El passat 7 de març del 2010, es tenia previst explorar l’Avenc de l’Espluga, un torrent subterrani, però degut a la meteorología adversa que es preveia per la tarda i a l’aproximació (1 hora) des del parking, l’Ignasi va optar per canviar la cavitat.
Per tant ens vem dirigir de nou cap a l’Ordal, parant primer a esforzar al Casino de Vallirana, tot un clàssic dels espeleólegs de la zona.
L’avenc escollit fou l’Abad Escarré de 83 metres de fondaria i uns 190 metres de longitud, dins del terme municipal de Vallirana. Per accedir a la cavitat cal remuntar l’urbanització Mas de les Fonts fins dalt de tot i després per pista fins a la mateixa cantera Foj. Cal dir que ens vem trobar la pista mig tallada, amb tres grans blocs de roca per obstaculitzar el pas de vehicles. Per sort algú altre ha retirat una de les roques i es pot arribar fins a la mateixa cantera.
Es tracta d’una cavitat que podria estar “tocada de mort”, ja que els darrers moviments de terres per part de l’empresa que gestiona la pedrera del Pla de l’Ardenya, fa sospitar que volen ampliar el seu radi d’acció.
L’entrada està situada al costat de la pista on vem deixar els cotxes (1’). Just a la boca hi ha una roca amb el nom de la cavitat en vermell, aspecte molt important, ja que està catalogada dins del Registre d’Avencs de Catalunya, d'on hem extret la topografia. La cavitat es troba a la capçelera d’un torrent subterrani, per tant la sevaq exploració presenta un major risc a l’estiu, en cas de tempesta i pluges fortes, ja podria inundar el torrent, i dificultar la sortida del pou!
El grup va estar format per la Marta, la Beth i jo com a cursetistes, i l’Ignasi, en Jordi T., en Siscu, la Nuria i en Pau. La reinstalació de la cova ha anat majoritariament a càrrec d’aquest últim i en Siscu ha estat qui ha recuperat el material.A les 11 h del matí iniciem l’exploració. D’inici cal baixar un primer pou de 5 metres, per seguir per una rampa de roca fins arribar a una estretor que cal superar amb el dressler, ja que s’obre un nou pou de 4-5 metres.
Tot seguit cal afrontar un doble passamà exposat, amb 14 metres de caiguda, que tots vem solventar sense cap imprevist. A partir d’aquest punt hi ha una estretor de baixada que desemboca en un pou de 7 metres. A continuació hi ha un pas que recorda a una bustia. Es tracta d’una gatera de forma rectangular que cal superar de bocaterrosa per la dreta, empleant-nos a fons, ja que cal girar el cap de costat per proseguir amb un ràppel volat de 13 metres.
En aquest punt vaig patir un petit incident, al no poder passar en un principi la maleida estretor, picant de cap contra ella. De cop vaig notar com se m’accelarava el cor i em pujava la temperatura corporal, fins el punt de treure’m el casc i el gorro. Després dels retrets de la Nuria, perque em tornés a posar el casc, amb la calma vaig aconseguir travessar el pas.
L’avenc a partir d’aquest punt, per una banda, té la semblança propia d’un torrent subterrani, en forma de tobogan, amb esvorancs causats per l’erosió, que recorden el pas que pren el curs de l’aigua. Per l’altre, la roca es presenta en forma d’aresta molt trencada i esmolada. Per tant cal tenir molta cura amb la corda, i no patir cap “saque” ja que podria tenir unes conseqüencies desastroses. En un parell de punts mentre baixo rapelant m’en adono que la corda frega en una d’aquestes arestes i m’afanyo per si de cas.
Circulem de forma autónoma per una galeria força encaixonada i amb petits resalts. A aquestes alçades mentalment ja vull arribar al final de la cavitat. Peró encara queda un pou de 9 metres i l’últim de 12 metres. Just al fraccionament per inciar el darrer descens hi ha una gran formació d’estalagtites i banderes.
Un cop al final del pou ens fem la foto de familia, i comencem a remuntar el camí inicial. La pujada es fa eterna. Aquesta cavitat ens ha posat a prova tant física com mentalment. Es tracta de l’avenc més técnic que hem fet fins ara, amb multitud de fraccionaments, on ha calgut concentració màxima.Finalment hem estat 6 hores a l’interior de l’avenc, i la primera sensació que he tingut, al sortir és com si hagués realitzat una ”marató espeleológica”, a causa del desgast. A fora l’ambient era molt fred i començava a ploure… i anunciaven neu per la nit…!
Fotos a:
Lluís Planagumà i Grífol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada