Translate

15 d’abril 2018

ANDORRA SKIMO 10 24-25/02/2018

ANDORRA SKIMO 10 24-25/02/2018




El darrer cap de setmana de febrer, s'ha cel.lebrat la 3a edició de la Andorra Skimo 6 i la 1a de la Andorra Skimo 10. La idea inicial d'en Gerard Riart i d'en Joan Turné, els dos caps visibles de la organització, d'enllaçar amb esquís de muntanya i en format cursa, els 12 refugis del Principat, mica en mica va prenent cos, ja que aquest any han incrementat un esglaó més la dificultat, amb el format de dos dies de cursa.









Parlant específicament de la Skimo 6, traçat que uneix l'estació de Naturlandia amb la de Grau Roig, dir que malgrat la seva joventut, sempre ha gaudit d'un allau d'inscrits, esgotant les places disponibles en poques hores, sense temps per formalitzar la participació en les dues edicions precedents, cosa que aquest any he pogut esmenar, estant alerta del dia que obrien les inscripcions.








El secret de l'èxit crec que té diversos motius. L' itinerari en format travessa és molt atractiu, i permet descobrir uns racons que molts afeccionats a l'esquí de muntanya de mutu propi no serien capaços de fer amb seguretat, sense coneixements del medi natural; El traçat en sí, no comporta massa dificultats tècniques i obre un ventall de possibilitats a nous participants que mai han fet curses d'aquesta disciplina esportiva; Els temps de tall són més generosos del que és habitual en aquest món, amb un caire "popular entre cometes". Malgrat la distància (30Km), el que està clar és que l'interès per participar creix any rere any.











Pel que respecta a la Skimo 10, la organització ha posat el segon esglaó, per completar en un futur proper la volta a Andorra amb esquís. L' objectiu és clar, tenir una prova de renom per equips de 2-3 membres, per etapes dins el Pirineu, com ja passa a l'Altitoy i donar a conèixer l'entorn natural als millors atletes internacionals i als corredors habituats a la llarga distància que som assidus a competicions amb una alta exigència física i tècnica.









I la veritat és que la participació ha sobrepassat també les previsions més optimistes, havent de tancar inscripcions a les poques hores. Per aquest motiu, hem configurat un equip de tres "Els Passarells", amb en Xavi Juanola i en Toni Marín, per no quedar fora. Així doncs el divendres 23 marxem cap a Andorra amb en Toni, tenint el pressentiment de que ens enfrontem a un repte en majúscules, pel que fa sobretot al quilometratge (70Km) acumulat en dos dies. Malgrat sortir amb temps, la cua de cotxes que hem trobat per creuar la frontera, ha fet endarrerir tot plegat, havent de delegar la recollida dels dorsals a uns companys. Sopem a Soldeu un plat de pasta i una hamburguesa i enfilem ràpid cap a Grau Roig per retrobar-nos amb en Xavi, que ja ha arribat i s'ha instal·lat amb la seva furgoneta. Preparem els estris per demà i ens posem al sac a dormir, sota un ambient gèlid -12°C.










Quatre hores després sona el despertador.... Fa mandra matinar tant, però toca posar-se el "mono de treball", botes, casc, i la resta de material i anar cap a l'autobús un xic abans de les 5h30, ja que surt del mateix parquing on estem ubicats per dur-nos cap a la línia de sortida. Per demà la intenció és la mateixa. De camí cap a La Rabassa aprofitem per esmorzar i hidratar-nos bé i fer una becaina mentre fem la digestió. Un cop a les instal·lacions de Naturlandia (Cota 2.000), recollim el dorsal d'en Toni, el 91C que la vigília no ens va donar la organització, per un malentès amb els companys Jacob Salvadó i Ferran Bofill que ens van fer el favor. A les 8h del matí sota un cel que vaticina un dia radiant i un pèl endarrerits, arrenquem  conjuntament els participants de la Skimo6 i la Skimo10.











Abans però entre la munió de participants puc saludar i ens desitgem sort, al Daniel Roig i la seva xicota, que s'estrenen en una cursa d'esquí de muntanya. La sortida és com sempre estressant per agafar posicions i més aquesta vegada ja que presumiblement els que només corren un dia, poden accelerar més d'entrada... El primer tram puja progressivament per les estretes pistes d'esquí de fons, on lentament l'embús inicial es va estirant a mida que passa l'estona.












A la part més alta de l'estació trobem el primer refugi de la travessa, el de Roca de Pimes (2.160m) Km 2 que passem quasi sense donar-nos compte. A partir d'aquí deixem l'àrea esquiable de l'estació i llisquem per espais més oberts. En Xavi i en Toni, que van sobrats de gas, m'esperonen per que posi un marxa més, però prefereixo reservar i no anar tant ofegat a les primeres de canvi, mentre ells van fent series curtes o fartleks al seu aire. Aquesta serà la tònica del dia! Jo mantenint el ritme i ells cremant toxines extres...












L' ascensió fins el Pic Negre és llarga i progressiva i transcorre per espais molt oberts, el que permet lliscar estirant el pas i avançant sense fer cap conversió. Com a teló de fons cap a la nostra dreta, queda tota la Serralada del Cadí que es mostra vestida de gala, amb neus a totes les canals. Durant aquest tram aprofito per saludar alguns històrics que feia anys que no coincidíem en cursa, com en Sergi Gumà i la Roser Espanyol que fan parella mixta, en Carles Puig.











Abans d'arribar al punt més alt, sobre la cota 2.600, els participants que van per davant nostre, travessen un llom planer que combinat amb el teló blanc de fons de les muntanyes del Pirineu em transporta a les sensacions visuals que vaig tenir fa tres anys a la Pierra Menta, amb el Montblanc de protagonista secundari. Un cop al dalt, en Toni i en Xavi em pleguen les pells mentre fixo la talonera i marxem esperitats muntanya avall.












En aquest tram de baixada s'ha d'anar en compte doncs hi ha algunes pedres que treuen el cap, però serà l'únic descens on haurem de filar prim, ja que la qualitat de la neu serà immillorable en les dues jornades de cursa. En breu envoltem el Refugi de Claror (2.280m.) al Km 9, tercer de l'etapa, on un fotògraf recull l'emprempta del nostre pas. Després voregem l'Estany de la Nou seguim per terreny més suau i planer fins el Refugi de Perafita (2.200m.) al Km 11.5, on ens calcem les pells de nou, per fer un curt ascens d'uns 200 metres de desnivell fins a la Collada Maiana (2.426m.), punt en el qual iniciem un bonic descens fins l'Estall Serrer (2.050m.) Km16 i la idíl·lica Vall de Madriu, Patrimoni de la Humanitat.










Anem mica en mica guanyant més metres de distància que de desnivell, ja que el pendent és molt poc acusat. L' entorn és magnífic, fent lliscar els esquís entre un espès bosc de pins i avets, així com de matolls, sortejant en diverses ocasions el riu que xiuxiueja tímidament i s'obre camí entre la neu. Es tracta d'una racó de somni, d'aquells que voldries assaborir més pausadament, però que el fet de competir no et deixa acabar-ho de gaudir. En un punt determinat passem per davant del petit Refugi dels Orris (2.230m.) Km 18 amb un bon gruix de neu sobre la teulada que li dóna un aspecte molt bucòlic.










Els kilòmetres ja es comencen a notar i baixo un pèl el ritme, doncs demà queda el pitjor. Sort que la bellesa dels paisatges únics per on passem, eixuguen en certa manera el cansament acumulat. En breu arribem al Refugi de l'Illa (2.488m) Km 20 on hi ha un esplèndid avituallament. Ens prenem el nostre temps i seguim fins el Port de Vallcivera a 2.517m. entrant a Catalunya per uns instants. En Jacob i en Ferran amb qui hem compartit gran part de la cursa, s'escapen i ja no els tornarem a veure.










A continuació fem un descens fàcil per terreny molt obert i sense vegetació a causa de l'alçada i en breu posem les pells per darrera vegada en direcció a l'Estany i el Refugi de Montmalús (2.440m.), últim punt per avituallar. De camí passem per un tram estret i dret, on cal fer algunes voltes maries, igual que les que farem en el darrer esforç del dia per pujar fins la Collada de Montmalús (2.707m.) punt més alt de la jornada, ja demanant la hora...













Només ens resta un descens ràpid i directe, on la primera part és camp a través i la segona és per les pistes de l'estació d'esquí de Grau Roig (2.125m.). No cal dir que quasi hem fet un schuss de dalt abaix, ja que les condicions de la neu eren perfectes i no hi havia riscs de canvis de neu. Després de 4h17' d'esforç entrem a meta amb bon regust de boca i esperant amb ànsia l'etapa inèdita per tothom de demà. Ara cal recuperar-se dinant i petant la xerrada amb els companys de trifulgues, repassant les anècdotes del dia. 












Més tard, anem a Canillo per banyar-nos i dutxar-nos al Palau de Gel. És el que té dormir en una furgoneta tot el cap de setmana. No es poden tenir tots els luxes, malgrat la furgo del Toni o la del Xavi, és l'enveja de molts. En acabat ens arribem al poble d'Ordino, per sopar i passar la nit, just al costat d'on sortirà l'autocar de matinada. Diumenge, la rutina és la mateixa. L'únic que canvia és que ens dirigim cap a Grau Roig i que la cursa comença un pèl més aviat, a les 7h30 del matí.












A l'estació, tot és fosc i negre i els participants, avui en nombre menor, ens recollim en una sala on aprofitem per esmorzar algunes pastes que la organització ens ha portat i preparem les pells, etc abans de fer l'escalfament previ a la sortida. Hi ha mandra per arrencar, però sortim amb puntualitat. Els primers metres són per pista i la resta camp a través en direcció a les antenes i al Port d'Envalira, que creuem al trot a l'alçada de les benzineres amb els esquís a la mà.















El sol ja aixeca el cap, i es preveu una nova diada esplèndida. El ritme que portem és bo, però hi ha equips que ahir van quedar per davant nostre, que avui han arrencat més lents i mica en mica ens van avançant a mida que ens apropem al Pic de Maià (2.615m.). A posteriori ens toca fer un tram molt assequible amb els esquís a la motxilla, resseguint part de l'aresta cimera, i continuant més tard amb pells per la carena fins el Port Dret (2.675m.), punt on iniciem el primer descens del dia vers el Refugi de Siscaró (2.145m.) Km 9 (Km 39 del còmput global). 













Aquest sector destaca per uns gruixos de neu impressionants que posarà a prova la destresa dels esquiadors, ja que hi ha continus canvis de pendent, el traçat a mida que perdem alçada és més estret i amb molta massa forestal, cosa que ens farà estar atents en tot moment, als diferents obstacles naturals que anem trobant. Un autèntic plaer, pels que ens agrada exprimir-nos al màxim, i val a dir que tots tres ens hem compenetrat a la perfecció, mantenint un nivell molt homogeni. Es tracta d'un racó molt feréstec i salvatge, que desemboca a la suau Vall d'Incles (1.825m), on caldrà remar de valent durant quasi un quilòmetre per arribar al petit nucli urbà, on hi ha el punt de control i d'aprovisionament Km 12 (Km 42). 













Malgrat que estem a la obaga, una nombrosa claca de seguidors s'escalfa del fred picant de mans. La temperatura deu ser freda, ja que la beguda està granissada i els entrepans semblen que els hagin tret del congelador... A partir d'aquest punt, posem pells i en breu tornem a estar a la part solana de la muntanya. El traçat s'enfila fort a base de diverses zetes seguides per dins d'un bosc més esclarissat fins que desapareix la vegetació. L'itinerari torna a travessar espais oberts passant per les Basses de les Salamandres on vaig perdent gas respecte els companys, que per sort m'esperen. 














