Durant la passada Marató de Muntanya del Montseny, el 6/11/11 vaig patir una rebrincada al tendó d’Aquiles, que em va obligar a fer en repós durant 15 dies, tenint que passar per les mans de la Marta Soro, per tornar a la normalitat. Una tirada llarga de 23 Kilómetres i un parell de dies de 15-17 Km han estat tot l’entrenament posterior. Per tant tenia certs dubtes i nervis de cara a la meva evolució en aquest nou repte. No sabia com reaccionaria davant tantes hores de cursa, ni si les meves molesties tornarien a fer acte de presencia. Els darrers dies només feia que escoltar el cos més del compte…! I per postres l’última setmana vaig fer més distancia i desnivell del que en teoria tocava, arribant molt carregat de quàdriceps.
En acabar la reunió informativa aprofito per saludar en Rami, el darrer de la tribu dels “Cremadors de Pota”. Ja estem tots preparats per fer moltes malifetes. Mentre comentem amb el grup, la vestimenta que portarem, m’en adono que em sona molt la cara d’un dels acompanyants, l’Albert. Resulta que és el germà d’en Jordi Martí i anem lligant caps d’on ens hem vist abans. El petit món de l’esquí de muntanya en té la culpa i parlem de batalletes diverses. Aquest cop ha vingut de xófer amb una autocaravana de luxe. També em presenten al Martí Cuadras, veí de Sant Martí de Tous, que ha vingut amb la resta de familia. En acabar, ens dirigim a l’hotel La Carreta, a 8Km de Chiva, al costat del Circuit de Chest, per sopar i preparar la indumentaria. L’endemà a les 4h45’ sona el despertador. 
Només he dormit 5 hores, però han estat ben aprofitades. Després de preparar-me la meva “papilla” habitual, acabo d’esmorzar amb companyia de la Rosa que també està allotjada al mateix complexe, i l’Angel un conegut seu que viu per la zona i que ens ha apropat fins a Chiva, mentre la Beth ha seguit dormint. A les 6h del matí, dins l’Ajuntament hi ha l’enrenou típic per recollir els dorsals. Nosaltres ens desentenem del tema i ens recollim en un bar just al costat de la sortida, on ens quedarem fins 10’ abans de tret de sortida. Fa fresca 8ºC, i tenim per endavant molts kilómetres per escalfar…! Més tard es presenten, la “Colla del Penedès” despotricant per que no han pogut aclucar l’ull dins l’autocaravana en tota la nit, sobretot el “Yakman” (J. Garcia) i el “Tigre” (J. Cols). Estan furiosos per que no saben si hauran de lamentar no haver dormit en un llit com cal; Encara que per ganes, crec que en el moment que comenci la cursa, s’oblidaren de tots els mals.
A les 7 del matí sortim de Chiva (275 m.), 340 atletes amb ganes disfrutar d’una llarga jornada de trail, per conèixer els racons i paisatges del recent declarat Parc Natural Municipal Sierra de Chiva. La carrera originalment de 63Km i 3.000 metres positius, s’ha incrementat en 1,5Km per temes de seguretat en el traçat. La prova és una autèntica muntanya rusa, un veritable trencacames amb 7 pujades i baixades entre els 200 i els 500 metres de desnivell cadascuna. De bon principi m’emparello amb la Rosa i en Rami, que ens grava en video els primers metres. Durant un parell de kilómetres trotem per carrers i una carretera local que servirà per allargar el grup. Tothom surt amb ganes i el ritme marcat és viu. Just als afores del poble, el camí ja comença a guanyar alçada, i aviat ens pasen en Jordi Martí i en Cesc Sensada amb la clàsica samarreta verda de tirants dels “Fondistes Penedés”. A partir d’aquí ens endinsem a la muntanya per corriol i pista amb l’ajuda de senyals lluminoses que ens indiquen la trajectoria a seguir.
A l’alçada del Km 7 (Cota 600) es pot dir que hem superat el primer dels set punts en alt que tenim per endavant. Durant la baixada, per pista franca noto a les cames, el pes del darrer entrenament, i veig que no tinc la frescor d’altres ocasions. Per tant em deixo caure, com frenant-me per evitar que l’impacte sigui el menor possible. Al final de la baixada en Rami i la Rosa m’enganxen i de seguida parem al primer avituallament a Fuente Tornajos (Km 9.4) a fer un glop i reomplir bidons, ja que l’organització no proporciona gots. El Km 10 el passem tots tres junts en 58’47”. A la segona pujada (350m+) per sender estret anomenat “Mal Pasos”, la Rosa pren la iniciativa imprimint un fort ritme que permet avançar a uns quants corredors. Jo i en Rami ens limitem a seguir-la, tot i que a mi em costa força. El tram superior (Cota 700) és un fals pla traïdor, amb vent fred en contra, i on la nostra heroína segueix tirant del carro, sense permetre cap respir. No afluixo, i em dedico a córrer com un autómata. Tinc les cames molt carregades…, i no vull pensar com les tindré més tard.
Abans d’iniciar la segona baixada, una persona que està fent de control, li “canta” a la Rosa que és la 2ª en fémines. Aquest esclat d’endorfines que li provoca la noticia, afegit a la possibilitat d’agafar a la 1ª classificada, fa que incrementi el ritme i la intensitat en cursa. Des del darrera intentant seguir la seva estela, asisteixo en primera persona, a un espectacle que em deixa impressionat: La transformació ferotge d’un felí (Rosa Navarro) en veure a la seva presa (Sofia Garcia), primera en aquells instants. Amb una técnica exquisita i una velocitat irreal per una cursa d’aquesta envergadura, la Rosa comença a passar corredors, que es veuen literalment “sorpresos i atropellats” al seu pas, fins que dona caça a la seva rival, per seguir amb un punt més d’agressivitat per deixar clares les seves intencions… Aquesta ha estat la meva visió des d’un punt de vista extern; Per saber exactament com es viuen aquests instants, caldrà preguntar-li a la implicada… La fascinant lluita de poc més de 2 Km a una velocitat infernal ha servit per deixar tallat en Rami, a causa del trànsit d’altres atletes que estaven entremig, i després ja no ha pogut contactar amb nosaltres. Al final del descens, hi ha el segon avituallament (líquid i sólid); Estem al Km 15 Fuente Umbria i portem 1h28’ de cursa. 
La Sofia no ha parat a hidratar-se segurament per que porta un bidó d’aigua i algunes barretes, però de seguida ens tornem a posar-nos a la seva alçada en un curt tram de pista, on també coincidim amb en Lluís Valcarcel, alies “Terminator” de Patidors.cat amb qui compartirem la seguent pujada. La Rosa, en canvi corre amb el mínim de pes possible. Al primer avituallament ha deixat el paravent, i no porta res de menjar, nomès un petit got pegable de silicona dins d’una funda, ja que l’organització no en proporciona. En Lluís V. em comenta que no està massa fi avui, però penso que no serà cap problema important, Tot tres, amb la Sofia ja uns metres per darrera iniciem la tercera pujada del dia, pel corriol “Rincón de la Campana”, potser el més dur i directe de tots, ja que remuntem 300m+ en 2,5Km, amb un paisatge ple de matolls i sense arbres, a causa dels múltiples incendis a la zona. A la part alta (Cota 800) desemboquem en una pista, per baixar ràpidament un nou sender “Bojet” on tornem a presenciar una nova exhibició de la Rosa. Segueix pletórica passant a més atletes. Està clar que el fet d’anar 1ª, li dona “ales” i una moral de ferro. El descens fins el Km 20, és un traçat molt revirat on s’estan reploblant arbres. Les Salomon Lab 4 que porta, van sumant metres amb molta naturalitat, fent la petjada fácil encara que el terreny sigui irregular. En Lluís V. ja fa estona que s’ha quedat enrere; Després sabrem que ha acabat abandonant a meitat de cursa. El Km 20 el passem en 2h06’03” a 6’18”/Km
Pel meu cap em trontolla una idea: Estem corrent a un ritme molt alt sense pensar en el després… La Rosa s’entrena en distancia Ultra >50Km, i no ha passat d’una mai d’una Marató. Potser m’estic deixant portar massa per l’entusiame i l’euforia de tenir una amiga com a cap de cursa, i no voler despenjar-me d’ella per donar-li ànims. Tinc por de no tenir que pagar les conseqüències més tard. La Rosa, no diu res, però crec que tampoc les té totes… De tant en tant vaig preguntant-li si vol beure del bidó, però no contesta, està massa inmersa en el seu món; Només em fa el signe amb el dit polze amunt, indicant-me que tot va bé. Al Km 22 hi ha un curt resalt que cal desgrimpar, i on l’organització ha instal•lat una corda fixa per precaució. Passat aquest punt, aprofito per agafar uns metres d’avantatge, en un tram técnic que transita pel bell mig d’una riera seca plena de códols i roques, on literalment vaig saltant de pedra en pedra com una cabreta. El recorregut és un auténtic trencacames amb continus canvis de ritme a causa de l’abrupta orografia. Mentre he parat a fer aigues menors al final de la baixada del sender “Bojet”, la Rosa torna a enxampar-me.
Per pista en ascens arribem junts a l’avituallament de Parra (Km 23.8) en 2h29’15”. Com que hi ha molta distancia entre el punts per hidratar-se o menjar quelcom, parem per beure i carregar piles a base de codony, platan, taronja i aprofito per omplir el bidó d’isotónic. De la Sofia ni rastre, el que vol dir que com a mínim li portem 2’ de marge. La 4ª pujada tampoc es queda curta, 400 metres+ en 4Km, travessant un dels paratges més feréstecs i solitaris de la Serra de Chiva a redòs del vent. Passem a prop del Cobarrón de la Charnera, una cova natural que servia de corral pels ramats de cabres i ovelles. Un cop a la Cota 950 ens enfrontem a una nova baixada força esglaonada primer i molt dreta i un pel relliscosa després, per un corriol anomenat “Rincón de Blanca” baixant fins el Barranco Grande (650 m.). Aquest torrent que porta sempre aigua, és la capcelera de la conca hidrogràfica que alimenta l’Albufera de Valencia. Durant aquesta part de la cursa m’he posat de nou per davant de la Rosa, però en una nova parada técnica s’ha tornat a emparellar.
A continuació, un tram de suau pujada per carretera local, ens ha portat fins a Fuente Alándiga Km 31.5 amb 1.665 metres + i meitat de cursa en l’anterior edició amb un crono de 3h40’11”. Es tracta del típic lloc on la gent de la zona va a fer costellades de tant en tant, amb taules i bancs de pedra per passar el dia a l’aire lliure. Aquí la organització ha montat l’avituallament més consistent del dia. La Rosa és rebuda amb els honors que pertoca a la 1ª classificada i les càmeres de fotografies treballen mentre ella s’hidrata i pica quelcom. Sense gaire pausa arrenca a córrer amb el menjar entre els dits, per no perdre temps. Jo m’he quedat amb gana i m’emporto un parell de sandwich, mentre el sender s’enfila de valent. Estem inmersos en la 5ª pujada del dia (400m+) i ara, les pulsacions s’acceleren per partida doble. A la pendent i al ritme de cursa si afegeix l’esforç per empassar-me l’entrepà fins quasi ennuegar-me, tenint que desistir del segon, tirant-lo entre els matolls amb la tranquilitat que algun senglar farà festa major…! 
A mig camí de coronar el sostre de la cursa, el Pico de Yerbas a 1.023m metres d’altitud, en un punt que sortim a una cruilla, ens trobem una especie de xaranga que anima a la Rosa al crit de “Guapa, guapa, guapa” el famós pasdoble “Tres veces guapa” per donar la benviguda a la primera fémina. A partir d’aquí el camí seguéix per pista, muntanya amunt. Al cap d’un parell de minuts tornem a escoltar la tornada de la fanfarria. No ens diem res, però sabem que la segona classificada la tenim molt a prop. Això és molt llarg i no cal obsessionar-se. En poca estona ja visualitzem a la perseguidora, que puja fort. Li comento a la Rosa que va molt bé, i que tot el que ha viscut fins el moment ningú li treurà de la retina. Torno a estar amb l’adrenalina al màxim, i per dins espero que el fet de perdre el cap de cursa no li afecti gaire. Un cop a dalt del Pico Yerbas (Observatori forestal) Km 35 i després de 4h13’14” de cursa, l’atleta Teresa Nimes ens avança. 
El dia net i clar permet unes panoràmiques excepcionals. El descens de 500 metres de desnivell el fem primer per la carena divisant el paisatge a banda i banda, i després fent un zig-zag brusc fins el Barranco Grande que seguim durant un parell de kilómetres on hi ha l’avituallament de Pocico Tendero Km 40.5 amb un temps de pas de 4h40’42”. Recordo especialment aquest punt, per que hi havien unes galetes salades típiques de la zona i tant dolç per menjar, ja cansa a aquestes alçades de cursa. El més dur pel que fa al desnivell ja està fet, per tant és la hora de conservar, ja que hem superat el límit kilométric de la marató i encara ens resta una mitja marató de muntanya més. En el penúltim turó del dia, amb 360 m+ en 3,5Km, la Rosa s’ha quedat un xic enrere, però en qualsevol moment puc ser jo qui afluixi. Sobre el Km 43 m’emparello amb en Cesc Sensada, que anava per davant junt amb en Jordi Martí i que no ha pogut aguantar el seu ritme. 
La seva companyia ha estat providencial ja que m’ha servit per superar un dels trams psicológicament més durs, doncs calia córrer en gran part per pista i resultava molt monòton. Les batalletes d’altres curses ens han ajudat per oblidar-nos temporalment de la prova. Per darrera s’ens ha afegit un altre atleta que ha patit una forta caiguda al principi de la cursa i que en condicions normals haguès estat lluitant pels llocs d’honor. Mentre estem reposant forces a l’avituallament de La Maquina Km 50 (5h51’50”) durant un parell de minuts, arriba la Rosa que decideix continuar sense parar. Impressionant! La veig molt concentrada; Està clar que no vol tirar la tovallola, sense descartar la victoria si la Teresa Nimes que marxa 1ª, té algun problema físic. Només ens resten 300 metres de desnivell, però les forces ja estan molt justes, i cada vegada ens costa més tornar a trotar quan el pendent minva. Encara queda una eternitat fins a la meta, però ara nomès tenim en ment arribar-hi. El cansanci físic i mental està molt present. 
La Rosa malgrat tenir set, no vol aceptar aigua del bidó per que li sembla que s’en aprofita…! No vol entrar en raò, sort que miraculosament trobem un espectador oferint aigua i la fa revifar. Tots tres (Cesc, la Rosa i jo) arribem junts al 7è i darrer punt en alt, on hi ha l’últim avituallament “La Balsilla” Km 55.3 (6h39’48”), i visualitzo una arribada conjunta. Però en Cesc, posa la directa i el perdem de vista muntanya avall. Falten 9 Km per acabar però psicológicament han estat els pitjors moments, tot i no patir les temudes rampes, ni tenir cap mena de butllofa als peus. La pubalgia que arrastro des de la meitat de cursa a causa de la fatiga, em provoca un fort dolor abdominal que em té preocupat, però giro pàgina i em capfico a seguir les passes de la Rosa, que va embalada cap al podi. Molt a prop de Chiva faig una salutació express a la Beth, que s’ha apropat per veure la cursa en directe. No em puc permetre el luxe d’aturar-me més del compte ja que no vull perdre la bona roda, que torna a estar intractable. 
Al pas pel Km 60 el crono marca 7h08’49”. El darrer parcial fins a meta s’ha convertit en un infern, ja que l’organització ens ha marejat durant uns 2 Km pels voltants del poble, per evitar les vies del tren, sense anar directes al gra, que és el que un desitja quan està fos i amb ganes de plegar. En aquest impàs hem tornat a coincidir amb en Cesc, que ha hagut d’alentir el pas a causa d’uns forts dolors al genoll. Al final tot i els diversos intents per poder entrar tots tres junts a meta ha parat a fer uns estiraments. La Rosa amb el pilot automàtic endollat no ha estat capaç de minorar el ritme; Estava al límit, entre l’extenuació i la gloria i volia finquitar-ho quan abans millor, malgrat les meves prerrogatives que demanaven clemencia. Finalment hem entrat a 
Només arribar el speaker amb el micro en mà ha felicitat a la Rosa i ens ha fet un parell de preguntes, del que ja no recordo que vaig dir exactament a causa de la fatiga. Un minut més tard ha arribat en Cesc Sensada amb qui ens hem fet la foto desitjada 15 Km abans...! En Jordi Martí ha arribat 4' abans amb un temps de 7h29' rebaixant la marca de l'any anterior en 6'. La resta de companys també han fet un gran paper i mica en mica arriben tots els efectius pel següent ordre: En Jordi Martinez Rami finalitza amb 8h26', en Jordi Garcia i el Martí Cuadras amb 9h01' i en Jordi Cols amb 9h48'. Un èxit rotund dels "Cremadors de Pota". Pel
que respecte a la cursa en sí, destacar l’entrega del voluntaris que s’han
volcat per que no faltés de res als atletes. El recorregut sorprenent i revirat;
La senyalització perfecte; I els avituallaments molt ben distribuïts i amb
quantitat. 
Lluís Planagumà Grífol
2 comentaris:
Enhorabona Lluís, cada dia amb nous reptes i pel que sembla el cos respon.
En quan a la narració la he seguida fil per randa i et podries dedicar a escriure, ho fas molt bé.
Una abraçada
Toni CX
Gràcies Toni. Com bé dius, mentre el cos respongui seguirem sumant!Pel que a escriure, sempre m'ha agradat però d'aquí a dedicar-m'hi...!
Publica un comentari a l'entrada