19 TOUR DU RUTOR EXTREME 23-25/03/2018
A finals de març vaig tornar per tercera vegada consecutiva al Tour du Rutor Extreme (Valgrisenche - Alps Italians). La prova és de format bianual i les dos primeres edicions, les del 2014 i del 2016 van ser fent equip amb l'Enric Martín. Aquest 2018 ha estat, amb la nova parella de ball, en Xavier Espinal amb qui fa tres setmanes vam estrenar la nostra societat a l'Altitoy Ternua. Ambdues curses formen part del prestigiós circuit de la Grande Course, que engloba a nivell europeu, "les clàssiques de les clàssiques" de l'esquí - alpinisme. 
Així doncs el dijous 22 toca fer jornada de carretera, des de Barcelona fins el poble d'Arvier a la Vall d'Aosta. Sortim amb dues hores de retard amb la furgoneta d'en Marc López i en Willy Gabas, per un incident que han patit els altres dos acompanyants que venen amb nosaltres en Juan Xalmet i en Roman Erquiaga, havent de menjar de carmanyola o d'entrepà sense parar a dinar amb calma, per recuperar el temps perdut i arribar puntuals al briefing de les 17h.
Un cop a lloc, a la entrada del auditori, ens retrobem amb en Xavier i altres companys com els "rookies" als Alps, Toni Marín i Xavier Juanola que han vingut amb les seves parelles, els repetidors Marc Reniu i David Salamó, en Jordi Almirall i en Pere Bartrina, o en Nil Bacardit i en Marc Puig que també han estat seleccionats per poder competir en aquesta aventura. Pel que ens diuen a la presentació de la cursa sembla que tindrem bon temps en general, però com que dissabte passa un front, han canviat l'etapa de divendres més curta i menys compromesa a dissabte i viceversa, per poder realitzar l'itinerari que puja a la Testa del Rutor sencer. 
Després de recollir el dorsal, posar el xip al casc, i al·lucinar amb la jaqueta primaloft de Millet que "regalen", marxem a sopar a un pàrquing subterrani adequat per la ocasió que hi ha sota l'auditori, on haurem d'anar a fer els dos àpats principals aquests dies. Un cop allà, coincidim amb més companys com en Roger Anguès, l'Eduard Baró, en Xavi Guillaumes, en David Garcia, en Xevi Sadurní o el Genís Zapater. En les dues anteriors edicions havíem menjat i sopat on estàvem allotjats, o anàvem caminant fins un restaurant concret i era molt còmode. Enguany dormirem a la Maison Le Champ, una casa rural al petit nucli de Le Champ i ens tocarà desplaçar-nos uns 10Km fins a Arvier, el campament base de la prova, per tant ens caldrà canviar una mica el xip. 
El lloc és encantador, té vistes a la part italiana del Monte Bianco i la sala d'estar és molt diàfana. Un cop instal·lats a la habitació, preparem les coses per demà i marxem cap a dormir amb ganes de que comenci l'espectacle. Divendres a les 5h del matí, engeguem el dia amb els nervis previs a una cursa de l'estil. La mestressa que porta l'allotjament és una argentina resident a Itàlia des de fa més de 20 anys, i ens prepara un esmorzar a base de productes artesans i de proximitat. 
A les 6h30 ja estem de camí cap al petit nucli de Valgrisenche (1.650m.) punt des d'on sortirem tant el primer com el segon dia. El fred és viu -8°C i més quan ens trobem a la zona obaga, però el dia es lleva net de núvols el que presagia que serà una gran jornada. Fet l'escalfament previ i passat el control de l'Arva, ens situem al calaix corresponent. L' ambient dins i fora és el de les grans ocasions i ningú ha volgut perdre's la oportunitat de competir amb els millors de la especialitat, excepte en Kilian Jornet, a causa de la seva recent lesió el darrer dia de competició a la mítica Pierra Menta, quan liderava la prova. 
Així doncs, a les 8h del matí sota una gran expectació, amb la pell de gallina, tant pel fred com per la música que et transporta i li dóna un caràcter heroic al repte, es dóna el tret de sortida. La caravana multicolor arrenca amb força, i com sempre cal estar atents a no tenir cap ensopegada, pèrdua de pell per una trepitjada a l'esquí, o pal trencat ja que el ritme dels participants durant els primers metres és força discontinu a causa del nombrós volum en un espai reduït. 
Mica en mica, el soufflé d'adrenalina acumulada va baixant, a mida que s'estira la legió de corredors i ens anem allunyant del punt inicial. En breu, transitem per una estreta pista forestal, que fa diverses giragonses cap amunt fins un punt (120m+), on cal seguir amb les pells posades, ara de baixada fins la base de la presa Beauregard (1.700m.), que creuem fins l'altre cantó on coincidim amb l'Eduard Puig-Gomà i el Xavier Rifà. 
A partir d'aquest punt, cal posar esquis a la motxilla i pujar per terreny dret fins el nucli de Bonne que creuem al trot. Just a la sortida tornem a calçar les fustes cara amunt. Ara, ja tenim el "Sr. Llorenç" escalfant-nos el clatell, i sembla que ens acompanyarà tot el dia. L'itinerari amb doble traça s'obre camí de forma bastant directe per terreny franc i sense complicacions, els 635m+ que hi ha fins la següent transició a la Grand-Coussa (2.335m.). Tot seguit un curt i ràpid descens (235m-) abans d'encarar la segona ascensió del dia (865m+) que ens portarà al Mont Arp-Vieille (2.963m.). 
La seva aproximació transcorre per un espai molt obert, que permet veure amb claredat l'evolució de tota la cursa, amb un exèrcit de formigues humanes, obrint-se pas en forma de múltiples ziga-zagues per sobre d'un blanc immaculat. El traçat puja per unes pales que a base de conversions, ens deixaran al mateix cim del Mont Arp-Vieille. En el transcurs d'aquesta pujada he hagut de parar a un costat per canviar una pell , però no és qüestió de posar-se nerviós. 
Tots dos, tant en Xavi com jo mantenim un ritme còmode i molt regular, sense estirabots, pensant en els dies que ens queden. Un cop a dalt del cim, hem de fer cua durant uns 15' per iniciar un flanqueig aeri de roca i gel. Mentre estem a la espera per passar, aprofitem el temps per menjar i dirigir la mirada a la canal que puja al Glacier de Morion que ens tocarà fer en breu, i on s'aprecien uns petits punts negres que van guanyant alçada a comptagotes. 
El panorama que ens envolta és corprenedor. El tram delicat, té una corda fixa instal·lada, i el fem d'un en un amb els esquis a la motxilla i sense grampons. Cal progressar concentrat ja que una caiguda aquí podria ser mortal, i vigilar amb no perdre els esquís, cosa que li passa a algú en cada cursa. Quan camines per una autèntica trinxera de neu que a vegades és de dos metres de fondària, és fàcil que la cua dels esquís, toqui el límit superior del passadís que els atletes anem erosionant amb el nostre pas, i això faci moure la pinça que subjecta els esquís... 
Passat aquest obstacle arribem al Collet Forclaz du Bré (2835m.), on traiem pells i iniciem un descens exigent amb força banyeres, que ens deixarà les cames toves per la pujada més forta del dia (1.020m+). Sense perdre temps, pugem un primer tram cap a la base del Col du Glacier de Morion, de nou amb moltes conversions, on avancem en Marc i en Willy que va agonitzant. No és normal la cadència que porta, i si no recordo diria que té algun problema intestinal, que li ha fet reduir el seu nivell físic. 
La calor també pot tenir part de culpa doncs el sol ja fa hores que ens dona de ple. Tot seguit, encarem amb ganes el dret couloir, ajudant-nos dels pals per avançar i minimitzar la càrrega d'esforç extra que ja portem a les cames. Un cop a dalt del Col du Glacier de Morion (3.066m.) el mal d'alçada fa acte de presencia, lliscant cara amunt i fent un tram de voltes maries, amb un bon globus. 
A ralentí i amb pocs reflexes, reduïm pas a pas el que ens resta per arribar al sostre de la prova, que finalitza amb un nou corredor que farem amb grampons. Dalt de la Testa del Rutor (3.485m.) fem la foto de rigor amb la Madonna, des d'on s'albira un mirador natural de somni amb el Montblanc cap al Nord-Est, el Cerví al Est i el Gran Paradiso cap al Sud, que s'obren pas enmig de multitud de muntanyes nevades. 
A continuació, iniciem el descens al trot fins una petita plataforma que la organització ha preparat per poder calçar esquís i començar una de les baixades per neus no tractades més llargues que es poden gaudir als Alps. Ni més ni menys que 1.950 metres de desnivell seguits, que no donen respir als ja castigats quàdriceps que trauran fum durant tota l'estona. 
La neu presenta una qualitat excel·lent i no hi ha símptomes de canvis de neu a mida que baixem de cota, cosa que permet arriscar i augmentar la velocitat mitja al llarg de tot el descens. A mitja baixada atrapem i superem al Josep Maria Serrainat i l'Alex Clarassó i just abans d'arribar a Bonne, on repetim el traçat inicial del matí, s'emparellen amb nosaltres en Jordi Almirall i en Pere Batrina. Ja no queden forces, i desfem al trot tots junts el tram fins la base de la presa, on posem pells i mantenim un frec a frec fins la transició. 
La clau és sortir primers per guanyar la nostra petita "lluita" particular, cosa que aconseguim i que ens permetrà creuar la línia d'arribada amb pocs segons de renda després de 5h51'10" per fer 26Km i 2.650m+. Abans d'entrar però, una colla d'infants futurs promeses d'aquest esport ens fan un passadís i ens saluden oferint-nos els seus palmells. 
A meta, ens reben amb un parell de tes reconfortants, mentre veiem l'arribada dels nostres rivals pels propers dos dies. Al còmput de la general ens classifiquem en el lloc 217 de 290 equips. La cosa promet emoció fins el final. Contents per com ha anat tot, acabem de petar la xerrada amb la resta de coneguts que han finalitzat la cursa, mentre piquem quelcom dels productes artesanals que ofereixen a l'avituallament.
Amb la satisfacció d'haver superat el primer examen, iniciem la rutina post-cursa, dutxa, dinar, migdiada, massatge, revisió de material, visita al "Mountain Village", reunió informativa del següent dia i sopar, abans de descansar per un nou dia. Dissabte, sortim a les 8h del matí, des de la mateixa localitat de Valgrisenche però en sentit invers al d'ahir. 
Aquesta etapa sempre es fa el divendres, però a criteri de la organització i vist que ens passarà un front, l'han passat a avui. Instants abans però, succeeix un fet que ara es pot considerar una anècdota, però que el que ho llegeixi ho recordarà amb patiment i nerviosisme i que prefereixo deixar sense explicar. És un acte de companyerisme i de desesperació, que al final acaba bé. 
Sense més preàmbuls, la cursa arrenca amb un lleuger descens al esprint, cosa que provoca més d'una caiguda, per falta d'adherència de les pells o per pèrdua d'equilibri; Per sort sense conseqüències pels nostres interessos. Tot seguit cal remuntar 180m+ per una pista de la petita estació d'esquí veïnal. Es tracta d'un ascens explosiu, de traça directa i fortes rampes que posaran els nostres bessons al límit de tensió, fins que arribem a la transició. 
Aquest punt, és com un atzucac, quasi com un carreró sense sortida... És un autèntic camp de batalla per buscar lloc on treure les pells i es respira un ambient de nervis ja què més d'un participant amb les presses passa per sobre els esquis dels altres, i es genera alguna discussió. El descens següent transcorre per una pista amb neu dura fins la cota mínima de l'estació, per després anar a peu amb els esquís a la mà o a la motxilla i tornar a posar les fustes uns 200 metres més enllà, en un camí on iniciem la pujada més forta del dia de quasi 1.500m+ repartits en tres parts.
La primera de 855m+ la fem amb les pells per una zona obaga amb vistes a part del recorregut del dia anterior. Després d'uns primers metres més verticals, el perfil es suavitza fent un llarg flanqueig, abans d'enllaçar un nou tram ple de conversions que ens deixarà a la base d'un espectacular canal, segona part de la pujada, de 255m+ i on caldrà posar els esquís a la motxilla. La canal té dues vies marcades, per on progressem en fila índia i en silenci. 
A mida que guanyem alçada es distancien una de l'altre. Per atzar escullo la filera de l'esquerra, la que avança més ràpid i guanyo algunes posicions, ja que la de més a la dreta sembla que algú està alentint el ritme. Com que en Xavi, està a l'altre banda aprofito alguna aturada del meu "batalló d'infanteria" per copsar algun record i fer-se una idea de tot plegat. En Jep, que està al meu cantó, també em regala un souvenir com a protagonista principal. 
Parar-se en una cursa a fer alguna foto, enmig d'un couloir amb gent que empeny per darrera, és realment complicat i et genera estrès tant per la posició que cal adoptar per enquadrar, com perquè s'ha de calcular molt bé l'instant on parar 2-3 segons, sense molestar al que ve darrera. Cal deixar el marge necessari amb el company del davant, i després augmentar el ritme per separar-se lo suficient del de darrera per crear un espai i un temps adients. 
