LA TRANSPIRENAICA CATALANA EN BTT'08
En San Justo a 8 de Junio de 2008
Querido Hernán,
Te hago llegar este sucinto relato para que lo difundas por los medios que más conveniente creas, para acabar con los crueles rumores que circulan por los mentideros de la autonomía, acerca de la dureza del viaje de descubierta realizado, para mayor gloria del Señor, del que todos somos siervos, por algún compañero, que no vino este año, vete tú a saber por qué, y que, corroído por la envidia que tan mala consejera es, los divulga.
Crónica de la travesía longitudinal por la cara sur, de la parte catalana de la cordillera septentrional de la península ibérica, llamada Pirineos.
Como bien sabes, por cuando tú hiciste lo de Nueva España, estas empresas empiezan por hacer circular por tabernas, cuarteles y posadas, y también por lupanares y mancebías, detalles del proyecto, realzando los dineros y gloria a ganar y obviando los riesgos.
Así, en unos meses, se logró reunir un grupo de 16 hidalgos, con más buena voluntad que oficio y con esos cuartos hicimos el envite a la montaña.
El día de la partida, sábado 31 de mayo del 2008, amaneció seco, a pesar de las rogativas del ateo meapilas responsable del medio ambiente del virreinato, que no paraba de pedir agua a la virgen del lugar; la mulatita creo que la llaman.
Reunidos en el lugar y hora convenidos, y ya disminuidos en uno, un tal Albert, lesión en el hombro, adujo, cargamos pertrecho y máquinas, mientras nos saludábamos los ya conocidos y se daban a conocer los nuevos.
La moza, que la había en este viaje, por vez primera en nuestras andanzas, se convirtió, al realzar el maillot sus redondeces, en el objetivo de ávidas miradas.
Inmortalizados en innumeras fotos, partimos sin llanto alguno de los familiares que habían acompañado a algún que otro miembro. Contentos se les veía de perderlos de vista, quién sabe qué planes ya habían tramado para su ausencia.
Recogimos a Berni, veterano y conocedor del camino que íbamos a hacer en Hostalric, en un lugar de fornicio a pie de carretera.
Llegados a Llançà, y desembarcada la impedimenta, la chusma empezó a reclamar: ¡queremos comer algo! Una aborigen, por unos cuantos euros nos dio pastas y bocatas.
Encontrado el track, una pedaleada alegre nos fue llevando por los caminos del Alt Empordà.
Quiero mencionar, por lo extraño, el ritmo cansino que se adueño de gente tan veloz como: el dioni, el xapi, o el pau….todos iban con la pechera del maillot babada detrás de la digna cadencia que imprimían los muslos de la fémina a los pedales y del aleteo de sus nalgas comprimidas por el culote.
Preguntados por si les gustaba el paisaje, respondieron ¿qué paisaje? Cuatro palabritas, afeándoles el comportamiento y su arrepentimiento fueron suficientes. Es lo que tiene el cristianismo, arrepentidos y al cielo otra vez!
A lo largo de la etapa hubo de todo, desde coffeeman agarrando a una culebra, que no se comió, como hace con los hierbajos que va recogiendo mientras nos espera, a unos más que a otros, la verdad! hasta ofrecimientos sexuales al grupo, al parar para reagruparnos en el parking de la Jonquera. Los rechazamos.
Comimos, humildemente, en la fonda la Llosa en Darnius, y llegamos al camping Bassegoda Park a las 18 horas, después de 68 km y 1610m+ cuando empezaba a lloviznar. Del trecho recorrido resaltaría, el paisaje de la zona militar, el que bordea el pantano de la Boadilla y el pueblo de Sant Llorenç de la Muga, aunque todo fue muy agradable.
La cena en el camping fue demasiado prosaica para tanta épica como la que nos esperaba al día siguiente, y en la sobremesa Berni sentenció: la de demà si que és difícil, la d‘avui una mariconada!
Un paseo nocturno con una oscuridad absoluta y algunas estrellas nos llevaron a un descanso esperanzado en los bungalows.
Fue reconfortante y animadora la risa alegre y franca de la moza, originada por nuestras chanzas, antes de dormirnos.
El repiqueteo de la lluvia, goterones que no gotitas, nos despertó el domingo 1 de junio. Mal rollo, aunque en la partida siempre hay varios que se alegran de un grado más de dificultad Vg. El bestiola i el familiar, y otros.
Un desayuno copioso de payés a precio de oro y embutirnos en el traje de buzo fueron los prolegómenos para empezar a escalar los 800m+ non stop del coll de Riu que dieron paso al cañón de Sant Aniol.
Tanto la subida por el bosque con la niebla y la lluvia, como la bajada, con la pendiente de la pista y el precipicio, fueron espectaculares; el clima lo volvía todo fantasmagórico!
Cafés y aguardientes nos reconfortaron al final del cañón, en Sadernes y de ahí a Castellflorit de la Roca, a Ca la Paula, a restaurarnos, y nunca mejor dicho! Un camarero sobón, nos toqueteo a todos, desconcertándonos! Nos cambiamos la ropa húmeda y dejamos el restaurante hecho un barrizal.
Berni en un gesto de hombría que otros, cuando han tenido ocasión no han hecho, (Pau, ho havia de dir) nos acompaño hasta Camprodón, después de 2055m+ y 67 km bajo un diluvio.
La ducha y el calor nos reconfortaron aunque la cena en el hotel fue decepcionante, por utilizar la palabra más educada. Todos de acuerdo, lo mejor: la camarera! Un paseo por el pueblo, con frío, ayudo a digerir lo poco de alimento deglutido.
El desayuno fue mejor y afuera no llovía; el lunes 2 de junio iba a ser duro, había que subir hasta el Coll de la Gralla, desnivel de 1100 m+ directos, a 2060 m de altitud.
Para empezar carretera hasta Tregurà, de dalt o de baix, lo mismo da, y después pista empinada pero aceptable, ayudaron a subir; pincho el alforjero casi en la cima y al llegar, frío, niebla y llovizna. Neveros ahí mismo y la montaña rezumando agua por todas partes.
Las fotos en el refugio del Balandrau dejaron constancia de lo ateridos que estábamos.
La bajada a Ribas de Fresser nos enfrío, algunos titiritaban; la comida en Els Caçadors fue una bendición! Quién no recordará “els pessols i faves” ? Otra vez nos restauraron!
Y todavía hay quien alaba las bondades del bocata y las guarras, las patatas! Miserables, eso es lo que son! Defienden eso y comen como el que más! Esa secta de apologistas de la miseria: el bestiola y sus secuaces, ah! y no me olvido del familiar. El piltrafilla se salva.
Ante la situación de frío y lluvia, se decidió ir por un track más light aPlanoles. Cayeron 450 m+ más y era la light! En total 56 km y 1550 m+. El diluvio nos acompaño hasta el hotel: Can Cruells.
El lugar era más apropiado para un amancebamiento romántico que para nuestra situación: 14 a 1, y rollo mitad bttero y mitad monje. Aún así acabamos la tarde relajadamente entre cervezas y bromas, y tuvimos la oportunidad de ver un espectacular arco iris.
Antes de cenar la moza masajeo a algunos necesitados. La cena, el dormir y el desayuno fueron excelentes, tanto por el material, mención especial al tinto del Empordà, del que se dio buena cuenta, como por la cuidada presentación de todas las viandas.
“Demà si que és dura” chuparuedas dixit, que tendremos que escuchar cada día al retirarnos a los aposentos.
Martes 3 de junio, por la mañana, levantada la niebla, lucio el sol después de dos días de lluvia; hecho el ritual de limpieza de los semovientes, pedaleamos por carretera hasta la collada de Toses, a 1800 m., prados, vacas y caballos nos dieron la bienvenida.
Continuamos subiendo al cap de Costa Rasa, 2060 m., retozamos en el solarium del telesilla y bajamos por la pista de esquí del Torrent Negre. Hicimos una comida decente en la Molina, y en plena digestión al Coll de Pal, por una pista de 4x4 que sólo fue ciclada íntegramente por el sobrehumano bestiola.
Una hazaña que lo equipara a los héroes y dioses de la Grecia clásica y que podría ser relatada por Homero.
Salvauge lo intentó, ¡con dignidad! pero la pendiente ganó.
Antes de empezar la rampa el soplanucas había rasgadó la cubierta. Al alimón con el otro mecánico lo solventaron.
Bajamos a Bagà por una trialera genial de 15 km que la moza sabiamente nos indicó, ya que con la velocidad de la bajada estuvimos en un tris de saltárnosla.
Cena bien y sobremesa con velitas de aniversario del prefessore, sobre un pastel encargado y escogido por el bestiola y un cava Gramona.
Miércoles 4 de junio, sol, qué bien! Verano azul por Baga, con show en la oficina de la Caixa Catalunya, y pa rriba, pa rriba, 1100 m+ directos hasta el coll de Jaça, disfrutando de las fantásticas vistas del Pedraforca. Rotura de cadena del narrador, alias xerrameca, que grita xapí, y en un santiamén, éste la deja como nueva. Qué grandes son los mecánicos!
Bajada trialera por prados, cauces secos y pista de roca desmenuzada, divertidísima que nos llevará al Moli de Fòrnols, al epítome gastronómico del viaje: canalones de bolets, sorbete de té verde, repetición de platos, la gula total!
Para la digestión no hay nada como subir 300 m+ hasta el coll de Arnat, donde nos encontramos con Patanegra, que se incorpora al grupo. Siento repetirme, pero otra vez, una bajada de 10 km para disfrutar, y como dice coffeeman, olvidándonos que llevamos equipaje.
El bestiola rompe una brida haciendo honor al mote.
Por carretera a Adrall, a una casa de turismo rural, relativamente auténtica, escogida con fortuna por chuparuedas. Algunos ven pasar por el pueblo la vuelta a Lleida, otros limpian la bicicleta adelantando la faena de mañana.
Cena de trinxat, butifarra y cordero a la brasa, y sobremesa con un cesto de nueces que le da un no sé qué rústico.
Jueves 5 de junio, desayuno de payés, con embutido, queso y mermelada; los cafés flojos. El professore está tocado, el aparato digestivo, con lo que hay que tener tira palante. A la bici del familiar le faltan más radios de los que tiene; él y el pulsaciones se van a la Seu a arreglar sus bicis. Ya nos cogerán.
El día promete, hace sol y no hay nubes, cogemos la carretera para empalmar con el track en Noves de Segre, y con la mañana por delante otra vez parriba parriba 1100 m+, más carretera y a mil, en Argestues, nos hacemos la foto del tobogán, ése pillaba lejos! poco después pincha el professore, lo arreglamos solitos los yayos!
Mientras tanto el día va empeorando; pedaleamos por la zona plana y boscosa de Sant Joan de l’Erm, hay rincones que parecen bonsais, por la humedad, el musgo que tapiza el suelo, los arroyos repletos de agua, su murmullo envolvente… llueve otra vez y el frío es intenso, el refugio nos salva y una vez más, una buena y inesperada comida, nos vivifica. Justo antes había pinchado la vegeteibols. A media comida aparecen el pulsaciones y el familiar, por la cara que llevan, ¡están demudados! y por cómo comen, se ve que han ido a un ritmo endiablado; conociendo al pulsaciones… y por carretera….
Ya no parará de llover hasta Llavorsí, a donde llegamos pabajo, pabajo unos 800 m-.
En la bajada, a veces nos cierran el paso manadas de caballos asilvestrados, tienen unos muslos como los del bestiola….pienso!
En el corto tramo de carretera hasta el pueblo pincha el soplanucas y le ayuda el bestiola; han de esperar a que pase la Vuelta a Lleida para poder llegar. La vemos pasar.
Tenemos alojamiento en el Hostal de Rei, ¡muy bien! Y las habitaciones con una vista espléndida del río Noguera Pallaresa que baja impetuoso; la ducha, la cena, en la que los niños cenan aparte, la sobremesa donde va naciendo la chikitranspi bajo los efluvios del alcohol, y el professore que se va a descansar, todavía un poco tocado. Mañana amanecerá nuevo.
Viernes 6 de junio, limpieza y bruñido de las máquinas a la vera, verita del río. Hay nubes negras y amenazadoras. Hoy será el día que subiremos más alto, a 2250 m del Coll de la Portella, y para el narrador es el día nefasto en el que tendrá que comerse un bocata, para alegría de la “banda de los de las patatas guarras”. De tortilla, y una lata para los más de 1400 m+ de desnivel seguidos; ése será todo el fuel para el esfuerzo.
Pedaleando sin tregua llegamos a los 2015 m del collado de Rat. En un refugio delante del que se abre un magnífico anfiteatro de montañas, el grupo de los primeros se zampa todos los recursos con glucosa, sin ninguna consideración a los débiles, es la ley de la selva.
Los últimos chupamos el papel de plata del chocolate, que todavía alimenta.
Ascendiendo un poco más entramos de lleno en los prados de alta montaña, con su fauna de vacas, potros y caballos, pasaremos así 20 km. El mal tiempo nos respeta. Paramos a comer el susodicho bocadillo en el refugio de quatre pins teniendo como observador al Montsent de pallars, imponente montaña.
En algunos rincones la nieve subsiste permitiéndonos fotos y bromas. El agua continua brotando en cualquier recodo. Hay hasta pequeñas cascadas. Nos demoramos en fotos y contemplación, hasta el coll de Triador.
Una bandera independentista hace las delicias de algunos que no recuerdan que los colores de las banderas se pintan con sangre.
Allí mismo se inicia la zigzagueante bajada a la Vall Fosca y a Espui, al hogar dulce hogar del hotel. Tenemos nuestros más y menos con el dueño para dejar en un almacén, a buen recaudo, las bicicletas. Una buena ducha, un paseo hasta Espui, como si no hubiéramos paseado bastante y la cena: caldo, carne, butifarra y un rioja joven que pasa de maravilla por la traquea, nos llevan a manos de Morfeo.
Sábado 7 de junio, esto se acaba,, es lo que le digo a xernanz de sus bebés: aprofita que passa ràpid; desayunamos sin grandes aspavientos, ¡vaya que se pasa hambre! en la limpieza metódica, algunos hasta riegan sus cabalgaduras.
Partimos con el fresco de la mañana y bajamos ligeramente para subir 475 m+, hasta el Coll d’olí, a 1520 m. hay que hacer un buen trecho a pie, por un suelo de arenisca y encharcado, en donde nos mojamos los pies una vez más. Algunos se alejan del sendero bueno y pierden cota; no creyéndoselo cundo los avisamos, perseveran hasta que dan su brazo a torcer.
Nos cruzamos con varios grupos de ciclistas que hacen la Pedals de Foc.
En una cabriola el bestiola se hace algunos rasguños sanguinolentos en sus musculadas piernas; su ángel de la guarda continua atento. Ser el protagonista tiene su costes.
El paisaje en el Coll de l’oli, vale la pena, prados, vacas y montañas rodeándonos… Bajamos a la misma altitud, Moià d’amunt, i parriba parriba a 1610 m. hay que remontar 550 m+, con un piso de piedras y grava gruesa, incómodo.
Al alforjero, en un no hay uno sin dos, se le mete la cubierta en la rueda trasera y también el pulpo en el freno, el ángel del Bestiola, lo desatiende unos minutos, y toma a su cuidado al alforjero. Se oye un: em cago en Deu sergi això et va passar l’any passat!
Sin nada más que el susto proseguimos, llegando al restaurante L’abadía, donde ya habían dado cuenta de varias jarras de claras los que van primeros. Bebimos los culitos recalentados por el sol y entramos al refectorio.
Unos cocinero y una camarera que se hubieran podido cortar en canal colgados de un gancho en cualquier matadero, nos sirvieron una comida a la altura del final de fiesta que era el ágape: entrantes, a destacar el tupí, los canelones de bolets, el entrecot de brontosaurio, los confits de pato, marc de cava con sorbete, o era al revés? todo excelente!
Fatiga daba ver al familiar, apurar las últimas briznas de carne del Tiranosaurius Rex dejadas entre huesos por su cuñado, que estaba un poco desganado, quizás por la melancolía del fin.
Apología de las patatas guarras, sí! Pero cómo se nota que comen caliente una o dos veces al año, cuando vamos de excursión…
Para la digestión, lo de siempre: un ritmo endiablado para los 15 km que nos faltaban a Pont de Suert, a donde llegamos a la 17:30 horas. El autocar, con el señor Manolo, ya estaba esperándonos; unas fotos en la iglesia, guardar las maquinas que tan bien se han portado….contar 15...varias veces y ¿estamos todos? ¡en marcha! Durante el camino nos dio tiempo a redondear y grabar la letra y la música de la chikitranspi.
Epílogo
16 personas han participado en esos 8 días de pedaleo, a otros, lo sabemos, les hubiera gustado venir, otra vez será; alguno no ha venido (?), a todos los hemos recordado en algún momento, en alguna anécdota.
También han estado con nosotros, la diosa Fortuna, el Colgao, amigo del narrador, el ángel de la guarda del Bestiola y la pericia de nuestro equipo de mecánicos.
Nos hemos esforzado y cansado; nos hemos encontrado mal, con pájara, sentido enfermos, con frío, helados o sudados, absolutamente mojados, pero todas estas sensaciones de nuestros cuerpos desaparecían ante la mínima recompensa de un buen trago, un buen bocado, una ducha y una cama.
Así de simple!
Una gratificación física primaria, una felicidad sencilla.
Los 16 son:
Piltrafilla (Nacho Sasselli): no llega a 60 kg iba siempre con los primeros, se pasaba el tiempo comiendo y tomando o poniéndose medicamentos. Renegado de “los de las patatas guarras“.
Rom Pujol (Pere Lacueva): ángel de la guarda de la moza y de los segundos. Poseedor de la única talla M de maillot. Atento al grupo y diligente.
Alforjero (Sergi Martínez): relajado y distraído, y raro en él, yendo con los primeros. Un bon jan sempre!
Familiar (Gusmà Porcar): secuaz del líder de los apologistas de la miseria. Emparentados. Un cachondo!
Chuparuedas (Pau Ratés): Bon vivant, de los primeros, siempre sonriente. Panxa contenta! Podría haber sido cura.
Coffeeman (Jacinto): acervo infinito de mecánica, héroe de proezas atléticas, consejero deportivo y dietético. Pozo de sabiduría campesina.
Pulsaciones (Salvador Augé): nunca estuvo en el track y llegó. Un atleta, bajador, subidor, gran fotógrafo, incluso de espaldas.
Soplanucas (José María Chaparro): mecánico aplicado, conocedor de las cuatro reglas, comedor voraz de cualquier cosa, siempre dispuesto a ayudar y a comer.
Silencioso (Antonio Bleda): eso! Su mote.
Pirelli (Dionís Hidalgo): ha nacido un fotógrafo! De los primeros siempre.
Patanegra (Ramón Martí): físico descomunal, del que no alardea. Bajando no lo atrapa ni la fuerza de la gravedad.
Bestioleta (Lluis Planagumà): es la Star System!
Xerrameca (Miquel Molero): narrador de lo que no ve ni sabe, al que esperan los primeros porque además, es el tesorero.
Vegetaibols (Angels Paneque): moza joven, fuerte y simpática. No desfalleció nunca. Geógrafa de mapa. Admirada!
Profesore (Joan Palou): va, viene, se para, tira fotos, vuelve, baja. Todos tenemos la esperanza de ser como él, de mayores.
Berni (Bernat Laviña): un asimilado de los del Riera; resabiado en este viaje, por haberlo hecho anteriormente. A veces, da un palo con lo del bocadillo; ¡amigo!
Miquel Molero i Riera
LA CHIQUITRANSPIRENAICA
Pa arriba… Pa arriba…!!!
La Transpirenaica, jode mogollón.
Lo sube el Piltrafilla, se queda el Rom Pujol.
Dale molinillo, a esa subidita,
Que poco, a poquito, se sube muy deprisa.
Lo sube el Alforjero.
Lo sube el Familiar.
Lo sigue el Chuparruedas.
Ataca Coffeeman.
Lo baja el Pulsaciones.
Le sigue el Soplanucas.
Y grita el Silencioso:
Que ha pinchao Pirelli.
- Y la Transpi, la transpi se sube así:
1. El Putocoll
2. El Corriolet
3. El Altiplà.
4. El Desnivell
Sube Transpi, transpi…
Sube Transpi, transpi…
Nos llueve el lunes,
También el martes
Empieza de mañana,
Y acaba por las tardes.
Aprieta el Patanegra.
Derrapa el Bestioleta.
Predica el Xerrameca,
Que no se llega a meta.
- Y la Transpi, la transpi se come así:
1. El Macarrón.
2. El Bull blanc.
3. El Requesón.
4. El Pa amb toma…
Sube Transpi, transpi…
Sube Transpi, transpi…
Se empieza en Llançà.
Se sigue pal Albanyà.
Se duerme en Camprodón.
Y en Planòles colofón.
A tope a Bagà.
Trinchados hasta Adrall.
Descenso en Llavorsí.
Y picnic hacia Espui.
Pa arriba… Pa arriba…
Pa abajo… Pa abajo…
Con hambre del cojón,
Llegamos hasta El Pont.
- Y la Transpi, la transpi se bebe así:
1. La Lleteta.
2. El Pacharán.
3. La Cerveseta.
4. El Isostar.
Sube Transpi, transpi…
Sube Transpi, transpi…
La Vegetaibols dice “Bonic”
Il Profesore hace un “Clic”.
El Berni va de crucero,
Para evitar el aguacero.
Pa arriba… Pa arriba…
Pa abajo… Pa abajo…
Cogemos el bus.
Mañana hay trabajo.
Artistes btteros.
07 de juliol 2008
18 de juny 2008
V MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA 11/05/08
V MARATO DE MUNTANYA DE BERGA 11/05/08
El passat diumenge 11 de maig del 2008 va tenir lloc la marató de Berga, cita anual ineludible, pel que fa al món de les Maratons de Muntanya al nostre país i prova inaugural per segon any consecutiu de les Buff Skyrunner World Series, o sigui de la Copa del Món.
El dissabte va estar plovent tot el dia i la nit de divendres va nevar força, fet que va impedir pujar a la Gallina Pelada, el sostre de la cursa i que va deslluir la carrera per motius de força major, en no correr la distancia de marató en la seva totalitat.
Durant el briefing em vaig retrobar amb companys d’entrenament com en Nacho Sasselli, en Xavier Forner i en Toni Jofre anomenats “Los Piltrafillas” vista la seva massa muscular. Tampoc va faltar la penya de “Los Jabuguitos” entre els que destacava en David Tomas, en Jordi Reñé i un servidor. També vaig tenir ocasió de saludar els germans Majós, en Xavi Vicente, en Jaume Barriach i en Luigi dels Corredors.cat.
Durant la nit, va costar molt conciliar el son. Un son superficial, que va donar símptomes de poc descans, com passa sempre que estàs davant d’un repte.
Fins el mateix matí, no vaig decidir quina roba portaria. Finalment vist que el dia s’aixecava radiant però amb vent a cotes altes, vaig preferir agafar una samarreta térmica de màniga llarga i pantaló curt.
L’itinerari definitiu va quedar en 37 kilómetres. La sortida es va donar a les 8h per les fémines i a les 8h15’ pels homes. Era obligatori l’us de paravent, ja que a dalt dels Rasos de Peguera la sensació térmica era de -10ºC.
El desenvolupament de la prova em tenia preocupat ja que des del 22 d’abril que no entrenava. Va ser a Collserola fent una tirada llarga, que em vaig notar una punxada al bíceps femoral. La fisio em va recomanar que em poses gel i fes descans durant tota la setmana.
Pel pont de l’1 de maig, vaig fer una travessa en btt de 4 dies per Les Bàrdenas i la darrera setmana només vaig sortir el divendres a trotar 45’. Per tant tenia les meves pors, de com reaccionaria el cos.
Vaig sortir al meu ritme. La primera pujada forta fins La Figuerassa la vaig passar amb 51’30 (Km 4,5) i els Rasos amb 1h47’ (km 10). Curt avituallament, perque el vent era força desagradable i a lliscar per les pistes d’esquí per cert, plenes de neu…
Allí vaig coincidir amb en Luigi i vem poder compartir i xerrar un bon grapat de kilómetres fins els Rasos de Dalt (Km 28 de la marató original). Em va trencar els esquemes quant em va comentar que la setmana passada havia fet la Marató d’Empuries, i d’aquí a 15 dies feia la Marató Zegama-Aizkorri. Ja veig que el cos humà té límits insospitats!.
Un altre tema de conversa, va ser el fet de no correr la distancia de marató. Tot i que la meteorologia mana, i sense desmereixer en res a l’organització, crec que s’hagués pogut preparar un recorregut alternatiu de 42 km, pels plans del coll de Salomó, ja que molta gent que venia a fer la cursa potser va quedar una mica decepcionada.
A destacar els 2 kilos de fang a cada peu que vem soportar passat el coll de Salomó
(Km 14). El sorollós avituallament que es trobava altres anys al Km 17, va fer sentir els seus escallots com sempre!
La pujada des de la Font de Cal Coix va semblar “una mica aigualida”, pel fet de portar menys desgast a les cames, però en el seu tram final en voler correr i va haver un avís de rampa.
A l’avituallament als Rasos de Dalt en Toni em va enxampar i vem fer el descens fins el camping de Font Freda junts.
Suposo que el fet de fer menys desnivell, va ajudar a mantenir el ritme fins el final i no tenir que patir per les ditxoses rampes.
Al final 4h53’01, el 89è de la general i content per no haver defallit en cap moment! L’any vinent ens tornarem a veure a Berga!
Pel que fa als companys, cal dir que hem quedat durant l’hivern en diverses ocasions per entrenar tant al “Territori Forner-Tomas”, com a “l’Espai Planagumà”. No tots hem coincidit plegats, però estàvem informats de les evolucions de cada un. De fet en cursa la majoria, no hem corregut junts, ja que cadascú ha anat al seu ritme. Encara que el més important és que tots hem estat finishers…
A destacar especialment en Nacho Sasselli, que ha fet els darrers 13 kilómetres lesionat i coix però que ha completat la marató, tot i arribar fora de control.
El dinar ha servit per comentar la cursa i parlar de noves aventures… I els dies posteriors han servit perque cadascú digués la seva.
Aquí teniu una breu descripció del dream-team’08 segons en Xavi F.
En primer lloc reconèixer l´esforç de tots ja que el patiment va ser "de campeonato", som uns tios COLLONUTS !!!! :
Lluis P. també anomenat l´extraterrestre xerràire ( una vegada va callar quant el pulsòmetre anava a 250 p/m desprès de 83 qms. i 15.427 m. de desnivell positiu ).
Jordi R. "cuàdriceps de ferro" from Balaguer city ( que menjes nen per tenir aquestos "jabugos" )
David T. que com va trobar la prova una mica fluixa va decidir fer 20 qms. amb ràmpes a les dues "cametes" amb dos troncs de pí a les mans ( que no saps que estava prohibit ajudar-se amb pals !!!!! ). Va estrenar un nou estil de carrera on destaca la tècnica de correr fent saltets laterals ( molt interessant, abstenir-se els principiants ). Sàpigues que la NASA va vigilar-te des d´un satèl.lit i està estudiant-ho a fons.
Toni J. quant vas arrivar, amb la cara pagàves. Jo penso que les VASQUE que calces encara poden còrrer 10-12 maratons de Berga més ja que estan gairebé per estrenar. El teu secret rau en els mitjons de "Bion Borj" collita "mundial de futbol naranjito Octubre 1982 " top tecnics amb totes les últimes novetats del mercat. Ets un "friki".
Nacho S. m´han confirmat que s´ha trobat una ròtula de genoll dret que és del homínid del pitrall nº 71, estava amagada en un avenc aprop de la font de Cal Coix. És rumoreja que oposites a català de l´any 2008 i potser el Montilla t´imposa la creu de Sant Jordi, seràs el segon català, desprès de Ferran Adrià en sortir en THE TIMES a la portada. Els organitzadors de SABLES t´han reservat el pitrall nº1 per la propera edició. Amb dos collons !!!.
L´amic dels cabells blancs llargs que no recordo el nom (Xavi V.), va esgotar el rèflex i el voltaren a tota la comarca del Berguedà abans d´arribar, Déu n´hi dó.
Hem de repetir- ho i trobar-nos en més ocasions.
Salut i qms.......
Xavi " el cametes"
Classificacions a:
http://www.mountainrunners.tandemesports.com/web_marato/web_marato_castella/class_2008/marato_final_homes.xls
Video de la cursa:
http://www.engarrista.com/content/view/86/28/
Lluís Planagumà i Grífol
El passat diumenge 11 de maig del 2008 va tenir lloc la marató de Berga, cita anual ineludible, pel que fa al món de les Maratons de Muntanya al nostre país i prova inaugural per segon any consecutiu de les Buff Skyrunner World Series, o sigui de la Copa del Món.
El dissabte va estar plovent tot el dia i la nit de divendres va nevar força, fet que va impedir pujar a la Gallina Pelada, el sostre de la cursa i que va deslluir la carrera per motius de força major, en no correr la distancia de marató en la seva totalitat.
Durant el briefing em vaig retrobar amb companys d’entrenament com en Nacho Sasselli, en Xavier Forner i en Toni Jofre anomenats “Los Piltrafillas” vista la seva massa muscular. Tampoc va faltar la penya de “Los Jabuguitos” entre els que destacava en David Tomas, en Jordi Reñé i un servidor. També vaig tenir ocasió de saludar els germans Majós, en Xavi Vicente, en Jaume Barriach i en Luigi dels Corredors.cat.
Durant la nit, va costar molt conciliar el son. Un son superficial, que va donar símptomes de poc descans, com passa sempre que estàs davant d’un repte.
Fins el mateix matí, no vaig decidir quina roba portaria. Finalment vist que el dia s’aixecava radiant però amb vent a cotes altes, vaig preferir agafar una samarreta térmica de màniga llarga i pantaló curt.
L’itinerari definitiu va quedar en 37 kilómetres. La sortida es va donar a les 8h per les fémines i a les 8h15’ pels homes. Era obligatori l’us de paravent, ja que a dalt dels Rasos de Peguera la sensació térmica era de -10ºC.
El desenvolupament de la prova em tenia preocupat ja que des del 22 d’abril que no entrenava. Va ser a Collserola fent una tirada llarga, que em vaig notar una punxada al bíceps femoral. La fisio em va recomanar que em poses gel i fes descans durant tota la setmana.
Pel pont de l’1 de maig, vaig fer una travessa en btt de 4 dies per Les Bàrdenas i la darrera setmana només vaig sortir el divendres a trotar 45’. Per tant tenia les meves pors, de com reaccionaria el cos.
Vaig sortir al meu ritme. La primera pujada forta fins La Figuerassa la vaig passar amb 51’30 (Km 4,5) i els Rasos amb 1h47’ (km 10). Curt avituallament, perque el vent era força desagradable i a lliscar per les pistes d’esquí per cert, plenes de neu…
Allí vaig coincidir amb en Luigi i vem poder compartir i xerrar un bon grapat de kilómetres fins els Rasos de Dalt (Km 28 de la marató original). Em va trencar els esquemes quant em va comentar que la setmana passada havia fet la Marató d’Empuries, i d’aquí a 15 dies feia la Marató Zegama-Aizkorri. Ja veig que el cos humà té límits insospitats!.
Un altre tema de conversa, va ser el fet de no correr la distancia de marató. Tot i que la meteorologia mana, i sense desmereixer en res a l’organització, crec que s’hagués pogut preparar un recorregut alternatiu de 42 km, pels plans del coll de Salomó, ja que molta gent que venia a fer la cursa potser va quedar una mica decepcionada.
A destacar els 2 kilos de fang a cada peu que vem soportar passat el coll de Salomó
(Km 14). El sorollós avituallament que es trobava altres anys al Km 17, va fer sentir els seus escallots com sempre!
La pujada des de la Font de Cal Coix va semblar “una mica aigualida”, pel fet de portar menys desgast a les cames, però en el seu tram final en voler correr i va haver un avís de rampa.
A l’avituallament als Rasos de Dalt en Toni em va enxampar i vem fer el descens fins el camping de Font Freda junts.
Suposo que el fet de fer menys desnivell, va ajudar a mantenir el ritme fins el final i no tenir que patir per les ditxoses rampes.
Al final 4h53’01, el 89è de la general i content per no haver defallit en cap moment! L’any vinent ens tornarem a veure a Berga!
Pel que fa als companys, cal dir que hem quedat durant l’hivern en diverses ocasions per entrenar tant al “Territori Forner-Tomas”, com a “l’Espai Planagumà”. No tots hem coincidit plegats, però estàvem informats de les evolucions de cada un. De fet en cursa la majoria, no hem corregut junts, ja que cadascú ha anat al seu ritme. Encara que el més important és que tots hem estat finishers…
A destacar especialment en Nacho Sasselli, que ha fet els darrers 13 kilómetres lesionat i coix però que ha completat la marató, tot i arribar fora de control.
El dinar ha servit per comentar la cursa i parlar de noves aventures… I els dies posteriors han servit perque cadascú digués la seva.
Aquí teniu una breu descripció del dream-team’08 segons en Xavi F.
En primer lloc reconèixer l´esforç de tots ja que el patiment va ser "de campeonato", som uns tios COLLONUTS !!!! :
Lluis P. també anomenat l´extraterrestre xerràire ( una vegada va callar quant el pulsòmetre anava a 250 p/m desprès de 83 qms. i 15.427 m. de desnivell positiu ).
Jordi R. "cuàdriceps de ferro" from Balaguer city ( que menjes nen per tenir aquestos "jabugos" )
David T. que com va trobar la prova una mica fluixa va decidir fer 20 qms. amb ràmpes a les dues "cametes" amb dos troncs de pí a les mans ( que no saps que estava prohibit ajudar-se amb pals !!!!! ). Va estrenar un nou estil de carrera on destaca la tècnica de correr fent saltets laterals ( molt interessant, abstenir-se els principiants ). Sàpigues que la NASA va vigilar-te des d´un satèl.lit i està estudiant-ho a fons.
Toni J. quant vas arrivar, amb la cara pagàves. Jo penso que les VASQUE que calces encara poden còrrer 10-12 maratons de Berga més ja que estan gairebé per estrenar. El teu secret rau en els mitjons de "Bion Borj" collita "mundial de futbol naranjito Octubre 1982 " top tecnics amb totes les últimes novetats del mercat. Ets un "friki".
Nacho S. m´han confirmat que s´ha trobat una ròtula de genoll dret que és del homínid del pitrall nº 71, estava amagada en un avenc aprop de la font de Cal Coix. És rumoreja que oposites a català de l´any 2008 i potser el Montilla t´imposa la creu de Sant Jordi, seràs el segon català, desprès de Ferran Adrià en sortir en THE TIMES a la portada. Els organitzadors de SABLES t´han reservat el pitrall nº1 per la propera edició. Amb dos collons !!!.
L´amic dels cabells blancs llargs que no recordo el nom (Xavi V.), va esgotar el rèflex i el voltaren a tota la comarca del Berguedà abans d´arribar, Déu n´hi dó.
Hem de repetir- ho i trobar-nos en més ocasions.
Salut i qms.......
Xavi " el cametes"
Classificacions a:
http://www.mountainrunners.tandemesports.com/web_marato/web_marato_castella/class_2008/marato_final_homes.xls
Video de la cursa:
http://www.engarrista.com/content/view/86/28/
Lluís Planagumà i Grífol
25 de maig 2008
II OPEN RAID AEM - VILA DE BAGA'08
II OPEN RAID AEM - VILA DE BAGA 17/05/08
A les 9:20 es donava la sortida de la plaça Porxada de Bagà al 27 equips participants que iniciaven el raid amb una cursa d’orientació a peu a les afores del poble.
Després de la primera hora de raid, l’equip andorrà Els Padrins feia el millor temps marcant una diferència a l’entorn dels cinc minuts amb un grup d’equips entre els quals es trobaven els EXIT, els TREMPANT T’EMPAITO, els CAMBRILS RAID TEAM, els GR-ZERO i els PA TEAM.
La segona secció fou la clau del Raid i els 20 quilòmetres de BTT que van portar als equips fins a Gisclareny es van fer molt durs atès que la pluja no es va aturar en cap moment. En aquesta secció els BICI FASOL de Manresa i els NAT’S COLLA DEL MATÍ-BOMBERS de Lleida van fer un temps extraordinari, i tots dos equips es van posicionar de manera molt favorable per la resta del raid retallant molt del desavantatge que arrossegaven de la secció d’orientació.
Prova especial a l’Ermita de Sant Miquel de Turbians i tot seguit Gisclareny on les diferències entre els equips capdavanters es mantenien estables i on la Organització va decidir tallar la secció 3, un cop van passar els 8 primers equips. Aquesta decisió, difícil pels organitzadors però necessària atès l’estat en que els raiders arribaven a Gisclareny (a 1.400 metres d’alçada), va condicionar la marxa del raid per la resta dels equips.
La secció 3 va consistir en un trekking a l’entorn de Gisclareny, que va fer pujar als equips fins els 1.550 metres de la Voltrera i altre cop, els PADRINS i els TREMPANT T’EMPAITO, s’emportaven els millors temps.
A continuació llarg descens en BTT fins a Bagà per les pistes de la Vall del Bastareny, i el que semblava que havia de ser una secció de tràmit per la manca dificultats, va tenir també la seva importància, i es que ELS PADRINS van cometre un error d’orientació que els va fer perdre el primer lloc de la classificació.
Finalment, la secció d’orientació urbana i la prova especial d’escalada van suposar el final de raid establint-se la classificació final amb el següent pòdium: 1. T1 MUNTANYA-BICIS FASOL MANRESA (34 fites i un temps de 6h 24 min) 2. ELS PADRINS (34 fites i 6h 52 min) 3. TREMPANT T’EMPAITO (34 fites i 7h 12 min).
Per acabar, es va celebrar el clàssic berenar amb el lliurament de premis i els sorteig de material, donat pels patrocinadors de la prova GR ZERO i MEDINABICIS.ES, i durant el qual els equips van poder comentar les anècdotes del dia. Tothom va coincidir en el fet que malgrat la pluja havia estat una bona jornada d’activitat de muntanya i aventura.
Des de l’Agrupació Excursionista Muntanya, entitat organitzadora de la prova, volem destacar el bon ambient i comprensió malgrat les dificultats meteorològiques, agraïm a tots els participants els seu entusiasme.
Volem destacar i agrair públicament a l’Ajuntament de la Vila de Bagà els seu recolzament, i al Club d’Orientació Catalunya i la Unió Excursionista de Bagà la seva col·laboració en la organització de la prova.
Sergi Pujalte.
El passat 17 de maig es va celebrar el II Open Raid-AEM-Vila de Bagà que va tenir per escenari l’entorn del Parc Natural del Cadi-Moixeró.
El seu desenvolupament es va veure condicionat per les condicions meteorològiques que només van donar treva durant la primera hora de competició.
A les 9:20 es donava la sortida de la plaça Porxada de Bagà al 27 equips participants que iniciaven el raid amb una cursa d’orientació a peu a les afores del poble.
Aquesta primera secció ja va establir, a grans trets, el que seria el desenvolupament del Raid, amb un primer grup de 8 equips que es distanciaven de la resta dels participants.
Després de la primera hora de raid, l’equip andorrà Els Padrins feia el millor temps marcant una diferència a l’entorn dels cinc minuts amb un grup d’equips entre els quals es trobaven els EXIT, els TREMPANT T’EMPAITO, els CAMBRILS RAID TEAM, els GR-ZERO i els PA TEAM.
La segona secció fou la clau del Raid i els 20 quilòmetres de BTT que van portar als equips fins a Gisclareny es van fer molt durs atès que la pluja no es va aturar en cap moment. En aquesta secció els BICI FASOL de Manresa i els NAT’S COLLA DEL MATÍ-BOMBERS de Lleida van fer un temps extraordinari, i tots dos equips es van posicionar de manera molt favorable per la resta del raid retallant molt del desavantatge que arrossegaven de la secció d’orientació.
Prova especial a l’Ermita de Sant Miquel de Turbians i tot seguit Gisclareny on les diferències entre els equips capdavanters es mantenien estables i on la Organització va decidir tallar la secció 3, un cop van passar els 8 primers equips. Aquesta decisió, difícil pels organitzadors però necessària atès l’estat en que els raiders arribaven a Gisclareny (a 1.400 metres d’alçada), va condicionar la marxa del raid per la resta dels equips.
La secció 3 va consistir en un trekking a l’entorn de Gisclareny, que va fer pujar als equips fins els 1.550 metres de la Voltrera i altre cop, els PADRINS i els TREMPANT T’EMPAITO, s’emportaven els millors temps.
A continuació llarg descens en BTT fins a Bagà per les pistes de la Vall del Bastareny, i el que semblava que havia de ser una secció de tràmit per la manca dificultats, va tenir també la seva importància, i es que ELS PADRINS van cometre un error d’orientació que els va fer perdre el primer lloc de la classificació.
Finalment, la secció d’orientació urbana i la prova especial d’escalada van suposar el final de raid establint-se la classificació final amb el següent pòdium: 1. T1 MUNTANYA-BICIS FASOL MANRESA (34 fites i un temps de 6h 24 min) 2. ELS PADRINS (34 fites i 6h 52 min) 3. TREMPANT T’EMPAITO (34 fites i 7h 12 min).
Per acabar, es va celebrar el clàssic berenar amb el lliurament de premis i els sorteig de material, donat pels patrocinadors de la prova GR ZERO i MEDINABICIS.ES, i durant el qual els equips van poder comentar les anècdotes del dia. Tothom va coincidir en el fet que malgrat la pluja havia estat una bona jornada d’activitat de muntanya i aventura.
Des de l’Agrupació Excursionista Muntanya, entitat organitzadora de la prova, volem destacar el bon ambient i comprensió malgrat les dificultats meteorològiques, agraïm a tots els participants els seu entusiasme.
Volem destacar i agrair públicament a l’Ajuntament de la Vila de Bagà els seu recolzament, i al Club d’Orientació Catalunya i la Unió Excursionista de Bagà la seva col·laboració en la organització de la prova.
Us esperem convidem a la III edició del Raid AEM-Vila de Bagà 2009!
Classificacions a: http://www.feec.org/Activitats/raids/2008/Baga_AEM_Resultats.pdf
Sergi Pujalte.
10 de maig 2008
LES BÀRDENES REIALS I EL MONCAYO EN BTT
LES BÀRDENES REIALS I EL MONCAYO EN BTT 01-04/05/08
El passat pont de l'1 de Maig hem aprofitat per fi, per anar a les Bàrdenas, i fer una ruta de 4 dies. Els 2 primers dies vàrem ser la Pilar, la Beth, el Naxete, i jo. Dissabte un total de 8 persones ja que es van afegir la Roser, el Miquel Barbany, el Jose Funes i un amic seu en Toni Tejero. El darrer dia, la Roser, en Miquel i en Toni van tornar cap a BCN pel matí.
Amb vistes al pic El Morón iniciem descens técnic per trialera i després per pista seguim la Acequia Alta de Huecha amb abundant vegetació de ribera, passant per davant del bónic poble d'Añón i seguint la vall molt verda fins Alcalà de Moncayo.
Sortim des del kilómetre 12 de la carretera que enllaça Tudela i Ejea de los Caballeros. Avui hem ciclat per la Reserva Natural Caidas de la Negra i pels voltants del Rincón del Bu. Per pista ampla hem començat a disfrutar de les espectaculars formacions d'argila d'aquest paradís desértic. Encara que l'etapa d'avui transcorre per terreny amb força vegetació.
Un cop a dalt de la Loma Negra seguim un altiplà fins al Santuari de Sancho Abarca (Km 23) om parem per fer un mos i omplir bidons a una font. No hi ha cap establiment obert!.
L'entorn és feréstec. Des de dalt d'una nova terrassa divisem l'itinerari inicial. A la baixada agafem el 60 km/h! Un cop arribats al cotxe (Km 49), fem una incursió a la R.N. Rincón del Bu amb vent en contra que frena el nostre ritme. Fet que ens fa retallar la ruta prevista. A les 20h30' finalitzem l'etapa.
A les 10h del matí sortim d'Arguedas per refer els tracks que ens ha proporcionat el Toni Raga. Per asfalt deixem el poble que sembla tret d'una película de "western". Aviat agafem pistes amples vorejant unes salines. De seguida s'aprecia la immensitat del paisatge i la duresa i solitud de l'entorn.
Aquí fem una parada per reagrupar-nos i reposar forces. L'espectacle només ha fet que començar! Per estret camí pugem fins el Rallón envoltats d'altes parets d'argila. Des de dalt s’aprecia el Paso de los Ciervos un impressionant tobogan natural, digne de qualsevol reportatge de freeride!
A les 10h30’ iniciem tram des de Lanzaduria direcció al Embalse de El Ferial per seguir el canal de Navarra, durant uns quants kilómetres. El terreny és força refrescant, pel fet de pedalar aprop d’un curs d’aigua.
Després hem resseguit per dalt un tallat amb grans panoràmiques a l’alçada de la Bajada de las Yeguas. Més endavant hem fet una forta baixada fins l’entrada del Barranco Grande, el tram més rellevant del dia.
Lluís Planagumà i Grífol
El passat pont de l'1 de Maig hem aprofitat per fi, per anar a les Bàrdenas, i fer una ruta de 4 dies. Els 2 primers dies vàrem ser la Pilar, la Beth, el Naxete, i jo. Dissabte un total de 8 persones ja que es van afegir la Roser, el Miquel Barbany, el Jose Funes i un amic seu en Toni Tejero. El darrer dia, la Roser, en Miquel i en Toni van tornar cap a BCN pel matí.01/05/08 CIRCULAR PEL MOCAYO 43 KM 900M +
Itinerari de descoberta per la vessant nord-est de la Serra del Moncayo. Possible travessa de 2 dies en un futur, seguint el GR-260. Es tracta de fer la volta al Moncayo. Abarca Aragó i Castella i Lleó. Consta de 104 Kilómetres i 2.500 metres +
Pel que fa a la nostra ruta, després de matinar i fer tot el viatge de "tirón", vem sortir de Vera de Moncayo a les 12h30' passant pel Monestir de Veruela. Després ens dirigim a Trasmoz on hi a un castell en runes que es pot visitar. D'aquí sortim per pista amb espectaculars vistes de tot el massís, encara un xic nevat, i amb desnivell suau arribem a Litago (Km 11) on fem "unes tapes". A partir d'aquí ens enfilem cap a la falda de la muntanya fins la cota 1.200, on la vegetació s’ha transformat. Predominen les sabines, però també hi ha roure i faig.
Amb vistes al pic El Morón iniciem descens técnic per trialera i després per pista seguim la Acequia Alta de Huecha amb abundant vegetació de ribera, passant per davant del bónic poble d'Añón i seguint la vall molt verda fins Alcalà de Moncayo.La veritat és que el paisatge ens ha sorprès gratament amb aigua a dojo! Des d'aquí pel mig de la riera i fent un camp a través hem arribat a l'embassament de Vera i al poble a les 20h30' satisfets pel primer dia de ruta.
Fotos a:
02/05/08 CIRCULAPER LA BÀRDENA NEGRA 64 KM 900M+
Sortim des del kilómetre 12 de la carretera que enllaça Tudela i Ejea de los Caballeros. Avui hem ciclat per la Reserva Natural Caidas de la Negra i pels voltants del Rincón del Bu. Per pista ampla hem començat a disfrutar de les espectaculars formacions d'argila d'aquest paradís desértic. Encara que l'etapa d'avui transcorre per terreny amb força vegetació.
Un cop a dalt de la Loma Negra seguim un altiplà fins al Santuari de Sancho Abarca (Km 23) om parem per fer un mos i omplir bidons a una font. No hi ha cap establiment obert!. Es tracta d'un mirador natural! A partir d'aquí inciem un descens fins un barranc, on la calor és insoportable. És l'anomenat Joc de la Pilota (Km 30); Seguidament creuem nous torrents amb continus desnivells, que van castigant el físic.
L'entorn és feréstec. Des de dalt d'una nova terrassa divisem l'itinerari inicial. A la baixada agafem el 60 km/h! Un cop arribats al cotxe (Km 49), fem una incursió a la R.N. Rincón del Bu amb vent en contra que frena el nostre ritme. Fet que ens fa retallar la ruta prevista. A les 20h30' finalitzem l'etapa.Fotos a:
03/05/08 CIRCULAR PER LA BÀRDENA BLANCA 75 KM 925M+
A les 10h del matí sortim d'Arguedas per refer els tracks que ens ha proporcionat el Toni Raga. Per asfalt deixem el poble que sembla tret d'una película de "western". Aviat agafem pistes amples vorejant unes salines. De seguida s'aprecia la immensitat del paisatge i la duresa i solitud de l'entorn.Ens preocupa la calor, la sequetat de l'ambient i les reserves d'aigua. Passat el cuartel militar, cal rodejar el perímetre del camp de tir fins arribar a Sanchicorrota Km 30, tot per pista sense quasi desnivell.
Aquí fem una parada per reagrupar-nos i reposar forces. L'espectacle només ha fet que començar! Per estret camí pugem fins el Rallón envoltats d'altes parets d'argila. Des de dalt s’aprecia el Paso de los Ciervos un impressionant tobogan natural, digne de qualsevol reportatge de freeride! La sed i el calor fan acte de presencia i cal racionar l’aigua. Ens resten més de 35 km per arribar a “l’oasis del Yugo”. A la Cabana de Piskerra sota l’ombra fem una parada amb becaina inclosa!
Estem a 36ºC són les 16h i el sol cau a plom! Cal seguir i hi ha nervis al grup perque la deshidratació va en augment. Sort que no hem tingut problemes técnics. El tram que passa per la R.N de el Vedado de Eguaras és molt xocant després de ciclar per terres tant ermes. La vegetació mediterrania ens és familiar! De lluny veiem el Castell de Peñaflor. El darrer tram de pujada fins el Yugo és infernal. Es tracta d’una rampa amb códols, que fa que la desitjada birra cotitzi més de lo normal! Des d'aquí només resta baixar a Arguedas pel camí vell, ara asfaltat. El merescut éxit el cel.lebrem al camping amb unes ampolles de sidra!
Fotos a:
BÀRDENA BLANCA EN BTT04/05/08 CIRCULAR PER LA BÀRDENA BLANCA 45 KM 460M +
A les 10h30’ iniciem tram des de Lanzaduria direcció al Embalse de El Ferial per seguir el canal de Navarra, durant uns quants kilómetres. El terreny és força refrescant, pel fet de pedalar aprop d’un curs d’aigua. A la 13h (Km 20) fem una parada en el darrer arbre visible per menjar l’entrepà de truita de patates que ens han fet al camping regat amb 2 llaunes de coca cola!
Després hem resseguit per dalt un tallat amb grans panoràmiques a l’alçada de la Bajada de las Yeguas. Més endavant hem fet una forta baixada fins l’entrada del Barranco Grande, el tram més rellevant del dia. Durant 10 km hem ciclat pel llit d’aquest torrent, força sec, per sort, però que ens ha deparat una sorpresa desagradable, un munt de picades de mosquits!. Tot i les 2h30’que hem tardat a creuar tot el barranc, cal dir que ens hem afanyat força, ja que no voliem arribat massa tard a Barna. A les 17h hem arribat al cotxe.
Fotos a:
Cal dir que es tracta d’una ruta per tornar a repetir, excepte a ple estiu!
Lluís Planagumà i Grífol
12 d’abril 2008
I MARATÓ DE MUNTANYA DE VITORIA-GASTEIZ 06/04/08
I MARATÓ DE MUNTANYA DE VITORIA-GASTEIZ 06/04/08
El passat 18 de març sortint de treballar en Nacho Sasselli i jo vem anar a entrenar a Montserrat de cara a preparar la Marató de Muntanya de Berga del proper 11 de maig. Vem començar a peu de carretera, a l’aeri, i vem remuntar fins a Sant Jeroni, passant pel Camí de l’aigua i després del monestir vem pujar pel Pas dels Francesos i el Pla dels Ocells. Allí vem coincidir amb en Xavier Forner i en David Tomàs que també s’estan entrenant per la mateixa prova, i vem fer el descens pel Pla de les Tarantules fins a Collbató tots plegats.
Després per la nit vaig apropar-me a l’A.E.Muntanya. A secretaria, havia arribat un díptic d’una nova marató de muntanya al País Basc. Només veure el prospecte vaig pensar que podia ser interessant visitar Vitoria i el seu entorn durant un cap de setmana llarg.
Amb el consentiment de la Beth, vaig fer l’inscripció l’endemà. Restaven pocs dies per tancar les places així que em vaig afanyar. Tot i que la preparació era molt curta 50 Km (Gener), 42 Km (Febrer) i 103 Km fins el 18 de Març van poder més les ganes que l’entrenament…
Ara només calia fer un test per veure si estava preparat. El dilluns de Pascua vaig aprofitar per fer la tirada llarga per Collserola, de nou amb en Nacho, que aquest any ha fet la seva 1ª Marató, a Barcelona. Cal dir que com a preparació ha entrenat per muntanya, li ha agradat i no ha esperat gens a introduir-se en el món del trail, perque també disputarà la Marató de Berga d’enguany, que ja són “paraules majors”. Així doncs, en total van sortir 34 Km i 1.200 metres positius. Les sensacions van ser bones, per tant només calia acumular més kilómetres fins la darrera setmana.
El passat divendres 4 d’abril vem fer via cap a Gasteiz i de pas retrobar-me amb en Roberto i la Josune companys que vaig coneixer fa 10 anys al Camí de Santiago, i que no haviem tingut oportunitat de visitar.
Per la tarda amb la Beth i la Pruna vem caminar unes 3 hores pel Parc Natural de Gorbea, molt aprop d’on estavem allotjats en una casa de turisme rural idíl.lica a Murua. Allí vem disfrutar de la companyia de les dos families que porten el negoci.
Al migdia vem quedara Gopegi amb en Roberto, per després del partit del futbol del seu fill Eneko anar a dinar a casa seva, a Olano, un petit nucli de 15 habitants, Tot dins un entorn molt rural a només 15’ de Vitoria.
Dissabte per la tarda, vaig anar a recollir el dorsal a l’estadi de futbol de Mendizorroza on juga el Deportivo Alavés. La veritat és que la zona és ideal per poder aparcar el cotxe el dia de la cursa.
Diumenge a les 9h30’ en un ambient fred, 5º C i sota la boira matinal es va donar el tret de sortida de la marató. Cal dir que la cursa era Campionat d’Euskadi de curses de muntanya. El nombre d’inscrits segons l’organització va ser de 241 atletes. Abans a les 8h s’havia inciat la Marxa de Fons prova de caire més popular que seguia el mateix recorregut.
La prova va constar de 42 Km i 1.875 metres positius i negatius. La meva intenció era fer-la sense obsesionar-me amb el temps. Em serviria d’entrenament! Calculava fer al voltant de les 5 hores, però bàsicament volia disfrutar d’un recorregut inédit, ja que era la 1ª edició, i apart veure quines sensacions tenia després de quasi 4 mesos d’inactivitat competitiva en el món de les curses de muntanya.
La sortida va transcorrer per un passeig fins quasi el nucli d’Armentia, on vem deixar l’asfalt per endinsar-nos en un parc, molt cuidat on hi ha petites rutes de senderisme marcades. El desnivell anava augmentant progresivament. Al pas pel Km 5, on hi havia el 1er avituallament, portava 29’15”.
Ara, el terreny era força desagradable ja que es tractava d’una pista de fang dur i sec, en molt nal estat, a causa de les roderes, petjades de cavalls, etc que feien el pis molt irregular. Seguidament es remuntava un corriol pedregós fins a Eskibel (Km 6) a 815 metres s.n.m, un petit turó des d’on es podia veure una bonica panoràmica de Gasteiz i els seus voltants. Vem continuar fent un tram baixada per un revurat corriol, el meu territori preferit!
El dia s’havia aixecat i lluïa el sol. Tenia certa preocupació perque havia sortit amb malles llarguesi tenia por de patir calor. Ja se sap, quan fas una cursa de llarga durada, qualsevol petit entrebanc pot degenerar en un problema.
Sortosament, la temperatura no va pujar gaire, gràcies a una suau brisa de vent del nord.
A l’alçada del Km 8 s’iniciava una pujada d’uns 250 metres per una fajeda molt humida. Hi havia rierols a dojo, i circulavem paralels a un d’ells però en sentit invers. Paisatge d’exepcional bellesa tot i ser mitja muntanya! Un cop a dalt, cota 900 m (Km 10) vaig passar amb 1H06’30”, on enllaçavem una llarga baixada fins el Km 14,5 dins el terme municipal de Subijana on passo amb 1H29’24”.
A partir del Km 15, anem avançant participants de la marxa de fons que havien sortit 1h30’ abans. El ritme que porto és força constant, sense apretar massa a les baixades per mantenir una bona cadencia alhora de correr per pistes amb continus desnivells positius. Tot i que l’itinerari és bastant trencacames no hi ha cap pujada ni baixada gaire técnica.
Durant el tram central de la cursa, que va transcorrer per la Serra de Vitoria i que fa de frontera natural entre el País Basc i Castella i Lleó, podem contemplar espectaculars vistes del Comtat de Treviño, dins la provincia de Burgos. La sensació, com molt bé va descriure en Jordi Marimón (àrbit FEDME), era com observar un inmens camp de golf.
Ja fa estona que marxem un grupet de 6-7 atletes que ens anem intercanviant posicions en funció de si el recorregut és més propici als uns o als altres. Un cop dalt de la carena passem pels cims de Sant Miguel (946 m), Busto (978 m) i Zaldiaran (978 m), aquests 2 últims amb repetidors o antenes. El pas per Zaldiaran (Km 21.8) vaig fer-lo amb 2H23’ i vaig aprofitar per deixar una samarreta térmica a la Beth que m’estava esperant. Més o menys hi havia una trentena de persones animant! Molt pobre, per la reputació i com es viu l’esport al Pais Basc. Era un ambient força desangelat! Res a veure amb Zegama o la Behovia-Donosti. Suposo que la falta d’informació va tenir molt a veure. Segur que l’any vinent serà diferent!
A partir d’aquí hi havia un descens de més de 300 metres de desnivell fins a Berrosteguieta (Km 25.2), que vaig aprofitar per desempallegar-me del grupet que feia estona que marxavem junts. Els corriols revirats i els flaquejos inclinats plens de fulles i fang em van servir per agafar una distancia, que ja no em recuperarien.
Al poble de Berrosteguieta hi havia el primer avituallament sólid, i vaig carregar piles!
Tot seguit, un fals pla per pista de 2 kilometres, que més d’un, feia caminant. A poc a poc, però al trote, vaig començar a recuperar posicions fins que el camí es va transformar en un fort corriol. Ara el pes de la cursa era present.
En poca estona vem tornar a sortir a la carena, per fer el cim de l’Arrieta de 1.006 m, sostre de la cursa en el Km 29.4, on hi destacava un vértex geodésic.
El Km 30 vaig marcar 3H18’. Tot i que era un tram de baixada, vaig notar que estava en el punt crític de la cursa, però per sort no va durar gaire estona a nivell mental. Pel que fa a l’aspecte físic no vaig notar en excés l’esforç. Aviat vaig arribar al Km 32 amb un temps de 3H37’06 on hi havia un nou punt per menjar i veure quelcom (Beguda isotónica, aigua, i platans i taronges bàsicament). Em vaig refrescar el cap!
Només restaven 10 kilómetres, tots de baixada, del quals els darrers 5km repetiem l’itinerari inicial. Entre el Km 32 i el 37 la pista d’un metre i mig d’amplada es transformava en un estret corriol de més de 2 km fins arribar de nou al poble de Berrosteguieta (Km 37.4) amb 4H10’.
Des d’aquí fins a meta, només em va avançar un corredor podent mantenir la meva posició. Al final entrava a meta amb un crono de 4H40’10”, millor de l’esperat!
Al acabar vaig comprobar que estava prou sencer, sense haver patit cap molestia muscular en cursa. Un bona dutxa i un massatge van posar fi a una nova aventura.
Pel que fa a la cursa, cal destacar la victoria de Ionut Zinca amb un temps de 3H13’53”, per davant de Fernando Echegaray 3H14’03” i Jose Felipe Larrazábal 3H14’46” tots arribats en menys d’un minut de diferencia. Tots ells formen part de la selecció vasca i són corredors d’alt nivell mundial.
Pel que fa a les fémines, la participació va ser escassa. La guanyadora fou Nerea Amilibia amb 3H56’37”, seguida de Oihana Azkorbebeitia amb 3H57’53” i de Iratxe Etxebarria amb 4H58’59”.
Classificacions a:
I MARATÓ DE MUNTANYA VITORIA-GASTEIZ
Les fotos a:
I MARATO DE MUNTANYA VITORIA-GASTEIZ
Lluís Planagumà i Grífol
El passat 18 de març sortint de treballar en Nacho Sasselli i jo vem anar a entrenar a Montserrat de cara a preparar la Marató de Muntanya de Berga del proper 11 de maig. Vem començar a peu de carretera, a l’aeri, i vem remuntar fins a Sant Jeroni, passant pel Camí de l’aigua i després del monestir vem pujar pel Pas dels Francesos i el Pla dels Ocells. Allí vem coincidir amb en Xavier Forner i en David Tomàs que també s’estan entrenant per la mateixa prova, i vem fer el descens pel Pla de les Tarantules fins a Collbató tots plegats.
Després per la nit vaig apropar-me a l’A.E.Muntanya. A secretaria, havia arribat un díptic d’una nova marató de muntanya al País Basc. Només veure el prospecte vaig pensar que podia ser interessant visitar Vitoria i el seu entorn durant un cap de setmana llarg.
Amb el consentiment de la Beth, vaig fer l’inscripció l’endemà. Restaven pocs dies per tancar les places així que em vaig afanyar. Tot i que la preparació era molt curta 50 Km (Gener), 42 Km (Febrer) i 103 Km fins el 18 de Març van poder més les ganes que l’entrenament…
Ara només calia fer un test per veure si estava preparat. El dilluns de Pascua vaig aprofitar per fer la tirada llarga per Collserola, de nou amb en Nacho, que aquest any ha fet la seva 1ª Marató, a Barcelona. Cal dir que com a preparació ha entrenat per muntanya, li ha agradat i no ha esperat gens a introduir-se en el món del trail, perque també disputarà la Marató de Berga d’enguany, que ja són “paraules majors”. Així doncs, en total van sortir 34 Km i 1.200 metres positius. Les sensacions van ser bones, per tant només calia acumular més kilómetres fins la darrera setmana.
El passat divendres 4 d’abril vem fer via cap a Gasteiz i de pas retrobar-me amb en Roberto i la Josune companys que vaig coneixer fa 10 anys al Camí de Santiago, i que no haviem tingut oportunitat de visitar.
Per la tarda amb la Beth i la Pruna vem caminar unes 3 hores pel Parc Natural de Gorbea, molt aprop d’on estavem allotjats en una casa de turisme rural idíl.lica a Murua. Allí vem disfrutar de la companyia de les dos families que porten el negoci.
Al migdia vem quedara Gopegi amb en Roberto, per després del partit del futbol del seu fill Eneko anar a dinar a casa seva, a Olano, un petit nucli de 15 habitants, Tot dins un entorn molt rural a només 15’ de Vitoria.
Dissabte per la tarda, vaig anar a recollir el dorsal a l’estadi de futbol de Mendizorroza on juga el Deportivo Alavés. La veritat és que la zona és ideal per poder aparcar el cotxe el dia de la cursa.
Diumenge a les 9h30’ en un ambient fred, 5º C i sota la boira matinal es va donar el tret de sortida de la marató. Cal dir que la cursa era Campionat d’Euskadi de curses de muntanya. El nombre d’inscrits segons l’organització va ser de 241 atletes. Abans a les 8h s’havia inciat la Marxa de Fons prova de caire més popular que seguia el mateix recorregut.
La prova va constar de 42 Km i 1.875 metres positius i negatius. La meva intenció era fer-la sense obsesionar-me amb el temps. Em serviria d’entrenament! Calculava fer al voltant de les 5 hores, però bàsicament volia disfrutar d’un recorregut inédit, ja que era la 1ª edició, i apart veure quines sensacions tenia després de quasi 4 mesos d’inactivitat competitiva en el món de les curses de muntanya.
La sortida va transcorrer per un passeig fins quasi el nucli d’Armentia, on vem deixar l’asfalt per endinsar-nos en un parc, molt cuidat on hi ha petites rutes de senderisme marcades. El desnivell anava augmentant progresivament. Al pas pel Km 5, on hi havia el 1er avituallament, portava 29’15”.
Ara, el terreny era força desagradable ja que es tractava d’una pista de fang dur i sec, en molt nal estat, a causa de les roderes, petjades de cavalls, etc que feien el pis molt irregular. Seguidament es remuntava un corriol pedregós fins a Eskibel (Km 6) a 815 metres s.n.m, un petit turó des d’on es podia veure una bonica panoràmica de Gasteiz i els seus voltants. Vem continuar fent un tram baixada per un revurat corriol, el meu territori preferit!
El dia s’havia aixecat i lluïa el sol. Tenia certa preocupació perque havia sortit amb malles llarguesi tenia por de patir calor. Ja se sap, quan fas una cursa de llarga durada, qualsevol petit entrebanc pot degenerar en un problema.
Sortosament, la temperatura no va pujar gaire, gràcies a una suau brisa de vent del nord.
A l’alçada del Km 8 s’iniciava una pujada d’uns 250 metres per una fajeda molt humida. Hi havia rierols a dojo, i circulavem paralels a un d’ells però en sentit invers. Paisatge d’exepcional bellesa tot i ser mitja muntanya! Un cop a dalt, cota 900 m (Km 10) vaig passar amb 1H06’30”, on enllaçavem una llarga baixada fins el Km 14,5 dins el terme municipal de Subijana on passo amb 1H29’24”.
A partir del Km 15, anem avançant participants de la marxa de fons que havien sortit 1h30’ abans. El ritme que porto és força constant, sense apretar massa a les baixades per mantenir una bona cadencia alhora de correr per pistes amb continus desnivells positius. Tot i que l’itinerari és bastant trencacames no hi ha cap pujada ni baixada gaire técnica.
Durant el tram central de la cursa, que va transcorrer per la Serra de Vitoria i que fa de frontera natural entre el País Basc i Castella i Lleó, podem contemplar espectaculars vistes del Comtat de Treviño, dins la provincia de Burgos. La sensació, com molt bé va descriure en Jordi Marimón (àrbit FEDME), era com observar un inmens camp de golf.
Ja fa estona que marxem un grupet de 6-7 atletes que ens anem intercanviant posicions en funció de si el recorregut és més propici als uns o als altres. Un cop dalt de la carena passem pels cims de Sant Miguel (946 m), Busto (978 m) i Zaldiaran (978 m), aquests 2 últims amb repetidors o antenes. El pas per Zaldiaran (Km 21.8) vaig fer-lo amb 2H23’ i vaig aprofitar per deixar una samarreta térmica a la Beth que m’estava esperant. Més o menys hi havia una trentena de persones animant! Molt pobre, per la reputació i com es viu l’esport al Pais Basc. Era un ambient força desangelat! Res a veure amb Zegama o la Behovia-Donosti. Suposo que la falta d’informació va tenir molt a veure. Segur que l’any vinent serà diferent!
A partir d’aquí hi havia un descens de més de 300 metres de desnivell fins a Berrosteguieta (Km 25.2), que vaig aprofitar per desempallegar-me del grupet que feia estona que marxavem junts. Els corriols revirats i els flaquejos inclinats plens de fulles i fang em van servir per agafar una distancia, que ja no em recuperarien.
Al poble de Berrosteguieta hi havia el primer avituallament sólid, i vaig carregar piles!
Tot seguit, un fals pla per pista de 2 kilometres, que més d’un, feia caminant. A poc a poc, però al trote, vaig començar a recuperar posicions fins que el camí es va transformar en un fort corriol. Ara el pes de la cursa era present.
En poca estona vem tornar a sortir a la carena, per fer el cim de l’Arrieta de 1.006 m, sostre de la cursa en el Km 29.4, on hi destacava un vértex geodésic.
El Km 30 vaig marcar 3H18’. Tot i que era un tram de baixada, vaig notar que estava en el punt crític de la cursa, però per sort no va durar gaire estona a nivell mental. Pel que fa a l’aspecte físic no vaig notar en excés l’esforç. Aviat vaig arribar al Km 32 amb un temps de 3H37’06 on hi havia un nou punt per menjar i veure quelcom (Beguda isotónica, aigua, i platans i taronges bàsicament). Em vaig refrescar el cap!
Només restaven 10 kilómetres, tots de baixada, del quals els darrers 5km repetiem l’itinerari inicial. Entre el Km 32 i el 37 la pista d’un metre i mig d’amplada es transformava en un estret corriol de més de 2 km fins arribar de nou al poble de Berrosteguieta (Km 37.4) amb 4H10’.
Des d’aquí fins a meta, només em va avançar un corredor podent mantenir la meva posició. Al final entrava a meta amb un crono de 4H40’10”, millor de l’esperat!
Al acabar vaig comprobar que estava prou sencer, sense haver patit cap molestia muscular en cursa. Un bona dutxa i un massatge van posar fi a una nova aventura.
Pel que fa a la cursa, cal destacar la victoria de Ionut Zinca amb un temps de 3H13’53”, per davant de Fernando Echegaray 3H14’03” i Jose Felipe Larrazábal 3H14’46” tots arribats en menys d’un minut de diferencia. Tots ells formen part de la selecció vasca i són corredors d’alt nivell mundial.
Pel que fa a les fémines, la participació va ser escassa. La guanyadora fou Nerea Amilibia amb 3H56’37”, seguida de Oihana Azkorbebeitia amb 3H57’53” i de Iratxe Etxebarria amb 4H58’59”.
Classificacions a:
I MARATÓ DE MUNTANYA VITORIA-GASTEIZ
Les fotos a:
I MARATO DE MUNTANYA VITORIA-GASTEIZ
Lluís Planagumà i Grífol
31 de març 2008
X OPEN VALL FOSCA ESQUÍ ALPINISME 16/02/08
X OPEN VALL FOSCA ESQUÍ ALPINISME 16/02/08
Si voleu veure el video de la cursa:
http://es.youtube.com/watch?v=FgNNQofs_rw
Si voleu un video resum d'altres edicions:
http://www.youtube.com/watch?v=dJlLj3wp-gQ&feature=related
El passat 16 de febrer es va cel.lebrar la X edició de l’Open Vall Fosca, la prova d’esquí de muntanya amb més participació estatal, amb l’habitual cartell d’inscripcions esgotades.
En total van prendre la sortida 166 equips formats per dues persones. Es la cursa del Pirineu amb més pell de foca per metre quadrat!
Es tracta d’una travessa que des dels seu inici es feua cada 2 anys, tot i que ultimament s’ha fet de forma anual en alguna edició. És d’aquells esdeveniments en que qualsevol participant pot dir amb orgull que “ell també va estar present en aquella X edició”.
És una cita fixa en el calendari d’un esquiador de muntanya tot i que no es dediqui a fer curses regularment. És la festa de l’esquí alpinisme! I l’éxit de tot aixó recau en la organització que té cura per traçar uns itineraris inédits, espectaculars i técnics, on prima l’alpinisme i els forts descensos. Sempre hi ha trams a peu o amb grampons per canals equipats amb corda fixa per major seguretat.
L’edició d’enguany vaig correr amb en Vicenç Sánchez, conegut per tothom d’aquest mon per ser un dels representants del comité d’esquí de muntanya de la F.E.E.C. des de fa anys.
Tot va sorgir arrel d’un comentari de la cursa. Encara que no li agrada fer curses de cap tipus, el traçat i el caire popular i festiu d’aquesta prova el van animar a decidir-se.
El fet de poder realitzar l’itinerari complet ja m’omplia prou per disfrutar d’auténtic esquí de muntanya. L’ambient que es genera al voltant d’aquesta cursa, els regals de qualitat, el tracte envers els corredors i sobretot el recorregut són els millors avals d’aquesta cursa.
Divendres tarda enfilem cap a la Pobla de Segur. Un cop al pavelló, recollim el dorsal i la bossa d’obsequis del que destaca una pala de neu “Black Diamond” valorada en més de 30 euros.
Dissabte a les 9h del matí es dona el tret de sortida des de sota la Presa de Sallente. L’itinerari consta de 1.830 metres de desnivell positiu i uns 1.400 m. de negatiu. Es confirma, el dia clar i les condicions de neu seca i freda que l’organització va comentar ahir al briefing.
Després de lliscar 1 kilometre , cal possar esquís a la motxila per pujar per un corriol dret sense quasi bé res de neu, a la dreta de la canal del Pigolo.
Uns 100 metres de denivell més amunt, ens calcem els esquís. Ara la traça és doble durant tot l’itinerari. Hi ha petits trams de solana on manca la neu, però l’organització ha treballat de valent fent un corriol de neu per no treure’s els esquís.
A l’alçada de les vies de tren, hem foquejat per sobre la mateixa fins empalmar amb la part superior de la canal de Pigolo, travessant diversos tunels on han palejat neu a l’interior.
El ritme que portem permet fer fotografies de la cursa i de l’entorn que ens envolta.
Després de creuar el 1er Control de Pas i fer les últimes voltes maries de la 1ª pujada, ens posem els esquís a la motxila i amb grampons iniciem una elegant canal que ens portarà directament al cim del Montsent de Pallars de 2.887 metres. La neu està dura però no representa cap problema excepte un petit pas de més de 50º on hi ha força ambient.
A dalt del cim mengem una barreta i iniciem el descens d’una pala d’uns 400 m de desnivell amb una neu excepcional, sense transformar, que es deixa fer, gens traidora.
La 2ª pujada és de poc més de 250 metres de desnivell. El sol, ja es nota, però escalfa
lo just per no tenir fred ni fer mal bé el mantell de neu. Durant la 2ª baixada seguim deleitant-nos amb les immillorables condicions.
La darrera pujada es fa un pel més feixuga pel desnivell o cansanci acumulat. L’últim tram cal fer-lo per una canal amb grampons fins l’avantcim del Montorroio de 2.861 metres.
A partir d’aquí només resta un descens directe i sostingut de més de 600 metres fins a l’Estany Gento on hi ha la linia d’arribada. Abans però cal remar en lleuger ascens durant uns 50 metres!! En total 5h07’45” de gloria!
Cal destacar la 13ª posició de l’Oriol Montero, company de l’A.E.Muntanya, que es trova en un gran moment de forma, formant parella amb l’Albert Vilana.
També m’ha agradat molt trobar-me a en Jordi Ferrer i l’Ester Nebot que s’han estrenat en el món de les curses de forma brillant, casdascun amb la seva respetiva parella de cursa.
Finalment, el teleféric ens ha portat de nou a la presa de Sallente on hi havia un pica pica. Tot contents per la gran jornada d’esquí hem comentat les anécdotes de la cursa amb altres corredors. A la nit s’ha fet el sopar de cloenda i el sorteig de material.
Tot i que l’endemà l’organització ha donat pautes de diversos itineraris d’esquí de muntanya per fer tranquilament hem preferit tornar a casa ja que no quedaven no hi havia tanta motivació ni forces per repetir…
Classificacions:
http://www.openvallfosca.com/
Totes les fotos a:
http://picasaweb.google.es/lluispatins/XOPENVALLFOSCA
Lluís Planagumà i Grífol
Si voleu veure el video de la cursa:
http://es.youtube.com/watch?v=FgNNQofs_rw
Si voleu un video resum d'altres edicions:
http://www.youtube.com/watch?v=dJlLj3wp-gQ&feature=related
El passat 16 de febrer es va cel.lebrar la X edició de l’Open Vall Fosca, la prova d’esquí de muntanya amb més participació estatal, amb l’habitual cartell d’inscripcions esgotades.
En total van prendre la sortida 166 equips formats per dues persones. Es la cursa del Pirineu amb més pell de foca per metre quadrat!
Es tracta d’una travessa que des dels seu inici es feua cada 2 anys, tot i que ultimament s’ha fet de forma anual en alguna edició. És d’aquells esdeveniments en que qualsevol participant pot dir amb orgull que “ell també va estar present en aquella X edició”.
És una cita fixa en el calendari d’un esquiador de muntanya tot i que no es dediqui a fer curses regularment. És la festa de l’esquí alpinisme! I l’éxit de tot aixó recau en la organització que té cura per traçar uns itineraris inédits, espectaculars i técnics, on prima l’alpinisme i els forts descensos. Sempre hi ha trams a peu o amb grampons per canals equipats amb corda fixa per major seguretat.
L’edició d’enguany vaig correr amb en Vicenç Sánchez, conegut per tothom d’aquest mon per ser un dels representants del comité d’esquí de muntanya de la F.E.E.C. des de fa anys.
Tot va sorgir arrel d’un comentari de la cursa. Encara que no li agrada fer curses de cap tipus, el traçat i el caire popular i festiu d’aquesta prova el van animar a decidir-se.
El fet de poder realitzar l’itinerari complet ja m’omplia prou per disfrutar d’auténtic esquí de muntanya. L’ambient que es genera al voltant d’aquesta cursa, els regals de qualitat, el tracte envers els corredors i sobretot el recorregut són els millors avals d’aquesta cursa.
Divendres tarda enfilem cap a la Pobla de Segur. Un cop al pavelló, recollim el dorsal i la bossa d’obsequis del que destaca una pala de neu “Black Diamond” valorada en més de 30 euros.
Dissabte a les 9h del matí es dona el tret de sortida des de sota la Presa de Sallente. L’itinerari consta de 1.830 metres de desnivell positiu i uns 1.400 m. de negatiu. Es confirma, el dia clar i les condicions de neu seca i freda que l’organització va comentar ahir al briefing.
Després de lliscar 1 kilometre , cal possar esquís a la motxila per pujar per un corriol dret sense quasi bé res de neu, a la dreta de la canal del Pigolo.
Uns 100 metres de denivell més amunt, ens calcem els esquís. Ara la traça és doble durant tot l’itinerari. Hi ha petits trams de solana on manca la neu, però l’organització ha treballat de valent fent un corriol de neu per no treure’s els esquís.
A l’alçada de les vies de tren, hem foquejat per sobre la mateixa fins empalmar amb la part superior de la canal de Pigolo, travessant diversos tunels on han palejat neu a l’interior.
El ritme que portem permet fer fotografies de la cursa i de l’entorn que ens envolta.
Després de creuar el 1er Control de Pas i fer les últimes voltes maries de la 1ª pujada, ens posem els esquís a la motxila i amb grampons iniciem una elegant canal que ens portarà directament al cim del Montsent de Pallars de 2.887 metres. La neu està dura però no representa cap problema excepte un petit pas de més de 50º on hi ha força ambient.
A dalt del cim mengem una barreta i iniciem el descens d’una pala d’uns 400 m de desnivell amb una neu excepcional, sense transformar, que es deixa fer, gens traidora.
La 2ª pujada és de poc més de 250 metres de desnivell. El sol, ja es nota, però escalfa
lo just per no tenir fred ni fer mal bé el mantell de neu. Durant la 2ª baixada seguim deleitant-nos amb les immillorables condicions.
La darrera pujada es fa un pel més feixuga pel desnivell o cansanci acumulat. L’últim tram cal fer-lo per una canal amb grampons fins l’avantcim del Montorroio de 2.861 metres.
A partir d’aquí només resta un descens directe i sostingut de més de 600 metres fins a l’Estany Gento on hi ha la linia d’arribada. Abans però cal remar en lleuger ascens durant uns 50 metres!! En total 5h07’45” de gloria!
Cal destacar la 13ª posició de l’Oriol Montero, company de l’A.E.Muntanya, que es trova en un gran moment de forma, formant parella amb l’Albert Vilana.
També m’ha agradat molt trobar-me a en Jordi Ferrer i l’Ester Nebot que s’han estrenat en el món de les curses de forma brillant, casdascun amb la seva respetiva parella de cursa.
Finalment, el teleféric ens ha portat de nou a la presa de Sallente on hi havia un pica pica. Tot contents per la gran jornada d’esquí hem comentat les anécdotes de la cursa amb altres corredors. A la nit s’ha fet el sopar de cloenda i el sorteig de material.
Tot i que l’endemà l’organització ha donat pautes de diversos itineraris d’esquí de muntanya per fer tranquilament hem preferit tornar a casa ja que no quedaven no hi havia tanta motivació ni forces per repetir…
Classificacions:
http://www.openvallfosca.com/
Totes les fotos a:
http://picasaweb.google.es/lluispatins/XOPENVALLFOSCA
Lluís Planagumà i Grífol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
