Translate

04 d’octubre 2016

LA PURITO PIRATA 14/08/2016

LA PURITO "PIRATA" 14/08/2016




Doncs sí! La Purito "Pirata" al sac per sorpresa meva i sense quasi entrenament previ, tant per volum de kilòmetres com sobretot de metres de desnivell positiu, acumulats a les cames.






Segurament és el repte més imprevist que he fet mai, ja que a les acaballes de la temporada d'esquí de muntanya vaig patir una lesió als genolls per desgast dels meniscs i dels cartílags, que em va obligar a renunciar a la temporada de curses a peu per muntanya. Zegama - Aizkorri i sobretot el Trofeo Kima, primera vegada que havia estat seleccionat, són el que més greu m'ha sabut. El fet de veure que la recuperació aniria per llarg em va provocar una espècie d'angoixa interna que va degenerar en un estat d'apatia, sense ganes de seguir ni amb altres esports alternatius. No trobava consol a la mala sort, havent de tallar de soca-rel i renunciar a la preuada plaça de la cursa "skyrunner" més mítica per deixar de pensar-hi...









Ja sabem que córrer és l'esport més traumàtic pel que fa a lesions i l'edat no perdona si ja portes anys de rodatge. És el que diuen, però mai vols fer-te'n la idea. Cada any que passa, surten nous problemes i els cargols cada vegada grinyolen més. Sabem que un dia caldrà baixar una marxa o reduir la intensitat, però costa assumir-ho. Així doncs, després de sortir de forma esporàdica en bicicleta durant els mesos de Maig (143Km en 4 dies) i Juny (132Km en 4 dies), a mitjans de juliol veig l'anunci de la 1a edició de la Marmotte Pyrenees 163Km i 5.600m+. Em sembla una animalada i no crec que tingui temps per preparar-la. Un mes i mig i amb les vacances pel mig... és molt poc! 








Començo a donar veus a alguns companys habituals, però no trobo "partenaires" per fer un entrenament conjunt. Al menys, la cursa em serveix d'inspiració per tornar a agafar la bicicleta amb més freqüència malgrat no tenir clar que faré. Tanco Juliol (510Km en 10 dies i 1.250m+ el dia de major desnivell positiu). Em plantejo el primer cap de setmana d'agost per fer volum i desnivell amb en Josep Maria Serrainat i en Joan Farré que faran la Purito (145Km i 5.200m+) però coincideix amb el meu aniversari i ho deixo per incompatibilitat familiar.








Al mateix temps, ja fa setmanes que em volta pel cap renovar la bicicleta. Després d'haver-ho mirat en diverses ocasions, trobo la que em fa el pes. No és que em dediqui a comprar-ne cada tres per quatre, sinó que ja tocava fer un canvi després de 8 anys... Ara serà qüestió de fer una bona tirada!. El dilluns 8 d'agost em donen el nou joguet i aprofito per fer una sortida de 115Km, a les que segueixen dos més de 30Km i 122Km dimecres i dijous de la mateixa setmana.









Falten 3 dies per que facin La Purito, i pot estar bé anar a veure els companys que participaran. Després de parlar amb en Jep Serrainat el mateix dissabte i trobar allotjament a la Seu d'Urgell, pujo cap a Andorra amb la intenció de veure l'ambient de la cursa i fer un entrenament de qualitat, aprofitant per conèixer part de la prova cicloturista més dura d'Europa fins el moment. Ni més ni menys que 145Km i 5.200m+ amb 6 Ports de Muntanya. Caldrà agafar provisions energètiques, per ser el més autònom possible i arribar fins on el cos em deixi.








Així doncs, diumenge matí, uns 20' abans de l'inici de la prova, ens trobem amb en Jep i en Joan. Ells amb dorsal i xip, i jo sense; Ells amb il·lusió i jo a l'expectativa; Ells amb els nervis previs de qualsevol repte i jo sense pressió al no tenir un objectiu concret; Ells més fibrats del compte i jo amb alguns quilets extres; Ells amb molts kilòmetres i hores de rodatge, jo amb ganes de fer un bon entrenament i un test dels meus genolls; Ells amb una cadència de pedaleig alta i jo amb un ritme inferior; Ells millor que vagin pel seu compte, jo pel meu...








Sortim a les 8h plegats de Sant Julià de Lòria fins Andorra la Vella. Malgrat voler compartir l'experiència junts més estona, a la rampa de Les Escaldes deixo que facin la seva, ja que porten una o dues marxes més, només començar i no estic per forçar el meu cardio abans d'hora. Em dedico a rodar al meu ritme gaudint de la fresca matinal i observant les primeres pedalades cara amunt, de la resta de participants, camí d'Encamp. Cal recordar que la marxa és amb transit obert, però de moment el tràfic és nul.







Una vegada creuem el poble d'Encamp, deixem la carretera principal que puja cap al Port d'Envalira, i girem a l'esquerra per iniciar la primera dificultat orogràfica del dia. El Coll de Beixalís és de 1ª Categoria amb 6,4Km al 8,4% de mitja. Per mi, tots els ports que es fan a la cursa són desconeguts, ja que no els he fet mai en bicicleta, fet que em dóna un plus de motivació.









Aprofito els trams més durs i lents per gravar en video i fer alguna foto en marxa. Ens els primers compassos del port ens passa un tàndem que s'obre pas entre l'estreta carretera i la multitud de ciclistes que som. Els reconec gràcies al maillot de Four Factors. N'hi més ni menys que en Sergi Cots i en Raul "Koala" amb qui compartim unes paraules durant alguns metres. Van molt forts tot i portar una bicicleta de 20Kilos de xassís, però van sobrats de motor.








Es tracta d'una ascensió molt dura amb percentatges superiors al 9% de mitja durant la meitat de la pujada i on es va fent progressivament una selecció natural. Cadascú ha d'ésser conscient del ritme que ha de portar i de la jornada d'alta muntanya que li espera. Com diu la majoria, lo important és acabar la marxa dignament i sense haver de posar peu a terra, cosa que comparteixo absolutament.









El dia és esplèndid i l'escalfor del sol comença a deixar-se notar. Caldrà hidratar-se a consciencia i regular les pulsacions de cada pujada per no patir un defalliment prematur. Després de 1h14' de marxa arribo dalt del Coll de Beixalís a 1.795m. (Km 20 aprox.). Mentre faig les fotos de rigor, coincideixo amb en Xavi Paz regidor de l'Ajuntament de Molins de Rei que es dona a conèixer al veure el maillot del Triatló Molins.








Tot seguit, descens divertit i revirat per una zona molt obaga, passant per Anyós Park i La Massana, on tenim el primer contacte amb el transit d'Andorra. Cal vigilar malgrat la policia ens dóna la prioritat a les rotondes del nucli urbà. En poca estona ja som al poble d'Ordino, on iniciem el segon ascens del dia, el Coll d'Ordino de 1ª Categoria, que guanya 693 metres en 9.9Km amb un pendent de 7% de mitja.








Durant la pujada m'emparello amb en Vicent de Dénia amb el dorsal 1370, que em comenta que té a la seva dona també en cursa, però que va un xic més enrere. Renoi, això no tothom ho pot explicar. Pugem a ritme, mentre anem petant la xerrada, per distreure una mica la ment de tants percentatges i metres de desnivell. Quant ens resten els darrers 3-4 kilòmetres es divisa a mà esquerra, en primer pla el Pic de Casamanya un clàssic de l'excursionisme i l'esquí de muntanya. Després de 57' coronem el segon alt del dia.










Una vegada al Coll d'Ordino (Km 41) a 1.980m, i unes 2h30' de marxa trobem el primer avituallament, on tothom para per reposar forces. Jo porto barretes, gels i fruits secs de sobres per tota la cursa i em vaig administrant pel meu compte. El traçat continua amb un fals pla d'un parell de kilòmetres, per tot seguit iniciar un llarg descens de més de 25Km on destaca el Pic de l'Estanyó i la Vall del Valira Oriental. El recorregut creua les Parròquies de Canillo, Encamp, Les Escaldes, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria de nou.









Durant aquest trajecte cal ser curós amb el transit doncs hi ha més densitat de vehicles. Just al costat del punt de sortida de la marxa, comença l'Alt de la Rabassa també de 1ª categoria. Es tracta del tercer port de la jornada i el de més distancia d'ascensió 13,5Km salvant 912m. de desnivell amb un percentatge mig d'un 6, %. A destacar els primers 5Km amb rampes mitges superiors al 9%.









Passat Juberri el pendent es suavitza i dona per contemplar el paisatge amb més tranquilitat. Fins i tot es veu la frontera al fons de la vall. Posteriorment la carretera gira cap a l'esquerra passant per Naturlandia, on la multitud de cotxes que ens ha avançat posen fi al seu destí. La resta de la pujada, es fa més fàcil i en poca estona, arribem a una cruïlla, a la cota 1800, on la organització ha muntat l'avituallament. Després de 1h18' d'esforç i malgrat que manquen 3Km per coronar segons el rètols, la cursa ja davalla de nou cap a Sant Julià. Porto unes 5h invertides fins ara.








Estem al Km 82 de la marxa, i portem uns 2.600m+ a les cames. Els genolls no es queixen i decideixo seguir amb l'aventura sorpresa... Durant el descens, es poden observar gran quantitat de plantacions de tabac, distribuïts en forma de grades que donen un toc més rural al paisatge que es debat entre l'alta muntanya i la massificació immobiliària. Una vegada de nou a Sant Julià, cal fer un petit tram de carretera en direcció a la frontera.








Just a la sortida del poble, cal girar a mà dreta i creuar un pont sobre el riu Valira, per iniciar el plat fort del dia, el Coll de la Gallina. Es tracta d'un port de Categoria Especial amb 12.3Km d'ascensió, on es guanyen 1.019 metres de desnivell, amb un pendent mitjà de 8,5%. Als primers metres em trobo amb en Pau de Corredors.cat i la Marta Muixí del Koala'sTeam que estan esperant al tàndem d'en Raúl i en Sergi.








Els comento que van per davant, si no han patit cap problema i segueixo cap amunt. El sol ens cau directe i la calor comença a ser sufocant, doncs estem a les hores centrals. Amb la bicicleta vaig buscant totes les ombres que puc, malgrat envair el carril contrari, ja que el tràfic és quasi nul al tractar-se d'una carretera molt local. Cal tenir present que la meitat de kilòmetres són per sobre del 9% de mitja amb puntes del 17 i 18% especialment els darrers 4Km que fins no fa gaire era una pista forestal utilitzada pels contrabandistes.









A aquestes alçades de la prova els pinyons del 30 i 32 van de fàbula per superar les rampes infernals, sense haver d'arribar al límit de les forces. A mitja ascensió, coincideixo amb el dorsal 485, el participant de més edat amb 72 anys, tot un exemple de sacrifici i d'una vida dedicada a aquest esport. Malgrat el patiment als trams més drets, encara he tingut humor per gravar imatges de vídeo, on queda reflectit l'esforç dels companys del voltant.









A destacar la Pilar del Borges Team que ha fet una gran ascensió mantenint una cadència de pedaleig molt ferma i constant. Un factor que bastants ciclistes hem acusat, és el fet d'haver de dosificar l'aigua, doncs no hi havia cap punt d'aigua intermig i el desgast acumulat, més la forta insolació ha causat estralls. Per sort, després de 1h22' de patiment i unes 7 hores des de l'inici, he culminat el Coll de la Gallina a 1.910m., sense posar peu a terra, ni sense símptomes de cap dolor muscular perillós. Un èxit vist l'entrenament previ.









Estem al Km 110 i de torno a demanar permís per omplir bidons i agafar un plàtan. Mentre faig un kit kat, van arribant altres companys, algun amb deshidratació o fortes rampes a les cames, que acabaran malauradament la seva aventura aquí, i altres contents per superar la bestia negre de la jornada, però el gra encara no està ni al sac ni ben lligat...! El descens cap a Sant Julià és dels que promet...









Carretera estreta i sinuosa, corbes peraltades i un pendent molt pronunciat són els ingredients adients per patir un ensurt en cas d'arriscar més del compte, afegint una variable extra com és el trafic obert. Al cap d'uns pocs kilòmetres sortim a una via més ample, que és la carretera que va cap a Os de Civís. Nosaltres girem a la dreta en direcció contrària i en un tres i no res tornem a la civilització.










Ja només queden dos ports i el venir a fer un entrenament de qualitat, vistes les sensacions, ha deixat pas a la possibilitat d'aconseguir un repte en majúscules. Per aquest motiu camí d'Andorra la Vella, on té inici el 5è port, l'Alt de la Comella, m'alimento i m'hidrato bé per evitar la visita de "l'Home del Mazo" que pot treure el nas en qualsevol moment...









Malgrat que la temperatura ambiental és alta, la xafogor no ofega. La pujada de 4,3Km, té un desnivell de 345m+. Es tracta d'un port de 2ª categoria que vist el seu percentatge mig del 8,1% hauria de ser de 1ª categoria, sinó fos per que és curt. Les cames ja fa hores que pedalen per inèrcia però cada vegada costa més guanyar metres amunt. En total amb un xic més de 30' fem l'Alt. Just abans de coronar, omplo bidons al penúltim avituallament.








Tot seguit cal fer alguns kilòmetres mantenint la cota de nivell abans d'iniciar el descens que ens deixarà a tocar d'Encamp. Ara sí; Només queda l'últim cop de ronyó per completar l'exigent ruta ciclista que transcorre per gran part dels País dels Pirineus. Els nervis comencen a fer acte de presència creuant els dits per que no es torci res en el darrer sospir. Penso amb en Jep i en Joan, amb en Raul i en Sergi, i amb molts altres companys que sé que estan en el mateix sidral. Cadascú al seu ritme i lluitant pel seu compte.








Després de recuperar forces a l'avituallament d'Encamp, afronto el sisè i últim port del dia, els Cortals d'Encamp de 1ª categoria. La pujada de 8.9Km, 754m+ i un pendent mitjà del 8,5%, té dues parts diferenciades segons m'informa un voluntari. Els primers 5Km són duríssims amb un percentatge mig superior al 9% i la resta són un pel més portables, però la veritat és que caldrà tirar de cap, cames i cor per superar el darrer obstacle i assaborir un nou èxit.








Només sortir d'Encamp, les rampes són infernals i poso el pilot automàtic pensant en arribar a l'Ermita de Sant Jaume dels Cortals, a partir d'on la cosa afluixa. Metre a metre vaig restant la distancia, al mateix temps, que baixen en sentit contrari altres ciclistes que ja han finalitzat la prova, i que van donant ànims, als que estem patint de valent cara amunt. Durant el trajecte final, algun ciclista ha posat peu a terra, i marxa cap-cot caminant cap a la línia d'arribada. 









Després de 10h22'' entro a meta una mica encongit i sense aixecar el cap, sobretot al passar amb la bicicleta per la carpa, on donen d'obsequi una placa de finisher, el qual després em mostra un company. He vingut a la marxa de forma improvisada i sense dorsal, i poc em pensava acabar-la. Creuar la línia d'arribada així per sorpresa, no és exactament el mateix, ja que sembla que el teu pas per la prova no queda reflectit enlloc, però lo important és haver viscut l'experiencia i formar part de la família que han finalitzat la segona edició de "La Purito".  









El Gps delata les hores reals invertides: 9h17' pedalant i 1h05' fent fotos, vídeos, o simplement fent les parades de rigor a cada punt d'avituallament. La sensació final, és immillorable, doncs no he patit cap crisi en cursa, i el físic ha soportat la càrrega perfectement, malgrat tenir molesties a les cervicals les dues darreres hores. Després d'això, deixo de banda el fet de
participar a la I edició de la Marmotte Pyrenees ja que cal aportar certificat metge i em fa mandra tornar a Barcelona per fer els tràmits.













Per qualsevol objectiu, no hi ha res millor que estar motivat, per fer-lo o no. Les excuses no valen i aquesta ocasió, no serà l'excepció. Per mi, la il.lusió de recórrer el que no has vist, és molt superior al que ja coneixes, i aquest és el veritable motiu per no fer aquesta "opera prima" que tindrà lloc a finals d'agost. Marxo cap a casa amb la consciencia tranquila i amb molta pau interior, per veure que la lesió al genolls, em permet gaudir en altres variants esportives.







Lluís Planagumà i Grífol.











10 de setembre 2016

EDITORIAL SPORTVICIOUS - EL ESQUÍ DE MONTAÑA COMO DEPORTE OLÍMPICO

EDITORIAL SPORTVICIOUS - EL ESQUÍ DE MONTAÑA COMO DEPORTE OLÍMPICO


Hace menos de un mes, que han reconocido a la ISMF (International Ski Mountaineering Federation) como miembro de pleno derecho dentro del Comité Olímpico. Probablemente el estreno será en los Juegos de Invierno de China 2022.

Se trata de una excelente noticia para la salud de este deporte, ya que se hace realidad un sueño, muy esperado por el colectivo que practica el esquí de montaña de competición, también llamado skimo o esquí-alpinismo, que a pesar de ser un deporte muy minoritario, en la última década ha cogido mucho auge, ya sea por las ganas de experimentar nuevas modalidades, por la masificación de las estaciones o incluso por la crisis económica que ha provocado que un buen número de aficionados, hayan puesto el punto de mira, en otras alternativas más sostenibles para la economía particular.

Pero el quid de la cuestión, no es la notificación de una nueva disciplina dentro del elenco oficial; Si nó por qué se ha tardado tantos años en dar a conocer un deporte que reúne todos los requisitos del espíritu olímpico (Alto Nivel de Compromiso y Sacrificio, Competitividad, Flair Play, Espectacularidad, Tecnicidad, ...). El Atletismo es el deporte rey en los Juegos de Verano, como lo es el Esquí Alpino en los de Invierno. Pero la realidad, es que el esquí de montaña podría considerarse el origen o el padre de este último, ya que este deporte nació como un medio de vida (caza) y comunicación (desplazamientos) en las regiones árticas.

En Europa surgió como una forma de ocio a cargo de intrépidos aventureros que cargaban con unas tablas de madera a cuestas y luego se deslizaban montaña abajo, o incluso con fines militares para vigilar y evitar invasiones en los territorios fronterizos del arco alpino; De ahí la gran tradición de carreras por patrullas o equipos que existen en esta zona y que engloban las pruebas de más prestigio. Por eso no se entiende por que la disciplina más genuina y auténtica, no ha tenido el mismo renombre que sus otras variantes. Será que se trata del hermano pobre? Será que no genera un negocio de venda de forfaits, ni las infraestructuras inmobiliarias que hay alrededor de las estaciones...?

Bueno, dejemos el tema en el aire... Es sólo una reflexión personal. Sólo decir que la familia del skimo está muy orgullosa de poder ver el fruto de una semilla que ha costado mucho esfuerzo y dedicación por parte de los miembros de las federaciones, centros excursionistas, organizadores de carreras, voluntarios, guias de montaña, expertos en prevención de aludes, deportistas de élite de la especialidad y en definitiva todos los "participantes del montón" entre los que me incluyo.

Aquí teniu l'enllaç: REVISTA SPORTVICIOUS Nº 26

Lluís Planagumà i Grífol

03 de maig 2016

PATROUILLE DES GLACIERS - PDG 22-23/04/2016

PATROUILLE DES GLACIERS - PDG 22-23/04/16





L'abril del 1943, tot just fa 73 anys, es va disputar la 1a edició de la prova d'esquí de muntanya més antiga del món i la de major distancia en una jornada, que perdura en l'actualitat. Es tracta d'una travessa en equip de tres persones, de 53Km i 4.000 metres de desnivell positiu, que uneix les localitats de Zermatt, Arolla i Verbier als Alps Suïssos. L'origen de la cursa, es remunta a l'època de la Segona Guerra Mundial, quan l'exèrcit suís "patrullava" amb esquís els cims fronterers del sud-est del país a fi d'evitar una invasió alemanya.

Aquesta travessa servia, per seleccionar i veure la capacitat de planificació i patiment dels seus soldats, per la causa. En els seus inicis la prova només era pels militars, però arrel d'un accident mortal l'any 1949 d'una patrulla en una esquerda d'una glacera, la cursa va ser prohibida durant més de 30 anys fins l'any 1986, data a partir de la qual, la cursa s'obre als equips civils i ja no deixarà de tenir continuïtat en format bianual.








Així doncs, a mitjans del setembre passat, decidim fer la preinscripció i provar sort a la loteria ja que l'alt nombre de peticions supera de molt el volum màxim de participants. Estem parlant de números estratosfèrics pel que respecte a aquest esport. Ni més ni menys que 1.800 patrulles es donen cita cada dos anys, el que vol dir 5.400 atletes. Tot un fenomen de masses a l'abast de pocs per que la PDG, és la ultra marató de l'esquí-alpinisme per excel·lència. A mitjans de novembre rebem la confirmació que hem estat agraciats amb un dorsal al sorteig i al mes de desembre ens toca pagar la inscripció de 1510CHF, al canvi uns 400€ per barba, que ens fan dubtar en si apuntar-nos o no, però és la cita de l'any i no sabem si hi podrem tornar, o sigui que no hi ha volta de full...!










Els 53 Km i 4.000m + diuen que equivalen a 110Km d'esforç...! I quin millor premi per tancar la temporada'15-'16 que fer-la per primera vegada. Quan parlem d'aquest nivell de curses, totes mereixen un respecte tant gran, que fa que amb mesos d'antelació vagis estudiant els metres de desnivell i les hores d'entrenament que caldrà acumular, per assimilar el repte que tenim per davant i aquesta amb molta més raó, ja que no ens hem exposat mai a tantes hores d'esforç sobre uns esquís.








Veurem com ho afrontem amb l'Enric Martin i en Pere Bonet, ja que la temporada hivernal ha estat molt dolenta en quant a innivació, i no hem fet cap entrenament específic per aquesta prova, pel que correspon a la tècnica de progressió amb esquís i encordats, sobretot baixant. Cal recordar que un dels trets característics d'aquesta cursa, és el fet d'haver d'enllaçar en plena nit, uns 1.000 metres de desnivell positiu i uns 500m de negatiu per una glacera formant una cordada de tres.








A 10 dies vista, els nervis ja comencen a sorgir... però el més preocupant pel que a mi respecte són les molèsties musculars que m'han impedit entrenar des de fa ja una setmana. Malgrat anar al fisioterapeuta a fer una sessió de descarrega, sembla ser que hi ha alguna cosa més. Antiinflamatoris i gel seran la recepta... però ni amb això n'hi ha prou per millorar.





Cal mirar a fons la lesió, però no hi ha temps real per tenir un resultat mèdic abans de marxar cap a Suïssa, per això intento parlar amb l'amic Albert Andrés, company que vam incloure com a reserva, per que si té disponibilitat i ganes de substituir me, però resulta que fa poc que ha marxat a Grècia a un camp de refugiats a fer tasques humanitàries i jo... preocupat per coses més banals!









Un cop parlat amb els companys Enric i Pere, no queda altre alternativa que anar a provar sort, i a veure com responen el genoll i el bessó dret. La mobilitat reduïda de la cama, no em permet córrer i caldrà veure com reacciona al moviment de lliscar amb pells cap amunt i al descens amb esquís. Les 14-15 hores amb les botes posades no ens les traurà ningú! Buff quin patir ens espera!!! 

Així doncs, dimarts 19 d'abril en Pere, junt amb en Marc i l'Albert, fan via cap a Ginebra amb avió per posar-nos les dents llargues abans d'hora fent el Breithorn un cim de 4.000 i escaig molt accessible des de les pistes de Zermatt amb una meteorologia envejable, i contrastant de primera mà la sortida dels primers participants la nit de dimarts.









Nosaltres marxem el dijous 21 de Barcelona per carretera, sota un fort aiguat fent dos canvis de vehicles, primer a Sabadell, on pugem al cotxe d'en Jonathan Valladares, àlies "Jon" i Sra. (Montse) i més tard a Figueres on canviem tots els estris a la furgoneta d'en Xavi Guillaumes, àlies "Guillot", Sra. (Montse) i en Xavi Colomer, àlies "El Marquès", que són l'equip Taga Team. De camí cap a Suïssa, el tema de conversa està servit. La borrasca que ens toca de ple, durant els primers kilòmetres del viatge, sembla que ens afectarà el dia de la cursa.







Volem creure en un gir radical del temps o en un canvi del vent, però per dins sabem que no serà l'edició més lluïda, i que ens tocarà ballar amb la més lletja de nou, per no sortir de la tònica habitual. Tothom està molt animat pel repte, però jo vaig amb certa desgana. Quan no estàs bé, és el que té. El meu subconscient té por i no vol enfrontar-se a una situació de risc de nit, en una glacera amb esquerdes, sense visibilitat a causa de la boira i la neu que es preveu i sense medis aeris per traurem d'allà en unes condicions "meteo" que cada cop aniran a pitjor. No vull viure aquest malson, que sembla que està predestinat.







Aquest any cada cop que hem anat a una competició internacional, hem patit mal temps i aquesta no serà l'excepció... Fontblanca (Andorra), Altitoy (Pirineus-França), Tour du Rutor (Aosta-Italia) i Patrouille des Glaciers (Valais-Suïssa). Després de sopar a Chamonix, amb vistes a la glacera de Bossons i comentar batalletes varies amb els companys, anem a dormir a la gite Fleur de Neige als afores de la mateixa localitat.







Divendres un cop esmorzats, entrem a Suïssa després de creuar el Col de La Forclaz i sense pausa arribem a Täsch, on agafem el microbus que ens pujarà fins a Zermatt per 5€. Fa sol i una temperatura agradable. Caminant amb tot l'equipatge ens dirigim cap a l'estació de tren on just davant hi ha l'arc de sortida de la cursa i tota una sèrie de carpes. Pel carrer principal es respira la PDG. Tot és un anar i venir d'equips que van a passar el control de material.








Ens dirigim cap al pavelló on hem quedat amb en Pere. Fa hores que està dels nervis, ja que ens esperava a primera hora del matí i no hem arribat fins les 13h, però encara queden més de 10 hores per iniciar l'aventura... Ja amb el Marcòlic Power al complet, passem l'estricte check-in del material. Les poblacions involucrades en la cursa i el que correspon a la organització, traçat, seguretat, avituallaments, control de material, etc està dominat pels militars.







Es pot dir, que pels que no hem fet la "mili", farem un intensiu de 2 dies complint ordres vestits de civil!. Tal com entrem al pavelló, hi ha diferents taules on a cada patrulla li assignen dos comandaments que revisaran per rigorós ordre la llista de material homologat per la UIAA i la ISMF, mesurant esquís, bastons, piolet, sonda, pala, i revisant l'estat de botes, casc, Arva, pells de foca, arnés, ulleres de sol i ventisca, guants i manta tèrmica, i posant l'enganxina corresponent conforme està verificat.










Fins i tot l'Enric ha de donar explicacions al capità en cap, per que els comandaments inferiors no ho veuen clar, adduint que una corda de 100 metres no es pot tallar, per fer-ne dues. Al final es resol a favor nostre ja que al reglament no ho especifica. Vaja, uns perepunyetes de nassos!. A en Xavi Guillaumes li fan comprar una sonda nova si volen participar a la cursa, ja que es un xic més curta del que toca (240cm).








Després d'això, ens donen tota la documentació que ens pertoca. Aquí ens separem dels companys de viatge, ja que en funció del número de dorsal, t'assignen un hotel o altre. Nosaltres anem cap al Pollux, un 4 estrelles al carrer comercial, a 100m de la sortida, millor quasi impossible. Ens instal·lem, i després de dinar fem una migdiada d'una hora que es queda curta, ja que cal fer la motxilla a consciència doncs en 20 litres de capacitat, hi ha de cabre la roba d'abric extra, guants, etc... a part dels gels, barretes i sals per tota la cursa, ja que no ens en fiem de la austeritat dels militars...!







També preparem la corda i la goma elàstica, ja que al travessar una gelera, hem d'anar tots tres encordats, i cal estudiar bé la logística per no perdre massa temps en cursa i intentar progressar amb certa normalitat. Som conscients que no ho hem practicat, i que el descens serà el moment més complicat. Segons els experimentats cal que el pitjor baixador vagi primer (Jo), el més aplicat de la classe al mig (Enric), i el restant darrera (Pere). Per tant a l'Enric li tocarà portar la corda i repartir-la cap al davant i el darrere quan toqui.

Realment els preparatius de la cursa ja són una tasca d'equip, doncs l'espai i el pes d'aquesta, farà que hàgim de repartir sobretot el tema hídric i alimentari entre en Pere i jo. Tot aquests mal de caps que avui se'ns presenten, són part de la prova. De fet des de que hem arribat al poble entre una cosa i l'altre, poca estona hem estat relaxats. Ara amb la feina feta anem a sopar que són les 19h i només queden 4 hores de relativa calma...









Després de sopar, a les 20h passades anem a acomiadar-nos d'en Marc i l'Albert, els companys de viatge d'en Pere, que avui han fet gran part de la primera pujada i que marxen cap a Verbier per veure demà l'arribada. En acabar, mentre l'Enric i en Pere tornen cap a l'hotel em quedo sol una estona, per assaborir l'atmòsfera que hi ha a la línia de sortida amb la banda militar tocant marxes. 









Al intentar pujar a un banc de pedra per fer una fotografia, noto una forta punxada al bessó, i un intens dolor al menisc. El tinc com bloquejat i no puc doblegar la cama dreta. Marxo molt coix cap a l'hotel. El món se'm ve a sobre. Ara sé que no acabaré aquesta prova i no em veig arribant amb els companys fins el punt on puc abandonar la cursa, sense posar en problemes la continuïtat de l'equip. Cap cot pujo a l'habitació, maleint per que he hagut de fer aquell pas...











Mentre estem mirant la web per saber la distància i desnivell que hauré de fer perquè en Pere i l'Enric puguin continuar com equip de dos sense ser desqualificats, els veïns de l'habitació del davant ens indiquen que la cursa d'avui s'ha anul·lat sense més informació i que demà matí, sabrem si es sortirà la nit de dissabte o quedarà definitivament suspesa, però pinta malament doncs la previsió per diumenge encara és més dolenta. 










La noticia sent egoista, per mi no pot ser millor. És molt lletja aquesta reflexió envers els companys però és la meva realitat. La lesió, amb la nova rebrincada ha empitjorat i sento cert alleugeriment fins demà matí. De seguida corre la veu i el whatsapp de la resta d'equips catalans treu fum. Quedem per fer una cervesa i comentar la jugada amb l'Oriol Montero, en Jordi Ballester, i en Roger Angües entre d'altres coneguts.







Algunes patrulles totalment equipades, que sortien a les 22h i 22h45' desfilen desmotivats cap als seus hotels, entre ells en Jordi Godayol i Cia. Nosaltres sortiem a les 23h30'. És dur dir-ho, però jo segueixo en el meu món i amb la meva pel·lícula, mentre la resta de companys senten ràbia i decepció tot esperant la decissió de l'endemà.

Dissabte ens llevem a les 9h, amb la noticia de l'anul·lació definitiva segons han publicat a la web o al facebook, sense donar gaires explicacions, i convidant-nos a tornar el xip al pavelló. Realment, se'ns queda cara de xai degollat pel fet de ni sortir, però la meteorologia mana i ho sabem. El que emprenya és fer el llarg desplaçament per res, si sabien que tindriem mal temps. Podien haver-la posposat per la setmana següent, com van fer a la Mezzalama l'any 2015, avisant en un parell de dies d'antelació!









Per mi, la comunicació és un respir, però per la resta és un pal en tota regla. Després d'esmorzar, molts equips comencen a desfilar cap a l'estació de tren, i les maletes es converteixen en les protagonistes de la jornada. En Pere serà un dels primers en marxar. Els menys inconformistes, surten a fer pells per treure's en certa manera el mal sabor de boca. Aquest és el cas dels nostres partenaires de viatge, que aprofiten gran part de la jornada. En canvi l'Enric, prefereix anar a caminar pels voltants.










Jo em dedico a descansar a la recepciò de l'hotel fins la hora de marxar amb tren cap avall. Tot plegat a les 18h de la tarda, arrenquem amb la furgo des de Täsch, per fer d'una tirada el 1.000Km que ens separen de casa. El final de l'aventura acaba entrant a casa unes 12 hores més tard, amb les primeres llums del dia, cansat i amb ganes de penjar els esquís per una bona temporada, el problema és que la resta d'activitats que volia fer a partir d'ara, hauran d'esperar més del compte!






Lluís Planagumà Grífol