Feia molts temps que no muntava una excursió hivernal, massa!! Alguns companys i amics havien comentat, que tenien ganes de provar l'esquí de muntanya o de fer raquetes pel Pirineu, però sense concretar res. Passat el cap d'any decideixo formar un grup de WhatsApp, amb contactes que crec que els pot interessar i els indico el dia que tindrà lloc la sortida. En principi l'excursió va enfocada a qui s'ha interessat en conèixer l'esquí de muntanya, però després em sap greu deixar de banda als que no esquien però volen fer una jornada a la neu amb raquetes.
Mica en mica es va engruixint el nombre de persones a participar en total (5 amb Esquís i 4 amb Raquetes), i es van aclarint altres conceptes com la vestimenta que cal portar, on és més còmode llogar el material, quin serà el timming, com serà l'itinerari, quants kilòmetres i quin desnivell farem i, a on i quan dinarem... A la vegada, a mida que es va apropant el dia, creixen de forma exponencial els nervis, els dubtes, les il·lusions, les expectatives... Sembla que hi ha tots els ingredients necessaris per que el bateig sigui un èxit, sobretot pels debutants.
Així doncs dissabte ens emplacem a Ribes de Freser, on alguns lloguen el material a la botiga Ski&Mountain i tot seguit anem fins el poble de Tosses on esmorzem al bar de l'estació de tren. No fa fred i el dia sembla que serà bo. Després de les presentacions, ja que no tots ens coneixem i amb la panxa plena ens dirigim fins la Masella des d'on iniciarem la sortida.
El motiu d'haver escollit l'itinerari pels voltants d'una estació d'esquí, és per tal de minimitzar riscos, fer l'aprenentatge de les tècniques de progressió amb pells de foca i ganivetes, i familiaritzar-se amb un esforç físic que no estan acostumats. Per tant descartem d'entrada la opció de transitar per paisatges idíl·lics, lluny del brogit, ja que impera la seguretat dels companys, sobretot alhora de fer un descens per neus no tractades que pot ser més complicat si li afegim el cansament acumulat. Amb raquetes ens acompanyen la Mònica Freire i l'Alejandro, la Lluïsa Martí i la Beth Porcar.
Aviat en Luisjo i en Josep prenen la davantera, com si d'una cursa es tractés. Es nota l'esperit competitiu que tenen, malgrat que avui es tracta de fer germanor i veure que també es pot gaudir fent una excursió tranquil·la. Com que avancem per terreny fàcil no els cal fer cap "Volta Maria" de moment, però més tard o més d'hora els tocarà patir una mica. Tot seguit fem un camp a través que ens servirà per fer les primeres pràctiques de canvi de sentit en la trajectòria.
A la primera cruïlla ens trobem amb la pista "Els Amics" que està tancada, i que ens servirà per avançar sense tenir que vigilar la gent que baixa per pistes. El ferm està més regelat i cal vigilar les zones on no s'acumula la neu, doncs és fàcil patir una caiguda sinó es té cura. Una mica més amunt passem per sota el telecadira TGV Masella i enfilem la pista "Davallada" que té una forta pendent. Aquí fem les primeres "Voltes Maries" amb l'alça posada doncs els desnivell és pronunciat.
Sorgeixen les primeres dificultats per progressar i la Montse comença a esbufegar més del compte. Amb més o menys perícia tots superen el primer obstacle seriós i torna la calma després d'uns instants de nervis. Els companys que van amb raquetes han tirat pel dret i ens esperem en un replà més amunt, mentre nosaltres busquem una alternativa més fàcil i segura. Un cop a la zona de La Pleta ens trobem amb en Ramon Lluís Garcia i família amb qui petem la xerrada, i ens creuarem diverses vegades.
Tot seguit arribem a una zona de més afluència d'esquiadors que baixen i avancem pel costat esquerre de la pista "Dues Estacions" des d'on es veu l'estació de La Molina i una gran panoràmica cap al Puigmal. En un punt concret la Montse amenaça en comprar-se un forfait, però li trec del cap per que fa un dia perfecte, on no bufa gents de vent i la temperatura és molt agradable. No sempre es pot gaudir d'un dia així, o sigui que no importa si tenim que esperar un xic més.
Lo important és que tothom pugui anar al seu ritme. Per tant, queda clar que farem cim, sí o sí, per que la resta en tenen moltes ganes. En Luisjo, en Josep més acostumats a fer curses i en Xavi porten un ritme constant, cosa que no passa amb la Montse que va a trompades amb la conseqüent fatiga. A l'alçada del final del Telecadira Pla de la Corda, remuntem una pista negra on cal posar ganivetes per seguir muntanya amunt.
Aquest tram, ha resultat el tram més autèntic o que millor pot representar l'esquí de muntanya, si tenim en compte el pendent, les condicions de la neu i la irregularitat del terreny. Passat aquest punt de dificultat la resta de la pujada s'ha convertit en un suau passeig on hem pogut observar fins i tot un parell d'isards. Hem picat quelcom per menjar sobre la marxa, a mida que anàvem explicant anècdotes sobre el risc d'allaus etc...
El darrer tram abans d'arribar a la Tossa d'Alp l'hem fet passant per sota el Refugi d'el Niu de l'Àliga. Des del coll carener hem divisat tota la Serra del Cadí, el Pedraforca i la part més alta del Montseny que estava immers sota els núvols baixos. Un cop al cim tothom respirava felicitat, i satisfacció per haver pogut realitzar el que en principi estava per veure, però el nivell d'esforç ha quedat palès fent 900 metres positius a la primera temptativa.
Com que el temps se'ns ha tirat a sobre, la baixada l'hem fet dividida. Els que anaven amb raquetes de neu s'han dirigit al parking de Coma Oriola, mentre la resta hem baixat per pistes fins el Pla de Masella. Durant el descens han pogut comprovar que les forces començaven a flaquejar i que el material no és exactament igual que el de pistes. Per acabar la festa ha calgut remuntar uns 30 metres de desnivell a peu per arribar fins on teníem aparcats els cotxes.
Només em queda que felicitar-vos al comprovar que la sortida ha complert totes les expectatives, i la millor noticia és saber que realment us ha enganxat aquest esport que per mi és el que més m'omple i que cada d'any té una caducitat determinada.
La muntanya, pot tenir diferents cares. Aquest cop ha estat la més amable però sempre cal ser previsor i portar tot el necessari per que no ens agafi en calçotets... Segur que el proper cop no serà tot tant bonic, però també té la seva gràcia.
Lluís Planagumà i Grífol