26 d’octubre 2017

TROFEO MEZZALAMA 22/04/17

TROFEO MEZZALAMA 22/04/17



"La pelle d'oca..." com comenta al vídeo resum de l'any 2015 Sandro Michelis, l'atleta més veterà que va finalitzar aquella edició... Aquesta és la sensació que esperem viure en primera persona a la clàssica per antonomàsia del "Sci Alpinismo" com diuen en aquesta terra. Tres setmanes després de participar a l'Adamello Ski Raid, hem tornar de nou a Itàlia per tancar el final de temporada, participant al XXI Trofeo Mezzalama.









Aquesta prova coneguda com la Marató dels Glaciars, junt amb la Pierra Menta i l'Adamello Ski Raid, són les curses que configuren el calendari de la Grande Course d'enguany. El recorregut de la prova consta de 42 Km i 3.200 metres de desnivell positiu i es desenvolupa per equips de tres membres cadascun, mantenint l'esperit de cordada, origen d'aquestes travesses. 








Es tracta d'un recorregut lineal que uneix les localitats de Breuil-Cervinia i de Gressoney-La Trinité a través del Massís del Monte Rosa. És la competició que transcorre a més alçada de totes les que hi ha. Es coronen dos cims per sobre dels 4.000 metres i es desenvolupa en el terreny alpí per excel·lència, amb esquerdes, seracs i on cal progressar amb grampons de ferro, per trams de gel viu, cosa que no es veu en cap altre cursa de l'estil. L'esdeveniment esportiu té dos aspectes destacats. 









El primer a tenir en compte és que transcorre a gran altitud amb una cota superior a 3.500 metres durant molts kilòmetres, motiu pel qual és adient aclimatar uns quants dies abans. L' altre tema important és el fet d'anar encordats amb la resta de components en els trams de gelera, durant més de la meitat del traçat, cosa que afegeix un grau de dificultat extra, doncs no permet la mateixa llibertat de moviments. Aquests dos trets marquen el tarannà dels participants que la volen acabar...










Així doncs, després del "fiasco" de l'any passat a la Patrouille des Glaciers, on es va anular la carrera per la meteorologia adversa, el Marcolic Power (Enric Martin, i Lluís Planagumà), més en Pere Bonet, tornem de nou a una competició en format de tres, que surt dels peus del Cervino, encara que aquesta vegada des del cantó italià, sense aclimatació prèvia i amb un únic dia de pràctiques de progressió amb esquís i corda...!










En aquest tipus de curses lineals, es vetlla més que mai per la seguretat dels participants i només es porta a terme l'activitat si es pot garantir l'estabilitat tant del mantell nival com de la predicció meteorològica, ja que una evacuació de gran quantitat d'atletes per causes de força major seria una empresa gairebé impossible. Per aquest motiu, la organització es reserva un parell de caps de setmana, per si és inviable celebrar la competició, la data assignada prèviament.








Amb aquesta premissa, vista la distància que hi ha fins a la Vall d'Aosta (990Km), decidim anar en cotxe per eliminar el risc de malgastar uns bitllets d'avió. Així doncs, sortim el dijous a la tarda, direcció Valence on arribem sobre les 23h per dormir en un hotel de carretera. L' endemà, divendres continuem amb la ruta via túnel del Montblanc. Sobre la una del migdia ja som a Valtournenche, poble on es fa tot el check-in d'atletes, tant a nivell de dorsals i material obligatori, com del repartiment de l'allotjament. 











Així com del regal d'aquesta edició, una armilla Dynafit molt llampant i lleugera. Tot seguit enfilem amb cotxe els darrers 10Km fins a Breuil-Cervinia, per instal·lar-nos definitivament. El dia és radiant i la imatge del Cervino en primer pla, al arribar a Cervinia és impactant. Les vistes des de l'habitació, de la muntanya i la seva gelera són corprenedores. L'Hotel Excelsior Planet de 4☆ està a primera fila i no hi ha cap edifici alt que s'interposi entre el Cerví i nosaltres.









L' atmosfera neta i clara no presenta ni un núvol, fet que permet gaudir de tot l'entorn natural que envolta la població. La previsió per demà és la mateixa, al estar dins la influència d'un potent anticicló, el que per nosaltres representa un regal caigut del cel. A continuació, anem a dinar al Bar Metzelet un plat de pasta en una terrassa a l'aire lliure, on coincidim amb en Kilian i els dos suïssos Martin Anthamatten i Werner Martí amb qui fa equip. Creuem quatre paraules i ens desitgem sort mútuament per l'endemà.









Gaudim d'una agradable sobretaula sota un sol primaveral, amb vistes a la Dent d'Herens (4.171m.) i a alguna purga que es desprèn de forma natural en aquestes hores de màxima insolació. Tot seguit, fem via de nou cap a l'hotel i descartem d'anar al briefing, per fer una activitat alternativa. En Pere i l'Enric volen estirar les cames i van a fer pells, jo prefereixo estirar-les al llit fent una migdiada...












A la tornada fem tot els preparatius del material que cal portar i ho deixem llest abans d'anar a sopar. El bufet de l'hotel és de luxe, però els atletes no podem delectar-nos a on se'ns envà la vista...! Ens hem de conformar amb un menú d'esportista baix en greixos, a base de verdura, arròs i carn a la planxa... Sense més demora a les 21h30 tanquem la llum de la habitació per dormir o descansar el màxim possible ja que a les 3h30 baixem a esmorzar.














Aquest cop sí que gaudim del bufet malgrat no hi ha de tot ja que és a una hora intempestiva. L' estomac no està massa habituat a ingerir gran quantitat d'aliments, però fem un esforç. Mica en mica el menjador s'ha omplert, i amb la mateixa cadència ha anat buidant-se a mida que s'apropa la hora de marxar caminant cap a la línia de sortida en ple centre de Cervinia.













A la recta d'entrada al poble, davant de l'església hi ha l'arc de sortida i els diferents calaixos. L'ambient és enorme tot i ser les 5h de la matinada. Passat el control d'Arva, prenem posicions i coincidim amb el BunchSkimoTeam format pel Jaume Otero, en Marc López i en Willy Gabas, uniformats amb un mono blau cel estrellat. Nosaltres com sempreanem estèticament desaparellats. No tenim remei!!!. A falta de tres minuts ens desempalleguem de la roba d'abric i ens quedem amb el mono a punt per començar una fita desconeguda.









A les 5h30 en punt, 330 equips, el que equival a quasi 1.000 persones, sortim a peu amb la motxilla a l'esquena, repicant amb les botes i els pals, l'asfalt i les llambordes dels carrers de vianants. En total són uns 500m de recorregut fins que arribem a peu de pistes on en calcem els esquís sota un inesperat castell de focs que ens il·lumina els primers metres cara amunt. No portem cap frontal, ja que els primers 800 metres de desnivell són per pista i ens menys de 30' comença a néixer el dia.









Són instants d'emoció tant per l'espectacle pirotècnic inicial que ens han ofert, com per la càlida salutació del públic que ha matinat per desitjar-nos sort. L'adrenalina en els primers compassos s'ha disparat, però a mida que ens allunyem muntanya amunt del brogit, tot torna al seu lloc i només s'escolta el brunzir de les pells lliscant per sobre la neu dura. Cadascú lluita al seu nivell per buscar la posició i el ritme que ha de portar, per complir amb les seves expectatives.









Els equips punters, per no perdre contacte amb el cap de cursa i els equips més modests, per completar tota la competició passant els temuts talls horaris, que sempre són una incògnita quan fas per primera vegada, aquesta carrera. A mida que es fa de dia, s'aprecia la immensitat de l'entorn, i això que encara estem a terreny "civilitzat", avançant amb traça directe per les pistes d'esquí. A la nostra esquerre ens queda la imatge altiva del Cerví, que ja rep els primers raigs solars.











Nosaltres seguim a pas lent, més lent de lo habitual, guardant forces pel que vindrà més endavant i per que només hem fet que començar. Cal recordar que hem sortit de cota 2.000 sense aclimatar, i que la resta serà per sobre els 3.500m de mitjana en la seva majoria. Passada més d'una hora de cursa, la llarga línia d'equips es va fragmentant i s'obren diferències ostensibles entre els primers i els últims.












A aquestes alçades, cadascú ja ha posat en marxa la seva velocitat de creuer i les posicions no variaran gaire fins que no arribem a la primera transició. Al voltant nostre tenim l'equip 183 format per l'Eduard Baró, en Josep Maria Serrainat i l'Alex Danés. També compartim metres amb un equip asturià amb qui vam coincidir al Tour de Rutor'17 i un equip basc amb indumentària visible de l'Altitoy. Pel que fa als BunchSkimoTeam, els hem perdut a la sortida i suposem que van per davant, ja que per darrera pocs equips queden...









Aviat cal posar esquís a la motxilla i encarar a peu la llarga canal que ens portarà al Coll del Theodulo a 3.301 metres s.n.m. La traça és molt bona però està un pel dura, encara que no cal posar grampons. La filera d'atletes que es divisa davant nostre s'assembla a un exèrcit d'infanteria. En silenci, anem guanyant metre a metre, salvant els esglaons de neu que anem trobant.












Una vegada passat aquest punt (Km 7.5), sortim de la fredor de la obaga a una ample pista on agraïm que el sol ens acaroni suaument, malgrat la gèlida temperatura. Tot seguit ens endinsem al Plateau Rosa (3.480m.), un tram molt planer amb unes panoràmiques de primer ordre. El Montblanc o el Grand Combin es veuen a la llunyania, però no podem assimilar tots els inputs visuals, que observem ja que no podem perdre temps. 









Cal lliscar amb força cara amunt, ja que anem molt justets de temps, per passar el primer tall horari, el Coll del Breithorn a 3.818m. Abans d'arribar, alguns equips ja s'encorden doncs un cop dalt del coll, el vent bufa amb més força i és més incòmode. Nosaltres preferim fer-ho al punt de tall, on fem acte de presència 4' abans del límit horari de les 3h00. Han estat 1.800m+ en 12Km d'una tirada. Al Coll del Breithorn hi ha una gran expectació, ja que molt públic ha pujat amb el telefèric fins la Testa Grigia o Plateau Rosa cota 3.480 per animar i de pas aprofitar per fer algun cim.










La gran majoria optaran per fer el Breithorn Occidental (4.164m.) ja que és el més proper. Pel que fa a nosaltres, aquí iniciem la nostra odissea particular lligats a un "cordó umbilical" durant més de 20Km. Les primeres passes són en pla i en suau baixada direcció al Pas di Verra (3.844m), deixant a l'esquerra el citat cim del Breithorn, on s'aprecia força gent encarant la pala final. Pel que fa a la manera de com ens hem de distribuir els tres components de l'equipal llarg dels 20 metres de corda que ens uneix, hi ha diverses teories.










Nosaltres ens decantem per una de les més habituals: El millor baixador (Enric) ha d'anar al mig de la cordada per dirigir a la resta, donant o recollint la corda en funció de la proximitat o distància dels altres dos companys. A la cua, el segon més tècnic (Pere) que observa, vigila i s'adapta a la trajectòria i ritme dels seus predecessors, i davant l'esquiador més intuïtiu (Lluís), el que decideix la traçada i marca el ritme a portar en funció del pendent i dels obstacles que hi ha al mantell nival.










A les primeres de canvi, els nervis i les presses ens traïcionen havent de parar varies vegades ja que ens fan cometre errors, perdent temps i patint diverses caigudes i embolics amb la corda. No és una tasca fàcil, i menys si no hem fet pràctiques tots tres junts . Per sort, la baixada és curta i a l'alçada de la Porta Nera (3.600m.) posem pells per continuar fins el Pas di Verra, als peus del Castor (4.226m.), un dels punts emblemàtics del recorregut. Ara, cal anar amb compte de no trepitjar la corda amb les puntes dels esquís per no entrebancar-se, i seguir fent via. 

















A mida que ens apropem a l'imponent mur del Castor, anem descobrint la trajectòria que haurem de seguir per coronar el sostre de la cursa, per on avancen els equips punters formant una petita línia de punts enmig de la paret de gel blau. Un cop al Pas di Verra a 3.844m. (Km. 14.5) cal calçar grampons i posar els esquís a la motxilla.















L' ambient aquí és especialment gèlid, doncs estem sota la influència d'un lleuger vent d'uns 30-40Kmh i a sobre estem a la vessant ombrívola, el que incrementa la sensació de fredor (De -20°C a -25°C). Cal abrigar-se amb el plomes i posar-se les manyoples per sobre dels guants, ja que els dits de les mans comencen a patir de valent.













Amb aquesta premissa encarem el camí cap al cim, en silenci i en fila índia, seguint els esglaons de neu que anem trobant enmig del verglass que ens envolta. Aquesta temporada ha estat escassa a nivell de precipitacions en aquesta zona dels Alps i el pas dels atletes fa desaparèixer la poca base de neu del traçat, cosa que obliga als participants més endarrerits a buscar nous punts per avançar amb seguretat.




















Aquesta inèrcia causa que hi hagi una munió d'equips encallats als punts més delicats i ens toqui esperar més del normal, mentre el rellotge corre en contra nostra... En moltes curses, quan cal afrontar una canal estreta o un tram compromès, encara que hi hagi varies traces, és difícil que no hi hagi taps. Durant aquest impàs aprofitem per hidratar-nos i menjar bé, doncs estem portant el cos al límit físic i cal mantenir les facultats el màxim de bé possibles.












El fet d'anar lligats, provoca més impediments i menys llibertat de moviments, per tant per molt que vulguem recuperar el temps i terreny perdut és una tasca inviable, ja que és molt difícil avançar. Així arribem al pas de la rimaia, on hi ha instal·lada una escala d'alumini per superar una fonda esquerda. El darrer tram abans d'arribar a la carena del cim del Castor té uns 60° de pendent.












El cos i el cap només pensen en guanyar aquests darrers metres sense mirar enrere, ja que el vèrtic i el "pati" podria fer tremolar a la torre més sòlida... Una vegada a la cresta cal seguir a peu uns 100-150 metres fins el cim, envoltat d'un "gran ambient alpí". Allí parem a reposar forces, si heu llegit bé! A 4.226m. (Km 16.4) gaudim d'un inesperat avituallament, a base de té calent i un gel que ens reconforta del fred. Increïble, però cert!. 


















L'helicòpter i els voluntaris han treballat dur la setmana prèvia per cuidar fins i tot aquests detalls... És de lloar, el control que està a aquesta alçada suportant temperatures rigoroses i la plataforma de neu que han hagut de palejar per fer lloc a la cabina de plàstic "Enervit". Sense més demora iniciem a peu i al trot el descens per la vessant oposada, vigilant de no trepitjar la corda amb els grampons direcció al Coll de Felik (4.061m.), on calcem de nou els esquís.










Des d'aquest punt es divisa el Refugi Quintino Sella on hi ha el segon i darrer tall horari. La dosis d'adrenalina que ha suposat l'ascensió al Castor m'ha envaït de tal manera que ni he pensat en mirar com anàvem de temps. La concentració que calia a cada pas, s'ha endut el protagonisme del cronòmetre que marca implacablement el desenllaç de la competició. En part millor, que hagi estat així, per que el segon descens encordats amb esquís d'uns 500 metres de desnivell, tampoc ha estat bufar i fer ampolles...









Un cop arribem al Refugi Quintino Sella a 3.585m. (Km 20), ens adonem que portem 6h10' i teòricament estaríem fora de cursa, doncs el tall era a les 6h, però es veu que ho han allargat 15', primer per l'embús de gent que s'ha format a la pujada al Castor i segon per que la meteorologia acompanya amb un dia radiant. Mentre estem posant pells per seguir l'aventura, veiem com tanquen el control amb diversos equips en ple descens des del Coll de Felik.











Sap greu per ells, per que a ningú li agrada que el desqualifiquin per uns minuts, i em ve al cap l'equip d'en Jep, l'Eduard i l'Àlex. Diria que van per darrera... Internament, em sento molt alleugerit d'haver passat els estrictes talls horaris, i ara poder "respirar" entre cometes, doncs ens queda la meitat de la carrera i el cansament ja dóna senyals de vida. En el següent tram de pujada que ens porta a la base del Naso del Lyskamm, l'Enric pren la davantera i en Pere i jo formem una espècie de V invertida seguint-lo pel darrera.
















En aquest punt, el mal d'alçada fa acte de presència i començo a descordinar. Tinc el cap embotit i perdo part dels reflexes en els moviments, efectuant algunes passes sense control i trepitjant amb els esquís la corda en diverses ocasions. Són moments complicats, on les panoràmiques sobre el Lyskamm, els seus seracs i les esquerdes queden al marge. Ara tot l'interès es centra en el fet d'anar lligat, que m'obliga a lliscar cara amunt com si es tractés d'un gos, sense esma, seguint l'amo o d'una ovella seguint el ramat...












En Pere, amb cara de pomes agres, també està patint les con seqüències de la nul.la aclimatació a l'alçada. El periple dura uns 25 - 30 minuts, el temps per arribar al proper avituallament al peu del Naso del Lyskamm, on el té calent, els fruits secs, i una parada tècnica serveixen per recuperar-nos una mica. Sense ganes, cal continuar i ajupir-se per posar-se els grampons, malgrat que trontollo i no trobo el punt d'equilibri a causa del mareig que encara porto a sobre.










És una sensació que ja he experimentat algun altre cop en cursa, la coneguda "pàjara", però que no deixa de ser molt desagradable. La confiança en un mateix és el que et fa seguir lluitant, esperant que amb el pas del temps tot torni a una normalitat relativa. El problema és que les altres vegades, ho havia viscut a una cota més baixa, i sorgeixen els dubtes de com reaccionarà el cos amb els pas de les hores.









Davant nostre, hi ha una cua d'equips estàtics que avancen amb molta cura per un nou mur de gel blau. No es poden cometre errors, malgrat que tota l'ascensió està assegurada amb cordes fixes i passem el kit de ferrates pels diferents anclatges que anem trobant. Aquí no hi ha esglaons de neu, ja que la paret presenta més gel viu que neu, clavant-se només les dues puntes frontals del grampó, amb el que "el mal d'alçada" queda en un plànol secundari, havent de posar els cinc sentits per superar el segon gran escull del dia.









El pronunciat pendent i la poca estabilitat que dóna, recolzar la punta del peu, fa que en certs moments sobretot quan estàs parat, esperant que altres equips moguin fitxa per poder continuar, el cap et digui que caram estic fent aquí. És la clàssica reflexió que s'apodera d'un quan estàs en terreny insegur i et pares a mirar el que t'envolta i a pensar més del compte...











Mica en mica guanyem els metres necessaris per sortir del tram més delicat fins ara i pujar fins a la cota 4.150 del Naso del Lyskamm  (Km 25) després de 8h52' de cursa; Aprofitem per fer un petit respir i algunes fotos de record, del que hem deixat enrere, sota la mirada del Lyskamm Oriental (4.527m.).Passat això cal desgrimpar per un esperó rocós i després seguir una trinxera de neu amb l'ajuda de més cordes fixes, per evitar relliscades cap al abisme.











Amb tensió, però menys capficats que abans anem perdent alçada fins la gelera de Lys (4000m.) gaudint de l'espectacle que ens envolta. Som, com petites formigues avançant per un desert de gel, ple d'orificis i cavitats amagades sota el mantell, que en qualsevol moment poden dictar sentència... El mal d'alçada va a menys i en breu ja som a la transició.













Allí, iniciem el tercer i darrer descens encordats que ens portarà fins el Refugi Campana Gnifetti (3.647m.), que no recordo haver vist i el Refugi Città di Mantova (3.498m.) que és el punt a partir del qual tornarem a ser "lliures". Passem primer de tot pel costat de la Piràmide Vincent (4.215m.), un altre dels clàssics cims de la zona, que deixem a la nostra esquerra. Serà la millor baixada amb diferència de les tres; Molt més coordinats en els tempos de gir i en la línia de la traçada a dibuixar.

















Sembla que al final li hem trobat el gustet... Al Km 30 de cursa i després de quasi 20Km de penitència, s'acaba el suplici i prosseguim amb el descens, ara "individualment" i sense lligams. La neu està en unes condicions òptimes i xalem de valent, sabedors de que ja hem passat el pitjor. És qüestió de gaudir i no fer-se mal, malgrat el desgast físic acumulat i el que ens resta de cursa.













El següent punt a destacar és la Canal del Àquila, un tub llarg i pronunciat, ple de fondes banyeres que cal gestionar amb calma, doncs el xassís ja fa hores que comença a grinyolar. Cal assegurar els girs i no arriscar més del compte, ja que el descens és molt llarg i se'ns podria tombar la truita, en qualsevol instant.










Malgrat que estem a les hores més caloroses del dia no n'hi ha prou, per haver de parar a treure'ns "el plomes," ja que tenim el cos bastant destarotat; Són moltes hores exposats a l'intempèrie i això que el dia és esplèndid... Al finalitzar la canal del Àquila, la vall es va encaixonant i les muntanyes que fins fa poc estaven sota els nostres peus, ara malgrat ser unes altres que no hem divisat anteriorment, estan al nostre voltant. 









Ens tornem a sentir petits, rodejats d'escarpades pendents que desafien el cel. En poca estona entrem a l'àrea esquiable de Monte Rosa Ski Resort, una estació "fantasma" que ja roman tancada, a aquestes alçades de la temporada. Enmig de la solitud i amb escasses estaques que ens indiquen el camí a seguir, continuem per intuïció cap avall, fins un trencall, que posa en dubte la direcció que cal prendre. 








La opció més fàcil és continuar baixant; La menys agradable, superar un petit ressalt a base de pas patinador si encara queden forces! Segurament, que ahir al briefing va quedar clar aquest parany, però no hi vam anar... I com que ja fa hores que han arribat a meta els primers, potser que alguna senyalització hagi desaparegut; En fi "sorpresa final" que l'hem maleït bastant, i no cal explicar per quèdecidint descalçar-nos els esquís, i remuntar a peu sense pells el repetjó d'uns 200 metres de distància, ja que s'aprecien traces d'esquís d'altres participants.














Sense saber-ho fins l'endemà, aquesta cruïlla ha comportat molta polèmica, que després us explico... A continuació, el que queda de descens és per una pista, que es converteix en un fil de neu que han cuidat per l'ocasió, fins que s'acaba exhaurint del tot. Els darrers 20' de cursa els fem al trot, escoltant cada vegada més fort al speaker Silvano Gadin, que dóna la benvinguda als equips que creuen la línia d'arribada a la petita localitat de Gressoney-La Trinité (1.637m.).










En l'últim kilòmetre, encara podem avançar un parell d'equips abans d'entrar en un carreró estret; Preludi del passadís engalanat amb catifa vermella i de la posterior explanada on hi ha una gran aglomeració d'atletes i públic, gaudint d'un descans ben merescut i de l'entrega de premis. Després de la foto de rigor a línia de meta, ens retrobem amb els companys del BunchSkimoTeam que han fet un temps final de 10h23'. Nosaltres 11h13', aquest cop ens ha caigut "una minutada de cal ample"...















Darrera nostre, arriben els asturians que han patit molt també, i amb qui ens hem anat trobant al llarg de la prova. Assegut a l'herba, mentre em canvio de roba, ho cel·lebro amb llàgrimes contingudes als ulls. És una barreja d'emoció i alliberament de la tensió en sí, on surten a relluir un cúmul d'hores de sacrifici picant pedra. Han estat molts mesos entrenant i per primera vegada, amb un recolzament personalitzat de la mà de l'Eduard Barceló, que m'ha fet créixer gràcies al seu mètode de treball a la foscor, per poder participar amb millors garanties als grans objectius de la temporada. 







Després d'una estona més assaborint l'èxit, anem a dinar "amb preses" ja que a les 18h hi ha el darrer autobús per tornar a Cervinia. Al final ens toca esperar més del compte perquè hi ha més atletes que places. Mentre estem fent temps arriben l'equip d'en Jep, l'Eduard i l'Àlex, que s'han perdut en el tram a peu, però que també poden explicar la bellesa de la totalitat del recorregut. Al final tots podem pujar a l'autocar i després de 16h de "disbauxa" tornem de nou a l'hotel, per gaudir d'una preuada dutxa i el sopar amb els companys a una pizzeria. Malgrat el desgast, marxem a dormir amb l'idea de llevar-nos aviat per l'endemà fer un cim express... 









Diumenge 23 d'abril, Sant Jordi. És el segon any consecutiu que ens agafa als peus del Cervino/Matterhorn, depenent pel cantó que se'l miri. Aixi doncs els dos equips Marcòlic Power i Bunch Skimo Team "amics" fora de cursa i "enemics" dins, ens prenem la llicència per un dia de comprar un forfait, per tal de poder fer el cim del Breithorn Occidental abans de marxar al migdia cap a Barcelona. El telefèric ens deixa a la cota 3.480 i tot seguit amb pells encarem els darrers 700metres de desnivell, sota un ambient més ventós que ens obliga a posar-nos els plumes i els guants gruixuts.








Els últims metres fins el cim, cal fer-los amb cura, doncs la traça està gelada i no es poden cometre errors durant el llarg flanqueig i les posteriors diagonals, i més fent-ho sense encordar-nos. De fet som els únics amb esquis que anem a pèl; La majoria pugen amb grampons. Després pensant-ho fredament, cal dir que hem sigut un xic temeraris, ja que les esquerdes en cas de caiguda es veien ben obertes...










Des del cim del Breithorn de 4.165 metres, els 360° de panorama és brutal. Avui el podem contemplar-ho amb tranquil·litat, no com ahir, encara que les ràfegues de vent ens fan recular avall més aviat del compte. El descens fins el coll de Breithorn presenta una neu molt ventada i canviant i no permet fer gaires floritures. La resta de la llarga baixada fins a Cervinia, la fem per pistes gaudint del paisatge i deixant córrer les fustes cara avall de manera relaxada. Al final s'ha fet més tard del compte, i entre acabar de recollir tots els bartols, la dutxa i dinar a correcuita un parell de talls grossos de pizza, ens posem en marxa cap a casa sobre les 14h30'.







Al arribar a Chamonix, recollim a l'Arnau Anguera que també va córrer junt amb Javi Martin de Villa i en Benedikt Boehm (Dynafit Team International) obtenint una meritòria 28ª plaça amb 6h23'. Està clar que en aquest tipus de cursa les diferències entre els primers i els últims són abismals, però em sento igual de satisfet. De camí cap a Barcelona, rememorem les incidències de la carrera, i és aquí on descobrim que el famós trencall de la discordia, ha portat molt d'enrenou.


Es veu que el trio guanyador format pels italians (Lenzi, Eydallin, i Boscacci) 4h18'50" a meta, va tirar pel dret o sigui cap avall, augmentant l'escassa avantatge que portaven a la cordada perseguidora (Kilian, Anthamatten i Marti) 4h21'08" totals, que van pujat "el maleit repetxó" perdent totes les opcions de victòria, fet que hauria d'haver comportat la desqualificació de l'equip guanyador, cosa que finalment la organització va passat per alt...


Mica en mica anem prenent consciència de la fita. El temps total invertit 11h13' per creuar la línia d'arribada i la posició final, els 247ens per mi és el de menys. El que realment m'importa és haver culminat amb èxit, la primera participació a la Marató dels Glaciars, una de les gestes d'aquest esport. Amb aquesta última aventura, tanquem un cercle amb l'Enric Martin que va començar fa 7 anys quan a les acaballes de la temporada 2010 - 2011, vam córrer junts en un RAL.LI del CEC i vam iniciar una idea que ara hem conclòs.


El projecte era participar en les 6 curses més emblemàtiques d'esquí de muntanya a nivell internacional. L' empresa no ha estat fàcil, ja que per participar en cadascuna d'aquestes proves cal ser seleccionat, previa acreditació d'un currículum amb resultats d'altres proves i també cal tenir en compte que 5 de les 6 són en format bianual, cosa que fa que tots els timmings s'allarguin més. De totes elles Pierra Menta, Mezzalama, Adamello Ski Raid, Tour du Rutor Extreme, Altitoy i Patrouille des Glaciers, només la última en anomenar és la que no hem pogut acabar, perquè malgrat estar a la línia de sortida, la organització va decidir avortar la competició per risc d'allaus i meteorologia adversa.


La majestuositat de l'entorn que hem travessat (Massís del Monte Rosa) i l'esdeveniment en sí no han decepcionat gens ni mica. El fet d'anar sense aclimatar ha estat un handicap important, ja que hem anat per sota de les nostres possibilitats, però de totes formes, hem acabat exultants d'alegria per la fita aconseguida. L' esperit de cordada i el treball en equip en aquesta carrera, és el màxim exponent d'aquest esport, doncs tots depenem un dels altres per què tot funcioni correctament. Més que una competició d'Esquí-Alpinisme diria que en cert moments era Alpinisme amb esquís.




El fet d'anar lligats per "un cordó umbilical" durant la meitat de la prova no permet la llibertat de moviments que un voldria i obliga a estar molt compenetrats, sobretot durant el descens amb esquís. Per això, cal estar molt alerta de les decisions que es prenen en la elecció del traçat, ja que afecten a la resta de cordada, provocant caigudes que poden tirar per terra tota la feina prèvia. Però també és una "línia de vida" tant sí un membre pateix un accident o cau en una esquerda, com si sorgeix un defalliment físic que et fa mantenir en tensió.




Agraïr des d'aquí a l'Enric Martin i en Pere Bonet, l'ajuda en els moments més crítics. D'això és tracta! I també a GR ZERO pel material subministrat per aquesta ocasió especial. Per acabar donar les gràcies a la Beth Porcar per la seva comprensió i a tots els familiars, amics i companys de fatigues que ens heu donat l'empenta que ens faltava abans i durant la prova.









Lluís Planagumà Grífol