Translate

15 d’abril 2018

ANDORRA SKIMO 10 24-25/02/2018

ANDORRA SKIMO 10 24-25/02/2018




El darrer cap de setmana de febrer, s'ha cel.lebrat la 3a edició de la Andorra Skimo 6 i la 1a de la Andorra Skimo 10. La idea inicial d'en Gerard Riart i d'en Joan Turné, els dos caps visibles de la organització, d'enllaçar amb esquís de muntanya i en format cursa, els 12 refugis del Principat, mica en mica va prenent cos, ja que aquest any han incrementat un esglaó més la dificultat, amb el format de dos dies de cursa.









Parlant específicament de la Skimo 6, traçat que uneix l'estació de Naturlandia amb la de Grau Roig, dir que malgrat la seva joventut, sempre ha gaudit d'un allau d'inscrits, esgotant les places disponibles en poques hores, sense temps per formalitzar la participació en les dues edicions precedents, cosa que aquest any he pogut esmenar, estant alerta del dia que obrien les inscripcions.








El secret de l'èxit crec que té diversos motius. L' itinerari en format travessa és molt atractiu, i permet descobrir uns racons que molts afeccionats a l'esquí de muntanya de mutu propi no serien capaços de fer amb seguretat, sense coneixements del medi natural; El traçat en sí, no comporta massa dificultats tècniques i obre un ventall de possibilitats a nous participants que mai han fet curses d'aquesta disciplina esportiva; Els temps de tall són més generosos del que és habitual en aquest món, amb un caire "popular entre cometes". Malgrat la distància (30Km), el que està clar és que l'interès per participar creix any rere any.











Pel que respecta a la Skimo 10, la organització ha posat el segon esglaó, per completar en un futur proper la volta a Andorra amb esquís. L' objectiu és clar, tenir una prova de renom per equips de 2-3 membres, per etapes dins el Pirineu, com ja passa a l'Altitoy i donar a conèixer l'entorn natural als millors atletes internacionals i als corredors habituats a la llarga distància que som assidus a competicions amb una alta exigència física i tècnica.









I la veritat és que la participació ha sobrepassat també les previsions més optimistes, havent de tancar inscripcions a les poques hores. Per aquest motiu, hem configurat un equip de tres "Els Passarells", amb en Xavi Juanola i en Toni Marín, per no quedar fora. Així doncs el divendres 23 marxem cap a Andorra amb en Toni, tenint el pressentiment de que ens enfrontem a un repte en majúscules, pel que fa sobretot al quilometratge (70Km) acumulat en dos dies. Malgrat sortir amb temps, la cua de cotxes que hem trobat per creuar la frontera, ha fet endarrerir tot plegat, havent de delegar la recollida dels dorsals a uns companys. Sopem a Soldeu un plat de pasta i una hamburguesa i enfilem ràpid cap a Grau Roig per retrobar-nos amb en Xavi, que ja ha arribat i s'ha instal·lat amb la seva furgoneta. Preparem els estris per demà i ens posem al sac a dormir, sota un ambient gèlid -12°C.










Quatre hores després sona el despertador.... Fa mandra matinar tant, però toca posar-se el "mono de treball", botes, casc, i la resta de material i anar cap a l'autobús un xic abans de les 5h30, ja que surt del mateix parquing on estem ubicats per dur-nos cap a la línia de sortida. Per demà la intenció és la mateixa. De camí cap a La Rabassa aprofitem per esmorzar i hidratar-nos bé i fer una becaina mentre fem la digestió. Un cop a les instal·lacions de Naturlandia (Cota 2.000), recollim el dorsal d'en Toni, el 91C que la vigília no ens va donar la organització, per un malentès amb els companys Jacob Salvadó i Ferran Bofill que ens van fer el favor. A les 8h del matí sota un cel que vaticina un dia radiant i un pèl endarrerits, arrenquem  conjuntament els participants de la Skimo6 i la Skimo10.











Abans però entre la munió de participants puc saludar i ens desitgem sort, al Daniel Roig i la seva xicota, que s'estrenen en una cursa d'esquí de muntanya. La sortida és com sempre estressant per agafar posicions i més aquesta vegada ja que presumiblement els que només corren un dia, poden accelerar més d'entrada... El primer tram puja progressivament per les estretes pistes d'esquí de fons, on lentament l'embús inicial es va estirant a mida que passa l'estona.












A la part més alta de l'estació trobem el primer refugi de la travessa, el de Roca de Pimes (2.160m) Km 2 que passem quasi sense donar-nos compte. A partir d'aquí deixem l'àrea esquiable de l'estació i llisquem per espais més oberts. En Xavi i en Toni, que van sobrats de gas, m'esperonen per que posi un marxa més, però prefereixo reservar i no anar tant ofegat a les primeres de canvi, mentre ells van fent series curtes o fartleks al seu aire. Aquesta serà la tònica del dia! Jo mantenint el ritme i ells cremant toxines extres...












L' ascensió fins el Pic Negre és llarga i progressiva i transcorre per espais molt oberts, el que permet lliscar estirant el pas i avançant sense fer cap conversió. Com a teló de fons cap a la nostra dreta, queda tota la Serralada del Cadí que es mostra vestida de gala, amb neus a totes les canals. Durant aquest tram aprofito per saludar alguns històrics que feia anys que no coincidíem en cursa, com en Sergi Gumà i la Roser Espanyol que fan parella mixta, en Carles Puig.











Abans d'arribar al punt més alt, sobre la cota 2.600, els participants que van per davant nostre, travessen un llom planer que combinat amb el teló blanc de fons de les muntanyes del Pirineu em transporta a les sensacions visuals que vaig tenir fa tres anys a la Pierra Menta, amb el Montblanc de protagonista secundari. Un cop al dalt, en Toni i en Xavi em pleguen les pells mentre fixo la talonera i marxem esperitats muntanya avall.












En aquest tram de baixada s'ha d'anar en compte doncs hi ha algunes pedres que treuen el cap, però serà l'únic descens on haurem de filar prim, ja que la qualitat de la neu serà immillorable en les dues jornades de cursa. En breu envoltem el Refugi de Claror (2.280m.) al Km 9, tercer de l'etapa, on un fotògraf recull l'emprempta del nostre pas. Després voregem l'Estany de la Nou seguim per terreny més suau i planer fins el Refugi de Perafita (2.200m.) al Km 11.5, on ens calcem les pells de nou, per fer un curt ascens d'uns 200 metres de desnivell fins a la Collada Maiana (2.426m.), punt en el qual iniciem un bonic descens fins l'Estall Serrer (2.050m.) Km16 i la idíl·lica Vall de Madriu, Patrimoni de la Humanitat.










Anem mica en mica guanyant més metres de distància que de desnivell, ja que el pendent és molt poc acusat. L' entorn és magnífic, fent lliscar els esquís entre un espès bosc de pins i avets, així com de matolls, sortejant en diverses ocasions el riu que xiuxiueja tímidament i s'obre camí entre la neu. Es tracta d'una racó de somni, d'aquells que voldries assaborir més pausadament, però que el fet de competir no et deixa acabar-ho de gaudir. En un punt determinat passem per davant del petit Refugi dels Orris (2.230m.) Km 18 amb un bon gruix de neu sobre la teulada que li dóna un aspecte molt bucòlic.










Els kilòmetres ja es comencen a notar i baixo un pèl el ritme, doncs demà queda el pitjor. Sort que la bellesa dels paisatges únics per on passem, eixuguen en certa manera el cansament acumulat. En breu arribem al Refugi de l'Illa (2.488m) Km 20 on hi ha un esplèndid avituallament. Ens prenem el nostre temps i seguim fins el Port de Vallcivera a 2.517m. entrant a Catalunya per uns instants. En Jacob i en Ferran amb qui hem compartit gran part de la cursa, s'escapen i ja no els tornarem a veure.










A continuació fem un descens fàcil per terreny molt obert i sense vegetació a causa de l'alçada i en breu posem les pells per darrera vegada en direcció a l'Estany i el Refugi de Montmalús (2.440m.), últim punt per avituallar. De camí passem per un tram estret i dret, on cal fer algunes voltes maries, igual que les que farem en el darrer esforç del dia per pujar fins la Collada de Montmalús (2.707m.) punt més alt de la jornada, ja demanant la hora...













Només ens resta un descens ràpid i directe, on la primera part és camp a través i la segona és per les pistes de l'estació d'esquí de Grau Roig (2.125m.). No cal dir que quasi hem fet un schuss de dalt abaix, ja que les condicions de la neu eren perfectes i no hi havia riscs de canvis de neu. Després de 4h17' d'esforç entrem a meta amb bon regust de boca i esperant amb ànsia l'etapa inèdita per tothom de demà. Ara cal recuperar-se dinant i petant la xerrada amb els companys de trifulgues, repassant les anècdotes del dia. 












Més tard, anem a Canillo per banyar-nos i dutxar-nos al Palau de Gel. És el que té dormir en una furgoneta tot el cap de setmana. No es poden tenir tots els luxes, malgrat la furgo del Toni o la del Xavi, és l'enveja de molts. En acabat ens arribem al poble d'Ordino, per sopar i passar la nit, just al costat d'on sortirà l'autocar de matinada. Diumenge, la rutina és la mateixa. L'únic que canvia és que ens dirigim cap a Grau Roig i que la cursa comença un pèl més aviat, a les 7h30 del matí.












A l'estació, tot és fosc i negre i els participants, avui en nombre menor, ens recollim en una sala on aprofitem per esmorzar algunes pastes que la organització ens ha portat i preparem les pells, etc abans de fer l'escalfament previ a la sortida. Hi ha mandra per arrencar, però sortim amb puntualitat. Els primers metres són per pista i la resta camp a través en direcció a les antenes i al Port d'Envalira, que creuem al trot a l'alçada de les benzineres amb els esquís a la mà.















El sol ja aixeca el cap, i es preveu una nova diada esplèndida. El ritme que portem és bo, però hi ha equips que ahir van quedar per davant nostre, que avui han arrencat més lents i mica en mica ens van avançant a mida que ens apropem al Pic de Maià (2.615m.). A posteriori ens toca fer un tram molt assequible amb els esquís a la motxilla, resseguint part de l'aresta cimera, i continuant més tard amb pells per la carena fins el Port Dret (2.675m.), punt on iniciem el primer descens del dia vers el Refugi de Siscaró (2.145m.) Km 9 (Km 39 del còmput global). 













Aquest sector destaca per uns gruixos de neu impressionants que posarà a prova la destresa dels esquiadors, ja que hi ha continus canvis de pendent, el traçat a mida que perdem alçada és més estret i amb molta massa forestal, cosa que ens farà estar atents en tot moment, als diferents obstacles naturals que anem trobant. Un autèntic plaer, pels que ens agrada exprimir-nos al màxim, i val a dir que tots tres ens hem compenetrat a la perfecció, mantenint un nivell molt homogeni. Es tracta d'un racó molt feréstec i salvatge, que desemboca a la suau Vall d'Incles (1.825m), on caldrà remar de valent durant quasi un quilòmetre per arribar al petit nucli urbà, on hi ha el punt de control i d'aprovisionament Km 12 (Km 42). 













Malgrat que estem a la obaga, una nombrosa claca de seguidors s'escalfa del fred picant de mans. La temperatura deu ser freda, ja que la beguda està granissada i els entrepans semblen que els hagin tret del congelador... A partir d'aquest punt, posem pells i en breu tornem a estar a la part solana de la muntanya. El traçat s'enfila fort a base de diverses zetes seguides per dins d'un bosc més esclarissat fins que desapareix la vegetació. L'itinerari torna a travessar espais oberts passant per les Basses de les Salamandres on vaig perdent gas respecte els companys, que per sort m'esperen. 














D'això és del que es tracta en aquest tipus de curses, on tots els components tenim la obligació d'arribar i sortir junts dels punts de control i on sempre cal ajudar al company amb problemes físics o tècnics, sinó ja no seríem un equip. És l'esperit d'aquest esport, i en les proves de llarga distància és on surt a relluir per circumstàncies de la carrera. Amb el suport d'en Toni i en Xavi, supero aquest "defalliment" físic i coronem la Collada del Clot Sord (2.460m.), per iniciar un divertit descens cap a la Vall de Ransol, primer per pales amples i després enmig d'un bosc amb alguns paranys seguint el soterrat riu de Planells Caraup, on cal vigilar ja que les forces i els reflexes van minvant.














Just a baix de tot i després de creuar per un pontet el riu de la Coma de Ransol (1.900m.), arribem a un nou avituallament. Estem a la meitat del recorregut Km 20 (Km 50), i anem molt bé de temps. Carreguem els dipòsits de glucogen a base de fruits secs, taronges i plàtans, i reomplim els bidons. Alguns equips decideixen abandonar en aquest punt, per problemes físics, com llagues o molèsties musculars. Nosaltres estem animats per continuar i acabar, costi el que costi. A partir d'ara comença la veritable cursa i els equips lluitem contra nosaltres mateixos. Les distancies entre uns i altres cada vegada són més grans, i es fa difícil distingir els components dels equips predecessors o perseguidors en la llunyania. 












Amb aquest tarannà, ens enfrontem a la quarta pujada del dia, la que ens portarà fins la Collada de Meners (2.724m.) Km 24 (Km 54). És una llàstima però haurem de tornar a repetir la fita en una altre ocasió ja que la càmera de fotos s'ha bloquejat i no puc copsar els colls, les valls i les muntanyes que hem observat en aquest segon dia de cursa. De la mateixa manera, tampoc recordo massa del que he vist ni de com he arribat dalt del proper coll. Us ho podeu imaginar?  















Doncs, segurament lliscant cap cot i mirant les cues dels esquís i les botes dels meus companys intentant no perdre la cadència. És el que se'n diu anar el "mode autómata" activat. Són de nou moments crítics, de recolliment interior, d'intentar minimitzar extres, ja que encara queda molt i no s'acaba d'intuir del tot, el compte enrere que a vegades et dóna ales, quan ja no queda res de benzina al dipòsit. El que sí em queda clar, és que no hem passat pel costat del Refugi de Coms de Jan, sinó que el deixem més amunt a la dreta, i que sempre es té de referència el Pic de la Serrera (2.912m.) a un costat i el Pic de la Cabaneta (2.862m.) a l'altre. 













Un cop a dalt de la Collada de Meners, gaudim d'un llarg i ample descens per la Vall de Sorteny, amb vistes al piramidal Pic de l'Estanyó (2.915m.) a mà esquerra. En aquest tram deixem enrere a dos equips d'amics els del Jacob Salvadó - Ferran Bofill i el de Josep Maria Serrainat - Francesc Picornell. Al final de la vall trobem el Refugi de Sorteny (1.970m.) Km 28.5 del dia (Km 58.5 del total), actualment guardat on trobem el darrer punt d'aprovisionament, i els acompanyants que segueixen a la llarga i estirada llista d'equips, per donar el darrer alè als corredors. Mentalment ja només ens queda superar un últim obstacle important, la Portella de Rialb, abans d'encarar la línia d'arribada i això psíquicament, té més valor que el desgast físic acumulat i algunes llagues que ja treuen el cap. 












Així doncs, sortim del refugi amb pells guanyant l'alçada justa per fer un canvi de vessant i saltar a la Vall de Rialb, on cal fer una transició i baixar fins la llera del riu Rialb per un bosc tancat. Un cop allà iniciem un llarg flanqueig per l'esquerra del riu, passant pel Refugi de Rialb (1.990m.) lliscant per una vall estreta i amb molta sobreacumulaciò de neu, que ha fet perillar el traçat original per l'elevat risc d'allaus fins a última hora. De fet si hagués sigut el cas, s'hauria donat per acabada la prova a Sorteny, però el personal tècnic que ha estat "in situ" al llarg de la jornada avaluant el risc d'allaus no ha donat cap senyal d'alerta. 












El sol pica de valent i cada passa que fem es fa feixuga. El traçat és encaixonat i ens sentim petits. Està clar que si hi ha alguna esllavissada de neu d'un punt alt, tenim tots el números de ser sepultats, doncs estem transitant per un lloc "trampa", on no hi ha escapatòria. Mica en mica amb l'alçada, la vall s'eixampla, i guanyem amb seguretat al lliscar per espais més oberts fins enllaçar les últimes conversions per creuar l'únic coll que ens queda. 












Les forces estan al límit però aquesta vegada sí que he pogut observar el Pic de la Font Blanca (2.903m.) durant la segona meitat de l'ascensió, malgrat no té la mateixa silueta des d'aquesta orientació, però no deixar d'intimidar igualment. La visió que tenim des de la Portella de Rialb (2.507m.) és excitant. Un mar de muntanyes blanques enmig de les quals es divisa una part de l'estació d'esquí d'Ordino - Arcalís, punt final de la nostra aventura. Els nervis, tornen a reactivar-se veient que l'objectiu és factible, però ara toca gaudir d'un excel·lent descens per la Coma de Varilles, fins la Borda de Castellar. 











Aquesta baixada amb la panoràmica de fons serà difícil d'oblidar, ja que després de creuar tant colls i valls per fi tenim definit el punt final. A baix de tot, just a la cruïlla on trobem la Borda de Castellar, posem pells per darrera vegada ja que s'arriba en pujada. Rebem l'escalf de l'Anna Aubesa, la Mireia Mandicó i el Miquel Font que ha hagut d'abandonar. Estan esperant al Xavi Ros, i a l'altre company. 













D'aquí fins la meta, l'itinerari transita per una pista forestal nevada que ens porta fins la cota mínima de l'estació, però aquí no finalitza la fatiga, ja que ens fan pujar fins la cota inter mitja on hi ha l'arc d'arribada, i que al final acabarà sent un petit calvari, ja que tenim una parella que hem avançat fa poc al darrera, i no ens podem relaxar, mantenint un ritme viu fins el final. Després de 6h40'37" i fer 40Km amb 3.200m+ estem exultants d'alegria. 












Sumant les dues etapes hem estat 10h58'12" per anar des de l'estació de Naturlandia a La Rabassa, passant per Grau Roig i d'aquí fins a Ordino - Arcalís, Més de mig país andorrà sobre els esquís en dues etapes, amb unes condicions meteorológiques i de neu excepcionals, que serà molt difícil de repetir en una altre edició. Un repte ple d'esforç, joia i companyonia amb la resta de l'equip "Passarells" Toni Marin i Xavier Juanola. Tal com indica part del nom de la carrera "Skimo 10", aquesta és la nota per la organització, voluntaris, logística, avituallaments així com per l'obsequi, Repetirem!!!





CLASSIFICACIONS DE LES DUES ETAPES


VIDEO CENTRAL DE NEU


VIDEO EVASION



Lluís Planagumà Grífol




Cap comentari: