ESPAI MULTIAVENTURA: VIII MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI 24/05/09

VIII MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI 24/05/09

Divendres 22 de maig passat a la tarda enfilavem cap a Zegama per carretera, la Beth, l'Angels, el meu pare i jo.

Dissabte 23, al matí la Beth i l'Angels van aprofitar a fer BTT per la Via Verda del Plazaola (Andoain-Lekunberri) d'uns 45km i amb 40 tunels que atravessar... Un cop acabada l'excursió les vem recollir i vem enfilar cap al briefing a les 17h.

Un cop allí em vaig trobar amb en Nacho Sasselli, que aquest any s’estrenava a Zegama! Abans però recollida del dorsal amb regal d'un Buff i uns guants tipus bicicleta per evitar mals a les habituals caigudes als skyrunners.

L'acte de la presentació de la cursa, en sí ja és un moment emotiu,

amb tota la sala d'actes plena a bessar.

Després de tots els parlaments, on any darrera any es resalta l'implicació total d'un poble de poc més de 1.000 habitants, per celebrar una de les curses més prestigioses de la Copa de Mon de curses de muntanya, s'ens invita a tots els assistents a un aperitiu a base de formatge d'Idiazabal i sidra.

Aquest any només ha faltat la demostració d'esports tradicionals d'EuskalHerria (Aizkolaris i Harrijasotzailes).

Per la tarda vaig tenir l’ocasió de saludar en Ricardo Mejia, campió del món de les Buff Skyrunner World Seriesn i el director de cursa l'Alberto Ayerbe. Tampoc van faltar a la cita en Massa, Yves, Assumpta, Bodi, Abuelo i Pau, habituals de Corredors.cat, entre d’altres.

Les previsions meteorológiques eren molt dolentes i tothom s'anava mentalitzant pel pitjor, tempesta i possibles calamarsades!

Diumenge 24. Sona el despertador a les 6h. No plou, peró esta molt gris i emboirat!

A les 7h30 arribem a Zegama o encara estàn treballant per tenir-ho tot a punt. A les 8h30 hi ha un gran caliu a la plaça de l'esglesia, just davant de la sortida.

Després del tradicional ball de l’aurresku de cara a les autoritats i els parlaments; De l'especial record a Alberto Zerain, per la seva solidaritat a la muntanya alhora de mantenir en vida a l'alpinista Edurne Pasaban baixant del Kanchenchunga, el 12è pic de 8.000 m. conquerit per ella; Del silenci de la cerimonia i del cant emocionat del speaker, diria que de l'himne de l'Aizkorri; No podia dir paraula, tenia un nus a la gola i les llàgrimes a flor de pell!

A les 9h tal com va marcar el rellotge de l'esglesia s'iniciava, per mi la segona participació en la més emblemàtica de les maratons de muntanya d’arreu del mon. Una nova aventura per terres basques!

Després de donar una volta pel poble de 500m s’inicia la primera rampa dura on molts korrikalaris a trams, ja fem algun que altre pas caminant. Molta gent a banda i banda del camí per desitjar-nos una bona cursa.

El ritme durant els primers kilómetres és prou bó. A l’alçada del km 7 a Otzaurte passo en 47’10”. A partir d’aquí un tram per corriol ens porta a endinsar-nos dins d’un bosc. En breu veig l’esbelta figura de Corinne Favre, campiona de l’edició passada. Molt extrany que estigui tant enrere!

Posteriorment seguim per uns prats ben encatifats de verd. Passat el segon avituallament, toca baixar fins el riu Alzania. En aquest instant km 9 mentre baixo, pel bell mig de les falgueres noto una cremor als quadriceps, com si em pases l’electricitat. Mal rotllo! No pot ser que tant aviat comencin els problemes. Afluixo el ritme, però el dolor segueix. El meu cap no para de preguntar-se que coll..s passa!

Durant un tram de pista d’1km, aprofito per xerrar amb la Corinne, qui em comenta que l’accident que va patir a Nepal fa uns mesos a causa d’un allau, fa que encara estigui en fase de recuperació, però que no ha volgut perdre’s la festa i l’ambient d’aquesta prova.

En breu s’inicia la primera pujada forta del dia al cim de l’Aratz al km 10,5. El recorregut va per una fajeda, i després per una catifa de gespa, que fa molt agradable el ferm. Trobem trams amb espais oberts, però malauradament avui les vistes han desaparegut, a causa de l’espesa boira.

A partir del km 13,5 a Atabarreta, passem per uns paratges espectaculars plens de fulles de faig al terra combinats amb roca viva que fan més d’un sifó, abans de sortir del bosc de fades per atacar el pedregós cim de l’Aratz km 16.1 amb un temps 2h13’33”.

Al iniciar la baixada, em retrobo amb els dolors musculars fins el punt de tenir que parar per estirar. Em ronda pel cap la possibilitat de tenir que abandonar si la cosa segueix igual. La causa pot ser una mala hidratació, o potser una mala postura del peu per evitar mals majors.

Cal dir que dijous per la nit vaig patir un fort cop al dit petit del peu contra una taula per culpa d’anar descalç per casa. El dolor em va tenir preocupat durant tot el cap de setmana, ja que el dit estava inflamat i amoratat. Això podria tenir la culpa de les estranyes molesties a les primeres de canvi!
A un ritme més fluix torno a correr, intentant evitar que no passi el pitjor.

Una estrebada més a aquestes alçades seria terrible! Mica en mica, i no pensant amb el dolor agafo la roda d’una corredora basca, que baixa molt bé i que fa que per uns moments m’oblidi de la petita crisis.

Passat el km18 on hi ha el control de Portugain correm per sobre una antiga calçada medieval, de pedra pulida, molt relliscosa i que cal estar molt atent per evitar caigudes. En breu passem per dins la Cova de San Adrià. Al sortir, a més d’un kilómetre de distancia, el cos es tensa i el cor s’accelera al sentir els crits d’ànim del públic que espera el pas dels atletes al Sancti Spiritu Km 20, 4rt punt d’avituallament.

La cridoria és impressionant. Agafo un parell de gels, m’hidrato i surto cap amunt saludant a la Maite i l’Arantxa fidels com sempre a la cita. Em trobo en un núvol, a causa del gran ambient per part del públic. En Bodi, enbogit, m’acompanya uns quants metres onejant la senyera. Aquest troç que és força dur, el pujo al trot i avanço a més d’un comany gràcies a l’ajuda del públic. En breu puc saludar a la Beth i veig de resquitllada l’Angels, companya de feina que ha vingut a veure l’espectacle.

Al pas per la mitja marató marco un temps de 2h51’32”. La pujada final cap a l’Aizkorri, la faig sota la boira i una temperatura força fresca, tot el contrari de les sensacions que ens transmet el públic d’aquesta cursa; Calor, suport i coratge, per encarar la segona part de la marató. El dia rúfol i a estones amb petits plugims, no ha servit per desanimar a un públic entusiasta i incondicional.

Al cim de l’Aizkorri Km 22,6 passo amb un temps de 3h17’30”. M’hidrato bé, menjo quelcom i segueixo ara ja amb menys animació, per la cresta. El terreny és delicat, ja que les roques afilades, tipus karst, estàn més que humides i rellisquen força. Cal prendre precaucions, i no patir cap caiguda!

Un kilómetre més enllà arribo al cim de l’Aketegi, i tot seguit l’Aitxuri, el sostre de la cursa, amb un temps de 3h34’10”.

A causa de l’espessa boira, no s’aprecia la timba, ni el desnivell que cal baixar. La veritat és que el descens és de vertigen, però aquest cop no he pogut disfrutar ni de l’entorn ni de les vistes.

Els dolors tornen a fer acte de presencia. Em resigno a baixar frenant-me i sense cometre sobresalts. Al final la baixada més directa de la cursa se m’ha fet més curta del que em pensava...

Un cop al Km 25 amb un crono de 3h50’56”, comença la veritable marató. Durant uns 4 km cal lluitar psicológicamentb amb les molesties i esperar que vagin a més. Realment és el tram més dur mentalment perque el físic ja està molt castigat i perque cal encarar la darrera pujada a l’Andraitz, abans d’iniciar el fort descens de 12 km fins la linia d’arriabada!

Pas a pas vaig sumant metres fins l’avituallament del Km 28,5. La boira cada cop és més densa, i l’ambient és més fred motivat per la pluja fina que ha començat a caure.

La gent de totes formes, segueix animant “in situ”, faci el temps que faci. És el que té aquesta prova i aquest país.

La última pujada a l’Andraitz, la faig en gran part trotant, ja que la conec de fa 2 anys, i per pujar no tinc tants problemes com per baixar. El pas pel punt més alt, el Km 31 el faig en 4h40’01”.

Superat el darrer obstacle, cal afrontar una baixada perillosa, per la mullena delm sol i el fang relliscós. Baixo sense forçar per no tornar a patir dolors musculars. Al cap d’un parell de kilómetres, em trobo amb un company de Manresa amb qui faré tot el descens junts.

En Raul Racero, és el primer cop que fa Zegama, i ens anem aniumant mutuament. L’objectiu a hores d’ara, baixar de les 6 hores. Està a l’abast, però cal ser prudent, ja que a aquestes alçades, una rampa més forta de lo normal pot ser fatal.

Passat el Km 39, on hi ha el darrer avituallament, ja veiem que tenim marge suficient per conseguir la nostra fita. Al arribar a l’entrada de Zegama, els familiars d’en Raul li donen una estelada, i fem l’entrada triunfal amb la senyera tots dos junts, amb un temps de 5h55’14”