Després que l'any passat no es pogués celebrar la segona edició, d'una matinal que ja s'ha convertit en tradició en aquestes dates nadalenques, avui ens hem reunit 10 companys amb ganes de gresca, per tal de trotar pel Parc Natural de Collserola, en la seva versió més salvatge, amb el lema de sempre "La pista forestal em produeix alergia".
Així doncs a les 9h del matí el grup format per la Sílvia Givogre, en Carles Espierriz, en Josep Maria Compte, en Jordi Martí, l'Àlex Saldes, en Dani Sanz, en Dionís Hidalgo, l'Eduard Gonzàlez, en Marc Navarro i un servidor hem sortit dels voltants del Velòdrom d'Horta, amb la intenció de fer una neteja de toxines abans de la bacanal gastronòmica dels dies que s'apropen...
Resulta curiós, que en Dionís hagi estat l'únic que ha repetit en les dues edicions realitzades, aspecte a tenir en compte quan en els propers anys calgui accedir per sorteig a la inscripció, degut a l'allau de peticions per participar-hi... Podrà dir ben alt, que les ha fet totes i tindrà l'honor de córrer sense tenir que passar cap filtre de temps, ni justificar-se com atleta d'èlit.
Conyes a part, cal dir que el grup s'ha mostrat molt homogeni en tot moment, malgrat que la majoria no havíem coincidit mai junts, fent un entrenament per muntanya, però si que tenia excel·lents referències, i era una bona premonició. Després de més de 18 mesos de lesió, per culpa de la maleïda pubalgia m'he pres aquesta sortida de companys com un test de qualitat per veure el meu estat de forma i com responia el cos als impactes sobretot de les baixades.
El recorregut es pot dir que ha estat pràcticament calcat al de l'any 2011. Sortim pel carrer que dona accés a l'entrada al Parc del Laberint. Un centenar de metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença la primera pujada per un camí de terra, que de sobte abandonem per pujar pel costerut GR-6, que ens portarà fins a dalt del Turó de Valldaura. Només començar, pugem 275m+ en 2Km i les cames ja treuen fum, fum, fum, malgrat que falten 3 dies pel 25 de desembre...!
Des de dalt s'observa fins i tot la neu del Pirineu. El dia és molt nítid i la pluja de fa pocs dies ha esborrat del tot la contaminació que hi havia arrel del potent anticicló que s'havia instal·lat en el darrer mes. Tot seguit fem via per un sender carener fins a una cruïlla que si seguim recte porta al Turó de La Magarola, encara que nosaltres girem a ma dreta baixant per un corriol molt ombrívol que ens conduirà a una pista que ens serveix per empalmar amb un nou descens per una trialera que ens portarà directament a l'ermita de Sant Medir.
Un cop a la Font del Miracle ens hidratem, i fem una petita incursió a la Font de Sant Medir, molt amagada entre la vegetació selvàtica de Collserola. Un racó que li tinc una estima especial, per la tranquilitat que transmet. A continuació trotem durant 1Km aproximadament per pista forestal fins un trencall que senyalitza a Can Borrell. De nou tornem a estar al GR-6 en sentit invers. Ara tenim uns 100m+ que cadascú fa al seu ritme. Una vegada arribem a un encreuament, unifiquem el grup i aprofitem per recuperar l'alè.
A partir d'aquest punt tenim uns 2.5Km de sender que va seguint el perfil de la muntanya i que resulta molt còmode per augmentar la velocitat de creuer del grup. Al final sortim a una pista principal, que és la via per accedir a la Masia Can Borrell. Nosaltres girem en sentit contrari, travessant la carretera de Cerdanyola, per arribar en poca estona a l'àrea recreativa de Can Coll on omplim bidons en una font.
Algú ja comença a dir quan queda per acabar... Els hi dic que aviat arribarem al punt més llunyà. En concret pugem fins la Turó de la Guàrdia, des d'on s'observa tota l'area metropolitana del Vallés. El traçat s'està caracteritzant per ser un autèntic trenca cames amb constants puja i baixes que no deixen indiferent a ningú. El descens torna a ser tècnic en algun tram, i serveix per fer una selecció natural que ja fa estona que es veu.
En Marc i en Dani els tinc enganxats darrera meu com si fossin paparres... La Sílvia ha anat la 4ª durant tot l'entrenament, i a mida que van passant els kilòmetres es troba millor amenaçant amb la possibilitat de fer podi...! En Carles també està anant de menys a més i sembla que després de més de 12Km ha trobat el seu ritme. A prop de Can Codina fem un puja baixa per un viarany que podíem evitar anant per la pista, però la qüestió és anar posant obstacles al personal...
Estem als afores de Cerdanyola, tot i que no ho sembla, ja que evitem la pista en la majoria del casos excepte quan es tracta de trams de connexió. Hem fet un parell d'incursions camp a través entre la espessa vegetació, on calia vigilar de no topar amb les branques del arbres i hem acabat aquest tros corrent per la llera d'una riera seca, fins que hem anat a parar molt a prop de l'Ermita de Sant Iscle de Les Feixes.
Abans d'encarar el torrent del mateix nom, hem coincidit amb la Secció de Muntanya del C.N.Sant Andreu, que han vingut a posar el Pessebre, un ritus molt tradicional que sempre han fet les entitats excursionistes en aquestes dates. A destacar que està fet d'una forma ecològica i sostenible, ja que les figures estan fetes de molles de pa pintades. Durant aquest 10' llargs que hem estat xerrant ens han ofert tot tipus de ganyips, "polvorons" i fins i tot vi de bota per recuperar líquids...
Quan iniciem de nou la marxa ens adonem que l'Àlex ha anat tirant, vaja que no ha parat amb la resta del grup. Per tant decidim seguir per un camí estret descartant un sender que més tard empalmarem de nou al no trobar rastre "d'ell" en una cruïlla que condueix al Coll de la Ventosa si s'avança en sentit ascendent. Aquí hem optat per tirar avall i retornar cap a l'itinerari previst seguint el Torrent de Sant Iscle, un indret tancat i humit on s'hi amaguen sovint força senglars.
El darrer tram de pujada a salvar es fa feixuc i les forces ja que comencen a estar justes, però tothom està per la labor i amb més o menys patiment aguanta el xàfec com pot. Ja s'ensuma el final i es treuen forces per no abaixar el ritme. Per rematar la jugada, malgrat divisar el pàrquing del Velòdrom, pugem el "Mata matxos" i ens arribem fins el Forat del Vent, sempre per corriols tot i que la pista és més directe.
El descens final el fem per la Font de la Marquesa, on aprofitem per fer moltes de les fotografies que il·lustren la crònica per tenir un record individual d'una jornada rodona, amb bona companyia i gaudint d'un entorn privilegiat per una gran ciutat com Barcelona. Desitjant poder compartir més aventures, us desitjo Bon Nadal i un Pròsper Any Nou 2014.
Lluís Planagumà i Grífol