A la sortida de la canal, deixem enrere la ombra i els núvols baixos que van pujant i ens il·lumina un sol radiant, però sembla que el temps està canviant per moments... En breu, tornem a posar esquís i aprofito l'avantatge que li porto al Xavi, per fer aigües menors i afrontar junts amb les pells la tercera part d'uns 400m+ fins a Feleumaz (3.102m.). 
De camí, cal fer noves zetes, gaudint d'un mar de núvols sota nostre que van creixent sense parar... A continuació iniciem un descens de 800m- que en la seva primera part, provoca un cert caos... La pala està molt gelada i es produeixen múltiples caigudes. Cal vigilar molt, a tot el que es mou pel voltant, doncs algun esquiador que perdi l'equilibri, et pot escombrar literalment muntanya avall. 
Això és "la salsa" d'aquest tipus de curses, ja que a part de la pendent i de les dificultats tècniques del terreny i del mantell nival, cal tenir en compte com es mouen a la partida les altres "peces d'escacs". Enmig de la pala hi ha un control, amb un xiulet advertint del perill i gesticulant ostensiblement per que reduïm la velocitat, però no tothom li fa cas. Sortim indemnes de la trampa i continuem avall enllaçant girs per un terreny més planer però amb moltes banyeres que ens exigiran un desgast extra. 
És aquí on trobem al Jep i l'Alex que han patit un problema tècnic amb la bota d'un d'ells que els farà perdre força temps, molt aprop ja de la transició. Nosaltres, encarem el darrer ascens, curt i sense gaire desnivell, primer amb pells i després a peu fins al Casotto Becca dei Quattro Denti (2.629m.). El temps ha empitjorat i comença a nevar de forma feble. 
Un cop a dalt, ja només ens resta la baixada final a meta de 975m-, un veritable test off-road que posarà els nostres reflexes al límit. El tipus de descens és dels que anomenem "Pierramenteros" amb dues parts ben diferenciades; A les cotes altes, gaudim d'una pala ampla i sense vegetació i a les cotes mitges i baixes la vall s'estreny i patim per sortejar la molta massa forestal i els alts "bumps" que s'han format. 
La visibilitat cada vegada és més reduïda, i recordo els problemes que en les anteriors edicions hem tingut en aquesta baixada. Per aquesta raó, quan intuïm les dificultats que ens venen a sobre, prenc la iniciativa de no fer la traçada per on baixa tothom, sinó de desviar-nos més cap a l'esquerra i fer un descens en paral·lel per dins el bosc, per un mantell immaculat, sense banyeres i net d'esquiadors, cosa que ens anirà de perles, estalviant-nos fatiga muscular i posar en risc la nostra integritat física. 
En el darrer sospir, ens incorporem a l'itinerari original, fent una diagonal abans de sortir a l'esplanada de meta, on ens toca remar fort per creuar la línia l'arribada. En total hem estat 3h53'40" per completar l'etapa d'avui, amb 17.5Km de distància i 2.000m.+, finalitzant en la posició 230 de 265 equips en cursa, retrocedint 13 llocs .Sempre sap greu quedar més enrere a la classificació final, però la nostra lluita és una altre. Seguim pletòrics i després de picar quelcom i fer algunes fotos de record marxem avall, ja que fa fred i no és qüestió d'agafar una galipàndria.
Una bona dutxa, el dinar i un massatge, són el millor recuperador de cara demà. Ens ha faltat la migdiada, ja que ens hem entretingut al poble d'Arvier... i més pensant que aquesta nit canvien la hora i dormirem una hora menys. Sense més temps a les 18h anem a veure el briefing i el vídeo resum del dia, i sortint d'aquí sopem comentant les anècdotes del dia amb tota la "colla pesigolla". 
Avui hem augmentat el marge de temps respecte els nostres particulars perseguidors, però encara no està tot dit. Marxem a dormir amb la consciencia tranquil·la, sabent que demà tornarem a viure un dia d'esquí-alpinisme dels que fan afició, ja que es tracta d'un perfil molt alpí i que podrem tornar a completar després de 4 anys, gràcies a la immillorable previsió meteorològica. L' etapa de diumenge surt i finalitza al bucòlic poble de Planaval (1.550m.). 
Com que el nucli és molt petit, cal deixar els vehicles 1Km abans, per garantir l'aparcament. El dia s'aixeca esplèndid, i des d'uns camps nevats d'on farem la sortida, es pot visualitzar part de la primera pujada i del darrer descens. L' estampa de l'inici de cursa, podria ser filmat per una super producció cinematogràfica on un exèrcit de gladiadors comencem a córrer esperitats com si anéssim a enfrontar-nos al bàndol enemic, amb pals a les mans i esquís carregats a la motxilla que pendolen amb el trot, com si fossin ballestes o arcs amb fletxes carregats per atacar... 
Amb aquest marc de pel·lícula, a les 8h del matí surt la caravana per tercera jornada consecutiva, creuant primer els camps nevats i després l'asfalt dels carrers on les elitistes botes de carboni en gran nombre i algunes de plàstic, com en el meu cas, impacten sobre el ferm desprenent un so peculiar, com si es tractessin d'esclops rurals a preu d'or... La tecnologia combinada amb la recerca de materials molts lleugers, provoca que els moviments dels atletes actualment siguin molt harmònics i no sembla que portem un calçat rígid, sinó que ens desplacem com si anéssim descalços, o lliures de carcasses.
Tot això, provoca una reducció de temps i d'esforç molt importants. Així doncs, centrant-nos en la carrera un cop fet el tram a peu, ens calcem els esquís per remuntar 1.300m de desnivell positiu. Durant els primers metres, el paper de la vegetació i les ganes dels atletes per guanyar metres fa que els equips s'obrin camí sense ordre, i no hi hagi una traça definida, cosa que pot provocar pèrdua de posicions segons quina "roda" es segueixi. Per tant cal estar alerta a la cadència dels de davant i sinó, canviar la trajectòria mirant de tenir espais oberts per lliscar, ja que és un "campi qui pugui"... 
A mida que deixem enrere la massa forestal, es recupera la doble traça i l'ordre d'aquesta i és llavors, quan es produeix l'efecte òptic, màgic, d'una muntanya cosida de conversions o zetes per multitud de participants focalitzats en el mateix objectiu. A la pujada, s'apleguen força aficionats amb escallots per tal d'intentar motivar-nos, però ja veig que no estic tant fi com els altres dies.
El cansament sembla que m'està passant factura i malgrat haver sortit amb solvència de la selva inicial, mica en mica he anat perdent gas, així com l'estela d'en Quim Xifré, de l'Ivan Julià, com d'en Jep i l'Alex i del mateix Xavi... Avui tocarà patir, sort en tinc d'ell que em posa la goma i tira de mi cara amunt durant la meitat de la pujada fins a la base d'una canal que ens deixarà a la gelera o Ghiacciaio del Chateau Blanc (2.850m.). 
Al corredor, recupero un xic l'alè, gràcies a que el Xavi, carrega els meus esquís a la seva motxilla, i jo trenco amb el ritme monòton i lent que porto fins ara, al deixar de repetir el mateix moviment i canviar de grup muscular. Un cop a la transició, traiem pells i fem un descens curt d'uns 300m-, per tornar a la dura realitat. La recuperació express ha sigut un miratge, ja que la següent tirada (770m.+) torna a ser un rosari de conversions i un calvari particular, arrossegant-me pas a pas en direcció al Coll de Planaval (3.010m.). 
L'únic desig i motivació ara, és poder viure per segon cop l'estètica i fina línia des de la Punta Flambeau. De nou en Xavi s'ha posat el "mono de treball" fent tasques d'equip, i traient petroli d'on no n'hi ha... És en instants com aquests, quan també surt a lluir un dels trets característics d'aquest esport, l' esperit de sacrifici, envers el company que no rutlla tant bé, per esperar-lo, tibar-lo o portar-li els esquís quan ho necessita. Així és, com es desenvolupa la part més crítica fins la Punta Flambeau (3.320m.). 
A partir d'aquí, posem esquís a la motxilla i iniciem l'emblemàtic via crucis per una aresta de somni, amb un increïble panorama de 360° de neu i gel. A banda i banda tenim les geleres del Mont Chateau Blanc i la del Rutor, i la nostra minúscula presencia, passa desapercebuda enmig d'aquest entorn. Totes les hores d'entrenament es veuen recompensades quan estàs en un paratge com aquest, i sempre em passa pel cap que molts dels indrets per on ens movem en aquest tipus de competicions són quasi inaccessibles, si es vol fer de forma autònoma i en poques hores.
Caldria estudiar el terreny, assegurar segons quins punts, i lluitar contra la por d'un mateix per que estàs obrint camí. No és el mateix fer-ho pel teu compte, que dins d'una estructura. Per tant des d'aquí, només es pot que felicitar a la organització i a tots els voluntaris que fan possible aquest traçats tant atractius vetllant pel corredor. Hi ha molts aspectes, com la seguretat de l'itinerari, el risc d'allaus o la manera actuar en cas d'accident que saps que estan cobertes i això inconscientment et fa augmentar el teu punt de confort. 
En la majoria de vegades, ja no et pares a mesurar si per on cal baixar esquiant està més gelat del que tu creus que pots fer, ni existeix cap tipus de color per classificar la pendent a encarar, o si aquesta és massa estreta, o té massa obstacles. En una cursa tot és instint i supervivència i no tens temps de controlar totes les variables. De fet, això és una de les meves motivacions a seguir competint, no per haver de guanyar res que mai ha sigut el cas, sinó perquè et manté viu, en alerta i et permet arriscar més en alguns moments, alhora que t'obliga a no cometre errors, i a prendre decisions en un espai molt reduït de temps.
Tot plegat, un cúmul d'emocions difícils de descriure, que em ressusciten física i psíquicament pel que resta de carrera, i que em retornen les ganes de captar amb la càmera alguna imatge pel record. Ens sentim rics, afortunats, privilegiats d'estar aquí i això no és un bé tangible o material sinó una experiència, una emoció efímera que no es pot comprar amb diners. 
Després de divagar per la cresta que separa una gelera de l'altre, desgrimpem un mur de neu, fins una plataforma que els controls han modelat a cop de pala, perquè poguem calçar els esquís i fem un petit descens cap a la gelera del Rutor (125m.-), on posem pells per última vegada. Només ens resten 75m+ fins el Coll dello Chateau Blanc (3.266m.) i l'aresta final de 150m+ fins el Mont Chateau Blanc (3.422m.) a peu per finalitzar l'agonia. 
Una vegada dalt del cim, ens llancem cap a un paradís blanc, de quasi 1.900 metres de desnivell directes fins el poble de Planaval a través de la gelera del Chateau Blanc. Un plaer pels sentits, però no tant pels quàdriceps que cremen més del compte. La qualitat de la neu és molt bona en la part superior cosa que fa que sigui un esquí fàcil. A mitja baixada ja és neu més transformada i cal exprimir-se més perquè els esquís algun cop s'encarrilen. 
En Xavi, cada dia de competició ha millorat el seu nivell baixant i avui es troba molt còmode. Jo he gaudit de valent tots els dies també, però avui ja molt aprop de meta, la fatiga acumulada m'ha fet una mala passada i he patit un capgirell que han encès totes les alarmes al genoll dret. Per sort ha sigut res i no he tingut conseqüències posteriors. Així doncs amb els braços alçats creuem la línia d'arribada després de fer 23.5Km. amb un desnivell de 2.450m+ en 5h13'47". 
Han estat tres dies de joia i d'esforç conjunt compartits amb un coequipier de luxe, amb qui hem congeniat de meravella. Han estat uns dies únics de vivencies mutues amb amics i companys amb qui compartim els mateixos anhels, i que esperem tornar a repetir en altres edicions. Sense cap mena de dubte, que tornarem al 2020, per viure de nou des de dins la 20à edició que promet ser especial, amb motiu de l'aniversari ja que segons el tríptic seran 4 dies...Si mirem les estadístiques, dir que en el resum de les tres jornades hem acabat en la posició 227 de 261 equips finalitzats amb un total de 14h58'37" invertides per fer 67Km de distancia i 7.100 metres de desnivell positiu, el doble que els campions Michelle Boscacci i la promesa Davide Magnini que ho han fet amb un estratosfèric temps de 7h16'56". Pel que fa als dos equips FEEC van ocupar la 27a plaça d'en Jordi Palomares i en Genís Zapater amb 9h20' i la 56a d'en Xevi Sadurní i en Robert Parcerisa amb 10h36'. De la resta d'amics i coneguts catalans, destacar la 79a posició d'en Nil Bacardit i en Marc Puig amb 11h18', la 89a d'en David Garcia i en Xavi Guillaumes amb 11h38'
El resum de tot, Xavier Espinal és aquest: "Grazie mille amico per poter condividere con me questa gara. Una lunga avventura di impegno e superamento che pochi possono vivere e spiegare in prima persona".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada