Translate

21 de setembre 2018

LES PORTES DEL CEL 31/8-2/9/18

LES PORTES DEL CEL 31/8-2/9/18


Fa dos anys una minoria de "radicals torronaires", van decidir "votar" sense prèvia consulta i es van independitzar de la resta del grup, fent una sortida per etapes pel seu compte sense esperar a les dates nadalenques... En aquella ocasió es va escollir fer els Carros de Foc i malgrat les moltes ganes que tenia no hi vaig poder anar per la lesió al genoll. El bon rotllo i les moltes anècdotes van ser l'ànima de la sortida, i va crear sinergies per repetir de nou l'experiència.










En aquella ocasió el grup va estar format pel Juan Montilla, l'Albert Casas, en Roger Gil, l'Eduard Rovira i en Dani Guerrero. Aquest any, es va proposar fer les Portes del Cel, i ja més recuperat no me'n he pogut estar. La proposta definitiva és fer els 65Km i 11.000metres de desnivell acumulat en 3 etapes, iniciant la ruta a Tavascan i fent nit als Refugis de Certascan i Vallferrera. El gruix del grup ha estat el mateix que fa dos anys, afegint al Dani Agustín i a mi.









Altres companys interessats en la travessa, no han pogut venir finalment, com en Carles Espièrriz per lesió o en Pep Zamora i en Sergi Barbero per raons personals. Malgrat no poder disposar del dia addicional que ens falta per tancar el cercle, en Dani A. i jo hem pogut adaptar-nos al recorregut, i afegir-nos al final de la primera etapa.








La resta comencen divendres 31 pel matí, sortint del poble de Tavascan, passant per Graus i les bordes de Noarre, per seguir un costerut sender paral·lel al curs del riu Flamicella fins arribar a l'estany Blau, que és el tram més exigent del dia. A partir d'aquí i per espais oberts fan cap, fins el coll de Certascan, per després ascendir el Pic de Certascan (2.853m.).









Ja només els resta fer un descens de 600 metres de desnivell fins el Refugi de Certascan (2.230m) contemplant la immensitat del llac natural més gran de tot el Pirineu, que també porta el mateix nom. Pel que respecte a nosaltres, arribem divendres cap al tard a Tavascan i després de recórrer amb cotxe els 5Km de pista que separen el poble, de la Presa de Montalto (1.410m.) iniciem amb frontal l'aproximació cap al Refugi de Certascan a les 21h15'.






És fosc i negre, i no hi ha cap més cotxe al pàrquing. Per sort, no plou i la temperatura fresca és ideal per caminar. Mirant el mapa, decidim anar en direcció al Pla de Boavi, ja que es tracta d'un itinerari més curt i directe. Així doncs després de fer 1Km de pista, on ens mengem un entrepà sobre la marxa, agafem un viarany a l'esquerre seguint el GR i una pintada a una roca que indica Certascan. El corriol que s'endinsa per un bosc espès, està fitat però és molt trencat i revirat i et fa dubtar de si és la millor opció, sobretot de nit i quan no el coneixes...









A mida que agafem alçada el bosc és fa més esclarissat amb trams de prat alpí. De cop, en una pleta veiem una espècie de fanals o llums de poca intensitat; El primer pensament és que potser hi ha algú acampat, però no quadra ja que els reflexes són massa simètrics. Al apropar-nos s'esvaeix el dubte, són vaques que pasturen i que ens miren astorades. No portem cap track carregat, ni fem us del Gps i ens limitem a avançar, confiant que anem pel bon camí, fins que en un punt determinat creuem una pista forestal, que presumptament és la que hem descartat inicialment perquè era un trajecte més llarg.








Consultem el mapa i deduïm que tenim dos opcions, o tirar cap a l'esquerre avall per pista i després pujar per corriol o seguir recte per terreny obert, que és pel que optem, sense perdre desnivell, i després ajuntar-nos amb el camí de demà just a una cruïlla on es puja cap al Coll de Llurri. A partir d'aquí podem escoltar el sorolls dels salts d'aigua que venen del llac de Certascan. Ens serveixen de referència per saber que anem per bon camí, ja que cada vegada els sentim més a prop. La boira i una pluja fina, ens fan la guitza la darrera mitja hora dificultant-nos la visibilitat. Cal anar amb compte, doncs la roca patina de valent... Després de fer un parell o tres de sifons, voregem un petit llac que em recorda que ja ho tenim a tocar. A les 23h30' un Terranova negre ens rep bordant al Refugi de Certascan (2.230m.), després de 2h15' de marxa nocturna. La distància total ha estat de 7Km i uns 900 metres de desnivell positiu, mentre que per la pista que vam descartar d'entrada surten uns 11Km. El refugi no presenta n'hi un resquici de llum, i ben bé fins que no hem sentit el gos no hem vist res que ens pogués orientar des de lluny. Amb facilitat hem pogut localitzar on estan els companys i dormir unes 5 hores escasses, abans de que a les 6h soni el despertador. 







A les 6h30 ja estem tots esmorzant i comentant les respectives etapes diürna per uns i nocturna pels altres. A la taula del costat, creuem unes paraules amb en Roger i la resta de companys dels Massais del Montseny, que són col·legues d'en Jonathan Quer, i que anirem coincidint, ja que fan les mateixes etapes que nosaltres. A les 7h20 sortim del refugi per encarar l'etapa reina, enllaçant els refugis de Pinet i Vallferrera. 










Per davant tenim una jornada llarga, amb un itinerari d'alta muntanya i amb forts desnivell. Comencem amb un suau descens en direcció Est, desfent el camí d'ahir nit fins una cruïlla de camins. Allí encadenem una sèrie de dretes zigzagues fins dalt del Coll de Llurri (2.217m.). Tot seguit baixem cap el llac de Romedo de Dalt, un racó idíl·lic amb una petita illa al mig. Durant el descens cap a l'estany de Romedo de Baix, coincidim de nou amb els Massais del Montseny, que prenen la davantera i ja no els tornarem a trobar fins al Refugi de Pinet, després de superar una petita escletxa on cal grimpar i desgrimpar per arribar al peu d'aquest segon llac. 








El resseguim per la seva dreta, i a posteriori el travessem per una petita presa. Seguim varis centenars de metres per terreny planer, abans de girar cap a la dreta per encarar la primera pujada forta del dia, uns 450 metres de desnivell directes fins el Port de l'Artiga (2.472m.) que ens faran bufar de valent, entre petits blocs i esglaons de pedra. A partir d'aquest punt entrem a França i el traçat es fa més perdedor, primer perquè no hi ha tantes fites i després per que el terreny herbós emmascara l'itinerari a seguir. 










D'entrada baixem per una tartera molt pelada, que continua amb un tram de blocs que tots fem de forma molt homogènia i a un ritme alegre fins una zona d'aiguamolls, on l'aigua s'escola pel suau pendent sense fer soroll. Aquí aprofitem per refrescar-nos una mica, abans d'afrontar el segon obstacle de la jornada. Ràpidament comencem a guanyar alçada a mida que creixen boirines o núvols baixos al fons de la vall. A mig camí i a mà dreta sota nostre, queda el bonic llac de Montestaure que observem des d'un petit replà on parem a picar uns quants ganyips. 








Jo aprofito per menjar-me el darrer entrepà que em queda d'ahir. La resta de pujada és dura però agraïda, ja que s'enfila sense dilacions, encara que el darrer tram abans de coronar és un flanqueig planer. Som al pas de la Pointe de Recós (2.447m.) i d'aquí en endavant, ens llancem al trot muntanya avall, pel mig d'una moqueta verda. Tot fa baixada, i el refugi de Pinet sembla a prop. Magrat que havia fet l'itinerari fa just sis anys i saber que quedava alguna sorpresa final, ens tocarà patir més del compte, cara amunt i camp a través, per salvar el barranc que baixa directe del Port de Sotllo. 








Conegut com la Valleta de Barz, cal creuar la llengua de neu perpètua que sempre és manté, i grimpar per un mur de roca els darrers metres abans d'arribar al Refugi de Pinet (2.246m.), on fem cap després de 5 hores de marxa. Són les 12h45' i parem a dinar, ja que avui fem etapa doble i cal reposar forces. Alguns com en Danistal, en Rutxi i l'Edu van forts i s'han cruspit una safata d'arrós i un estofat de bou, altres com l'Albert i jo ens hem menjat una truita amb formatge de tres ous i en Dani A. i en Monti han tirat d'entrepans i altres coses que portaven.









Després d'uns 45', tornem a la càrrega abans que ens agafin ganes de fer una becaina. Són les 13h30' i toca pujar cap a la Pica d'Estats per la vessant francesa. Per sort la meteorologia és excepcional i la temperatura perfecte per la hora que som. Durant la primera part del dia hem fet 14Km i uns 1.300 metres positius i no sé, si són les ganes de veure les vistes des del cim o què, però la veritat és que el ritme de pujada és molt bo per part de tots. 









