ADAMELLO SKI RAID 02/04/17
El diumenge 2 d'abril ha estat la cita de la 6a edició de l'Adamello Ski Raid, una de les 3 proves de la Copa del Món de Llarga Distància pel 2017 i del calendari Grande Course, junt amb la Pierra Menta i la Mezzalama. La cursa amb format d'un dia, consta de 43Km, 4.000 metres positius i 4.200m. negatius, el que la converteix en la carrera més exigent pel seu desnivell. La prova es desenvolupa entre l'Alta Vall de Camònica (Llombardia) i la Val di Sole (Trentino-Alto Adige), per endinsar-se pel Massís de l'Adamello i les seves geleres perpetues.
El traçat de la cursa et transporta cap aquell episodi ja que es passa pel costat de diversos emblemes, amb monuments on s'hi veuen rifles, algunes bombes, zona de filats o el que més sorprèn, un canó d'alçada del calibre 149, enfilat ni més ni menys que a 3.300 metres s.n.m. dalt d'una cresta dedicada al Papa Joan Pau II. Dissabte al matí toca matinar més del compte doncs volem a les 6h15' direcció Milà - Bèrgamo. 
Prèviament dijous ja hem preparat l'equipatge que cal facturar, fent càlculs amb el material per no excedir-nos de pes. A les 4h marxem cap a l'aeroport amb l'Enric Martin, la Montse i el seu pare que ens fa de conductor. Un cop allà ens trobem en Jaume Otero i en Marc López amb qui hem programat tot el viatge junts. A la cua a punt per facturar coincidim amb en David Salamó i en Jordi Godayol i amb una altre parella de cursa, en Marc Reniu i en Jordi Almirall.
Després d'aterrar, ens dirigim amb un cotxe de lloguer cap a la localitat de Ponte di Legno a 1.250 s.n.m. per la carretera SS42. Després d'uns 110km i unes 2 hores de viatge arribem al campament base de la cursa. Al voltant del Palazzetto dello Sport, hi ha força activitat ultimant detalls i engalanant la línia d'arribada. Com que fins les 14h30 no fan l'entrega de dorsals ni de l'hotel on pernoctarem, pugem cap al Passo Tonale per lliscar una mica amb pells.
El primer que ens sorprèn és l'escassetat de neu que hi ha sobretot a cotes baixes i a les cares sud. Està clar que aquesta temporada la neu s'ha quedat a casa nostra... Com que el temps s'ha torçat i comença a nevar, aprofito per comprar uns pantalons de primaloft, que no he trobat a Barcelona, mentre en Jaume, l'Enric i en Marc fan uns metres d'activació.
Al acabar, baixem a Ponte di Legno per dinar un bon plat de pasta i un sacherino de postres, abans d'anar al pavelló. Una vegada dins, hi ha força cua i s'endarrereix el timming que teníem al cap, pensant en una possible migdiada que no serà, perquè un cop instal·lats a l'hotel, ja és hora de tornar per veure el briefing, que en gran part és més un show mediàtic i comercial, que l'explicació del recorregut en sí... 
En acabar tornem de nou a peu, cap a l'hotel Mignon on també hi ha allotjats la majoria d'equips catalans o espanyols. Després de sopar i ultimar els darrers preparatius, marxem a les 21h cap al llit, ja que demà toca matinar més del compte. A les 3h30 sona el maleït despertador i baixem a esmorzar amb la intenció de carregar el dipòsit més del compte doncs fem un càlcul aproximat d'unes 9h de cursa a gran alçada i amb una meteorologia no massa bona.
A les 4h45' sortim caminant des de l'hotel amb tots els estris, cap al telecabina que ens portarà de Ponte di Legno, fins la cota mitja de Tonalina (Cota 1.650) que és d'on surt la carrera. Al final no és necessari anar encordats per creuar les glaceres, evitant així una càrrega d'esforç extra tant pel seu pes com per la manipulació de la corda dinàmica. Una vegada a lloc, mica en mica es va omplint la línia de sortida i el speaker oficial de La Grande Course, Silvano Gadin, va escalfant motors. 
De moment ni plou, ni neva però bufa una mica de vent. A les 6h en punt, es posa en marxa un exèrcit de 700 persones formades per equips de dues persones amb l'objectiu de fer una prospecció del terreny amb esquís i pells de foca, aquesta vegada lluitant contra sí mateixos i les adversitats de l'alta muntanya, res a veure amb els combatents que van perdre la vida fa tot just 100 anys en el mateix camp de batalla per qüestions polítiques.
El Raid té tres punts de tall (
Cancello), un al Passo Presena (2h10'), l'altre al Passo de Lobbia Alta (5h15') i el darrer al Bivac Montura (7h30) que posen més pressió de lo habitual al cos, ja que cal mantenir un ritme alt durant moltes hores. Amb aquesta premissa sortim per encarar la primera pujada de 1.340 metres positius en 7Km. És negre nit encara, però no cal portar frontal doncs tota l'ascensió fins a Passo Paradiso (935m+) està il·luminada amb estaques de cera.
Cancello), un al Passo Presena (2h10'), l'altre al Passo de Lobbia Alta (5h15') i el darrer al Bivac Montura (7h30) que posen més pressió de lo habitual al cos, ja que cal mantenir un ritme alt durant moltes hores. Amb aquesta premissa sortim per encarar la primera pujada de 1.340 metres positius en 7Km. És negre nit encara, però no cal portar frontal doncs tota l'ascensió fins a Passo Paradiso (935m+) està il·luminada amb estaques de cera.
Només sortir em trepitgen un esquí i se'm surt part d'una pell, perdent a l'Enric i els companys. Amb la foscor, és impossible tenir referències d'ells, però no cal posar-se nerviós, per saber si el ritme és el bo ja que la cursa és molt llarga. Vaig fent al meu ritme tot sol aquest primer tram, que s'allargarà uns 800 metres de desnivell positius, on ja amb llum crepuscular diviso primer en Jaume amb el seu mono "estrellat" i més tard l'Enric un xic més amunt.
Estem a la part més forta de la primera pujada i per sort ara ja no guanyem metres fent traça directa per la pista sinó per la seva dreta fent conversions que em serveixen per retallar temps perdut respecte els companys. En breu arribem a Passo Paradiso (1h10') on s'aplega força gent, que ha matinat per donar-nos ànims i on finalitza "la meva particular persecució". A partir d'aquí s'obre el paisatge i progressem conjuntament per un terreny suau i poc pendent, el BunchSkimoTeam (Jaume i Marc) i el Marcòlic Power (Enric i Lluís). 
En aquest punt coincideixo també amb en Marc Reniu i el seu company Jordi Almirall que van a un ritme molt semblant. Malgrat això, no ens podem relaxar, tot i que ens resten només 400 metres de desnivell per coronar el Passo Presena "primer cancello", ja que la distància és considerable. Cal prémer l'accelerador al tram planer i aprofito per agafar la davantera lliscant ràpid i llarg, avançant a un grapat d'equips. 
En els darrers metres d'ascensió sentim en primera persona l'alè del nombrós públic que no ha volgut desaprofitar la ocasió, tot i la difícil meteorologia amb neu i poca visibilitat, per saludar i ovacionar els atletes que estem fent el nostre Via Crucis abans de Setmana Santa... Passem pel coll de Passo Presena (2.996m.) en 1h45' amb un cert marge de confort respecte a les 2h10' marcades per la organització. 
A partir d'aquí el traçat ja és totalment salvatge, sense rastre de les instal·lacions ni telefèrics que ens han acompanyat durant els primers 7Km de cursa. El primer descens d'uns 600 metres de desnivell presenta neu molt dura i trams amb molta pedra. Només sortir en un llarg flanqueig on no hi ha quasi visibilitat i on baixem força ràpid, pateixo una forta caiguda amb la mala fortuna de caure damunt d'una roca. El mal ja està fet a les primeres de canvi...! 
Mono foradat a l'alçada del maluc i una contractura i cremada important. La cuixa inflamada, ha agafat un major "pes corporal", i em dificultarà la mobilitat a la hora de posar i treure grampons a causa del dolor i tibantor. Per sort res de material trencat. Amb l'ensurt he perdut l'estela de l'Enric i vaig seguint les estaques o pals vermells a un ritme més conservador ja que van avisar al briefing que aquesta baixada era la més perillosa, amb poca base de neu i molts "taurons" amb ganes d'esgarrapar quelcom.
Passat el Rifúgio Cittá di Trento al Mandrone (2.442m.) i el seu llac (2.403m.) posem pells per iniciar la segona pujada que ens portarà fins la Boccheta dei Tre Denti (3.012m.) sota un ambient molt emboirat i fred. Aquí faig l'única fotografia en cursa, ja que no hi ha ganes de treure la càmera primer perquè el dia no acompanya i després perquè el ritme que portem és exigent. Un cop dalt cal descalçar esquís per què hi han pedres que treuen el cap i tot seguit continuem amb les pells per l'altre vessant sota una feble nevada i un ambient ventós.
En aquest punt, molts equips paren per abrigar-se com és el cas d'en Jaume i en Marc als qui ja no veurem en el que resta de cursa. Nosaltres aprofitem per avançar, malgrat que les condicions cada cop són pitjors fins arribar al Monte Mandrone (3.250m.) punt on hi ha una aglomeració d'equips que fan cua per iniciar el descens del conegut "Canalino Ski Raid". Durant l'espera ens posem el primaloft, el paravent dels guants i mengem quelcom.
 |
| Foto de l'endemà de la cursa |
I a sobre hi ha més atletes fent força al llarg del seu recorregut, provocant un estira i arronsa que cada vegada m'arracona més cap a la paret de roca, decidint tirar pel dret a la recerca de la segona opció possible... Sense poder evitar riscs externs, l'altre alternativa és baixar pel mig de la canal, posant els cinc sentits per no cometre errors i sempre amb la mirada cap enrere ja que hi ha un degoteig constant de participants que van caient per la canal i que literalment escombren tot el que troben, convertint-se en un veritable joc de bitlles humanes... 
El balanç final pel que respecta a l'Enric i a mi, és que hem sortit sans i estalvis i sense patir cap desperfecte de material, cosa que no ha passat amb altres equips que han hagut d'abandonar per la trencadissa d'esquís i pals o per contusions diverses com és el cas de la parella catalano-andalusa formada per Núria Garcia Oliver i Maria Salazar a qui han hagut d'evacuar en helicòpter, segons hem sabut hores més tard, per sort sense conseqüències greus.
Alleugerits, continuem el descens ara suau per la gelera o "Vedretta Mandrone" fins un punt on iniciem el tercer ascens del dia. Llàstima de no poder contemplar el paisatge amb tota la seva magnitud a causa del dia rúfol que fa, per què té caire de majestuós. En aquest punt coincidim amb un equip basc format per l'Àngel Olaso i Juan Mari Berakoetxea que aquest any han finalitzat la Pierra.
Aprofitem per menjar quelcom i treure'ns una capa doncs toca pujar. Amb pas ferm ens dirigim cap al segon tall horari, el Passo della Lobbia Alta (3.015m.), a tocar del Rifugio Cadutti Dell'Adamello (3.045m.) al que arribem en 4h30' després de 17.5Km de cursa, o amb un coixí de 45' de marge segons el temps màxim establert (5h15'). El té calent de l'avituallament ens reconforta i carreguem piles a base de fruits secs i gels que serà la constant de la resta de la cursa. 
Sortim del punt de control amb les pells, fent ziga-zagues entre roques però aviat haurem de posar els esquís a la motxilla ja que iniciem el tram de cresta abans de coronar Cresta Croce (3.307m.). Es tracta d'una gran creu de pedra dedicada al Papa Joan Pau II, amant de l'esquí i la muntanya, que quasi no encertem a veure doncs el temps empitjora amb l'alçada i la visibilitat és minsa durant tot el tram d'aresta que cal fer.
Tot seguit, passem per davant del famós canó 149 de la 1a Guerra Mundial, que toco amb la mà per corroborar que no és de mentida; Sembla impossible que just ara fa 100 anys poguessin realitzar la proesa de transportar un objecte de tal pes i volum, per lluitar contra l'enemic... Sense temps d'aturar-nos ja que la meteorologia no acompanya, iniciem un tram de cresta molt aèria que no podrem gaudir del tot, ja que els núvols baixos i la boira impedeixen veure a més de 10-15 metres.
Aquest any la organització, per tal d'evitar les cues que es van produir en l'anterior edició, ha assegurat els passos més compromesos amb cordes fixes i amb algun tauló de fusta que ha servit per què el pas dels atletes fos molt més fluid. A l'entrada del tram més afilat de la cresta, els controls ens han lligat els dos pals junt amb els esquís amb una goma de pollastre darrera la motxilla, per poder grimpar amb més llibertat amb l'ajuda de mans i peus, i al finalitzar s'han encarregat de treure'ls molt amablement.
Una vegada superat aquest obstacle, toca lliscar amb els esquís cara avall un primer tram curt i dret per després encarar amb pells l'immensa planúria del Pian di Neve, que es fa eterna, i on divisem davant nostre la presència d'en David Salamó i en Jordi Godayol. Serà amb diferència la part més dura de la cursa tant mentalment com físicament ja que la fatiga acumulada és important i no estem habituats a lliscar per una glacera sense quasi pendent durant 7 kilòmetres seguits.
Finalment arribem al control de pas, on hi ha una paradeta enmig del no res, de nou amb té calent i fruits secs que ens dona energia i calor corporal. No estem acostumats a tenir aquests luxes en una cursa d'esquí de muntanya, doncs normalment no hi ha avituallaments en les proves del Pirineu, al ser traçats més curts. Ara ja puc canviar l'aigua a les olives, malgrat que no ha estat fàcil moure's entre les capes de roba... fins el punt que ha anat de ben poc de pixar-me a sobre. 
Mica en mica retallo el terreny perdut respecte a l'Enric que ha continuat amb la marxa i que no pensava que m'entretindria tant. Ja fa molta estona que no veiem la traça i llisquem per intuïció seguint els pals vermells. A mitja pujada de la darrera pala, i a uns 150 metres del cim de l'Adamello, ens desviem cap a l'esquerra per accedir a un petit tall dret i estret a la roca que ens permet canviar de vessant; 
Ens trobem al famós Passo degli Italiani (3.390m.), un tram que cal desgrimpar sense grampons, a través d'una escala metàl·lica seguit d'un descens delicat en mixt que baixem assegurats amb el kit de ferrates passant per diversos llargs de corda fixa. Crec un pel agosarat, fer-nos baixar sense grampons a aquestes alçades de la pel·lícula, doncs els reflexos ja no són els mateixos, que al principi, i que més qui menys hem patit algunes relliscades. 
De cop i volta, camí del Passo Venezia, l'Enric ha hagut de parar d'urgència a causa d'un mal de ventre que ens ha fet perdre tot el que hem guanyat durant la travessa del plateau, però som un equip i cal saber esperar al company quan les coses es torçen i fins a dia d'avui crec que no ens podem queixar. Un cop superada la última pala d'uns 150 metres de desnivell a base de conversions arribem a la cota 3.230 del Passo Venezia, i iniciem el llarg i esperat descens amb esquís per la gelera del Pisgana, primer a palpentes sota una espessa boira i a mida que perdem alçada amb millor visibilitat.
En aquest tram avancem en Jordi i en David, que sembla que va un pèl cansat... i gaudim d'unes condicions de neu de gran qualitat, xalant d'allò més a la canal amb vistes al fons de la vall i als voltants del poble de Ponte di Legno. El somni d'acabar la carrera cada cop és més a prop, però cal rematar la feina i el final pinta molt dur, doncs cal fer uns 4 kilòmetres a peu ja que hi ha molt poca neu a partir de la cota 1.800.
Arribats en aquest indret, toca caminar més que córrer ja que no vull castigar més del compte el genoll dret, si vull fer el Trofeo Mezzalama que és el gran repte de la temporada, junt amb aquesta carrera. Així doncs, veiem amb resignació com ens van passant equips al trot, entre ells els del David i en Jordi i els dels bascs Àngel i Juan Mari, mentre jo em dedico a fer el que puc, sense capacitat de lluita amb aquestes regles de joc. 
Al punt d'unió de la Vall de Narcanello, amb l'Alta Vall de Camònica, trobem una pista amb neu artificial, que ens permet lliscar de nou amb els esquís durant poc menys d'un km., per finalitzar el recorregut a peu seguint en paral·lel el curs del riu Oglio. Durant els darrers metres comencem a trobar famílies passejant que han vingut a rebre amics o familiars, i que ens feliciten al crit de "Bravi Ragazzi", moment en el que no puc evitar el plor en la intimitat, fins poc abans de creuar la línia d'arribada. |
| Marcólic Power i l'Olla Team |
S'ha de tenir en compte que a l'alta muntanya, les condicions nivo-meteorològiques compliquen l'existència a les organitzacions, que han de filar molt prim per que una prova linial de llarga distància, d'alta exigència física i tècnica, pugui realitzar-se dins d'unes bones garanties de seguretat tant pels atletes com pels controls, cosa que comporta una selecció dels participants, havent d'acreditar un currículum que després avaluen. |
| BunchSkimoteam |
Després de 43Km i 9h21'14" d'aventura per un territori marcat fa un segle per la guerra, on hem hagut de lluitar igualment, encara que d'una forma més pacífica, entrem a meta en 192ª posició. Sans i estalvis i amb un gran somriure. La satisfacció és total ja que no hem tingut cap crisi en cursa, mantenint el tempo de la carrera en tot moment, malgrat les dificultats que han anat sorgint. Només arribar ens abracem amb en David i en Jordi que finalment ens han tret 8' llargs (9h12'34").
 |
| Call4Gallus |
Ara, el que més volem és que la resta de companys en cursa, també puguin gaudir de l'alegria i joia que nosaltres tenim. En Jaume i en Marc, fan cap 9' més tard (9h32'19") finalitzant en 198ª posició. Els Call4Gallus d'en Jep Serrainat i en Xavier Espinal han complert amb nota després de 9h42'11" en la 202ª posició. L'Oliana Team, d'en Marc Reniu i en Jordi Almirall també fan els deures finalitzant els 217 amb 10h08'33'. A destacar la 223ª posició dels joves Xavier Rifà i Eduard Puig en 10h21'01".
 |
| Equip FEEC I |
Molt destacada la sisena plaça de l'equip FEEC de l'Oriol Cardona i en Marc Pinsach, amb un estratosfèric temps de 5h00'30", qui assegura que és la cursa més dura que ha fet mai. El segon equip FEEC d'en Marc Solà i en Joan Reyné han fet un Top20 amb 5h56'47", mentre que els tercers catalans el Colomina 1917, d'en Gerard Garreta i l'Alex Masdeu 7h09'52" han fet el 80è. En Joan Ferrer i l'Oscar Cames, medalla de xocolata pel que fa als representants de casa, han estat els 121ens amb 7h43'45".
En acabar la cursa fem via cap a l'hotel per la preuada dutxa i tot seguit, uniformats amb la merescuda jaqueta Montura, anem a dinar amb l'Enric, en Jaume i en Marc al pavelló i ens posem al dia de les diferents fases de la cursa. En Marc ens comenta que ha sigut un dels damnificats al Canalino Ski Raid, atropellat per un altre esquiador i amb una contusió important, però sense trencar res de material, ha pogut continuar...
En acabar, tornem cap a l'hotel Mignon, per fer maletes i un canvi d'allotjament a l'hotel Garni Pegra, doncs vam fer reserva fa dies per una nit extra i tornar tranquil·lament el dilluns a la nit cap a casa. A la nit fem un sopar de germanor en una pizzeria amb la resta de companys que també han optat per marxar l'endemà. Nosaltres com que tenim el vol a última hora, aprofitem el dilluns per pujar fins al Passo Presena amb el telecabina i després estirar les cames amb les pells. Com que fa un dia espaterrant, amb la toteria surten 1.000m+ com qui no vol.
La veritat és que poder lliscar sense l'adrenalina i la pressió d'un cronòmetre també és un gran plaer i més si el dia acompanya, parant a contemplar el que ens envolta i donant gràcies un cop més, de poder gaudir d'aquest esport. Malgrat no poder pujar al llunyà Cim de l'Adamello, com a mínim ens hem fet la idea amb major claredat del terreny de joc pel que ahir vam transitar. Ja de tornada al Passo Presena, degut a la seva orientació, la neu està molt transformada i costa fer córrer els esquís cara amunt.
Un cop arribem de nou a la civilització, o sigui on els remuntadors finalitzen el seu trajecte, desapareix el silenci i la soledat de la que hem fruit durant el matí, i es trenca la idíl.lica jornada "laboral". Ara, només ens resta un descens per pistes de 1.400 metres de desnivell a través del mateix itinerari del dia de la cursa, però en sentit invers per concloure un cap de setmana llarg i intens, però que s'ha fet curt amb el que hem xalat.
Ja només resta, recollir els estris, dinar ràpid a base de pa i embotit, doncs no hi ha temps per més i iniciar el viatge de tornada en cotxe fins a Bèrgamo i posteriorment volar cap a Barcelona. Resumint, poc em pensava que aquesta temporada pogués fer activitat d'aquest nivell, tal i com tinc els genolls; Cada any costa més mantenir-se en aquesta petita-gran família que va creixent amb gent més jove i amb més empenta, i si a sobre les lesions cada vegada costen més de recuperar, és més difícil agafar aquell pic de forma que es requereix per afrontar les curses de llarga distancia.Per aquest motiu, aquesta pretemporada he decidit agafar un entrenador expert en la matèria, com és el cas de l'Eduard Barceló, al qui li estic molt agraït pel seu pla d'entrenaments. Senzillament, m'ha fet pujar un esglaó, tant pel que fa a la qualitat, com a la recuperació. També cal nomenar a la botiga d'esport de muntanya GR ZERO que des de fa un parell d'anys m'ajuden pel que correspon a material específic d'esquí de muntanya. Fer menció especial als fotògrafs oficials de la cursa o col.laboradors que han compartit les seves fotos a traves de la pàgina de facebook de la carrera i que m'ha servit per completar la crònica. I això és tot amics!!!
VIDEO ENRIC MARTIN
AIRDRONEX
VIDEO OFICIAL
VIDEO RESUM SKIMAGAZINE PART 1
VIDEO RESUM SKIMAGAZINE PART 2
Lluís Planagumà i Grífol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada