IRONMAN DE NIÇA 26/06/11
Després de viure un cap de setmana per recordar a la Cote d'Azur, participar diumenge a l'Ironman de Niça i ser Finisher per 2º cop, dilluns a la tarda-nit vàrem asisitir a la Heroes Night, (Festa final on es fa l'entrega de premis). Allà, amb els companys de Corredors.cat, vàrem compartir taula i vàremaprofitar per acabar de comentar anecdotes de la prova. De matinada vam fer via cap a BCN.
Després d'haver-me recuperat de l'esforç, només volia agrair-vos les infinites mostres de suport, i en especial el seguiment on-line que heu fet. Llegint els vostres comentaris, es veu que també vàreu compartir emocions des de l'altre cantó de l'ordinador.
Tots els que hem participat, portavem dins nostre un objectiu "Ser Finishers", però també voliem no defraudar els amics, familiars, i companys de claca, que estàven pendents de la nostra evolució i que en més d'un cop ens ha servit per no defallir i seguir concentrats per poder aconseguir-ho.
Finalment, tot ha acabat bé, i tots hem completat el nostre repte amb més o menys sort, però feliços perque el més important és acabar, i no morir en l'intent!
RESUM MINI CRÓNICA:
El sol i la forta calor van ser els protagonistes del dia. A l'aigua bona temperatura i mar en calma. Al sector de natació, cops, patates etc, com és habitual. A la darrera recta d'uns 700 metres em va agafar una especie de flato lateral que m'impedia respirar amb normalitat. Temps final 1h19'02". Només sortir de l'aigua vaig notar un fort dolor a dos dits del peu esquerra, estaven tots amoratats...!
A la bicicleta, sobre el Km 20 hi havia una rampa de 500 metres d'un 10% de desnivell amb un punt màxim d'un 15%. La cosa és posava seria, i el dolor del peu i del tors no afluixaven. Fins el Km 60, es pot dir que va ser el meu calvari personal. Quedava tot un mon i els dolors ja eren molts presents després de nomès 4 hores d'esforç. Els darrers 10Km del Port de l'Ecre (20Km de port), la cosa va millorar i vaig començar a animar-me. A partir d'aquí el sector de bicicleta transitava per un plateau entre els 800 i el 1000 metres d'altitud sota un paisatge rocós i amb vegetació mediterrania. Passat el Km 125 el perfil marcava un fort descens, on vaig aprofitar per incrementar la mitja arribant a Niça després de 6h28'33".
A la transició vaig començar caminant coix, ja que el dolor del peu seguia sent intens i em cremava tota la planta dels peus. Abans de sortir a fer la Marató vaig demanar pel servei de la Creu Roja. Em van dir on era, però vaig decidir provar de correr i parar més tard. Eren les 14h30' i portavem 8 hores de tute. El calvari s'ens venia a sobre, i la canícula estava en el seu màxim esplendor. Vaig sortir conservador a veure que tal em sentia, tenia sensació d'orinar i ... Quan vaig localitzar el WC, em vaig quedar més tranquil, però finalment tampoc vaig parar. L'ambient increible, amb molts catalans cridant pel nom, i donant suport en tot moment.
La clau per poder completar per primera vegada tota la marató corrent en un IM, i només caminant als avituallaments a partir del Km 20, va ser que no van apareixer les famoses rampes ni els dolors musculars. Vaig ser molt regular durant tota la cursa a un ritme aproximat de 5'50/km. El temps parcial de la cursa a peu 4h06'16" i el temps final 12h07'40", quedant en la posició 870/2500 participants. Tot i que el temps final és 6' per sobre el de fa 2 anys a Frankfurt, cal destacar que proporcionalment és millor marca ja que el desnivell positiu al sector de bicicleta a Niça és de 2.200metres quan a Frankfurt només era de 1.000 metres. Segons diuen els experts a Niça representa uns 30' extres en el temps final.
VIDEO RESUM IRONMAN FRANCE NIÇA 2011
Lluís Planagumà i Grífol
02 de juliol 2011
06 de juny 2011
MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA'11
MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA 05/06/11
Aquest any hem anat a la Marató de Muntanya de Berga per animar a tots els atletes que sota una fina pluja han gaudit d'un nova edició d'una de les maratons més dures del panorama nacional. En concret 42Km i 2930m+...! L'organització ens ha proporcionat una Start List amb la que hem esperonat als corredors cridant pel seu nom al pas del Km 15 i del Km 25. Això ens ha servit per combatre el fred que anava calant al estar tant temps parats sota un ambient realment fred i humit per l'època de l'any. Enhorabona a tots els que heu patit d'una autèntica jornada Skyrunner!
Us deixem l'empremta digital de la nostra claca!
FOTOS KM15 I KM25
Lluís Planagumà i Grífol.
Aquest any hem anat a la Marató de Muntanya de Berga per animar a tots els atletes que sota una fina pluja han gaudit d'un nova edició d'una de les maratons més dures del panorama nacional. En concret 42Km i 2930m+...! L'organització ens ha proporcionat una Start List amb la que hem esperonat als corredors cridant pel seu nom al pas del Km 15 i del Km 25. Això ens ha servit per combatre el fred que anava calant al estar tant temps parats sota un ambient realment fred i humit per l'època de l'any. Enhorabona a tots els que heu patit d'una autèntica jornada Skyrunner!
Us deixem l'empremta digital de la nostra claca!
FOTOS KM15 I KM25
Lluís Planagumà i Grífol.
12 d’abril 2011
53 RALLI DEL CEC D’ESQUI DE MUNTANYA 10/04/11
53 RALLI DEL CEC D’ESQUI DE MUNTANYA 10/04/11 – VALL DE CONANGLES
Per fi aquest cap de setmana he estrenat la temporada "hivernal" d'esquí de muntanya amb una cursa que des de l'any passat que tenia anotada al calendari, el Ralli del CEC a la Vall de Conangles - Itinerari 3000m+. També hi havia 2 recorreguts més el de 2.000m+ i el de 1.000m+. Dissabte tarda camí de la Vall d’Aran, ja vàig observar a l’alçada de la boca sud del tunel de Viella, que pintaven bastos i que si l’organització no havia modificat el traçat de la prova ens tocaria caminar més del compte.
Ni rastre de neu! Un cop a l’altre cantó del tunel, l’aspecte millorava ostensiblement, però la xafogor a mitja tarda era del tot anormal per l’epoca de l’any. Una vegada instal·lats, ens vàrem apropar a la Sala Polivalent de la Plaça de la Llibertat, on es recollien els dorsals i tenia lloc la xerrada tècnica, amb les explicacions de l’itinerari final. Un cop allà vaig coneixer a l’Enric Martin, la meva parella de cursa, que gràcies a la col.laboració de l’organització del Centre Excursionista de Catalunya ens va posar en contacte per poder competir plegats i formar equip. Això de fer una cursa sense coneixer l’altre company sempre és una incógnita, perque no coneixes el ritme que portarà ni el nivell físic o técnic que té, però des del primer moment i va haver feeling!
Feia quasi 2 temporades que no competia, i vaig tenir l’ocasió de saludar antics companys de curses, controls i gent de l’organització com l’Oriol Montero, en David Palos, en Jonathan Valladares, en Lluis Maria Massó, la Tina Bes, en Carles Valls o en David Mengual entre d’altres. A la reunió es va confirmar el pitjor dels presagis. Calia fer 500 metres de desnivell amb els esquís a la motxila, per falta de neu. El traçat va ser retallat parcialment (Una pujada i una baixada menys).
L’endemà diana a les 5h, per fer la darrera càrrega d’hidrats. A les 6h15’ amb l’Oriol Montero ens dirigim en cotxe cap a la sortida, al costat del Refugi Hospital de Viella (1.650m), a la Boca Sud del Tunel de Viella. A les 7h15’ del matí sortim amb bambes i els esquis i botes carregats a la motxila, els 80 equips aprox. que fem l’itinerari 3.000 i el 2.000. Els nervis i les pors s’han esvait de cop. Ara toca marcar un ritme alegre que ens permeti passar els dos talls horaris per poder completar tot el recorregut sencer.
En cas d’arribar fora de control, l’organització ha deixat molt clar que no permetrà cap excepció!. En un primer tram, anem trotant tot i el pes de portar els esquís i les botes a l’esquena. Mica en mica el desnivell és més pronunciat i cal regular per no defallir més endavant. Estem a la cua del grup important de la cursa i és questió de no separar-se. El camí està molt humid i cal salvar els tolls i petits rierols que baixen per tot arreu. Al final de la vall, cal remuntar en forma de ziga-zagues guanyant força alçada en poca estona. Hi ha trams de camp a traves molt directes, per herba que es fan molt feixugs.
Sembla que fins ara amb l’Enric portem un ritme molt regular i que ens compenetrem molt bé. La meva intenció serà com a mínim de mantenir-ho fins el final. Després de 57’ fem la primera transició i ens calcem els esquís per primer cop. Ara entrem de pleu en el regne nival…! Les primeres voltes maries costen de fer i noto que les botes em molesten. Està clar que ja no recordava aquests dolors. A mida que anem pujant de cota les vistes són exepcionals.
La meteorologia de moment es manté estable en el vessant sud, però s’intueix que a la cara nord tindrem un temps gris i amb molts nuvols baixos enganxats. Després de 1h39’ arribem el Tuc de Sarrahera de 2.645m. Han estat 1.000 metres de desnivell seguits. La segona transició, la fem prou ràpid. Dobleguem bé les pells, ja que avui patiran de valent amb tants canvis i cap a dins el mono. Un cop inicem el descens saludo en Pere Ollé que ens indica el camí a seguir fins l’Estany Redon.
La sortida és molt dreta, i per un instant s’em belluga quelcom a la panxa. Després dels primers girs un pel dubitatius, a causa de la meva nula inactivitat esquiant tant a pistes com a muntanya, em deixo anar i començo a enllaçar els girs amb més naturalitat. La neu en aquesta primera pala està en condicions óptimes. A mida que ens anem apropant a la cara nord, la boira cada cop és més espessa, ja que estem vorejant la carena pirinenca i l’entrada de suau vent de nord provoca un increment de la nuvolositat.
En el següent descens per la Canal del Port de Viella d’uns 700m - ha calgut estar molt atent, ja que l’escassa visibilitat dificultava poder seguir les banderoles vermelles amb normalitat, tenint que canviar la trajectoria bruscament en algun moment. La neu primavera i totalment tranformada en tot el seu mantell, s’ha deixat esquiar millor del que em pensava, ja que no hi havia canvis sobtats en la qualitat de la neu. Un cop a la cota 1.900m comença la tercera pujada del dia d'uns 500 m+ on en dos moments puntuals hem hagut de pujar a peu per una canal de neu primer i per l’herba més tard. Aquest tram no formava part de l’itinerari original, que s’ha modificat per l’accelerada reducció del mantell nival a causa de l’onada de calor. En aquest tram una pell ja m’ha començat a fer la murga.
Posteriorment hem arribat a un petit coll sota el Tuc de Sarrahera en 4h01’, per desfer en baixada un tram realitzat durant la primera pujada del dia, fins un punt de control on he aprofitat per saludar de nou en Carles Valls, molt a prop de l’Estany de Rius. Aquí ha calgut posar pells de foca de nou ara per un traçat força planer. Poc després, una de les pells m’ha tornat a fer la guitza, i he preferit penjarme-la al coll i avançar amb una, ja que el terreny ho permetia fins arribar al control del tall horari amb 20’ de marge.
Amb tot aixó hem sortit els últims del control 15’ abans del seu tancament. Les dues parelles amb les que estàvem fent la nostra propia cursa, ens han avançat. La resta de corredors han optat per itineraris més populars. Per culminar aquest gran dia d’esquí alpinisme, quedava el darrer obstacle important d’uns 500m+, on destacava la dreta canal que ens portava al Tuc de Conangles de 2.783m. després de 5h01’. A peu de canal un control obligava a pujar uns 250 metres de desnivell amb grampons.
A dalt la vista era excepcional, podent observar l’Aneto, Maladetes, Mulleres a un cantó, i el Parc Nacional d’Aigüestortes –Sant Maurici a l’altre. La forta canal per on hem baixat, estava equipada amb una corda fixa, que hem agafat en més d’una ocasió ja que la neu transformada estava molt relliscosa. Després de fer un curt descens fins el penúltim control, encarem els darrers 50 metres de desnivell en pujada fins el Coll de Conangles. Ja només queda disfrutar d’un llarg descens fins la linia d’arribada on entrem després de 5h58’ i moltes fotos per enmarcar, tancant la classificació de l’itinerari 3000 molt contents i amb molt de mérit.
A la linia d’arribada ens esperava la Montse, la parella de l’Enric, que ha volgut veure-ho de primerà ma. Acabada la cursa cal posar-se les bambes de nou, ja que encara ens toca caminar uns 35’ fins el cotxe on arribem a les 14h. Un cop canviats, anem fins una area de picnic a tocar del Refugi de Conangles on l’organització ha preparat uns entrepans de butifarra, i ha fet l’entrega dels premis així com el sorteig de material. Al final l’acte ha quedat un pel deslluit a causa de la pluja que ha volgut estar present en forma de tempesta.
Lluís Planagumà Grífol.
Per fi aquest cap de setmana he estrenat la temporada "hivernal" d'esquí de muntanya amb una cursa que des de l'any passat que tenia anotada al calendari, el Ralli del CEC a la Vall de Conangles - Itinerari 3000m+. També hi havia 2 recorreguts més el de 2.000m+ i el de 1.000m+. Dissabte tarda camí de la Vall d’Aran, ja vàig observar a l’alçada de la boca sud del tunel de Viella, que pintaven bastos i que si l’organització no havia modificat el traçat de la prova ens tocaria caminar més del compte. 
Ni rastre de neu! Un cop a l’altre cantó del tunel, l’aspecte millorava ostensiblement, però la xafogor a mitja tarda era del tot anormal per l’epoca de l’any. Una vegada instal·lats, ens vàrem apropar a la Sala Polivalent de la Plaça de la Llibertat, on es recollien els dorsals i tenia lloc la xerrada tècnica, amb les explicacions de l’itinerari final. Un cop allà vaig coneixer a l’Enric Martin, la meva parella de cursa, que gràcies a la col.laboració de l’organització del Centre Excursionista de Catalunya ens va posar en contacte per poder competir plegats i formar equip. Això de fer una cursa sense coneixer l’altre company sempre és una incógnita, perque no coneixes el ritme que portarà ni el nivell físic o técnic que té, però des del primer moment i va haver feeling!
Feia quasi 2 temporades que no competia, i vaig tenir l’ocasió de saludar antics companys de curses, controls i gent de l’organització com l’Oriol Montero, en David Palos, en Jonathan Valladares, en Lluis Maria Massó, la Tina Bes, en Carles Valls o en David Mengual entre d’altres. A la reunió es va confirmar el pitjor dels presagis. Calia fer 500 metres de desnivell amb els esquís a la motxila, per falta de neu. El traçat va ser retallat parcialment (Una pujada i una baixada menys). 
Degut a l'exagerada calor de l'ultima setmana, l'organització va haver de modificar el recorregut, ja que el gruix de neu fonia a un ritme de 20cm/dia. Impressionant...! L'itinerari final comptava amb 5 pujades i 5 baixades amb un desnivel positiu de 2.650m+. Esquí alpinisme en estat pur: Traçat alpí, dur, técnic i molt exigent, tal com requereix una prova d’aquesta categoría. La nit abans com sempre vaig deixar llest el material obligatori que calia portar. En aquesta ocasió: Jaqueta i pantaló paravent, Casc, Arva, Pala i Sonda, Manta Térmica i Grampons.
L’endemà diana a les 5h, per fer la darrera càrrega d’hidrats. A les 6h15’ amb l’Oriol Montero ens dirigim en cotxe cap a la sortida, al costat del Refugi Hospital de Viella (1.650m), a la Boca Sud del Tunel de Viella. A les 7h15’ del matí sortim amb bambes i els esquis i botes carregats a la motxila, els 80 equips aprox. que fem l’itinerari 3.000 i el 2.000. Els nervis i les pors s’han esvait de cop. Ara toca marcar un ritme alegre que ens permeti passar els dos talls horaris per poder completar tot el recorregut sencer. 
En cas d’arribar fora de control, l’organització ha deixat molt clar que no permetrà cap excepció!. En un primer tram, anem trotant tot i el pes de portar els esquís i les botes a l’esquena. Mica en mica el desnivell és més pronunciat i cal regular per no defallir més endavant. Estem a la cua del grup important de la cursa i és questió de no separar-se. El camí està molt humid i cal salvar els tolls i petits rierols que baixen per tot arreu. Al final de la vall, cal remuntar en forma de ziga-zagues guanyant força alçada en poca estona. Hi ha trams de camp a traves molt directes, per herba que es fan molt feixugs. 
Sembla que fins ara amb l’Enric portem un ritme molt regular i que ens compenetrem molt bé. La meva intenció serà com a mínim de mantenir-ho fins el final. Després de 57’ fem la primera transició i ens calcem els esquís per primer cop. Ara entrem de pleu en el regne nival…! Les primeres voltes maries costen de fer i noto que les botes em molesten. Està clar que ja no recordava aquests dolors. A mida que anem pujant de cota les vistes són exepcionals.
La meteorologia de moment es manté estable en el vessant sud, però s’intueix que a la cara nord tindrem un temps gris i amb molts nuvols baixos enganxats. Després de 1h39’ arribem el Tuc de Sarrahera de 2.645m. Han estat 1.000 metres de desnivell seguits. La segona transició, la fem prou ràpid. Dobleguem bé les pells, ja que avui patiran de valent amb tants canvis i cap a dins el mono. Un cop inicem el descens saludo en Pere Ollé que ens indica el camí a seguir fins l’Estany Redon. 
La sortida és molt dreta, i per un instant s’em belluga quelcom a la panxa. Després dels primers girs un pel dubitatius, a causa de la meva nula inactivitat esquiant tant a pistes com a muntanya, em deixo anar i començo a enllaçar els girs amb més naturalitat. La neu en aquesta primera pala està en condicions óptimes. A mida que ens anem apropant a la cara nord, la boira cada cop és més espessa, ja que estem vorejant la carena pirinenca i l’entrada de suau vent de nord provoca un increment de la nuvolositat. 
Un cop a l’Estany Redon que quasi no s’aprecia degut a la boira, toca posar pells de nou per remuntar 380m+ fins el Tuc del Port de Viella a 2.605m d’altitud. La pujada molt franca, es deixa fer i estem força animats. Només tenim un parell o tres d’equips al voltant. Abans d’arribar al cim foquejant, ens trobem amb l’aresta que seguim durant uns metres. Un cop a dalt 2h36’ he pogut saludar en Vicenç Sanchez i en Xavi Gonzalez controls que han passat la nit en alçada, en tendes de campanya.
En el següent descens per la Canal del Port de Viella d’uns 700m - ha calgut estar molt atent, ja que l’escassa visibilitat dificultava poder seguir les banderoles vermelles amb normalitat, tenint que canviar la trajectoria bruscament en algun moment. La neu primavera i totalment tranformada en tot el seu mantell, s’ha deixat esquiar millor del que em pensava, ja que no hi havia canvis sobtats en la qualitat de la neu. Un cop a la cota 1.900m comença la tercera pujada del dia d'uns 500 m+ on en dos moments puntuals hem hagut de pujar a peu per una canal de neu primer i per l’herba més tard. Aquest tram no formava part de l’itinerari original, que s’ha modificat per l’accelerada reducció del mantell nival a causa de l’onada de calor. En aquest tram una pell ja m’ha començat a fer la murga. 
Posteriorment hem arribat a un petit coll sota el Tuc de Sarrahera en 4h01’, per desfer en baixada un tram realitzat durant la primera pujada del dia, fins un punt de control on he aprofitat per saludar de nou en Carles Valls, molt a prop de l’Estany de Rius. Aquí ha calgut posar pells de foca de nou ara per un traçat força planer. Poc després, una de les pells m’ha tornat a fer la guitza, i he preferit penjarme-la al coll i avançar amb una, ja que el terreny ho permetia fins arribar al control del tall horari amb 20’ de marge.
Aquí s’han agreujat els meus problemes amb l’adherencia de les pells de foca. Per tant he tirat de cinta americana per poder continuar, ja que estaven molt humides i a la mínima es desenganxaven de l’esquí, tot i posar-ne unes de noves.
Amb tot aixó hem sortit els últims del control 15’ abans del seu tancament. Les dues parelles amb les que estàvem fent la nostra propia cursa, ens han avançat. La resta de corredors han optat per itineraris més populars. Per culminar aquest gran dia d’esquí alpinisme, quedava el darrer obstacle important d’uns 500m+, on destacava la dreta canal que ens portava al Tuc de Conangles de 2.783m. després de 5h01’. A peu de canal un control obligava a pujar uns 250 metres de desnivell amb grampons.
A dalt la vista era excepcional, podent observar l’Aneto, Maladetes, Mulleres a un cantó, i el Parc Nacional d’Aigüestortes –Sant Maurici a l’altre. La forta canal per on hem baixat, estava equipada amb una corda fixa, que hem agafat en més d’una ocasió ja que la neu transformada estava molt relliscosa. Després de fer un curt descens fins el penúltim control, encarem els darrers 50 metres de desnivell en pujada fins el Coll de Conangles. Ja només queda disfrutar d’un llarg descens fins la linia d’arribada on entrem després de 5h58’ i moltes fotos per enmarcar, tancant la classificació de l’itinerari 3000 molt contents i amb molt de mérit.
A la linia d’arribada ens esperava la Montse, la parella de l’Enric, que ha volgut veure-ho de primerà ma. Acabada la cursa cal posar-se les bambes de nou, ja que encara ens toca caminar uns 35’ fins el cotxe on arribem a les 14h. Un cop canviats, anem fins una area de picnic a tocar del Refugi de Conangles on l’organització ha preparat uns entrepans de butifarra, i ha fet l’entrega dels premis així com el sorteig de material. Al final l’acte ha quedat un pel deslluit a causa de la pluja que ha volgut estar present en forma de tempesta.
Des d’aquí felicitar a tota l’organització per l’esforç dut a terme i per traçar un itinerari tant alpí tot i les dificultats dels darrers dies.
CRÓNICA I CLASSIFICACIONS OFICIALS CEC
FOTOS DES DE DINS DE LA CURSA - LLUIS
FOTOS DES DE DINS DE LA CURSA - ENRIC
FOTOS CEDIDES PER ROGER ROVIRA
CRÓNICA I CLASSIFICACIONS OFICIALS CEC
FOTOS DES DE DINS DE LA CURSA - LLUIS
FOTOS DES DE DINS DE LA CURSA - ENRIC
FOTOS CEDIDES PER ROGER ROVIRA
Lluís Planagumà Grífol.
08 d’abril 2011
BATEIG DE FÈMINES A L'AVENC DEL LLEST 03/04/11
BATEIG DE FÈMINES A L'AVENC DEL LLEST 03/04/11
Diumenge passat dins el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac, la Secció del GERS (Grup de Espeleolegia i Recerca Subterranea) de l'Agrupació Excursionista Muntanya va realitzar un bateig per a no iniciats a l'espeleologia. Les participants que es van iniciar dins el mon de la foscor foren la Pilar, la Carme Sanz, la Justa, i la Teresa Sabadell. L'organitzador fou l'Ignasi Yzaguirre, amb l'ajuda d'en Siscu Rise, l'Angel Donoso, en Pau Sanchez, i la Nuria Zendrera.
La Beth Porcar i un servidor vàrem aprofitar després d'una llarg periple sense trepitjar un avenc, per fer un reciclatge de tots els conceptes dels cursos de l'any anterior. La Marta Tudela, encara amb molesties de la lesió, va preferir no arriscar i es va dedicar a cuidar a les fieres, Bibo, Son i Pruna...! L'experiencia segons van confirmar les implicades, va ser molt profitosa, tot i haver patit més del compte en algun moment puntual.
La Pilar progressava per la corda quasi fent carreres demostrant una gran facilitat en l'aprenentatge. La Carme li anava al darrere, i pujant a la Sala Sardi, també va fer honors a una gran capacitat d'adaptació. La Teresa, va demostrar ser una gran esportista i tenir molta confiança en ella mateixa per estar en un medi desconegut fins el moment. Els nervis, van provocar en la Justa, una baixada de sucre que va comportar una sensació de fatiga generalitzada. Després de picar quelcom es va recuperar i la sortida de l'avenc ja va ser d'una manera molt més fluida.
Lluís Planagumà i Grífol.
Diumenge passat dins el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac, la Secció del GERS (Grup de Espeleolegia i Recerca Subterranea) de l'Agrupació Excursionista Muntanya va realitzar un bateig per a no iniciats a l'espeleologia. Les participants que es van iniciar dins el mon de la foscor foren la Pilar, la Carme Sanz, la Justa, i la Teresa Sabadell. L'organitzador fou l'Ignasi Yzaguirre, amb l'ajuda d'en Siscu Rise, l'Angel Donoso, en Pau Sanchez, i la Nuria Zendrera. 
La Beth Porcar i un servidor vàrem aprofitar després d'una llarg periple sense trepitjar un avenc, per fer un reciclatge de tots els conceptes dels cursos de l'any anterior. La Marta Tudela, encara amb molesties de la lesió, va preferir no arriscar i es va dedicar a cuidar a les fieres, Bibo, Son i Pruna...! L'experiencia segons van confirmar les implicades, va ser molt profitosa, tot i haver patit més del compte en algun moment puntual.
La Pilar progressava per la corda quasi fent carreres demostrant una gran facilitat en l'aprenentatge. La Carme li anava al darrere, i pujant a la Sala Sardi, també va fer honors a una gran capacitat d'adaptació. La Teresa, va demostrar ser una gran esportista i tenir molta confiança en ella mateixa per estar en un medi desconegut fins el moment. Els nervis, van provocar en la Justa, una baixada de sucre que va comportar una sensació de fatiga generalitzada. Després de picar quelcom es va recuperar i la sortida de l'avenc ja va ser d'una manera molt més fluida.Lluís Planagumà i Grífol.
02 d’abril 2011
MATINAL DE 75, 90,100 KM
MATINAL DE 75, 90, 100 KM
Ha arribat el bon temps, i avui he decidit tornar a la carretera, després de no tocar la bici en tota la tardor i l'hivern. Com que el tema horari no ha quedat molt clar, he sortit de Sant Andreu pujant per l'Arrabassada fins a Vallvidrera on ens hem trobat a les 9h aproximadament amb l'Albert, en Xavi M., en Dani, en Pau, el Marcos, en Lluís B. i en Ninu.
Hi havia ganes de gresca i hem tornat a Molins de Rei per Sta. Creu d'Olorda. A la baixada en Ninu ha trencat la roda i s'ha hagut de retirar. La resta hem seguit direcció Pallejà, on hem tingut l'agradable sorpresa... de pujar les infernals rampes que porten a Fontpineda 13% mig i en un revolt molt peraltat voltant el 20%. El ronyons han patit de valent! Tot seguit hem creuat l'urbanització per baixar fins a Corbera de Llobregat. En Lluís B. ha decidit tirar cap a casa. Ho tenia a tocar...! A partir d'aquí hem pujat un nou port.
Aquest cop la Creu d'Aregall per la seva vessant més suau. A dalt ens hem recuperat tot prenent un refresc. Després hem baixat cap a Gelida i Martorell a ritme ràpid, i sense afluixar arribem a Molins. L'Albert i jo encara ens quedava l'última cirereta, Sta. Creu de nou per la part més dura, i la veritat és que tot i l'escàs rodatge m'he sentit prou bé alhora d'encarar el port després de tanta inactivitat ciclista. Al Turó d'en Cors hem fet la foto de rigor i ens hem despedit. A mi encara em restava pujar fins el trencall de l'Arrabassada per disfrutar d'un agradable descens fins la ciutat comtal. En total han sortit 103Km i més de 1.600m+ a una mitja de 24.0Km/h
Lluís Planagumà i Grífol
01 d’abril 2011
APERTURA TEMPORADA MAR OBERT'11
APERTURA TEMPORADA MAR OBERT'11
Divendres 1 d’abril va ser per mi l’inici de temporada en aigues obertes i “tancades”…! A causa de les congestions nasals que pateixo, descarto el tema piscina i l’únic recurs que tinc per entrenar és al mar. Tot i que només queden 2 mesos i mig per l’Ironman de Niça, crec que arribaré a temps per nedar la distancia amb dignitat tot i retràs a nivell de preparació que porto comparat amb els que neden tot l’any.
La Beth em va acompanyar i em va ajudar a cordar el neopré. Tampoc van faltar els escarpins, els guants i el gorro de neopré, basic per soportar tanta estona amb el cap sota l’aigua a aquestes alçades de l’any.
Divendres 1 d’abril va ser per mi l’inici de temporada en aigues obertes i “tancades”…! A causa de les congestions nasals que pateixo, descarto el tema piscina i l’únic recurs que tinc per entrenar és al mar. Tot i que només queden 2 mesos i mig per l’Ironman de Niça, crec que arribaré a temps per nedar la distancia amb dignitat tot i retràs a nivell de preparació que porto comparat amb els que neden tot l’any.Ahir a la tarda amb la bonança que feia va decidir tastar l’aigua de la Mar Bella i la veritat és que està fredíssima.
La Beth em va acompanyar i em va ajudar a cordar el neopré. Tampoc van faltar els escarpins, els guants i el gorro de neopré, basic per soportar tanta estona amb el cap sota l’aigua a aquestes alçades de l’any.En total van caure 1.600 metres en 38’, anant d’espigó a espigó (400m), amb una mar molt calmada i una lleugera corrent. Com que no hi havia cap boia i normalment només nedo girant el cap a la dreta, quan anava mirant mar endins no tenia referencies i a vegades em desviava un pel de la trajectoria, sense seguir una linia recta.
Per rectificar el rumb calia mirar de front l’espigó contrari que semblava molt lluny però que metre a metre s’anava escurçant. Quan girava i tornava en direcció a l’espigó del Restaurant La Oca, era molt més fácil, ja que els edificis del front marítim serveixen de referència. Fins a 6 edificis per contar i tenir referencies del que queda per arribar al final del llarg.
Lluís Planagumà i Grífol
31 de març 2011
MARATÓ DE MUNTANYA ISLA DEL MERIDIANO'11 - EL HIERRO
MARATÓ DE MUNTANYA ISLA DEL MERIDIANO – EL HIERRO 05/02/11
L’illa de El Hierro, abans del descobriment d’Amèrica era el punt més occidental del mon, i concretament a la Punta d’Orchilla, és on es va situar el Meridià 0. Ara arrel de la cursa s’ha recuperat el nom amb que es va batejar, “Isla del Meridiano”. La seva extensió de 275 kilómetres quadrats, és 4 vegades més gran que la mida de Formentera i té una població de 10.000 habitants, el que representa tan sols 36 habitants per km/2. El Hierro té 3 municipis Frontera, El Pinar i Valverde (capital), i el seu principal tret caraterístic és la seva abrupta orografia, destacant com a punt culminant el Cim de Malpaso de 1.501 metres. La seva diversitat paisatgística és un dels encants d’aquest racó en mig de l’oceà Atlàntic.
La historia comença arrel de la participació d’en Toni Jofre, amic i company de curses en l’edició anterior, i del bon regust de boca que li va deixar l’experiència. Tot i la important despesa que comporta un viatge d’aquestes característiques, crec que l’esforç ha quedat més que recompensat. Unes mini vacances fora de temporada són com un bàlsam per desconectar del dia a dia.
Així doncs, dijous 3 de febrer junt amb la Beth, prenem pel matí vol direcció a l’aeroport de Tenerife Nord, on fem escala de 3 hores per continuar a la tarda amb un vol de BinterCanaries fins a Valverde (El Hierro). Abans però, quan ens dirigim de nou a embarcar, em trobo amb en Siscu Garrido i en Lluís Roset d’Igualada, amb qui hem coincidit en alguna que altre cursa de muntanya. Durant el curt vol d’escassos 30’ podem observar la esplèndida postal del Teide ben nevat i les illes de la Gomera i La Palma a banda i banda. Al aterrar l’avió sembla que trontolla més del compte, i aquí no val passar-se de frenada ja que la pista és curta i s’acaba al mar...!
Un cop, al familiar aeroport, coincidim a la hora de recollir l’equipatge amb en Miguel Heras i la Nerea Martínez de l’equip Salomon Santiveri. Han estat convidats per l’organització i són el principals candidats a la victòria final en l’edició d’enguany de la marató. Tal com ens va avançar en Juanjo Rodríguez, “alma máter” de la carrera, l’Eladio i l’Isidro estaven esperant l’arribada de diversos atletes per traslladar-nos als nostres respectius allotjaments a Frontera, camp base de la cursa. Els conductors ens porten fins el poble de El Mocanal a 600m s.n.m. a mig camí entre Valverde i Frontera a la part nord de l’illa, on s’allotgen els cracks en una casa de turisme rural.
Nosaltres en principi dormim a l’alberg municipal, però els xófers ens avisen que actualment no està en condicions i que no hi ha aigua calenta. Per tant, serà millor que ho decidim quan vingui en Juanjo un xic més tard. Ens quedem amb el grup d’en Miguel Heras, Nerea Martínez, Alfredo Gil, Manuel Sánchez-Capitán i les respectives senyores, i la Marta Prat, una primera espasa de les curses ultra de llarga distancia, i en Josep la seva parella, que també esperen en Juanjo i amb qui compartim tertúlia durant més d’una hora.
Finalment ens instal·lem en un apartament del costat. La casa fa mesos que està tancada i la humitat dona una sensació de fredor més gran que la que fa al carrer. Després d’anar al centre a fer algunes compres al supermercat, quedem per sopar al Mesón del Norte amb en Juanjo, l’Isabel Gutiérrez, en Toni Arbonés i Sra. i la resta del grupet d’abans. A les 23h30 fem via cap al llit, cansats del viatge, després de diversos cops de cap, tot i la agradable i simpàtica sobretaula on en Juanjo ens explica anècdotes de l’illa.
L’endemà divendres, preferim anar pel nostre compte, ja que els “cracks” tenen sessió de fotos i una entrevista per Canàries TV a Frontera, i més tard volen reconèixer un tram de la cursa. Jo surto a trotar 30’ per provar les noves Asics Trabuco que encara no he estrenat. Més tard, mentre ens dirigim caminant cap a la parada del bus, per anar a Valverde amb la intenció de llogar un cotxe per visitar l’illa, una veïna la Maria Padrón, ens dona la benvinguda a peu de carrer, i comencem una conversa, explicant-li els motius de la nostra estada a l’illa, fins el punt de demanar el seu marit, que ens acompanyi amb cotxe a donar una volta.
Es nota que els residents habituals, estan desitjosos de conèixer cares noves. Des del primer moment que hem posat el peu a terra a El Hierro, hem pogut viure en primera persona el tracte exquisit i acollidor de la seva gent i que ens ha fet sentir com a casa. Està clar, que el ritme de vida aquí, és un món apart i l’ambient que es respira és molt assossegat. En poques hores a l’illa ja hem experimentat diverses mostres altruistes que no ens han passat per alt. Així doncs, en Carlos ens apropa fins al Mirador de la Peña, obra dissenyada per César Manrique, des d’on s’aprecien unes vistes impactants de la Vall del Golfo.
La seva morfologia prové d’un terreny sotmès a un enfonsament parcial d’un cràter volcànic. La meitat de l’illa es desploma de cop cap al mar, mentre que l’altre part presenta una inclinació menys acusada. Amb posterioritat ens acompanyarà fins el poble de Frontera on tenim que anar a recollir els dorsals, passant abans per una cooperativa on ens recomana que comprem l’excel·lent pinya que cultiven en aquesta zona de l’illa.
Com que volem aprofitar una mica més el dia, decidim fer dit per apropar-nos al nucli de Las Puntas, una urbanització a peu de mar on s’ubica l’Hotel Punta Grande, el més petit del mon. De seguida para un cotxe, aquest cop d’uns atletes que també fan turisme. El paisatge arran de mar és un espectacle. Les ones piquen de valent contra el mur negre de columnes de basalt que forma la costa nord de l’illa. L’hotel enmig d’una espècie d’espigó rep la fúria del gran oceà atlàntic per un costat i dels forts vents del sud per l’altre, sota una constant remor marítima.
L’establiment només dona servei per sopar, tot i així l’amo ens deixa entrar per visitar el menjador; Un autèntic museu ple de matrícules de vaixells, i de tot tipus d’estris d’època del món nàutic; Un amagatall entranyable que no deixarà a ningú indiferent!. Com que la intenció era dinar, i ja és hora parem en l’únic restaurant dels voltants on assaborim uns espaguetis a la marinera, per carregar hidrats i un plat de morena fregida! Per la tarda per fer la digestió, seguim el passeig pedestre d’uns 3 Km que voreja el litoral fins la urbanització de Las Macetas. Es tracta d’una passarel·la de fusta que sorteja el malpaís o camps de lava, amb diferents miradors.
Al acabar tenim la sort de tornar fins a Frontera amb un nou “xófer espontani”..., que ens porta fins l’Ajuntament per recollir el dorsal i escoltar la xerrada técnica. Els més de 600 participants inscrits en la 5ª edició de la Marató del Meridiano, ens dirigim a la sala de juntes on en Juanjo Rodríguez, ens detalla el recorregut, els punts d’avituallament i els trams més delicats tant a nivell tècnic com físic, així com els punts conflictius on la cursa creua la carretera i on cal tenir cura del trànsit rodat. Al finalitzar el briefing, marxem tots en bloc cap a la “Pasta Party”.
L'organització, ha montat el sopar al parking subterrani d’un supermercat, on podem degustar, formatge fumat de El Hierro per untar amb unes torrades, el pertinent plat de macarrons amb carn i tomàquet a dojo i un tiramisú casolà que farà les delícies de tots els assistents, regat amb cervesa i altres refrescs. Ben tips, cadascú va desfilant cap als seus allotjaments per descansar. Una vegada a lloc i després del típic ritual per deixar les coses preparades per l’endemà ens posem a dormir cap a les 23h30’. A les 6h sona el despertador. Toca esmorzar més del compte i hidratar-se bé, per no patir les ditxoses rampes.
A les 7h del matí l’Isabel i en Juanjo ens esperen junt amb els cracks per portar-nos cap a línia de sortida a Frontera. Un cop al poble aprofitem per anar a un bar, per tal que la Beth esmorzi tranquilament doncs ella fa la prova de 27Km i començaran aproximadament sobre les10h del matí.Mica en mica els atletes i el públic es van concentrant a la Plaça de Tigaday on està instal·lada la línia de sortida i arribada. Després de fer les presentacions, un per un i amb passadís inclòs, dels atletes de més renom que avui participen, i d’una breu descripció del seus darrers èxits es dona la sortida a les 8h30’.
Oficialment s’inicia la cursa a 1Km de distancia; Per tant aquest primer tram és neutralitzat pels carrers del poble. Una vegada als afores es dona la sortida real al inici d’una pista forestal, prèvia evacuació de líquids per part de la majoria de participants, tal com l’organització ens havia indicat que podíem fer. La cursa transita per pista ampla sense desnivell durant uns 2 Km per que es pugui estirar el grup de corredors, ja que després enfilem un corriol per terreny costerut on cal anar en fila india.
Per tant surto fort per trotar dins del grup davanter fins un punt on ens indiquen que neix el sender. La principal preocupació que tinc al cap en aquests instants és poder passar el tall del Km 15 al poble de Sabinosa, que és on hi ha la sortida de la prova de 27Km, per no trobar el trànsit d’atletes en la segona pujada forta del dia, on no hi ha quasi espai per avançar...! Això comporta que el ritme que porto sigui superior al d’altres ocasions en carreres amb un perfil altimètric semblant.
El viarany passa per punts on ha calgut recuperar el camí, fent una neteja a consciencia de matolls i arbusts que creixen de forma salvatge. Al cap de poca estona avanço a la Nerea Martínez, principal favorita a la victòria final. Caldrà mantenir-se per davant per poder superar el tall sense tenir que patir la cua de la sortida en massa de 200 atletes. Poc a poc la vaig deixant enrere i segueixo amb pas ferm cap amunt. En un parell d’ocasions travessem la carretera. A mida que anem agafant alçada es van ampliant les vistes panoràmiques, per cert molt espectaculars! A vegades tenim que caminar un pel capcots a causa de la espessa vegetació per on estem passant. La pujada al ser tant directa, obliga a fer el tradicional “Caco” (Caminar-Correr), amb trams caminant ràpid amés de 170 pulsacions i amb trams al trot en funció del pendent. Aquí més o menys tothom va al mateix ritme, i no hi ha massa moviments en la classificació.
Mes tard la cursa transita per pista forestal on destaca un gran contrast cromàtic. De la negror del ferm a la verdor de l’herba que sembla una catifa i que dóna per pensar que estem en un altre indret. En breu comencem a baixar per corriols relliscosos plens de vegetació, amb gran quantitat d’arbusts tipus laurisilva, de baixa alçada però amb molta brancada. Més endavant sortim a una pista en suau descens on es forma un grup de 6-7 atletes, que rodem a un ritme viu. Per una banda penso que vaig massa ràpid i que potser ho pagui més tard; Per l’altre tinc esperances de superar el control de pas.
Arribats a un punt on ja es veu el poble de Sabinosa, comença una forta baixada de nou per sender molt revirada on prefereixo reduir el ritme per no castigar els quàdriceps més del compte. El grup es va disgregant i em quedo pràcticament sol. La resta han tirat més fort. Només m’acompanya en Francisco Marrero, amb qui comentem detalls de l’illa. El terreny està format a trams pel conegut “picón”, roca volcànica feta miques que amb quantitat produeix una sensació semblant al descens per una tartera, però molt més uniforme.
La vista amb el mar de fons, res té a veure amb la visió que tinc quan vaig a entrenar per Collserola. Aquí no hi ha cap tipus de soroll ambiental produït per una gran ciutat, i menys a nivell de contaminació. L’atmosfera és neta i el blau marí de l’oceà s’intercala amb el blanc de l’escuma al picar contra els murs de basalt negre que conformen aquesta part de costa. En poca estona més, entro al poble de Sabinosa Km 15 al cap de 1h38’27” passant el 41è, segons el control de xip parcial. A la plaça hi ha una gran animació, en part gràcies als participants que estan a punt de prendre la sortida a la prova de 27Km, amb qui compartirem la resta de recorregut fins el final.
Una curiositat de la prova és que els kilòmetres van en ordre decreixent així tothom sap el que li queda fins el final sigui de la prova que sigui. Mentre m’hidrato a l’avituallament del poble, amb la mirada intento buscar a la Beth, que deu estar preparada per començar, però no la veig i sense perdre més temps segueixo de nou amunt. Al sortir veig en Miguel Heras que ha abandonat, i no sé que és el que ha passat. De moment, pel que a mi respecte, tot va sobre rodes.
M’he estalviat conviure amb una munió de 200 persones a la immediata pujada de 800 metres de desnivell, que transita per un caminet que ens fa guanyar metres amb celeritat. Quant només portem 1Km de pujada ens avancen al trot els primers participants que han sortit de Sabinosa. Els que fem la Marató pugem caminant per que no és qüestió de malgastar energies. Encara és molt aviat per forçar la màquina. A la reunió informativa ens van avisar que la 3ª pujada del dia que ens porta fins al Cim del Malpaso a 1.501 metres s.n.m., passava factura si un s’havia excedit abans...!
Per tant anem combinant de nou el pas ràpid amb el trot en funció del desnivell. El constant canvi de ritme, a les curses de muntanya, és un dels handicaps pels atletes més avesats a curses d’asfalt o pista, on sempre procuren portar una cadència més regular. Quan estàs enfront d’una dura pujada, el més difícil és valorar el moment en que pots tornar a trotar o quan has d’afluixar de córrer i caminar de nou. Aquesta negociació és clau per no patir un defalliment cap al final de la cursa. Un cop dalt del Mirador de Bascos, l’itinerari continua per un tram de descens entre prats d’herba verda.
A aquesta alçada el nombre de vegetació és menor a causa dels forts vents que castiguen les parts més altes de l’illa. És aquí on destaca un espècie autòctona que és el símbol de El Hierro. Estem parlant de la Sabina, conífera adaptada al rigor dels vents dominants que sembla que sobreviu recargolant-se de dolor!. És al Km 21 on podem disfrutar de la seva presencia. Aquí aprofito per fer-li una instantània al Julián Morcillo, atleta de Toledo, quan intentava fer una fotografia a la Sabina. Aquest petit impàs de temps, ha servit per veure com arribava per darrera la Nerea, que segueix sent la primera dona, fet que m’ha esperonat per intentar seguir-la una estona.
A partir d’aquí la carrera circula per una pista de terra negre, on destaquen alguns pins a peu de la mateixa que ens donen una mica d’ombra. El ritme que porta l’atleta de Pamplona, és molt constant i es deixa fer, no ofega. Passo pel Santuario de Nuestra Sra. de los Reyes (Punt de pelegrinatge de l’illa cada 4 anys) Km 24 en un temps de 2h51’40” classificat en el 42è lloc. Aquí està ubicat un dels copiosos avituallaments; Estic tirant de pinya natural, molt dolça per cert, plàtan i taronja. Estem en un dels punts calents de la cursa, on s’han apropat força locals per animar els atletes.
Només sortir ens trobem a ma esquerra els participants de la prova més curta, la de 18 Km, que estan preparats per sortir a correr. Durant els propers 10 kilòmetres fins el Km 34, cal superar el darrer obstacle important de la carrera; 800 metres més de desnivell per acabar...! És la hora de la veritat i on la cursa posarà a cadascú al seu lloc. El traçat transcorre per pista, per una banda amb trams de “jable”, terra negre dura, i per l’altre per l’anomenat “picón”, sorra volcànica granulada que frena molt el pas i a vegades obliga a caminar.
La clau és mantenir un ritme sostingut, sense alts ni baixos. Això només ho ha permès fer als atletes que s’han regulat bé, doncs ja és molta la càrrega que porten les cames. Ja fa alguns kilòmetres que estic rodant junt amb la Nerea, i l’únic pensament que tinc és poder aguantar al seu costat el màxim de temps. És una molt bona referència a seguir i es caracteritza per ser una excel·lent coneixedora de les seves forces. Per tant, sempre va de menys a més, la millor tàctica en la llarga distancia.
En aquest tram de cursa hi ha atletes de la cursa de 18Km i 27Km, que ens anem avançant mútuament. Una vegada arribem a la Cruz de los Humilladeros Km 28, recordo les paraules d’en Juanjo “D’aquí cap amunt el itinerari pot esdevenir un calvari. Tal com el seu nom indica la muntanya “humilia” al més savi!. El terreny és ple de “picón” i habitualment és on es produeixen els defalliments i les rampes”. Durant els primers compassos ja hem començat a avançar a corredors que anaven per davant i poc a poc hem guanyat posicions. El ferm, és com una espècie de grava solta que cal tractar amb molt de tacte, sense prémer l’accelerador més del compte, ja que tota la musculatura es ressent.
Sobre el Km 30 en una forta pujada, trobem un company estirat a terra enmig de la pista, exhaust intentar calmar les fortes rampes que pateix. Els mals pronòstics s’estan confirmant. Seguim avançant al trot la majoria de l’estona excepte quan la inclinació no ho permet. En Manuel Sánchez-Capitán, que estava lluitant pel podi també s’ha vist afectat, i l’hem passat sense que pogués seguir-nos el ritme. Les forces estan al límit i em noto conats de rampa als isquiotibials i als bessons, procurant que els avisos no es passin de la ratlla...!
El sol que dona de ple a aquestes hores, també en té part de culpa. A punt d’arribar al cim de Malpaso, haig d’afluixar uns instants per que les contractures van a més. Després d’uns minuts d’incertesa puc tornar a contactar amb la Nerea, en una baixada suau. Sembla que la cosa està controlada...! Ja només resten 2 o 3 Km de terreny ondulat iniciar el descens final. El paisatge a aquesta altitud sembla tret de la lluna, amb grans extensions de ferm volcànic i pins separats i sense cap ordre aparents. Les vistes són increibles i ja es veu la costa nord i el poble de Frontera uns 1.200 metres de desnivell més avall. Les primeres passes del descens són al·lucinants. Es tracta d’una baixada molt vertical per “picón” que es converteix en un fre natural ideal pels nostres peus, i que et transporta en certa manera a les tarteres del Pirineu. Un cop passem el Km 37, ens resten uns 1.000 metres de desnivell negatiu.
Ara la vegetació s’ha transformat de cop i ens endinsem de nou en un bosc de laurisilves. La baixada és molt revirada i molt ràpida a la vegada. Cal vigilar, ja que hi ha corbes molt tancades, amb risc de sortir de la traçada. Miro el rellotge i veig que pot ser factible baixar de les 5 hores! Decideixo forçar la màquina i em poso al capdavant d’un grupet de corredors. La Nerea ha quedat enrere, i jo començo a baixar cada cop més fort. En un parell d’ocasions a punt estic de tastar el terra. Per sort, només han estat ensopegades. El descens és divertit però hi ha ganes d’acabar.
A falta de poc més d’un kilòmetre un error de senyalització, em fa dubtar un moment i perdo uns segons i una posició a la classificació. El darrer kilòmetre es fa tot per asfalt; Té un gran pendent i les passes llargues que faig per recuperar la posició provoca una exagerada cremor als peus, que tenen la seva recompensa amb un meritori temps de 5h01’52”. Quasi 5’ més tard entra la Nerea Martínez com a primera classificada femenina amb un temps de 5h06’43”. A l’arribada, a la Plaça de Tigaday després de la foto de rigor amb els cracks, ens esperava una paella popular on mica en mica es van anar afegint tots els participants que finalitzaven la prova.
Gran ambient, comentant les anècdotes de la cursa amb els companys, sota un sol primaveral. Res a envejar a la meteorologia adversa de la Península on gran part del país ha estat afectat per nevades i fred de rigorós hivern.
Al cap d’un parell d’hores vaig anar a rebre la Beth que estava a punt d’acabar la seva participació a la cursa de 27Km i 1.600 metres de desnivell posititu. El temps final emprat va ésser de 6h07’23” quedant classificada en 2ª posició de la seva categoria i la 151ª de la general.
Estava molt contenta per haver completat tota la prova sense cap incidència fent de reportera fotogràfica des de dins de la cursa, per copsar l’entorn salvatge de l’illa i els seus tresors naturals. Més tard, l’organització va fer l’entrega de premis, i va ser aquí on realment la Beth es va assabentar de la seva posició final en la seva categoria, quan la van cridar pels altaveus per que pugés al podi. Un èxit del tot inesperat! Felicitats des d’aquí pel gran resultat! En acabar la festa, ja de nit s’ens va obrir la gana. No sabíem on anar a sopar. Al veure atletes canaris que feien cua en una Pensió anomenada El Guanche, vaig pensar que seria el típic restaurant casolà, i la veritat és que ho varem encertar.
L’endemà amb el cotxe de lloguer, que ens van donar després de la cursa, visitem gran part de l’illa, els seus miradors naturals, els pobles, etc... Coincidim amb en Jose Ramon Ortiz, segon classificat de la marató, en un parell de lloc obligats de visita i ens fem una foto de record. També aprofitem per tastar les aigües de l'Atlàntic, fent-nos un bany en ple més de febrer a la Cala del Tacorón, al sur de l’illa, al Mar de las Calmas. Tot un luxe per l’època de l’any. A La Restinga, poble pesquer, on coincidim amb el David i la Rosa Marrero que també volen dinar quelcom. Sortint del restaurant ens tornem a creuar amb el cracks i en Toni Arbonès i familia amb qui també hem compartit alguna estona aquests dies.
A la tarda nit aprofitem per visitar als nostres veins Maria i Carlos que tant amablement ens van ajudar. Dilluns acabem de fer la darrera volta visitant el Pozo de las Calcosas sota una mar molt brava i la Platja del Verodal, un altre meravella natural que està a l’oest de l’illa. Abans de marxar ens acomiadem d’en Juanjo Rodríguez al mateix aeroport i amb cara de pena desfem el camí cap a Barcelona, esperant tornar un altre any per aquests paratges!
Resum crónica:
Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febrer a l’illa de El Hierro. A la petita localitat de Frontera es va celebrar la V Marató del Meridiano amb 42 Km i 5.000 metres de desnivell acumulat. Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km.
GENERAL MARATÓ 42KM
PARCIALS MARATÓ 42KM
GENERAL CURSA 27KM
PARCIALS CURSA 27KM
GENERAL CURSA 18KM
VIDEO RESUM VKS 6'
VIDEO RESUM TELECANARIAS
VIDEO RESUM TELEVISION ESPANYOLA 1'
VIDEO RESUM MACARONESIA SPORT 12'
LA CURSA EN FOTOGRAMES
L’illa de El Hierro, abans del descobriment d’Amèrica era el punt més occidental del mon, i concretament a la Punta d’Orchilla, és on es va situar el Meridià 0. Ara arrel de la cursa s’ha recuperat el nom amb que es va batejar, “Isla del Meridiano”. La seva extensió de 275 kilómetres quadrats, és 4 vegades més gran que la mida de Formentera i té una població de 10.000 habitants, el que representa tan sols 36 habitants per km/2. El Hierro té 3 municipis Frontera, El Pinar i Valverde (capital), i el seu principal tret caraterístic és la seva abrupta orografia, destacant com a punt culminant el Cim de Malpaso de 1.501 metres. La seva diversitat paisatgística és un dels encants d’aquest racó en mig de l’oceà Atlàntic.La historia comença arrel de la participació d’en Toni Jofre, amic i company de curses en l’edició anterior, i del bon regust de boca que li va deixar l’experiència. Tot i la important despesa que comporta un viatge d’aquestes característiques, crec que l’esforç ha quedat més que recompensat. Unes mini vacances fora de temporada són com un bàlsam per desconectar del dia a dia.
Així doncs, dijous 3 de febrer junt amb la Beth, prenem pel matí vol direcció a l’aeroport de Tenerife Nord, on fem escala de 3 hores per continuar a la tarda amb un vol de BinterCanaries fins a Valverde (El Hierro). Abans però, quan ens dirigim de nou a embarcar, em trobo amb en Siscu Garrido i en Lluís Roset d’Igualada, amb qui hem coincidit en alguna que altre cursa de muntanya. Durant el curt vol d’escassos 30’ podem observar la esplèndida postal del Teide ben nevat i les illes de la Gomera i La Palma a banda i banda. Al aterrar l’avió sembla que trontolla més del compte, i aquí no val passar-se de frenada ja que la pista és curta i s’acaba al mar...!
Un cop, al familiar aeroport, coincidim a la hora de recollir l’equipatge amb en Miguel Heras i la Nerea Martínez de l’equip Salomon Santiveri. Han estat convidats per l’organització i són el principals candidats a la victòria final en l’edició d’enguany de la marató. Tal com ens va avançar en Juanjo Rodríguez, “alma máter” de la carrera, l’Eladio i l’Isidro estaven esperant l’arribada de diversos atletes per traslladar-nos als nostres respectius allotjaments a Frontera, camp base de la cursa. Els conductors ens porten fins el poble de El Mocanal a 600m s.n.m. a mig camí entre Valverde i Frontera a la part nord de l’illa, on s’allotgen els cracks en una casa de turisme rural.
Nosaltres en principi dormim a l’alberg municipal, però els xófers ens avisen que actualment no està en condicions i que no hi ha aigua calenta. Per tant, serà millor que ho decidim quan vingui en Juanjo un xic més tard. Ens quedem amb el grup d’en Miguel Heras, Nerea Martínez, Alfredo Gil, Manuel Sánchez-Capitán i les respectives senyores, i la Marta Prat, una primera espasa de les curses ultra de llarga distancia, i en Josep la seva parella, que també esperen en Juanjo i amb qui compartim tertúlia durant més d’una hora.
Finalment ens instal·lem en un apartament del costat. La casa fa mesos que està tancada i la humitat dona una sensació de fredor més gran que la que fa al carrer. Després d’anar al centre a fer algunes compres al supermercat, quedem per sopar al Mesón del Norte amb en Juanjo, l’Isabel Gutiérrez, en Toni Arbonés i Sra. i la resta del grupet d’abans. A les 23h30 fem via cap al llit, cansats del viatge, després de diversos cops de cap, tot i la agradable i simpàtica sobretaula on en Juanjo ens explica anècdotes de l’illa.L’endemà divendres, preferim anar pel nostre compte, ja que els “cracks” tenen sessió de fotos i una entrevista per Canàries TV a Frontera, i més tard volen reconèixer un tram de la cursa. Jo surto a trotar 30’ per provar les noves Asics Trabuco que encara no he estrenat. Més tard, mentre ens dirigim caminant cap a la parada del bus, per anar a Valverde amb la intenció de llogar un cotxe per visitar l’illa, una veïna la Maria Padrón, ens dona la benvinguda a peu de carrer, i comencem una conversa, explicant-li els motius de la nostra estada a l’illa, fins el punt de demanar el seu marit, que ens acompanyi amb cotxe a donar una volta.
La seva morfologia prové d’un terreny sotmès a un enfonsament parcial d’un cràter volcànic. La meitat de l’illa es desploma de cop cap al mar, mentre que l’altre part presenta una inclinació menys acusada. Amb posterioritat ens acompanyarà fins el poble de Frontera on tenim que anar a recollir els dorsals, passant abans per una cooperativa on ens recomana que comprem l’excel·lent pinya que cultiven en aquesta zona de l’illa.Un cop al poble de Frontera, voltem pel centre per intentar llogar un cotxe, però el servei està colapsat. No hi ha cotxes disponibles en tota l’illa.
L’allau de visitants amb motiu de la Marató ha desbordat les previsions més optimistes. Increïble! Això és un altre món! La gent funciona a un altre ritme i tothom és molt obert. L’aïllament i la minsa població, fa que encara es trobin les cases obertes de bat a bat, sense cap mena de por a la delinqüència. Aquí no ha arribat l’afany i la voràgine del capitalisme desmesurat. El tipus de terreny volcànic, l’orografia i la llunyania també en tenen gran part de culpa. Fins fa 4-5 anys per accedir a dita població calia superar un port de 1.200 metres de desnivell, ja que no hi havia cap túnel.
Al acabar tenim la sort de tornar fins a Frontera amb un nou “xófer espontani”..., que ens porta fins l’Ajuntament per recollir el dorsal i escoltar la xerrada técnica. Els més de 600 participants inscrits en la 5ª edició de la Marató del Meridiano, ens dirigim a la sala de juntes on en Juanjo Rodríguez, ens detalla el recorregut, els punts d’avituallament i els trams més delicats tant a nivell tècnic com físic, així com els punts conflictius on la cursa creua la carretera i on cal tenir cura del trànsit rodat. Al finalitzar el briefing, marxem tots en bloc cap a la “Pasta Party”.
L'organització, ha montat el sopar al parking subterrani d’un supermercat, on podem degustar, formatge fumat de El Hierro per untar amb unes torrades, el pertinent plat de macarrons amb carn i tomàquet a dojo i un tiramisú casolà que farà les delícies de tots els assistents, regat amb cervesa i altres refrescs. Ben tips, cadascú va desfilant cap als seus allotjaments per descansar. Una vegada a lloc i després del típic ritual per deixar les coses preparades per l’endemà ens posem a dormir cap a les 23h30’. A les 6h sona el despertador. Toca esmorzar més del compte i hidratar-se bé, per no patir les ditxoses rampes.
A les 7h del matí l’Isabel i en Juanjo ens esperen junt amb els cracks per portar-nos cap a línia de sortida a Frontera. Un cop al poble aprofitem per anar a un bar, per tal que la Beth esmorzi tranquilament doncs ella fa la prova de 27Km i començaran aproximadament sobre les10h del matí.Mica en mica els atletes i el públic es van concentrant a la Plaça de Tigaday on està instal·lada la línia de sortida i arribada. Després de fer les presentacions, un per un i amb passadís inclòs, dels atletes de més renom que avui participen, i d’una breu descripció del seus darrers èxits es dona la sortida a les 8h30’. 
Oficialment s’inicia la cursa a 1Km de distancia; Per tant aquest primer tram és neutralitzat pels carrers del poble. Una vegada als afores es dona la sortida real al inici d’una pista forestal, prèvia evacuació de líquids per part de la majoria de participants, tal com l’organització ens havia indicat que podíem fer. La cursa transita per pista ampla sense desnivell durant uns 2 Km per que es pugui estirar el grup de corredors, ja que després enfilem un corriol per terreny costerut on cal anar en fila india.
Per tant surto fort per trotar dins del grup davanter fins un punt on ens indiquen que neix el sender. La principal preocupació que tinc al cap en aquests instants és poder passar el tall del Km 15 al poble de Sabinosa, que és on hi ha la sortida de la prova de 27Km, per no trobar el trànsit d’atletes en la segona pujada forta del dia, on no hi ha quasi espai per avançar...! Això comporta que el ritme que porto sigui superior al d’altres ocasions en carreres amb un perfil altimètric semblant. 
El viarany passa per punts on ha calgut recuperar el camí, fent una neteja a consciencia de matolls i arbusts que creixen de forma salvatge. Al cap de poca estona avanço a la Nerea Martínez, principal favorita a la victòria final. Caldrà mantenir-se per davant per poder superar el tall sense tenir que patir la cua de la sortida en massa de 200 atletes. Poc a poc la vaig deixant enrere i segueixo amb pas ferm cap amunt. En un parell d’ocasions travessem la carretera. A mida que anem agafant alçada es van ampliant les vistes panoràmiques, per cert molt espectaculars! A vegades tenim que caminar un pel capcots a causa de la espessa vegetació per on estem passant. La pujada al ser tant directa, obliga a fer el tradicional “Caco” (Caminar-Correr), amb trams caminant ràpid amés de 170 pulsacions i amb trams al trot en funció del pendent. Aquí més o menys tothom va al mateix ritme, i no hi ha massa moviments en la classificació.
Una curiositat de la prova és que els kilòmetres van en ordre decreixent així tothom sap el que li queda fins el final sigui de la prova que sigui. Mentre m’hidrato a l’avituallament del poble, amb la mirada intento buscar a la Beth, que deu estar preparada per començar, però no la veig i sense perdre més temps segueixo de nou amunt. Al sortir veig en Miguel Heras que ha abandonat, i no sé que és el que ha passat. De moment, pel que a mi respecte, tot va sobre rodes. 
Per tant anem combinant de nou el pas ràpid amb el trot en funció del desnivell. El constant canvi de ritme, a les curses de muntanya, és un dels handicaps pels atletes més avesats a curses d’asfalt o pista, on sempre procuren portar una cadència més regular. Quan estàs enfront d’una dura pujada, el més difícil és valorar el moment en que pots tornar a trotar o quan has d’afluixar de córrer i caminar de nou. Aquesta negociació és clau per no patir un defalliment cap al final de la cursa. Un cop dalt del Mirador de Bascos, l’itinerari continua per un tram de descens entre prats d’herba verda.
A partir d’aquí la carrera circula per una pista de terra negre, on destaquen alguns pins a peu de la mateixa que ens donen una mica d’ombra. El ritme que porta l’atleta de Pamplona, és molt constant i es deixa fer, no ofega. Passo pel Santuario de Nuestra Sra. de los Reyes (Punt de pelegrinatge de l’illa cada 4 anys) Km 24 en un temps de 2h51’40” classificat en el 42è lloc. Aquí està ubicat un dels copiosos avituallaments; Estic tirant de pinya natural, molt dolça per cert, plàtan i taronja. Estem en un dels punts calents de la cursa, on s’han apropat força locals per animar els atletes. 
La clau és mantenir un ritme sostingut, sense alts ni baixos. Això només ho ha permès fer als atletes que s’han regulat bé, doncs ja és molta la càrrega que porten les cames. Ja fa alguns kilòmetres que estic rodant junt amb la Nerea, i l’únic pensament que tinc és poder aguantar al seu costat el màxim de temps. És una molt bona referència a seguir i es caracteritza per ser una excel·lent coneixedora de les seves forces. Per tant, sempre va de menys a més, la millor tàctica en la llarga distancia. 
Sobre el Km 30 en una forta pujada, trobem un company estirat a terra enmig de la pista, exhaust intentar calmar les fortes rampes que pateix. Els mals pronòstics s’estan confirmant. Seguim avançant al trot la majoria de l’estona excepte quan la inclinació no ho permet. En Manuel Sánchez-Capitán, que estava lluitant pel podi també s’ha vist afectat, i l’hem passat sense que pogués seguir-nos el ritme. Les forces estan al límit i em noto conats de rampa als isquiotibials i als bessons, procurant que els avisos no es passin de la ratlla...! 
Ara la vegetació s’ha transformat de cop i ens endinsem de nou en un bosc de laurisilves. La baixada és molt revirada i molt ràpida a la vegada. Cal vigilar, ja que hi ha corbes molt tancades, amb risc de sortir de la traçada. Miro el rellotge i veig que pot ser factible baixar de les 5 hores! Decideixo forçar la màquina i em poso al capdavant d’un grupet de corredors. La Nerea ha quedat enrere, i jo començo a baixar cada cop més fort. En un parell d’ocasions a punt estic de tastar el terra. Per sort, només han estat ensopegades. El descens és divertit però hi ha ganes d’acabar. 
A falta de poc més d’un kilòmetre un error de senyalització, em fa dubtar un moment i perdo uns segons i una posició a la classificació. El darrer kilòmetre es fa tot per asfalt; Té un gran pendent i les passes llargues que faig per recuperar la posició provoca una exagerada cremor als peus, que tenen la seva recompensa amb un meritori temps de 5h01’52”. Quasi 5’ més tard entra la Nerea Martínez com a primera classificada femenina amb un temps de 5h06’43”. A l’arribada, a la Plaça de Tigaday després de la foto de rigor amb els cracks, ens esperava una paella popular on mica en mica es van anar afegint tots els participants que finalitzaven la prova. 
Gran ambient, comentant les anècdotes de la cursa amb els companys, sota un sol primaveral. Res a envejar a la meteorologia adversa de la Península on gran part del país ha estat afectat per nevades i fred de rigorós hivern.Al cap d’un parell d’hores vaig anar a rebre la Beth que estava a punt d’acabar la seva participació a la cursa de 27Km i 1.600 metres de desnivell posititu. El temps final emprat va ésser de 6h07’23” quedant classificada en 2ª posició de la seva categoria i la 151ª de la general.
Estava molt contenta per haver completat tota la prova sense cap incidència fent de reportera fotogràfica des de dins de la cursa, per copsar l’entorn salvatge de l’illa i els seus tresors naturals. Més tard, l’organització va fer l’entrega de premis, i va ser aquí on realment la Beth es va assabentar de la seva posició final en la seva categoria, quan la van cridar pels altaveus per que pugés al podi. Un èxit del tot inesperat! Felicitats des d’aquí pel gran resultat! En acabar la festa, ja de nit s’ens va obrir la gana. No sabíem on anar a sopar. Al veure atletes canaris que feien cua en una Pensió anomenada El Guanche, vaig pensar que seria el típic restaurant casolà, i la veritat és que ho varem encertar. 
L’endemà amb el cotxe de lloguer, que ens van donar després de la cursa, visitem gran part de l’illa, els seus miradors naturals, els pobles, etc... Coincidim amb en Jose Ramon Ortiz, segon classificat de la marató, en un parell de lloc obligats de visita i ens fem una foto de record. També aprofitem per tastar les aigües de l'Atlàntic, fent-nos un bany en ple més de febrer a la Cala del Tacorón, al sur de l’illa, al Mar de las Calmas. Tot un luxe per l’època de l’any. A La Restinga, poble pesquer, on coincidim amb el David i la Rosa Marrero que també volen dinar quelcom. Sortint del restaurant ens tornem a creuar amb el cracks i en Toni Arbonès i familia amb qui també hem compartit alguna estona aquests dies. 
A la tarda nit aprofitem per visitar als nostres veins Maria i Carlos que tant amablement ens van ajudar. Dilluns acabem de fer la darrera volta visitant el Pozo de las Calcosas sota una mar molt brava i la Platja del Verodal, un altre meravella natural que està a l’oest de l’illa. Abans de marxar ens acomiadem d’en Juanjo Rodríguez al mateix aeroport i amb cara de pena desfem el camí cap a Barcelona, esperant tornar un altre any per aquests paratges!Resum crónica:
Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febrer a l’illa de El Hierro. A la petita localitat de Frontera es va celebrar la V Marató del Meridiano amb 42 Km i 5.000 metres de desnivell acumulat. Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km. Un luxe, el poder disfrutar d’unes vistes impressionants, d’un recorregut exquisit i d’un tracte meravellós per part de tota l’organització. Una prova que estar cridada a ser, si ja no ho és, una clàssica dins el panorama nacional de maratons de muntanya. Com anécdotes curioses cal dir que l’illa ostenta un record Guiness amb l’hotel més petit del món amb només 4 habitacions, que només hi ha un semàfor útil que regula el trànsit en un tunel d’un carril i que no disposa de cap sala de cinema. És un petit paradís verge, lluny d’esser explotat.
Lluís Planagumà i Grífol.
CLASSIFICACIONS:
GENERAL MARATÓ 42KM
PARCIALS MARATÓ 42KM
GENERAL CURSA 27KM
PARCIALS CURSA 27KM
GENERAL CURSA 18KM
VIDEOS:
VIDEO RESUM VKS 6'
VIDEO RESUM TELECANARIAS
VIDEO RESUM TELEVISION ESPANYOLA 1'
VIDEO RESUM MACARONESIA SPORT 12'
LA CURSA EN FOTOGRAMES
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
