curses, sinó com una motxilla d'atac per fer muntanya en general.

A continuació, ens dirigim cap a Le Chornais, el que serà el nostre Campament Base durant aquest dies. Es tracta d'una especie d'alberg on estem allotjats 1/3 part dels participants. L'establiment té la particularitat d'estar situat a peu de pistes, però a uns 150 metres de desnivell per sobre la línia de sortida i arribada, el que comporta sumar aquests metres cada dia després del final d'etapa...








Les habitacions són de 4 a 6 places, i tal com arribem ja estan distribuïdes. L'Enric i jo, estem amb els companys Santiago Gracia de Terol i Carlos Roy de Saragossa, tots dos membres de la Selecció Aragonesa. Una vegada instal·lats, marxem junt amb en Ferran i l'Àlex a fer un menú a La Marmotte; Un restaurant on a la nit hi ha un sopar de benvinguda, per tota la premsa, entre ells Sportvicious, que cada dia editarà un vídeo des de dins de la carrera, explicant-ho en imatges i fent una crònica de l'esdevenir de cada etapa.








A la tarda, baixem amb cotxe fins Arêches per veure el briefing. La sala està plena a vessar; Sort que hem arribat amb temps d'antelació... Serà l'únic dia que vindrem a veure-ho; El descans i la coincidència amb la hora del massatge faran que els altres dies no hi trèiem el cap. De totes formes, altres companys a la hora de sopar, ens comentaran les etapes, perfils i el material obligatori. Després de la presentació de la cursa, es fa la desfilada dels atletes en comitiva, des del pavelló fins a la plaça més cèntrica del poble, amenitzat per una orquestra, al més pur estil de New Orleans.

Un cop allà, estem més de mitja hora a peu dret esperant, per recollir el nostre dorsal el 164A i el 164B, ja que es fa l'entrega dels 20 primers dorsals masculins i femenins amb comentaris dels protagonistes d'altres edicions i dels aspirants a la victòria d'enguany. Durant l'acte, hem pogut saludar al Laurent Bonneau, un company francès amb qui vam compartir hores de sobretaula a l'hotel durant el Tour du Rutor (Itàlia) l'any passat.

Després de l'acte d'entrega dels dorsals amb opcions de podi, es lliura la resta de dorsals per la via ràpida, ja que és tard i tothom té ganes de sopar. Un cop a Le Chornais, ens afanyem per agafar taula, doncs la capacitat del menjador és limitada i a vegades cal esperar, a un segon torn. El sopar és un vesper de persones; Es respira excitació, nervis, emoció, il·lusió... Hi ha un caliu especial, ja que tots estem dins del mateix projecte. Cadascú amb un objectiu marcat d'entrada, que a mida, que anem cremant etapes, s'anirà definint cap a un cantó o un altre.

Ha començat el compte enrere...! Som un, dels 210 equips d'aquesta edició i això ja no ens ho traurà ningú. Abans d'anar a dormir, l'habitació es converteix en una espècie de mercat ambulant, amb material de tot tipus escampat per tot arreu. Fins i tot, dos jocs d'esquís Dynastar Pierra Menta Carbon acabats de comprar i muntar a la desesperada per part dels companys de dormitori, ja que un d'ells va trencar una fusta el cap de setmana anterior. Després de revisar tot el que ens cal per demà, anem a dormir amb la motxilla feta.

DIMECRES 11/03/15

El despertador sona a les 5h45', un xic més tard que els propers dies,  ja que l'etapa és molt curta, tant pel que fa al quilometratge com al desnivell. Amb la d'avui, iniciem una rutina que serà la mateixa, durant els quatre dies de competició. L'etapa té 1.429m de desnivell + i 11Km.







Baixem a esmorzar, ja amb el mono mig posat. L'àpat és a base de muesli, pa amb nutella, plàtan i suc de fruita. Tot seguit, pugem esglaonadament a l'habitació 804, i seguint un ordre fisiològic dins de tot l'enrenou, anem passant per "taquilla" per eliminar toxines. A les 7h15' sortim de l'hotel, calcem esquis i baixem per pista cap a la línia de sortida. A aquestes alçades tothom ja està escalfant motors... El dia és radiant i sense cap núvol.

Amb motiu del 30è aniversari de la cursa, la jornada inaugural s'inicia amb un format atípic. Es tracta d'una contrarrellotge on cada equip surt cada 15". A les 8h surt l'equip nº 1, format per en Damiano Lenzi i Matheo Eydallin principals favorits per guanyar aquesta edició i poc després en Kilian Jornet i Marc Pinsach. Ens quedem mirant els primers metres dels equips punters tant de nois com noies, i després tornem a lliscar amb pells tranquilament, fins que s'apropa el nostre moment.

Són les 8h47'30" quan iniciem el repte més important del món de l'esquí-alpinisme de competició. Estem a La Meca d'aquest esport. És la prova de referència, i en Feliu Izard, fidel com sempre a aquesta cita, és a la línia de sortida per captar amb la seva càmera, aquest preuat instant. De fet, ja només queden una vintena d'equips per sortir darrera nostre, ja que les fèmines fa estona que han començat, i molts animadors s'ha desplaçat cap a algun altre punt de cursa més interessant.

Fem els primers 135m+ fins a Le Chornais a un ritme tranquil relativament. Durant aquest tram ens avancen 3-4 equips, però no cal obsessionar-se. La nostra lluita és una altre. El més important és passar el tall horari de cada etapa (90% màxim del temps invertit per l'equip guanyador del dia), deixant en un terme secundari, la posició final. La clau de l'èxit, és fixar un ritme de creuer i mantenir-lo, sense patir alts ni baixos. Feta la transició, baixem per pista un tros curt fins a Le Planay, on hi ha un nou canvi. 

Per uns instants, em col·lapso posant pells, quan en realitat toca fer un tram a peu amb els esquís a la motxilla, pels voltants de l'estació. Un lapsus mental, fruit dels nervis, just en el primer punt on sentim l'alè del públic. En realitat, tampoc serà una pèrdua de temps, ja que uns 300 metres més endavant, encarem la segona pujada de 722m+ i ja porto les pells posades... En aquests segons, hem perdut un parell de posicions més. Uff quin estrès, això de veure com avancen els equips que han sortit per darrere!.

El primer tram de pujada és molt encaixonat, seguint el curs d'un torrent que s'obre pas entre diversos allaus de neu humida, que l'han sepultat en gran part. La única traça oberta, va salvant les irregularitats d'un terreny incomode de seguir, ple d'esvorancs i grumolls de neu que ja donen una idea, dels exigents recorreguts que ens esperen els següents dies. De cop, a un costat, veiem per primera vegada en Jacques Plassiard, un capellà entusiasta que amenitzarà cada dia, el nostre pas tocant l'harmònica en un racó diferent. Tot un clàssic de la mística d'aquesta competició.






A la part més estreta del barranc, cal progressar caminant amb els esquís a la motxilla, fins que la orografia dóna peu a calçar les fustes de nou. A partir d'aquí, ja gaudim de l'escalfor del sol i encarem un tram dret amb força conversions que fem conjuntament amb l'equip mixt  nº 184, on un dels dos integrants és la Corinne Favre. Han sortit 5' després i ens han agafat arribant a la cota 1.900. En aquest punt, s'aplega un nombre indeterminat de seguidors al crit de "Allez les filles, allez le gars", tocant el bombo o fent soroll amb els esquellots, que esperonen a qualsevol.

Ara, tenim un suau i curt descens amb pells fins el Coll de la Bathie (1.853m.), abans d'enfilar els darrers 176m+ que ens porten fins els 2.029m, cota màxima d'avui. Fins aquí jo he marcat el ritme de tot l'ascens, mentre l'Enric ha anat per darrere, al no trobar la cadència adequada. Un cop a dalt, prefereixo que sigui ell, qui dibuixi el descens i jo em limito a seguir-lo, ja que acostumo a arriscar massa i a vegades, ho pago amb caigudes innecessàries. En canvi, l'Enric troba la velocitat justa al perfil i així sortim tots dos guanyant.

El primer tram de la baixada, és pur vidre i cal derrapar lo just a les zones pelades, per controlar els esquís i girar on s'aprecia un mantell menys gelat. Es tracta d'observar amb la mirada, els punts més segurs per on passar i evitar els més crítics. Al cap de poc ens trobem a la parella Juan Xalmet i Daniel Amat caminant. Aquest últim ha patit una caiguda durant l'escalfament previ i sembla que la cosa és més greu del compte. Els hi donem ànims i seguim.

Ara, ens endinsem a un bosc tancat i ple de trampes on cal posar els cinc sentits per no perdre l'equilibri. Sort en tenim d'haver sortit dels últims, ja que ens hem estalviat un patiment extra, podent traçar lliurement la línia a seguir. Cal anar amb cura, ja que es tracta de trams estrets amb moltes banyeres, i on, no et pots relaxar en cap moment. Un autèntic trenca cames que avalua la capacitat dels nostres quàdriceps, que treuen fum... I que serveix provar la resistència del material.






De fet, tots tenim números per trencar quelcom, malgrat no voler jugar a aquesta loteria... En Joan Maria Vendrell i en Jorge Palacios (16 i 10 Pierras), ja n'han fet un primer tast...!. Al final d'un descens sense cap respir, arribem a la transició esbufegant d'alleugeriment. Abans d'encarar el darrer ascens (+400m.) fins a Piapolay, rebem els ànims d'en Feliu que ens diu: "Molt bé nois! Us feia més enrere", que ens puja la moral. Portem 1h25' i les sensacions són boníssimes.







La cursa, segueix per una espècie de tallafocs, durant els primers 150 metres de desnivell que fem a peu; La resta és per dins un bosc d'avets molt dens, amb continus giravolts que ens fan guanyar alçada ràpidament. En poca estona, sortim a una pista d'esquí i la proximitat del públic i el soroll dels esquellots, denoten que aviat arribarem a dalt. Un cop allà ens treiem les pells, rodejats d'un munt d'afeccionats que esperen el crit de guerra de "Le Docteur de la Medicine".







Es tracta, d'un dels personatges de la prova: Amb la startlist a la ma i un altaveu, va anomenant a tots els participants per encoratjar-los. Cada dia l'anirem trobant més enllà de la meitat de cursa. L'última baixada tot i ser més curta, té també tots els ets i uts d'un descens catalogat com "Pierramentero"; Arrels d'arbres i petits matolls, que apartem de la cara amb el braç, són els darrers obstacles a salvar abans d'enfilar l'entrada a meta.






Abans però, cal creuar esquiant la carretera d'accés a l'estació, per un punt on diversos controls, vigilen el trànsit rodat i s'encarreguen de subministrar a cop de pala, la neu suficient per no tenir problemes... Entrem a meta en 2h01'05". Els 175ens, de 184 arribats dins de les 2h24' que correspon al 90% del temps emprat pel primer equip, format pels italians Lenzi/Eydallin en 1h15'35". Aquest tall horari, és independent a cada etapa, i no s'acumula el marge sobrant, per dies pitjors.







Hem superat el primer dia, el més difícil de tots, ja que no teníem referències, conservant xassís i motor. En Ferran i l'Àlex han fet un crono de 2h02'18". A part d'ells, en Josep Llobera i en Xavi Ros han arribat amb 1h55'21", mentre que en Roger Angüés i l'Eduard Baró ho han fet en 1h53'10". Una vegada recuperats i hidratats a les carpes de l'arribada, envoltats d'un gran ambient, remuntem cap a l'hotel, fent pells per estirar cames...

Tot seguit, continua l'altre cursa diària... Dutxar-se; Assecar Roba i botins; Dinar; Agafar hora per massatge; Estirar; Fer la migdiada; Repassar desperfectes de material (Cordino d'una bota); Intentar explicar impressions via Wifi a la família i amics, etc... Com que avui l'etapa ha estat curta, baixem a la fira per veure novetats i ofertes. Qui més qui menys aprofita per comprar algun record. Més tard, amb l'Àlex, en Ferran i l'Enric anem fins a Beaufort, per comprar un "Kit de Supervivència", i evitar així una penalització al control de material.







Ho rematem amb una cervesa, abans d'anar a la sessió de massatge. A les 19h30 ens entaulem per sopar amb en Josep i en Xavi, que ens han delectat amb una ampolla d'oli. Un bé escàs en aquestes contrades, i que de cara a alguna altre cursa, caldrà portar de casa. Un parell d'hores més tard marxem cap a dormir, tenint present que demà afrontarem una etapa típica, amb 2.800m+ i 20Km de distància, pujant al Mont Mirantin i a la Grande Journée, dos cims amb bones vistes al Massís del Montblanc.

TRACK 1ª ETAPA



DIJOUS 12/03/15

La matinada, aprofitant que he d'anar al servei, es converteix en el millor moment, per llegir missatges de whatsapp o publicar alguna cosa de com ha anat la cursa a les xarxes socials, ja que durant el dia és pràcticament impossible, al estar tothom intentant agafa senyal wifi. El problema és tornar a agafar el son, però per sort, en 10' m'he tornat a dormir.

A les 5h15' és la hora del despertador i comença de nou la rutina. Toca esmorzar fort, tot i no tenir massa enze per fer-ho. A les 7h sortim a escalfar 10', i a les 7h30' es dóna la sortida. Es surt en bloc encara que hi ha tres calaixos, en funció de la classificació del dia anterior. Com és de suposar nosaltres entrem per la porta del darrere... Després de menjar-me el plàtan de rigor, i haver passat el control d'Arva, en breu deixem la roba d'abric, preparats per sortir.







El dia és clar i no bufa gens de vent. Abans del tret inicial, els controls treuen les cintes separadores dels calaixos. Aquí tots els corredors respectem les línies de separació, sense avançar ni un metre. El primer tram és idèntic al del dimecres. Pugem fins a Le Chornais (+135m.) on s'estira el grup, malgrat a la transició es viu un guirigall d'esquís, pals i pells.







Seguidament, fem la mateixa baixada fins a Le Planay, on cal descalçar esquís i trotar entre els xalets de l'estació fins a una explanada, on tornem a posar pells. Tot plegat, molt semblant a la primera part d'ahir. Ara però, ens desviem per una vall paral·lela que cau més a la dreta. El recorregut consta de doble traça i mica en mica tothom agafa el seu ritme de creuer. Per davant 1.282 metres positius d'una tirada, per no perdre el bon humor. 








En aquest curt període de cursa, tot i no saber-ho fins a meitat d'etapa, l'equip Ferran-Àlex ha trencat una peça de la bota, que els ha fet perdre més de 5 minuts a Le Chornais. Durant uns instants els escombres han fet acte de presencia dient que "estaven fora", amb la conseqüent alteració de l'estat dels nervis... Aquests imprevists són molt durs de digerir tant física com mentalment, però ho han pogut explicar més tard, quedant en una anècdota per la crònica.







Quan arribem al final de la vall, cal posar esquís a la motxilla per superar un barranc encaixonat d'uns 300m+ que ens porta fins la cota 1.750. A partir d'aquí el paisatge es torna a obrir i llisquem amb pells, enllaçant trams de conversions amb altres de traça directa. Anem guanyant alçada fins arribar a la carena que ens portarà a coronar el Mont Mirantin (2.460m). Els últims 250 metres tornen a ser amb els esquís a la motxilla.








En aquest punt de la cresta es forma un tap de gent, i és on l'Àlex i en Ferran ens enxampen i ens expliquen els moments caòtics que han viscut. El tram és lent, només passa una persona i aprofitem per menjar i hidratar-nos. Des d'aquí les vistes al Massís de Montblanc són excepcionals. També s'aprecia en la distància, la Pierra Menta, la muntanya que dóna nom a la carrera. El cel blau amb el contrast de la neu, ho fan tot més màgic.







Un cop a dalt, cal encarar un descens (-412m.) delicat, per la seva inclinació i sobretot per que el mantell està molt gelat. No hi ha temps per pensar, però la sortida d'aquesta baixada és de les que et fan tirar enrere. Una corda fixa, està instal.lada a un lateral per si a algú li fa falta. Passo a l'acció i l'Enric em segueix per darrere. Durant la part més dreta, hem tirat de veterania, baixant a un ritme conservador, derrapant en gran part i fent el menor nombre de girs per evitar una caiguda.

És dels llocs, on està prohibit caure, ja que sinó és quasi impossible parar. Diria que és la pala on en Marc Pinsach ha perdut un esquí i ha baixat part d'ella amb grampons. La veritat és que quan estàs en cursa, no vols veure la realitat i deixes en un segon pla, els pensaments de les conseqüències que podria tenir un error. En poc temps, estem a la transició. Portem 2h04' de cursa i em prenc una barreta, per continuar igual de bé que fins ara.

La tercera pujada del dia fins el Pic de la Vache Rouge (2.379m.) és curta i sostinguda (+331m.). Fins a la meitat de l'ascens cal seguir un itinerari ple de zetes que donen una visió molt estètica de la pala. La segona part, la fem per una canal espectacular, de nou a peu i sense grampons, malgrat consta com a material obligatori, per si les condicions canvien. A dalt del cim tornem a trobar gent animant, que t'omplen de moral pel que resta de cursa.

El descens (-541m.) torna a ser semblant a l'anterior, pronunciat i sense vegetació. Aquest cop l'Enric passa davant i em va guiant per un pendent ondulat que amaga alguna trampa, sense conseqüències destacables. Sortim de la transició amb 2h37' i em prenc un gel per afrontar la pujada (+622m.), al cim de la Grande Journée (2.460m.), una de les icones d'aquesta prova. 

L'aproximació fins a l'afilada cresta, es fa amb pells seguint un reguitzell de voltes-maries, que ens permet observar l'evolució d'altres equips. L'equip femení 215, és un de referència, tant pel llampant color fúcsia del mono, com per altres motius més íntims... Pel que fa, als nostres companys Ferran i Àlex, dir-vos que els mirem pel retrovisor, mantenint un intens frec a frec. No val a badar, ja que els tenim molt aprop i la lluita segueix ben viva.

El tram aeri de la cresta de la Grande Journée, el fem de nou carregant els esquís a la motxilla. Em sobta que no hi hagi cap tram assegurat amb corda, però per alguna cosa estem parlant de la millor cursa del món. Cadascú ha d'ésser autònom i l'arnés i el dissipador tampoc són obligatoris en aquesta etapa. La qüestió principal, és estar molt concentrats, evitant errors innecessaris que posin en perill la integritat física. De tant en tant amb l'Enric, ens anem recordant mútuament, el tema de beure i menjar, per evitar un defalliment físic.







Sense temps per gaudir i assimilar tot el que estem veient, ens llancem muntanya avall cap a Le Fraidaz (1.737m.), per fer un dels descensos (-732m.) més relaxats de la cursa, ja que transitem per amples pales amb orientació sud-oest que fa que la neu sigui primavera i es deixi dominar a plaer. Hem canviat de vessant i de paisatge, dibuixant un cercle perfecte de nord-est cap a sud-oest, que encara falta tancar, saltant de nou cap a Le Planay.








A la transició l'Enric em passa un bidó ple, mentre estic posant pells abans de començar l'últim ascens (+397m.). Portem 3h37' de cursa; Els primers ja deuen haver acabat fa estona, i l'equip 99 de l'Àlex i en Ferran ens trepitgen els talons. Quan nosaltres sortim cap amunt, ells arriben a la transició. Les forces estan molt justes, i cal tirar de cap per fer aquest tram. Les traces fetes han desaparegut, seguint cap cots les banderes verdes, ja que la fatiga fa acte de presència.







Cadascú marca la seva línia sobre la neu amb més o menys inclinació, en funció del seu estat d'ànim i força física... Per fi, arribem dalt d'un turó envoltats de públic pensant que ja ho tenim, però ens queda fer una espècie de sifó d'uns 30 metres de desnivell amb pells fins a Combettes (2.134m.), on s'aplega una massa sorollosa amb trompetes, esquelles, etcètera capitanejada per Monsieur Docteur i en Feliu Izard, que ens esperonen al crit de "Allez les catalans"...







L'emoció és indescriptible i per uns instants s'esvaixen els càlculs horaris de tall que per cert, ja fa temps que em volten pel cap. De totes formes, el rellotge marca 4h14' de cursa i ens manca un descens de quasi 1.000 metres fins a la meta de Le Planay. Si entrem en 4h30' crec que no hi haurà problema, però "el blat encara no està al sac, ni ben lligat"...








Així doncs, l'Enric passa a l'acció, prenent la iniciativa, i jo estic a la rereguarda avisant-lo per si baixa algun eixelebrat. És qüestió de deixar pas i no patir cap atropellament que ens pugui perjudicar. El descens com passarà cada dia a cotes baixes, torna a ser tècnic i amb moltes banyeres, entre una espessa massa forestal que ens obliga a esforçar-nos al màxim.

Un xic més amunt de Le Chornais, ens trobem amb una pista forestal estreta de neu molt dura, que em resulta particularment incòmode. Ja no hi ha ganes de fer gaires girs curts, i cada vegada la velocitat va augmentant, havent de derrapar i trencar amb la dinàmica per evitar mals majors. No és agradable baixar així, però és pura supervivència. Després d'això, estem en terreny franc, passant per la pista de davant de l'hotel que ens porta fins la línia de meta.







Amb molta alegria entrem alçant el braços en 4h31'42" en la posició 171. A l'arribada, ja està penjada la classificació dels primers equips, que per segon dia consecutiu és pel duo Lenzi/Eydallin amb 2h35'22", millorant el nostre marge de tall, que aquest cop ha estat fixat en 5h00'00". Pel que fa a les noies, avui ha guanyat la parella  Laetitia Roux/Mireia Miró que ja manen a la general.








Pel que respecte a nosaltres, podem estar orgullosos de la carrera feta. Hem mantingut el tipus, patint menys de lo esperat i sense cap defalliment. Sembla que les hores esmerçades per la preparació, estan donant els seus fruits. Hem guanyat una batalla, però no la guerra i aquí hi ha moltes variables que et poden fer perdre. El tàndem Bofill/Clarasó han entrat en 4h35'48", uns 5' més tard que nosaltres, ja que a la baixada l'Àlex no podia fer-ho amb comoditat pel problema de la bota. 

Si mirem el resultat d'en Josep Llobera i en Xavi Ros 4h26'10", ens indica que estem en el bon camí; Ens dóna seguretat per les properes dues jornades. Avui ens han tret 5' de diferència igual que ahir, res a veure amb els temps de l'any anterior al Tour du Rutor. Sense entretenir-nos massa pugem foquejant fins l'alberg, per fer una dutxa ràpida i dinar. 

Per la tarda, després de descansar baixo a la fira, per que se'm mou la placa que fixa la puntera d'un dels esquís. Un tècnic de Ski Trab, em canvia els quatre cargols i em soluciona un mal de cap, en un obrir i tancar d'ulls a cost zero. A la hora del massatge, coincidim a la sala amb cracks de la talla d'en Florent Perrier o de la Severine Pont-Combe. La veritat és que m'encanta la proximitat que hi ha en les curses d'esquí-alpinisme. De fet som com una petita família.

Mentre estem fent cua per sopar, tenim un altre exemple d'aquesta agradable convivència. En Gerard Garreta, seleccionador espanyol, fa un petit briefing als equips de la selecció presents (Nil Cardona, Gerard Vila, Marc Solà, Marta Garcia, Clàudia Galícia, Marta Riba o Nahia Quincoces) i la resta de catalans que estem al voltant, explicant els punts més crítics, així com detalls d'estrategia, per l'etapa de demà. A la hora de sopar compartim taula amb dos italians molt trempats, l'Antonello Bergia i en Diego Civallero, que si fa no fa van a un ritme semblant al nostre.





En acabar, pugem al bar on tothom segueix intentant contactar amb les amistats, però la senyal Wifi arriba i marxa constantment. Cap a les 21h toquem retirada, ja que demà tenim l'etapa reina. A mitjanit, durant una de les "parades tècniques al servei", torno a caure a la xarxa, explicant les sensacions de l'etapa, i donant resposta a la multitud de missatges d'ànim, de la gent que estan seguint les nostres evolucions. El que si recordo, és el que m'ha costat tornar a agafar el son de matinada, provocat per una excitació que aquella hora no tocava.


TRACK 2ª ETAPA



DIVENDRES 13/03/15

Com el dia anterior a les 5h15', tots estem dempeus a l'habitació. Cal dir que ningú ronca, amb el que no tenim problemes d'insomni. Esperem, que la hora llarga que he estat donant voltes pel llit, no tingui repercussions en cursa, ja que avui toquen, ni més ni menys que 30Km i 2.900m+ i el cansament es va acumulant...







La previsió meteorològica torna a ser excel.lent, malgrat que baixen un mica les temperatures. Després de dues jornades, hem canviat d'indumentària, ja que aviat al monos es podrien aguantar drets tots sols... A primera hora del matí, cadascú té les seves preferències; Uns, es porten els tomàquets i el pernil salat per fer un bon esmorzar català, i altres com el duo lleidatà Josep i Xavi, venen amb el tupperware i el "gateau" fet de casa, pels quatre dies de competició.

Tothom juga amb la tàctica que li funciona, i no hi ha normes escrites al respecte. Avui la sortida, és a les 7h45' i estem amb molta il.lusió per gaudir d'una de les etapes mítiques de la Pierra. Per davant ens esperen 6 pujades i un recorregut de gran bellesa. D'entrada, fem la meitat de la pujada cap a Le Chornais (+62m.) i sense treure les pells llisquem en baixada fins a Le Planay, on descalcem els esquís per creuar la carretera.







Traiem pells, fent un descens fàcil i ràpid per una pista blava fins a Le Serraz. En aquest punt, cal posar esquís a la motxilla i trotar durant més d'un kilòmetre pels carrers d'Arêches, creuant el casc antic sota una gran expectació. Tota la gent de la vall ho viu com una festa i s'han apropat per veure el pas dels atletes. És l'esdeveniment de l'any i ningú s'ho vol perdre. Són moments d'emoció i comunió entre espectadors i corredors, mentre sonen les campanes de l'església. 







Els crits d'ànim ens fan pujar el ritme inconscientment, com si estiguéssim al Sancti Spiritu, encarant la pujada de l'Aizkorri (Zegama). Més tard, a mida que ens allunyem del nucli urbà i desapareix el brogit de la gent, reduïm una marxa, per fer baixar les revolucions i no pagar-ho més enllà. Aviat, s'acaba l'asfalt i posem pells, enllaçant un seguit de conversions amb els habituals equips que tanquem el gran grup multicolor. 

La pujada (+1.048m.) que tenim per davant fins a Le Passage de la Charmette (2.058m.), transcorre íntegrament per l'obaga i la sensació de fred s'accentua. A meitat de trajecte em prenc un gel, per que l'esforç anterior no em passi factura. Totes les precaucions són bones, però ja noto que avui no tinc el gas de les dues primeres jornades. Les pulsacions mitges són més baixes; La cadència també és més lenta i no és qüestió d'accelerar-la perquè sí. L'Enric passa davant i jo el segueixo, però sense l'alegria de dies anteriors.

Just abans de coronar, ens rep el sol amb tot el seu esplendor. Una munió de públic forma un cercle per veure la transició i estimular els esquiadors. A la hora de treure pells, el nostre ritual com equip i el de la resta, acostuma a ser molt semblant: Busquem situar-nos, l'un al costat de l'altre per ajudar-nos en el que calgui; Traiem alça i tanquem bota per baixar, i a continuació d'una o dues estirades traiem la pell, a la hora que fixem l'esquí a la talonera amb una cop fort contra el terra.








Repetint l'acció amb l'altre esquí. Només cal plegar les pells, i guardar-les dins el mono. Tot això ens porta al voltant d'un minut i escaig. També cal sortir junts, per que sinó pot ser motiu de desqualificació. A continuació, iniciem un descens per un pendent progressiu que ens permet agafar velocitat, gaudint de l'entorn, ja que el mantell de neu es troba en perfectes condicions. Davant nostre, s'obre un paradís blanc immens, difícil de calcular. Es tracta d'un paratge de grans dimensions, impossible de gravar en la retina d'uns ulls novells que passen per primer cop per aquest indret.








A l'alçada del llac de Roselend que deixem a mà esquerra, comença un tram molt planer d'uns 2Km, que fem, a estones amb pas patinador i d'altres remant o tirant de braços fins arribar a Le Marsia (1.600m.), on posem pells de nou. Portem 1h47' de cursa i encarem la tercera pujada del dia (+887m.) per racons solitaris i allunyats de l'alè dels espectadors. Estem en un terreny salvatge, nosaltres i la muntanya, travessant un "plateau" on cal emprar a fons, la tècnica de lliscar, que he millorat gràcies a les hores d'entrenament amb els rollerskis.

En aquest tram, avancem a diverses parelles com les del "Tanga Team" o a l'equip d'en Nacho Morales i Agustin Zulueta que estan fent una Pierra de menys a més. Pel que fa a l'Àlex i en Ferran, van uns centenars de metres per davant. En les darreres conversions abans de pujar al Coll de la Pierra Menta (2.487m.) molt prop del mític cim (2.748m.), ja els tenim en el punt de mira. Per accedir a aquest coll, cal pujar una curta canal amb els esquís a la motxilla i després fer la transició en un lloc estret, on caben pocs equips.

La Pierra Menta, el símbol de la zona i la imatge d'aquesta cursa, s'alça a pocs metres nostre. L'enorme bloc de pedra ens fa sentir petits i domina a plaer els voltants. Una vegada més, maleeixo que estiguem competint, perquè el paisatge és de somni i no puc fotografiar el que voldria, però també s'ha de dir que possiblement d'una altre manera no hi hagués passat mai per aquí. Amb el cap ocupat en aquest dilema, enfilem un descens gratificant sota un marc incomparable per le Vallon du Coin.

Varies diagonals i uns girs amples són suficients per arribar al punt on cal col.locar pells novament després de 3h07'. La següent ascensió (+329m.) ens porta al Mont Coin. Durant l'aproximació a la base del cim, ens toca creuar una zona molt oberta que va guanyant metres suaument i on cal allargar la passa per lliscar més ràpid. L'Enric ha posat la directa i passem a l'Àlex i en Ferran que sembla que estan baixant el ritme per moments.

Tot això, amb vistes panoràmiques a l'estètica pala cosida de zetes del Mont Coin (2.539m.) que ara comencem a pujar. Just abans, parem per canviar un bidó de líquid que porto dins la motxilla. Això, genera uns instants de discussió amb l'Enric, que és molt competitiu i no vol perdre ni al parxís. Són coses de córrer en equip i maneres de veure les coses... L'últim tram abans d'arribat a dalt cal fer-lo per una canal i tot seguit progressar per una curta aresta.

