LA MOLINA - VALLTER SKIMARATHON 26/03/16
6 dies després de patir un defalliment físic al Campionat de Catalunya per equips a la UEC Bassiero, dissabte tocava un repte en "majúscules", La Molina - Vallter Skimarathon 38Km i 3.000m+ amb el dubte de saber com respondria el cos a un nou esforç físic. Aquest any, pocs ens pensàvem que es podria realitzar aquesta travessa clàssica, treta d'una altre època, degut a la falta de neu al Pirineu Oriental.
Però les darreres nevades de fa 10 dies, han servit per poder sortir no des de La Molina, però si des de la Collada de Toses (31Km i 2.750m+). Aquesta vegada hem format equip de 3, amb l'Enric Martin i l'Oriol Montero, recordant vells temps i batalles amb l'Agrupació Excursionista Muntanya. El recorregut uneix les comarques de la Cerdanya i el Ripollès, sortint de La Molina, per pujar el Puigmal, passant per Núria, i remuntar el Noucreus i el Bastiments, abans de finalitzar a l'estació d'esquí de Vallter. 
Així doncs, a les 8 del matí amb un sol radiant i una temperatura molt suau fem els primers passos amb els esquís a la motxilla durant uns 15' fins que podem calçar esquís, sabent que l'aventura és llarga i la calor serà un factor a tenir en compte. Però avui, esperem que tots els problemes tècnics o físics quedin oblidats...
Mica en mica tot el gruix d'atletes es va estirant i cadascú va agafant posicions, malgrat no poder prémer l'accelerador més del compte, ja que la 2ª part de la cursa es pot fer molt llarga...
El recorregut lineal és molt suau en els primers kilòmetres; Cal emprar la tècnica de lliscar, intentant allargar el pas el màxim possible. L'espectacle està amenitzat per un immillorable panorama, a banda i banda, ja que circulem en tot moment per una carena. A la dreta tenim el Costa Pubilla i la Serra del Montgrony, mentre que a l'esquerre divisem la plana ceretana, el Carlit i els Perics entre altres. A la nostra esquena, queda la Serralada del Cadí, la Tossa d'Alp o el Puigllançada.
Per fer el Pic de Duraneu, cota màxima de l'antiga estació d'esquí d'Err-Puigmal, cal pujar amb traça directe, ratlla bastant no fer cap conversió però és el que hi ha. Com ha passat en la majoria de curses d'enguany, aviat anem a la par amb els companys Jaume Otero, Marc López, i Willy Gabas, que també formen un trio, amb qui mantenim un frec a frec sa, amb bromes i fotos incloses, fins passat el Pas dels Lladres.
En aquest punt, cal anar en compte carenant amb les pells de foca, ja que la falta de neu obstaculitza el nostre lliscar. S'observen petites restes de partícules de color fúcsia, fruit de l'erosió que provoquen les roques que treuen el cap al nostre pas... A partir d'aquí l'Oriol i l'Enric es posen a tirar i jo vaig seguint-los uns metres per darrere, obrint distància respecte amb els nostres perseguidors.
En Willy no és gaire amic dels trams plans i ja fa estona que està maleint l'itinerari. D'en Pere Bonet i l'Israel Carrasco que avui formen parella, no en tenim noticies de moment, però segur que no els portem gaire lluny. La pala per ascendir el Puigmal es fa feixuga, però tenim la sort que la meteorologia avui és benigne i no bufa ni res d'aire. Una vegada a dalt del Puigmal (2.913m.), el descens el fem pel llom en direcció al Pic del Segre.
Tot seguit, encararem la baixada ja més directe, direcció al Santuari de Núria. Cal anar amb cura, sobretot quan ens llancem cara avall, als trams més planers, ja que la qualitat de la neu, molt humitejada, fa que s'encarrilin els esquís. Com sempre l'estret tub abans d'arribar al Torrent de l'Embut, és divertit de fer i requereix fer girs ràpids i curts. Sembla quasi que estiguem en una pista de bobsleigh, amb trams peraltats a cada costat. Passat això, entrem al Torrent de l'Embut, pas previ per arribar a Núria.
El recorregut lineal és molt suau en els primers kilòmetres; Cal emprar la tècnica de lliscar, intentant allargar el pas el màxim possible. L'espectacle està amenitzat per un immillorable panorama, a banda i banda, ja que circulem en tot moment per una carena. A la dreta tenim el Costa Pubilla i la Serra del Montgrony, mentre que a l'esquerre divisem la plana ceretana, el Carlit i els Perics entre altres. A la nostra esquena, queda la Serralada del Cadí, la Tossa d'Alp o el Puigllançada.
Per fer el Pic de Duraneu, cota màxima de l'antiga estació d'esquí d'Err-Puigmal, cal pujar amb traça directe, ratlla bastant no fer cap conversió però és el que hi ha. Com ha passat en la majoria de curses d'enguany, aviat anem a la par amb els companys Jaume Otero, Marc López, i Willy Gabas, que també formen un trio, amb qui mantenim un frec a frec sa, amb bromes i fotos incloses, fins passat el Pas dels Lladres.
En aquest punt, cal anar en compte carenant amb les pells de foca, ja que la falta de neu obstaculitza el nostre lliscar. S'observen petites restes de partícules de color fúcsia, fruit de l'erosió que provoquen les roques que treuen el cap al nostre pas... A partir d'aquí l'Oriol i l'Enric es posen a tirar i jo vaig seguint-los uns metres per darrere, obrint distància respecte amb els nostres perseguidors.
En Willy no és gaire amic dels trams plans i ja fa estona que està maleint l'itinerari. D'en Pere Bonet i l'Israel Carrasco que avui formen parella, no en tenim noticies de moment, però segur que no els portem gaire lluny. La pala per ascendir el Puigmal es fa feixuga, però tenim la sort que la meteorologia avui és benigne i no bufa ni res d'aire. Una vegada a dalt del Puigmal (2.913m.), el descens el fem pel llom en direcció al Pic del Segre.
Tot seguit, encararem la baixada ja més directe, direcció al Santuari de Núria. Cal anar amb cura, sobretot quan ens llancem cara avall, als trams més planers, ja que la qualitat de la neu, molt humitejada, fa que s'encarrilin els esquís. Com sempre l'estret tub abans d'arribar al Torrent de l'Embut, és divertit de fer i requereix fer girs ràpids i curts. Sembla quasi que estiguem en una pista de bobsleigh, amb trams peraltats a cada costat. Passat això, entrem al Torrent de l'Embut, pas previ per arribar a Núria.
A partir d'aquí, el terreny es converteix en un camp ple de mines a causa de la quantitat de pedres que treuen el cap. Derrapant anem evitant tots els obstacles que van apareixent, trepitjant matolls i nerets que es troben totalment al descobert. Per sort arribem al Santuari amb els esquis i pals sencers, malgrat les diverses esgarrapades que han patit. L'avituallament i la claca de la Montse López i família, ens fan revifar per encarar la segona meitat de cursa. 
Ja portem 3h de marxa i comença el tram clau... A aquestes alçades, els equips anem pràcticament sols i cal augmentar la velocitat de creuer per passar el tall horari del Noucreus. L'Oriol i l'Enric, marquen el ritme per davant i jo els segueixo a uns 50 metres de distancia. A mitja pujada avancem a l'equip d'en Josep M Serrainat, Quim Xifre i l'Ivan Julià que sembla que tenen problemes de pells. El sol ja està molt alt i la calor comença a passar factura.
Per sort hem omplert bidons a Núria, i aprofito per hidratar-me sovint i menjar de nou, doncs les forces estan al límit. La pala que ens porta al Noucreus se'm fa eterna, però passem amb uns 15-20' de marge sobre el tall previ. Com que la meteorologia acompanya, i hi ha molts equips per darrera, en Roger Angüés que fa de cap de control ens confirma que han ampliat l'horari de tall. 
Arribo al Noucreus (2.799m.) esbufegant, i sense temps a perdre sortim al trot i amb els esquís a la motxilla, cap el Cim de la Vaca i el Coll de Tirapits. Aquesta part, és especialment dura i avorrida, al tenir que caminar per terreny descompost i sense neu. La veritat és que el recorregut s'aguanta amb pinces. Amb la xufla que cau, la neu està desapareixent a marxes forçades. 
Tot seguit, iniciem el segon descens amb esquís, en direcció a la base del Pic de Bastiments, sota una neu molt transformada i traïdora que cal negociar bé per no fer-se mal. Ja només resta, la darrera pujada del dia: Aquesta la faig amb l'Enric tirant-me de la goma, per no acabar de petar... i l'Oriol esperonant-me per que no em relaxi, comptant cada metre de menys que em queda per coronar, buscant amb la mirada la creu del cim.
Acabem feliços, una cursa que l'any passat va ser neutralitzada per mal temps, després de 5h43' de dura lluita física i mental. A meta ens reben la Beth i els pares de l'Enric. Mica en mica van arribant la resta de companys i aprofitem per comentar la jugada. Després del dinar tenim l'agradable sorpresa de pujar al podi en una cursa d'esquí de muntanya per primer cop, finalitzant 3ers de Veterans. 