D'això és del que es tracta en aquest tipus de curses, on tots els components tenim la obligació d'arribar i sortir junts dels punts de control i on sempre cal ajudar al company amb problemes físics o tècnics, sinó ja no seríem un equip. És l'esperit d'aquest esport, i en les proves de llarga distància és on surt a relluir per circumstàncies de la carrera. Amb el suport d'en Toni i en Xavi, supero aquest "defalliment" físic i coronem la Collada del Clot Sord (2.460m.), per iniciar un divertit descens cap a la Vall de Ransol, primer per pales amples i després enmig d'un bosc amb alguns paranys seguint el soterrat riu de Planells Caraup, on cal vigilar ja que les forces i els reflexes van minvant.














Just a baix de tot i després de creuar per un pontet el riu de la Coma de Ransol (1.900m.), arribem a un nou avituallament. Estem a la meitat del recorregut Km 20 (Km 50), i anem molt bé de temps. Carreguem els dipòsits de glucogen a base de fruits secs, taronges i plàtans, i reomplim els bidons. Alguns equips decideixen abandonar en aquest punt, per problemes físics, com llagues o molèsties musculars. Nosaltres estem animats per continuar i acabar, costi el que costi. A partir d'ara comença la veritable cursa i els equips lluitem contra nosaltres mateixos. Les distancies entre uns i altres cada vegada són més grans, i es fa difícil distingir els components dels equips predecessors o perseguidors en la llunyania. 












Amb aquest tarannà, ens enfrontem a la quarta pujada del dia, la que ens portarà fins la Collada de Meners (2.724m.) Km 24 (Km 54). És una llàstima però haurem de tornar a repetir la fita en una altre ocasió ja que la càmera de fotos s'ha bloquejat i no puc copsar els colls, les valls i les muntanyes que hem observat en aquest segon dia de cursa. De la mateixa manera, tampoc recordo massa del que he vist ni de com he arribat dalt del proper coll. Us ho podeu imaginar?  















Doncs, segurament lliscant cap cot i mirant les cues dels esquís i les botes dels meus companys intentant no perdre la cadència. És el que se'n diu anar el "mode autómata" activat. Són de nou moments crítics, de recolliment interior, d'intentar minimitzar extres, ja que encara queda molt i no s'acaba d'intuir del tot, el compte enrere que a vegades et dóna ales, quan ja no queda res de benzina al dipòsit. El que sí em queda clar, és que no hem passat pel costat del Refugi de Coms de Jan, sinó que el deixem més amunt a la dreta, i que sempre es té de referència el Pic de la Serrera (2.912m.) a un costat i el Pic de la Cabaneta (2.862m.) a l'altre. 













Un cop a dalt de la Collada de Meners, gaudim d'un llarg i ample descens per la Vall de Sorteny, amb vistes al piramidal Pic de l'Estanyó (2.915m.) a mà esquerra. En aquest tram deixem enrere a dos equips d'amics els del Jacob Salvadó - Ferran Bofill i el de Josep Maria Serrainat - Francesc Picornell. Al final de la vall trobem el Refugi de Sorteny (1.970m.) Km 28.5 del dia (Km 58.5 del total), actualment guardat on trobem el darrer punt d'aprovisionament, i els acompanyants que segueixen a la llarga i estirada llista d'equips, per donar el darrer alè als corredors. Mentalment ja només ens queda superar un últim obstacle important, la Portella de Rialb, abans d'encarar la línia d'arribada i això psíquicament, té més valor que el desgast físic acumulat i algunes llagues que ja treuen el cap. 












Així doncs, sortim del refugi amb pells guanyant l'alçada justa per fer un canvi de vessant i saltar a la Vall de Rialb, on cal fer una transició i baixar fins la llera del riu Rialb per un bosc tancat. Un cop allà iniciem un llarg flanqueig per l'esquerra del riu, passant pel Refugi de Rialb (1.990m.) lliscant per una vall estreta i amb molta sobreacumulaciò de neu, que ha fet perillar el traçat original per l'elevat risc d'allaus fins a última hora. De fet si hagués sigut el cas, s'hauria donat per acabada la prova a Sorteny, però el personal tècnic que ha estat "in situ" al llarg de la jornada avaluant el risc d'allaus no ha donat cap senyal d'alerta. 












El sol pica de valent i cada passa que fem es fa feixuga. El traçat és encaixonat i ens sentim petits. Està clar que si hi ha alguna esllavissada de neu d'un punt alt, tenim tots el números de ser sepultats, doncs estem transitant per un lloc "trampa", on no hi ha escapatòria. Mica en mica amb l'alçada, la vall s'eixampla, i guanyem amb seguretat al lliscar per espais més oberts fins enllaçar les últimes conversions per creuar l'únic coll que ens queda. 












Les forces estan al límit però aquesta vegada sí que he pogut observar el Pic de la Font Blanca (2.903m.) durant la segona meitat de l'ascensió, malgrat no té la mateixa silueta des d'aquesta orientació, però no deixar d'intimidar igualment. La visió que tenim des de la Portella de Rialb (2.507m.) és excitant. Un mar de muntanyes blanques enmig de les quals es divisa una part de l'estació d'esquí d'Ordino - Arcalís, punt final de la nostra aventura. Els nervis, tornen a reactivar-se veient que l'objectiu és factible, però ara toca gaudir d'un excel·lent descens per la Coma de Varilles, fins la Borda de Castellar. 











Aquesta baixada amb la panoràmica de fons serà difícil d'oblidar, ja que després de creuar tant colls i valls per fi tenim definit el punt final. A baix de tot, just a la cruïlla on trobem la Borda de Castellar, posem pells per darrera vegada ja que s'arriba en pujada. Rebem l'escalf de l'Anna Aubesa, la Mireia Mandicó i el Miquel Font que ha hagut d'abandonar. Estan esperant al Xavi Ros, i a l'altre company. 













D'aquí fins la meta, l'itinerari transita per una pista forestal nevada que ens porta fins la cota mínima de l'estació, però aquí no finalitza la fatiga, ja que ens fan pujar fins la cota inter mitja on hi ha l'arc d'arribada, i que al final acabarà sent un petit calvari, ja que tenim una parella que hem avançat fa poc al darrera, i no ens podem relaxar, mantenint un ritme viu fins el final. Després de 6h40'37" i fer 40Km amb 3.200m+ estem exultants d'alegria. 












Sumant les dues etapes hem estat 10h58'12" per anar des de l'estació de Naturlandia a La Rabassa, passant per Grau Roig i d'aquí fins a Ordino - Arcalís, Més de mig país andorrà sobre els esquís en dues etapes, amb unes condicions meteorológiques i de neu excepcionals, que serà molt difícil de repetir en una altre edició. Un repte ple d'esforç, joia i companyonia amb la resta de l'equip "Passarells" Toni Marin i Xavier Juanola. Tal com indica part del nom de la carrera "Skimo 10", aquesta és la nota per la organització, voluntaris, logística, avituallaments així com per l'obsequi, Repetirem!!!





CLASSIFICACIONS DE LES DUES ETAPES


VIDEO CENTRAL DE NEU


VIDEO EVASION



Lluís Planagumà Grífol




03 d’abril 2018

11 ALTITOY TERNUA 3-4/3/2018

11 ALTITOY TERNUA 3-4/3/2018





Pels voltants de Nadal, no trobava parella per fer curses d'esquí de muntanya de llarga distància per la temporada vigent i en Josep Maria Serrainat, em va posar en contacte amb en Xavier Espinal, company que viu a França tocant Suïssa i amb qui havia participat l'any 2017 a l'Adamello Ski Raid (Itàlia), amb qui ens vam conèixer al final d'aquesta prova i quasi no havia parlat. Des de llavors, va començar una espècie de festeig a distància que ha durat un parell de mesos, fins que aquest cap de setmana ens hem conegut, per participar conjuntament amb el nom de "Skiadors Radikals" a la 11a edició de l'Altitoy Ternua, que aquest any forma part del circuit de La Grande Course.











Per mi era la meva sisena participació a la prova sempre a l'itinerari A, pel Xavi la primera, i li ha suposat un gran esforç conduir quasi 1.800 kilòmetres en solitari entre anar i tornar, però ja sabem que la passió per un esport mou muntanyes i si es tracta d'esquí - alpinisme i d'un entorn per descobrir... Així doncs, divendres tarda marxem cap a Luz Saint Sauveur, on ens retrobem també amb en Marc Reniu i en David Salamó amb qui compartirem estada i riures en un mòbil home situat en un càmping a 3Km de Luz. En Xavi, ha arribat una hora abans que nosaltres i ja ha recollit els dorsals i la bossa d'obsequi, una jaqueta Ternua feta amb materials reciclats. Aquesta vegada he encertat amb la mida, ja que habitualment tendeixen a fer un patró més petit del normal.











Després de sopar marxem tots a dormir, ja que cal matinar molt, excepte la Beth i la Gemma que no tenen cap mena de pressa... A les 4h de la matinada, estem de nou asseguts a taula intentant empassar-nos una tassa de llet i cereals o quelcom que aporti energia per tot el que ens ve a sobre. La meteorologia pel cap de setmana sembla que serà de cara i creu. Per avui bon temps amb temperatures altes i per demà pinten bastos, amb pronòstic de pluges a cotes altes... Veurem! A les 5h15' ja estem a Luz Saint Sauveur pujant a un dels autocars que posa la organització, per anar cap a la zona de Bareges - Grand Tourmalet.










El menú per avui dissabte consta d'un entrant, 5 plats forts amb els seus encenalls i els respectius digestius... En resum, es tracta d'un itinerari de 5 pujades i baixades i 4 trams a peu, dels quals un és amb grampons, per fer un total de 23Km i 2.600m+. La sortida de la cursa és un parell de corbes més amunt del sector de Tournaboup, que és on ens deixa l'autocar. Per escalfar, va bé fer l'aproximació caminant i després lliscar uns metres amb les pells de foca.










A les 7h en punt des de la cota 1.500, es dóna el tret de sortida sota la idíl·lica estampa de la lluna plena just a trenc d'alba. La primera pujada es fa per sobre la mítica carretera que puja al coll del Tourmalet, fins un punt on girem cap a la dreta. Com sempre gas a fons i mica en mica tothom es va posicionant, abans que tracem les primeres conversions. Són les primeres passes que fem junts en cursa o d'entrenament, de fet mai hem fet cap activitat però la comunicació és molt fluïda. Estem molt pendents l'un de l'altre i es respira un feeling fresc i engrescador.











Tots dos ja tenim una edat, i compartim la mateixa filosofia del que és competir en una cursa de l'estil. No tenim res a perdre i molt a guanyar, amb la ment oberta a gaudir de moments únics. Després d'una primera pujada de 430m+ a la zona de Cabouere i d'un descens per pista fins al peu del Teleski de Toue, on posem pells per segona vegada, ara toca fer un ascens de 510m+ fins el llac d'Oncet per una zona i una vall que no havia pogut veure en altres edicions per les pèssimes condicions meteorològiques i mala visibilitat.









El paisatge és nu de vegetació, té encant ja que anem guanyant metres per un hàbitat "desangelat" i prou vast per sentir-se petit envoltat d'altes muntanyes. El silenci matiner, es trencat pel brunzir de les pells de foca i pel clavar dels pals amb que ens impulsem una filera nombrosa de fanàtics. A mitja pujada, el traçat s'encaixona i ens descalcem els esquís per fer una curta i estreta canal a peu en fila india.












Tot seguit, tornem a posar-nos els esquís als peus en direcció al Lac d'Oncet (2.250m.), continuant cara amunt amb les pells i observant els primers raigs solars, que il·luminen els cims més alts del voltant com el Pic Cremat i l'imponent Pene Blanque (2.743m.). A baix a les fondalades encara estem a la obaga. Són instants màgics, que tenim el privilegi de viure en primera persona. Al darrer tram de la pujada enllacem diverses conversions que estèticament donen molt joc visual.











És en moments com aquest quan personalment frueixo de poder estar "in situ" formant part d'aquest col·lectiu. El segon descens fins a Montaqueou de 620m-  tot i ser camp a través no presenta cap complicació remarcable, no hi ha banyeres ni trampes i mica en mica ens anem compenetrant també en baixada. La bona sintonia com a equip, s'ha copsat des dels primers instants, i aviat s'esvaeixen els pocs dubtes. L'entesa és total, tant pujant com baixant, i ens anem donant ànims mútuament.










A continuació, afrontem la pujada més dura de la jornada amb 880m+ que ens portarà al Pic de Bedera (2.513m.) Després d'un primer tram de lliscar suau, toca un tram de múltiples conversions fins la base d'un bonic couloir, que cal fer a peu i amb els esquís a la motxilla. Gaudim de valent, malgrat no té gaire dificultat, però el ritme que portem és contant i ens serveix per guanyar algunes posicions. Posteriorment, seguim a peu per la carena fins el cim, amb el Pic de Midi de Bigorre (2.877m.) al l'horitzó més proper, que aquest any tampoc aconseguiré rodejar amb esquís per culpa de l'elevat risc d'allaus...











El dia és radiant, però el vent es deixa sentir a les parts altes. Lo més dur ja està fet, ara tenim un ràpid descens i una curta pujada al Pic de Barbe (2.468m.) amb un petit tram amb grampons. Des de dalt hi ha molt bones panoràmiques de tota la zona de Bareges, i de cims de més 3.000 metres com el Pic de Neouvielle (3.091m.) però no tenim temps per assaborir-ho. Totes les imatges passen per la retina a gran velocitat i es fa difícil assimilar el recorregut. És el handicap de la competició. Et permet conèixer nous racons, però no retenir-los en ment.









Per això sóc dels pocs romàntics que encara vaig enquadrant amb la càmera de fotos, per reconstruir per on hem passat o que hem vist quan les pulsacions ho permeten... Encarem el penúltim descens de 680m.- amb vistes al gelat Lac Bleu, xalant de valent, i negociant amb cura el darrer tram on hi ha neu crosta, que dificulta la progressió i exigeix el màxim de concentració.












A la darrera pujada de 480m.+ cap al Turon de la Lahude (2.240m.), físicament perdo gas als trams de traça directe, mentre que recupero terreny quan cal fer voltes maries. En Xavi, en canvi li passa al revés, per tant ens complementem bé. Durant força estona avancem per una especie de llom o carena, el que garanteix espectacle visual a banda i banda. El darrer tram per no perdre la costum torna a ser amb els esquís a la motxilla.












Contents, per com hem gestionat tota la carrera, iniciem l'últim descens cap a la línia d'arribada, que creuem després de 4h04'35", en el nostre debut com a equip. Ens rep micròfon en mà en Borja Valdés, el simpàtic speaker navarrès dels darrers anys. Després de la foto de rigor ens abriguem, saludem alguns coneguts i prenem quelcom a les carpes de meta, abans de dirigir-nos cap al autocar, junt amb en Marc i en David, que han fet "molt mal" acabant en un temps de 3h51'... Està clar que juguen a una altre lliga!











Un cop de nou a Luz Saint Sauveur, comença el nostre "aprés-ski" particular. Passem pel supermercat i ens proveïm de queviures i cervesa per degustar a la terrassa del mobilhome, abans de la reconfortant dutxa. Dinar de germanor, migdiada de rigor i per la tarda ens apropem al Fòrum de Luz, on fan una petita fira de material tècnic i posteriorment anem al briefing.












El recorregut per diumenge és pels voltants de la estació de Luz Ardiden amb 20Km i 2.200m+. L'endemà ens toca matinar un xic més, ja que els autocars surten a les 4h45'. L'itinerari consta de 6 pujades i baixades sense trams a peu, o sigui menys tècnic. A causa de la previsió de noves nevades i de l'elevat risc d'allaus, les tres primeres pujades es desenvolupen per dins l'estació, cosa que li treu al·licient, al no haver quasi conversions, però cal preservar la seguretat dels corredors, i més quan hi ha hagut diverses víctimes el dia anterior i a poca distància.










No és el tipus de traçat que ens atrau ni el que tampoc li agrada dissenyar a la organització, però és el que cal triar quan hi ha circumstàncies de força major. Així doncs sortim un xic més amunt del parking de Bederet a les 7h encara fosc i negre, i sota una lleu nevada. Sortim amb la inèrcia del grup, el que comporta altes pulsacions d'entrada, que es mantindran disparades ja que tot es traça directe.










La primera pujada són 175m+ fins la pista Belle Bleue que serveixen per estirar els equips. Es baixa de nou fins la mateixa cota, i posem pells per afrontar l'ascensió més llarga per dins l'estació. Son 645m+ fins dalt del Telecadira Caperette (2.395m.). Durant aquest tram, en Xavi porta un millor ritme de cursa i es va allunyant, però m'anima des de la distancia. El cansament de la setmana anterior a la Skimo 10, m'està passant factura i poso una marxa menys per no petar.












Un cop a dalt, fem un ràpid descens per pista d'uns 470m-, fins un punt on calcem pells per iniciar la darrera pujada per neus tractades. La tònica és la mateixa, gas i amunt sense cap conversió fins el cim de Soum des Aulheres (2.168m.). Han estat tres verticals, amb les seves respectives baixades per pista. A partir d'aquí fem un descens cap a la vessant que mira a la Vall de Cauterets fins un punt anomenat Arrégieuo deixant a mà dreta el Col de Riou.











Es tracta d'un traçat tècnic i molt dret amb força banyeres, i on cal dosificar-se per no deixar fosos els quàdriceps abans d'hora... Un cop a la transició ens hidratem i mengem quelcom sobre la marxa, gel o barreta doncs estem a meitat de la cursa, i cal afrontar una llarga pujada amb moltes ziga-zagues primer per guanyar desnivell ràpidament, per després continuar per uns lloms fins a prop del Pic de Viscós. En aquest punt s'han ajuntat un nombrós grup de públic que han animat de valent a tots els participants tant del itinerari A com el B, ja que aquí coincidíem els dos recorreguts fins al final de la cursa.










Per aquest motiu les següents baixades han sigut una mica més delicades, ja que la cadència de girs i la velocitat de creuer d'uns i altres era molt diferent, i ha calgut anar en compte en aquest aspecte per no tenir un ensurt en forma d'accident. En la cinquena i sisena pujada, amb una meteorologia canviant a pitjor, pluja o neu depenent de la cota i amb tant volum de corredors, en els que uns anaven a un ritme i els altres intentàvem doblar-los, crec que s'ha desvirtuat un pèl el traçat a seguir, tirant tothom pel dret, diluint-se la imatge dels que ens agrada veure un exèrcit de formiguetes avançant metre a metre en un entorn inhòspit. Així és com transcorren els darrers instants d'aquesta edició, que finalitza tornant al punt d'inici després de 3h13'03". En total el temps emprat en el còmput dels dos dies és de 7h17'38" aconseguint una 74ª posició absoluta elit i un 16è lloc de Veterans. Pas mal com diuen per aquí...! Com sempre, la carrera i la organització no ha decebut, malgrat que aquesta edició no ha estat tant tècnica com altres anys.



CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA - A - ELIT

VIDEO OFICIAL

FRANCE 3 OCCITANE


Lluís Planagumà Grífol