Al cim, tornem a tenir contacte amb alguns afeccionats, que s'han apropat fins aquí pel seu compte amb esquís. Entre ells en Feliu, com no! Mentre estem traient pells, ens comenta l'abandonament d'en Kilian i en Marc. Abans de sortir, ens esperona dient: "Esteu fent una Pierra de nassos" "Va que podreu dir que heu guanyat en Kilian...". Estadísticament si penso. Amb l'ego pels núvols, ens llancem cara avall, amb forces renovades, per un terreny força ample i franc.







A mig descens, hem de remuntar un petit turó anomenat Le Rocher (+72m.) fent un canvi més. Ja portem 3h56' de marxa i encara ens queda alguna sorpresa fins a meta. Menjo un altre gel per no baixar el ritme i passat el repetxó, continuem el descens per una pista forestal, on hem d'esquivar o demanar pas a gent que no fa la cursa. A ma esquerra deixem el Lac de Saint Guérin, i un xic més tard arribem a la penúltima transició Ste. Barbe (4h11').

La sisena i darrera pujada del dia (+343m.), transita per dins d'un bosc d'avets amb trams de traça directa, que es fan molt feixucs. El físic comença a fer aigües, però surten les forces justes per arribar dalt de Le Cuvy (1.700m.), una cruïlla de pistes on Monsieur Docteur dirigeix la orquestra per tercer dia. Només resta baixar, però com ja van dir ahir, es tracta d'un descens traïdor i on tenim més a perdre que a guanyar. Es tracta amb diferència de la baixada més malparida de tota la cursa.

És un barranc estret, amb matolls, branques, arrels i sobretot amb moltes roques que treuen el cap quan passem amb els esquís per sobre. L'Enric s'emporta una bona esgarrapada a la cara en una caiguda. És un autèntic camp a través amb els esquís posats; Ideal per anar directament a la fira comercial i comprar-ne un joc de nous.








Finalment arribem sans i estalvis en 4h58'15" en la 169a posició, mentre que els primers de nou, Lenzi/Eydallin han fet 3h03'13", un temps estratosfèric. No són comparables, els resultats dels professionals amb els amateurs, que entrenem en neu alguns caps de setmana; De la mateixa manera, que els que viuen al Pirineu amb els que vivim a línia de mar. A part de talent natural d'alguns corredors, també cal tenir present les hores de dedicació a la disciplina. Malgrat això, estic feliç perquè coneixent els meus límits hem superat l'etapa més compromesa i de més envergadura, sense patir cap crisi. Proporcionalment hem augmentat el marge horari que certifica el nostre estat de gràcia. Ara, només falta corroborar-ho demà. Com a mínim, ja podrem dir que viurem la màgia de passar per llocs tant emblemàtics com el Grand Mont o el Col de la Forclaz, amb més de 3.000 persones...

Pel que fa a la resta de companys, destacar la gran cursa d'en Nacho Morales i l'Agustin Zulueta amb 4h53'08" just per davant de l'equip d'en Josep Llobera i Xavi Ros amb 4h53'23". Els nostres rivals directes Ferran Bofill i Àlex Clarasó avui han entrat en 5h05'47" ampliant el nostre marge d'avantatge particular. L'anècdota del dia, ha estat de camí cap a l'hotel fent autoestop. Una furgoneta ens ha pujat, i al baixar ens hem adonat que era en William Bon Mardion, l'actual campió 2015 de la Copa del Món Individual, a qui li hem agraït el detall.








Després de la dutxa, el dinar i el relax corresponent, he vist que calia canviar l'altre cordino de la bota. Per sort en portava un altre joc i hem solucionat el problema. A nivell de físic, em sento molt carregat de tríceps, quàdriceps, bessons i glutis, cosa que li comento a la fisioterapeuta a la hora del massatge, alleugerint-me força de tot. L'Enric a part del cop a la cara està en perfectes condicions, malgrat el cansament acumulat. Un altre aspecte important, és que fins el moment no hem hagut de conviure amb les ditxoses llagues que tantes molèsties comporten.






A la hora de sopar coincidim a taula, amb dos promeses de la selecció catalana, el Sergi Artís i l'Andreu Sarrà que avui han fet 99ens i que milloren a la classificació, dia a dia. Amb ganes d'acabar el repte, marxem a dormir sabent que l'etapa de demà tampoc serà fàcil. Ens esperen 2.540m+ en 18Km segons el perfil penjat a la web. Els nervis m'han fet una mala jugada, amb un son molt superficial imaginant el traçat. Com és costum en aquest stage, no ha faltat la meva cita nocturna de connexió a les xarxes socials a hores intempestives. 

TRACK 3ª ETAPA

DISSABTE 14/03/15 

A les 5h15' toca diana. La resta, esmorzar, escalfar, hidratar-se, etc ho fem en plan autòmat. La jornada torna a ser perfecte, gràcies al potent anticicló que ens ha acompanyat durant tota la setmana. Un gran privilegi poder gaudir d'aquest meravellós entorn, i dels itineraris originals que la organització tenia preparats.







A les 7h30' es dona la sortida del gran dia, el de l'etapa del Grand Mont, encapçalant el grup de la rereguarda. Per davant, ens esperen (+1.174m.) d'una glopada fins el Col de La Forclaz (2.350m.). Passem per davant del nostre alberg i continuem cap amunt pel mateix tram que vam fer al final de la segona etapa, però en sentit invers, fins un punt on deixem la pista forestal i comencem un festival de conversions que acabarà amb una canal final a peu, per accedir al Col de la Forclaz.








Avui, vaig a remolc clarament i acuso l'esforç dels dies anteriors, encara que mentalment estic eufòric per poder viure des de dins una experiència única. L'Enric va molt més sobrat i els companys de batalles també van per davant. L'expectació a la sortida del corredor va en augment fins que literalment llisquem pel mig d'un passadís humà, que animen del primer a l'últim participant.









Per uns instants ens sentim acollits per un públic entregat a la causa, onejant banderes, tocant els esquellots o simplement esperonant-nos amb els seus crits d'ànim. És la festa de l'esquí-alpinisme, un espectacle en estat pur. És la major congregació d'esquiadors amb pells de foca, per metre quadrat del món. Arribar aquí compensa els mesos de treball en solitud i en la foscor. Amb la càmera, intento copsar sobre la marxa, alguns d'aquests magnífics instants, on cal destacar la presència de força catalans que no s´ho han volgut perdre.

Feta la transició, torna a desaparèixer el brogit de la gent, per escoltar només el soroll dels esquís sobre un mantell regelat a aquestes hores del matí. La pala és curta i directe i en breu, estem posant pells per encarar la segona pujada (+409m.), que ens atansarà fins l'Avantcim del Grand Mont (2.633m.). Portem 1h39' de cursa.

Durant aquesta ascensió, compartim traça i conversions amb els cadets i els júniors que han sortit des d'un altre punt, havent de cedir el pas als equips més punters, que van molt forts. A mig camí toca fer un tram a peu per "un couloir" bastant dret sense grampons. De fet, quasi tots els dies hem portat els grampons a la motxilla, però no ha calgut fer-los servir en cap ocasió. Quan tornem a arribar a dalt, esclata la bogeria dels afeccionats de nou.

La sensació de treure pells envoltats de tanta gent, pendent dels corredors, és especial i sembla que segueix un ritual de forma improvitzada. Al arribar a la transició, tothom anima a l'equip pel nom, amb la llista de dorsals; Després es fa el silenci, com deixant fer i no malmetre la concentració amb els canvis i finalment torna l'excitació quan l'equip es disposa a marxar muntanya avall.








El descens fins el Lac Vert (2.038m), el fem per la vessant sud-oest, amb una neu primavera que ens ajuda a baixar més relaxats dins el que cap, sota un marc incomparable que dóna una sensaciò de gran llibertat. Amb 2h22' comencem la pujada (+648m.), que ens portarà al Grand Mont (2.686m.) i a l'èxtasi total. El traçat té dues parts ben diferents: Una, amb pells i moltes conversions i l'altre a peu pel fil de la cresta.

La primera, una pala orientada a sud, plena de zetes i teòricament més senzilla, s'ha convertit en un malson per la majoria. La neu ha transformat molt i a la hora de flanquejar els trams més exposats, aquesta perd cohesió, provocant força relliscades a tots els nivells. La psicosi s'apodera de nosaltres veient caure fins a quatre companys en pocs segons de diferència, havent d'esquivar-los per no ser arrossegats avall. Per sort, no s'ha hagut de lamentar cap desgràcia i ha quedat en un ensurt.

Just aquí, ens hem emparellat amb l'Àlex i en Ferran que anaven per davant. Superada la inesperada trampa, posem esquís a la motxilla per progressar per la cresta. Inicialment, l'us de l'arnés i el dissipador no és obligatori, però passat un sifó ens obliguen a assegurar-nos ja que la timba no permet cap error. Gran part de l'aresta, presenta "trànsit dens", i hem de fer cua malgrat que no hi ha peatges..., el que ens permet gaudir per uns instants del paisatge i fer algunes fotos de record.







L'Àlex amb símptomes de vertigen no està per massa bromes. Diu que està hiperventilant! La veritat és que el pati, en té part de culpa i per treure ferro hi ha sessió extra d'en Jacques Plassiard amb la seva harmónica. A la carrera i amb la vista en primer terme de la creu del Grand Mont, entrem de ple, en un autèntic bany de masses. Això és l'Olimp! Ens sentim observats per diverses fileres de públic entusiasta, que han pujat de matinada fins aquest punt pel seu propi compte, ja sigui amb l'ajuda dels remuntadors o no.








Els que menys esforç fan, han sumat un mínim de 600m+ per veure el pas de la cursa i viure aquesta comunió tant particular entre atletes i animadors. L'ambient és impressionant i no goso a aixecar massa el cap. Pell de gallina és poc! Tot és gresca i xerinola; És la veritable Festa Major d'aquest esport! Qui més qui menys, aprofita per fer alguna especialitat culinària mentre esperen pacientment que passi tota caravana de corredors.

Un espectacle que estem gaudint des de dins, però que també caldrà veure'l des de fora en un altre edició. En Feliu Izard, a la transició s'apropa a tots dos i ens dóna per menjar quelcom. Obro la boca pensant, que serà una barreta més, però em trobo amb la grata sorpresa d'un bon tros de formatge Beaufort, que m'alegra el paladar... Tot un "Caprice de Dieux"!! Com sempre ens esperona dient: "Esteu fent historia, paraules que sempre recordaré, per l'emoció del moment."

La sensació que tinc, és com si m'hagués despertat del son, visquen una realitat que fa un mes, semblava una fita impossible d'aconseguir. Encara no es pot cantar victòria, però el més difícil ja està fet. Sortim amb l'Enric esperitats cap avall, esquiant a plaer i amb una neu en òptimes condicions, en direcció al Lac Tournant (2.001m.) on arribem després de 3h50' de cursa. Avui les cames no rutllen igual, però la motivació em serveix per tirar endavant. Només ens resten (+312m.) per culminar el darrer cim de la cursa, el Tête Rouge (2.313m.). Es fa pesat sobretot el segon tram, el que fem a peu. La neu es desmunta i costa de clavar la bota. El ritme és lent i feixuc .







Un cop a dalt, ja tot és baixada. Les cames pateixen de debò per controlar l'equilibri enmig de tantes banyeres. Ja porten, molts dies sent castigades i avui tampoc serà l'excepció. Cal seguir concentrat al màxim durant tot el descens. No és qüestió de llençar-se a la babalà i fer-se mal a última hora. Per tant, deixo que l'Enric vagi al seu ritme i jo poso una marxa menys per assegurar l'èxit. Amb la satisfacció de la feina feta, i saludant a companys que ja retornen cap l'hotel, entrem a meta exultants després de 4h37'41" en la posició 168ª.







A meta ens retrobem amb en Ferran Bofill i l'Àlex Clarasó que han estat més ràpids en el darrer descens entrant en 4h34'09" i amb en Josep Llobera i en Xavi Ros que han finalitzat amb 4h15'37". Tots junts ens fem una foto de família, per deixar constància dels bons moments viscuts amb tots ells. Molt bona etapa també per en Nacho Morales i Agustin Zulueta amb 4h23'58" que han acabat molt forts la competició.







Els guanyadors de l'etapa d'avui han estat en Willian Bon Mardion i en Xavier Gachet amb 2h27'10" i en noies per Axelle Mollaret i Emilie Forsberg amb 3h04'31", encara que la victòria a la general ha estat pels italians Matheo Eydallin i Damiano Lenzi en homes i per l'equip franco-català Laetitia Roux i Mireia Miró en dones amb un temps total de 9h22'27" i 11h43'10" respectivament.








A destacar la 9ª posició d'en Nil Cardona i Pierre-François Gachet amb 10h13'35" i la 17ª d'en Marc Solà i Gerard Vila amb 10h58'24". En el quadre femení, molt bon paper de les parelles Marta Riba/Claudia Galicia i de la Marta Garcia/Nahia Quincoces, finalitzant en 5ª i 7ª posició de 24 equips acabats, amb uns temps de 12h45'51" i 13h25'16" respectivament.









Pel que fa a la lluita per la cua, el tàndem Enric Martin/Lluís Planagumà, dir que hem finalitzat en la 167ª posició de 174 equips arribats, invertit un total de 16h08'43 a 6h46' dels guanyadors; En Ferran i l'Àlex han finalitzat just darrera nostre amb 16h18'02" i en Nacho i l'Agustín han fet els 169ens amb 16h26'32". En Juan Xalmet també ha pogut completar tota la cursa fora de la classificació general, a causa de la lesió de Daniel Amat, a qui li desitgem un prompta recuperació







El temps de la resta de companys o coneguts han estat els següents: Posició 30 David i Ludovic Albós amb 11h34'00"; 37ª Genís Zapater i Juan Reyné amb 11h45'39"; 63ª Xavier Freixinet i Francisco J. Rodríguez amb 12h33'02"; 82ª Joan Maria Vendrell i Jorge Palacios amb 13h16'50"; 97ª Sergi Artís i Andreu Sarrà amb 13h32'40"; 106ª pels companys d'habitació Santi Gracia i Carlos Roy amb 13h45'51"; 139ª Laurent Bonneau i Jean François Etienne amb 14h47'33"; 144ª Roger Angüés i Eduard Baró amb 14h53'47" i 158ª per Josep Llobera i Xavi Ros amb 15h30'31".






Durant el dinar, surten a relluir anècdotes que ara fan riure, però que en el seu moment han donat més d'un mal de cap. Són les situacions amb que, qui més qui menys, ens hem hagut d'enfrontar en algun instant de la cursa. Després del dinar entre altres coses, deixem quasi tot l'equipatge preparat per demà, una tasca sempre difícil ja que normalment es torna a casa amb més volum d'estris del que toca... Cal aprofitar qualsevol espai, per encabir-ho tot. A la tarda, després de parlar amb la família de tota l'aventura, baixem amb la calma, cap a Beaufort per viure la festa final.










La organització ens té preparada diversos actes per cel.lebrar el 30è Aniversari de la Pierra Menta. El pavelló on ho fan, està ple de gom a gom i hem de veure la pel.lícula a peu dret. Es tracta d'una serie d'entrevistes amb guanyadors d'anteriors edicions, organitzadors i alguns voluntaris. Es parla de l'evolució del material i la vestimenta amb un resum d'imatges inèdites de la història de la competició, que resulta molt emotiu.

A continuació fan un pica a pica i el posterior sopar, però vista la gentada que hi ha, i que la cosa va per llarg decidim marxar, (Alex, Ferran, Enric, Juan Xalmet i Paola, una amiga seva), a fer cel.lebrar-ho amb una Fondue Savoyard i una Raclette, com déu mana. Relaxats i amb bon regust de boca, decidim anar a descansar, ja que a la majoria se'ns tanquen els ulls, malgrat ser només les onze de la nit. Més tard en Santi i en Carlos companys d'habitació, ens confirmaran que era la millor opció.



TRACK 4ª ETAPA



DIUMENGE 15/03/15

La darrera nit ha resultat balsàmica, sense els nervis per haver de matinar... A les 8h, baixem a esmorzar ja que a les 12h hem d'estar a l'aeroport per agafar el vol de tornada. És la hora dels adéus, i mica en mica tothom va desfilant cap als seus respectius països. Els més joves, que són els que van apurar més la festa, tenen símptomes de ressaca, i la resta ja en tenim prou amb el cansament acumulat d'aquests magnífics dies. Un parell d'hores més tard, iniciem el llarg viatge de tornada. 

Primer amb el cotxe de lloguer fins a Ginebra, després amb un vol domèstic fins a Zurich, i finalment un segon vol que ens porta a Barcelona. A l'aeroport aterrem sobre les 19h30', però perdem quasi una hora esperant maletes i esquís, abans de poder saludar a la família i amics (Montse, cunyats de l'Enric, Beth i els amics Àngels i Ricard), a qui podem agrair personalment totes les forces que ens han transmès durant la cursa,








Cal dir que algunes de les fotografies exposades, les he escollit de pàgines Web relacionades amb la cursa o dels comptes de Facebook dels següents autors (Jocelyn Chavy, Stefano Jeantet, o Maurizio Torri), per tal de complementar la crònica amb imatges que són impossibles de copsar des de dins,  i que reforcen la duresa i l'estètica d'aquest esport i ajuden a entendre la descripció dels fets.

Per acabar, voldria fer una sèrie d'agraïments. Primer, al meu company d'equip Enric Martin Arumi, per compartir junts aquesta carrera de llegenda. Una relació que va començar per atzar en un Rally del CEC i que s'ha consolidat any a any, fins arribar a la satisfacció més gran que ens pot brindar aquest esport, poder acabar la Pierra Menta, la cursa de les curses.

Un repte, que ha comportat una tasca de col·laboració i sacrifici de la Beth, des de la foscor, durant el dia a dia dels mesos previs de preparació i que han estat la clau de l'èxit. Destacar també l'ajuda de la Marta Soro, osteòpata amb qui tinc plena confiança des de fa molts anys i que va fer la meva posta a punt i la de la botiga Ski-Mountain (Ribes de Freser) pel que fa al material tècnic. I com no, el suport a distància mitjançant les xarxes socials de familiars, amics i coneguts de diferents àmbits de la vida.

CLASSIFICACIÓ 1ª ETAPA

CLASSIFICACIÓ 2ª ETAPA

CLASSIFICACIÓ 3ª ETAPA

CLASSIFICACIÓ 4ª ETAPA

CLASSIFICACIÓ GENERAL

VIDEO RESUM - MONTURA

VIDEO RESUM - LE FILM

VIDEO 1ª ETAPA

VIDEO 2ª ETAPA

VIDEO 3ª ETAPA

VIDEO 4ª ETAPA

VIDEO RESUM SPORTVICIOUS

VIDEO

Lluís Planagumà i Grífol