Aquí ningú afluixa i no hi ha temps ni per parar a fer una foto amb calma, que de seguida et deixen enrere. El terreny rocós ens permet guanyar metres amb celeritat. Una vegada passem l'estany du Montcalm (2.557m.), on algun agosarat es vol banyar, però només s'acaba mullant els peus, travessem un parell de llengües de neu, abans d'encarar la darrera pujada forta que ens deixarà al Coll de Riufred a 2.983 metres. 









Just en aquest punt, hi ha la bifurcació per anar a l'esquerra al Montcalm o a la dreta a la Pica d'Estats i la resta de pics de 3.000 metres de la zona. Tots, excepte els dos Dani i jo, enfilen cap a la Pica directament. Nosaltres tirem primer cap al Montcalm (3.077m.), per després un cop fet el cim, desfer el camí fins aquesta cruïlla. S'ha girat vent i la sensació de fred, dalt del Montcalm es deixa notar. Cap al nord s'observa al fons de la vall el poble de Vicdesos.









Fem les fotos pertinents i sense encantar-nos continuem per enxampar als altresPorto massa temps amb el ganxo posat, i la sortida s'ha convertit en una espècie de cursa contra el cronòmetre, fent càlculs del temps que farem al final de l'etapa, etc amb el handicap de que no estic per fer tants kilòmetres al trot i amb el pes extra d'una motxilla que va plena de gom a gom. Això desemboca en una considerable "pàjara" camí del Pic Verdaguer (3.133m.) i la Pica d'Estats (3.143m.), on perdem de vista en Danistal que es distància un centenar de metres.










Fa estona que no mengem res i tant a mi com en Dani A. ens passa factura. Estem buits i cal posar gasolina al dipòsit urgentment, però decidim acabar els darrers metres i després parar amb més tranquil·litat. De camí, ens creuem amb en Monti, que ja baixa del cim i marxa xino-xano cap el Port de Sotllo. Primer pugem al Verdaguer pensant que en Dani G. s'ha ajuntat amb la resta, amb qui coincidim a dalt i que inicien el descens i després fem via cap a la Pica, on el trobem esperant-nos... 










Són les 16h i el vent dalt del cim ens fa la guitza, descartant la opció de continuar per la cresta. Ara sí que aprofitem per recuperar forces i temperatura corporal, en un racó arrecerat, mentre en Dani fa el seu tercer 3.000 del dia. Tot seguit, els tres ens llancem cara avall per la línia més directe possible, fins que toca posa el fre per remuntar el Port de Sotllo (2.874m.), penúltim entrebanc a superar. Malgrat conec el llarguíssim descens fins al Refugi de Vallferrera, anem amb determinació a la caça i recerca del quartet format pel Roger, l'Eduard, el Monti i Albert.









La tartera de la Coma d'Estats o vessant sud del Port de Sotllo està molt pelada, i si no volem seguir el caminet fresat per on passa tothom, cal avançar camp a través. Però això ens obliga a arriscar més del compte ja que la mida de les pedres, massa grans, no ajuden a lliscar el desitjat i provoca un major desgast físic. Així doncs, anem combinant trams més corredors al trot i d'altres caminant. Més avall dels Estanys d'Estats i de Sotllo on hi ha un nombre de gent considerable gaudint de l'entorn, visualitzem al grup passant per sobre unes passarel·les de fusta.









Som als Plans de Sotllo, i tornem a prémer l'accelerador fins reunir-nos amb la resta, que han venut molt cara la seva pell. Les forces estan al límit, però encara queda pujar un tram on cal grimpar al Serrat d'Areste. En Dani G. sense temps per recuperar-nos de l'esforç fa de nou de les seves i tensa el grup obrint una escletxa. Darrera ens quedem en Monti, en Dani A. i jo que anem al ralentí. Ja no queda més gas per obrir... En una cruïlla, després d'uns instants de dubte on hi ha uns excursionistes parats com si no sapiguessin quin sender agafar, pugem per un tram que actualment està equipat amb cadenes, cosa que no recordava que hi fos fa 6 anys.










Superada la darrera dificultat del dia i després d'un pesat i llarg flanqueig, perdem alçada per un camí que zigzagueja fins el Refugi de Vallferrera (1.905m.), on arribem a les 18h45' aproximadament. Estic exhaust tant física com mentalment. Feia molt temps que no acabava tant baldat. En total hem fet 30Km i 2.600m+ en 11h15' i noto que tinc el cos destemperat i amb calfreds a causa de l'esforç i la deshidratació. Una bona dutxa, un bon sopar, i 8 hores de descans seran el millor recuperador possible. 









L'endemà a les 6h30' ja estem asseguts a taula per esmorzar i a les 7h30 amb la fresca sortim en direcció al Pont d'en Boet, on hi ha el darrer pàrquing de la vall. Després de creuar el riu Noguera de Vallferrera, pel Pont de la Molinassa, seguim per la vorera dreta, el seu curs en suau baixada, fins un encreuament que porta al Pla de la Selva si mirem cap avall o a l'Estany de Baborte si mirem amunt, que és el que toca. Es tracta de la primera de les dues que cal afrontar. Avui el perfil és molt més plàcid, però d'entrada fem 600m+ caminant a ritme, excepte en Danistal que menja a part i no en té mai prou... 









Una vegada arribem al magnífic Estany de Baborte, toca sessió fotogràfica, i ens parem a observar cap al sud els cims del Monteixo, el Pic de Norís i la Pica Roja entre altres. Al nord oest queda el Coll de Sellente, que és cap on ens dirigirem, i a la seva dreta queda el Circ de Baborte. El sol ens dóna la benvinguda a l'alçada del Refugi metàl·lic de Baborte (2.392m.) i fem via cap al Coll de Sellente (2.488m.) que es deixa deixa fer molt fàcilment. 











Tot va sobre rodes, i s'ens veu frescos com si ahir haguéssim anat a passejar per la platja... Després d'un curt descens direcció a l'Estany de Becero, cal desviar-se cap a l'esquerra per travessar un divertit mar de blocs, que ens deixarà sota el Coll de la Llaguna (2.596m.). Uns segueixen el Gps i baixen uns metres més; En Dani A. i jo seguim fites, per no perdre desnivell i evitar de fer un parell de sifons, que recordo de l'altre vegada. El resultat és que hem guanyat uns metres d'avantatge, que només eixugarà en Dani G. que està intractable. En el darrer tram abans d'arribar al coll, desapareixen les roques i caminem per un prat alpí d'herba seca. 









Aprofitant aquest petit marge de temps, "el trio calavera" tornem a la càrrega fent un cim que no està a la ruta, el Pic de Ausinsi (2.654m.) molt panoràmic i que queda a l'esquerra del coll de Llaguna. Mentre estem fent alguna que altre foto, els de sempre, je, je... (Roger, Edu, Monti i Albert) es tornen a escapar. Nosaltres seguim les seves passes  augmentant la cadència fins la Roca Cigalera (2.668m.), punt més alt del dia. A partir d'aquí per prats d'herba curta, iniciem corrent un llarg descens cap a Tavascan de 11Km aproximadament. 









Després d'uns 10-15' trotant avall, prop de la Collada de la Ribera (2.455m.), quan ja estem a punt de connectar amb la resta de companys que van per davant, faig un mal gest amb la cama i noto com s'em puja part del bessó dret... Intento seguir corrent, però el dolor és massa intens i ja veig que això pot tenir conseqüències més greus sinó alenteixo el pas. No queda més remei que caminar. En Monti em deixa el reflex, però no noto cap mena de millora. 










Vist que no puc forçar més i que vaig perdent pistonada respecte a la resta, ens dividim en els mateixos grups que el dia anterior cap al tard. Els "Correcats" baixen obrint gas i els "Molinencs" anem petant la xerrada i observant bolets o altres sorpreses... Per sort meva, només cal anar cara avall, per que m'és impossible pujar un esglaó o fer força per empènyer amb la cama dreta. En breu veiem el poble de Tavascan sota els nostres peus, però no ens podem confiar. Encara ens queden 1.000metres de desnivell negatius i el capritxós itinerari va resseguint la muntanya perdent alçada mica en mica. 










Transitem en gran part per una zona obaga, amb trams molt humits i amb abundant vegetació de ribera. Al pas pel Torrent dels Castellassos ens refresquem i continuem la marxa sense pressa però sense pausa i desitjant que acabi el calvari. El llarg flanqueig a mitja muntanya ens porta fins un punt on tenim el Pantà de Tavascan a la nostra vertical. Després d'un gir de 180 graus just on hi ha la Borda de Castell, actualment en runes, coincidim amb el GR-11 que ens portarà per fort pendent directe al poble. Els darrers metres els faig amb la ment pensant en el "bany termal" que ens espera... A les 13h20' entrem a Tavascan (1.145m.) i anem a trobar els companys, que ja fa quasi una hora que han arribat. Sense perdre temps, abans del dinar de cloenda, anem a remullar-nos sota el pont per fer una sessió de crioterapia i recuperar cames. En total avui han estat 19Km en 5h50' de marxa i 1.200m+ i 1.950m-. El dinar al Hotel Restaurant Llacs de Cardós posa fi a un gran cap de setmana, amb la única pega que em tocarà descansar durant tres setmanes per un trencament fibril·lar al bessó.


Lluís Planagumà Grífol