IRONMAN DE FRANKFURT - EUROPEAN CHAMPIONSHIP09

IRONMAN FRANKFURT - EUROPEAN CHAMPIONSHIP – 05/07/09

DIUMENGE 05/07/09


Al cap de 3 hores i mitja ens desperta el móbil. El són ha estat curt peró profund. Ha arribat la hora de la veritat. No és questió de fallar. L’únic important és acabar, tant fa si en 12, 13, 14 hores…
Tot és una incógnita, perque no sabem com respondrà el cos a un esforç tant exigent i continuat.
Peró volem ser finishers i patirem fins el final per aconseguir-ho. És millor acabar que tenir que tornar a repetir un calvari de 8 mesos entrenant amb un resultat incert.

Després d’una dutxa reparadora, en silenci ens posem a esmorzar. El menú consisteix en un suc de fruita, un parell de iogurts amb muesli, galetes, xocolata, i alguna peça de fruita. Després toca el torn de buidat de dipósits a Can Roca.

A les 4h30’, la nit és fosca i tranquila, però la recepció de l’hotel n’és l’excepció. Hem quedat a aquesta hora amb en Jaume i en Sergi. Després d’esperar-los uns 10’, decidim trucar per teléfon a l’habitació. La Maria ens diu, que ja han marxat fa estona.

Nosaltres tres, ens dirigim a la parada de l’autobús especial per aquesta ocasió, a tocar de l’hotel. Mica en mica l’autobús s’omple d’atletes amb cares de concetració. En Santos està molt nerviós.

Alguns escolten música amb l’Ipod, altres xerren pausadament amb els companys de club, i algún que altre aprofita el trajecte per fer una becaina.

Tal i com arribem al bike park hi ha gentada impressionant. Ens despedim d’en Dume ja que pobablement serà difícil tornar a coincidir amb ell, abans de la cursa. Mentre ens encaminem cap al box que ens pertoca, en Santos es posa a vomitar tot l’esmorzar. Els nervis l’han traicionat, peró sembla que s’ha quedat ben descansat!

Aprofito per anar als serveis, en una de les cabines prefabricades habilitades per l’ocasió, ja que més tard el panorama serà una altre historia. Em trobo amb en Lluís Remón i em comenta que en Sergi s’ha trobat una roda punxada. Tenia un presentiment que s’ha produït, sort que ha tingut la previsió de venir amb més temps que la resta, i ha pogut canviar la càmara amb certa tranquilitat. Els seus temors tenien una raó de ser, i es que tant ell com en Jaume van inflar les rodes a 10 kilos de pressió. El contrast térmic del dia i la nit ha fet la resta…

Pel que fa a la meva bicicleta, sense novetats “no news, good news”, encara que jo l’havia inflat només a 8 kilos, ja que el màxim permés segons el neumàtic és de 8,3 kilos. Prefereixo ser més conservador i no ciclar amb la màxima pressió, perque qualsevol sot podria provocar una punxada.

Abans de posar-me el neopré m’unto bé de vaselina el coll, ja que en diverses ocasions he patit cremades a causa del fregament. Finalment, he decidit posar-me el mono de triatló a sota, i per tant no caldrà passar per la carpa per canviar-me d’indumentaria. Amb aixó m’estalviaré uns segons en la primera transició i si no em molesta també faré la marató amb ell.

En diverses ocasions, més d’un triatleta dels boxes colindants em demanem la manxa de peu per acabar d’ajustar les seves màquines. Un, que porta rodes lenticulars, no sap com funciona, i en comenta si li puc inflar a tope, a 11 kilos. Brutal!

Un cop llest, agafo el gorro, les ulleres, un bidó d’isotónic, i amb el neopré a mig posar, camino descalç per la catifa que separa els diferents carrers dels boxes fins a trobar-me amb en Santos i en Lluís, que estàn al mateix carrer que el meu. De sobte veiem que estàn carregant les bosses blanques en un camió. Es tracta de la roba de carrer que hem dipositat abans i que caldrà recollir a l’arribada. Tornem cap al nostre calaix per recollir la bossa i deixar-la on toca.

Quan falten menys de 5’ per donar la sortida dels profesionals i dels triatletes amb millors marques ens reunim per fi tots cinc (Sergi, Jaume, Santos, Lluis R. i jo) per desitjar-nos sort i acabar d’ajudar-nos a posar el neopré. Aquesta vegada m’he posat un buff al coll per evitar noves cremades.

Mentre es dona la sortida als pros, entre el públic puc observar una senyera amb un escrit que diu “Ànims Oriol”, que tot i que no fa referència a cap dels nostres, et fa sentir una mica més com a casa.

Un cop entrem a l’aigua, la primera sensació que tinc és de “pixats de burra”. L’aigua sembla caldo. Està a una temperatura de 24ºC segons l’organització. Per només 1ºC han autoritzat l’us del neopré!

El fons del llac és fosc i el terra és relliscós i ple de llot. Noto alguna que altre verdissa sota els peus.

(Instants de concentració i nervis abans d’iniciar el repte de l’any 2009)

Ara, cadascú es col.loca on creu més convenient. En Lluis Remon i jo ens situem a un extrem de la linia de sortida, el que toca més cap a la sorra, mentre que a l’altre extrem es troben totes les autoritats damunt d’un flotador quadrat inmens. Ens posem pel mig, amb l’intenció de nedar per l’interior de les boies, i fer el menor recorregut posible. És més dur de soportar, a causa del major volum de nedadors.

A les 7h en punt del matí es dona el tret de sortida. Per fi ha arribat la hora de la veritat!

Més de 2.500 triatletes ens disposem a cobrir 3,8 km nedant, 180 km pedalant i 42,2 km corrent, “non-stop” en menys de 16 hores en aquest cas, ja que l’Ironman de Frankfurt és el Campionat d’Europa de la distancia. La majoria d’Ironmans tenen un temps màxim establert de 17 hores.

De seguida comença una batalla campal de mans, peus, cops de colze, etc, per fer-se un lloc i poder nedar amb certa soltura.

Són les regles del joc, i ja sabem que no hi ha cap mena de mala intenció, en principi. Tant reps, tant pegues. Després d’uns primers instants d’estrés on les pulsacions han pujat pels núvols, la respiració es va pausant fins el punt d’anar a ritme de creuer, sense malgastar més energies de les necessaries. La massa de triatletes és molt compacte i a vegades inclús notes com si algú t’estigui estirant de la cama. Peró no saps a on mirar…!

No porto rellotge, i per tant no tinc referencies de temps, però les sensacions són bones. Abans d’arribar al primer gir de 90ºC, es forma un embús de nassos fins el punt de tenir que nedar braça a causa de la quantitat de cops i patades rebuts dels contrincants. El primer dels quatre llargs, ja l’hem passat. Seguim un petit tram, i toca fer un nou gir de 90ºC per iniciar la tornada en paralel. Una vegada superada la boia fatídica, reprenc el ritme normal amb el crol.

El recorregut té forma de L, nedant direcció sud i nord els dos primers llargs, i oest i est els dos següents. Els caiacs delimiten l’extrem màxim per on es pot nedar, i els jutges estan a l’aguait per si cal penalitzar a algú que faci una infracció.

Al final del segon llarg sortim de l’aigua i fem uns metres corrent per un passadís on hi ha un ambient de festa per part públic, que anima el pas dels nedadors picant de mans amb uns globus inflables.

Pregunto el temps que portem i em diuen que uns 41’. Queda menys de la meitat i tot va bé. Durant el tercer llarg he perdut la linia de privilegi que he mantingut fins ara, nedant molt més obert, cosa que ha repercutit en el nombre de metres final.

Després del darrer gir, encaro l’últim llarg apretant el ritme sabedor que el sector de natació està arribant al seu punt final. Cal dir que en cap moment he vist a cap dels meus companys. A mesura que m’apropo a l’arc que dóna la benvinguda a terra ferma, l’emoció es va apoderant de mi. Només trepitjar la sorra, em dic que ja he passat el primer test seriós. Ara cal seguir concentrat i no cometre cap error.

Per arribar a la primera transició cal superar una forta rampa de sorra d’uns 100 metres. El públic segueix disfrutant amb l’espectacle, i nosaltres del públic. El primer tram l’he fet amb 40’58” i el segón més curt en 32’36. El temps total per cobrir tota la distancia ha estat 1h13’36”, millor del que creia que podia fer, vistes les dificultats per entrenar que he passat durant tot l’any.

Mentre em dirigeixo cap al box, saludo en Santos que està a punt de pujar a la bicicleta. Serà l’única vegada que ens creuarem en tota la prova. Em prenc el meu temps per treure’m el neopré, untar-me de crema solar, posar-me el pulsómetre, beure’m un bidó d’isotónic… 1ª transició feta en 8’42”.

Sembla que els pros ja fa estona que han fet la transició. Cal dir que el primer nedador ha cobert la distancia en escasos 45’.

A les 8h20’ inicio el sector de bicicleta en plenes facultats físiques i psíquiques. El recorregut és de180 kilómetres i té un desnivell aproximat de 1000 metres positius. No hi ha cap port, sinó petits turons. Per tant es tracta d’un traçat força planer i molt rodador.

En principi la idea és apropar-me el màxim posible als 30km/h, sempre i quan no noti molesties, i tingui que afluixar el ritme. Pel que fa a l’alimentació l’intenció és anar menjant trocets de barreta energética cada 30’ i beure cada 20’ mig bidó.

El primer tram d’un kilómetre transcorre per un asfalt rugós i aclivellat. Cal ser prudent i vigilar amb els forats, per no patir cap punxada. De sobte, veig una ambulancia aturada que està atenent un ciclista estirat a terra. Sembla que ha sofert una forta caiguda i l’ha deixat fora de combat. Quin mal rotllo! Reso perque avui no ens passi res a cap de nosaltres.

De seguida agafem una autovia de dos carrils que ens portarà fins a Frankfurt (Km13). L’objectiu és anar controlant les pulsacions mitges sense passar-me de 145-150. Continuament em van avançant ciclistes, però no m’obsessiono amb ningú. La gran majoria estem fent la nostra particular tàctica, sense que la resta ens influeixi.

Tots som conscients de que no es pot rodar en grup, o sigui xupant roda; Està penalitzat amb un “stop and go” , o sigui una aturada de 6 minuts en un punt determinat, convenientment senyalitzat. Cal respectar una distancia de 10 metres amb el ciclista del davant i només es disposa de 30” per avançar-lo.

Una de les principals atraccions en aquests primers kilómetres és disfrutar de la varietat de models de bicicletes, o més ben dit de “pepinos” que hi ha en cursa, i escoltar el característic brunzir de les rodes lenticulars, quant t’avancen. Calculo que el terme mig d’inversió en una bicicleta per fer un Ironman deu rondar els 3.500 euros. Un cop a Frankfurt/Mainkai, passo per la linia d’arribada en un temps de 24’58”.

Aquí, l’ambient es va caldejant i gran quantitat de gent s’amuntega per aplaudir-nos. A partir d’aquest punt, s’han de fer dues voltes de 83 kilómetres al mateix circuit, per completar el sector de bicicleta.

Fins més o menys el km 20 circulem per la ciutat i l’area metropolitana. Aquí s’inicia un altre tipus de cursa, ciclant per carreteres més estretes que condueixen a localitats més petites.

(Quin gust pedalar per Frankfurt, d'ample a ample!)

A l’alçada del poble de Bergen-Enkheim km 23 superem la primera rampa anomenada “The Beast” on poso plat petit per no fustigar les cames.

Hi ha avituallaments cada 20 km tant líquid com sólid. El primer que faig és desprendrem dels meus bidons, un cop gastats, per portar els que dona la casa Powerbar on hi ha serigrafiat el distintiu Ironman.

N’hi ha de 3 tipus amb tap blau, vermell i groc que corresponen a aigua, cocacola i isotónic respectivament.

A prop del km 30 passem per “The Hell” o l’Infern, situat al casc antic del poble de Maintal-Hochstadt. Es tracta d’un tram ascendent de mig kilómetre,ple de llambordes o pavés que cal sortejar amb molt de tacte per evitar punxar. Hi ha un ambient increíble amb espontanis diables de l’estil del tour de França donant coratge a tots els participants!

Després d’una ràpida i curta baixada, entre el km 35-40 encaro “Hühnerberg” l’únic port per dir-ho d’aguna manera, on es salven 100m de denivell.

Passat aquest punt, l’itinerari transcorre per un entorn més rural envoltat de camps de conreu, especialment blat. El ferm és bó i l’entorn agradable. De tant en tant,vaig saludant altres triatletes que pel nom, detecto que són de casa… Amb algún que altre creuem quatre paraules i ens donem ànims.

(Encarant The Hell tram de pavés amb molt de públic)

Sobre el km 45, sóc jo qui escolto el meu nom per part d’una triatleta que ve pel darrera. És diu Palmira Alvàrez, dorsal 453, i és de Méxic. En un primer moment s’em passa pel cap la mediàtica “grip A”, però evito preguntar res de res. Porta un ritme molt semblant al meu i durant gran part de la cursa, uns 110 km, ens anirem donant ànims mutuament.

Està clar que no es pot fer drafting (posar-se a roda), però sí que de tant en tant hem xerrat circulant en paralel, vigilant per si venia algún jutge motoritzat, no fos cas que també estigués prohibit.

El poble de Friedberg, km 63, és el punt més septentrional del circuit de bicicleta. Aquí a part de l’animació, anomenen pels altaveus els noms dels triatletes.

No entenc el que diuen, però si que escolto en diverses ocasions el nom del basc Eneko Llanos, un dels favorits per guanyar. Després vaig saber que va finalitzar primer el tram de bicicleta. Ara el terreny és molt rodador i en lleugera baixada fins el kilómetre 85.

A partir d’aquí, just a l’entrada de Bad Vilbel, l’expectació és indescriptible i emocionant a la vegada. Estem en un dels trams més durs de tota la cursa. Estem a “Heartbreak Hill”, el punt més emblemàtic.

Una recta infinita, molt llarga i en pujada, que s’ha convertit en un passadís humà, ple de banderoles grogues de Powerbar. Cal posar plat petit i suar la carnsalada per superar el turó. La cridoria és bestial i per primer cop s’em posa “la pell de gallina”. La gent vibra!!!

Es multipliquen les mostres de suport envers els ciclistes amb tot tipus de pancartes, trompetes, música a tota castanya, espontanis que t’ofereixen beguda o barretes,etc. Aixó és un espectacle!. Qualsevol estímul ajuda en una prova de resistencia tant llarga.

(“Gallina de piel” al pas per Bad Vilbel i Heartbreak Hill)



Aquest és el darrer obstacle dur a salvar abans d’arribar a Frankfurt, però el problema és que encara resta una volta al circuit i això és una eternitat. Un cop superat “Heartbreak Hill”, es divisa Frankfurt al fons, amb el skyline més gran d’Alemanya.

Aquesta visió i el posterior pedalar pel centre de la mateixa em corpren. Passem per sota un cinturó soterrat, abans d’arribar a meta i encarar la segona i darrera volta (Km 105) El temps empleat per la primera volta sencera és de 2h43’38”. Al pas per aquest punt, m’és impossible reconéixer a cap dels nostres acompanyants o familiars

La adrenalina acumulada i les endorfines estàn en el seu punt àlgid. Són uns instants màgics, perque et sents l’amo i senyor de la ciutat, ciclant envoltat d’edificis de gran alçada, amb els carrers tallats i nosaltres com a protagonistes d’excepció. Estic pletóric física i mentalment. Sóc dels que penso que la bicicleta és la secció més amena i espectacular, però pot tenir una doble lectura. És la part clau d’un Ironman. Es pot guanyar molt temps si ets bó, peró buidar-se a fons, també s’et pot girar en contra, a la marató.

A estones, miro enrere per veure si la mexicana em segueix d’aprop. La veritat és que tenir la referencia d’aquesta noia m’ha anat bé per distreurem i per no apretar més del compte. A vegades m’he frenat, tot dient-me, nen no et passis de voltes que després ho pagaràs… De fet havia decidit no exprimir-me al màxim i mantenir les cames “fresques” per la marató, on si podia acabar en 4 hores, crec que seria un éxit!

Durant la majoria de l’estona pedalo acoplat al manillar de contrarellotge, sense patir cap dolor excesiu d’esquena, però amb un lleu incovenient. De tant en tant, una de les dues banyes s’abaixa un pel, i sense forçar massa la vaig adreçant. El temor a trencar la peça es fa palés.

Ja portem molts kilómetres a les cames. Muscularment em trobo bé fins que al km 132 m’aturo per evacuar líquids. He optat per parar disimuladament al costat d’un camí, que esperar més tard i tenir que compartir “una cabina pudenta”.

Just en el moment que poso el peu a terra, una forta rampa em recorre des del peu fins a la cadera. Un cop de nou, damunt de la bicicleta, dono pedals de forma molt suau durant 3 o 4 kilómetres, perque la cama adolorida no vagi a més.

En aquest impàs he vist com la Palmira m’ha avançat de nou. Està clar que aquí no afluixa ningú, i que si circules per sobredels teus límits, la carrera pot ser molt cruel i patir una “pájara” irreparable. Salten les alermes, i els avisos que dona el cos en forma de rampes, em fan veure que l’esforç ja es nota. Caldrà ser previsor. Són al voltant de les 12h30 del migdia i la calor apreta de valent.

(Saludant a la càmara. Palmira, al fons).  

Cal hidratar-se més! Durant tota la cursa m’he proveit bàsicament de platans i de les meves barretes energétiques. He preferit, no ingerir cap Powergel, ja que he volgut evitar patir dolors intestinals. De fet, mai he trobat cap efecte miraculós, quan n’he pres. El que sí que porto és un fuet tallat a troços, que m’he menjat en part a la segona meitat de la prova i que m’ha fet oblidar per un instant el que portava entre mans.

La segona volta al circuit ha estat un constant compte enrera. Cada cop la distancia recorreguda era major i la que faltava per arribar a la segona transició era menor. Aixó interiorment et motiva i fa que no baixis la concentració perque veus que la cosa està ben encaminada i s’estàn cumplint els pronóstics esperats.

A l’alçada del km 160, decideixo apretar el ritme perque veig que totes les pors que tenia (mans adormides, cremor de peus, dolor d’esquena, rampes ), estàn sota control.

L’ambient en aquesta segona volta ha minvat una mica en alguns trams. El pas per “Heartbreak Hill”, resulta menys sorprenent i impactant. Cal dir que part del públic s’ha desplaçat cap al sector de la marató que és on es concentra el cap de cursa. Metres abans d’arribar a la transició, poso els peus a sobre de les sabatilles especials de triatló, d’un sol velcro, perque sigui més fácil el primer contacte amb l’asfalt.

Finalment inverteixo al tram de bicicleta 6h04’13”, el que representa una velocitat de 29,9km/h, i a 146 pulsacions de mitja. La segona volta l’he fet amb 2h55’37” uns 12’ més lenta.

Tal com baixo de la bicicleta, els voluntaris s’en fan càrrec de la mateixa, aparcant-la en el box corresponent. Descalç, però amb el casc posat em dirigeixo cap a la meva bossa vermella, per canviar d’indumentaria. Estic sorprés perque les primeres pases trotant no han estat gens traumàtiques…

Com que no he patit un calor excesiva, decideixo només canviar-me els mitjons, i continuar amb el

mono Inverse. Aprofito per beure’m una altre bidó sencer amb isotónic, mentre em poso de nou més crema solar. La transició l’he fet amb un temps de 5’35”.

El cansanci és important, i l’únic que encara està fresc, per obligació i motivació és l’aspecte mental. Ara és quan el cap treu a lluïr totes les seves capacitats.

Ja he completat 2/3 parts de l’Ironman i el somni està més proper. Però queda l’os més dur, la marató. El problema no és la cursa en sí, sinò que les reserves de gasolina del cos comencen a fer llufa…

Mentalment no he patit cap crisis fins el moment. Caldrà seguir en tensió i escoltant el cos al mínim defalliment, per administrar el degast físic. Esperit de superació no m’en falta. És avui o mai. He anat cremant etapes i estic a l’última de totes.

La carrera l’he dividit mentalment en les tres parts corresponents a les tres disciplines. I cadascuna d’elles l’he viscut també amb el seu principi, desenvolupament, i final, cosa que et permet marcar objectius més factibles i que et van proporcionan una sinergia positiva.

A les 14h30’ del migdia inicio la marató. El circuit transcorre pels dos marges del riu Main. Cal completar 4 voltes senceres a un recorregut de 10,5 km, per conectar finalment amb el passadís de meta. Ja m’agradaria estar a punt d’acabar, peró ara toca viure un calvari de 4 hores o més.

Els primers kilómetres estic corrent amb certa soltura. Al pas pel km 3 marco 15’52” o sigui a 5’17”/km.Peró al km 4 hi ha avituallament, i a part de beure, menjo un troç de taronja i de llimona. Aquest serà el meu menú especial durant tota la marató. Tinc l’estomac ple de barretes, peró cal alimentar-sei no vull menjar cap gel, si ho puc aguantar. El parcial en aquest kilómetre el faig en 6’12”.

A la marató d’un Ironman hi ha avituallaments cada 2km, i mica en mica es va convertint en el meu principal repte.

(Primers instants a la marató)

En poca estona veig a la Maria i la Pilar en dos punts diferents. És el primer cop en tota la cursa que veig algún conegut. Ja era hora! Em fa molta ilusió, i em dona forçes per seguir endavant. El km 7 el passo amb 38’29” a 5’30”/km encara prou bé, però aviat s’acaba!

Les rampes fan acte de presencia, i tinc que baixar el ritme. Pulmonarment em trobo bé, peró no puc arriscar i hauré de conviure tota la cursa amb dolors musculars, que ja no tornaràn a desaparéixer.

El mur ja és aquí i només estem al km 8. No vull pensar el que queda. Confio en que les molesties no vagin a més. Els quadriceps estàn contracturats i de tant en tant em miro les cuixes. Sembla que estiguin a punt de reventar, demanant oxigenació a crits.

La primera volta ha caigut, peró realment s’ha fet eterna. En queden tres més… Aixó serà dur, dur!

El temps de pas pel km 10,5 és de 1h00’44” a 5’47”/km. El que més em carrega, és el fet de repetir l’itinerari quatre cops. Constantment estàs corrent amb atletes que et porten diverses voltes d’avantatge i mortifica bastant, pensar el que encara et queda per fer.

A hores d’ara ja han arribat els primers, encara que no sé si finalment haurà guanyat l’Eneko Llanos. Tampoc tinc forces per preguntar massa! Finalment ha arribat segon, per darrera de l'alemà Timo Bracht; Tercer ha estat l'australià Chris Mccormack.

Amb aquest panorama m’oblido del rellotge, i el fet d’arribar al proper avituallament és l’única motivació i obsessió; He decidit prendrem un “mini descans” a cada un,i fer en gran part, el tram caminant mentre reposo forces a base de líquids i cítrics.

Em prenc el meu temps. És com si em fes un homenatge cada cop que passo per l’avituallament. Després torno a córrer, encara que cada cop costa més arrencar. A l’inici de la segona volta saludo a la germana d’en Sergi. Psicológicament aquesta volta és la que s’em fa més dura, ja que encara no he arribat a la meitat de cursa. Penso que amb paciencia anirem sumant metres.

Les forces estàn al límit i és el cap el que m’empeny a avançar. Els parcials per kilómetre es van desplomant. Ara la tónica general està per sobre de 6’00/km. Cal tenir en compte que durant els avituallaments camino ràpid, peró els segons van caient escrupulosament.

Sobre el km 16 saludo a una espanyola. Es diu Maria Luisa Miñana, dorsal 613, és de Murcia i l’adopto com a companya de cursa fins el km 33. Li porto una volta d’avantatge, peró el ritme és semblant perque ella encara està fresca i jo cada cop tinc més dificultats. A estones ens anem explicant les nostres batalletes. El seu marit, també està participant a la prova peró ha hagut d’abandonar, ja que ha punxat 3 cops… I el més fort és que tenen dos nens. Alucino com poden compaginar tot!

L’animació al riu és molt gran i et van saludant pel teu nom. Moltes families aprofiten el dia per dinar a l’aire lliure mentre prenen unes birres. L’entorn no m’afecta…, peró la calor està castigant. Estem a les hores centrals del dia. Les esponjes van a dojo, i en un punt poso el cap sota una manguera.

La segona volta la corro amb 1h07’06” a 6’23”/km. El cómput tota al km 21, el faig en 2h07’50” o sigui a 6’05”/km. Encara es veu molt lluny, l’objectiu final.

Al iniciar la tercera volta, en un tram que hi ha un petit bucle, veig en Lluís R. i aprofito per animar-lo. Sembla que està prou sencer. La processó deu anar per dins… Al cap d’un parell de minuts m’avança en Sergi, que porta una volta de més. Li falta només una hora per acabar, quina sort!

Pel que fa a les meves sensacions, no hi ha cap símptoma de recuperació física en quant a les rampes es refereix. Tinc avisos per tot arreu, tant fa si isquios, bessons, o quadriceps. Em conformo en poder continuar com fins ara, a base de cítrics a cada avituallament. No em ve de gust res sólid. I aixó m’ho prenc per no defallir més.

(2ª volta. Màxima concentració)

Segueixo de xarrera amb la noia de Murcia, tot i que en alguns moments s’em escapa uns metres. Aquesta és la seva segona participació en un Ironman, i vol millorar la seva marca de l’any passat a Zurich sota una pluja continua. La veritat és que he tingut sort de poder compartir la part més dura amb ella, perque s’ha fet tot més fàcil.

A la tercera volta marco 1h09’50” a 6’39”/km de mitja. El temps de pas pel km 31,5 és de 3h17’40 a 6’17”/km. No m’ho sembla, peró he mantigut el tipus. Torno a veure en Lluís R. al mateix punt que la volta anterior. Estem trotant al mateix ritme.

Sobre el km 33, el cap corre més que les cames i començo a fer càlculs del meu temps final. Si la cosa seguéix igual, puc baixar de les 12 hores, peró no m’hi capfico, ja que tampoc tinc la seguretat del poder conservar aquest ritme. En aquest punt la Mª Luisa es va quedant enrera i ja no la tornaré a veure. Espero que acabi bé! Al km 36, ja no puc aguantar més i vaig de visita a l’inodor prefabricat. La resta no cal explicar-ho…

Quan em posem el quart braçalet, em queden uns 2,5 km per meta, i faig un crit de rabia perque aixó ja està al sac. Estem al tram final i una especie de pessigolleig es va apoderant de mi. Ara sóc jo qui porta més braçalets que la resta. No vull pensar els kilómetres i hores que els hi resten als que encara estàn a la primera volta. Jo, ja ho he passat!

Abans d’encarar el passadís final, avanço a la darrera triatleta. No vull que ningú m’esgarrii la foto final. L’entrada a meta es fa a través d’una catifa vermella d’uns 200 metres. Al fons, a la linia d’arribada una gran pantalla de video i als costats dos graderies, plenes de gom a gom.

A cops de palmell saludo al públic que hi ha a les valles laterals. Mirant al cel i amb els braços en alt, penso amb la mare desitjant que em pugui veure. També ella m’ha ajudat anímicament a conseguir-ho.

I sobretot li dedico aquesta victoria a la Beth, que ha tingut molta paciencia durant aquests mesos d’entrenament, sense posar cap tipus d’impediment quan tenia que fer sessions de més volum els caps de setmana.

El speaker anuncia a un nou finisher, el dorsal 2228. A l’arc de meta hi diu “Ziel” i a sobre es pot llegir el següent Planagumà Luis 12h01’25”. Sóc finisher, ara ja em puc morir…!

(Entrada a meta, exhultant d’alegria després de 8 mesos de treball) 






La darrera volta l’he fet en 1h11’38” a 6’42”/km. El temps final a la marató ha estat de 4h29’19” o sigui a 6’23”/km. A la classificació general he ocupat la posició 1295 de més de 2.400 atletes i el 360è a la meva categoria M40-44, que ha resulta el grup d’edat més nombrós de participants.

Al creuar la meta i parar en sec, noto com si el cap em donés voltes. El servei de la Creu Roja, em recomana que m’estiri en una camilla. Després de 3-4 minuts amb una bossa de gel sota el coll, relaxat i saborejant el repte com si fos una victoria, m’incorporo i de seguida m’abraço en Santos que ha arribat fa mitja hora. Tot seguit, l’organització em fa la foto de finisher, i junt amb en Santos anem plegats a recollir la samarreta de finisher’09 i el diploma.

(A la meta hi diu “Ziel” i a sota es pot llegir el següent Planagumà Luis 12h01’25”). 

De camí, he vist una carpa inmensa on hi ha un hospital de campanya plena de “ferits de guerra”, molts amb suero directe a la vena. Les conseqüencies d’un degast físic al límit, és bastant generalitzat entre els triatletes finishers. Per sort, aquest cop no l’he tastat!

Estic en un núvol, flotant i asaborint el treball de 8 mesos. Tot el sacrifici invertit ha donat els seus fruits! Menys mal, perque no puc fer-me la idea del cop, si el resultat hagués estat un altre! Anem a picar quelcom, peró el cansanci supera a la gana, i l’estómac no està per gaires alegries.

Més tard, ens reunim amb la resta del grup que són a la graderia esperant l’entrada a meta d’en Lluís R. En Jaume ha fet un temps estratosféric 9h49’, amb stop and go de 6’ inclós. En Sergi també ho ha bordat amb un temps de 10h45’. En Santos ha marcat un impressionant registre de 11h33’. I En Lluís R. entra amb 13h29’ Quina colla de craks!

Video IronMan de Frankfurt'09

Després de la dutxa, junt amb en Santos anem a recollir la bicicleta al box de la T2. Són les 22 hores i encara hi ha gent arribant a meta. És de nit, i la recta d’arribada és un espectacle bestial, amb focus i lasers que ho transformen tot en un ambient molt emocionant.

Per un moment, penso que l’any vinent m’esperaré fins el final per poder disfrutar d’una entrada triunfal plena de llums i colors!

(Jaume, Dume, Santos i Lluís assaborint l’éxit i esperant en Lluis R.)

Per poder sortir del recinte on estan les bicicletes, cal fer-nos la foto de rigor, sota el més estricte control, no fos cas que algú agafés una “màquina” que no fos la seva. Són més de les 23 hores i no tenim esma per res. En Dume no està a l’habitació i el truquem al móbil per guardar les bicicletes.

En aquest impàs, em sento buit per dins i només tinc gana. Com que ja no tinc forces, decideixo estirar-me al terra del passadís de l’hotel fins que ve en Dume a rescatar-nos. A aquestes hores, l’únic que trobem per sopar, és una safata de pollastre amb salsa picant en un fast-food pakistaní que estàn a punt de tancar. De seguida veiem que no tenim l’estomac per gaires tonteries, i ens anem a dormir sense ingerir cap aliment.

A les 6 del matí, la gana ens desperta. Piquem alguna barreta o troç de xocolata per enganyar l’estómac i ens adormim fins les 8 hores. Un cop embalada la bicicleta, anem fins al Eissport Halle, on fan la festa de cloenda, amb l’entrega de premis i slots pel campionat del mon de Hawai.

En Jaume, no ha vingut ja que ha sortit cap a Barcelona a primera hora. Tots anem uniformats com si es tractès d’un equip olímpic amb la nostra samarreta de finisher i la medalla corresponent.

Aviat ens despedim d’en Sergi i familia que volen a mitja tarda. La resta ens atipem tot el que volem al self-service. Encarrego el Dvd de la prova, on també inclouen algunes fotografies personalitzades.

(Lluis, Sergi, Dume i Santos al hall de l’hotel lluint medalla de finisher)

Durant el dinar, van repartint els slots per Hawai i les classificacions per edat. A la taula del costat hi ha un senyor de més de 65 anys, que ha quedat segon, i que molt simpàticament ens l’ha cedit per fer-nos una foto de record!

(Trofeu cedit per un dels guardonats)

Al final de l’acte de cloenda, saludem i xerrem amb l’Eneko Llanos, subcampió mundial de l’IM de Hawai el 2008 i segon també a l'IM de Frankfurt'09 que s’ha deixat fer unes fotos per la posteritat.

Tornem a l’hotel amb tren per recollir les maletes i tot seguit anem a la “Hauptbanhof” estació central de trens de Frankfurt, per anar posteriorment fins l’aeroport. A la hora de baixar del tren patim uns instants de nervis ja que la porta d’accés a l’andana, no s’obre i no podem accedir a l’altre sense abans desenvalar les dos maletes que portem precintades, en un temps record.

A les 23 hores de la nit arribem a Barcelona, on ens esperen les respectives famílies. El fet d’anar tots vestits iguals, genera alguna que altre pregunta per part d’agun treballador de l’aeroport, com si fossim uns professionals de l’esport.

Voldria agraïr la ajuda que tots m’heu donat encara que fos de lluny, amb els vostres missatges per mobil, o de paraula durant tot l’any, mentre m’estava entrenant pel gran dia.
Gràcies a tots i molt especialment, a la Beth, la meva dona, que és qui m’ha fet costat en moments difícils. Aquesta victoria li dedico a la mare, a qui ja no li podré explicar les coses que em motiven i en fan sentir viu.

(Esquerra: Santos, Eneko 2on classificat absolut i Lluis al final de l’acte de cloenda) (Dreta: Lluís R., Eneko Llanos i Lluís P. al final de l’acte de cloenda)



          

Autor: Lluís Planagumà i Grífol.