SETAU SAGETH – UN TOMB PER LA VALL D’ARAN

SETAU SAGETH – UN TOMB PER LA VALL D’ARAN

Des de l’any 2006 existeix un nou trekking que enllaça la Vall d’Aran per etapes. Es tracta d’un itinerari de 103 kilómetres i 9.480 metres de desnivell acumulat. Segons l’empresa Camins, organitzadora i creadora de la ruta recomana fer-ho en 5 etapes, encara que hi ha la possibilitat de finalitzar-ho en menys dies.

El punt de partida és a Viella, i els altres quatre finals d’etapa són Bossost, Refugi Era Honeria, Salardú, i Refugi de Conangles. La travessa supera tres ports de muntanya: el Coll de Güerri de 2.320 metres, que separa la Vall de Toran i la Vall de Liat; el Port de Rius de 2.340 m. a camí entre el Valarties i la Vall de Conangles; i el Port de Viella de 2.442 m pas natural entre la Ribagorça i la Vall d’Aran.

Tot i decidir-nos a fer la travessa a última hora, no vàrem tenir cap mena de problema per fer la reserva durant el passat pont de Sant Joan. Eren 4 dies, i vàrem optar per doblar una etapa, per adaptar-ho als dies de vacances. Així doncs, el dia de la revetlla a la tarda fem via cap a la capital aranesa. Allà ens allotjem a l’Hotel Viella, que tenen el detall de deleitar-nos amb una copa de cava i un tros de coca. Serà l’únic rastre de la revetlla..., doncs a mitjanit anem a dormir per que l’endemà toca la primera etapa i la més llarga de totes. Hem cregut, que aquesta és la més adient per escurçar un dia la travessa!

VIELLA - REFUGI ERA HONERIA 44KM; 1.550M+; 9h17’Reals; 4,7Km/h

A les 5h30’ diana! Quina mandra! Dutxa per despertar-nos del malson; Recollim els estris i baixem a recepció on ens donen el picnic d’esmorzar i dinar, per cert molt abundant! A les 6h30’ sortim de l’hotel direcció a la Centrau Eléctrica de Mijaran, on conectem amb el GR-211 que seguirem durant gran part de la ruta. La majoria de l’etapa, segueix el curs del riu Garona fins a Pontaut. El camí transcorre pel marge dret del riu visitant els diferents pobles de la vall. Es tracta d’una etapa de baixa-mitja muntanya.

Els primers pobles per on passem són en pujada. Vilac (Km 3) i Montcorbau (Km 5), són uns autèntics miradors naturals de la cara nord del Pirineu, on destaca per sobre de tot l’imponent Pala Sarrahera, territori quasi inexpugnable! El conjunt de cims que l’envolta no té res a envejar a molts llocs dels Alps. A la sortida de Montcorbau, agafem un camí erroni direcció Vila. Reculem després de 15’. En total 2 kilómetres extres i 30’ perduts! De nou pel bon sender, baixem cap a Betlan i Aubert (Km 7) on parem per esmorzar.

A les 9h45’ continuem cap a Arrós (Km 8,5) i comencem a pujar cap a Begós (Km 11). Ara el sol apreta de valent, i ens desfem de les malles llargues que ja molesten. Tot seguit enfilem per fort corriol cap a Vilamós entre ombres on arribem després de 3h30’ de marxa real i 800 metres de desnivell positius. Parem 15’ per omplir bidons i disfrutar de les excepcionals vistes de l’Aneto.

La ruta ens porta més tard fins Arres Dessus i Arrés Dejus (Km 15,5). A les 13h15’, dinem per accident en un trencall que indica Arro 0,5 Km. La Pruna, de cop i volta ha començat a caminar amb tres potes i sembla que té rampes. Li donem una pastilla màgica i aprofitem per reposar tots forces. El camí es fa feixuc, sobretot quan veiem que podiem haver escurçat de Vilamós cap a Arró. Més tard passem per Era Bordeta i arribem a Bossost a 715 metres s.n.m. (Km 23,5) a les 15h15’. Ens hidratem i relaxem a l’ombra d’una terrassa durant mitja hora.

La calor a aquestes hores castiga molt i fa alentir el pas. Ens preguntem perque hem agafat les botes de muntanya. Són una càrrega per partida doble (pes i poca mobilitat). Una hora més tard entrem a Les (Km 30). Encara són visibles les restes de les brases “Deth Haro”, festa tradicional que consisteix en la crema d’un tronc d’abet de més de 10 metres per la revetlla de Sant Joan. Passat Les, seguim el curs del riu Garona direcció Pontaut. En un racó on l’aigua fa un recés, berenem quelcom i ens fem un bany de peus, per relaxar-los una mica.

A partir d’aquest punt, iniciem una serie de tobogans; És el tram més técnic del dia, amb passos de corriol, literalment penjats sobre el riu Garona, i fins i tot amb una corda fixa instalada, pels menys avesats. Arribem a Pontaut (612 m s.n.m.), punt més baix de tota la travessa, per remuntar 300 metres de desnivell en 2 Km fins a Canejan, per un camí que zigzagueja costa amunt. Una vegada a Canejan (Km 36) seguim, sense parar-nos ja que és tard, cap a Porcineres (Km 40), on arribem una hora més tard (20h15’). Estem rebentats i ens resta el darrer tram per completar la dura etapa.

Finalment decidim fer els darrers 4Km fins el Refugi Honeria, per carretera local, on arribem pràcticament morts. Quina pallisa de kilómetres! La veritat és que hem maleït les botes de muntanya, ja que es tracta d’un terreny molt rodador, on hem notat a faltar la comoditat d’unes bambes, ja que el traçat no presenta cap dificultat técnica. Tot i portar una motxila quasi d’atac, cal destacar la càrrega extra del menjar de la gossa per 4 etapes, cosa que aumenta el pes en més de 2 kilos.

Quan arribem al Refugi Honeria, el guarda, no ens esperava a sopar, ja que era massa tard. Per error, l’organització no havia avisat que avui feiem l’etapa doble i que per tant arribaríem més tard del compte. Per sort, l’Aleix, de tracte molt afable, ens ha donat totes les facilitats i ens ha preparat un plat de sopa de verdures, amanida, i hamburgueses amb patates força abundants. La veritat és que ens ha sentat de perles! La gossa, també ha pogut disfrutar de les comoditats del refugi, ja que li han permés dormir dins, amb catifa inclosa.

REFUGI ERA HONERIA - SALARDÚ 27KM; 1.360M+; 6h21’ Reals; 4,3Km/h

Ens despertem tard, sobre les 8h. Avui toca l’etapa reina segons el llibre (Encara que nosaltres ja la vem fer ahir...). Es tracte de l’etapa més salvatge i desconeguda de tota la volta a la Vall d’Aran. Sortim tard sobre les 9h30’. Just darrera del refugi, surt una pista estreta que després desemboca en una altre de més ampla que ens portarà al peu de la presa de Sant Joan de Toràn. A partir d’aquí l’itinerari transcorre encaixonat per sender remuntant el curs del riu i les gorges d’Ermer. Estem envoltats de cims esbelts i feréstecs.

En primer pla, tenim el Tuc d’Ermer de 2.432 metres. A sota del cim encara s’aprecia una congesta de neu, fruit dels múltiples allaus que s’han anat dipositant durant la llarga temporada hivernal. Un cop dalt del torrent, arribem a un altiplà anomenat Es Grauers. Estem a la cota 1.650 i davant nostre destaca la Cresta de Crabera, que s’allarga de nord a nordest, amb important cims com el Tuc de Crabera, el Tuc de Canejan, i el Tuc Blanc, tots per sobre dels 2.600 metres s.n.m. Anem avançant per un prat paralel a la carena fins el Pont des Grauers, que creuem.

Ara iniciem una llarga pujada d’uns 600 metres de desnivell que ens permet divisar l’espectacular salt d’aigua deth Corrau deth Miei amb vistes tota l’estona al Tuc de Crabes de 2.406 m. Es tracta d’una pujada per corriol estret pel marge esquerre d’un torrent de Guerri, encara enterrat a trams per la neu acumulada. A la part alta, divisem un parell de llacs, amb força gruix de neu per l’època. Una vegada coronem el Cap de Güerri a 2.320 m parem per recuperar forces (Km 11).

La fatiga del dia anterior ens està passant factura, ja que el ritme d’avui és força més lent i encara ens queda més de la meitat del kilometratge. Sort que és de baixada!. La vista ens permet descobrir el Llac de Liat i les seves mines abandonades. El camí segueix per unes estaques grogues fins el Refugi lliure de Liat. Davant s’observa la solitaria silueta del Tuc de Mauberme de 2.880 m. El camí, un cop superat la cabana del Pas Estret, s’obre en una gran explanada verda que travessem per pista. Un suau descens ens porta a una nova planícia, el Plan deth Horn.

Ara som a la Vall de l’Unhola i la pista segueix el curs del “riu vermell” pel seu marge esquerre. Més avall passem per la cabana des Calhaus, on parem per picar quelcom amb vistes a un espléndid salt d’aigua.

El llarg descens sempre per pista ample, es fa un pél pesat, però el paisatge ho compensa sobradament. La verdor intensa dels prats, el brogit constant de l’aigua i la visió frontal del Parc Nacional d’Aigüestortes-Sant Maurici, amb el Montardo en primer terme, ens recorda que estem al vessant nord dels Pirineus.

Al final de la vall, la pista conflueix en una altre que porta cap al Coret de Varradós a la dreta o si seguim recte cap a Bagergue (Km 25). Les forces ja estàn al límit, sobretot les de la Pruna. Per corriol, baixem fins a Unha i Salardú on finalitzem l’etapa després de 27 Kilómetres. Ens allotjem al Xalet Refugi del C.E.C. Com que la gossa, no té ni esma per menjar, i l’endemà presenta molts símptomes de cansanci, decidim abortar la travessa per prudencia, i finalitzar les dues etapes restants durant un altre cap de setmana d’estiu.

SALARDÚ – REFUGI DE CONANGLES 24 KM; 1.200 M+; 6h08’ Reals; 4,2 Kmh

Al finals de juliol reprenem la ruta, per tancar les dues etapes restants de la travessa. Sortim a les 7h30’ per sender direcció Gessa i Arties (Km 3). El dia és fresc i hi ha boira baixa. Passat Arties, cal remuntar el riu Valarties per carretera fins el Pont de Ressec (Km 8). És el pitjor tram de tota la ruta amb diferencia, ja que l’itinerari es fa per asfalt i a sobre hi ha trànsit rodat. De fet no hi ha cap altre camí!. Quan s’acaba la carretera hi ha un parking.

La pista continua però només es permet el pas de vehicles autoritzats o taxis per apropar als turistes al P.N. Aigüestortes Sant Maurici. Ara el camí és de terra i fins el Pont de Rius (Km 10,5) encara és possible trobar algún d’aquests taxis. En aquest punt hi ha un sender a l’esquerra per anar al Refugi de la Restanca i ascendir a cims com el Montardo, Tossal de Mar, etc... o seguir el GR-211 recte i remuntar la Vall de Rius, que és per on nosaltres continuem.

El dia ja s’aixecat, i el sol llueix amb força. Ens canviem de muda i piquem quelcom. Mica en mica anem remuntant la vall, deixant a la dreta les Pales de Rius. Després de 2h25’ de marxa arribem al Llac de Rius. Són les 13h15’ i parem per dinar el picnic a base d’amanida de pasta, fruita i iogurt que ens han preparat els del refugi del CEC.

Posteriorment, ens desviem de la ruta inicial per veure l’Estany Tort de Rius i disfrutar de la panoràmiques vistes al Tuc de Tort, Tuc de Conangles, Tuc dels Estanyets i Tossal del Molar Gran a la dreta, o Tossal de Mar i Montardo a l’esquerra i per ordre de proximitat. Un cop de nou sobre la ruta original rodejem el Llac de Rius per coronar el Port de Rius de 2.344 metres. Són les 15h30’ i des de dalt s’aprecia tota la inmensitat de la Vall de Conangles, així com la Vall del Mulleres, amb la carretera i la Boca Sud del Túnel de Viella com a únics impediments.

Després de 850 metres de desnivell negatiu i uns 3 hores de marxa, arribem al refugi de Conangles a les 18h15’. Abans parem a berenar a prop de l’espectacular salt d’aigua que recull l’aigua de tota la vall de Conangles, quasi a tocar del Refugi de Sant Nicolau. El forfait de la Setau inclou la dutxa sense tenir que fer una despesa extra durant la travessa. La gossa ha fet la ruta sense cap mena de problema físic, i ha passat la nit a recer, a l’entrada del refugi.

REFUGI DE CONANGLES - VIELLA 17 KM; 900 M+; 4h06’ Reals; 4,2 Kmh

Sortim a les 8 hores del matí. El dia és fresc tirant a fred per estar a finals de juliol. Malles llargues, térmica i paravent són necessaris. Un cop passem davant del refugi de Sant Nicolau (30’), ens endinsem cap a la Vall del Mulleres, seguint l’antic camí del Port de Viella, única ruta de pas i a peu per accedir a la Vall d’Aran, abans de ser inaugurat el tunel de Viella l’any 1948. Les obres es van demorar durant 22 anys i gran part de la seva construcció, fou a càrrec de presoners republicans de la guerra civil, en unes condicions infrahumanes...!

El camí fins a Viella, actualment està senyalitzat amb estaques de fusta, amb el kilometratge i la cota de nivell. Uns 10’ més tard, la ruta es desvia per un corriol costerut que agafa alçada molt ràpidament.fins arribar a uns plans. Les vistes del Tuc de Mulleres i del Tuc de la Tallada són excepcionals. A mitja pujada creuem un torrent i el remuntem per la seva dreta fins arribar a una especie de túnels mig perforats, que poden servir d’aixopluc en cas de tempesta.


Més amunt trobem un bunker, que també pot servir de refugi. El dia està enllaguenyat i el vent prop del coll es fa notar amb força. Cal abrigar-se de nou, ja que tot i l’esforç de l’ascens, el cos no entra en calor i a estones cal posar-se guants i gorro. Un cop a dalt del Port de Viella a 2.448 m. després de 3 hores, deixem el Pic del Port de Viella per una altre ocasió. El vent va en augment com més alta la cota de nivell i provoca una sensació térmica un xic desagradable.

El primer tram de descens és molt directe, per una tartera que va fent ziga-zagues. A la dreta, encara consta una important llengua de neu. Més tard, el camí transita per prats verds i sembla una catifa pels nostres peus. Durant la baixada, podem disfrutar de l’esbelta figura de la Pala Sarrahera, el Tuc des Hemnes i el seu entorn. Es tracta d’un marc incomparable i d’una de les més belles estampes del nostre Pirineu.

El descens és ràpid, cómode i agraït. A la cabana del Ponteth (refugi lliure) parem per posar-nos malles curtes. El sol comença a apretar. Són les 13h. A partir d’aquí seguim una pista forestal, que a estones es baixa d’una forma més directa fins un punt on hi ha un mirador. Aquí s’agafa un divertit corriol que penetra dins del bosc i que ens portarà en 15’ fins el pont que creua el riu Nere. Sobre el mateix pont, hi ha com una especie de geyser artificial que ens refresca! 2,5 Km més tard tanquem el cercle de la travessa a Viella.

 Lluis Planagumà i Grífol.

XX QUEBRANTAHUESOS 2010 MARXA CICLOTURISTA INTERNACIONAMp b9vb9vL

XX QUEBRANTAHUESOS 2010 MARXA CICLOTURISTA INTERNACIONAL


A primers d’any, diversos companys del Triatló Molins ens vàrem inscriure pel sorteig d’una de les marxes cicloturistes més clàssiques (20 edicions) del panorama internacional, i la de 7 k lmés prestigi de la Peninsula Ibérica. Cal dir que la Peña Ciclis?ta Eldelweis, organitzador de la prova, ja fa anys que realitza un sorteig per regular l’afluencia de participants i garantir la seguretat d’aquests. Al final, la llista d’inscrits oficials, anualment ronda els 8.000 cicloturistes.


:    9llfo9rggv 


El traçat de la ruta és circular i consta de 205 km i 3.500 metres de desnivell positiu que transcorren a banda i banda del Pirineu Central. Amb sortida i arribada a Sabiñanigo (Osca), es pugen 4 ports de muntanya (Somport, Marie Blanque, Portalet, i Hoz de Jaca). Els ciclistes populars poden disfrutar i viure l’ambient d’una veritable etapa reina d’un Tour de França o de la Vuelta tant pel seu llarg kilometratge, com pel desnivell i sobretot pel públic que s’atansa a dalt dels ports per veure les evolucions dels esforçats esportistes.





Des de fa uns anys també es cel•lebra un itinerari B. La Treparriscos, és una prova paralela, però independent, de menys dificultat amb 90 km i 965 metres de denivell + que surt i acaba a la mateixa població i que té Formigal, com el punt més alt i llunyà. Els mesos d’entrenament han estat enfocats des del primer moment al repte de l’any. S’han fet sortides per acumular metres de desnivell, sobretot a ports dels voltants de Molins de Rei, com Montserrat, Ullastrell, Begues, Costes del Garraf, Estenalles, Creu de l’Aregall, Sta. Creu d’Olorda, Tibidabo, etc...




Divendres 18 de juny del 2010 quedem al costat d’un centre comercial de Terrassa, molt aprop d’on viuen en Dionís i en Santos. Ells dos són els encarregats d’anar a buscar les dos furgonetes que hem llogat per tota l’expedició. En total som 8 dels quals 5 farem la QH (Albert, Dionís, Santos, Monti, i Lluís) i 3 la Treparriscos (Montse, Heike i Beth). Tenim previst sortir sobre 16h30’ per poder arribar a temps a Sabiñànigo i recollir els pitralls, ja que a les 21h30’ tanquen la fira del corredor.

Finalment per problemes logístics de l’empresa Atesa, que és amb qui hem llogat les furgonetes, no sortim fins les 18h15’. Abans però, ha calgut assegurar amb pops les bicicletes. Una de les furgonetes és de passatgers i l’altre és de càrrega. Així doncs, fem via direcció Lleida. A l’alçada d’Osca (21h30’) dubtem si parar a sopar o seguir per veure si hi ha alguna possibilitat de recollir els pitralls. Decidim probar sort! Arribem a Sabiñànigo passades les 22h i tot i que ens diuen que la fira ha tancat fa estona, anem fins les naus on estàn instalats els expositors.

La Beth i jo som els primers en entrar. Hi ha molts stands que han desmuntat la paradeta. Preguntant anem fins on donen la bossa del corredor. Un cop allà ens confirmen que està tancat. Insisteixo, facilitant el número de pitrall que tinc assignat junt amb el DNI en mà, pregant-li a la voluntaria que dormiré molt poc si tinc que venir l’endemà a les 5h de la matinada per recollir-lo. Al final la noia accedeix i ràpidament la Beth crida a la resta que estàn aparcant les furgonetes i mica en mica tots podem quedar-nos més tranquils. Ja tenim la primera batalla guanyada. Psicológicament és molt important anar a dormir sense tenir que pensar en matinar més del compte.

Mentre acabem de recollir les bosses dels corredors, un voluntari ens comenta que hem tingut molta sort, ja que mitja hora abans la guardia civil, havia posat ordre i no permetia entrar a ningú al recinte firal. Ara feia poc que havien marxat un cop la gent havia deixat d’insistir! Quina xurra, vem pensar! De camí cap a la furgoneta per anar cap a Villanúa, “campament base de l’expedició”, em retrobo amb en Miquel Batriu i el seu pare. Només ens coneixem de fa un mes quan vàrem disputar la Marató Alpina Zegama-Aizkorri. El seu germà Xavier, també estava inscrit, però una inoportuna lesió, no li ha permés participar. Des d’aquí, et desitjo una bona recuperació. Ens despedim esperant que demà tot vagi bé!

Un cop arribem a Villanúa, ens instalem en els tres apartaments que havien reservat l’Albert i la Montse, fa mesos. Cal dir que s’han afegit tres companys més. El Dani Tudela, amic d’en Monti, que ha vingut en cotxe perque no podia sortir tant aviat, i que finalment ha arribat a la mateixa hora que nosaltres. L’Eduard Sadurní, membre de l’Agrupació Sant Jordi i el Manolo han vingut també pel seu compte. Els apartaments són de quatre places. En el nostre estem, en Monti, en Dani, la Beth i jo. Sopem pasta a dojo i pit de pollastre arrebossat. Cadascú s’ha portat el seu menú “secret”. Posteriorment descarreguem les bicicletes de la furgoneta i les pugem a l’habitació.

M’en vaig a dormir a quarts d’una de la matinada. Al cap de 4 hores sona el despertador i m’aixeco el primer, per esmorzar tranquilament a l’habitació un bon plat de muesli amb suc de fruita i uns quants nespres i un plàtan. I m’hidrato a base d’un complex vitamínic de Just Aid. A les 5h es desperten la resta. Nomès cal omplir bidons, escollir barretes, o fruits secs que m’emportaré, vestir-me amb l’indumentaria del Molins de Rei, agafar la roba per després de la carrera, posar un pitrall del 3237 al revers del maillot amb imperdibles, i l’altre davant del manillar subjectat amb brides. Queda passar pel “privat” per fer net i llestos!

A les 5h30’ ens trobem tots, ja carregant les bicicletes de nou a la furgoneta. El dia ja clareja i s’aprecia una important massa de núvols enganxada a la cara nord del Pirineu. No vull pensar malament i faig com si no volgués creure que ens mullarem, però el subconscient en pren nota! A Villanúa el cel és clar, però fa vent i la temperatura és freda. Mentre enfilem cap a Sabiñànigo, els dubtes s’apoderen de mi! Térmica sí, térmica no; Xubasquero prim o un més consistent; Guants gruixuts d’hivern o uns finets a part dels d’estiu. El problema principal, és un tema d’espai. Les butxaques del maillot són limitades i no vull carregar amb cap motxila petita (tipus calmelbak), perque resulta més incómode.

En uns 35’ arribem a l’entrada a Sabiñànigo. Hi ha una mica de cua, prop del polígon, però aviat aparquem les dues furgonetes. Sembla que no he pogut fer net del tot, i torno a passar pel “privat”, aquest cop però amb vistes...! Els nervis estàn fent de les seves! Finalment, he de triar i decideixo agafar el xubasquero prim, 2 parells de guants (els prims i els d’estiu), i els “manguitos” afelpats d’hivern, que he comprat la darrera setmana, per no portar una samarreta térmica. L’euforia de més d’un company m’ha induit a deixar els guants gruixuts que tant he anyorat més tard, entre altres...!

A les 7h ens encaminem tots cap a la linia de sortida. Abans però ens fem tot el grup, la foto de rigor, en una escultura en honor a la mítica prova. L’espai està molt sol.licitat, i cal demanar tanda per accedir-hi. Després ens posem a la cua dels més de 7.000 ciclistes que participaran a la 20ª edició de la QH. Ens acomiadem de la Montse, la Heike i la Beth, ja que la Treparriscos surt mitja hora més tard i fa un altre recorregut..

A les 7h30’ es dóna la sortida. L’expectació és màxima. Cal esperar un bon grapat de minuts fins que comencem a pedalar, ja que al no tenir marca previa, ens ha tocat sortir des del darrera del tot. Cal estar atent, per que l’elevat volum de ciclistes, fa que les possibilitats d’un petit ensurt provoqui una caiguda en massa. Mentre estem ciclant per la carretera que circumval.la Sabiñànigo, veiem un ciclista estirat a la cuneta, i sembla que no podrà continuar. Espero no seguir el mateix camí!


Els primers metres van pels afores de la localitat i després passem pel centre on els carrers estàn plens a vessar. El públic ens ovaciona i ens esperona a conseguir el repte. És impactant i la primera llàgrima d’emoció ja rellisca per la cara. Li comento a l’Albert, que em comfirma que ha viscut el moment de la mateixa forma. En els pocs metres que portem de cursa, hem vist molts voluntaris amb banderoles móbils indicant punts crítics, com una rotonda, un trencall, o fins i tot algún sot. Aquesta organització promet...!


En principi, l’intenció és disfrutar de la cursa, i fer-la segons sensacions, sense cap mena de pressió a nivell de marques. No crec que sigui l’any, ja que desconec el recorregut en la seva totalitat. Mai he rodat per aquest contrades amb bicicleta de carretera. Junt amb en Santos i l’Albert, hem decidit fer la prova plegats: En el darrer entrenament fort de preparació de 165km i 2.800 metres +, així va quedar palés. Tots vem ciclar a un ritme semblant! En Monti, en Dionís i en Dani prefereixen anar cadascú al seu ritme. De seguida quedem tots dispersats dins del gran grup.

Des del primer moment ens anem vigilant per ciclar plegats. El gruix del pilot fa que es perdin les referències dels companys amb molta facilitat. El ritme és ràpid, per sobre dels 35 km/h, camí de Jaca. En aquest tram em dedico a fer bastantes fotografies, sobretot de ciclistes “alternatius”, com un que porta un remolc amb el fill a dins, o un amb una “bici experimental”, o altres que van mig disfressats.

Quan passem pels voltants de Jaca (Km 26), hi ha una munió de gent que ens saluda des de dalt d’un pont. L’estampa és molt emocionant i els ciclistes agraeixen les mostres de suport. Passat aquest punt la carretera inicia l’ascens cap a Somport. Es tracta d’un port de 28,2 km amb un desnivell de 822 metres i un pendent mig del 2,91%.

A l’alçada de Castiello de Jaca (Km 33), en Santos i jo parem a evaquar líquids, abans que comenci a fer-se més dura la pujada. Un cop reincorporats avancem al Monti i en Dani, que van junts. Els comentem si es volen afegir, però descarten l’invitació...!

Els colors del Molins, només faran acte de presencia durant els primers 40 kilómetres. Després el paravent esborrarà el rastre durant tota la jornada! A mida que ens apropem cap a la frontera el cel comença a enterbolir-se i el vent ja fa acte de presencia.

A Villanúa (Km 40), la carretera comença a enfilar-se, i poso el plat petit. El cel cada cop és més amenaçador. La serp multicolor aviat ciclarà sota l'aigua de la pluja. L'advecció de nord sembla que ens tindrà distrets tota la jornada fins que no retornem a la cara sud!

De moment encara no hi ha abandonaments, però aviat començarà el gota a gota de ciclistes fent marxa enrera! El vent també es reforça i la sensació térmica cada cop és més baixa! A l'alçada de Canfranc (Km 44) ens comencem a mullar. Hi ha gent que baixa de més amunt dient que fa molta rasca i que està diluviant! Avui tocarà patir de valent! Ens mullarem quasi tota la jornada.

L’Albert ha sortit amb el xubasquero posat d’entrada, li recomano que s’el tregui pujant per que el cos ja genera prou calor i després per la baixada no tindrà res més, però només se’l obre. Jo, tot i la pluja segueixo amb el maillot i els manguitos. L’escalfor que comporta el fet de pujar em permet sentir-me sec encara que cada cop el xàfec va a més.

Poc abans d’arribar a Cadanchú, a l’Albert li cauen les ulleres a terra. Per sort pot recuperar-les intactes! El primer avituallament líquid i sòlid és a Candanchú (Km 57). Aquí, molta gent ja dubta, i ja fa estona que observem la retirada de molts ciclistes. Parem un parell de minuts per agafar fruita i uns entrepans, de pernil dolç i formatge que estàn literalment congelats. A punt de marxa creuem unes paraules amb en Dionís que acaba d’arribar a l’avituallament.

Coronem tots tres el Somport (Km 59) a 1.640 metres s.n.m amb un temps de 2h16’34”. Hi ha força ambient tot i l’adversa meteorologia! La boira que hi ha és impressionant i la visibilitat és molt escassa. Molta gent fa marxa enrera i altres estan parats esperant... un miracle! Em poso el xubasquero i tot i portar uns guants llargs baixo amb els d’estiu...! L’Albert veient el panorama que ens espera, no sap que fer.

L’encoratjo a seguir i comencem el crític descens. Plou fort, fa molt fred i el ferm està molt relliscós. Cal baixar amb molta prudencia per no patir cap caiguda. Les ulleres s’entelen i no es veu res. Sense ulleres també és perillós, per que les gotes d’aigua impacten en els ulls com si fossin ganivets. Això fa que vagi més acotat sobre la bicicleta del compte, sense aixecar gens el cap, perque és molt molest. Sovint vaig fent ganyotes amb un ull cluc per disminuir el dolor que provoca la pluja a la vista. La posició rígida i forçada del cos sobre la bicicleta, es tradueix en una forta sobrecàrrega a les cervicals superiors que m’acompanyaran durant tota la jornada.

Mentre anem baixant la part més dreta del port, ens seguim creuant amb ciclistes que remonten. Per ells, la QH’10 ja és historia...! Una vegada arribem a una cruilla de carreteres, la vall s’eixample, s’acaben les corbes revirades i el descens es suavitza. Durant la baixada he passat al davant i en aquest punt, afluixo el ritme però no arribo a parar-me a causa del fred que porto a dins, pensant que tant en Santos com l’Albert, ja em donaran caça.

Uns minuts més tard, en Santos es posa a roda i em confirma que l’Albert s’ha retirat. Ha desfet el camí, i tornarà a Jaca pel seu propi peu. Una pena no haver parat a la cruïlla per reagrupar-nos, i intentar-lo convéncer en no defallir. Però el rigurós ambient hivernal, 4ºC a dalt del Somport, afegit a la pluja i a la sensació térmica provocada per les ràfegues de vent, han fet desistir del repte a més de 1.200 ciclistes segons va informar l’organització a posteriori durant el descens del primer port del dia.

En Santos i jo coincidim, en que la paraula abandonament, no existeix en el nostre vocabulari. Persistirem fins el límit de les nostres forces o sortirem airosos del calvari que estem vivint. Està clar que haurem de suportar una meteorologia adversa durant tot el dia. Per tant és qüestió de fer parades de curta durada, i només les estrictament necessaries en els avituallaments, per reposar forces i omplir bidons.

La llarga baixada per la Vall d’Aspe ens depara contradiccions. Mai havia desitjat tant tornar a pujar un nou port de muntanya, per atemperar el cos! Encara que el ritme del descens és més lent que si la carretera fos seca, la fredor del cos és un fet. Moltes estones vaig literalment tremolant sobre la bicicleta i les dents m’espeteguen. Són els instants més difícils de la cursa.

Una imatge que m’impressiona molt, i que dóna fe de la magnitud del temporal és el fet d’observar riuades de bicicletes aparcades al costat de les cases dels pobles o nuclis habitats que hi ha en tota la vall. Els ciclistes estan aixoplugats en algun bar, o inclús en cases particulars. Tinc la sensació de com si fos un camp de refugiats, a l’espera del seu torn per ser deportats o repatriats de nou cap al seu país d’origen.
Senzillament dantesc! Les hipotermies estàn a l’ordre del dia, i nosaltres seguim el nostre camí, donant-nos ànims mutuament.

En un parell d’ocasions li pregunto al Santos, que es coneix part del recorregut per on ara transitem, quants kilómetres queden per arribar a Escot, i iniciar el segon port del dia, el temut Marie Blanque!
Després de 40 kilómetres de baixada, arribem per fi a Escot (Km 99) amb un parcial de 3h31’ en cursa. Abans de la cruilla, hi ha un autocar ple de ciclistes dins i més d’un amb la manta térmica posada. Un veritable hospital de campanya improvisat. També hi ha un trailer on amunteguen les solitaries bicicletes.
Aquí fem una nova “parada técnica” per iniciar el segon port de dia, el famós Marie Blanque. Ens fem la foto de rigor davant la placa on s’indiquen les característiques de l’ascens.

El port de 10km, salva 715 metres de desnivell, el que representa un pendent mig del 7,15%. La principal dificultat del port radica en els darrers 6 kilómetres amb pendents mitjes per sobre del 10%. Es tracta d’una carretera de la xarxa secundaria, local i estreta, res a veure amb el Somport o el Portillón, que són importants vies de comunicació.

En plena ascensió al Marie Blanque en el seu tram més "amable", pateixo una caiguda tonta sense conseqüencies i més tard amb una altre maniobra s’em cauen les ulleres... Aquí, la gent pedala de forma dispersa i fluida i sota un silenci sepulcral que li dona un aspecte més respectuós a la pujada. El compact i el pinyó de 27 dents que m’ha instalat en Jacinto treuen tota la seva lluentor.

La negror i els xàfecs sembla que no tenen fi. La pluja segueix, encara que pujant no molesta tant com a les baixades. Durant tot l’ascens hem anat avançant de forma continua a d’altres participants. La concentració és màxima, sense forçar en excés. Anem regulant el ritme, jugant amb els dos darrers pinyons, posant-nos drets amb el penúltim i asseguts amb l’últim. Al cap de 47’32” coronem el Marie Blanque, amb un parcial total de 4h18’38". Ja tenim el segon port al sac, i estem a meitat de carrera. La cosa es comença a veure d’un altre color, encara que el dia segueix igual de rúful. Hem superat la criba més important!.

Durant els primers kilómetres la baixada és suau i cal donar pedals fins l’avituallament de Bilhères, un autèntic fanguer! La paradeta està ubicada en un prat i aquí decidim fer tàctica d’equip. En Santos es queda amb les bicicletes, i jo vaig a proveir-me de més entrepans, platans, i Aquarius pels bidons.

Ràpidament continuem direcció a Bielle. Aquest tram és el més revirat i de més desnivell i cal anar amb compte per que segueixen les precipitacions encara que de forma més débil. L’ambient de pluja i de baixes temperatures que té el cos assimilat, fa que tingui que parar per orinar de forma repetitiva. Es tracta d’una experiencia que em porta uns records poc agradables. Planeja de nou el perill d’una deshidratació bestial. El cos elimina moltes toxines i cal reposar líquids de forma expressa ja que la falta de calor fa que no existeixi la sensació de sed.

Passat Bielle, l’itinerari és força planer i rodador i formem un grupet que anem fent relleus fins a Laruns (Km 127) on passem en 5h12’. Aquí iniciem la pujada al 3er port del dia, el Portalet. Es tracta d’un port llarg de 28,7 km. Es puja un desnivell de 1.280 m. i el pendent mig és del 4,46%. En els seus darrers 5 km, les rampes mitges són entre el 6% i el 9%.

Just a la sortida de Laruns deixem a l’esquerra la carretera que s’enfila cap un altre port clàssic del Tour, l’Aubisque. La carretera transcorre per un engorjat espectacular on els salts d’aigua del riu Ossau i les cascades són els protagonistes d’aquesta part del Pirineu francés. Ja estem de ple en el compte enrere. Durant el primer terç del port, la pujada és progressiva però es deixa fer. Mica en mica anem sumant metres amunt

Tots dos, portem un ritme constant i sembla que les forces ens acompanyen. A la meitat del port passem per Gabas i després per Artouste (Km 142), on hi ha un nou avituallament, i la seva impressionant presa. Les ziga-zagues i les paelles per guanyar desnivell, donen un toc de color al port. Un cop a l’alçada de la presa ciclem amb vistes al pantà, i inclús m’atreveixo a posar el plat gran en un parell de kilómetres molt suaus.

A falta de 10km per coronar hi ha un nou avituallament líquid, on carreguem de nou bidons amb beguda isotónica. Estem al tram final i anem restant mentalment kilómetre a kilómetre. De tant en tant ens avancen sobretot cotxes de l’organització i ambulancies, així com particulars que han anat a recollir algun ciclista que ha decidit plegar. La visibilitat ara torna a ser molt reduida! Estem al Km 152 i des del Km 44 que plou!

Els darrers kilómetres, han estat més durs del que em pensava, doncs és on hem acumulat més metres de desnivell. Sort que l’afluencia del públic en aquest tram final ha servit per alleugerir l’esforç. Tot i les dificultats, constantment hem anat avançant ciclistes en tot el recorregut. Ja portem molts kilómetres a les cames i sembla que hem regulat les forces prou bé! Finalment després de 1h58’42” pujant hem arribat a dalt del Portalet (Km 156) a 1.795 metres s.n.m. amb un parcial de 7h10’42”.

Aquí em trobo amb el Feliu Izard, gran animador i alma mater del món de les curses d’esquí de muntanya, amb la senyera i els escallots en mà, que ha vingut a donar suport al marit de la seva germana. Sense temps per parar, encarem la baixada direcció Formigal. El fred, sobretot a les mans ha estat molt intens durant tot el dia, però en aquesta baixada encara és més acusat. Arribant a Formigal (Km 162) para de ploure, i deixem enrere el temps humit de la cara nord, per trobar-nos amb una situació de vent fort que exagera la sensació de fred. És l’anomenat efecte Foëhn!

Amb la carretera seca, superem el 70km/h, encara que cal tenir cura dels cops de vent, ja que no ens sentim el dits de les mans i sembla que en qualsevol moment s’et pugui escapar el manillar de les mans. Passat el poble d’Escarrilla, deixem la carretera principal, per bordejar l’embassament de Búbal. Després de creuar el Pueyo de Jaca (Km 172), fem la darrera parada técnica per evaquar líquids i afrontar l’últim port del dia.

Com que ja no plou, em poso uns guants fins secs que encara no he fet servir. El problema és que com que tinc les mans garratibades, no tinc ni forces per posar-me’ls. Després d’un parell de minuts d’impotencia ho aconsegueixo! Un bon grapat de ciclistes ens han avançat!

De seguida iniciem el darrer i quart port del dia, la Hoz de Jaca (Km 177). Port curt i molt dur de 2,29 km i de 183 metres de desnivell. Té un pendent mig de 7,96% i rampes del 13%. Gran ambient, també en aquest tram, que m’ha ajudat molt. Anava amb la mirada perduda! L’he pujat demanant l’hora,. Justet, justet! En Santos ha creuat primer uns metres davant meu. A la baixada, en Santos tampoc tenia sensibilitat als dits i no podia posar el plat gran!

Després de passar per sobre la presa de Búbal hem iniciat el descens final cap a meta. Primer ens hem enganxat a un grup de ciclistes per poder baixar en bloc! Després hem passat a l’acció i tot i tenir a estones el vent en contra ens hem posat a tirar del grup junt amb un altre ciclista. La resta s’ha dedicat a anar a roda i mida que anavem recollint cadàvers, s’anava engruixint el pilot. El sol torna a brillar en aquests darrers 20km. Sembla com si estiguem fent una matinal per l’autovia de Castelldefels a tot drap, amb puntes de 45-50 km/h. La veritat és que ja tenim ganes d’acabar...!

A l’última rotonda abans d’entrar a Sabiñànigo em despenjo del grup. Estic fos i veig com he pagat l’esforç final. Arribo a meta després de 8h38'45” de patiment i a una mitja de 23,71km/h! En Santos ha entrat 30” abans! Segons el contakilómetres hem ciclat 8h23’ el que representa que només hem estat aturats 15’ durant més 8 hores.

Només creuar ens felicitem per haver acabat una etapa épica, on hem lluitat contra molts factors. L’emoció ens embarga i comencem a assaborir l’éxit d’una dura jornada! Avui el Team Molins, ha treballat en equip. Si senyor!

Camí dels boxes ens retrobem amb part de l’expedició! Les tres fémines han finalitzat de forma exitosa la seva participació a la Treparriscos. A destacar el crono de la Montse amb 3h48’. La Heike ha entrat poc després. La Beth que la feia de “pirata”, s’ho ha pres amb més calma i ha marcat unes 5 hores! L’Albert tot i la seva matinera retirada, ha cobert uns 120 km per tornar al punt d’inici! Estem segurs que si no hagués estat per la meteorologia, hauria triomfat junt amb nosaltres. L’any vinent tornarà a intentar-ho!

De seguida arriba en Dani Tudela amb 8h44'. Junt amb ell anem a dinar a les carpes. Hi ha pasta i ens estirem a l’herba mentre comentem anécdotes de la cursa. Mes tard ens trobem en Dionís Hidalgo que ha acabat amb 8h59’, sub 9hores!

En Monti també ha marcat un gran crono amb 9h16’ Està exhultant i ja vol emprendre noves aventures. Avui s’ha doctorat en la llarga distancia! Enhorabona a tots. Ens ho mereixem!

Dels que no tenim noticies, són de l’Eduard i del Manolo. Com que tampoc porten el móbil després d’estar un parell d’hores voltant i d’haver carregat les bicicletes a les furgonetes, retornem al campament base.

Només arribar a l’apartament ens trobem amb tots dos. Acaben d’arribar del seu via crucis particular. Abans d’iniciar el Marie Blanque s’han retirat. Primer han estat refugiats en una casa particular i després els han portat a una esglesia. Han tardat set hores per ser repatriats.
Com que no hi ha massa ganes de fer més kilómetres, sopem al restaurant de sota. Encara que no hi ha xuletón, ens conformem amb un xurrasco!

L’endemà recollim els bàrtols, comprem la prensa local que es fa ressó de la carrera i marxem de visita turística cap a Jaca. Dinem a Osca i retornem cap a casa.


FOTOS:
XX QUEBRANTAHUESOS 2010


Lluís Planagumà i Grífol