TRANSCATALUNYA'06
Com ja és tradicional, els participants, en aquesta sortida 11, ens vam trobar al Palau Reial de Pedralbes.
Mentre carregàvem màquines i bagatge amb molta cura, a la panxa del bou, anàvem repensant si no ens havíem deixat res i si en el poc que arrosegueriem hi seria tot el que ens caldria. Amb la foto immortalitzant el moment ens vam posar en marxa.
De nit arribàvem al xalet del C.E.C. de La Molina 1.560 metres s.n.m, on feia fred, i just a temps de menjar un sopar lluny de tota sofisticació. El camastre on vam dormir poc desprès, estava en la mateixa línia, “era duro suelo” i ni coixí hi havia. Abans però, un cafè i copa a la llar per anar a dormir calentets.
A les sis va sonar el despertador, poca higiene personal i minso desdejuni, i encara de nit, a les 7h25’ iniciàvem per carretera l’ascensió fins els 1.920 m. del Coll de la Creueta, enmig d’un paisatge de prats pirinencs amb cavalls pasturant, per a baixar per pista pedregosa els 600 metres de desnivell fins Castellar de N’Hug, on abans d’arribar ja havíem patit la primera punxada, d’en Marc, que ens va entretenir una estona. Amb la bici a coll i pujant escales vam veure el naixement i les Fonts del Llobregat. La segona punxada, d’en Miquel, va caure entre esglaó i esglaó.
Després d’una carretera local molt revirada arribàrem al Pla de l’Espluga a 1.200 m sota un ambient boletaire exagerat.
A partir d’aquí ens va tocar posar peu a terra i arrossegar la bici durant uns 10’ per corriols intransitables.
En un no res estàvem al Coll de Merola a 1.091 m (Km. 28).
Al refugi, pa amb tomàquet i pernil per a tothom per a no perdre temps! Taylorisme aplicat als esmorzars de btt!
El dia s’havia posat magnífic, feia sol i calor, i abans de tornar a pedalar vam desar la roba d’abric, venia pujada i la vam pujar, en alguns llocs va tocar posar peu a terra i també vam punxar, per tercer cop, repetia en Miquel.
Un cop a dalt del Coll del Faig General a 1.370 m. tocava baixada tècnica amb molt de cantos rodats, travessant un entorn salvatge i feréstec, ple de tolls d’aigua que van fer les delícies dels més morbosos.
L’ermita de Sant Esteve de la Riba, ens va indicar que tornàvem a la civilització. Creuant la Riera de Merlés amb remullada de peus inclosa vam arribar al refugi de Puigcercós al Km. 48 dins l’horari previst. Es un lloc pintoresc i solitari, on ens van servir amanida, paella, peus de porc i estofat de vedella que ens va restaurar. Sense parlar dels postres!
L’amo del temps, el guia, en Lluis, va decidir concedir-nos 15’ de becaina, decisió que va ser molt celebrada.
En engegar vam patir la quarta i última punxada del dia i, ara ho sabem també, l’última de la travessa, de la que tots menys l’agraciat, en Cesc, ens vam alegrar, ja que ens va permetre jeure 20’ en un deliciós prat, perllongant la minsa becaina que havíem fet.
Sense cap més entrebanc, treta la fortor dels purins de la zona, vam seguir per Alpens, Santa Eulàlia de Puig-Oriol i Sant Martí d’Albars, arribant a Olost de Lluçanès a 600 m s.n.m. concretament a la Fonda Sala, que era la fi del trajecte a un quart de vuit, quan ja enfosquia. En total 82 Km i 1.700 m de desnivell positiu acumulat.
Un aplaudiment col·lectiu, una birra a la terrassa, una dutxa (amb aigua freda) i un sopar casolà, però de qualitat, el lloc té una estrella Michelin (?) ens va portar a mans de Morfeo.
Com ja és tradicional, els participants, en aquesta sortida 11, ens vam trobar al Palau Reial de Pedralbes.
Mentre carregàvem màquines i bagatge amb molta cura, a la panxa del bou, anàvem repensant si no ens havíem deixat res i si en el poc que arrosegueriem hi seria tot el que ens caldria. Amb la foto immortalitzant el moment ens vam posar en marxa.
De nit arribàvem al xalet del C.E.C. de La Molina 1.560 metres s.n.m, on feia fred, i just a temps de menjar un sopar lluny de tota sofisticació. El camastre on vam dormir poc desprès, estava en la mateixa línia, “era duro suelo” i ni coixí hi havia. Abans però, un cafè i copa a la llar per anar a dormir calentets.
A les sis va sonar el despertador, poca higiene personal i minso desdejuni, i encara de nit, a les 7h25’ iniciàvem per carretera l’ascensió fins els 1.920 m. del Coll de la Creueta, enmig d’un paisatge de prats pirinencs amb cavalls pasturant, per a baixar per pista pedregosa els 600 metres de desnivell fins Castellar de N’Hug, on abans d’arribar ja havíem patit la primera punxada, d’en Marc, que ens va entretenir una estona. Amb la bici a coll i pujant escales vam veure el naixement i les Fonts del Llobregat. La segona punxada, d’en Miquel, va caure entre esglaó i esglaó.
Després d’una carretera local molt revirada arribàrem al Pla de l’Espluga a 1.200 m sota un ambient boletaire exagerat.
A partir d’aquí ens va tocar posar peu a terra i arrossegar la bici durant uns 10’ per corriols intransitables.
En un no res estàvem al Coll de Merola a 1.091 m (Km. 28).
Al refugi, pa amb tomàquet i pernil per a tothom per a no perdre temps! Taylorisme aplicat als esmorzars de btt!
El dia s’havia posat magnífic, feia sol i calor, i abans de tornar a pedalar vam desar la roba d’abric, venia pujada i la vam pujar, en alguns llocs va tocar posar peu a terra i també vam punxar, per tercer cop, repetia en Miquel.
Un cop a dalt del Coll del Faig General a 1.370 m. tocava baixada tècnica amb molt de cantos rodats, travessant un entorn salvatge i feréstec, ple de tolls d’aigua que van fer les delícies dels més morbosos.
L’ermita de Sant Esteve de la Riba, ens va indicar que tornàvem a la civilització. Creuant la Riera de Merlés amb remullada de peus inclosa vam arribar al refugi de Puigcercós al Km. 48 dins l’horari previst. Es un lloc pintoresc i solitari, on ens van servir amanida, paella, peus de porc i estofat de vedella que ens va restaurar. Sense parlar dels postres!
L’amo del temps, el guia, en Lluis, va decidir concedir-nos 15’ de becaina, decisió que va ser molt celebrada.
En engegar vam patir la quarta i última punxada del dia i, ara ho sabem també, l’última de la travessa, de la que tots menys l’agraciat, en Cesc, ens vam alegrar, ja que ens va permetre jeure 20’ en un deliciós prat, perllongant la minsa becaina que havíem fet.
Sense cap més entrebanc, treta la fortor dels purins de la zona, vam seguir per Alpens, Santa Eulàlia de Puig-Oriol i Sant Martí d’Albars, arribant a Olost de Lluçanès a 600 m s.n.m. concretament a la Fonda Sala, que era la fi del trajecte a un quart de vuit, quan ja enfosquia. En total 82 Km i 1.700 m de desnivell positiu acumulat.
Un aplaudiment col·lectiu, una birra a la terrassa, una dutxa (amb aigua freda) i un sopar casolà, però de qualitat, el lloc té una estrella Michelin (?) ens va portar a mans de Morfeo.
A l’endemà a les sis del matí diana, i a la 7h25’ pedalejant. Com era nit tancada encara, hi havia un que reclamava més que els altres i era aquest, el cronista, però ni cas, el guia deia “...l’aventura és l’aventura...”, i l’altre Miquel quasi que se la fot en un bassal.
Així va anar aixecant-se un dia ennuvolat i fred, que ho aniria sent més conforme travessàvem els boscos emboirats i humits cap a Moià (Km.32), on vam arribar gelats a esmorzar, sent la beguda més demanada el cacaolat calent.
Stop de trenta minuts i... ¡a jugar! cap a Monistrol de Calders (Km.48) , circulant pel seu paisatge característic de grans superfícies de roca i el terra de guix, penya-segats i rierols. Sense parar vam prendre direcció a Sant Llorenç de Savall, passant pel que l’incendi ha transformat en un altre paisatge, amb el sòl d’argila dominant-lo sense quasi vegetació.
La mitjana quilomètrica per hora era molt millor que el primer dia ja que el terreny era més ciclable, encara que un tram de corriols abans de Sant Llorenç Savall (Km. 60), la va empitjorar. I res de parar, cap a Castellar del Vallés (Km. 71), on en la baixada que porta el poble els més agosarats agafaren velocitats de fredor.
Aquí finalment el principi de Peter posa al guia en el seu lloc, encara que serà capaç de portar-nos a casa va ser incapaç de trobar un bar obert, solament l'inconformisme del més alcoholitzat portarà al grup a un bar on beure quelcom decent que faci baixar el bocata amb el que hem enganyat la fam.
Abans de Sabadell ja es veia la Torre de Collserola cosa que donà ànims als més esgotats. Després d’arribar a Sant Cugat del Vallés, com animes que porta el diable ens vam plantar en el Pi d’en Xandri a peu del Tibidabo.
Minuts abans en Francesc havia tornat a caure, anava tocat del peu, quasi no podia caminar però si anar en bici. Resistiria.
Pujar els 400 metres de desnivell fins les llumetes enceses de la noria del Tibidabo (Km.103) va ser un calvari que s’oblidà fàcilment quan ens vam adonar que havíem arribat...tots, sans i estalvis. Desnivell acumulat positiu del segon dia 1.950 m
Merci Lluis!
Així va anar aixecant-se un dia ennuvolat i fred, que ho aniria sent més conforme travessàvem els boscos emboirats i humits cap a Moià (Km.32), on vam arribar gelats a esmorzar, sent la beguda més demanada el cacaolat calent.
Stop de trenta minuts i... ¡a jugar! cap a Monistrol de Calders (Km.48) , circulant pel seu paisatge característic de grans superfícies de roca i el terra de guix, penya-segats i rierols. Sense parar vam prendre direcció a Sant Llorenç de Savall, passant pel que l’incendi ha transformat en un altre paisatge, amb el sòl d’argila dominant-lo sense quasi vegetació.
La mitjana quilomètrica per hora era molt millor que el primer dia ja que el terreny era més ciclable, encara que un tram de corriols abans de Sant Llorenç Savall (Km. 60), la va empitjorar. I res de parar, cap a Castellar del Vallés (Km. 71), on en la baixada que porta el poble els més agosarats agafaren velocitats de fredor.
Aquí finalment el principi de Peter posa al guia en el seu lloc, encara que serà capaç de portar-nos a casa va ser incapaç de trobar un bar obert, solament l'inconformisme del més alcoholitzat portarà al grup a un bar on beure quelcom decent que faci baixar el bocata amb el que hem enganyat la fam.
Abans de Sabadell ja es veia la Torre de Collserola cosa que donà ànims als més esgotats. Després d’arribar a Sant Cugat del Vallés, com animes que porta el diable ens vam plantar en el Pi d’en Xandri a peu del Tibidabo.
Minuts abans en Francesc havia tornat a caure, anava tocat del peu, quasi no podia caminar però si anar en bici. Resistiria.
Pujar els 400 metres de desnivell fins les llumetes enceses de la noria del Tibidabo (Km.103) va ser un calvari que s’oblidà fàcilment quan ens vam adonar que havíem arribat...tots, sans i estalvis. Desnivell acumulat positiu del segon dia 1.950 m
Merci Lluis!
Aquesta sortida la van gaudir el 7 i 8/10/06 en:
JOSEP MARIA CHAPARRO,
MARC GOMEZ,
PERE LACUEVA,
LLUIS PLANAGUMA,
GUSMA PORCAR,
RAMON MARTÍ,
JOAN JOSEP FERNANDEZ,
MIQUEL PEREZ,
FRANCESC JOSEP GARCIA,
MARC GARCIA
i MIGUEL MOLERO.
JOSEP MARIA CHAPARRO,
MARC GOMEZ,
PERE LACUEVA,
LLUIS PLANAGUMA,
GUSMA PORCAR,
RAMON MARTÍ,
JOAN JOSEP FERNANDEZ,
MIQUEL PEREZ,
FRANCESC JOSEP GARCIA,
MARC GARCIA
i MIGUEL MOLERO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada