ESPAI MULTIAVENTURA: CURSET D'ESPELEOLOGIA DIRIGIT A DONES 2n CICLE - GOUFFRE DES PYRENOIS

CURSET D'ESPELEOLOGIA DIRIGIT A DONES 2n CICLE - GOUFFRE DES PYRENOIS - PENE BLANQUE (ARBAS)

La 4ª i darrera sortida del segon curs d’espeleologia dirigit a dones, ha estat sense cap dubte el colofó final. El massís d’Arbas és un referent mundial dins el món de l’espeleologia. El seu interior destaca pel Sistema Felix Trombe – Henne Morte; Una xarxa de més de 104 kilómetres de galeries, amb una profunditat màxima de 1.000 metres de desnivell, i més de 50 entrades independents. Per la seva complexitat, es tracta d’un dels 10 sistemes més coneguts del planeta i la cavitat més llarga de França.

El dimarts anterior al cap de setmana del 13-14 de març vem quedar a l’A.E.Muntanya per organitzar la logística de la sortida (Topografia, Material i estrís necesaris, Aproximació, Condicions Meteorológiques, Intendencia, Allotjament, Indumentaria, i Planificació de la Ruta).

Divendres al matí, l’Ignasi, en Siscu, la Nuria i en Jordi Trujillo, ja van fer via cap a Mane (Haute Garonne - França), on vem instalar “el campament base” en dos bungalows del camping del poble. La resta de l’equip, en Pau i la Marta, i la Beth i jo vem sortir de Barcelona de forma esglaonada, després de treballar.

El viatge en cotxe va resultar únic, al disfrutar d’un paisatge nevat durant tot el trajecte. Al cap de 4 hores i escaig i 315 kilómetres arribàvem a lloc. La ruta que vem seguir va ser via Tunel del Cadi, Tunel de Puymorens, Foix, St. Girons, i Mane.

Un cop tots a lloc, mentre sopem l’Ignasi ens explica que a la tarda han aprofitat per veure com estava el camí i l’aproximació a la cavitat, Així com les dificultats per localitzar l’entrada de l’avenc a causa de la gran quantitat de neu acumulada.

L’endemà després de l’esmorzar ens dirigim cap a la Vall i la vila d’Arbas a 11 km de distancia. A l’entrada destaca un rétol, “Bienvenu au pays de l’ours”, i observem l’escultura tallada en fusta d’un os davant de la plaça de l’ajuntament. Realment, estem en un entorn molt rural, poc conegut i salvatge del Prepirineu francés.

Passat el darrer nucli habitat, la pista està plena de neu. Allí deixem els dos cotxes per evitar muntar cadenes. Amb el 4X4 d’en “Truji” fem 2 viatges, per pujar fins el punt on iniciem l’aproximació a peu. La temperatura no és massa freda i no fa vent. El paisatge espectacular i feréstec.

En Pau, aquest cop només ens acompanyarà fins l’entrada de la cavitat, ja que ha portat els gossos, i ens esperará a la boca de sortida. En poc més de 20’ caminant estem a l’entrada escollida per iniciar l’expedició. La Gouffre des Pyrenois està a 952 metres s.n.m. i es trova situada a la vessant nordest del massís. L’exploració consta d’una integral de 900 metres de progressió longitudinal i de 80 metres de profunditat, per sortir per la doble entrada de Pene Blanque a 915m. s.n.m., vessant sudoest.

Un aspecte important en la sortida d’avui, és que la primera part de la cavitat no ha estat visitada amb anterioritat per cap dels integrants del grup.

L’entrada de la Gouffre des Pyrenois és petita i estreta, i ens cal posar tots els sentits per poder seguir endavant. Es tracta d’un pou de 2 metres. L’interior segueix per una rampa descendent força encaixonada, que salvem per un doble passamà.

Mentre m’estic posant el rapelador, rasco amb el casc a la paret, i faig saltar una de les llums que tinc acoplades al casc. Un “problema menor”, perque ja no he pogut iluminar a llarga distancia, però el pitjor és que m’ha anulat força alhora de fer fotografies. Per contra a “alguns” els hi haurà anat bé, perque no perdés tant temps …

Mica en mica, tots anem progressant fins arribar a un punt clau. Des d’on estic situat escolto de lluny les veus de l’Ignasi i la Nuria que resonen molt. Són els que van per davant. M’imagino que després de rapelar uns metres veuré una sala més gran.

El que no podia esperar, és que el petate que porto penjant del maillon, cosa que un cursetista no té per que traginar, em faria la guitza, només iniciar el descens. En un instant, vaig veure com calia bloquejar el dressler en un rappel volat, i amb les mans lliures, treure les bagues de seguretat per començar a donar voltes al petate i desfer l’embolic de la corda.

Finalment, després d’uns minuts de tensió i amb el cor encongit, vaig solventar el percanç i vaig començar a baixar de nou. Em trobava al bell mig d’una inmensa sala. L’escassa llum que portava, no em permetia veure tot el que hi havia al voltant i més avall. En part millor, perque a la retina, encara rondava l’angoixa patida.

Després d’uns 40 metres de descens, arribem a un punt on cal fer un péndol. De fet només ho va fer l’Ignasi, quant va preparar l’instalació. La resta vem estirar la corda per tocar terra ferma. El pou volat continuava encara 80 metres més de profunditat.

A partir d’aquest punt, iniciem amb el puny i el croll una escalada relliscosa d’uns 20 metres de desnivell, mentre observem la resta de companys que poc a poc van rapelant per on hem passat els primers. Mentre tots ens reagrupem, aprofitem per fer un mos i estudiar la topografia de les següents galeries.

Durant un petit tram caminem sense cap mena d’ajuda técnica i de seguida s’ens obre una nova sala força ample i allargada. Progressem per un fort pendent de sorra, que ens obliga a anar quasi de cul a terra, ja que patina molt. Una paret de roca lateral a la dreta, ens ajuda a no decontrolar-nos.

Tot seguit, remuntem per una rampa fins un pas estret on cal fer un passamà i rapelar uns 4-5 metres. Aquí observem el primer rat penat del dia. La reinstalació ens fa passar molt aprop d’ell i cal tenir cura. El pobre animaló en estat d’hivernació, sembla força estressat, ja que cada cop respira més fort. Passat aixó cal superar amb la corda, una especie de sifó sec; Un “pujabaixa” o resalt de 3-4 metres. Seguim per un tram pla, fins trobar una gran estalagmita de més de mig metre de diámetre, a la part central d’una galeria. En aquest punt, cal pujar grimpant per una escletxa de roca pulida.

Aquí, l’Ignasi ens reclama silenci absolut, ja que hi ha una gran concentració de rats penats hivernant i no és questió de molestar-los en el seu habitat natural.

A dalt, el sostre és molt baix i cal anar de genolls o a la gatzoneta.

El sól és sec i dur. Ens trobem en una galeria fósil, que havia estat inundada per l’aigua fa milers d’anys i on podem observar incrustacions de restes d’animals a la roca.

De tant en tant la cavitat en sí, ens va presentant infinitat d’esvorancs pels que no passem i deixem al marge, ja que l’intenció és fer una integral i sortir per l’altre vessant de la muntanya per la ruta escollida. Per tant fem cas omís a les alternatives.

Ja portem quasi 3 hores d’exploració i cal estar concentrat per afrontar una nova dificultat técnica, un passamà volat que acaba en una aresta afilada, per continuar amb un rappel on cal passar per un desviador fent un salt o un péndol. Situació difícil de transcriure…!

Passat aixó ens trobem amb una rampa ascendent que es fa per una corda plena de nusos. Només ens resta fer un doble passamà per parar a dinar. Però la sort s’ens gira d’esquena, ja que en Siscu pateix una forta estrebada a la cama, que ha torçat els plans. Per tant, ens dividim en dos grups. L’Ignasi, la Marta i en Siscu no s’aturen i continuen abans que es refredi la cama d’aquest últim. La resta reprenem la marxa després de menjar alguna barreta.

Ens queden uns 400 metres de distancia per sortir a l’exterior, totalment plans i sense dificultats. L’únic problema és que cal anar a quatre grapes o de genolls, ja que ens trobem en un laminador, un tunel d’un metre d’alçada màxima excavat per l’aigua.

De tant en tenim un petit respir, ja que podem incorporar-nos del tot en una “especie de bombolla” per posar-nos drets i aixecar el cap.

Aquest tram t’obliga a avançar en una posició incómode i fatigosa. Sort que obtenim una recompensa inesperada en forma d’estalagtites, columnes i inclús una bandera de gel, amb una textura semblant al “vidre de Murano”. Ens entretenim força estona fent fotografies i jugant amb les tonalitats del gel.

En poca estona ens trobem a la sortida natural de Pene Blanque, una doble boca impressionant. El constrast crómatic és bestial. De la foscor interior més absoluta a la lluminositat exterior de la neu. Per fi som de nou al món que coneixem. Hem travessat una part del massís per les seves entranyes. Ens resta un rappel amb neu i gel vestits d’espeleólegs per salvar el darrer obstacle.

Un cop en Jordi recupera la corda, ens obrim pas caminant entre un important gruix de neu. Cal superar uns 100 metres de desnivell fins arribar a un coll, per terreny costerut i amb neu fonda fins el genoll. Després baixem fins a conectar amb el camí que porta a la Gouffre des Pyrenois. La tornada s'ha fet un xic més llarga. En total una hora sobre terreny nevat.

Quan arribem al cotxe, en Siscu ens comenta que ha pogut caminar pel seu propi peu, per tant tots ens quedem més tranquils, ja que patir un accident més greu sota terra hagués pogut ser molt problemàtic.