Translate

24 de desembre 2011

I TRAIL DELS TORRONS 24/12/11

I TRAIL DELS TORRONS 24/12/11



D’una manera improvisada a una setmana vista, decideixo crear un esdeveniment al facebook batejat com el Trail dels Turrons. Es tracta d’una sortida matinal d'uns 15-20Km aproximadament, per corriols técnics i evitant al màxim la pista, per començar amb bon peu el Nadal i poder fer moltes malifetes gastronómiques sense tenir remordiments de consciència...! El recorregut amb un desnivell de 1.000 metres positius o 2.000 acumulats no era apte per a “urbanites” amb tot el respecte. Per tant vaig intentar reunir a un grup lo més homogeni possible per no fer patir més del compte a uns o avorrir els altres. Mica en mica es van afegint companys de diferents àmbits fins a reunir la xifra màgica de 10 integrants. Alguns amics haguessin volgut venir però ja tenien altres compromisos (Bici de carretera, btt, esqui…). D’altres pitjor, com en Jordi Martí o en Xavi Màrquez, que han de fer repós a causa de diferents lesions. Per tant, tot feia presagiar una sortida divertida i amb molt bona companyia.





Aquest matí haviem quedat a les 8h del matí al parking de terra al costat del Velódrom d’Horta. A les 7h45’, en Jordi Rami ja estava a lloc i a través de sms comenta que no pot accedir on haviem quedat. En aquell moment tot just acabava de sortir de casa i esperava en Toni Jofre que encara no havia anat a dormir… però que no volia deixar escapar una altre trobada de trail running. Com que anàvem un xic endarrerits, li he comentat al Jordi que s’encarreguès de la logística de presentacions, etc… de la resta del grup que comencava a arribar al punt de trobada. Minuts més tard recollim en Carles Mestres, també veí de Sant Andreu i arribem uns 10’ tard, quasi al mateix temps que en Monti i l’Albert que venen de Sant Feliu de Llobregat. Al final a linia de sortida som en Jordi Martinez Rami, Jordi Florensa, Dionís Hidalgo, Enric Martin i Oscar de Miguel, Albert Gil, Juan Luis Montilla, Toni Jofre, Carles Mestres i Lluís Planagumà. Després de les salutacions i de la foto inicial de grup, arrenquem cara amunt passant pel costat del Parc del Laberint. Són les 8h15’ i el suau vent que s’ha girat és el que més molesta, ja que incrementa la sensació de fred.





Com aperitiu per atemperar el cos tenim 2Km de pujada directe salvant un desnivell de 270 metres, per trialera seguint el GR-6, i empalmant més amunt amb la pista encimentada que porta al Turó de Valldaura (419 m. s.n.m.). Els primers esbufecs ja s’han sentit de valent. No és fácil córrer amb aquest perfil sense escalfar motors… Primer parcial 17’33”. Un cop a dalt la torre de guaita ja sobra més d’un paravent! Continuem per corriol carener fins la cruilla que porta al Turó de la Magarola que deixem a ma esquerra. Nosaltres anem per sender seguint de nou el GR-6, que abandonarem al baixar per la trialera de “Sant Medir”. Una vegada a la Font del Miracle ens reagrupem i carreguem aigua. A continuació fem una petita incursió d’anada i tornada fins la Font de Sant Medir. Un racó amagat i amb molt d’encant, on en Monti posa de cara a la càmara fotogràfica.





A partir d’aquí trotem per la pista que porta a Can Borrell durant 1 Km aprox. fins un trencall a ma dreta, on guanyarem 100 metres d’alçada corrent per trialera. En Rami i en Toni ja ho coneixen i van enganxats darrera. La resta van seguint sense problemes uns segons més enrere. En un punt intermig prenem un llarg corriol d’uns 2 Km., básicament de baixada i amb petits fals plans. Mentre estem esperant algun company que va una mica més lent, el grup aprofita per intercanviar experiencies - batalletes i es respira un gran ambient entre tots. Els més actius i sorpresos són en Monti i en Jordi Florensa, que estan descobrint la Collserola més profunda i salvatge.







Com que anem tots força compactes sense grans diferències de ritmes, decideixo anar direcció Can Coll on arribem en poca estona. Sortint de l’area d’esbarjo tornem a remuntar un nou viarany (3ª pujada del dia) d’uns 100 metres + fins al Puig de La Guardia (199 m.) just a sobre de Cerdanyola del Vallés (1h11’ aprox). Aquí més d’un es menja una barreta. L’Oscar de 18 anys, futura promesa, està evaluant el kilómetres que portem. No gosa preguntar, però crec que s’ha quedat amb la distancia curta que anunciava l’entremanent (15 Km). Tot seguit baixada passant prop de Can Codina on fem un puja-baixa per un sender primer i una especie de tallafocs després que posen a prova l’equilibri de més d’un. Més tard enfilem camí de tornada tot passant per l’ermita de Sant Iscle de les Feixes, i el torrent del mateix nom amb trams molt humits i relliscosos. La fatiga ja es comença a notar a les cames de tots i en les últimes rampes més d’un puja caminant. Cansats però contents; Això és el que reflexen les cares de tots. 





Un cop a dalt sortim a una pista ampla que ve del Coll de la Ventosa. Nosaltres girem a la dreta pujant pel “Matamatxos” fins arribar al Forat del Vent. A aquestes alçades, més d’un haguès demanat l’hora, sort que lo pitjor ja està fet. Només queda tirar avall per un nou sender passant per la Font de la Marquesa o Senyora, i desfer el tram inicial del camí que hem repetit en una jornada de running-trail més que de trail-running…! Al acabar, en Rami comenta que hem creat un precedent, i que caldrà conservar el Trail dels Turrons com una tradició. I la veritat és que ben pensat les dates són excel·lents per fer-ho. Caldrà consolidar-ho l’any vinent…! En total han sortit 20,5Km i 1.015 mtres positius a una mitja de 9,5Kmh.
Després de desitjar-nos mutuament un Bon Nadal, cada ovella al seu corral.


FOTOS


Lluís Planagumà Grifol

19 de desembre 2011

II CARRERA X MONTAÑA SIERRA DE CHIVA 10/12/11

II CARRERA X MONTAÑA SIERRA DE CHIVA 10/12/11


Durant la passada Marató de Muntanya del Montseny, el 6/11/11 vaig patir una rebrincada al tendó d’Aquiles, que em va obligar a fer en repós durant 15 dies, tenint que passar per les mans de la Marta Soro, per tornar a la normalitat. Una tirada llarga de 23 Kilómetres i un parell de dies de 15-17 Km han estat tot l’entrenament posterior. Per tant tenia certs dubtes i nervis de cara a la meva evolució en aquest nou repte. No sabia com reaccionaria davant tantes hores de cursa, ni si les meves molesties tornarien a fer acte de presencia. Els darrers dies només feia que escoltar el cos més del compte…! I per postres l’última setmana vaig fer més distancia i desnivell del que en teoria tocava, arribant molt carregat de quàdriceps.






Així doncs, divendres a primera hora de la tarda, sortim amb la Beth direcció Chiva (Valencia), per arribar a temps a recollir el dorsal, bossa del corredor i evitar els nervis i les presses del dia de la cursa. Allà em trobo d’entrada amb en Carlos Cervera (Atleta local, integrant de l’organització), amb qui vaig coincidir a l’Ultra Trail del Montsant i que no disputava la carrera, ja que marxava cap als Alps aquella mateixa nit. Tot seguit arriben la resta de companys amb qui haviem quedat (Rosa Navarro, Jordi Garcia, Jordi Cols, Jordi Martí), i anem a la Sala d’Actes del “Hogar de los Jubilados” on fan el briefing. L’acte, el va obrir l’atleta Josele Ferré que va donar a conéixer la malaltia que pateix la seva filla Maria, el Sindrome de Rett, i que l’acompanya en moltes curses que ha participat com la Marató de Valencia o a l’Ironman de Lanzarote www.mimundorett.com Posteriorment van venir les explicacions técniques de la carrera, per part del director de cursa i on va remarcar que la cursa havia patit una modificació de darrera hora, allargant el recorregut en 1,5Km per temes de seguretat. Finalment, cal destacar la presencia de l’atleta Pablo Criado, 3er classificat al Tor des Geants, que ens va explicar com va preparar la carrera de muntanya més exigent del món del Ultra Trail (330Km i 24.000 metres+), que va finalitzar en 89h43’…!





En acabar la reunió informativa aprofito per saludar en Rami, el darrer de la tribu dels “Cremadors de Pota”. Ja estem tots preparats per fer moltes malifetes. Mentre comentem amb el grup, la vestimenta que portarem, m’en adono que em sona molt la cara d’un dels acompanyants, l’Albert. Resulta que és el germà d’en Jordi Martí i anem lligant caps d’on ens hem vist abans. El petit món de l’esquí de muntanya en té la culpa i parlem de batalletes diverses. Aquest cop ha vingut de xófer amb una autocaravana de luxe. També em presenten al Martí Cuadras, veí de Sant Martí de Tous, que ha vingut amb la resta de familia. En acabar, ens dirigim a l’hotel La Carreta, a 8Km de Chiva, al costat del Circuit de Chest, per sopar i preparar la indumentaria. L’endemà a les 4h45’ sona el despertador.






Només he dormit 5 hores, però han estat ben aprofitades. Després de preparar-me la meva “papilla” habitual, acabo d’esmorzar amb companyia de la Rosa que també està allotjada al mateix complexe, i l’Angel un conegut seu que viu per la zona i que ens ha apropat fins a Chiva, mentre la Beth ha seguit dormint. A les 6h del matí, dins l’Ajuntament hi ha l’enrenou típic per recollir els dorsals. Nosaltres ens desentenem del tema i ens recollim en un bar just al costat de la sortida, on ens quedarem fins 10’ abans de tret de sortida. Fa fresca 8ºC, i tenim per endavant molts kilómetres per escalfar…! Més tard es presenten, la “Colla del Penedès” despotricant per que no han pogut aclucar l’ull dins l’autocaravana en tota la nit, sobretot el “Yakman” (J. Garcia) i el “Tigre” (J. Cols). Estan furiosos per que no saben si hauran de lamentar no haver dormit en un llit com cal; Encara que per ganes, crec que en el moment que comenci la cursa, s’oblidaren de tots els mals.





Després de fer-nos la foto de grup de rigor, ens posicionem a la linia de sortida, uns més lleugers d’equipatge que altres. A última hora decideixo no portar els “manguitos” i surto de curt amb el mono del “Triatló Molins” i un buff. Tampoc porto frontal, per evitar portar pes extra. Hi ha molts participants que van “full equip”, per tant serà quesito de colocar-se en el lloc idoni, ja que nomès ens caldrà llum en els primers 45’. “El Sr. Milagui” (J. Martí) opta per fer el mateix moviment, alliberant pes per sortir en igualtat de condicions. “Els piques” ja han començat abans d’hora…!







A les 7 del matí sortim de Chiva (275 m.), 340 atletes amb ganes disfrutar d’una llarga jornada de trail, per conèixer els racons i paisatges del recent declarat Parc Natural Municipal Sierra de Chiva. La carrera originalment de 63Km i 3.000 metres positius, s’ha incrementat en 1,5Km per temes de seguretat en el traçat. La prova és una autèntica muntanya rusa, un veritable trencacames amb 7 pujades i baixades entre els 200 i els 500 metres de desnivell cadascuna. De bon principi m’emparello amb la Rosa i en Rami, que ens grava en video els primers metres. Durant un parell de kilómetres trotem per carrers i una carretera local que servirà per allargar el grup. Tothom surt amb ganes i el ritme marcat és viu. Just als afores del poble, el camí ja comença a guanyar alçada, i aviat ens pasen en Jordi Martí i en Cesc Sensada amb la clàsica samarreta verda de tirants dels “Fondistes Penedés”. A partir d’aquí ens endinsem a la muntanya per corriol i pista amb l’ajuda de senyals lluminoses que ens indiquen la trajectoria a seguir.






A l’alçada del Km 7 (Cota 600) es pot dir que hem superat el primer dels set punts en alt que tenim per endavant. Durant la baixada, per pista franca noto a les cames, el pes del darrer entrenament, i veig que no tinc la frescor d’altres ocasions. Per tant em deixo caure, com frenant-me per evitar que l’impacte sigui el menor possible. Al final de la baixada en Rami i la Rosa m’enganxen i de seguida parem al primer avituallament a Fuente Tornajos (Km 9.4) a fer un glop i reomplir bidons, ja que l’organització no proporciona gots. El Km 10 el passem tots tres junts en 58’47”. A la segona pujada (350m+) per sender estret anomenat “Mal Pasos”, la Rosa pren la iniciativa imprimint un fort ritme que permet avançar a uns quants corredors. Jo i en Rami ens limitem a seguir-la, tot i que a mi em costa força. El tram superior (Cota 700) és un fals pla traïdor, amb vent fred en contra, i on la nostra heroína segueix tirant del carro, sense permetre cap respir. No afluixo, i em dedico a córrer com un autómata. Tinc les cames molt carregades…, i no vull pensar com les tindré més tard.





Abans d’iniciar la segona baixada, una persona que està fent de control, li “canta” a la Rosa que és la 2ª en fémines. Aquest esclat d’endorfines que li provoca la noticia, afegit a la possibilitat d’agafar a la 1ª classificada, fa que incrementi el ritme i la intensitat en cursa. Des del darrera intentant seguir la seva estela, asisteixo en primera persona, a un espectacle que em deixa impressionat: La transformació ferotge d’un felí (Rosa Navarro) en veure a la seva presa (Sofia Garcia), primera en aquells instants. Amb una técnica exquisita i una velocitat irreal per una cursa d’aquesta envergadura, la Rosa comença a passar corredors, que es veuen literalment “sorpresos i atropellats” al seu pas, fins que dona caça a la seva rival, per seguir amb un punt més d’agressivitat per deixar clares les seves intencions… Aquesta ha estat la meva visió des d’un punt de vista extern; Per saber exactament com es viuen aquests instants, caldrà preguntar-li a la implicada… La fascinant lluita de poc més de 2 Km a una velocitat infernal ha servit per deixar tallat en Rami, a causa del trànsit d’altres atletes que estaven entremig, i després ja no ha pogut contactar amb nosaltres. Al final del descens, hi ha el segon avituallament (líquid i sólid); Estem al Km 15 Fuente Umbria i portem 1h28’ de cursa.





La Sofia no ha parat a hidratar-se segurament per que porta un bidó d’aigua i algunes barretes, però de seguida ens tornem a posar-nos a la seva alçada en un curt tram de pista, on també coincidim amb en Lluís Valcarcel, alies “Terminator” de Patidors.cat amb qui compartirem la seguent pujada. La Rosa, en canvi corre amb el mínim de pes possible. Al primer avituallament ha deixat el paravent, i no porta res de menjar, nomès un petit got pegable de silicona dins d’una funda, ja que l’organització no en proporciona. En Lluís V. em comenta que no està massa fi avui, però penso que no serà cap problema important, Tot tres, amb la Sofia ja uns metres per darrera iniciem la tercera pujada del dia, pel corriol “Rincón de la Campana”, potser el més dur i directe de tots, ja que remuntem 300m+ en 2,5Km, amb un paisatge ple de matolls i sense arbres, a causa dels múltiples incendis a la zona. A la part alta (Cota 800) desemboquem en una pista, per baixar ràpidament un nou sender “Bojet” on tornem a presenciar una nova exhibició de la Rosa. Segueix pletórica passant a més atletes. Està clar que el fet d’anar 1ª, li dona “ales” i una moral de ferro. El descens fins el Km 20, és un traçat molt revirat on s’estan reploblant arbres. Les Salomon Lab 4 que porta, van sumant metres amb molta naturalitat, fent la petjada fácil encara que el terreny sigui irregular. En Lluís V. ja fa estona que s’ha quedat enrere; Després sabrem que ha acabat abandonant a meitat de cursa. El Km 20 el passem en 2h06’03” a 6’18”/Km





Pel meu cap em trontolla una idea: Estem corrent a un ritme molt alt sense pensar en el després… La Rosa s’entrena en distancia Ultra >50Km, i no ha passat d’una mai d’una Marató. Potser m’estic deixant portar massa per l’entusiame i l’euforia de tenir una amiga com a cap de cursa, i no voler despenjar-me d’ella per donar-li ànims. Tinc por de no tenir que pagar les conseqüències més tard. La Rosa, no diu res, però crec que tampoc les té totes… De tant en tant vaig preguntant-li si vol beure del bidó, però no contesta, està massa inmersa en el seu món; Només em fa el signe amb el dit polze amunt, indicant-me que tot va bé. Al Km 22 hi ha un curt resalt que cal desgrimpar, i on l’organització ha instal•lat una corda fixa per precaució. Passat aquest punt, aprofito per agafar uns metres d’avantatge, en un tram técnic que transita pel bell mig d’una riera seca plena de códols i roques, on literalment vaig saltant de pedra en pedra com una cabreta. El recorregut és un auténtic trencacames amb continus canvis de ritme a causa de l’abrupta orografia. Mentre he parat a fer aigues menors al final de la baixada del sender “Bojet”, la Rosa torna a enxampar-me.







Per pista en ascens arribem junts a l’avituallament de Parra (Km 23.8) en 2h29’15”. Com que hi ha molta distancia entre el punts per hidratar-se o menjar quelcom, parem per beure i carregar piles a base de codony, platan, taronja i aprofito per omplir el bidó d’isotónic. De la Sofia ni rastre, el que vol dir que com a mínim li portem 2’ de marge. La 4ª pujada tampoc es queda curta, 400 metres+ en 4Km, travessant un dels paratges més feréstecs i solitaris de la Serra de Chiva a redòs del vent. Passem a prop del Cobarrón de la Charnera, una cova natural que servia de corral pels ramats de cabres i ovelles. Un cop a la Cota 950 ens enfrontem a una nova baixada força esglaonada primer i molt dreta i un pel relliscosa després, per un corriol anomenat “Rincón de Blanca” baixant fins el Barranco Grande (650 m.). Aquest torrent que porta sempre aigua, és la capcelera de la conca hidrogràfica que alimenta l’Albufera de Valencia. Durant aquesta part de la cursa m’he posat de nou per davant de la Rosa, però en una nova parada técnica s’ha tornat a emparellar.






A continuació, un tram de suau pujada per carretera local, ens ha portat fins a Fuente Alándiga Km 31.5 amb 1.665 metres + i meitat de cursa en l’anterior edició amb un crono de 3h40’11”. Es tracta del típic lloc on la gent de la zona va a fer costellades de tant en tant, amb taules i bancs de pedra per passar el dia a l’aire lliure. Aquí la organització ha montat l’avituallament més consistent del dia. La Rosa és rebuda amb els honors que pertoca a la 1ª classificada i les càmeres de fotografies treballen mentre ella s’hidrata i pica quelcom. Sense gaire pausa arrenca a córrer amb el menjar entre els dits, per no perdre temps. Jo m’he quedat amb gana i m’emporto un parell de sandwich, mentre el sender s’enfila de valent. Estem inmersos en la 5ª pujada del dia (400m+) i ara, les pulsacions s’acceleren per partida doble. A la pendent i al ritme de cursa si afegeix l’esforç per empassar-me l’entrepà fins quasi ennuegar-me, tenint que desistir del segon, tirant-lo entre els matolls amb la tranquilitat que algun senglar farà festa major…!





A mig camí de coronar el sostre de la cursa, el Pico de Yerbas a 1.023m metres d’altitud, en un punt que sortim a una cruilla, ens trobem una especie de xaranga que anima a la Rosa al crit de “Guapa, guapa, guapa” el famós pasdoble “Tres veces guapa” per donar la benviguda a la primera fémina. A partir d’aquí el camí seguéix per pista, muntanya amunt. Al cap d’un parell de minuts tornem a escoltar la tornada de la fanfarria. No ens diem res, però sabem que la segona classificada la tenim molt a prop. Això és molt llarg i no cal obsessionar-se. En poca estona ja visualitzem a la perseguidora, que puja fort. Li comento a la Rosa que va molt bé, i que tot el que ha viscut fins el moment ningú li treurà de la retina. Torno a estar amb l’adrenalina al màxim, i per dins espero que el fet de perdre el cap de cursa no li afecti gaire. Un cop a dalt del Pico Yerbas (Observatori forestal) Km 35 i després de 4h13’14” de cursa, l’atleta Teresa Nimes ens avança.




El dia net i clar permet unes panoràmiques excepcionals. El descens de 500 metres de desnivell el fem primer per la carena divisant el paisatge a banda i banda, i després fent un zig-zag brusc fins el Barranco Grande que seguim durant un parell de kilómetres on hi ha l’avituallament de Pocico Tendero Km 40.5 amb un temps de pas de 4h40’42”. Recordo especialment aquest punt, per que hi havien unes galetes salades típiques de la zona i tant dolç per menjar, ja cansa a aquestes alçades de cursa. El més dur pel que fa al desnivell ja està fet, per tant és la hora de conservar, ja que hem superat el límit kilométric de la marató i encara ens resta una mitja marató de muntanya més. En el penúltim turó del dia, amb 360 m+ en 3,5Km, la Rosa s’ha quedat un xic enrere, però en qualsevol moment puc ser jo qui afluixi. Sobre el Km 43 m’emparello amb en Cesc Sensada, que anava per davant junt amb en Jordi Martí i que no ha pogut aguantar el seu ritme.





La seva companyia ha estat providencial ja que m’ha servit per superar un dels trams psicológicament més durs, doncs calia córrer en gran part per pista i resultava molt monòton. Les batalletes d’altres curses ens han ajudat per oblidar-nos temporalment de la prova. Per darrera s’ens ha afegit un altre atleta que ha patit una forta caiguda al principi de la cursa i que en condicions normals haguès estat lluitant pels llocs d’honor. Mentre estem reposant forces a l’avituallament de La Maquina Km 50 (5h51’50”) durant un parell de minuts, arriba la Rosa que decideix continuar sense parar. Impressionant! La veig molt concentrada; Està clar que no vol tirar la tovallola, sense descartar la victoria si la Teresa Nimes que marxa 1ª, té algun problema físic. Només ens resten 300 metres de desnivell, però les forces ja estan molt justes, i cada vegada ens costa més tornar a trotar quan el pendent minva. Encara queda una eternitat fins a la meta, però ara nomès tenim en ment arribar-hi. El cansanci físic i mental està molt present.







La Rosa malgrat tenir set, no vol aceptar aigua del bidó per que li sembla que s’en aprofita…! No vol entrar en raò, sort que miraculosament trobem un espectador oferint aigua i la fa revifar. Tots tres (Cesc, la Rosa i jo) arribem junts al 7è i darrer punt en alt, on hi ha l’últim avituallament “La Balsilla” Km 55.3 (6h39’48”), i visualitzo una arribada conjunta. Però en Cesc, posa la directa i el perdem de vista muntanya avall. Falten 9 Km per acabar però psicológicament han estat els pitjors moments, tot i no patir les temudes rampes, ni tenir cap mena de butllofa als peus. La pubalgia que arrastro des de la meitat de cursa a causa de la fatiga, em provoca un fort dolor abdominal que em té preocupat, però giro pàgina i em capfico a seguir les passes de la Rosa, que va embalada cap al podi. Molt a prop de Chiva faig una salutació express a la Beth, que s’ha apropat per veure la cursa en directe. No em puc permetre el luxe d’aturar-me més del compte ja que no vull perdre la bona roda, que torna a estar intractable.







Al pas pel Km 60 el crono marca 7h08’49”. El darrer parcial fins a meta s’ha convertit en un infern, ja que l’organització ens ha marejat durant uns 2 Km pels voltants del poble, per evitar les vies del tren, sense anar directes al gra, que és el que un desitja quan està fos i amb ganes de plegar. En aquest impàs hem tornat a coincidir amb en Cesc, que ha hagut d’alentir el pas a causa d’uns forts dolors al genoll. Al final tot i els diversos intents per poder entrar tots tres junts a meta ha parat a fer uns estiraments. La Rosa amb el pilot automàtic endollat no ha estat capaç de minorar el ritme; Estava al límit, entre l’extenuació i la gloria i volia finquitar-ho quan abans millor, malgrat les meves prerrogatives que demanaven clemencia. Finalment hem entrat a la Plaça de l’Ajuntament tots dos, braços en alt després de 7h33’39”, contents per l’èxit aconseguit i per l’ajuda mútua que ens ha encoratjat a no defallir en els pitjors moments.






Només arribar el speaker amb el micro en mà ha felicitat a la Rosa i ens ha fet un parell de preguntes, del que ja no recordo que vaig dir exactament a causa de la fatiga. Un minut més tard ha arribat en Cesc Sensada amb qui ens hem fet la foto desitjada 15 Km abans...! En Jordi Martí ha arribat 4' abans amb un temps de 7h29' rebaixant la marca de l'any anterior en 6'. La resta de companys també han fet un gran paper i mica en mica arriben tots els efectius pel següent ordre: En Jordi Martinez Rami finalitza amb 8h26', en Jordi Garcia i el Martí Cuadras amb 9h01' i en Jordi Cols amb 9h48'. Un èxit rotund dels "Cremadors de Pota". Pel que respecte a la cursa en sí, destacar l’entrega del voluntaris que s’han volcat per que no faltés de res als atletes. El recorregut sorprenent i revirat; La senyalització perfecte; I els avituallaments molt ben distribuïts i amb quantitat. 








Després de la dutxa, ens apropem de nou a la linia de meta on a les 16h fan l'entrega de premis. Tots els homenatjats reben una cuixa de pernil ibéric, que la Rosa s'ha guanyat a pols. Enhorabona! Per acabar d'arrodonirel dia, hem cel·lebrat un sopar de germanor a un Restaurant conegut popularment com "Los Cagones" per acabar d'explicar les anècdotes de la carrera i asaborir tots els inputs de la jornada, amenitzat per la victoria del Barça al Santiago Bernabeu...! L'endemà al matí després d'un merescut descans retornem cap a casa.




Lluís Planagumà Grífol

21 de novembre 2011

TRAVESSA EN BTT PELS PORTS I EL BAIX MAESTRAT – CASTELLÓ (31/10/11 - 2/11/11)

TRAVESSA EN BTT PELS PORTS I EL BAIX MAESTRAT – CASTELLÓ (31/10/11 - 2/11/11)


ETAPA 1 POBLA DE BENIFASSA – SORITA DEL MAESTRAT 56KM 1.500M+



Encara que la sortida oficial la vàrem desestimar per una altre millor ocasió per falta de quórum, la Beth i jo decidim portar a terme els plans prevists, amb l’excepció de la primera etapa de la ruta. Així doncs, dissabte 30 d’octubre ens dirigim amb cotxe fins la petita localitat de la Pobla de Benifassà, ja dins la provincia de Castelló a tant sols 18 Km de La Sénia. Un cop allà ens allotjem a Casa Manolita, on la Sra. Manuela ens deleita amb un sopar contundent, (Escudella i carn d’olla; Conill a la cassola per llepar-se els dits; Un parell de panellets i fruita), pensant que arribariem amb molta gana després d’una dura jornada de mountain bike. La sorpresa seva va ser quan ens va veure vestits de carrer i sense despentinar-nos… Pel que respecte a nosaltres, cal dir que vàrem fer un bon paper i no vàrem deixar ni les engrunes…!





L’endemà al matí, després d’haver dormit una hora més a causa del canvi horari, ens despertem a les 7h per acabar de preparar les alforges. A les 8h anem a casa de la Sra. per fer un esmorzar de pagés amb embotit i pa amb tomàquet; El vi negre el descartem optant per una cervesa sense alcohol per tirar avall tot el que estem endrapant… A hores d’ara, tenim la sensació que no hem parat de menjar des de que hem arribat. Hores més tard ens adonarem que sort que hem carregat les piles, ja que la dificultat del terreny i els desnivells ens faran patir fins el límit. A les 9h30’ iniciem la ruta un pél tard des del poble a 670 metres d’altitud, envoltats d’un entorn aïllat entre muntanyes, on es respira una tranquilitat d’una altre època. Sembla que aquí, no hagin arribat els temps moderns.







Sortint del poble per l’oest hi ha dues alternatives; Un camí més planer en general, però més lent i un altre encimentat, més directe i més exigen, els primers quilómetres. Després d’omplir els bidons a la Font Lluny, prenem aquesta última opció. De seguida la pista s’enfila vertiginosament sense descans durant 4 Km: Guanyem 400 metres de desnivell positiu, per tant es tracta d’un 10% de mitja amb trams que són autèntics murs de formigó. La Beth comença a maleir la travessa i amenaça a tornar enrere a buscar el cotxe. Està clar que fa temps que no toca la bicicleta i això es nota sobretot a les primeres de canvi; Li falta forma física i cadencia de pedalada. Jo també noto la fatiga degut al nul entrenament darrerament en bicicleta.







Des de dalt del Coll de les Eres on finalitza aquest tram s’observa al fons de la vall, la Pobla de Benifassà i es dibuixen les zigazagues que hem remuntat enmig de la vegetació. Per carretera local pedalem fins l’entrada del poble de El Boixar (Km 6) a 1.065 m. s.n.m. sota un ambient fresc i força núvol. Malgrat que la ruta prevista era per pista fins a Castell de Cabres passant pel Cerro del Àguila, rebutgem aquest deixant a ma esquerra una especie de tallafocs i continuem per asfalt, en força mal estat durant 8 Km per un entorn amb cases en runes i cabanes de pastors. El rigurós clima a aquesta alçada dificulta molt l’agricultura i actualment només queda la ramaderia com a única font d’explotació de la terra. El paisatge està esquitxat de murs de códols que separen les propietats o camps de pastura. Destaca també la multitud de xavagons per evitar esllevissades del ferm.






Arribem a Castell de Cabres a 1.130 metres s.n.m. després de 15 Km i parem per prendre un tallat i fer un tomb pel poble. Ens sorprén el nom de dues cases el nº6 i el nº10, Cal Coño i Cal Coñet respectivament. No sabem la historia que hi ha al darrere però no ens deixa indiferents. A partir d’aquí enllacem de nou el track i deixem la carretera per agafar un camí que va pujant progresivament i que ens dóna una imatge de postal del poble i els seus turons, si girem la mirada enrere. Al coll, ens trobem amb una cadena que impedeix el pas de qualsevol vehicle. Com que estem en una zona on hi ha força bestiar, principalment boví, no serà la darrera tanca amb la que ens toparem. Una vegada salvat l’obstacle, continúem per una pista solitaria en bon estat fins a un mas mig destartalat. A partir d’aquí el camí s’endinsa en una pineda, pedalant sempre en lleu descens fins que el paisatge es torna a obrir.






Ens trobem en plena Serra dels Canals, un racó perdut i salvatge, dominat per la Masia Godés. Ara el sol llueix i sembla que els núvols s’evaeixen definitivament. De cop la pista pedregosa baixa dreta fins arribar a l’alçada de La Rambleta, un torrrent sec ple de códols, que seguim fins a una zona de pollancres daurats i grocs, colors inequívocs d’una tardor avançada. En aquest punt sortim a la carretera (Km 27), molt aprop del poble de Herbes, que deixem a la dreta i iniciem la pujada al Port de Torre Miró durant més de 4,5 Km. Les forces ja estan justes i les rampes s’ens atravessen un xic. Sort que la temperatura és ideal per anar en bicicleta, per que en una altre època podria haver estat un infern. Portem acumulats més de 1.000 metres en tan sols 30Km i les alforges pesen lo seu…! A la cota 1.150, uns 100 metres abans de coronar el port ens desvíem per una pista que es transformarà en un corriol, on el seu pendent ens obligarà a caminar durant 15-20’.






Superats aquests entrebancs, en ple descens punxo i un cop arreglada la roda parem una estona per menjar-nos l’entrepà. A les 17h, arribem a l’area de lleure de Les Pereroles (Km 37,5). És tard i la Beth que ja està força cansada, vol fer canvi de plans i anar a dormir a Morella, a tans sols 10Km de distancia. Finalment, accedeix a continuar tot i que s’ens faci fosc, per no trencar el pla de ruta previst. Així doncs després de baixar per la carretera N232 durant un parell de kilómetres, agafem un camí que surt al costat de la Venta de Farinetes. La pista sempre en descens no presenta massa dificultats apart de la propies característiques del ferm, però la foscor i la nit ens sorprendran al Km 42 tenint que continuar a un ritme més lent durant dues hores pel Barranc de San Marcos, amb l’única ajuda del gps i la llum del frontal, abans d’arribar a Zorita del Maestrat a les 20hores (Km 56), després de 5h49’ de temps real pedalant i 1.500 metres de desnivell positiu. Un cop instal•lats a Casa Baltasar, el bar-fonda del poble, sopem un plat combinat que ens deixa més que satisfets. Poca estona després marxem a dormir, doncs demà cal continuar i el itinerari és força exigent.






ETAPA 2 SORITA DEL MAESTRAT – MORELLA 40KM 875M+



L’endemà al matí aprofitem per descansar bé ja que no obren el bar fins les 8h30’. Esmorzem un immens entrepà de truita amb formatge/pernil acompanyat d’unes olives negres d’Aragó que ens deixen l’estómac a gust per unes quantes hores. El poble de Sorita està situat dalt d’un turó i ofereix unes boniques vistes dels voltants. Al fons s’aprecien uns cingles on s’amaga el Santuari de la Balma, punt cap on ens dirigirem. Com que al final s’ha fet tard, ja són les 10h passades, anem fins aquest punt per carretera (Km 3) per guanyar temps, desaprofitant l’agradable passeig que va fins la balma per la llera del riu Bergantes, totalment sec.








Un cop allí descartem la visita, si no volem que s’ens faci de nit un altre cop, i agafem una pista que puja pel Barranc de Coves Longues. Literalment estem transitant pel cabal d’una riera amb grans blocs de roca que formen amagatalls naturals. El silenci és absolut, i l’unic que ho trenca és el redolar d’alguna pedra, que ha provocat el pas d’alguna cabra ibérica espantada pel nostre pedalar. En un punt determinat el track deixa la pista i s’enfila per un corriol, on cal arrastrar la bicicleta. Després de repassar la cartografia del gps, decidim seguir per la pista principal i no seguir el track marcat. És una aposta personal, que pot sortir bé o malament, però aquí està l’emoció…! El camí ésta en bon estat però les rampes són molt dretes, fins el punt de tenir de baixar de la bicicleta. Arribats a un lloc concret seguim les restes d’un corriol en direcció Cabezo Millan 949m. s.n.m. Sense que ningú ens ho demani ens tocarà patir de valent per superar 150 metres de desnivell i empalmar amb el track original a dalt de la Sierra Manadella. El sender molt dret i dolent ens obliga a caminar i a apretar el fre a cada pasa per no recular enmig de la pendent. La suor i la sed s’apoderen de nosaltres durant força estona.






Finalment tornem al bon camí. Es tracta d’una pista que va per la carena, molt panoràmica i que és frontera natural entre la Comunitat Valenciana i Aragó, dividint les provincies de Castelló i Terol. En els dos dies que portem, encara no ens hem creuat en cap més ciclista, tot i que estem en un pont de quatre dies…! Les vistes són molt amples i quasi no es veuen pobles; La veritat és que la zona està fortament desahibatada, amb molts pobles de menys de 100 habitants, El bosc de pins és el que predomina en aquestes contrades, així com les extranyes formacions rocoses. Mica en mica anem fent via per un camí que puja i baixa suaument fins arribar a la Cumbre del Infierno a 1.000 d’altitud i Peña Cortada. Es tracta d’un pas literalment obert per l’especie humana des d’on s’aprecien una serie d’espadats i barrancs espectaculars. En poca estona sortim a una carretera, sota un parc eólic, que ens portarà en un ràpid descens fins a Villores (Km 25).






En principi voliem parar al poble per menjar un entrepà i beure algun refresc, però com que de cop i volta s’ha girat un vent de tempesta i de lluny s’aprecia una tormenta amb aparell eléctric, decidim omplir els bidons a una font i fer continuar la ruta. A l’alçada de nou del riu Bergantes, surt un camí bastant dolent cap al poble de Forcall que renunciem a seguir a causa de l’empitjorament de la meteorologia. Sembla que avui ens mullarem, però això no és el problema. El que si que ens neguiteja són els llamps i trons que cada cop estan més aprop. Vist el panorama, decidim enfilar cap a Morella de la manera més fácil i directe, o sigui per la carretera nacional CV14, on el trànsit de camions és una constant. Deu haver alguna cantera, o alguna cosa per l’estil, ja que la majoria són de la mateixa empresa. Mica en mica comencen a caure les primeres espurnes de pluja. Deixem el trencall per anar al poble de Forcall a la dreta, així com el camí que teníem previst agafar durant uns 7 Km paralel al riu, fins l’antiga Fàbrica Giner.





Amb les presses no hem consultat el desnivell i resulta que el traçat per carretera és més cansat que pel camí. A falta de 3 Km per Morella arribem al complexe que hi ha al voltant de la Fàbrica Giner, on hi ha un alberg de joventut i el centre de Btt dels Ports. D’aquí es on surten la majoria de rutes que es fan per la comarca. Ara són les 16h i aprofitem per relaxar-nos i menjar un entrepà. Ja només queda remuntar uns 200 metres de desnivell fins arribar a les conegudes muralles que envolten la ciutat de Morella (1.000 m. s.n.m.), on arribem a les 17h30’. Aprofitem les darreres llums del dia per fer una volta per tot el contorn de muralles que encerclen la vila, abans d’anar a l’hotel La Muralla, on ens allotjarem aquesta nit. En total hem fet 40Km i 875 m.+ en 3h46’ de temps real pedalant.






Després de la dutxa pertinent sortim a passejar pel carrer principal on hi ha la majoria de comerços i restaurants, així com l’Ajuntament, on estan fent una campanya per recollir firmes per declarar Morella, com a ciutat, Patrimoni de la Unesco. A les 20h30’ ja estem entaulats per calmar la fam que portem dins. Cigrons amb de primer, i Manetes de porc a la brasa de segon. En acabar de sopar amb el cos relaxat, com sempre que fem travessa, ens venç la son d’una forma fulminant. A les 22h ja estem somiant…!









ETAPA 3 MORELLA - POBLA DE BENIFASSÀ 76KM 1.400M+



Ens despertem a les 8h i a les 8h30 anem a la cafeteria de l’hotel on fem un esmorzar tipus continental. Un cop tot recollit arranquem a les 9h30’ de Morella disfrutant de les vistes amb la llum del sol. L’entorn és molt àrid i la vegetació és escassa. Sortim per l’antiga carretera nacional fins creuar un antic aqueducte anomenat els Arcs de la Pedrera. Passat aquest punt entrem a la N232 que seguirem durant 2 Km fins la Font de Vinatxos, on ens desviarem per una pista asfaltada que ens portarà, després d’una divertida baixada, fins la Masia de la Carcellera (Km 10). A partir d’aquí el paisatge torna a ser més verd amb grans extensions de pins entre les roques. Durant 15 Km pedalarem en total sol•litud fins arribar de nou a la civilització.Transitem per uns racons inhóspits, deixats de la ma de Deu, i quasi oblidats per l’especie humana. Només queda algún casalot mig abandonat i vaques que campen al seu aire pel mig de la muntanya.






La ruta transcorre entre els 1.000 i els 700 metres d’altitud en sentit descendent. La complicada orografia, fa que el camí salvi un parell de barrancs que suposa un esforç adicional per les nostres cames ja que ho fa, de forma molt sobtada, amb rampes superiors al 20%. A uns 5 Km de Vallibona, ens afegim a una pista en millor estat, que uneix aquesta població amb Castell de Cabres, dins del Parc Natural de la Tinensa de Benifassà. Des d’aquesta cruilla s’inicia una forta baixada amb trams de formigó, en els punts de major pendent, per preservar l’estat de la pista en época de pluges. De cop entre els espadats de roca que configuren el panorama divisem Vallibona, com si fos una imatge de postal, un poble aïllat per les muntanyes al bell mig d’un congost, Es tracte, d’un petit nucli que està situat a la capcelera de la Vall del riu Cérvol, l’únic riu del Comunitat Valenciana que no ha estat malmès per l’home.






Entrem per la part alta del poble; Són les dues del migdia i només hem fet 25 Km. Avui s’ens ha obert la gan més aviat i aprofitem per descansar i menjar un entrepà calent i un refresc a l’Hostal la Carbonera, per no perdre gaire temps, doncs tornem a anar contra el rellotge. Pel carrer es repira un ambient de dia festiu (Tot Sants), amb alguns turistes que van a dinar, així com els caçadors de senglars que ja toquen retirada. A les 14h45’ reprenem la ruta cap a Rossell, el proper poble que ens trobarem 24 Km més enllà per carretera poc transitada i amb unes vistes impressionants sobre el riu Cérvol que anem seguint. El llit del riu està totalment sec, però com que el lloc és molt perdut tampoc li resta encant. L’itinerari és un continu trencacames, però bastant cómode ja que el ferm no revesteix cap dificultat técnica, baixant fins el riu en alguns moments per tornar agafar alçada més tard. Una vegada creuem el poble de Rossell (Km 50), seguim direcció La Senia, entre camps d’oliveres molt ben cuidades, tot i que serà un trajecte que no disfrutem gaire per culpa dels caçadors que estan atrinxerats pels voltants.






Després de 58 Km arribem a La Senia (Tarragona), on el riu del mateix nom és la frontera natural amb la provincia de Castelló. Són les 17h30’ i aviat serà fosc. Encara ens falten 18Km fins a la Pobla de Benifassà per tancar el cercle. La Beth no té gaires ganes de pedalar més de nit i anem a la Policia Local, per veure si hi ha, algun taxi disponible. L’alt preu i l’espera fa que desistim. Per tant no hi ha més remei que continuar.
Tres kilómetres més enllà (Km 61) parem davant del Restaurant la Font de Sant Pere, per veure si algúna ànima caritativa em puja fent dit. Després de 10’ només ha passat un cotxe en la direcció desitjada. El cap de setmana llarg està a punt d’acabar i nomès hi ha trànsit en el sentit contrari, per tant optem per la darrera alternativa. La Beth es quedarà aquí i jo pujaré els 350 metres de desnivell i els 15 Km sense alforges ni pes de cap tipus, per passar-la a recollir més tard amb el cotxe. Per carretera i amb el frontal en marxa surto a les 18h15’ per acabar el nostre periple per terres dels Ports resumits en 3 dies de ruta, 173 Kilómetres i 3.800 metres de desnivell positiu, arribant a la Pobla de Benifassà 50’ més tard.



1ª ETAPA LA POBLA DE BENIFASSA - SORITA DEL MAESTRAT


2ª ETAPA SORITA DEL MAESTRAT - MORELLA


3ª ETAPA MORELLA - LA POBLA DE BENIFASSA


Lluís Planagumà i Grífol.

12 de novembre 2011

MARATÓ DEL MONTSENY 06/11/11

MARATÓ DEL MONTSENY 06/11/11



El 6 de novembre del 2011 s’ha cel•lebrat la I edició de la Marató del Montseny amb tots els ets i uts possibles per una prova d’aquestes caraterístiques. A part del desnivell de per sí considerable 5.200 metres acumulats 2.600 +/-, no ha faltat ningú a la cita. La pluja persistent en tot el recorregut; El vent i el fred a les cotes altes i el sol a la linia d’arribada, encara que fos, un instant per la foto final. Cursa molt patida però amb molt bona recompensa. Finalment 22-26è amb 5h13’50” entrant a meta 5 corredors junts, entre ells en Xesc Terés amb qui he compartit gran part de la cursa.


De matinada, havia quedat amb en Jordi Martinez Rami, per anar plegats cap a St. Esteve de Palautordera. Arribem molt aviat sobre les 6h30’ mentre encara estan ultimant els preparatius per l’entrega de dorsals. El número assignat va per ordre alfabétic i els capricis de la vida fa que em toqui un número rodó el 300 d’uns 400 atletes inscrits. Un bon presagi…! Aprofito per saludar a l’Assumpta i en Francesc Boada, que també han estat molt matiners i anem a recollir la bossa del corredor. Al pavelló enllesteixo la indumentaria escollida (Tèrmica de màniga llarga i mono del Triatló Molins, impermeable plegat, guants i un parell de Buffs) així com les bambes que m’han portat una mica de mal de cap; Finalment m’he decidit per les Speedcross 2 de Salomon, que no havia testejat amb distancia marató, però que funcionen molt bé en terrenys humits.



 

Mica en mica va arribant tothom i vaig saludant companys que fa temps que no veig com en Jordi Martí alias “Jabuguito”, en Jordi Cols “Coliflores” i en Jordi Garcia “Yakman”. També he pogut conèixer companys agregats a les xarxes socials com en Dani Roig, o en Sergi Cots, a tall d’exemple. A falta de pocs minuts per la sortida, tots els atletes ens trobem sota les carpes que ha muntat l’organització, per evitar mullar-nos abans de començar. A les 8 hores sortim de Sant Esteve de P. a 233 metres s.n.m. sota la pluja que no deixarà d'acompanyar-nos en tot el recorregut. De seguida ja tenim la primera sorpresa; Cal creuar el riu Tordera que baixa d'ample a ample amb aigua per sobre el turmell. Però no cal dubtar després de la primera remullada de peus, ja podem córrer en total llibertat per on convingui...








Els primers kilómetres surto un pel ràpid per agafar una posició còmode i evitar tràfic, però la veritat és que el traçat per pìsta, ja ha servit per que la carrera s’estirés de forma natural. M’emparello amb en Jordi Martí, però aviat marxa cap endavant. Al pas pel Km 4 Mosqueroles (461 m.) marco 24’39” i comença un corriol de pujada que es deixa córrer. L’aigua baixa per tot arreu i només tinc al cap si he fet bé escollint les voladores de muntanya, però segons diuen els entesos són ideals per córrer sobre mullat, fang o herba, o sigui que les hi hauré de donar un vot de confiança; Ara ja no hi ha marxa enrere...!



 

A Fontmartina Km 8 (785 m.) arribo amb un temps de 56’12”. Aquí tenim el primer avituallament sòlid i líquid, i aprofito per omplir un bidonet i menjar plàtan i taronja. A partir d’aquí hi ha un tram de baixada, alternant pista i corriol on ens trobem grans lloses de pedra que fan molt perillós el descens, tenint que regular bé el ritme i mirar on fiquem els peus doncs les soles de les bambes fan literalment aquaplanning, amb una adherència zero. Tant fa el model de sola triat; La pedra mullada llisca per excel•lència...!


 



Com que no conec el recorregut, només faig que pensar en la darrera baixada de 12Km; Potser un infern en aquestes condicions d’inestabilitat! La cursa passa per sota de molta massa forestal, ja sigui fageda, castanyer, etc…, que evita que la pluja impacti tant directament sobre nosaltres i atempera la sensació de fred mentre ens trobem a l’abric del bosc. Raja aigua per tot arreu, i els torrents s’obren pas entre la vegetació sense cap mena de mira. Natura salvatge en estat pur.




 

Al pas pel Km 14 entro al Camping Les Illes (814 m.) en 1h35’26 on està ubicat un nou avituallament. Una bona claca a redós de la pluja anima als corredors. Com que he vist al Jordi Martí uns metres més endavant apreto per posar-me a la seva alçada, i així arribar plegats al verd i preciós racó de Sant Bernat (845 m.) Km 16 (1h45’46”) on carreguem piles ja que en els propers 5km ens tocarà pujar 750 metres de desnivell, per arribar al Coll de l’Home Mort, just a sota el cim del Matagalls. Durant la meitat d’aquest tram vaig en companyia d’en Jordi i en Lluis (Patidors.net) i anem comentant anécdotes. En aquest tram pugem caminant, ja que el terreny és técnic i costerut i cal negociar el passos entre les relliscoses roques.





 

A mida que anem agafant alçada el vent comença a intensificar-se, i el fred cada cop és més latent. Porto el impermeable dins d’una funda de plàstic però de moment la sensació de fred encara es pot aguantar… Sense forçar massa el ritme em vaig allunyant d’en Jordi i decideixo seguir cap endavant. Un cop arribem quasi a dalt de tot, el bosc desapareix i es converteix en un prat, on pateixo realment molt fred, a causa de la ventisca que s’ha girat.







La visibilitat es redueix per instants, però finalment arribem al Coll de l’Home Mort (1606 m.) Km 21 amb un crono de 2h40’23” on hi ha un control dins d’una tenda de campanya per soportar millor el temporal. Tot seguit, sense perdre temps perque el cos no es refredi em llanço camí de Sant Marçal, passant primer pel Coll Pregon i després pel sender clàssic fins a peu de carretera. Es tracta d’un descens de 500 metres de desnivell, on després de deixar enrere en Dani Roig, vaig seguint les passes d’en Xesc Terés, observant la seva manera de baixar. Veig que tenim un ritme molt semblant, àgil i lleuger però sense arriscar ni forçar i decideixo baixar a roda. Encara queda una pujada forta i no ens podem encigalar… Altres opten per baixar més fort, però amb el perill d’esgotar les reserves abans d’hora.

 




Una vegada arribo a Sant Marçal Km 25 (1106 m.) en 3h04’38”, en trobem amb un nou avituallament, on faig un mos per agafar forces de cara a la darrera pujada forta del dia, 650 metres positius en 3 kilómetres per dins una fageda plena de fulles caigudes, i a cobert del vent. Des d’aquest punt els controls ens avisem que dalt del Turó de l’Home, la sensació térmica és de 10ºC sota zero a causa del fort vent que bufa a ràfegues per sobre dels 100Kmh. Encara porto el paravent dins una funda de plàstic i de moment prefereixo patir una mica de fred a tenir que parar per desfer l’invent. Ara, ens trobem en aquell punt crític d’una marató, on si no s’ha regulat bé pots pagar tot l’esforç previ. La meva premisa que normalment sempre funciona, és que si es pot seguir trotant o corrent quan el camí fa una lleu pujada amunt, sense símptomes de rampes o problemes musculars, anem pel bon camí. No es pot cantar victoria fins el final, però les sensacions són les correctes.









Així doncs, m'emparello de nou amb en Xesc amb qui anem petant la xerrada sobretot en els trams més durs que fem caminant. Una vegada al Coll de les Agudes a 1.645 m. s.n.m. ens trobem a un control que ens dóna ànims per seguir endavant. Com que el traçat trasncorre per un corriol carener força pla, imprimeixo una marxa més en el meu ritme, per combatre la sensació de fred i acabar quant abans aquest infern. Aquí, el vent és insuportable, però anem avançant tot i les bufetades d'aigua que rebem a causa dels irregulars cops d'aire. Em tapo amb els dos buffs (Cap, coll i cara), ja que la pedra petita o aigua neu que cau em pica als ulls i a la cara.






Al final del sender just al Km 30, arribem al Coll del Turó de l’Home on passo en 4h06’43”. Com que la gent de l’organització va molt tapada no reconec l’Avi Mena que ens esperona dient-nos que ja està tot fet i que només ens queda la baixada. De seguida arribem a l’avituallament dels Koala’s, ubicat dins d’una autocaravana, on hi ha l’Àngela entre d’altres, que servirà per refugiar-nos del vent per uns moments. Sense més espera marxo amb en Xesc cap avall el més ràpid possible per perdre alçada i escapolir-nos entre el bosc on millora la temperatura i la sensació térmica. El temut descens, no serà tant dur com el pintaven…




 


Durant els primers metres trotem pel mig d’una zona de matolls que es nota que els organitzadors s’han encarregat de netejar els dies previs, i que facilita un ritme alt de cursa. Un xic més avall el corriol es converteix en un camí per on l’aigua de pluja segueix el seu curs natural, tenint que negociar cada pas de la millor manera. El terreny ens va mostrant, un ferm molt irregular amb gran quantitat de pedres disperses però sense gaires roques llises, que són les veritablement traidores, per tant les pors inicials s’esvaeixen, ja que a mida que anem baixant disminueix progresivament el pendent.







 

En poc més de mitja hora fem un parcial de 5 quilómetres passant pel Km 35 a Fontmartina (890 m.) amb 4h37’34”. Hi hagut instants segons el Gps d’en Xesc que rodàvem a 4’15- 4’20”/Km, i on hem aprofitat per avançar un parell o tres d’atletes. Tot seguit empalmem de nou amb l’itinerari per on hem pujat al matí. Ara ens toca córrer per un tram de sender més estret on pateixo una rebrincada al tendó d’Aquiles que em fa parar uns segons.







A un ritme més suau continem fins al Km 38 Mosqueroles (461 m.) amb un temps de 4h53’12”. Durant els últims kilómetres ens agafen en Cristobal Colón i l’Ignasi Vila, conegut d’en Xesc i amb qui decidim compartir els darrers instants de la marató. Encara però, ens toca creuar de nou el riu Tordera, que ara porta molt més cabdal. Sort que l’organització ha muntat una corda fixe, per poder creuar el riu ja que l’empenta que du és força superior a les nostres forces, després del desgast de la cursa.






 

Abans d’entrar a meta s’uneix al grup un cinqué component, es tracta d’un atleta danés en Dan Olesen, a qui li comentem que farem una arribada conjunta. L’entrada a meta amb les mans en alt per part de tot el quintet, resulta molt emotiva i demostra l’alt grau de companyonia que es respira dins del món de les curses de muntanya. Finalment acabo la prova amb un temps total de 5h13’50” entrant en la posición 22ª ex aequo amb els quatre companys, en que representa anar a una mitjana de 8,03Km/h.








A l’arribada m’espero una estona per veure entrar en Jordi, però la mullena i la fredor fa que vagi cap a la dutxa més ràpid de lo habitual. Després hi ha temps de sobra per comentar la jugada amb els diferents amics i companys que ens anem trobant… Pel que fa a la cursa cal dir que el guanyador absolut ha estat en Xavier Valldeoriola amb un temps de 4h24’38” seguit de l’Eduard Barceló en 4h31’05” i d’en Pau Zamora que ha entrat a escasos 30” del segon classificat. En fémines la primera classificada ha estat la Sara Novell amb un temps de 6h38’22”, segona Beatrice Maitre amb 6h39’00” i tercera la Marta Montero amb 6h52’59”. Cal destacar el gran esforç de l’organització que en aquesta primera edició tot i les inclemencies meteorológiques han sabut sobreposar-se als problemes d’última hora, posant el llistó molt alt. El recorregut no té res a envejar a altres maratons de major tradició tant sigui pel nivell técnic, com per la bellesa de l’entorn. Fins l’any vinent!



VIDEO MARATÓ DEL MONTSENY

VIDEO OCISPORT

INFORMACIÓ DE LA MARATÓ

TOTES LES FOTOS DE LA CARRERA

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA



Lluís Planagumà i Grífol.