EL MERIDIÀ VERD EN BTT DEL 1 AL 4 DE NOVEMBRE DE 2007
Durant el passat pont de Tots Sants un total de 15 ciclistes (9 nois i 6 fémines) han participat en la travessa, tot i que tothom no ha tingut els 4 dies de festa.
La ruta en principi transcorre entre Ribes de Freser i El Masnou, però l’hem adaptat per finalitzar a Sant Andreu de Palomar. 8 persones hem finalitzat amb éxit tot el recorregut !! Hem passat per les comarques del Ripollés, la Garrotxa, Osona, Vallés Oriental, Maresme i Barcelonés amb un total de 205 kilometres i més de 4.500 metres de desnivell positiu fets.
Amb molta puntualitat, entre les 8h30’ i les 8h45’ hem començat cada dia a pedalar, excepte la primera jornada, 9h30’que vem arribar a Ribes de Freser amb tren!!
Totes les fotos a: http://picasaweb.google.es/lluispatins/MERIDIAVERDENBTT0104NOVEMBRE2007
Etapa 1- Ribes de Freser-Vallfogona de Ripollés (48 Km + 1450 m)
Sota un sol radiant, un total de 12 persones iniciem una nova aventura plena de sorpreses! Es tracta de l’etapa més dura a causa del desnivell, encara que els primers 5 Km són per carretera fins a Bruguera, i els 6 Km restants fins el Coll de Jou (1680m s.n.m.) per pista encimentada. El paisatge espectacular, amb infinitat de tons i colors que dóna la tardor.
Hem pujat 750m + de cop sota la presencia del Taga (2.040m), des d’on hem vist les primeres neus del Pirineu. La baixada fins Ogassa (Km 22), molt ràpida i amb vistes a la Serra Cavallera. Al poble omplim bidons i patim l’única punxada del dia (Ester).
Tot seguit circulem per un tram de via verda de “la Ruta del Ferro”. En Xavi Fargas pateix una caiguda que li provocarà que l’endemà no pugui continuar, a causa de la poca mobilitat del muscle.
A prop de Sant Joan de les Abadeses (Km 29) hem creuat el riu Ter amb una remullada de peus, característica de les nostres sortides. Tot seguit iniciem el segon tram de pujada del dia per camins plens de códols que dificulten la ciclabilitat. En Miquel té rampes als quadriceps i prefereix baixar el ritme.
Passat el Coll de l’Home Mort en un replà al costat d’una masia, parem a dinar. Són les 15h30’ i aprofitem l’escalfor del sol que encara ens toca. A aquestes alçades de l’any ja és nota i molt quan l’ombra ens agafa, moment en el que reprenem la marxa per pista ampla en constant ascens fins el Coll de Santigosa (Km 40). Aquí trobem una senyal del Meridià verd que coincideix amb el Meridià de París, un segment del qual, el que va de Dunkerque a Barcelona, va servir per definir la unitat de longitud del metre (m).
Encara ens resten 200 metres de desnivell i amb bastant de fang per rampes molt dretes durant 3 km. Arribats a la cota 1250 iniciem baixada fins a Vallfogona de Ripollés.
Entrem al poble a les 17h50’. Ens allotjem en una casa de turisme rural a Can Pau, on fem un sopar de germanor. L’ambient que es respira és de molt companyerisme i ilusió per descobrir nous paratges. Cada dia és una aventura que el grup ha disfrutat a fons!
Etapa 2-Vallfogona de Ripollés- Tavérnoles (48 Km + 950 m)
Sortim puntuals a les 8h30’ amb força fred; Sort que els primers 6 km són de forta pujada (500 metres de desnivell) i aviat entrem en calor. Les dures rampes desperten a tot el personal que ha de posar els cinc sentits per superar-les.
El paisatge, bucólic i rural. Les fagedes ens han fet xalar de veritat. Ciclem per uns indrets molt salvatges plens de fulles caigudes que encatifen la pista forestal. Un cop al coll de la Creu de l’Espinalt dins la Serra de Santa Magdalena iniciem descens fins a Vidrà (Km 16) on parem per esmorzar coca de forn i una especie d’ametllat boníssim! Encarreguem entrepans per dinar.
En Miquel ha punxat abans d’arribar al poble. Serà l’únic percanç del dia.
Seguint el curs de la Vall del Ges passem per un tram no ciclable coincidint amb la Tosca dels Degollats. Continuem en baixada fins a la presa del Forat Micó i creuem fins a 5 cops el riu Ges amb escàs cabdal.
Passat Sant Pere de Torelló, la vegetació és més minsa. Predominen els camps de conreu i es respira un ambient de purins. Atravessem el Graons el Rei (Km 29) i circulem paralels al Torrent de la Fàbrega. Més endavant parem una estona per reposar forces i divisar l’entorn que ens envolta. Al nord l’ermita de Bellmunt, a l’est Cabrera i la Serra d’Aiats, al sud el Montseny, i al oest la Plana de Vic.
A Roda de Ter (Km 42), l’Ester ens deixa ja que l’endemà treballa. En Gusmà ha trencat el portapaquets i junt amb en Toni s’apropen a Manlleu, per comprar-ne un. No hi ha sort.
Després de Roda de Ter un corriol a la vora del riu posa el colofó de la segona etapa.
A Tavérnoles hem fet mitja pensió a l’Hostal el Roquet. L’Ivan i la Silvia han recollit a la Roser a la estació de tren i tots han fet cap a l’hostal.
Etapa 3- Tavérnoles-Cardedeu (60 Km + 1250 m)
A les 8:45 hores arrenquem les màquines. Abans cal dir que els hi hem fet un repàs.
Les baixes temperatures 3ºC han estat presents durant les primeres hores d’avui, amb zones gebrades.
A Sant Julià de Vilatorta (Km 7) s’han afegit al grup l’Ivan i la Silvia que viuen aprop i ens acompanyaran dues jornades igual que la Roser.
Durant força estona seguim per corriols les senyals del GR-2 i del Meridià Verd a través d’uns racons plens d’alzines i lloses de pedra fins al Santuari del Puig de l’Agulla (Km 13).
Sembla un bosc de fades i nans!!
Pedalem direcció sud vorejant el Puig Grifó. El descens fins a Seva és per pista ràpida i perillosa. Aquí, és on en Gusmà pateix una forta contusió. Resultat: casc trencat i cremades i cops diversos, però sense més conseqüencies...
Tant als restaurants de El Brull (Km 26) com a Coll Formic (Km 32) on voliem dinar, s’han negat a fer-nos un miserable bocata!! Estaven desbordats de gent! Hem fet us dels ganyips i les “patates guarres”.
Tot i que un bidó ple de vi de les diferents collites de les dues primeres nits, ha servit per remullar les goles més refinades. Amb la calor d’aquests dies el caldo ha anat agafant graus i en alguns moments ha donat ànims al grup.
La llarga baixada que hi ha passat el Pla de la Calma (Km 38) i que porta fins al pantà de Vallforners (Km 48), ha tingut consequències pels més agosarats (2 punxades Ivan i Lluís).
A Cànoves (Km 53) hem arribat a les 17h50’ El sol fa estona que ha marxat.
El darrer tram, 6 Km fins al final d’etapa el fem per carretera per anar més lleugers a causa de la foscor. En fila india i amb les llums i reflectants posats entrem a Cardedeu. Fem cap a l’Hotel d’en Xurin a les 18h10’ sans i estalvis, però amb més gana que “un mestre d’escola”. Sort que la casa fonda ens ha recuperat amb els seus 3 plats per sopar i l’excel.lent buffet d’esmorzar.
Etapa 4- Cardedeu-Barcelona (50 Km + 1000 m)
La darrera etapa, ha estat també força entretinguda. Per sort no ha passat res problemàtic.
Hem sortit de Cardedeu al voltant de les 9 del matí, per camins paralels a la via del tren, i després hem creuat l’autopista just a l’alçada del peatge de la Roca del Vallés (Km 10).
Deixem el Turó del Gall a l’esquerra i de seguida ens enfilem per la Serralada del Litoral. Els seus reguerots i el sauló han castigat el físic, ja malmès després de 160 kilometres dels dies anteriors. A l’alçada de l’ermita de San Bartomeu de Cabanyes (Km 16) ens creuem amb el GR-92, que ja no deixarem fins a la Conreria.
Hem esmorzat-dinat al Restaurant “El Senyor” molt a prop de la Roca d’en Toni (Km 21).
A la Creu de Can Boquet, ens deixa l’Anna que viu a uns 10 minuts. La resta pedalem fins al Coll de la Font de la Cera (Km 28), resseguint la carena, camí de la Conreria, amb continus puja i baixa. Les xemeneies del Besós es veuen de lluny però no arriven mai. Hem passat just per sota el Turó d’en Galzeran. El terreny és trencacames!!
Creuem la carretera pel coll de Montalegre (Km 33) i el collet de Vallençana (Km 39). Aquests darrers kilometres són un suplici, per més d’un... El desnivell va fent mal!.
La última pujada al Puig Castellar (Km 43) amb la bicicleta a coll, ha recompensat l’esforç, gracies a les vistes de la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana. A la baixada pel barri del Singuerlin 2 punxades (Gusmà i Miquel) han posat la nota de color.
Una foto davant de l’A E. Muntanya (Km 50), i unes birres i unes braves a la plaça de les Palmeres, han posat fi a una nova fita.
Han participat: Gusmà i Beth Porcar, Pilar Valenzuela, Miquel Barbany, Roser Capdevila, Xavi Fargas, Ivan Raga, Silvia Nogueras, José Funes, Toni Jofre, Nacho Sasselli, Anna Rodriguez, Ester Nebot, Jordi Farré, i un servidor.
Han realizat la travessa complerta Gusmà i Beth Porcar, Pilar Valenzuela, Miquel Barbany, José Funes, Toni Jofre, Nacho Sasselli, i un servidor.
26 de novembre 2007
29 d’octubre 2007
LLANÇÀ-MASNOU EN BTT 12-14/10/2007
LLANÇÀ-MASNOU EN BTT 12-14/10/2007
El passat Pont del Pilar els companys de l'Agrupació Sant Jordi vem fer la tradicional sortida de cap de setmana que des de fa 3 anys organitzem per la geografia catalana.
Aquest cop vista la impossibilitat de trobar allotjament a la ruta prevista inicialment pel Sud de Catalunya: Bonastre - La Senia, hem optat per escollir una ruta amb un ventall més ampli pel que fa a les pernoctacions, tractant-se d'un cap de setmana llarg.
El passat Pont del Pilar els companys de l'Agrupació Sant Jordi vem fer la tradicional sortida de cap de setmana que des de fa 3 anys organitzem per la geografia catalana.
Aquest cop vista la impossibilitat de trobar allotjament a la ruta prevista inicialment pel Sud de Catalunya: Bonastre - La Senia, hem optat per escollir una ruta amb un ventall més ampli pel que fa a les pernoctacions, tractant-se d'un cap de setmana llarg.
Matinada del divendres 12, encara negra nit, les 5, a Palau Reial 3 bicis a la panxa de l’autocar i 3 rodes als seients, més endavant farien el mateix les 10 restants. A les 8, els tretze btteros, com un clau a Llançà, s’aixecava un dia esplèndid i més tenint en compte les pluges caigudes els dies anteriors. El nostre àngel de la guarda estava al cas! (En endavant: AG.)
En un plis plas, bicis muntades ja!...però al Sergi se li trenca una brida...un dels germans Xernánz se’n treu una d’on qui sap on i s’arregla; anem per carretera resseguint la costa fins a Port de la Selva (+0 m), fotos a la platja...que si aquest perfil meu no és el bo, que si tira una altra...som com vedettes; pujada directe per asfalt cap el Monestir de Sant Pere de Rodes (+520 m) amb vistes magnífiques sobre el Cap de Creus, la badia del Port de la Selva, i al fons cap a l’interior el Paratge Natural de les Alberes. A les 10 ja som a dalt (Km 14).
El track que vam seguir en aquesta sortida va estar baixat d’internet i no en sabíem la paternitat, encara que no ens caldria esperar gaire per a veure quin tarannà gastava el pare: ens fa baixar per la Serra de Pau 520 m de desnivell amb la bici a coll per un rierol intransitable, expressions diverses no reproduïbles van acompanyar la baixada; vam trigar 1 hora i tres quarts per a fer 5 escassos quilòmetres enmig de matolls espinosos.
En aquest interval “plàstic man” fent cabrioles sobre el precipici va caure dues vegades, i com no, va trencar dues brides del portapaquets que, altre cop, els germans Xernánz van arreglar amb freda professionalitat.
Un cop a baix, esmorzem en un lloc a Pau on no tenien ofici ni per a fer un trist bocata. Des del migdia fins les quatre de la tarda creuem la zona del golf de Roses de nord a sud. Ciclem pels canals de rec, platges i els rius La Muga i el Fluvià, que hi han entre Castelló d’Empúries (Km 31) i Sant Pere Pescador (Km 44) passant per dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb circulació lenta pels senders del parc que porten als punts d’observació de les aus, a causa del nombre de visitants al ser un dia festiu.
Fins aquí ja portàvem 7 punxades, un nombre excessiu pel nostre standard....és fa tard i comencen els nervis. El “poro” d’en Toni l’inflem 3 o 4 cops abans del dinar... L’Armentera, Viladamat, Albons, i Bellcaire d’Empordà són els pobles per on passem abans d’arribar a Torroella de Montgrí (Km 64), encongint l’estómac al olorar les flaires que surten dels diversos restaurants que anem trobant.
Travessem el riu Ter i marxem per un tram paral·lel al riu Daró fins a Gualta. I quan la gana ja era insuportable l’AG ens va proporcionar en el poble de Fontanilles (Km 70) un àpat al restaurant Can Bech que ens ho va fer oblidar tot. L’havia escollit en Lluis, un xicot que ha passat de menjar patates guarres de súper, als *** Michelin.
Acabat el dinar el temps se’ns va tirar a sobre i pedalant cap a Palamós ens va caure la nit i sense voler, vam fer una nocturna! Just abans a Palafrugell (Km 88) havia punxat el narrador, moment que va aprofitar per a dir els quatre clàssics renecs.
Durant una hora vam pedalar entre la foscor amb l’ajuda dels frontals per una pista que passa per Ermedàs i Sant Joan de Palamós.
Finalment vam arribar a la meta que es deia: Hotel Trias, un lloc agradable, però on ens van donar un sopar d’hospital que no mereixíem. En una terrassa, uns cafès i unes quantes copes van tancar el dia. S’havien fet 100 km i 1.100+.
En un plis plas, bicis muntades ja!...però al Sergi se li trenca una brida...un dels germans Xernánz se’n treu una d’on qui sap on i s’arregla; anem per carretera resseguint la costa fins a Port de la Selva (+0 m), fotos a la platja...que si aquest perfil meu no és el bo, que si tira una altra...som com vedettes; pujada directe per asfalt cap el Monestir de Sant Pere de Rodes (+520 m) amb vistes magnífiques sobre el Cap de Creus, la badia del Port de la Selva, i al fons cap a l’interior el Paratge Natural de les Alberes. A les 10 ja som a dalt (Km 14).
El track que vam seguir en aquesta sortida va estar baixat d’internet i no en sabíem la paternitat, encara que no ens caldria esperar gaire per a veure quin tarannà gastava el pare: ens fa baixar per la Serra de Pau 520 m de desnivell amb la bici a coll per un rierol intransitable, expressions diverses no reproduïbles van acompanyar la baixada; vam trigar 1 hora i tres quarts per a fer 5 escassos quilòmetres enmig de matolls espinosos.
En aquest interval “plàstic man” fent cabrioles sobre el precipici va caure dues vegades, i com no, va trencar dues brides del portapaquets que, altre cop, els germans Xernánz van arreglar amb freda professionalitat.
Un cop a baix, esmorzem en un lloc a Pau on no tenien ofici ni per a fer un trist bocata. Des del migdia fins les quatre de la tarda creuem la zona del golf de Roses de nord a sud. Ciclem pels canals de rec, platges i els rius La Muga i el Fluvià, que hi han entre Castelló d’Empúries (Km 31) i Sant Pere Pescador (Km 44) passant per dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb circulació lenta pels senders del parc que porten als punts d’observació de les aus, a causa del nombre de visitants al ser un dia festiu.
Fins aquí ja portàvem 7 punxades, un nombre excessiu pel nostre standard....és fa tard i comencen els nervis. El “poro” d’en Toni l’inflem 3 o 4 cops abans del dinar... L’Armentera, Viladamat, Albons, i Bellcaire d’Empordà són els pobles per on passem abans d’arribar a Torroella de Montgrí (Km 64), encongint l’estómac al olorar les flaires que surten dels diversos restaurants que anem trobant.
Travessem el riu Ter i marxem per un tram paral·lel al riu Daró fins a Gualta. I quan la gana ja era insuportable l’AG ens va proporcionar en el poble de Fontanilles (Km 70) un àpat al restaurant Can Bech que ens ho va fer oblidar tot. L’havia escollit en Lluis, un xicot que ha passat de menjar patates guarres de súper, als *** Michelin.
Acabat el dinar el temps se’ns va tirar a sobre i pedalant cap a Palamós ens va caure la nit i sense voler, vam fer una nocturna! Just abans a Palafrugell (Km 88) havia punxat el narrador, moment que va aprofitar per a dir els quatre clàssics renecs.
Durant una hora vam pedalar entre la foscor amb l’ajuda dels frontals per una pista que passa per Ermedàs i Sant Joan de Palamós.
Finalment vam arribar a la meta que es deia: Hotel Trias, un lloc agradable, però on ens van donar un sopar d’hospital que no mereixíem. En una terrassa, uns cafès i unes quantes copes van tancar el dia. S’havien fet 100 km i 1.100+.
Dissabte 13 es va aixecar radiant i amb una temperatura idònia; desprès d’una estona amb el raspallet i l’oli, les bicis tornaven a lluir com noves. No hi havia pressa l’etapa era curta: 75 km. Passades les 9 hores i amb un ritme turístic vam anar fent, passant per Sant Antoni de Calonge i Platja d’Aro fins que el desnivell ens va dir que ja havíem deixat la costa; des de Sant Feliu de Guíxols (Km 12), vam enfilar-nos cap al Coll de la Creu (+360 m) dins el Massís de l’Ardenya amb vistes al Puig Cols i Puig Gros.
A la baixada fins a Can Codolar els que anaven sobrats, van fer una mini prova d’equilibri. Es tractava d’arribar l’últim a meta. En Salvaugé, en Placueva i en Toni van fer de les seves!
El segon tram de pujada era fins a Montagut i el Puig de Cadiretes (+519 m), els primers com sempre, anaven primers, no diré noms perquè el sol fet d’anar al davant ja els compensa...i entre els altres el narrador movent la bici entre 0 km/h i quelcom més...però no gaire, en algun tram.
Una cadena trencada va partir el grup, encara que la intervenció d’en Xapi en el seu rol de mecànic, en té d’altres que no ha exercit en aquesta sortida, va solucionar ràpidament.
Quasi a dalt del cim i mentre esperàvem el reagrupament una “rave” muntanyenca, amb pastilles i porrets, què lluny els temps de les xiruques! era assetjada i escorcollada pels mossos i mosses d’esquadra, ens va entretenir.
Una hora llarga vam estar fent el beneit.
Agrupats de nou i desprès de la clàssica pregunta què c... fèieu tant d’estona per arreglar una cadena? vam fer el cim, on hi ha un munt de roques posades artísticament, ja es sabut que la natura imita l’art; la sessió de fotos va posar fi al temps del cim.
Com diu l’infiltrat d’en Bernat, el bo de les pujades és que s’acaben i ve la baixada. En la que venia a continuació la força de la gravetat ajudava de debò: una pista de sauló amb forta pendent i on no podies perdre el centre ja que si no la centrifugació de la mateixa t’expulsava cap a les sèquies laterals. Els frens xirriaven...sí, sí, uns més que altres...però tot deu els portava apretadets.
Abans d’anar a dinar que ja tocava, a l’alçada de la riera de Tossa de Mar, vam aprofitar per omplir els bidons en un camping i l’Arévalo va arreglar un radi d’en Salvaugé, reparació de 2on curs, on va mostrar una bona habilitat. El xicot també s’ha prodigat amb la geografia.
Una pujada de +200 m va definir al guanyador de la meta volant del dinar: el toni, en el (Km 46) que va ser en el restaurant El Senglar, on ens vam restaurar sense meravelles. Dinats i amb pressa per l’hora i els quilòmetres que mancaven es va decidir que en Bernat substituís al track per a portar-nos a l’hotel.
Es va lluir; com ell mateix va dir: una pista all mountain!
De Tordera (Km 60) vam endinsar-nos en les primeres estribacions del Montnegre fins a l’ermita de Sant Miquel de Vallmanya (Km 67) +200. D’aquí sortia un corriol humit i molt ciclable que moria a la riera de Santa Susanna. Ens va fer disfrutar de veritat!
Amb l’última llum del dia arribàvem al poble de Santa Susanna; ens esperava un H**** de la cadena Onabrava, on ens van fer pagar per anticipat (?) l’habitació i la beguda que vam beure al restaurant, malgrat la nostra estranyesa i reclamacions.
Un típic bufet, una passejada i uns cafès van dir adéu al dia, que ens havia donat 1500+ i 80 km.
En aquestes sortides la castedat és una constant, però sempre hi ha algú que vol pescar...ho va intentar en Gusma, però aquest cop tampoc va pillar i menys intentant-ho en l’idioma equivocat!
A la baixada fins a Can Codolar els que anaven sobrats, van fer una mini prova d’equilibri. Es tractava d’arribar l’últim a meta. En Salvaugé, en Placueva i en Toni van fer de les seves!
El segon tram de pujada era fins a Montagut i el Puig de Cadiretes (+519 m), els primers com sempre, anaven primers, no diré noms perquè el sol fet d’anar al davant ja els compensa...i entre els altres el narrador movent la bici entre 0 km/h i quelcom més...però no gaire, en algun tram.
Una cadena trencada va partir el grup, encara que la intervenció d’en Xapi en el seu rol de mecànic, en té d’altres que no ha exercit en aquesta sortida, va solucionar ràpidament.
Quasi a dalt del cim i mentre esperàvem el reagrupament una “rave” muntanyenca, amb pastilles i porrets, què lluny els temps de les xiruques! era assetjada i escorcollada pels mossos i mosses d’esquadra, ens va entretenir.
Una hora llarga vam estar fent el beneit.
Agrupats de nou i desprès de la clàssica pregunta què c... fèieu tant d’estona per arreglar una cadena? vam fer el cim, on hi ha un munt de roques posades artísticament, ja es sabut que la natura imita l’art; la sessió de fotos va posar fi al temps del cim.
Com diu l’infiltrat d’en Bernat, el bo de les pujades és que s’acaben i ve la baixada. En la que venia a continuació la força de la gravetat ajudava de debò: una pista de sauló amb forta pendent i on no podies perdre el centre ja que si no la centrifugació de la mateixa t’expulsava cap a les sèquies laterals. Els frens xirriaven...sí, sí, uns més que altres...però tot deu els portava apretadets.
Abans d’anar a dinar que ja tocava, a l’alçada de la riera de Tossa de Mar, vam aprofitar per omplir els bidons en un camping i l’Arévalo va arreglar un radi d’en Salvaugé, reparació de 2on curs, on va mostrar una bona habilitat. El xicot també s’ha prodigat amb la geografia.
Una pujada de +200 m va definir al guanyador de la meta volant del dinar: el toni, en el (Km 46) que va ser en el restaurant El Senglar, on ens vam restaurar sense meravelles. Dinats i amb pressa per l’hora i els quilòmetres que mancaven es va decidir que en Bernat substituís al track per a portar-nos a l’hotel.
Es va lluir; com ell mateix va dir: una pista all mountain!
De Tordera (Km 60) vam endinsar-nos en les primeres estribacions del Montnegre fins a l’ermita de Sant Miquel de Vallmanya (Km 67) +200. D’aquí sortia un corriol humit i molt ciclable que moria a la riera de Santa Susanna. Ens va fer disfrutar de veritat!
Amb l’última llum del dia arribàvem al poble de Santa Susanna; ens esperava un H**** de la cadena Onabrava, on ens van fer pagar per anticipat (?) l’habitació i la beguda que vam beure al restaurant, malgrat la nostra estranyesa i reclamacions.
Un típic bufet, una passejada i uns cafès van dir adéu al dia, que ens havia donat 1500+ i 80 km.
En aquestes sortides la castedat és una constant, però sempre hi ha algú que vol pescar...ho va intentar en Gusma, però aquest cop tampoc va pillar i menys intentant-ho en l’idioma equivocat!
Diumenge 14, van haver-hi dues baixes: el Sergi que estava enyorat i el Lluis per anar a un enterrament.
A la resta, ens quedava el més dur deia en Bernat, des de 0 a +680 fins dalt el Montnegre passant per la riera de Pineda de Mar, el Sot de Sant Andreu i el Sot de Canyamars fins el Coll de Creu Casalins (Km 16) amb fortes rampes, per a trobar-nos a dalt amb un bosc de castanyers i falgueres i magnífiques vistes del Montseny, que teníem al davant.
En el Roure de Sta. Maria del Montnegre una foto ens va immortalitzar. Un sifó de (+150m) va precedir una llarga baixada que seguia el GR-92 cap a Vallgorguina (Km 33). Allà de nou començàvem a tenir gana....era l’hora.
En aquesta situació el germà del téte va recomanar una pista per pujar directes al Santuari del Corredor a +640 des de +220 en 5,7km. Com pujava!
Com la cultura és la cultura, tot i la gana vam parar a veure el Dolmen de Pedra Gentil abans de fer el Santuari.
Un cop a dalt, baixada per pista i trialeres cap a l’urbanització de Can Massuet - el Far, i per carretera, on uns quants entre ells “el de la ett” van agafar els 70 km/h., fins Dosrius (Km 50), on Pantagruel no hagués passat gana amb aquella quantitat de trossos d’animals morts i rostits i amb un all i oli superb.
A Dosrius, un va fer la digestió al sofà de casa seva: el germà del téte. Els altres guiats pel téte la van fer per la riera d’Argentona a tota pastilla. Un consell: per no tenir digestions pesades, encara que et mengis una vaca, recomano les nostres digestions bufant a 25-30 km/h.
En Bernat va dir adéu a Mataró. A partir d’aquí la ruta va transcórrer pel litoral seguint els diferents passeigs dels pobles del Maresme. La gent va anar marxant, uns al Fòrum (Km 83) , un altre a Zona Universitària, i fins a Sant Just vam arribar en Pere i jo, a les set i mitja de la tarda. Altre cop 100 km i +1300m.
El narrador no voldria acabar aquesta crònica sense agrair, malgrat el seu agnosticisme, als Deus que vetllen pels btteros, l’haver fet sense cap incidència les sis sortides que portem...i també a l’AG que me l’oblidava.
Van pedalar:
Salvador Auge
Pere Lacueva
José Mª Chaparro
Lluis Planagumà
Gusmà Porcar
Toni Jofre
Xavier Xernánz
Sergi Xernánz
Bernat Laviña
Xavier Arévalo
Sergi Martínez
Marc Gómez
Miquel Molero
Miquel Molero i Lluís Planagumà.
01 d’octubre 2007
VI ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA
VI MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI 2007
http://www.zegama-aizkorri.com/argazkiak/2007/erd.html
El 23 de setembre del 2007 era un dia marcat en lletres majúscules en el calendari de curses de muntanya. Es cel.lebra la VI Mendi Maratoia Zegama-Aizkorri, prova final de la Copa de Mon de curses de muntanya del circuit Buff-SkyRunner World Series 2007.
El 20 de maig vaig tenir el primer contacte dins d’aquest àmbit de curses a la Marató de Muntanya de Berga, prova inaugural de la Copa de Món. Ara tocava anar a la “Major Festa de curses de muntanya del món”. Zegama és un petit poble de Guipúscoa a la comarca de Goierri amb 1.300 habitants, però això no ha impedit que des de l’any 2002, en que va tenir la primera edició, s’hagi creat un mite pel que fa a l’ambient i expectació que envolta aquesta cursa única i on creix la fama de forma exponencial cada any.
La prova de 42 kilometres i 5.472 metres de desnivell acumulat transcorre sobre un traçat d’excepcional bellesa i puja a 4 dels cims més alts d’Euskadi (Aratz, Aizkorri, Aketegui i Aitxuri). La organització només posa a disposició dels altletes 400 dorsals.
L’éxit de la cursa provoca que cada any hi hagi una allau de sol.licituds per optar, a través de sorteig, d’un dels 175 dorsals per corredors populars. La resta de pitralls es reserven als atletes d’èlit, els corredors que han finalitzat totes les edicions precedents, i els que fan una marca mínima l’any anterior; Aquest any el tall estava en 5h15’.
Per tant, correr aquesta marató per un atleta popular és un privilegi. No hi falten motius. La duresa del recorregut (molt técnic, un veritable trencacames), amb constants desnivells i amb fang; la varietat de paisatges (fagedes, zones de pastura, crestes de roca viva, boscos de coníferes i abetoses, calçada romana de pedra pulida);
les condicions meteorológiques canviants (fred, boira, pluja, sol, vent); Però per sobre de tot destaca la ilusió d’un poble i la seva comarca que anima apassionadament a tots els participants des del primer fins l’últim.
El nombrós públic que s’atansa per veure la cursa, es pot comptar per milers. Alguns fan nit a la muntanya per situar-se als punts més espectaculars.
El dia de la cursa és un dia on families senceres van a disfrutar d’un dia de muntanya i veure l’esperat pas dels corredors!!
L’atmosfera que es respira dins i fora de la cursa és excepcional, propi d’una etapa reina del Tour de França als Alps o Pirineus. La sensació que hem viscut els corredors avui és comparable a la que pot tenir un ciclista professional pujant les rampes d’algun port mític.
Està clar, doncs que els vascos tenen un do especial que els caracteritza; L’ajuda incondicional per tots aquells esports de caire individual que impliqui grans dosis de resistencia i d’esforç com l’atletisme o el ciclisme…
El passat dissabte 22 a les 7h del matí feiem cap a Zegama amb cotxe en Toni Jofre, que també va competir, la Gemma i la Beth, que va conduir en gran part del trajecte perque pogués descansar i no carregar massa les cames. Els nervis s’em menjaven per dins i per fora.
Després d’intalar-nos a l’hotel Alai al Port d’Extegarate, on vem dinar i fer una becaina ens dirigim cap a Zegama a uns 20’ en cotxe. Ara som 5, ja que hem fet amistat amb en Juanjo Perera, atleta canari, que ens explica la seva experiencia de la cursa de l’any passat. Recollida de dorsals, i a les 17h reunió informativa amb tots els detalls de la marató i punts d’avituallament.
Tot seguit la organització ens va obsequiar amb una exhibició dels esports rurals vascos a càrrec dels harrijasotzea (aixecadors de pedres) Inaki Perurena i el seu fill Inaixo i l’aizkolari (tallador de troncs) Àngel Arrostegui. Aquí ens trobem amb en Carles Montero i la Lidia que han aprofitat el cap de setmana llarg per veure in situ la cursa. També saludem a diversos companys de corredors.cat (Massa, Luigi, Bodi, etc...)
Per acabar la tarda un tast de sidra natural i formatge Idiazàbal. El sopar a base d’hidrats de carboni i a les 23h zzzzzzzzzzz!!!
L’endemà a les 6h diana. El dia s’aixeca molt humit i ple de boira però no plou, encara que la pluja d’ahir passarà factura… A Zegama gran expectació per part dels medis de comunicació locals i de TV3. Han vingut autocars d’afeccionats d’arreu per encoratjar als corredors que lluiten per la Copa de Món (catalans, segovians i mallorquins).
Durant l’escalfament previ em trobo un conegut d’Hostalets de Pierola, en Xavier Forner i la seva dona Beth, que ha vingut a viure l’aventura d’espectador, però que de ben segur que aviat ho farà de corredor…
Abans de la sortida, davant de les personalitats es balla el tradicional “aurresku” i tot seguit es recorda al cèlebre atleta madrileny Fernando Garcia, que va morí fa 1 any en accident de trànsit treballant de bomber.
A les 9h en punt es dona el tret de sortida. Els nervis s’alliberen de cop. La cosa, ara ja va en serio i cal córrer amb precaució i no deixar-se portar pels crits d’ànim del públic.
Fem una volta pel poble d’escassos 500 metres en la que casadcú pren posicions.
Serà tot l’asfalt que trepitjarem en cursa. Les families i els nens saluden i fan la claca al pas dels skyrunners.
Només sortir de Zegama (296 metres s.n.m.) ens trobem amb una rampa molt forta. El grup s’estira ja que molts corredors comencen a caminar... El públic omple aquests primers prats de pastura aplaudint i tocant la carraca. La veritat és que amb aquest ambient la cosa sembla més fácil de superar tot i que el camí és molt pendent, està moll i ja trobem gran quantitat de fang que provoca les primeres relliscades.
En Toni i jo passem pel Km 3 amb un temps de 26’46”. El trajecte ara, en gran part transcorre per pista i combina trams de corriol preciós. En ocasions opto per correr pels costats, plens d’herba per no trepitjar el pis central on hi ha molt aiguabarreig i així estalviar més d’una patinada. Fins el Km 5 hem pujat 500 metres de desnivell. A partir d’aquí iniciem un descens de 150 m. fins a Otzaurte Km 7. Al pas pel primer control Km 5,6 portem 42’45”.
Des de lluny ja es sentem els crits dels afeccionats a Otzaurte, punt on la cursa creua la carretera. Just abans d’arribar-hi, noto com el cor es va accelerant. De seguida ens topem amb el primer passadís humà, que ens reben a cops d’escallots. La Beth ha pogut copsar el moment del meu pas amb una instantanea, després ja no hi ha hagut ocasió.
Ràpidament hi ha un sender molt dret ple de gom a gom per ambdues bandes.
La cridoria m’ha disparat les pulsacions fins les 195 per minut. He forçat el ritme a causa de l’emoció. Pujo corrent amb la mirada fixe en el proper pas. El tram és dur i la gent està massa aprop per aixecar el cap. Quant s’acaba la part més forta i la presencia física de públic és menor començo a caminar intentant recuperar l’alè.
Cal saber dosificar-se i no deixar-se portar per les ansies de la gent que et dona suport. Més tard aquests estirabots poden enfonsar a més d’un i agafar una pàjara si es força el ritme a base d’emocions.
L’entorn ara és molt dens en quant a vegetació i la boira impedeix veure cap cim a mida que agafem alçada. Durant força estona hem transitat per boscos de faig trepitjant un gruixut coixí de fulles flonges a causa de la humitat. Més amunt ja arribant a l’Aratz el terreny és molt pedregós amb trams de petites tarteres.
La pujada al primer cim, l'Aratz de 1.445 m al Km 16.1 em dona una idea del ritme. Si puc aguantar-lo veig que podria estar al voltant de les 6h... La baixada per la calçada romana passant per l’ermita de San Adrià és de pronóstic reservat, però es supera sense cap entrebanc. Al arribar al Sancti Spiritu Km 20,1 un dels punt àlgids de la carrera, veig en Massaguer i en Xavi Forner que aprofiten per fer-me una foto. El crits i imputs visuals m'omplen els pulmons... La pujada la faig al trote intentant mantenir un ritme constant. La rampa és forta i rellisca peró la gent fa que no ho sembli tant. Em trobo sota els efectes estimulants del públic i més tard penso que potser m'he matxacat un pel massa!! També he vist a la penya skyrunner de Tortosa.Més amunt quant la boira ha desaparegut per complet i la cresta i cim de l'Aizkorri eren a tocar, he vist la invasió humana que ens esperava... La pell de gallina és poc!! Hi hagut moments que sentia tantes mostres d’ajuda i d’afecte que he tingut vergonya i m'he recluit en mí mateix mirant a terra sense aixecar el cap. No em sentia mereixedor de tantes lloances!! Però cada participant en cursa tenia la seva part de reconeixement.
Em deien pel nom de pila, pel cognom o simplement “Visca Catalunya”, “Visca el Barça”, aupa txapeldun, oso ondo, aurrera, etc... Ja no sabia si riure o plorar. Després ho he superat i mirava a la gent agraïnt-ho al crit de Gora Euskadi o aplaudint com ells.Al cim de l'Aizkorri 1.528 metres s.n.m. Km 22,6 he passat amb un temps de 3h26' junt amb en Toni Jofre, company d'entrenament. La vista des del cim era espectacular, però avui no era el dia més apropiat per disfrutar-ho amb tranquilitat...
La cresta, era fàcil però calia anar en compte a no fer un mal pas, ja que la roca viva o karst amagava moltes trampes. Han calgut fer un parell de sifons abans de pujar el cim de l’Aketegi de 1.548m i el sostre de la cursa, l'Aitxuri de 1.551 metres Km 23.7.
A partir d’aquí hem iniciat la baixada més técnica i directa de la marató. Molt perillosa a causa de la mollena, el fang, la roca viva i més avall l’herba llarga. Calia tenir els 5 sentits a cada peu. Un cop abaix al control d’Arbelar impressionava mirar enrera i veure el desnivell realitzat.
El tram fins a Oltze Km 27.1 m'ha recordat un bosc de follets amb tanta molsa per sobre els arbres. El corriol semblava pla, però calia apretar les dents si es volia fer corrent.
En Toni portava el pas i hem aconseguit avançar a 6 o 7 corredors. Més d’un atleta era incapaç de trotar després del descens de la Serra de l’Aizkorri.
Un cop a Oltze el camí s’ha obert cap un prat molt extens. La verda catifa natural ha servit per amorosir el passos dels nostres malmesos peus fins a Urbia km 29.2 disfrutant de l'espectacle de color que ens deparava l'herba humida. En Toni ha pres un metres d'avantatge i ens hem separat definitivament. La pujada de l'Andraitz ha estat sense cap dubte el meu moment més crític. El sol apretava i els kilometres ja pesaven massa... Un cop a dalt Km 31.5 la cosa ha canviat de color.
Només quedava una eterna baixada de 10 kilometres. Tot i anar amb prudencia he fet un bon descens sense patir caigudes ni estrebades musculars. La companyia de la Sonia Malo de la Selecció Catalana, m'ha servit per mantenir un ritme viu de cursa.
Ens hem alternat posicions i hem aprofitat per xerrar i tot.
El temps final no m’ha obsesionat, tot i que veia que no estaria per sota de les 6 hores per ben poc. Finalment entro a Zegama a les 3 de la tarda am un temps de 6h02'37" i la posició 219.
Cal dir, que no he patit cap crisis mental ni física, que em fes plantejar-me la cursa d’una altre manera.
El 23 de setembre del 2007 era un dia marcat en lletres majúscules en el calendari de curses de muntanya. Es cel.lebra la VI Mendi Maratoia Zegama-Aizkorri, prova final de la Copa de Mon de curses de muntanya del circuit Buff-SkyRunner World Series 2007.
El 20 de maig vaig tenir el primer contacte dins d’aquest àmbit de curses a la Marató de Muntanya de Berga, prova inaugural de la Copa de Món. Ara tocava anar a la “Major Festa de curses de muntanya del món”. Zegama és un petit poble de Guipúscoa a la comarca de Goierri amb 1.300 habitants, però això no ha impedit que des de l’any 2002, en que va tenir la primera edició, s’hagi creat un mite pel que fa a l’ambient i expectació que envolta aquesta cursa única i on creix la fama de forma exponencial cada any.
La prova de 42 kilometres i 5.472 metres de desnivell acumulat transcorre sobre un traçat d’excepcional bellesa i puja a 4 dels cims més alts d’Euskadi (Aratz, Aizkorri, Aketegui i Aitxuri). La organització només posa a disposició dels altletes 400 dorsals.
L’éxit de la cursa provoca que cada any hi hagi una allau de sol.licituds per optar, a través de sorteig, d’un dels 175 dorsals per corredors populars. La resta de pitralls es reserven als atletes d’èlit, els corredors que han finalitzat totes les edicions precedents, i els que fan una marca mínima l’any anterior; Aquest any el tall estava en 5h15’.
Per tant, correr aquesta marató per un atleta popular és un privilegi. No hi falten motius. La duresa del recorregut (molt técnic, un veritable trencacames), amb constants desnivells i amb fang; la varietat de paisatges (fagedes, zones de pastura, crestes de roca viva, boscos de coníferes i abetoses, calçada romana de pedra pulida);
les condicions meteorológiques canviants (fred, boira, pluja, sol, vent); Però per sobre de tot destaca la ilusió d’un poble i la seva comarca que anima apassionadament a tots els participants des del primer fins l’últim.
El nombrós públic que s’atansa per veure la cursa, es pot comptar per milers. Alguns fan nit a la muntanya per situar-se als punts més espectaculars.
El dia de la cursa és un dia on families senceres van a disfrutar d’un dia de muntanya i veure l’esperat pas dels corredors!!
L’atmosfera que es respira dins i fora de la cursa és excepcional, propi d’una etapa reina del Tour de França als Alps o Pirineus. La sensació que hem viscut els corredors avui és comparable a la que pot tenir un ciclista professional pujant les rampes d’algun port mític.
Està clar, doncs que els vascos tenen un do especial que els caracteritza; L’ajuda incondicional per tots aquells esports de caire individual que impliqui grans dosis de resistencia i d’esforç com l’atletisme o el ciclisme…
El passat dissabte 22 a les 7h del matí feiem cap a Zegama amb cotxe en Toni Jofre, que també va competir, la Gemma i la Beth, que va conduir en gran part del trajecte perque pogués descansar i no carregar massa les cames. Els nervis s’em menjaven per dins i per fora.
Després d’intalar-nos a l’hotel Alai al Port d’Extegarate, on vem dinar i fer una becaina ens dirigim cap a Zegama a uns 20’ en cotxe. Ara som 5, ja que hem fet amistat amb en Juanjo Perera, atleta canari, que ens explica la seva experiencia de la cursa de l’any passat. Recollida de dorsals, i a les 17h reunió informativa amb tots els detalls de la marató i punts d’avituallament.
Tot seguit la organització ens va obsequiar amb una exhibició dels esports rurals vascos a càrrec dels harrijasotzea (aixecadors de pedres) Inaki Perurena i el seu fill Inaixo i l’aizkolari (tallador de troncs) Àngel Arrostegui. Aquí ens trobem amb en Carles Montero i la Lidia que han aprofitat el cap de setmana llarg per veure in situ la cursa. També saludem a diversos companys de corredors.cat (Massa, Luigi, Bodi, etc...)
Per acabar la tarda un tast de sidra natural i formatge Idiazàbal. El sopar a base d’hidrats de carboni i a les 23h zzzzzzzzzzz!!!
L’endemà a les 6h diana. El dia s’aixeca molt humit i ple de boira però no plou, encara que la pluja d’ahir passarà factura… A Zegama gran expectació per part dels medis de comunicació locals i de TV3. Han vingut autocars d’afeccionats d’arreu per encoratjar als corredors que lluiten per la Copa de Món (catalans, segovians i mallorquins).
Durant l’escalfament previ em trobo un conegut d’Hostalets de Pierola, en Xavier Forner i la seva dona Beth, que ha vingut a viure l’aventura d’espectador, però que de ben segur que aviat ho farà de corredor…
Abans de la sortida, davant de les personalitats es balla el tradicional “aurresku” i tot seguit es recorda al cèlebre atleta madrileny Fernando Garcia, que va morí fa 1 any en accident de trànsit treballant de bomber.
A les 9h en punt es dona el tret de sortida. Els nervis s’alliberen de cop. La cosa, ara ja va en serio i cal córrer amb precaució i no deixar-se portar pels crits d’ànim del públic.
Fem una volta pel poble d’escassos 500 metres en la que casadcú pren posicions.
Serà tot l’asfalt que trepitjarem en cursa. Les families i els nens saluden i fan la claca al pas dels skyrunners.
Només sortir de Zegama (296 metres s.n.m.) ens trobem amb una rampa molt forta. El grup s’estira ja que molts corredors comencen a caminar... El públic omple aquests primers prats de pastura aplaudint i tocant la carraca. La veritat és que amb aquest ambient la cosa sembla més fácil de superar tot i que el camí és molt pendent, està moll i ja trobem gran quantitat de fang que provoca les primeres relliscades.
En Toni i jo passem pel Km 3 amb un temps de 26’46”. El trajecte ara, en gran part transcorre per pista i combina trams de corriol preciós. En ocasions opto per correr pels costats, plens d’herba per no trepitjar el pis central on hi ha molt aiguabarreig i així estalviar més d’una patinada. Fins el Km 5 hem pujat 500 metres de desnivell. A partir d’aquí iniciem un descens de 150 m. fins a Otzaurte Km 7. Al pas pel primer control Km 5,6 portem 42’45”.
Des de lluny ja es sentem els crits dels afeccionats a Otzaurte, punt on la cursa creua la carretera. Just abans d’arribar-hi, noto com el cor es va accelerant. De seguida ens topem amb el primer passadís humà, que ens reben a cops d’escallots. La Beth ha pogut copsar el moment del meu pas amb una instantanea, després ja no hi ha hagut ocasió.
Ràpidament hi ha un sender molt dret ple de gom a gom per ambdues bandes.
La cridoria m’ha disparat les pulsacions fins les 195 per minut. He forçat el ritme a causa de l’emoció. Pujo corrent amb la mirada fixe en el proper pas. El tram és dur i la gent està massa aprop per aixecar el cap. Quant s’acaba la part més forta i la presencia física de públic és menor començo a caminar intentant recuperar l’alè.
Cal saber dosificar-se i no deixar-se portar per les ansies de la gent que et dona suport. Més tard aquests estirabots poden enfonsar a més d’un i agafar una pàjara si es força el ritme a base d’emocions.
L’entorn ara és molt dens en quant a vegetació i la boira impedeix veure cap cim a mida que agafem alçada. Durant força estona hem transitat per boscos de faig trepitjant un gruixut coixí de fulles flonges a causa de la humitat. Més amunt ja arribant a l’Aratz el terreny és molt pedregós amb trams de petites tarteres.
La pujada al primer cim, l'Aratz de 1.445 m al Km 16.1 em dona una idea del ritme. Si puc aguantar-lo veig que podria estar al voltant de les 6h... La baixada per la calçada romana passant per l’ermita de San Adrià és de pronóstic reservat, però es supera sense cap entrebanc. Al arribar al Sancti Spiritu Km 20,1 un dels punt àlgids de la carrera, veig en Massaguer i en Xavi Forner que aprofiten per fer-me una foto. El crits i imputs visuals m'omplen els pulmons... La pujada la faig al trote intentant mantenir un ritme constant. La rampa és forta i rellisca peró la gent fa que no ho sembli tant. Em trobo sota els efectes estimulants del públic i més tard penso que potser m'he matxacat un pel massa!! També he vist a la penya skyrunner de Tortosa.Més amunt quant la boira ha desaparegut per complet i la cresta i cim de l'Aizkorri eren a tocar, he vist la invasió humana que ens esperava... La pell de gallina és poc!! Hi hagut moments que sentia tantes mostres d’ajuda i d’afecte que he tingut vergonya i m'he recluit en mí mateix mirant a terra sense aixecar el cap. No em sentia mereixedor de tantes lloances!! Però cada participant en cursa tenia la seva part de reconeixement.
Em deien pel nom de pila, pel cognom o simplement “Visca Catalunya”, “Visca el Barça”, aupa txapeldun, oso ondo, aurrera, etc... Ja no sabia si riure o plorar. Després ho he superat i mirava a la gent agraïnt-ho al crit de Gora Euskadi o aplaudint com ells.Al cim de l'Aizkorri 1.528 metres s.n.m. Km 22,6 he passat amb un temps de 3h26' junt amb en Toni Jofre, company d'entrenament. La vista des del cim era espectacular, però avui no era el dia més apropiat per disfrutar-ho amb tranquilitat...
La cresta, era fàcil però calia anar en compte a no fer un mal pas, ja que la roca viva o karst amagava moltes trampes. Han calgut fer un parell de sifons abans de pujar el cim de l’Aketegi de 1.548m i el sostre de la cursa, l'Aitxuri de 1.551 metres Km 23.7.
A partir d’aquí hem iniciat la baixada més técnica i directa de la marató. Molt perillosa a causa de la mollena, el fang, la roca viva i més avall l’herba llarga. Calia tenir els 5 sentits a cada peu. Un cop abaix al control d’Arbelar impressionava mirar enrera i veure el desnivell realitzat.
El tram fins a Oltze Km 27.1 m'ha recordat un bosc de follets amb tanta molsa per sobre els arbres. El corriol semblava pla, però calia apretar les dents si es volia fer corrent.
En Toni portava el pas i hem aconseguit avançar a 6 o 7 corredors. Més d’un atleta era incapaç de trotar després del descens de la Serra de l’Aizkorri.
Un cop a Oltze el camí s’ha obert cap un prat molt extens. La verda catifa natural ha servit per amorosir el passos dels nostres malmesos peus fins a Urbia km 29.2 disfrutant de l'espectacle de color que ens deparava l'herba humida. En Toni ha pres un metres d'avantatge i ens hem separat definitivament. La pujada de l'Andraitz ha estat sense cap dubte el meu moment més crític. El sol apretava i els kilometres ja pesaven massa... Un cop a dalt Km 31.5 la cosa ha canviat de color.
Només quedava una eterna baixada de 10 kilometres. Tot i anar amb prudencia he fet un bon descens sense patir caigudes ni estrebades musculars. La companyia de la Sonia Malo de la Selecció Catalana, m'ha servit per mantenir un ritme viu de cursa.
Ens hem alternat posicions i hem aprofitat per xerrar i tot.
El temps final no m’ha obsesionat, tot i que veia que no estaria per sota de les 6 hores per ben poc. Finalment entro a Zegama a les 3 de la tarda am un temps de 6h02'37" i la posició 219.
Cal dir, que no he patit cap crisis mental ni física, que em fes plantejar-me la cursa d’una altre manera.
Si vols veuren's en un video de la cursa: Minuts 24, 26 i 27
Lluís Planagumà Grífol
06 de setembre 2007
IV RAID GARRAF 20-22/04/07
IV RAID GARRAF 20-22/04/07
2 dies de Raid pels voltants del Garraf i l’Alt Penedés. Tot una experiencia!! Orientació en btt, a peu, via ferrada, barrancs i patins en línia són les 5 modalitats que hem fet durant el cap de setmana del 21 i 22 d’abril. Ahir dissabte 21, de 8h a 20h i avui diumenge 22, de 5h a 12h s'ha cel.lebrat aquesta prova de la Copa Catalana de Raids d'Esports de Muntanya.
El nostre equip l’AEM RAID TEAM l’hem format en Sergi Pujalte, el Miquel Rubio i un servidor que m’estrenava dins aquest món.
En Sergi i en Miquel prenen la sortida de dissabte amb btt de Torrelles de Foix fins Aiguaviva (tram de 14 Km), molt a prop de Santes Creus.
Un cop a Aiguaviva hi ha la primera transició. Ara en Miquel i en Lluís fem la cursa a peu de 18 Km passant per la cresta del Montmell, on perdem força temps, quasi 1h, per trobar 2 valises que no hem encarat bé des del principi.
El 3er tram de btt (26 Km) ens el saltem perque no ens tanquin els altres controls i poder fer la resta d’activitats.
En desplacem amb cotxe, tot l’equip fins el punt de control on s’inicia el 4rt tram del dia, que consta del barranc del Foix + cursa a peu (10 Km). Aquest sector el fem en Sergi i jo. Cal dir que passem per 3 badines d'aigua que cal fer nadant amb un aigua gélida i un petit rapel. Finalitzat el barranc durant la cursa a peu ens perdem i fem un camp a través que les nostres cames s'han enrecordat tota la nit, degut a les múltiples esgarrinxades!!
Un cop acabat aquest tram, nova prova de btt (15 Km) a càrrec d’en Sergi i en Miquel fins a Sant Martí Sarroca, on finalitzem el dia fent la darrera secció on participo junt amb en Miquel, la ditxosa ferrata + cursa a peu (5 Km), que m'ha posat la adrenalina a tope després de 2 caigudes al buit, per sort sense picar amb la roca de la paret ni conseqüencies.
M'he donat compte que les cordes i els mosquetons serveixen de veritat, sino ja estaria al l'altre barri....
Cansats però contents ens dirigim cap al Poliesportiu de Sta Maria i els Monjos on passem la nit.
Avui diumenge a les 5h de la matinada tram nocturn amb btt de 26 Km des de Santa Margarida i els Monjos fins a Sant Martí Sarroca. En Sergi i en Miquel han estrenat i provat l’eficacia dels espectaculars frontals nous i han aconseguit el cinqué millor temps d’aquesta modalitat.
El 2on tram de Sant Martí Sarroca fins La Bleda de 7 Km amb patins en línia ha estat un suplici pel meu company Sergi.
Després secció de btt de 15 Km des de La Bleda fins el trencall de carretera que puja al castell de Sant Miquel d'Olerdola que han fet en Sergi i en Miquel.
El 4rt tram era combinat: Pujada amb patins en línia fins al Castell d'Olerdola (2 Km) i cursa a peu de 6 Km fins a Canyelles (2on camp a través amb aiiiiiiiiiiiiis i uiiiiiiiiiiiiiss per tot el cos). En Miquel i jo recodarem durant força temps el paisatge espinós d’aquestes contrades.
L'últim tram d'avui ha estat amb btt (14 Km) fins a Vilanova i la Geltrú que he fet junt amb en Sergi.
Cal dir que aquest tipus de raid en tot moment l'equip està format per 2 corredors, mentre l'altre descansa i va a la següent transició amb cotxe per muntar la paradeta i preparar el material necessari per la següent secció.
Es tracta d'un esport de treball en equip. L’únic problema és el cansansi acumulat i les poques hores que es dorm.....
http://www.feec.org/Activitats/raids/2007/GARRAF.xls
http://www.aetalaia.org/curses/crm/index.htm
http://www.deandarporcasa.com/ferratas/via-ferrata-fsantmarti
2 dies de Raid pels voltants del Garraf i l’Alt Penedés. Tot una experiencia!! Orientació en btt, a peu, via ferrada, barrancs i patins en línia són les 5 modalitats que hem fet durant el cap de setmana del 21 i 22 d’abril. Ahir dissabte 21, de 8h a 20h i avui diumenge 22, de 5h a 12h s'ha cel.lebrat aquesta prova de la Copa Catalana de Raids d'Esports de Muntanya.
El nostre equip l’AEM RAID TEAM l’hem format en Sergi Pujalte, el Miquel Rubio i un servidor que m’estrenava dins aquest món.
En Sergi i en Miquel prenen la sortida de dissabte amb btt de Torrelles de Foix fins Aiguaviva (tram de 14 Km), molt a prop de Santes Creus.
Un cop a Aiguaviva hi ha la primera transició. Ara en Miquel i en Lluís fem la cursa a peu de 18 Km passant per la cresta del Montmell, on perdem força temps, quasi 1h, per trobar 2 valises que no hem encarat bé des del principi.
El 3er tram de btt (26 Km) ens el saltem perque no ens tanquin els altres controls i poder fer la resta d’activitats.
En desplacem amb cotxe, tot l’equip fins el punt de control on s’inicia el 4rt tram del dia, que consta del barranc del Foix + cursa a peu (10 Km). Aquest sector el fem en Sergi i jo. Cal dir que passem per 3 badines d'aigua que cal fer nadant amb un aigua gélida i un petit rapel. Finalitzat el barranc durant la cursa a peu ens perdem i fem un camp a través que les nostres cames s'han enrecordat tota la nit, degut a les múltiples esgarrinxades!!
Un cop acabat aquest tram, nova prova de btt (15 Km) a càrrec d’en Sergi i en Miquel fins a Sant Martí Sarroca, on finalitzem el dia fent la darrera secció on participo junt amb en Miquel, la ditxosa ferrata + cursa a peu (5 Km), que m'ha posat la adrenalina a tope després de 2 caigudes al buit, per sort sense picar amb la roca de la paret ni conseqüencies.
M'he donat compte que les cordes i els mosquetons serveixen de veritat, sino ja estaria al l'altre barri....
Cansats però contents ens dirigim cap al Poliesportiu de Sta Maria i els Monjos on passem la nit.
Avui diumenge a les 5h de la matinada tram nocturn amb btt de 26 Km des de Santa Margarida i els Monjos fins a Sant Martí Sarroca. En Sergi i en Miquel han estrenat i provat l’eficacia dels espectaculars frontals nous i han aconseguit el cinqué millor temps d’aquesta modalitat.
El 2on tram de Sant Martí Sarroca fins La Bleda de 7 Km amb patins en línia ha estat un suplici pel meu company Sergi.
Després secció de btt de 15 Km des de La Bleda fins el trencall de carretera que puja al castell de Sant Miquel d'Olerdola que han fet en Sergi i en Miquel.
El 4rt tram era combinat: Pujada amb patins en línia fins al Castell d'Olerdola (2 Km) i cursa a peu de 6 Km fins a Canyelles (2on camp a través amb aiiiiiiiiiiiiis i uiiiiiiiiiiiiiss per tot el cos). En Miquel i jo recodarem durant força temps el paisatge espinós d’aquestes contrades.
L'últim tram d'avui ha estat amb btt (14 Km) fins a Vilanova i la Geltrú que he fet junt amb en Sergi.
Cal dir que aquest tipus de raid en tot moment l'equip està format per 2 corredors, mentre l'altre descansa i va a la següent transició amb cotxe per muntar la paradeta i preparar el material necessari per la següent secció.
Es tracta d'un esport de treball en equip. L’únic problema és el cansansi acumulat i les poques hores que es dorm.....
http://www.feec.org/Activitats/raids/2007/GARRAF.xls
http://www.aetalaia.org/curses/crm/index.htm
http://www.deandarporcasa.com/ferratas/via-ferrata-fsantmarti
05 de setembre 2007
CHAMPIONNAT DU CANIGÓ 2007
CHAMPIONNAT DU CANIGÓ 2007
El passat 5 d’agost a la localitat francesa de Vernet-les-Bains es va cel.lebrar una clàsica pel que fa a les curses de muntanya, el Championnat du Canigó.
Aquesta cursa té els seus inicis l’any 1905 per homenatjar els habitants de Vernet que portejaven blocs de glaç de quasi 80 kilos de pes, extrets de la glaçera del Canigó fins al poble per refrescar els visitants de les estacions termals de la regió.
El Club Alpí Francés de Perpinyà organitzà una cursa a peu amb una càrrega de 8 kg a la motxila, tradició que a dia d’avui encara es conserva.
Els participants poden optar a córrer sense pes o a la modalitat anteriorment citada.
Quant arribem al poble, dissabte a la tarda, podem veure el cim del Canigó a 2.784 metres des de Vernet-les-Bains a 650 m s.n.m. La volta que es dona i el desnivell ja posa nerviós a més d'un. Recollim els dorsals i ens prenem una birra per hidratar la musculatura...
La cursa és de llarga distancia: 33 Kilómetres i es tracta d’un recorregut circular. Consta de 2134 m de desnivell positiu fins el cim del Canigó i del mateix desnivell de baixada. És una pujada directa i una baixada eterna...
Abans de donar la sortida es respira un ambient impressionant!!. 800 participants es concentren en el punt d’inici. A les 7h es dóna el tret de sortida. Abans de començar en Toni Jofre i jo ens hem retrovat amb el seu amic en Xavi Vicente.
Els primers kilómetres de pujada fins al Coll de Jou a 1.125 m (Km 4.5) tenim problemes de tràfic, degut a que hem sortit força enrera, tenint que avançar altres corredors pels marges amb el perill de tortes de peu i algun que altre massatge urticari. A partir d’aquí tenim una pista ample fins al Refugi de Marialles a 1.718 m (Km 8.7); És un pal si la fas caminant i un via crucis fer-la corrent, però un no es pot relaxar i apretem les dents... Gran espectacle de públic i animació a l’alçada del refugi.
De seguida fem el tram fins el Coll Verd, un corriol que m'ha divertit molt. Després més amunt a la Cabana Aragó a 2.183 m (Km 14.2) també hi havia xerinola amb tantes tendes de campanya plantades i gent aplaudint.
Ja, només quedava el tram final, amb vistes al magnífic circ que forma el Canigó, i la grimpada per la xemeneia que du fins al cim a 2.784 m (Km 17.4), que coronem en Toni i jo juntament amb un temps de 3h05'
Sense parar-nos a contemplar les vistes iniciem el descens. El primers 600 m de desnivell de baixada fins al Refugi de Cortalets a 2.150 m (Km 21) a ritme molt fort. Després he vist que calia reduir la intesitat si no volia topar-me amb les ditxoses rampes. Tants metres de desnivell seguits de baixada eren una incógnita i calia reservar forces.
Al Km 23 caiguda sense consequencies i alguna que altre torta de peu. En Toni marxa uns metres per davant. Coincidim en els diferents controls de pas i avituallaments.
El via crucis va per dins, avui he patit més que a la Marató de Berga. La calor també n'ha tingut part de culpa en aquests darrers kilometres. No m'he tallat tant al baixar, i això ha provocat un nivell de patiment més alt. Finalment els últims controls servien per donar un respir inclosa una dutxa amb manguera al Km 29 que ha resultat providencial.
A les 11h50' entro a meta junt amb en Toni content pel poc entreno que portava (93Km) el mes de juliol i satisfet amb el temps emprat 4h50’36 arribant a meta el 210 i 211 de la classificació final.
Un 10 per la cursa, la organització i el públic que li ha donat molt de caliu. L’any vinent esperem tornar-hi si estem en forma...
El passat 5 d’agost a la localitat francesa de Vernet-les-Bains es va cel.lebrar una clàsica pel que fa a les curses de muntanya, el Championnat du Canigó.
Aquesta cursa té els seus inicis l’any 1905 per homenatjar els habitants de Vernet que portejaven blocs de glaç de quasi 80 kilos de pes, extrets de la glaçera del Canigó fins al poble per refrescar els visitants de les estacions termals de la regió.
El Club Alpí Francés de Perpinyà organitzà una cursa a peu amb una càrrega de 8 kg a la motxila, tradició que a dia d’avui encara es conserva.
Els participants poden optar a córrer sense pes o a la modalitat anteriorment citada.
Quant arribem al poble, dissabte a la tarda, podem veure el cim del Canigó a 2.784 metres des de Vernet-les-Bains a 650 m s.n.m. La volta que es dona i el desnivell ja posa nerviós a més d'un. Recollim els dorsals i ens prenem una birra per hidratar la musculatura...
La cursa és de llarga distancia: 33 Kilómetres i es tracta d’un recorregut circular. Consta de 2134 m de desnivell positiu fins el cim del Canigó i del mateix desnivell de baixada. És una pujada directa i una baixada eterna...
Abans de donar la sortida es respira un ambient impressionant!!. 800 participants es concentren en el punt d’inici. A les 7h es dóna el tret de sortida. Abans de començar en Toni Jofre i jo ens hem retrovat amb el seu amic en Xavi Vicente.
Els primers kilómetres de pujada fins al Coll de Jou a 1.125 m (Km 4.5) tenim problemes de tràfic, degut a que hem sortit força enrera, tenint que avançar altres corredors pels marges amb el perill de tortes de peu i algun que altre massatge urticari. A partir d’aquí tenim una pista ample fins al Refugi de Marialles a 1.718 m (Km 8.7); És un pal si la fas caminant i un via crucis fer-la corrent, però un no es pot relaxar i apretem les dents... Gran espectacle de públic i animació a l’alçada del refugi.
De seguida fem el tram fins el Coll Verd, un corriol que m'ha divertit molt. Després més amunt a la Cabana Aragó a 2.183 m (Km 14.2) també hi havia xerinola amb tantes tendes de campanya plantades i gent aplaudint.
Ja, només quedava el tram final, amb vistes al magnífic circ que forma el Canigó, i la grimpada per la xemeneia que du fins al cim a 2.784 m (Km 17.4), que coronem en Toni i jo juntament amb un temps de 3h05'
Sense parar-nos a contemplar les vistes iniciem el descens. El primers 600 m de desnivell de baixada fins al Refugi de Cortalets a 2.150 m (Km 21) a ritme molt fort. Després he vist que calia reduir la intesitat si no volia topar-me amb les ditxoses rampes. Tants metres de desnivell seguits de baixada eren una incógnita i calia reservar forces.
Al Km 23 caiguda sense consequencies i alguna que altre torta de peu. En Toni marxa uns metres per davant. Coincidim en els diferents controls de pas i avituallaments.
El via crucis va per dins, avui he patit més que a la Marató de Berga. La calor també n'ha tingut part de culpa en aquests darrers kilometres. No m'he tallat tant al baixar, i això ha provocat un nivell de patiment més alt. Finalment els últims controls servien per donar un respir inclosa una dutxa amb manguera al Km 29 que ha resultat providencial.
A les 11h50' entro a meta junt amb en Toni content pel poc entreno que portava (93Km) el mes de juliol i satisfet amb el temps emprat 4h50’36 arribant a meta el 210 i 211 de la classificació final.
Un 10 per la cursa, la organització i el públic que li ha donat molt de caliu. L’any vinent esperem tornar-hi si estem en forma...
19 de juliol 2007
BARCELONA - DONOSTI '07 EN BTT
BARCELONA-DONOSTI ’07 EN BTT
1ª ETAPA BARCELONA-CALAF (102KM) - 2 DE JUNY
Sortida a les 8h35’dels 11 components que formem aquest any la nostra particular travessa anual. Travessem el Parc de Cervantes i agafem la carretera passant per Esplugues de Llobregat. Un cop hem creuat Sant Joan d’Espí ens incorporem a la pista plana que hi ha al costat del riu Llobregat fins a l’alçada d’El Papiol. 1er tram de pujada a la Serra de les Forques just abans d’arribar a Martorell i passar per davant del famós Pont del Diable (Km 25). Des d’aquí per carretera fins a Olesa de Montserrat (Km 34) i Esparraguera (Km 40). Abans, el primer esmorzar a la Bar la Chopera (Km 30) que sort que vem menjar quelcom sinò…. haguessim patit molt més després de les sorpreses que ens esperaven abans de dinar!! Sortint d’Esparraguera agafem camí forestal entre ametllers i oliveres amb la presencia majestuosa de la muntanya de Montserrat com a testimoni del nostre pas i on es comença a notar l’ascensió progressiva que ens portarà a Collbató (Km 45). Al Km 48 passem per la Vinya Nova i després fem cap a Can Jorba, punt de sortida per excursions matinals al Parc Natural de la muntanya de Montserrat.
A partir d’aquí a l’alçada d’El Bruc s’inicia un tram duríssim per pista plena de códols que fa impracticable mantenir-se dempeu la bicicleta. Cal posar peu a terra per pujar fins el Coll de Can Massana (Km 55). La sensació de xafogor potser és la pitjor de tota la travessa. És el primer dia i aquestes calorades provoquen l’esgotament líquid dels nostres bidons… El dinar i les birres isotóniques a Sant Pau de la Guardia són aprop, però les presses no són mai aconsellables i tot i portar 5 gps el teóric tram de baixada de 2 km per carretera direcció Manresa es va convertir en un descens de 6 km en el pitjor dels casos. Trucades de telefon, ja que es van formar tres grups, van confirmar el pitjor dels pronóstics pels més agosserats. Calia remuntar 4 km i 200 metres de desnivell. Aquest percanç va trencar mentalment a la gran majoria sota un sol implacable.
Arribada a Sant Pau de la Guardia (Km 67) a les 15h15’ que va servir per recuperar forces amb un menu de qualitat i oblidar el desgast sofert previament.
A les 16h45’ reprenem el camí passant prop de Maians (Km 73). Després petit corriol i tram dur de pujada per asfalt direcció Castellfollit del Boix. Tot seguit pista ample a través d’un paisatge dominat per camps de blat per enfilar-nos dalt de la Serra de Rubió 786 metres s.n.m on travessem un parc eólic. Un cop a dalt iniciem descens seguint el Torrent de Maçana fins Sant Martí de Maçana (Km 87), per uns indrets feréstecs i poc habitats de l’Alt Anoia, que donen sensació de soledat. Després cal remuntar uns 150 m de desnivell pel Torrent de Can Mates, tram asfixiant a aquestes alçades de l’etapa que provoca els primers crits de quan falta!!! Arribem a Prats de Rei (Km 94). Sortim pel cementiri cap a Calaf per carretera local amb un tram d’un 16% de desnivell per acabar de rematar el personal. Arribada a Calaf (Km 102) a les 20h. Ens allotjem a Cal Macarrò, hotel 2 estrelles, totalment nou i molt agradable. Pub musical a sota del mateix. Sopem a la plaça de poble amb la companyia d’en Xavi Hernanz que ens ha acompanyat durant l’etapa inicial.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51822
2 ª ETAPA CALAF-ALFARRÀS (107 Km) - 3 DE JUNY
A partir d’avui, la diana serà durant la resta de la travessa a les 7h, l’esmorzar sobre les 7h30, a les 8h “cura intesiva” a les bicicletes i la hora prevista de sortida a les 8h30.
Aquest matí fa fresca. Es comença a notar la continentalitat d’aquestes terres. Esmorzar ràpid, a base de café i una pasta, al bar davant de l’hotel. Esgotem les existencies…
Sortim de Calaf a 670 metres s.n.m. a les 8h35’ per carretera fins a Sant Martí de Sesgueioles (Km 4) per tal d’empalmar el track del dia anterior, ja que Calaf disposa de millor oferta i qualitat d’allotjament que Prats de Rei. Seguim per asfalt fins a Pujalt (Km 11), que tal com indica el seu nom es troba dalt d’un turó, motiu pel qual hi ha instal.lat un dels radars del Servei Meteorológic de Catalunya. Ara, per pista ampla i bona, anem fins a Ferran (Km 17). El paisatge, és el típic segarrenc, amb grans extensions de camps de cereals tacats per vermelles roselles o “pipiripips”, olor a purins i algún mas abandonat. Es tracta d’un terreny amb petits altiplans on es van acumulant metres de desnivell, tot i que el perfil altimétric de l’etapa, excepte el primers 10 kilómetres, és clarament de baixada. Anem per carretera fins a Sant Ramon i d’aquí per camins fins a Comabella (Km 23) passant després per El Far i Sant Guim de la Plana i finalment Guissona (Km 33), on parem per fer un esmorzar-dinar i atipar-nos a l’Area de Guissona per només 4 euros. La veritat és que no vem menjar res de carn a la brasa perque implicava iniciar una batalla campal, per conseguir una graella, amb els “domingueros” de torn que van a passar el dia. Nosaltres ja teniem la nostra guerra amb la bicicleta i la resta del grup, per optar a la victoria d’etapa. Això sí, el gaspatxo va correr a dojo… A la 12h30’ reprenem la ruta després d’haver canviat una punxada. En Joan Palou ha trucat al restaurant de Balaguer ja que la previsió horaria serà cap a les 16h. La mitjana kilométrica per hora augmenta fruit de la bondat dels camins i la pressió horaria, fins que el track ens fa una mala passada. Cal travessar un camp de blat a punt per segar. Intentem rodejar-lo buscant camins radials, però tots desemboquen al mateix camp. Decidim tirar pel dret i seguir fil per randa el track. El pagés encara deu estar maleint-nos. Sort que el tram és curt, uns 300 metres de distancia, però la picor a les cames ens durarà part del dia. Tot i els entrebancs que ens depara la natura arribem a Agramunt (Km 58) a les 14h on aprofitem per refrescar-nos i omplir bidons.
Just sortint del poble seguim el Canal d’Urgell durant uns 10 km, fins quasi Bellmunt d’Urgell (Km 71) pel tram conegut com “Lo camí de Castellserà”, que servirà per combatre la calor i que ens donarà una sensació de frescor molt agradable. En poca estona som a Balaguer (Km 75) on parem a dinar al Restaurant Cal Morell - 1 estrella Michelin, que ens prepara un menu especial gràcies al bon fer d’en Palou que avui celebra el seu 60è aniversari.
En Pau Ratés que ens ha acompanyat durant els 2 primers dies, abandona abans d’hora, ja que decideix quedar-se a Balaguer i no venir fins Alfarràs. Això ja no és el que era… Va preferir fer una becaina mentre esperava que l’anessin a recollir per tornar cap a casa.
A les 17h30’ sota un sol de justicia enfilem per sota la muralla de la ciutat, una rampa infernal que ens farà païr de cop l’excel.lent àpat que acabem de degustar. Una hora més tard passem per Castelló de Farfanya (Km 90). Ens trobem dins la plana de Lleida, però tot i així a mà dreta comptem en paralel amb la Serra Llarga que s’extén fins Alfarràs. Un cop hem creuat Algerri (Km 96) s’inicien un seguit d’estrebades que fan que el grup es trenqui en 2. S’està preparant l’atac final i la velocitat puja en pla fins a mitges de 35-40 km/h El grup davanter està format per en Jacinto, Chapa, Santos, Dionís i Lluís. Després de seguir pel costat el riu Noguera Ribagorçana, un darrer repetjó fa despenjar 2 dels components. Abans d’entrar a Alfarràs (Km 105), el darrer esprint, que marca l’ordre d’arribada (Lluís, Jacinto i Santos). El fort ritme imposat en el darrer tram, ha millorat el temps previst a meta (19h30’). Avui estem allotjats a l’Hostal La Florida, establiment molt senzill que ens porta més d’un mal de cap pel que fa al parking de bicicletes. Es tracta d’un garatge tancat però a l’aire lliure que provoca més d’un dubte en quant a la seguretat de les mateixes. Es nota que hi ha massa diners invertits en ferralla, que si no s’està entrenat, tampoc et solucionen res, per molt calés que valguin… Sopem al mateix hostal.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51823
3ª ETAPA ALFARRÀS-ANGUÉS (98KM) - 4 DE JUNY
A les 8h fem un café amb llet i una pasta i revisem les “machines”. Sortida a les 8h30’. Només començar rampa molt forta de pujada que ens desperta de cop per la resta del dia. En 1 km pugem uns 100 metres de desnivell el que equival a un 10% de mitjana. Un cop a dalt entrem a la Comunitat d’Aragó i a la provincia d’Osca. Aquesta terrassa natural ens permet contemplar una extensa àrea de cultius de regadiu, plena d’arbres fruiters. Passem per davant de l’Ermita de Miravete (Km 9). Davant seu hi ha un estany on desvien aigua pel reg. Som a la franja i aviat arribem a Tamarite de Litera (Km 15) on parem per esmorzar com cal. Entrepà de truita de patates amb pa amb tomàquet.
Al cap de 45’ fem via cap San Esteban de Litera (Km 25) per pista serpentejant i amb un paisatge un pel més muntanyós i amb més vegetació. Travessem per sota el Canal d’Aragó. Passem per un tram de riera seca díficil de sortejar a sobre la btt. El sauló s’enganxa a la roda i s’avança lentament. Sort que es tracta d’un troç curt.
Durant una estona seguim per pista paralels al Canal d’Arago. En un punt proper salvem un tram d’obres que ens ha fet deixar momentaniament el track. Al Km 37 en Lluís punxa la roda de darrera. Tota una experiencia, treure i posar el neumàtic amb el nou portapaquets que reposa en gran part sobre l’eix de la roda. El problema es resol després d’inflar la roda 3 vegades…
A Monzón (Km 40) anem a un supermercat de pas a comprar 13 litres d’aigua per carregar els bidons. El castell domina la vista sobre el poble i és visible des de lluny. Sortim d’aquí per carretera i creuem el pont del riu Cinca. De seguida entrem en una zona boscosa on es perd el rastre del camí. El track indica un camp a través i no hi ha més alternativa en quant a la direcció. En Riera i el seu team ens han fet passar per un corriol penjat sobre el riu Cinca amb panoràmiques de Monzón al fons.
A les 14h arribem a Castejón del Puente (Km 47). A partir d’aquí la gana ja fa acte de presencia. Som rodejats per vinyes de denominació d’origen Somontano. Els pocs km que resten fins a Barbastro es fan pesats ja que el terreny es força trencacames amb continues pujades i baixades. Des de lluny s’aprecia un turó punxegut: Es tracta de El Pueyo. Després de creuar la carretera que va cap a Ainsa i el Pirineu, entrem a Barbastro (Km 59). El restaurant es troba a l’altre punta d’on venim. Són les 15h.
Per dinar coincidim amb la Gemma i la Beth parella d’en Lluís que tornen del cap de setmana de la segona Pasqua cap a Barcelona. El menú ha estat casolà i de molt bona qualitat. A les 16h30’ reprenem la marxa. Els primers instants són una mica caótics, ja que hi ha gran confluencia de pistes que marxen en paralel a la nostra ruta i que ens fan recular en més d’un cop al no escollir el camí correcte. L’itinerari ara transcorre durant més 25 km per espais totalment deshabitats. Ens trobem en un terreny on hi ha cultiu de blat i cereals en general. En Santos punxa i en Dionís l’ajuda. La resta, uns metres més endavant ens dividim en 2 grups. Algú aprofita per fer una becaina.
Al cap de poc temps ens retrobem de nou. Sobre el Km 74 tornem a fer “un recte” pel mig d’un camp de blat arrossegant la bicicleta a peu o al coll per remuntar uns marges.
Un cop a Abiego (Km 85), força tard per cert, aprofitem per prendre un refresc.
Després d’una petita discussió, decidim fer els darrers kilometres per carretera fins a Angués, cosa que no agrada gaire a segons qui. Passem per sobre el pont del riu Alcanadre, mentre el track creua el riu, però el cabdal abundant fa desaconsellable l’aventura fluvial. Durant part de la tarda s’han apreciat tormentes d’estiu a la llunyania. Ara cada cop és més aprop la tempesta. Finalment arribem a Angués (Km95) a les 21h.
En 3 dies hem fet més de 300 Km, i les cames ja estàn un pel resentides.
Sessió d’estiraments, mentre fem torns per la preciada dutxa. Estem allotjats a Casa Marzo, una casa de turisme rural molt ben arreglada, però només disposa de 2 banys.
La tempesta descarrega amb força durant més d’una hora “1er match ball salvat”.
El sopar és un pica pica a base de productes de la terra que la Sra. de la casa ens ha preparat molt amablement, juntament amb macarrons i carn.Cap a mitjanit ens retirem a descansar.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51824
4ª ETAPA ANGUÉS – LA PEÑA (85KM) - 5 DE JUNY
Com cada dia a les 7h30’ sona el despertador. Els primers instants són un pas a pas constant però sense presses per disfressar-nos de ciclista i embotir l’equipatge dins les alforges. Sort que la mestressa de la casa ens ha deixat la rentadora i la secadora i disposem de muda neta i seca. A les 8h esmorzem a base de dolç i salat.
Algú ha punxat i aprofitem la benzinera del poble per inflar les rodes baixes. Sortim més tard del compte sobre les 9h15’. Enfilem per asfalt fins a Velilla (Km 6) i seguim fins a Siétamo (Km 12). A partir d’aquí circulem per pista ampla i quasi sense desnivell fins un petit balcó on divisem als peus Tierz (Km 22) i Osca al fons. A la nostra dreta s’aprecien el primers contraforts del Prepirineu. El temps és variable amb força núvols a la banda de muntanya. El camí està força ple de tolls de la pluja de la nit passada.
A les 12h entrem a la ciutat d’Osca (Km 27) on aprofitem per abastir-nos de cameres de bicicleta i begudes. Sortint d’Osca, seguim a estones part del camí de Sant Jaume, passant pels pobles de Chimillas (Km 33) i Banastàs on patim una nova punxada.
Durant força estona hem atravessat una zona de bosc ple d’alzines i que més tard s’ha convertit en un corriol ple de branques podades on ha calgut fer alguna filigrana per superarles. El terreny força planer durant aquesta primera meitat del dia ens ha permés fer una velocitat mitjana més alta. Passem per El Castillo (Km 42).
Des de lluny intuim el poble per dinar, es troba dalt d’un turó i s’incrementen les pulsacions per minut del grup per fer l’esprint especial. A les 14h15’ arribem a Bolea (Km 48) a 668 m s.n.m on parem a dinar un menú a Casa Rufino. El cel està força carregat i sembla que avui no ens salvarem d’una remullada.
A les 16h reemprenem la ruta, sota un cel amenaçador que fa que hi hagi dubtes al grup. La tempesta amb aparell electric està descarregant amb força davant nostre, just en la direcció cap a on hem d’anar. Després de preparar xubasquero i adequar les alforges amb fundes impermeables, ens mentalitzem per lo pitjor. Anirem pas a pas, i ara després de diferents estira i arronsa fem cap a Aniés (Km 54). La pista és bastant dolenta amb molts códols, herba humida i en constant pujada. En algúns trams es perd el camí.
Travessem diversos torrents que baixen amb força i que porten aigua de la tormenta que ha caigut mentre dinàvem. El fang comença a fer estralls!!. 2ª punxada d’en Lluís al creuar una riera. Estem en el moment crític del dia, ja que cal parar per netejar la bicicleta, després de fer un camp a través per un camp llaurat pel empalmar el track.
Es tracta d’un veritable via crucis. Sort que la pluja ha parat i sembla que la tempesta s’està esvaint.
Sortim a una carretera local des d’on divisem el poble de Loarre abaix (Km 59).
En Joan Palou proposa una ruta alternativa, que permet no perdre quasi desnivell, i que conecta més endavant amb la ruta que cal seguir. En Miquel, en Pere, en Salva i en Bernat, més avançats, ja són a Loarre, segueixen el track original, ja que no volen recular. La resta pugem per asfalt direcció cap a Castell de Loarre, famós entre altres coses perque es va filmar la película “El Reino de los cielos”. Abans d’arribar-hi prenem pista que va seguint el contorn de la muntanya i que recorda la carretera de les aigues de Collserola. Circulem per un camí molt panoràmic que es manté entre els 950 i 1.050 metres s.n.m., envoltat de pins i coníferes. El paisatge ha canviat radicalment en poc temps i ens trobem amb una vegetació més espessa. A l’alçada del Castell de Marcuello (Km 69) ens retrobem amb la resta de companys. La bronca del nostre capità, per la fuga, encara resona pels voltants dels Mallos de Riglos… L’entorn sembla tret d’una estampa de les Highlands d’Escocia amb les restes d’una fortificació que recorda els paratges del film “Los Inmortales”.
L’esforç de la pujada es veu compensat per la bellesa de l’escenari Prepirinenc.
A partir del Km 73 iniciem un fort descens per pista que ens portarà a la impressionant Foz de Escalete, porta natural del Pantà de La Peña. Són més de 9 kilometres, amb trams perillosos per la presencia de gran quantitat de códols, que fan les delicies dels “descenders” més agosserats. Els voltors de mida gegant, treuen el cap per dalt de tot dels penyasegats. Les vistes del riu Gàllego que flueixen amb molta parsimonia fins al panta dónen pau i tranquilitat a l’espectador i més sabent que només ens resta seguir un tram paralel a una via de tren abandonada per concluir l’etapa d’avui. Finalment 85 Km al sac!!Ens allotjem a Casa Galán, on aprofitem per netejar les bicis a cop de manguera i esperar el torn per dutxar-se.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51855
5ª ETAPA LA PEÑA – YESA (80KM) - 6 DE JUNY
Ens despertem enmig d’un ambient boirós, típic d’aquestes contrades. Esmorzem i ens despedim de la gent de l’hostal. Abans recollim l’entrepà o picnic que farem a migdia, ja que avui travessarem un dels paratges més solitaris i salvatges de l’excursió, la Sierra de la Peña. A les 8h30’ sortim puntuals de l’embassament de La Peña (550 metres s.n.m.), a la nostra cita diaria. En Miquel, no ha passat massa bona nit i surt tapat amb una samarreta térmica. Marxem per carretera fins el trencall a Salinas de Jaca (Km 5) i Villalangua (Km 8), on hi ha una casa de turisme rural, segurament més agradable que la casa de colonies on hem passat la nit.
L’etapa d’avui transcorre íntegrament pel Prepirineu. Des de l’inici estem remuntant el curs del riu Asabón. A Villalangua, podem observar vistes esplèndides de la Sierra de Santa Isabel. A partir d’aquí, conviurem amb les aigues clares i fresques del riu Asabón durant més de 3 km, creuant-lo 14 vegades amb aigua fins els genoll en més d’una ocasió i que cadascú ha sortejat com ha pogut. Alguns descalços posant en perill els turmells en una relliscada inesperada, altres han preferit mullar-se des del primer moment i disfrutar del “riverbike”. A les 11h passem per la masia de Nueveciercos (Km 15), on pasturen les vaques en plena calma sobre un mantell verd tenyit a estones de groc. Ara hem deixat la llera del riu i transitem per pista ampla i en bon estat, sempre en pujada constant, excepte l´últim tram que és més dret i dur situat a 1.055 metres s.n.m. (Km 28).Des d’aquí les vistes són magnífiques i es pot apreciar la neu que encara resta al Pirineu. Ens trobem a la comarca de les Altas Cinco Villas.
Alguns comencen a tenir ganes de menjar, però els núvols amenaçadors fan que proseguim la marxa fins a cotes més baixes. Així doncs emprenem un descens de 300 metres de desnivell amb trams força técnics de 9 km que ens serviran per relaxar-nos en part. Un cop a Bagués (Km 37) inexplicablement passem de llarg, fent un picnic en un petit prat, deixant perdre l’oportunitat de refrescar-nos amb una birra. Parada de 30’ per fer el bocata, becaina esprint i “a jugar”. Son les 14h i el sol pica de valent.
Cal remuntar 150 metres en poca estona fins el Km 41 a 909 metres s.n.m. 2on port del dia. A partir d’aquest punt tenim una baixada llarga, primer per pista poc transitada i mig perduda i després en millor estat fins a Mianos (Km 46), bonic poble on fem una parada per refrescar-nos en una font i on no hi ha cap bar obert. Ens trobem just a l’altre punta de la presa del Panta de Yesa i del final de la jornada. En Lluís, fa de les seves “cabrioles”, posant en risc la seva integritat física segons el capità Miquel…
La sortida del poble es una mica caótica, ja que per motius d’obres no empalmem correctament amb el track fins abans arribar a l’alçada d’Artieda (Km 51).
Ara circulem per carretera local molt poc transitada pel cantó esquerre del pantà. El ritme va augmentant i el grup es fragmenta. En Chapa, Santos, Dionís, Jacinto i en Lluís en el primer. En Salva, en Pere, en Joan, en Miquel, en Bernat i en Sergi en el segon.
Els primers, tot i que encara resten més de 25 kilometres pel final ja esmolen els ganivets per “la batalla campal”. A Ruesta (Km 60) en Lluís para a fer un parell de fotos al poble en runes, que fou abandonat a causa de l’expropiació de les terres de conreu dels seus habitants quan es va manar construir l’embassament. Els 4 primers segueixen amb el seu objectiu… La sorpresa del dia, es trobar un alberg de peregrins en aquest indret, i degustar una clara fresca. Una trucada per móbil d’en Pere ens comunica que en Sergi ha punxat la coberta. Sort que en Bernat en porta una de recanvi…
Una vegada a Ruesta també els espera l’apreciat líquid. A les 17h 20’ proseguim la ruta. Quan portem 4 km fets, en Salva s’adona que ha oblidat el camelback a Ruesta. Surt esperitat i en Lluís l’acompanya. Com que hi ha gps a dojo, el grup continua la seva marxa fins a Yesa. Quasi 1 hora més tard, en Salva i en Lluís retornen al punt on s’han separat del 2on grup. Des de lluny es pot veure la polseguera que aixequen els diferents trailers i camions que transporten terra que extreuen les excavadores.
Suposem que estàn obrint una carretera i una zona de complexes turítics, ja que l’impacte visual i ambiental és brutal.
L’arribada a Yesa s’ha produit de forma esglaonada i en 3 grups. Els últims ho han fet a les 19h20’ amb pluja fina, després de 80 Km. Estem a llotjats en un hotel 4* anomenat Señorio de Monjardín als afores del poble. Avui dormirem a la Comunitat Foral de Navarra.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51856
6ª ETAPA YESA – LEKUNBERRI (95KM) - 7 DE JUNY
Després de dormir en un llit com Deu mana, fem esmorzar tipus continental i torrades amb melmelada. Ens trobem enfront de la Serra de Leyre. Avui és un dia clau, ja que es tracta de la darrera etapa de dificultat abans d’arribar a Donosti.
Sortim a les 8h40’ direcció Liédena per asfalt. El gps si no conté cartografia, dona errors de precisió quan ens trobem davant de dues vies paraleles. Ës el cas d’avui; Resulta que la carretera puja constant per superar un petit port, i que l’antiga nacional ho fa d’una manera més forta. Hi ha hagut divisió d’opinions i s’han format 2 grups. Uns han fet més desnivell i esforç que els altres, per acabar en el mateix punt. Són coses de la tecnologia… A Lièdena (Km 7) ens agrupem, i per pista seguim el curs del riu Irati. Creuem un tunel per entrar dins la “Foz de Lumbier”, espectacular canó natural, niu d’aus rapinyaires, on parem per gaudir de l’entorn i les seves parets. A poca distancia ens trobem amb el poble de Lumbier (Km 13).
Sense entrar al poble, per pista ens dirigim per una interminable recta cap a Nardués (Km 17), a través de camps i prats amb gran varietat de colors, i envoltats de turons, presidits per les aspes d’un parc eólic. A Nardués ens refresquem en una font i en Lluís s’adona que ha trencat un “abraçadera” que suporta el portapaquets. Sort que en Chapa, és home de ciencia i en té una de recanvi… No sé que fariem sense “els nostres àngels de la guardia” Chapa i Jacinto… Per asfalt remuntem el Alto de Loiti de 715 metres s.n.m. Des d’aquí pugem fort per pista un curt tram, per disfrutar baixant per un corriol magnífic que va sortejant alguns arbres caiguts fins a Izco (Km 24). Ara pedalem per pista bona amb continus canvi de rasant i tobogans que intentem pujar amb plat gran, fet que provoca que la mitja de velocitat sigui més alta. Passem per Abinzano (Km 26).
Fa estona que apreciem al fons, una vistosa muntanya que pensem que haurem de creuar. Es tracta de la Sierra de Alaiz i del seu punt més alt anomenat Higa de 1.287 m. s.n.m., just als peus del poble de Monreal. Sortosament el track fa via cap a una altre vessant. Passat Salinas de Ibargoiti (Km 30) travessem uns racons que ens recorden algún corriol de la cara nord de Collserola amb tota la seva frondositat. Parem a Monreal (Km 33) per fer un avituallament ràpid a base de truita de xistorra, etc…
Un cop damunt la bici fem via per pista cap a Elorz a 487 m s.n.m. A partir d’aquí cal pujar un port molt dur de 200 metres de desnivell que posarà a prova la força i l’equilibri de tots. Camí molt dret i en mal estat que provoca que només 4 companys pugin sense posar cap peu (Lluís, Chapa, Santos i Jacinto). Cal dir que abans de les rampes més fortes en Santos ha tornat a punxar, i ja van 3 cops durant la travessa.
Durant la baixada cap a Labiano en Lluís pateix una caiguda amb voltereta inclosa, però sense consequencies. Des de Labiano (Km 44) fins a Zolina (Km 47) circulem per un carril bici al costat de la carretera. Abans d’entrar al centre de Pamplona, busquem un Decathlon per comprar radis, cobertes i cameres. L’intent és infructuós i la gana i la calor ens fa desistir. Finalment ens dirigim cap a El Corte Inglés on reposem el que ens falta. Dinem en un bar-restaurant que hi ha just davant de l’estació central d’autobusos de la ciutat. Portem 60 Km i són les 15h30’. Dinem a base d’empanada i tapa de truita de patates regat amb birra fresca. A la sortida en Jacinto ens dona una clase magistral de com centrar un roda que li falta un radi!!! Continuem la marxa cap a Aizoain i Berriosuso (Km 66) on omplim bidons i ens mullem el cap. Torna a fer calor…
A l’alçada de Sarasa (Km 73) creuem l’autopista que ve de Donosti seguint-la en paralel per pista fins a Erice (Km 75).
Un cop passem Sarasate (Km 77) pedalem propiament per una antiga via de tren, tot i que no està restaurada al 100 per 100 per ciclar. Fruit d’això cal remuntar un mur infernal o tallafocs on es fan apostes per veure qui ho puja pedalant. En Dionís, en Chapa i en Lluís ho intenten, aquest últim per ben poc ho aconsegueix, però finalment es baixen de la bicicleta. A l’altre cantó trialera tiesa, que baixa sense problema en Lluís tot i ser escridassat pel führer Miquel.
En breu entrem a Irurtzun (Km 82). Des d’aquí fins a Lekunberri pedalem per carretera local, molt revirada i amb petites rampes que trenquen a més d’un. Un cop creuem la muntanya anomenada las Dos Hermanas, que representa un porta natural, entrem en un entorn que ja ens recorda al País Basc.El riu Larraun drena cap al Cantàbric i seguim el seu curs fins a Lekunberri (Km 95). Mentre uns disfrutem de les vistes altres, com en Pere, Dionís i Santos lluitem pel final d’etapa. El gps dicta sentencia, i en Pere aprofita un dubte d’en Dionís per escapar-se i no parar fins a conseguir la victoria.
A l’arribada de l’últim efectiu a Lekunberri fem una sonora claca que ja sóna a èxit. Només en separen poc més de 60 Km per aconseguir el nostre repte. Estem allotjats a l’Hotel Ayestaran. Davant nostre s’extén la Serra del Aralar. Durant el sopar fem un brindis pel que ja estem a punt de finalitzar. Després de 6 dies de fort ritme, desnivells i molts kilometres ens mereixem una etapa de descans com la que demà ens espera.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51857
7ª ETAPA LEKUNBERRI – DONOSTI (65KM) - 8 DE JUNY
Avui és el darrer dia de la nostra aventura ciclista. Es tracta d’una etapa de relax amb un perfil totalment baixador. Sortim de Lekunberri a les 8h40’. Cal dir que aquest any els horaris de sortida han estat molt regulars, destacant la puntualitat de tothom.
De seguida ens incorporem a una antiga via de tren, ara rehabilitada, és la Via Verda del Plazaola, que comunicava Donosti amb Pamplona a través de 84 kilómetres.
A l’actualitat la via disposa de 43 km ciclables. La meitat del recorregut discorre per Navarra i l’altre pel País Basc. Al Km 4.5 podem disfrutar de primera mà de les arts d’un milà caçant un ratolí, tal com si mes tractés d’un programa d’en Félix Rodríguez de la Fuente. La ruta travessa més de 40 túnels dels quals alguns no estàn il.luminats, per tant cal engegar el frontal. En un dels primers tunels, el que passa per sota de l’Alt de Huici de 799 m s.n.m. pedalem en la més absoluta foscor durant 2,6 Km a través d’un ferm ple de pedres de l’antiga via de tren que fa molt entretingut i difícil mantenir l’equilibri damunt la bicicleta. A la sortida ens trobem amb un entorn especialment idíl.lic. Ens envolta la verdor de prats i boscos. El camí fa baixada i el ritme té notes de passeig triomfal com el que fan al Tour a través dels Camps Elisis.
Estem a punt d’aconseguir una nova meta i el grup pedala amb parsimonia disfrutant de cada racó. Passem per davant del poble de Leiza (Km 15) i a partir d’aquí seguim el curs del riu Leizaran, envoltats de fagedes i rouredes. A l’alçada de la central eléctrica de Plazaola. (Km 24) entrem al País Basc. Al Km 38 trobem un salt d’aigua d’obra que simbolitza l’últim tram de la via verda. En Sergi torna a reventar una nova coberta just al final de la pista. Està maleit pel dimoni. Sort que s’ofereix una furgoneta i el porta al mecànic on pot canviar el neumàtic. En poca estona arribem a Andoian (Km 46) on aprofitem per dinar en companyia d’un amic d’en Pere que ens ha vingut a rebre.
A les 15h 20’ sortim per carretera direcció Donosti. Els darrers kilómetres, prop d’una area urbana important, han resultat moments de gran tensió i nervis pel grup, amb caiguda inclosa d’en Sergi però sense consequencies. Passem per Urnieta (Km 52), pels afores d’Hernani (Km 54), Astigarraga (Km 58), i Martutene (Km 60). Ara seguim el curs del riu Urumea que ens portarà fins a la mateixa platja de Donosti.
A les 16h50’ baixem la rampa de la Platja de la Conxa, sota la mirada de turistes i locals, per remullar l’èxit amb un bany a les aigues del Cantàbric.
7 dies pedalant, 640 Km de distancia, 8.500 metres de desnivell positiu i moltes imatges que encara ara no hem pogut asimilar.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51858
Lluís Planagumà i Grífol
1ª ETAPA BARCELONA-CALAF (102KM) - 2 DE JUNY
Sortida a les 8h35’dels 11 components que formem aquest any la nostra particular travessa anual. Travessem el Parc de Cervantes i agafem la carretera passant per Esplugues de Llobregat. Un cop hem creuat Sant Joan d’Espí ens incorporem a la pista plana que hi ha al costat del riu Llobregat fins a l’alçada d’El Papiol. 1er tram de pujada a la Serra de les Forques just abans d’arribar a Martorell i passar per davant del famós Pont del Diable (Km 25). Des d’aquí per carretera fins a Olesa de Montserrat (Km 34) i Esparraguera (Km 40). Abans, el primer esmorzar a la Bar la Chopera (Km 30) que sort que vem menjar quelcom sinò…. haguessim patit molt més després de les sorpreses que ens esperaven abans de dinar!! Sortint d’Esparraguera agafem camí forestal entre ametllers i oliveres amb la presencia majestuosa de la muntanya de Montserrat com a testimoni del nostre pas i on es comença a notar l’ascensió progressiva que ens portarà a Collbató (Km 45). Al Km 48 passem per la Vinya Nova i després fem cap a Can Jorba, punt de sortida per excursions matinals al Parc Natural de la muntanya de Montserrat.
A partir d’aquí a l’alçada d’El Bruc s’inicia un tram duríssim per pista plena de códols que fa impracticable mantenir-se dempeu la bicicleta. Cal posar peu a terra per pujar fins el Coll de Can Massana (Km 55). La sensació de xafogor potser és la pitjor de tota la travessa. És el primer dia i aquestes calorades provoquen l’esgotament líquid dels nostres bidons… El dinar i les birres isotóniques a Sant Pau de la Guardia són aprop, però les presses no són mai aconsellables i tot i portar 5 gps el teóric tram de baixada de 2 km per carretera direcció Manresa es va convertir en un descens de 6 km en el pitjor dels casos. Trucades de telefon, ja que es van formar tres grups, van confirmar el pitjor dels pronóstics pels més agosserats. Calia remuntar 4 km i 200 metres de desnivell. Aquest percanç va trencar mentalment a la gran majoria sota un sol implacable.
Arribada a Sant Pau de la Guardia (Km 67) a les 15h15’ que va servir per recuperar forces amb un menu de qualitat i oblidar el desgast sofert previament.
A les 16h45’ reprenem el camí passant prop de Maians (Km 73). Després petit corriol i tram dur de pujada per asfalt direcció Castellfollit del Boix. Tot seguit pista ample a través d’un paisatge dominat per camps de blat per enfilar-nos dalt de la Serra de Rubió 786 metres s.n.m on travessem un parc eólic. Un cop a dalt iniciem descens seguint el Torrent de Maçana fins Sant Martí de Maçana (Km 87), per uns indrets feréstecs i poc habitats de l’Alt Anoia, que donen sensació de soledat. Després cal remuntar uns 150 m de desnivell pel Torrent de Can Mates, tram asfixiant a aquestes alçades de l’etapa que provoca els primers crits de quan falta!!! Arribem a Prats de Rei (Km 94). Sortim pel cementiri cap a Calaf per carretera local amb un tram d’un 16% de desnivell per acabar de rematar el personal. Arribada a Calaf (Km 102) a les 20h. Ens allotjem a Cal Macarrò, hotel 2 estrelles, totalment nou i molt agradable. Pub musical a sota del mateix. Sopem a la plaça de poble amb la companyia d’en Xavi Hernanz que ens ha acompanyat durant l’etapa inicial.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51822
2 ª ETAPA CALAF-ALFARRÀS (107 Km) - 3 DE JUNY
A partir d’avui, la diana serà durant la resta de la travessa a les 7h, l’esmorzar sobre les 7h30, a les 8h “cura intesiva” a les bicicletes i la hora prevista de sortida a les 8h30.
Aquest matí fa fresca. Es comença a notar la continentalitat d’aquestes terres. Esmorzar ràpid, a base de café i una pasta, al bar davant de l’hotel. Esgotem les existencies…
Sortim de Calaf a 670 metres s.n.m. a les 8h35’ per carretera fins a Sant Martí de Sesgueioles (Km 4) per tal d’empalmar el track del dia anterior, ja que Calaf disposa de millor oferta i qualitat d’allotjament que Prats de Rei. Seguim per asfalt fins a Pujalt (Km 11), que tal com indica el seu nom es troba dalt d’un turó, motiu pel qual hi ha instal.lat un dels radars del Servei Meteorológic de Catalunya. Ara, per pista ampla i bona, anem fins a Ferran (Km 17). El paisatge, és el típic segarrenc, amb grans extensions de camps de cereals tacats per vermelles roselles o “pipiripips”, olor a purins i algún mas abandonat. Es tracta d’un terreny amb petits altiplans on es van acumulant metres de desnivell, tot i que el perfil altimétric de l’etapa, excepte el primers 10 kilómetres, és clarament de baixada. Anem per carretera fins a Sant Ramon i d’aquí per camins fins a Comabella (Km 23) passant després per El Far i Sant Guim de la Plana i finalment Guissona (Km 33), on parem per fer un esmorzar-dinar i atipar-nos a l’Area de Guissona per només 4 euros. La veritat és que no vem menjar res de carn a la brasa perque implicava iniciar una batalla campal, per conseguir una graella, amb els “domingueros” de torn que van a passar el dia. Nosaltres ja teniem la nostra guerra amb la bicicleta i la resta del grup, per optar a la victoria d’etapa. Això sí, el gaspatxo va correr a dojo… A la 12h30’ reprenem la ruta després d’haver canviat una punxada. En Joan Palou ha trucat al restaurant de Balaguer ja que la previsió horaria serà cap a les 16h. La mitjana kilométrica per hora augmenta fruit de la bondat dels camins i la pressió horaria, fins que el track ens fa una mala passada. Cal travessar un camp de blat a punt per segar. Intentem rodejar-lo buscant camins radials, però tots desemboquen al mateix camp. Decidim tirar pel dret i seguir fil per randa el track. El pagés encara deu estar maleint-nos. Sort que el tram és curt, uns 300 metres de distancia, però la picor a les cames ens durarà part del dia. Tot i els entrebancs que ens depara la natura arribem a Agramunt (Km 58) a les 14h on aprofitem per refrescar-nos i omplir bidons.
Just sortint del poble seguim el Canal d’Urgell durant uns 10 km, fins quasi Bellmunt d’Urgell (Km 71) pel tram conegut com “Lo camí de Castellserà”, que servirà per combatre la calor i que ens donarà una sensació de frescor molt agradable. En poca estona som a Balaguer (Km 75) on parem a dinar al Restaurant Cal Morell - 1 estrella Michelin, que ens prepara un menu especial gràcies al bon fer d’en Palou que avui celebra el seu 60è aniversari.
En Pau Ratés que ens ha acompanyat durant els 2 primers dies, abandona abans d’hora, ja que decideix quedar-se a Balaguer i no venir fins Alfarràs. Això ja no és el que era… Va preferir fer una becaina mentre esperava que l’anessin a recollir per tornar cap a casa.
A les 17h30’ sota un sol de justicia enfilem per sota la muralla de la ciutat, una rampa infernal que ens farà païr de cop l’excel.lent àpat que acabem de degustar. Una hora més tard passem per Castelló de Farfanya (Km 90). Ens trobem dins la plana de Lleida, però tot i així a mà dreta comptem en paralel amb la Serra Llarga que s’extén fins Alfarràs. Un cop hem creuat Algerri (Km 96) s’inicien un seguit d’estrebades que fan que el grup es trenqui en 2. S’està preparant l’atac final i la velocitat puja en pla fins a mitges de 35-40 km/h El grup davanter està format per en Jacinto, Chapa, Santos, Dionís i Lluís. Després de seguir pel costat el riu Noguera Ribagorçana, un darrer repetjó fa despenjar 2 dels components. Abans d’entrar a Alfarràs (Km 105), el darrer esprint, que marca l’ordre d’arribada (Lluís, Jacinto i Santos). El fort ritme imposat en el darrer tram, ha millorat el temps previst a meta (19h30’). Avui estem allotjats a l’Hostal La Florida, establiment molt senzill que ens porta més d’un mal de cap pel que fa al parking de bicicletes. Es tracta d’un garatge tancat però a l’aire lliure que provoca més d’un dubte en quant a la seguretat de les mateixes. Es nota que hi ha massa diners invertits en ferralla, que si no s’està entrenat, tampoc et solucionen res, per molt calés que valguin… Sopem al mateix hostal.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51823
3ª ETAPA ALFARRÀS-ANGUÉS (98KM) - 4 DE JUNY
A les 8h fem un café amb llet i una pasta i revisem les “machines”. Sortida a les 8h30’. Només començar rampa molt forta de pujada que ens desperta de cop per la resta del dia. En 1 km pugem uns 100 metres de desnivell el que equival a un 10% de mitjana. Un cop a dalt entrem a la Comunitat d’Aragó i a la provincia d’Osca. Aquesta terrassa natural ens permet contemplar una extensa àrea de cultius de regadiu, plena d’arbres fruiters. Passem per davant de l’Ermita de Miravete (Km 9). Davant seu hi ha un estany on desvien aigua pel reg. Som a la franja i aviat arribem a Tamarite de Litera (Km 15) on parem per esmorzar com cal. Entrepà de truita de patates amb pa amb tomàquet.
Al cap de 45’ fem via cap San Esteban de Litera (Km 25) per pista serpentejant i amb un paisatge un pel més muntanyós i amb més vegetació. Travessem per sota el Canal d’Aragó. Passem per un tram de riera seca díficil de sortejar a sobre la btt. El sauló s’enganxa a la roda i s’avança lentament. Sort que es tracta d’un troç curt.
Durant una estona seguim per pista paralels al Canal d’Arago. En un punt proper salvem un tram d’obres que ens ha fet deixar momentaniament el track. Al Km 37 en Lluís punxa la roda de darrera. Tota una experiencia, treure i posar el neumàtic amb el nou portapaquets que reposa en gran part sobre l’eix de la roda. El problema es resol després d’inflar la roda 3 vegades…
A Monzón (Km 40) anem a un supermercat de pas a comprar 13 litres d’aigua per carregar els bidons. El castell domina la vista sobre el poble i és visible des de lluny. Sortim d’aquí per carretera i creuem el pont del riu Cinca. De seguida entrem en una zona boscosa on es perd el rastre del camí. El track indica un camp a través i no hi ha més alternativa en quant a la direcció. En Riera i el seu team ens han fet passar per un corriol penjat sobre el riu Cinca amb panoràmiques de Monzón al fons.
A les 14h arribem a Castejón del Puente (Km 47). A partir d’aquí la gana ja fa acte de presencia. Som rodejats per vinyes de denominació d’origen Somontano. Els pocs km que resten fins a Barbastro es fan pesats ja que el terreny es força trencacames amb continues pujades i baixades. Des de lluny s’aprecia un turó punxegut: Es tracta de El Pueyo. Després de creuar la carretera que va cap a Ainsa i el Pirineu, entrem a Barbastro (Km 59). El restaurant es troba a l’altre punta d’on venim. Són les 15h.
Per dinar coincidim amb la Gemma i la Beth parella d’en Lluís que tornen del cap de setmana de la segona Pasqua cap a Barcelona. El menú ha estat casolà i de molt bona qualitat. A les 16h30’ reprenem la marxa. Els primers instants són una mica caótics, ja que hi ha gran confluencia de pistes que marxen en paralel a la nostra ruta i que ens fan recular en més d’un cop al no escollir el camí correcte. L’itinerari ara transcorre durant més 25 km per espais totalment deshabitats. Ens trobem en un terreny on hi ha cultiu de blat i cereals en general. En Santos punxa i en Dionís l’ajuda. La resta, uns metres més endavant ens dividim en 2 grups. Algú aprofita per fer una becaina.
Al cap de poc temps ens retrobem de nou. Sobre el Km 74 tornem a fer “un recte” pel mig d’un camp de blat arrossegant la bicicleta a peu o al coll per remuntar uns marges.
Un cop a Abiego (Km 85), força tard per cert, aprofitem per prendre un refresc.
Després d’una petita discussió, decidim fer els darrers kilometres per carretera fins a Angués, cosa que no agrada gaire a segons qui. Passem per sobre el pont del riu Alcanadre, mentre el track creua el riu, però el cabdal abundant fa desaconsellable l’aventura fluvial. Durant part de la tarda s’han apreciat tormentes d’estiu a la llunyania. Ara cada cop és més aprop la tempesta. Finalment arribem a Angués (Km95) a les 21h.
En 3 dies hem fet més de 300 Km, i les cames ja estàn un pel resentides.
Sessió d’estiraments, mentre fem torns per la preciada dutxa. Estem allotjats a Casa Marzo, una casa de turisme rural molt ben arreglada, però només disposa de 2 banys.
La tempesta descarrega amb força durant més d’una hora “1er match ball salvat”.
El sopar és un pica pica a base de productes de la terra que la Sra. de la casa ens ha preparat molt amablement, juntament amb macarrons i carn.Cap a mitjanit ens retirem a descansar.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51824
4ª ETAPA ANGUÉS – LA PEÑA (85KM) - 5 DE JUNY
Com cada dia a les 7h30’ sona el despertador. Els primers instants són un pas a pas constant però sense presses per disfressar-nos de ciclista i embotir l’equipatge dins les alforges. Sort que la mestressa de la casa ens ha deixat la rentadora i la secadora i disposem de muda neta i seca. A les 8h esmorzem a base de dolç i salat.
Algú ha punxat i aprofitem la benzinera del poble per inflar les rodes baixes. Sortim més tard del compte sobre les 9h15’. Enfilem per asfalt fins a Velilla (Km 6) i seguim fins a Siétamo (Km 12). A partir d’aquí circulem per pista ampla i quasi sense desnivell fins un petit balcó on divisem als peus Tierz (Km 22) i Osca al fons. A la nostra dreta s’aprecien el primers contraforts del Prepirineu. El temps és variable amb força núvols a la banda de muntanya. El camí està força ple de tolls de la pluja de la nit passada.
A les 12h entrem a la ciutat d’Osca (Km 27) on aprofitem per abastir-nos de cameres de bicicleta i begudes. Sortint d’Osca, seguim a estones part del camí de Sant Jaume, passant pels pobles de Chimillas (Km 33) i Banastàs on patim una nova punxada.
Durant força estona hem atravessat una zona de bosc ple d’alzines i que més tard s’ha convertit en un corriol ple de branques podades on ha calgut fer alguna filigrana per superarles. El terreny força planer durant aquesta primera meitat del dia ens ha permés fer una velocitat mitjana més alta. Passem per El Castillo (Km 42).
Des de lluny intuim el poble per dinar, es troba dalt d’un turó i s’incrementen les pulsacions per minut del grup per fer l’esprint especial. A les 14h15’ arribem a Bolea (Km 48) a 668 m s.n.m on parem a dinar un menú a Casa Rufino. El cel està força carregat i sembla que avui no ens salvarem d’una remullada.
A les 16h reemprenem la ruta, sota un cel amenaçador que fa que hi hagi dubtes al grup. La tempesta amb aparell electric està descarregant amb força davant nostre, just en la direcció cap a on hem d’anar. Després de preparar xubasquero i adequar les alforges amb fundes impermeables, ens mentalitzem per lo pitjor. Anirem pas a pas, i ara després de diferents estira i arronsa fem cap a Aniés (Km 54). La pista és bastant dolenta amb molts códols, herba humida i en constant pujada. En algúns trams es perd el camí.
Travessem diversos torrents que baixen amb força i que porten aigua de la tormenta que ha caigut mentre dinàvem. El fang comença a fer estralls!!. 2ª punxada d’en Lluís al creuar una riera. Estem en el moment crític del dia, ja que cal parar per netejar la bicicleta, després de fer un camp a través per un camp llaurat pel empalmar el track.
Es tracta d’un veritable via crucis. Sort que la pluja ha parat i sembla que la tempesta s’està esvaint.
Sortim a una carretera local des d’on divisem el poble de Loarre abaix (Km 59).
En Joan Palou proposa una ruta alternativa, que permet no perdre quasi desnivell, i que conecta més endavant amb la ruta que cal seguir. En Miquel, en Pere, en Salva i en Bernat, més avançats, ja són a Loarre, segueixen el track original, ja que no volen recular. La resta pugem per asfalt direcció cap a Castell de Loarre, famós entre altres coses perque es va filmar la película “El Reino de los cielos”. Abans d’arribar-hi prenem pista que va seguint el contorn de la muntanya i que recorda la carretera de les aigues de Collserola. Circulem per un camí molt panoràmic que es manté entre els 950 i 1.050 metres s.n.m., envoltat de pins i coníferes. El paisatge ha canviat radicalment en poc temps i ens trobem amb una vegetació més espessa. A l’alçada del Castell de Marcuello (Km 69) ens retrobem amb la resta de companys. La bronca del nostre capità, per la fuga, encara resona pels voltants dels Mallos de Riglos… L’entorn sembla tret d’una estampa de les Highlands d’Escocia amb les restes d’una fortificació que recorda els paratges del film “Los Inmortales”.
L’esforç de la pujada es veu compensat per la bellesa de l’escenari Prepirinenc.
A partir del Km 73 iniciem un fort descens per pista que ens portarà a la impressionant Foz de Escalete, porta natural del Pantà de La Peña. Són més de 9 kilometres, amb trams perillosos per la presencia de gran quantitat de códols, que fan les delicies dels “descenders” més agosserats. Els voltors de mida gegant, treuen el cap per dalt de tot dels penyasegats. Les vistes del riu Gàllego que flueixen amb molta parsimonia fins al panta dónen pau i tranquilitat a l’espectador i més sabent que només ens resta seguir un tram paralel a una via de tren abandonada per concluir l’etapa d’avui. Finalment 85 Km al sac!!Ens allotjem a Casa Galán, on aprofitem per netejar les bicis a cop de manguera i esperar el torn per dutxar-se.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51855
5ª ETAPA LA PEÑA – YESA (80KM) - 6 DE JUNY
Ens despertem enmig d’un ambient boirós, típic d’aquestes contrades. Esmorzem i ens despedim de la gent de l’hostal. Abans recollim l’entrepà o picnic que farem a migdia, ja que avui travessarem un dels paratges més solitaris i salvatges de l’excursió, la Sierra de la Peña. A les 8h30’ sortim puntuals de l’embassament de La Peña (550 metres s.n.m.), a la nostra cita diaria. En Miquel, no ha passat massa bona nit i surt tapat amb una samarreta térmica. Marxem per carretera fins el trencall a Salinas de Jaca (Km 5) i Villalangua (Km 8), on hi ha una casa de turisme rural, segurament més agradable que la casa de colonies on hem passat la nit.
L’etapa d’avui transcorre íntegrament pel Prepirineu. Des de l’inici estem remuntant el curs del riu Asabón. A Villalangua, podem observar vistes esplèndides de la Sierra de Santa Isabel. A partir d’aquí, conviurem amb les aigues clares i fresques del riu Asabón durant més de 3 km, creuant-lo 14 vegades amb aigua fins els genoll en més d’una ocasió i que cadascú ha sortejat com ha pogut. Alguns descalços posant en perill els turmells en una relliscada inesperada, altres han preferit mullar-se des del primer moment i disfrutar del “riverbike”. A les 11h passem per la masia de Nueveciercos (Km 15), on pasturen les vaques en plena calma sobre un mantell verd tenyit a estones de groc. Ara hem deixat la llera del riu i transitem per pista ampla i en bon estat, sempre en pujada constant, excepte l´últim tram que és més dret i dur situat a 1.055 metres s.n.m. (Km 28).Des d’aquí les vistes són magnífiques i es pot apreciar la neu que encara resta al Pirineu. Ens trobem a la comarca de les Altas Cinco Villas.
Alguns comencen a tenir ganes de menjar, però els núvols amenaçadors fan que proseguim la marxa fins a cotes més baixes. Així doncs emprenem un descens de 300 metres de desnivell amb trams força técnics de 9 km que ens serviran per relaxar-nos en part. Un cop a Bagués (Km 37) inexplicablement passem de llarg, fent un picnic en un petit prat, deixant perdre l’oportunitat de refrescar-nos amb una birra. Parada de 30’ per fer el bocata, becaina esprint i “a jugar”. Son les 14h i el sol pica de valent.
Cal remuntar 150 metres en poca estona fins el Km 41 a 909 metres s.n.m. 2on port del dia. A partir d’aquest punt tenim una baixada llarga, primer per pista poc transitada i mig perduda i després en millor estat fins a Mianos (Km 46), bonic poble on fem una parada per refrescar-nos en una font i on no hi ha cap bar obert. Ens trobem just a l’altre punta de la presa del Panta de Yesa i del final de la jornada. En Lluís, fa de les seves “cabrioles”, posant en risc la seva integritat física segons el capità Miquel…
La sortida del poble es una mica caótica, ja que per motius d’obres no empalmem correctament amb el track fins abans arribar a l’alçada d’Artieda (Km 51).
Ara circulem per carretera local molt poc transitada pel cantó esquerre del pantà. El ritme va augmentant i el grup es fragmenta. En Chapa, Santos, Dionís, Jacinto i en Lluís en el primer. En Salva, en Pere, en Joan, en Miquel, en Bernat i en Sergi en el segon.
Els primers, tot i que encara resten més de 25 kilometres pel final ja esmolen els ganivets per “la batalla campal”. A Ruesta (Km 60) en Lluís para a fer un parell de fotos al poble en runes, que fou abandonat a causa de l’expropiació de les terres de conreu dels seus habitants quan es va manar construir l’embassament. Els 4 primers segueixen amb el seu objectiu… La sorpresa del dia, es trobar un alberg de peregrins en aquest indret, i degustar una clara fresca. Una trucada per móbil d’en Pere ens comunica que en Sergi ha punxat la coberta. Sort que en Bernat en porta una de recanvi…
Una vegada a Ruesta també els espera l’apreciat líquid. A les 17h 20’ proseguim la ruta. Quan portem 4 km fets, en Salva s’adona que ha oblidat el camelback a Ruesta. Surt esperitat i en Lluís l’acompanya. Com que hi ha gps a dojo, el grup continua la seva marxa fins a Yesa. Quasi 1 hora més tard, en Salva i en Lluís retornen al punt on s’han separat del 2on grup. Des de lluny es pot veure la polseguera que aixequen els diferents trailers i camions que transporten terra que extreuen les excavadores.
Suposem que estàn obrint una carretera i una zona de complexes turítics, ja que l’impacte visual i ambiental és brutal.
L’arribada a Yesa s’ha produit de forma esglaonada i en 3 grups. Els últims ho han fet a les 19h20’ amb pluja fina, després de 80 Km. Estem a llotjats en un hotel 4* anomenat Señorio de Monjardín als afores del poble. Avui dormirem a la Comunitat Foral de Navarra.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51856
6ª ETAPA YESA – LEKUNBERRI (95KM) - 7 DE JUNY
Després de dormir en un llit com Deu mana, fem esmorzar tipus continental i torrades amb melmelada. Ens trobem enfront de la Serra de Leyre. Avui és un dia clau, ja que es tracta de la darrera etapa de dificultat abans d’arribar a Donosti.
Sortim a les 8h40’ direcció Liédena per asfalt. El gps si no conté cartografia, dona errors de precisió quan ens trobem davant de dues vies paraleles. Ës el cas d’avui; Resulta que la carretera puja constant per superar un petit port, i que l’antiga nacional ho fa d’una manera més forta. Hi ha hagut divisió d’opinions i s’han format 2 grups. Uns han fet més desnivell i esforç que els altres, per acabar en el mateix punt. Són coses de la tecnologia… A Lièdena (Km 7) ens agrupem, i per pista seguim el curs del riu Irati. Creuem un tunel per entrar dins la “Foz de Lumbier”, espectacular canó natural, niu d’aus rapinyaires, on parem per gaudir de l’entorn i les seves parets. A poca distancia ens trobem amb el poble de Lumbier (Km 13).
Sense entrar al poble, per pista ens dirigim per una interminable recta cap a Nardués (Km 17), a través de camps i prats amb gran varietat de colors, i envoltats de turons, presidits per les aspes d’un parc eólic. A Nardués ens refresquem en una font i en Lluís s’adona que ha trencat un “abraçadera” que suporta el portapaquets. Sort que en Chapa, és home de ciencia i en té una de recanvi… No sé que fariem sense “els nostres àngels de la guardia” Chapa i Jacinto… Per asfalt remuntem el Alto de Loiti de 715 metres s.n.m. Des d’aquí pugem fort per pista un curt tram, per disfrutar baixant per un corriol magnífic que va sortejant alguns arbres caiguts fins a Izco (Km 24). Ara pedalem per pista bona amb continus canvi de rasant i tobogans que intentem pujar amb plat gran, fet que provoca que la mitja de velocitat sigui més alta. Passem per Abinzano (Km 26).
Fa estona que apreciem al fons, una vistosa muntanya que pensem que haurem de creuar. Es tracta de la Sierra de Alaiz i del seu punt més alt anomenat Higa de 1.287 m. s.n.m., just als peus del poble de Monreal. Sortosament el track fa via cap a una altre vessant. Passat Salinas de Ibargoiti (Km 30) travessem uns racons que ens recorden algún corriol de la cara nord de Collserola amb tota la seva frondositat. Parem a Monreal (Km 33) per fer un avituallament ràpid a base de truita de xistorra, etc…
Un cop damunt la bici fem via per pista cap a Elorz a 487 m s.n.m. A partir d’aquí cal pujar un port molt dur de 200 metres de desnivell que posarà a prova la força i l’equilibri de tots. Camí molt dret i en mal estat que provoca que només 4 companys pugin sense posar cap peu (Lluís, Chapa, Santos i Jacinto). Cal dir que abans de les rampes més fortes en Santos ha tornat a punxar, i ja van 3 cops durant la travessa.
Durant la baixada cap a Labiano en Lluís pateix una caiguda amb voltereta inclosa, però sense consequencies. Des de Labiano (Km 44) fins a Zolina (Km 47) circulem per un carril bici al costat de la carretera. Abans d’entrar al centre de Pamplona, busquem un Decathlon per comprar radis, cobertes i cameres. L’intent és infructuós i la gana i la calor ens fa desistir. Finalment ens dirigim cap a El Corte Inglés on reposem el que ens falta. Dinem en un bar-restaurant que hi ha just davant de l’estació central d’autobusos de la ciutat. Portem 60 Km i són les 15h30’. Dinem a base d’empanada i tapa de truita de patates regat amb birra fresca. A la sortida en Jacinto ens dona una clase magistral de com centrar un roda que li falta un radi!!! Continuem la marxa cap a Aizoain i Berriosuso (Km 66) on omplim bidons i ens mullem el cap. Torna a fer calor…
A l’alçada de Sarasa (Km 73) creuem l’autopista que ve de Donosti seguint-la en paralel per pista fins a Erice (Km 75).
Un cop passem Sarasate (Km 77) pedalem propiament per una antiga via de tren, tot i que no està restaurada al 100 per 100 per ciclar. Fruit d’això cal remuntar un mur infernal o tallafocs on es fan apostes per veure qui ho puja pedalant. En Dionís, en Chapa i en Lluís ho intenten, aquest últim per ben poc ho aconsegueix, però finalment es baixen de la bicicleta. A l’altre cantó trialera tiesa, que baixa sense problema en Lluís tot i ser escridassat pel führer Miquel.
En breu entrem a Irurtzun (Km 82). Des d’aquí fins a Lekunberri pedalem per carretera local, molt revirada i amb petites rampes que trenquen a més d’un. Un cop creuem la muntanya anomenada las Dos Hermanas, que representa un porta natural, entrem en un entorn que ja ens recorda al País Basc.El riu Larraun drena cap al Cantàbric i seguim el seu curs fins a Lekunberri (Km 95). Mentre uns disfrutem de les vistes altres, com en Pere, Dionís i Santos lluitem pel final d’etapa. El gps dicta sentencia, i en Pere aprofita un dubte d’en Dionís per escapar-se i no parar fins a conseguir la victoria.
A l’arribada de l’últim efectiu a Lekunberri fem una sonora claca que ja sóna a èxit. Només en separen poc més de 60 Km per aconseguir el nostre repte. Estem allotjats a l’Hotel Ayestaran. Davant nostre s’extén la Serra del Aralar. Durant el sopar fem un brindis pel que ja estem a punt de finalitzar. Després de 6 dies de fort ritme, desnivells i molts kilometres ens mereixem una etapa de descans com la que demà ens espera.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51857
7ª ETAPA LEKUNBERRI – DONOSTI (65KM) - 8 DE JUNY
Avui és el darrer dia de la nostra aventura ciclista. Es tracta d’una etapa de relax amb un perfil totalment baixador. Sortim de Lekunberri a les 8h40’. Cal dir que aquest any els horaris de sortida han estat molt regulars, destacant la puntualitat de tothom.
De seguida ens incorporem a una antiga via de tren, ara rehabilitada, és la Via Verda del Plazaola, que comunicava Donosti amb Pamplona a través de 84 kilómetres.
A l’actualitat la via disposa de 43 km ciclables. La meitat del recorregut discorre per Navarra i l’altre pel País Basc. Al Km 4.5 podem disfrutar de primera mà de les arts d’un milà caçant un ratolí, tal com si mes tractés d’un programa d’en Félix Rodríguez de la Fuente. La ruta travessa més de 40 túnels dels quals alguns no estàn il.luminats, per tant cal engegar el frontal. En un dels primers tunels, el que passa per sota de l’Alt de Huici de 799 m s.n.m. pedalem en la més absoluta foscor durant 2,6 Km a través d’un ferm ple de pedres de l’antiga via de tren que fa molt entretingut i difícil mantenir l’equilibri damunt la bicicleta. A la sortida ens trobem amb un entorn especialment idíl.lic. Ens envolta la verdor de prats i boscos. El camí fa baixada i el ritme té notes de passeig triomfal com el que fan al Tour a través dels Camps Elisis.
Estem a punt d’aconseguir una nova meta i el grup pedala amb parsimonia disfrutant de cada racó. Passem per davant del poble de Leiza (Km 15) i a partir d’aquí seguim el curs del riu Leizaran, envoltats de fagedes i rouredes. A l’alçada de la central eléctrica de Plazaola. (Km 24) entrem al País Basc. Al Km 38 trobem un salt d’aigua d’obra que simbolitza l’últim tram de la via verda. En Sergi torna a reventar una nova coberta just al final de la pista. Està maleit pel dimoni. Sort que s’ofereix una furgoneta i el porta al mecànic on pot canviar el neumàtic. En poca estona arribem a Andoian (Km 46) on aprofitem per dinar en companyia d’un amic d’en Pere que ens ha vingut a rebre.
A les 15h 20’ sortim per carretera direcció Donosti. Els darrers kilómetres, prop d’una area urbana important, han resultat moments de gran tensió i nervis pel grup, amb caiguda inclosa d’en Sergi però sense consequencies. Passem per Urnieta (Km 52), pels afores d’Hernani (Km 54), Astigarraga (Km 58), i Martutene (Km 60). Ara seguim el curs del riu Urumea que ens portarà fins a la mateixa platja de Donosti.
A les 16h50’ baixem la rampa de la Platja de la Conxa, sota la mirada de turistes i locals, per remullar l’èxit amb un bany a les aigues del Cantàbric.
7 dies pedalant, 640 Km de distancia, 8.500 metres de desnivell positiu i moltes imatges que encara ara no hem pogut asimilar.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51858
Lluís Planagumà i Grífol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
