DAMAVAND EXPRESS EN 48 HORES 26-28/07/18
Aquest estiu amb la Beth, quan vam decidir el destí per les dues setmanes i escaig que teníem de vacances, ja vam dir que no faríem cap travessa ni en bicicleta ni caminant, ja que les temperatures al Iran en plena canícula, podien ser d'escàndol, més de 40°C molts dies i que per tant no calia agafar cap mena de material específic, ja que la intenció era conèixer el país, fent "el guiri" tirant de la guia turística, i sense cap objectiu concret. 
Bé, de fet l'únic que sí teníem clar era anar a algunes ciutats històriques com Persèpolis, però tot sobre la marxa i sense tenir res programat. El dia a dia, ens aniria dient que era el que ens venia de gust, i per tant al trolley només portàvem roba "casual", encara que a última hora vaig decidir agafar el mínim per si es presentava la ocasió de fer muntanya (Jaqueta i Pantaló Paravent lleugers, Samarreta Tèrmica de màniga llarga, Malles llargues, Guants, Buff, i Gorra). 
Així doncs, després de 13 dies de visita turística per tot el país, tenim el delit de trepitjar i veure com és la muntanya del país. Només ens resten 5 dies per tornar cap a casa, i volem gaudir de la tranquil·litat de la natura i els espais oberts, sense haver de pensar, què anirem a visitar, ni sense haver de llegir o consultar la guia. Portem molt "trote" a sobre i ens volem relaxar sense pensar massa en què fer. 
El dijous 26 de juliol pel matí prenem un vol domèstic des de Bandar Abbas, ciutat a la vora del mar al Golf Pèrsic, cap a la capital Teheran, que es troba a uns 1.100Km més al nord. Un cop aterrem, a l'aeroport estudiem possibilitats d'excursions mirant la guia que estiguin relativament aprop de Teheran, i decidim anar a una botiga especialitzada en material de muntanya, que tenen mapes i que també lloguen el que ens pugui fer falta. 
Al arribar a lloc, ens trobem que ja està tancat, avui és com si fos dissabte i han plegat al migdia. Divendres és el dia festiu, i no tenim marge de temps, o sigui que no tenim alternativa. La idea d'anar a la zona del Damavand, el cim més alt del Iran de 5.671m, va prenent forma... D'entrada anem a l'estació d'autobusos E-Sgargh (Est), per dirigir-nos a Polour. El poble que es troba enmig de la Serralada d'Alborz, és un dels punts de sortida per fer múltiples excursions. 
De camí, decidim que dormirem en una espècie d'allotjament singular que porta un alpinista i a partir d'aquí traurem conclusions del que podem o no podem fer pels voltants. Al arribar a Polour (2.200 m.) i baixar del autobús, que ens deixa a peu de carretera, l'omnipresent imatge del volcà més alt d'Àsia, ens captiva. Està clar que quan vam venir a l'Iran era una idea remota, però ara que el tenim davant, un estrany magnetisme m'embarga i malgrat que la Beth no vol ni pensar en castigar el cos més del compte amb aquesta calor, els posteriors esdeveniments ens portaran fins un punt impensable, en el millor dels somnis. 
Resulta que el local on volíem pernoctar, està tancat i decidim anar fins la seu de la Federació de Muntanya d'Iran, que representa el punt de partida o campament base per anar al Damavand, just als afores del poble. Una vegada allà, ens volem informar del traçat, refugis, desnivell, però es fa difícil entendre'ls ja que només parlen farsi, i només volen que paguem els 50$ de permís per fer el cim.
Nosaltres no tenim clar de fer-lo, ja que necessitem més informació, i si hi ha possibilitat de llogar material. Ens trobem que venim de fer turisme urbà i mentalment no tenim ganes de posar-nos "el mono de treball", o sigui que no tenim el xip per fer un cim on cal aclimatar, per no patir mal d'alçada. Són ja les sis de la tarda i estem discutint on anem a dormir; Per sort veiem uns nois iranís amb motxilles i per fi un d'ells parla anglès. Tot és molt ràpid, però passats 15' estem a dalt d'un jeep que fa el trajecte des del Campament Base fins el Camp 2 a 3.000 metres. 
El camp 1 és un pàrquing intermig, punt a partir del qual comença una pista on només pugen els taxis jeep. Si no es vol agafar ni pagar, toca fer els 800 metres de desnivell extra. Arribem dalt del camp 2 a la cota 3.000 a les 19h30. Allà ens acomiadem del Mobin i d'en Meslan que van direcció al camp 3 a 4.250 metres, per atacar al cim demà al matí. La primera imatge del indret on som, és una petita esplanada amb una quinzena de jeeps i 4x4 que fan de taxi, quatre cases prefabricades com quan fan obres i una petita mesquita.
En una d'aquestes cases prefabricades contactem amb en Masoud, un dels caps visibles del camp, on li expliquem els nostres dubtes. Després de parlar amb ell, veiem factible d'intentar fer el cim, ja que ens ha donat molta confiança i ens facilitarà tant menjar per l'excursió com el material necessari (Sac i jaqueta de plomes, botes, pals i guants gruixuts), que carregarem a una mula, junt amb altres estris propis. Per dormir aquesta nit, ho fem al costat de la mesquita, on hi ha un petit refugi i sopem de restes que portem a sobre del dia anterior. 
L'endemà, després dels permisos pertinents, lloguer de material, etc sortim a les 8h30 cap a la cota 4.250 on hi ha el camp 3 i el darrer refugi. El camí és un anar i venir d'excursionistes del país, ja que el divendres és festiu, i és un continu escoltar "Welcome to Iran" abans de creuar cap paraula o "It's possible to take a picture of yours" i fer-se un selfie amb nosaltres. 
El dia és d'un blau nítid immaculat i el cim que s'aprecia en tot moment, presenta una fumarola que es dirigeix cap un cantó o un altre en funció del vent en alçada, i ens indica si aquest és fort o no segons lo inclinada que sigui la columna de fum que s'eleva cap al cel. De tant en tant hem de deixar pas a la comitiva de mules que porten equipatges i altres estris amunt i avall. La calor a mida que anem agafant alçada remet i les malles llargues que portem, ja que el pantaló curt està prohibit, deixen de fer-nos nosa. 
Després d'unes 5 hores de marxa tranquil·la, per que el cos vagi assimilant millor l'alçada, arribem al camp 3. La veritat és que ens sorprèn el gran nombre de tendes de campanya de formes i colors diversos. Són les 13h30' i malgrat de tenir una llitera assignada, el refugi està a petar, però ens asseguren que aquesta nit podrem disposar de llitera, ja que ara la majoria estan plenes de gent que arriba del cim i descansa unes hores abans de continuar el camí cap avall. A d'altres lliteres no hi ha ningú físicament, però sí que hi ha part de l'equipatge, o sigui que tocarà tenir paciència. 
Vist això decidim deixar la motxilla a un racó i dinar un bon plat de sopa de llenties. L'alçada i la radiació solar rebuda es fan notar i ja ens provoca un fort mal de cap, que no ens fa tenir bons presagis. Xerrant, xerrant un noi m'explica el temps que es tarda a pujar per defecte (6-7hores) i el que ha tardat ell (3hores) des del refugi. La seva mitjana surt a uns 500 metres per hora, uns valors normals si ho pensem fredament, però sortint de la cota 4.200 vol dir que està molt ben aclimatat per mantenir aquest ritme. 
També m'és d'ajuda el camí de carena que em comenta per tal d'evitar en lo possible la tartera i avançar més fàcilment. Sobre les 4 de la tarda decideixo fer una punta d'aclimatació amb en Kamil, un polac que hem conegut durant el matí, i que demà també vol atacar el cim. El seu company de fatigues ha fet marxa enrere fa unes hores, per culpa de la calor que no ha pogut suportar. Pugem durant una hora, fins els 4.650 metres, just on acaben les llengües de neu que encara resten de l'hivern, i tornem a baixar. 
Un cop de nou al refugi, sopem abans que es faci fosc. La Beth, desisteix de pujar el dia següent ni d'estar un dia més al refugi per assimilar l'alçada, no està per la labor de patir mal d'alçada com ja li va passar al Nepal, fa més d'una desena d'anys. Jo també tinc les meves pors, però la intenció és provar si hi ha sort. Després d'una nit per oblidar, sense aclucar l'ull, per culpa del soroll de la gent fins tard, toca posar peu a terra a les 3h15' de la matinada amb un bon "globus". Cal engolir quelcom de menjar i beure tot i no tenir ganes. 
A les 4h15' sota la llum de la lluna, faig via cap amunt amb en Kamil tal com havíem quedat. La Beth farà la seva i m'esperarà al refugi, per després desfer caminant lo del dia anterior. Malgrat llogar una jaqueta de plomes prefereixo sacrificar l'espai de la motxilla amb 1.5 litres més de té, en total en porto 4.5 litres, que amb la roba d'abric, fet del que més amunt me'n penediré... Fa fred i surto amb doble capa tant al tren superior del cos com al inferior, gorra i guants.
Mica en mica anem deixant avall l'estela de les tendes i avancem a un ritme constant, parant sovint perquè el cos s'adapti al dèficit d'oxigen, i menjant i bevent en petites dosis. No bufa el vent, però la roba no sobra. En Kamil, porta unes botes gramponables dures de La Sportiva, i jo vaig amb unes de trekking rellogades. Cada vegada que fa una passa, em faig la idea del que deuen pesar, per que el seus moviments semblen que siguin a càmera lenta. 
Després d'unes 4 hores de marxa, tinc dubtes de continuar amunt o tirar avall a causa del intens fred, ja que el cel s'ha tapat a partir dels 5.000 metres, i no porto suficient roba d'abric. A hores d'ara ja no tinc res més a la motxilla i començo a pensar que avui no serà el dia... És en aquest moment, quan decideixo separar-me d'en Kamil, que va més lent, i accelerar el ritme per mantenir el cos calent, sempre que el físic aguanti. 
M'afegeixo a un grup de quatre iranians (Rezah, Alí, Yahya i Alí) que van més ràpids per intentar passar el mal tràngol, que al final dura uns 30 minuts. Ens trobem a la part final del con volcànic i la olor a sofre i les roques tenyides de groc guanyen presència a cada pas. Per sort els darrers 200 metres de desnivell, el sol es desempallega dels núvols i la temperatura corporal puja, cosa que em permet continuar assolint la fita, junt amb la resta de companys. 
Abans però, passem per davant de l'espectacular fumarola que ja es veu des del poble Polour i per una zona de "penitents", formacions de neu gelada modelada pel vent, que li donen molta personalitat al cim. El nous companys de viatge, fan petits vídeos amb el mòbil dels darrers metres i es mostren eufòrics per l'èxit. En Reza, és bomber i fa de guia durant les seves hores lliures, portant amics o clients. Ha pujat al Damavand ni més ni menys que en 138 ocasions... 
Finalment, a les 9h35' després de 5h20' coronem el Damavand (5.671m.) on m'he trobat pletòric i no he patit ni a nivell respiratori, ni de cardio. Estem al volcà més alt d'Àsia i tot i que no està en actiu, cal vigilar en no inhalar més estona del compte els gasos que desprenen les fumaroles. Malgrat que el cim no requereix cap dificultat tècnica, la temperatura ronda entre els -15ºC i els -20ºC fàcilment. 
Després 10' - 15' al cim amb les pertinents fotografies iniciem el descens amb el grupet d'iranians. Són aproximadament les 10h i als pocs metres del cim, ens creuem amb en Kamil a qui li desitjo sort. Es veu que ha perdut la traça bona i s'ha desviat del camí correcte. Ara en uns 10' ja arribarà a dalt. Personalment, durant la baixada he patit alguna aterrossada per petites pèrdues de reflexes puntuals, però sense conseqüències. El cansament es deixa notar i el mal de cap no ha anat a més, però segueix amb la mateixa intensitat que al matí, cosa que em preocupa, ja que no vull patir la sensació de mareig que ja he tingut alguna ocasió. 
En unes 2h40' arribem al refugi amb la resta de companys de cim. En total 8 hores de temps real fent activitat. En Reza m'ofereix té calent i galetes abans de continuar; A la motxilla porten de tot... Ells surten avall primer, i nosaltres acabem de recollir l'equipatge i ho deixem preparat per que ens ho baixin amb la mula. La Beth, que pel matí ha pujat fins els 4.700 metres amb la calma, també té ganes d'acabar i per mi lo millor és no parar, i perdre alçada per no patir el fantasma del mal d'alçada, abans de que el cap es doni compte d'on ha estat... 
Així doncs a les 13h30 desfem la ruta entre el camp 3 i el 2, on ahir vam començar a caminar. La darrera baixada que ens portarà 3 hores, es fa més amena del que tenia pensat, comentant amb la Beth, les anècdotes del dia. Pràcticament fins la Cota 3.500 no m'he tret la jaqueta de Gore, ja que tenia el cos desmarxat, a causa del fred que he passat. Ara ja més recuperat, baixo amb màniga curta fins la cota 3.000 on vam començar l'aventura. Arribem al parking a les 16h30, després de 3 hores a ple sol.
El còmput total del dia, és de 11hores caminant fent 1.471 metres d'ascens i 2.651 metres de baixada. Al camp 2 en Masoud ens rep amb una forta abraçada per celebrar la fita, i ens ofereix uns ous ferrats, amanida a base de tomàquet i cogombre i té per recuperar l'alè, que ens senta de glòria.
Lluís Planagumà Grífol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada