OPEN ALTITOY TERNUA 2-3/2/2013
El divendres just abans de mitjanit, arribem a Luz Saint Sauveur, camp base durant tot el cap de setmana. El poble és conegut sobretot per ser el punt de partida de ports de muntanya del Tour de França, com el Tourmalet, Hautacam, o Luz Ardiden. Per sort aquest cop ja sabem on està el Centre Turístic CEVEO on ens allotgem la majoria de participants, i no hem perdut més temps del compte. De moment està plovent fort, però no neva... A part de dormir poc, 5 hores curtes s'afegeix la incògnita del material nou acabat de muntar pel Marc (Ski & Mountain), que no he pogut provar per falta de temps, però crec que val la pena arriscar, tant per la seva lleugeresa i mobilitat com per la seva comoditat (Desaparició de les maleïdes llagues). A causa de les males previsions meteorològiques i de la neu acumulada dels dies anteriors, la organització ja fa dies que va desestimar els itineraris originals, un dels quals, el del dissabte, finalitzava a dalt del Cim del Midi de Bigorre, on hi arriba un telefèric que uneix les estacions de La Mongie i Bareges, en el que es coneix com l'espai esquiable Grand Tourmalet, just a sobre mateix del port de muntanya mes famós del Pirineu. 
Durant l'esmorzar en Ricard Farriol, ens explica l'itinerari previst (2.200 metres positius en 3 pujades; No cal portar ni grampons, ni arnés, ni dissipador. Així doncs després dels últims preparatius, com ajustar les botes i les pells noves, i amb més nervis que de costum, encarem els dos dies de competició. A les 7h45', surto junt amb l'Enric, la Montse i la Beth caminant des del complexe on estem allotjats fins a la plaça del poble on hi ha de l'estació d'autobusos. Ha començat a nevar i el paisatge mica en mica es va transformant en un mantell blanc. Encara no tenim el dorsals, però ens confirmen que els té en Feliu Izard a la línia de sortida.
Pugem a un dels autobusos que la organització ha posat a disposició dels participants. Ens deixa a l'entrada del poble de Betpoeuy, d'on s'iniciarà la cursa a les 9h30'. Mica en mica van arribant els 250 equips que conformen els itineraris A i B. Nosaltres tenim el Dorsal 121a i 121b. Com que la meteorologia no acompanya ens refugiem dins una sala habilitada per aixoplugar-nos del vent i la neu que cada cop pren més intensitat. Arribat el moment, passem el control d'Arva i fem les darreres fotos. A les 9h30' una multitud d'homes i dones amb esquis al peus i pells de foca adherides a la sola de l'esquí, progressen muntanya amunt tot i que el dia no acompanya. L'itinerari surt dels 900 m. d'altitud i no superarà en cap instant els 2.000 metres per preservar la seguretat dels participants. El perfil consta de 3 pujades (800, 800 i 600 m.) respectivament sota un ambient plenament hivernal.
La sortida de la cursa, com sempre és d'ofec i pulsacions altes, fruit dels nervis per intentar col·locar-se bé. Aquesta batalla la perdem d'entrada doncs sortim força enrere. La nostre filosofia és poder finalitzar dignament el recorregut i esgarrapar posicions respecte l'edició de l'any passat, encara que serà difícil ja que aquest any hi ha una trentena d'equips de primer nivell. La primera pujada serveix per comprovar les prestacions del material i la gran diferència entre una bota de referència en el seu moment com la Scarpa F1 i la línia de les Scarpa Alien, que a part d'una rebaixa de pes important destaquen per la flexibilitat de la canya per poder córrer, lliscar o crestejar amb molta més facilitat.
Una vegada hem fet les primeres voltes maries, on algú per darrera ha trencat un pal, el grup s'estira i ens permet anar pujant a ritme. A cotes baixes la visibilitat és bona i el vent és suportable a l'abric del bosc. El paisatge és de postal, amb les branques dels arbres carregades de neu, i les barraques dels pastors pràcticament enterrades. Hi ha un gruix que feia anys que no veia, però mig miler de persones estem lluitant contra les adversitats de la meteo. L'Enric marxa per davant alguna desena de metres, i això li serveix per poder ajudar-me en la transició. Es nota la meva falta d'activitat i competició dels darrers mesos... La primera pujada la fem fins la cota 1.640 en poc menys de 48'.
Tot seguit enfilem el descens, on surten a relluir els primers "problemes" amb els esquis i les botes per manca d'adaptació. Les fustes llisquen molt ràpid, i amb la neu fonda i les botes sense ajustar bé, per desconeixement dels reglatges, baixo fent estirabots i alguna que altre tombarella sense conseqüències. A la primera aterrisada ja he tallat en rodó la cinta de velcro, que serveix per ajustar la canya de la bota, amb l'afilat cantell de l'esquí. El propi ritme de cursa, em fa oblidar amb celeritat el primer disgust... La baixada finalitza al mateix punt on havíem iniciat la prova. Mentre fem la transició saludem a la Montse i la Beth que estan aguantant estoicament el temporal de neu i vent. Des de Betpouey cal fer un curt tram a peu de connexió amb esquís a la motxilla, abans de començar la segona pujada amb les pells. El traçat segueix entremig d'un bosc nu, sense fulles que poques vegades podem gaudir, ja que sempre partim d'alçades superiors amb una vegetació més alpina. Mica en mica vaig agafant el tarannà, i malgrat anar còmode i no forçar en excés el físic, em sento bastant lent respecte a la gran majoria. A mida que prenem alçada el bosc es va esclarissant i les ràfegues de vent aixequen la neu pols que ens fueteja la cara. Cal posar-se un buff de nou i a vegades girar el cap per evitar els cops d'aire.
Mentre fem la transició, a dalt de la segona pujada a 1.700 metres, em poso el paravent durant la resta de la prova, ja que se m'ha encomanat la fredor del dia. La següent baixada la faig millor, encara que els quàdriceps cremen de valent, i cada vegada van més al límit. La neu és seca i homogènia, sense canvis en el mantell, però costa d'esquiar a aquest ritme, per que les cames no estan avesades a lliscar sobre aquesta superfície sinó sobre un ferm més dur i gelat. Amb 2h'16'30" iniciem la darrera pujada del dia, que serà la més llarga de totes ja que durant molta estona transita pràcticament plana, per uns corriols encantadors, com si es tractés d'una cursa d'esquí de fons, seguint el contorn de la muntanya fins el nucli d'Artiguette, a partir d'on el desnivell es fa més notable.
Durant aquest tram de cursa, sense adonar-me'n anem augmentant el ritme avançant 7 o 8 equips, fins arribar a un punt on les forces s'estabilitzen amb els 2 equips que tenim en el punt de mira. El punt més alt de la cursa és a 2.000 metres al costat de la instal·lació del Funicular de l'Ayre dins l'estació d'esquí de Bareges. El descens que ens queda fins a meta és llarg i molt exigent físicament (Vegetació espessa i grans banyeres o solcs de més d'un metre de fondària, que han deixat els primers esquiadors). La fatiga acumulada a les cames, fa que els reflexes disminueixin i les situacions de risc, estan a l'ordre del dia. En un frec a frec intens hem superat al equip basc que teníem davant a la pujada, just en la darrera transició que ens ha portat corrent amb els esquís a la motxilla, fins el poble de Bareges on està situada la meta després de 3h55'20", després de 30 Km
A l'arribada hi ha muntat un pica-pica dins d'una sala gran on s'aglutina la major part dels corredors i familiars, ja que a l'intemperie el temps segueix sent desavinent. El servei d'autocars que l'organització ha posat per baixar a Luz St Sauveur als participants s'ha convertit per a uns més que altres en un malson. És l'únic aspecte negatiu de la cursa, ja que calia una millor coordinació, per controlar l'accés ordenat als autocars i no que és convertís en la llei del més fort... Per desgràcia nostre hem pujat al darrer servei, i per més inri només arrencar l'autocar ha trencat una de les cadenes, tenint que esperar una hora fins que el conductor ha aconseguit un joc nou. Les conseqüències d'això és que hem arribat a l'habitació a les 18h, sense dinar i sense ganes d'anar al briefing ni a la fira de material...
L'endemà ens llevem abans de les 7h després d'haver descansat quasi 9 hores. Sembla que ha parat de nevar fa poc, i en poca estona el dia comença a obrir-se. No fa gens de vent i la temperatura ha baixat bastant -7ºC. Avui sortim des de la Plaça Sant Clement de Luz St. Sauveur a 710 metres d'altitud, per afrontar 1.700m. + en 14Km (1.100, 600). Finalment s'ha decidit no culminar el Pic de Bergons i eliminar un descens cap a la vessant sud pel risc d'allaus. Per sort, em poden solucionar un problema amb la placa de la fixació que s'havia afluixat, i que no hi havia manera d'apretar. Em retrobo amb l'Enric una vegada passo el control d'Arva, després de patir uns minuts d'estrés al no recordar on havia deixat els pals arran del desajust tècnic. Abans de la sortida, en Feliu Izard anuncia el robatori de 2 parells d'esquis, els seus i els d'un equip italià. Es vol creure que ha estat un malentès, però més tard es confirma la noticia...
A les 9h es dona la sortida conjunta dels itineraris A i B amb els esquís a la motxilla. D'entrada ens toca fer els primers 200 metres de desnivell a peu, fins arribar a una pista forestal, tal com vam fer l'any passat. Com que ja coneixem el traçat sortim corrent per no perdre pistonada, fins que deixem el poble de Luz i ens endinsem en un corriol estret i costerut. La respiració s'accelera fins que diu prou, i no hi ha més remei que caminar, per regular-la. En filia índia i amb silenci, llevat del brogit de les botes i els pals amb la neu, anem avançant muntanya amunt. En poca estona ens posem els esquis i enfilem l'ascens per pista forestal, fins un punt on la traça es desvia per dins el bosc. El sol radiant il·lumina els cims del voltant que a mida que anem pujant, prenen major protagonisme. Les vistes són excepcionals i ja no queda rastre de cap núvol.
A certa alçada la vegetació desapareix i decidim amb l'Enric pujar amb la goma elàstica, per mantenir un ritme viu. Progressem per la carena amb un panorama encisador a banda i banda. No em puc estar de fer alguna foto i guardar la càmera de nou al mono. Realment és d'aquells dies que fan afició i que voldries immortalitzar tot el que els ulls observen. El color blanc és present des dels cims fins el fons de les valls. Ens trobem en el punt més estètic de la cursa on una filera de punts negres a vista d'ocell es mouen pel llom que porta cap al Pic de Bergons. Un helicòpter va filmant les evolucions dels participants, que de ben segur servirà per fer-se una idea més real del entorn on ens movem.
El públic, més abundant en aquest tram, va animant al crit de "Allez, allez" o "Aupa, oso ondo". Després de 1h39'18" arribem al Coll de Bergons a uns 1.850 m+, per iniciar el descens, amb la majoria de trams sobre neu verge, però també amb plaques de neu dura, que aprofitem per recuperar les cames. Avui amb els reglatges ajustats baixo molt més segur tot i que noto que la frescor ja no és la mateixa d'altres temps. Bàsicament em refereixo a la pèrdua de la inconsciència que abans tenia i que ara em frena a no anar tant ràpid, coses de l'edat... Me'n adono compte sobretot amb els equips que van per darrera pujant, però que són inabastables en el descens. A vegades cal un xic de bogeria i encarar la pendent sense pensar, encara cada cop em costa més, serà que em faig gran...?
Acabat el descens comencem la segona pujada amb el ganxo posat de nou. El recorregut és progressiu i sense cap dificultat tècnica per un paisatge totalment obert. Cap a la dreta encara queden els companys que fan la seva primera baixada, mentre que per l'esquerra nostre veiem el primers equips que ja es dirigeixen cap a meta a tota velocitat. Tornem a superar diversos equips al portar un ritme constant i sense fisures. Amb 2h32'28" arribem a la transició, per fer el descens final. En un schuss se'm claven les espàtules i pateixo una bona rebolcada quedant blanc de neu de cap a peus, per sort sense conseqüències.
En un punt concret, ens obliguen a treure esquís i posar-los a la motxilla ja que cal seguir un petit sender que desemboca en una pista forestal, on ens tornem a calçar els esquis per fer uns 2-3Km fins a meta que creuem amb 2h49'42". L'arribada oficial no és al poble de Luz sinó al nucli d'Astes. Junt amb la Beth i la Montse que han seguit part de la cursa, baixem xino-xano divisant a la llunyania el Pic de Midi, inconfusible amb les seves antenes a l'estil de l'Aiguille de Midi al Massís del Montblanc. Al final entrem 92ens de 125 equips inscrits després de 6h45'01" si sumem els parcials dels dos dies de cursa. Estic content per que he tornat a participar en una competició després de 10 mesos sense fer-ho i a sobre les molèsties de la pubàlgia no s'han reproduït.
Resumint la organització ha estat a l'alçada de les circumstàncies, tenint cura dels participants a causa de l'elevat risc d'allaus (4/5) i ha traçat uns itineraris espectaculars tot i ser per cotes baixes i mitges, travessant zones no massa habituals, però amb el mateix esperit aventurer de sempre. En poca estona ens dutxem i recollim els estris de la habitació. Nets i polits anem al dinar de cloenda i sense demora al finalitzar marxem del Pays Toy cap a Barcelona amb recança vist el tou de neu i amb les pales immaculades esperant a ser estrenades...PÀGINA WEB OPEN ALTITOY TERNUA
PÀGINA WEB GRANDE COURSE
CLASSIFICACIÓ DISSABTE I DIUMENGE ITINERARI A
FOTOS DELS 2 DIES NOSTRES I D'ORGANITZADORS
VIDEO DES DE L'HELICÒPTER
VIDEO ETB
VIDEO CURSA DISSABTE
VIDEO CURSA DIUMENGE
VIDEO SORTIDA DIUMENGE
Lluís Planagumà i Grífol
