Translate

05 de maig 2022

PINÓS - ROUBAIX (PEPIN) 9-10/04/2022

PINÓS - ROUBAIX (PEPIN) 09-10/04/2022







La Pinós - Roubaix és la nova ruta cicloturista creada pels madafakas del @tourdulord (Instagram), sense ànim de lucre i de forma altruista. És tracta d'una anada d'olla per dónar a conèixer un territori extens i deshabitat, que té com a base d'operacions la comarca del Solsonés i que en aquesta ocasió s'atansa a l'Anoia, la Segarra, l'Alt Urgell i el Bages, amb l'objectiu d'activar el comerç local, entre altres saraus d'una forma simpàtica i amb uns recorreguts exigents o molt exigents. 




La idea original del Tour du Lord, va sorgir l'any 2020 arrel de la pandemia, com una manera de potenciar turísticament la comarca i promoure el consum de proximitat a través de l'esport, dissenyant uns itineraris actractius, tot emulant la volta ciclista per etapes més famosa "Le Tour de France", en una versió de 7 dies enguany amb 650Km i 15.000m+ a fer com es vulgui, amb qui vulguis i quan vulguis entre el 15 de maig i el 15 de setembre.




Aquest any, han anat un pas més enllà, amb una cita prèvia a la "oficial" Entre els dies 2 i 17 d'abril del 2022 s'ha celebrat la Pinós - Roubaix fent una picada d'ullet a les proves clàssiques d'un dia del circuit professional, que es fan per aquestes dates. La prova s'ha presentat en dos formats Easy (119Km i 2.200m+) i la Pepin (200Km i 3.800m+) amb 10 Muracos, 13 Sterratos i 2 Trams de Pavé, per que no falti de res a tocar de casa.




Un autèntic trencacames que he volgut provar en primera persona. Per sort ho he dividit en dues etapes, ja que no em veia capaç actualment d'afrontar-ho en un sol dia. Així doncs, el dissabte 09/04 m'apropo amb vehicle particular fins al Santuari de Pinós, on pago amb molt de gust els 5 Euros per Le Passeport, que cal segellar al Restaurant per la Sortida, que dóna dret a un pack de 3 embotits artesanals (Llonganissa, Xoriç i Fuet) de l'Antiga Casa Magí @antigacasamagi de Torà valorat en 18 Euros. 




Al parking hi ha força cotxes i furgonetes estacionats, cosa que dóna una idea del nombre de companys que ja han sortit o faran en breu. Alguns surten sense passar pel control de firmes, on cal estampar-la abans d'iniciar el traçat. El punt en concret, està situat just davant del Vèrtex Geodesic que marca el Centre Geogràfic de Catalunya a 930m. d'altitud. Són les 9h30, força tard per començar la modalitat Pepin, però per fer el recorregut en dues jornades no cal matinar tant com els que ho fan tot seguit.




La ruta a seguir no està marcada físicament, sinò que cal seguir un track prèviament descarregat. En el meu cas es tracta d'un Gps a piles, lluny de la modernitat de portar-lo al mòbil o comoditat de tenir-lo fixat al manillar. Aquest fet i el de realitzar el recorregut totalment en solitari, augmenta un xic més l'atenció i concentració que cal posar a cada cruïlla, així com la fatiga mental. D'entrada veig que hi ha ciclistes que marxen direcció a Valmanya, cosa que no entenc. M'ho miro amb més deteniment i sí el track també passa per allà però en direcció contrària o sigui de pujada no de baixada com estan fent... Serà que fan la Easy!




Per tant, només sortir cal girar a mà dreta per carretera en fort descens fins la base del nucli de Pinós, on trobem el Sterrato 1 de 1☆ a mà esquerra, que puja i rodeja per l'esquerra la població, per tornar a baixar i connectar de nou amb la carretera principal. El paisatge verd de la primavera t'omple d'energia i és un plaer pels sentits. Fa sol i la temperatura és ideal per pedalar. En pocs kilómetres arribo a un trencall, on cal seguir recte per un camí rural asfaltat que surt d'allà mateix, deixant de banda la carretera que porta cap a Calaf.




En poca estona arribo a Prades (Km 10), on inicio el Sterrato 2 de 1☆ un pèl més llarg que el primer. És una pista de terra compactada sense cap mena de dificultat, excepte el tram del descens que cal ser més prudent, sobretot pensant amb el pneumàtic que porto montat (700X24) i evitar ensurts. Al final de la baixada trenco a mà dreta per afrontar el primer mur "La Côte de Castelltallat". Una pujada amb un ferm asfaltat en molt bon estat que va guanyant alçada entre pins, amb grans vistes al Port del Compte i el Pedraforca nevats. En aquest tram em passen quatre ciclistes que van realment forts i que seran els únics que veuré en tot el dia...




Just a dalt (900m.) deixem a mà esquerre el nucli de Castelltallat (Bages) amb el seu característic Observatori Astronómic (Km 16) per continuar per una carretera amb panoràmiques a Montserrat, i que ràpidament va perdent alçada en direcció al municipis d'Aguilar de Segarra (Km 25) i Sant Pere Sallavinera (Anoia) entre camps de blat i de colza, que li donen un aire molt bucólic en aquesta època de l'any. Si voleu fer la ruta en unes altres dates, feu-vos-ho mirar o "Haber Estudiao" com diuen els organitzadors...




Un cop creuem per sota l'Eix Transversal, tornem a guanyar metres amunt de forma progresiva fins a La Llavinera (Km 32) segona pujada del dia. A dalt, la carretera es perd i desemboca en una gran explanada. Ens trobem al Sterrato 3 de 3☆☆☆ "La Côte de l'Aeròdrome", que tal com indica el seu nom, té una pista d'aterratge, per us d'alguna prova esportiva o en cas de lluita contra incendis, tal com s'aprecia a la foto adjunta. Tot seguit, el Sterrato 4 de 1☆ ens porta fins a la Finca de Cal Ribalta de La Fortesa, inclosa al Patrimoni Arquitetónic de Catalunya. Ambós trams de terra són planers i sense cap mena de dificultat.




L'indret mereix una breu parada per llegir que a l'Edat Mitjana era una fortificació sota els límits dels dominis dels Boixadors per vigilar l'entorn, just on comença el territori controlat per Calaf sota la jurisdicció de la familia Cardona, per tant es tracta d'un vestigi históric i estratégic molt a prop d'un important nus de comunicacions de l'època. Aquest és un exemple de l'encert de l'itinerari de descoberta que els companys del TDL ens han servit en safata. Petites joies del nostre entorn. Gràcies!!!




A continuació, ens endinsen al Sterrato 5 de 1☆ un tram de pista que comença amb una baixada i després continua per terreny ondulat, fins que arribem a una cruïlla asfaltada. Girem a la dreta per carretera local per fer cap a Sant Pere d'Arç (Km 39). Passat el petit nucli de cases, el traçat ens dirigeix cap a ponent resseguint camps de colza que dónen molt color al paisatge rural, i que ens fa oblidar per moments el vent que fa la guitza per rodar amb comoditat, malgrat que el perfil és clarament pla o en lleuger descens. 




Passat la Molsosa i Enfesta (Km 46), l'itinerari ens porta fins una carretera principal on hi ha força trànsit, ja que fins ara ha estat nul. De seguida arribo a Castellfollit de Riubregós (Km 49), on aprofito per fer una parada curta i recuperar forces. No és qüestió de tirar de barretes energétiques tot el dia, així que un bon pa amb tomàquet i butifarra i una Coca Cola al Restaurant Can Pep posen fi al cuquet que ja feia estona que treia el cap.




A les 13h45, estem pedalant de nou. Ens endinsem a la comarca de La Segarra, camí de Torà (Km 54), Biosca (Km 60) i Sanaüja (Km 65). Es tracta d'un tram recte, avorrit i dur a causa de les ràfegues de vent en contra, on ha calgut apretar les dents per primer cop. En un bar céntric d'aquest últim poble, m'hidrato a consciència i omplo el bidó, ja que no tinc cap referència de com seran els propers 35 Km, però els intueixo que seran d'una solitud absoluta.




Per carretera estreta i revirada, encarem la tercera pujada del dia. A mesura que anem avançant es confirmen els pronòstics... Es tracta d'un terreny ferèstec i sec a parts iguals que millor no pedalar en época canícular...  El panorama que ens envolta està dominat per camps de conreu de cereals i es divisen algunes masies aïllades. La primera part de l'ascensió ens porta de forma progresiva fins al Castell de Lloberola (Km 72) dins el terme municipal de Biosca. 




Es tracta del darrer nucli de la comarca de La Segarra amb la seva inconfusible torre de guaita preromànica que s'erigeix dalt d'un turó i que li dóna molta personalitat a l'indret. A partir d'aquí tornem a ser al Solsonés, que ens dóna la benvinguda amb una sifonada que acaba a El Venqué (Km 75), amb forta calor que dóna a pensar en "L'Enfer du Lord". Bales de Palla i Plaques Solars configuren el paisatge de la carretera que va cap a Sant Climenç on no acabarem d'arribar-hi del tot.




Just abans, el recorregut ens desvia per la Strade Bianche Sterrato 6 de 3 ☆☆☆, una pista plena de grava de baixada i pujada, que serà amb diferència la més delicada del que portem fins ara sobretot amb les rodes "100x100 road" que porto muntades. Ja de nou sobre l'asfalt, transitem per una espècie d'altiplà sense perdre quasi desnivell durant una bona estona, fins que arribem a un trencall a mà dreta. Aquesta petita carretera ens porta amb un fort descens fins a Madrona (Km 92) dins el terme municipal de Pinell de Solsonés




Un altre racó amb encant totalment desconegut, on hi ha una hostatgeria que fan turisme rural. Gaudint com un nen travessant aquests paratges, continuem la baixada fins una cruïla on indica Bassella a l'esquerra i Solsona a la dreta. Faig cap a Basella on mentalment ja estic assaborint la fresca cervesa que m'espera, però al cap de pocs metres m'en adono que ja no estic en el track, i he de recular fins al trencall. Allí observo l'errada, ja que uns metres més endavant torno estar al track. 




Mirant la ruta veig que cal remuntar el Mur de Caballolet, una sorpresa en forma de rampa infernal, que em fa bufar de valent per no posar peu a terra. Una vegada superat aquest obstacle, ara sí que em dirigeixo cap a Bassella (Km 102), punt intermig de la versió Pepin. Abans d'arribar-hi però és divisa a mà esquerra el Pantà de Rialb, que és la continuació del Pantà d'Oliana, un xic més amunt a la conca hidrogràfica del Segre.




Per uns moments estem a l'Alt Urgell. Dins del Museu de la Moto reclamo tal com diu Le Passeport "Give me the Beer" i aprofito per fer un nou entrepà i recuperar forces per encarar els darrers 30Km que em resten. A hores d'ara no em vull imaginar el que els queda als que fan tota la volta en un dia... El meu estat de forma, està clar que no és l'óptim però al menys sé patir. El tret diferencial entre aquesta prova i una cursa és que es fa en semiautonomia, sense marcatge visual ni avituallaments, cosa que alenteix molt més el ritme.




Un altre cosa a destacar, són els trams de terra i els murs que no et permeten agafar una cadència regular i que es tradueix en un autèntic trencacames... Després del Pit-Stop situat a la carretera C-14 entre Ponts i Oliana, deixem aquesta i prenem una petita via en forta pujada amb bones vistes del Pre-Pirineu i que ens condueix a Altés (Km 106), un altre tresor rural dels que no en saps res si no hi vas expressament. Era més fàcil connectar Ogern per una línia més directa com la C-26, però ja sabem com les gasten la gent del TDL... 




Un curt descens ens porta a creuar per un pont de ferro La Ribera Salada que baixa amb un cabdal força bó i que alimenta el Pantà de Rialb. Passat Ogern (Km 108) tornem a entrar al Solsonés i en breu deixem la via principal, per travessar de nou al marge esquerre de la Ribera Salada que domina la vall. Es hora d'agafar el bou per les banyes per encarar el Mur de Ceuró que podríem anomenar Doble Mur de Ceuró... Una carretera veïnal que zigzagueja cara amunt per agafar aire i perspectiva paisatgística, al mateix temps que a mi m'el treu i no paro d'esbufegar. 




Dalt del nucli de Ceuró (Km 111), hi ha el castell al quan m'atanso per contemplar les boniques vistes de l'entorn. Tot seguit, més relaxat inicio un descens que no presagia res de bo, ja que un xic més enllà la carretera s'enfila de mala manera per dins un bosc espés i ombrívol que em fa adonar-me'n que el primer tram d'ascensió realment no era el mur, doncs aquí el percentatges són molt més exagerats, al menys així ho diuen les cames, que no paren de demanar clemència a la Verge de Lourdes...




Enmig del no res, arribo a una cruïlla que diu que estem al terme de Castellar de la Ribera i que ens trobem a la comarca de les "Mil Masies", algunes abandonades i altres en molt bon estat, que realment són autèntiques joies arquitectòniques del patrimoni cultural. El gps em porta cap a la dreta, direcció Sant Climenç, d'on venia fa molts quilòmetres, cosa que em fa sentir com si m'haguessin ensarronat, "sense el com", res que no sapiguessim abans de venir a aquest sarau, però quan el cos dóna mostres de debilitat tot s'accentua més!




Tornem a perdre alçada mentre el sol està a prop de la posta i encara em queda el Mur de Clarà (Km 125) Per sort, és més portable que l'anterior i tornem a estar per sobre dels 900 metres de cota. En breu arribo al Coll de Torregassa i ja només ens resten 5 Km escassos fins a Solsona (Km 132), on ho deixo pel primer dia, i pensant que sóc afortunat de dividir-ho en dues etapes, perque sinó m'haurien hagut de recollir d'algun voral de la carretera...




L'endemà comencem pujant en direcció al Castellvell per forta rampa, fins un punt on girem a la dreta per pedalar per un camí asfaltat primer i que ens porta fins el Parc de la Mare de la Font, d'on surt el Sterrato 7 de 2☆☆, del mateix nom que va seguint els voltants de la ciutat amb excel·lents vistes. Ens trobem a la zona del Vinyet i tornem a la comoditat de l'asfalt que porta cap a diverses cases i masies que estan escampades enmig de la verdor. 




Per tancar al cercle i tornar de nou a la vila, ho fem pel Sterrato 8 Font del Corb de 2☆☆, un tram divertit que segueix el curs de riu Negre que ens portarà al centre de la ciutat, per fer els dos trams de Pavés, el del Hotel Sant Roc i el del Carrer del Chateau que hi ha al nucli històric. Deixem Solsona seguint un passeig que va paralel al riu Negre, al final del qual comença el Sterrato 9 Mons-en Pevéle de 4☆☆☆☆ i a continuació el Sterrato 10 Champin-en-Pevéle de 3☆☆☆ que comparteixo amb dos companys de Torà que estan fent la Easy. 




El traçat a partir d'aquí fins a Pinós és el mateix per ambdues modalitats. El terreny de joc és el típic per fer amb una mountain bike, un tram llarg en pujada, que l'he gaudit en especial i que ens ha deixat al peu de la carretera que connecta Solsona amb Torà. Remuntem un xic cap al Sud i agafem un trencall a mà esquerra que ens portarà fins al Santuari del Miracle. (Km 157) segons el meu Gps, un xic més que el track oficial, ja que cal comptar desviaments, pérdues etc...




Allí faig una curta parada per fer un refresc i una barreta, i continuem per un camí carener asfaltat, sens dubte un dels trams més panoràmics de la ruta. Al Nord observem muntanyes nevades, al Sud camps de conreu plens de vida. Tot seguit iniciem un divertit descens passant per alguna masia de postal, com la de la foto. Al final de la baixada per error giro cap a la dreta, ja que el "Síndrome Mur", m'ha afectat més del compte i veig rampes impossibles quan no toca...  




Sí! He vist un mur des de dalt i he baixat cohibit i muntant-me la película abans d'hora. Ja hi haurà temps per patir... Just a la base de la rampa em dono compte de l'error i per més Inri veig que he punxat la roda de darrera. Toca fer de "Bricoheroe" i una vegada canviada la càmera desfaig el tram que no tocava i segueixo direcció Su. En una corba molt tancada, hi ha una especie d'entrada herbosa a l'esquerra que donarà peu a un nou Sterrato.




Avanço per un camí fresat per dos roderes fins que més endavant trobo un pal indicador del Sterrato 10 amb 5☆☆☆☆☆ anomenat Trouée d'Arenberg (Km 169). És el més llarg amb diferència 5Km de distancia i el més bucólic. Cal anar amb compte amb les restes d'esbarzers desbrossats que encara queden pel terra. Es tracta d'un passeig força planer que combina trams de terra amb altres d'herba, seguint el curs d'un torrent que travessarem dues vegades, abans d'arribar a una granja on finalitza el camí i comença la carretera.




És l'inici del Mur de Riner. Un atzucac que desfem cara amunt fent ziga-zagues, i que que cal afrontar a ple rendiment. Passem per Oliva (Km 175) on hi ha un parell de masos i diverses autocaravanes acampades, i seguim fins a sortir a la carretera principal que va de Cardona a Solsona. Per sort, el perfil de la ruta, ens dona una petita pausa en forma d'un relaxant descens per estirar cames. A l'alçada d'un restaurant on hi ha el desviament per anar al Pantà de Sant Ponç, deixem la carretera principal.




I continuem pel Camí de Trullàs, una pista forestal asfaltada, que baixa cara avall de forma vertiginosa fins el fons d'un torrent i que ens permet veure entre els pins el que ens ve a sobre. El Mur de Trullàs (Km 184) guanya 125m. d'alçada en 900m. de longitud, el que representa un 13,8% de mitja. Un teloner de luxe abans de l'artista principal que en pocs quilòmetres podrem escoltar i veure a l'escenari en primera persona...




Abans, però fem uns quilòmetres de transició i recuperació activa envoltats de nou, de camps de colza florida. En aquesta part coincideixo amb un parell de nois que fan la Pepin i m'enganxo a la seva cadència, més ràpida, intentant captar alguna fotografia en marxa dels voltants. En un cruïlla girem a mà esquerra pedalant a bon ritme per una carretera revirada i en lleu descens dins el terme municipal de Sant Mateu de Bages, fins un punt on a la dreta prenem una altre via en molt mal estat. 




Les meves ganes de deixar palès per on circulem provoca que no vegi un dels forats i m'el mengi. Per segona vegada punxo la roda de darrera, encara que aquest cop ha estat per "un llantasso" com una casa, perdent de vista els efímers acompanyants que ni s'han adonat. Toca posar-se el mono de treball i embrutar-se les mans de nou. Quant ja estic inflant la roda passa amb cotxe un ciclista que m'ofereix ajuda. La manxa de peu que porta em va de perles i en un plis plas em poso en marxa. Gràcies un cop més company! L'esperit i el bon rotllo del fenòmen Madafaka surt a relluir!!! 




Després d'un petit puja baixa per asfalt que faig amb un quartet de Pons, arribem al Sterrato 12, el Carrefour de Vallmanya de 4 ☆☆☆☆, un tram força llarg per pista ample amb dues pujades i baixades de grava que en el tram final pica força amunt i on cal apretar bé el cul sobre el seient per que la roda del darrere traccioni bé i no patini. Arribem a Vallmanya (Km 203) en baixada. Es tracta d'un petita vila closa, que només té una entrada i sortida, i on destaca per sobre de tot l'esglesia i el seu campanar.




Ja només resta el darrer mur, el Terrible Mur de Pinós, l'últim obstacle que separa l'Infern del Cel. En poc més de 5Km cal superar uns 350 metres de desnivell positiu, quan les cames ja estan rebentades del calvari de dents de serra que han hagut de patir en una duríssima jornada de 200Km. Cal tirar del Rosari, Pare Nostres i alguna Ostia per guanyar-se el Cel, o el que és el mateix Suor, Sang i Llàgrimes. En dues etapes, en el meu cas, em planto al Sterrrato 13 Velódrom de Pinós de 2☆☆  (Km 209) per fer les 4 voltes de rigor que marca la Biblia i així quedar lliure de pecats i passar a l'Eternitat.




Un cop endreçats i mig pentinats anem al Restaurant de Pinós per segellar Le Passeport de "Je Suis Finisher", brindar amb la birra promesa i recollir els embotits gentilesa d'Antiga Casa Magí i el Caldo Aneto, a més de gaudir d'un "Sant Dinar". Així és, com he viscut i descrit amb detall "La Clàssica" del Tour du Lord. En una setmana comença la Festa Major, la Volta amb Majúscules que ja ens han presentat i que enguany celebrarà "Le Grand Depart" a Guardiola de Berguedà. Allà estarem!




Gent del Tour de Lord! 
Sou Molt Bona Gent!






Lluís Planagumà i Grífol