29 d’octubre 2007

LLANÇÀ-MASNOU EN BTT 12-14/10/2007

LLANÇÀ-MASNOU EN BTT 12-14/10/2007

El passat Pont del Pilar els companys de l'Agrupació Sant Jordi vem fer la tradicional sortida de cap de setmana que des de fa 3 anys organitzem per la geografia catalana.

Aquest cop vista la impossibilitat de trobar allotjament a la ruta prevista inicialment pel Sud de Catalunya: Bonastre - La Senia, hem optat per escollir una ruta amb un ventall més ampli pel que fa a les pernoctacions, tractant-se d'un cap de setmana llarg.




Matinada del divendres 12, encara negra nit, les 5, a Palau Reial 3 bicis a la panxa de l’autocar i 3 rodes als seients, més endavant farien el mateix les 10 restants. A les 8, els tretze btteros, com un clau a Llançà, s’aixecava un dia esplèndid i més tenint en compte les pluges caigudes els dies anteriors. El nostre àngel de la guarda estava al cas! (En endavant: AG.)

En un plis plas, bicis muntades ja!...però al Sergi se li trenca una brida...un dels germans Xernánz se’n treu una d’on qui sap on i s’arregla; anem per carretera resseguint la costa fins a Port de la Selva (+0 m), fotos a la platja...que si aquest perfil meu no és el bo, que si tira una altra...som com vedettes; pujada directe per asfalt cap el Monestir de Sant Pere de Rodes (+520 m) amb vistes magnífiques sobre el Cap de Creus, la badia del Port de la Selva, i al fons cap a l’interior el Paratge Natural de les Alberes. A les 10 ja som a dalt (Km 14).

El track que vam seguir en aquesta sortida va estar baixat d’internet i no en sabíem la paternitat, encara que no ens caldria esperar gaire per a veure quin tarannà gastava el pare: ens fa baixar per la Serra de Pau 520 m de desnivell amb la bici a coll per un rierol intransitable, expressions diverses no reproduïbles van acompanyar la baixada; vam trigar 1 hora i tres quarts per a fer 5 escassos quilòmetres enmig de matolls espinosos.

En aquest interval “plàstic man” fent cabrioles sobre el precipici va caure dues vegades, i com no, va trencar dues brides del portapaquets que, altre cop, els germans Xernánz van arreglar amb freda professionalitat.

Un cop a baix, esmorzem en un lloc a Pau on no tenien ofici ni per a fer un trist bocata. Des del migdia fins les quatre de la tarda creuem la zona del golf de Roses de nord a sud. Ciclem pels canals de rec, platges i els rius La Muga i el Fluvià, que hi han entre Castelló d’Empúries (Km 31) i Sant Pere Pescador (Km 44) passant per dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb circulació lenta pels senders del parc que porten als punts d’observació de les aus, a causa del nombre de visitants al ser un dia festiu.

Fins aquí ja portàvem 7 punxades, un nombre excessiu pel nostre standard....és fa tard i comencen els nervis. El “poro” d’en Toni l’inflem 3 o 4 cops abans del dinar... L’Armentera, Viladamat, Albons, i Bellcaire d’Empordà són els pobles per on passem abans d’arribar a Torroella de Montgrí (Km 64), encongint l’estómac al olorar les flaires que surten dels diversos restaurants que anem trobant.

Travessem el riu Ter i marxem per un tram paral·lel al riu Daró fins a Gualta. I quan la gana ja era insuportable l’AG ens va proporcionar en el poble de Fontanilles (Km 70) un àpat al restaurant Can Bech que ens ho va fer oblidar tot. L’havia escollit en Lluis, un xicot que ha passat de menjar patates guarres de súper, als *** Michelin.

Acabat el dinar el temps se’ns va tirar a sobre i pedalant cap a Palamós ens va caure la nit i sense voler, vam fer una nocturna! Just abans a Palafrugell (Km 88) havia punxat el narrador, moment que va aprofitar per a dir els quatre clàssics renecs.

Durant una hora vam pedalar entre la foscor amb l’ajuda dels frontals per una pista que passa per Ermedàs i Sant Joan de Palamós.

Finalment vam arribar a la meta que es deia: Hotel Trias, un lloc agradable, però on ens van donar un sopar d’hospital que no mereixíem. En una terrassa, uns cafès i unes quantes copes van tancar el dia. S’havien fet 100 km i 1.100+.




Dissabte 13 es va aixecar radiant i amb una temperatura idònia; desprès d’una estona amb el raspallet i l’oli, les bicis tornaven a lluir com noves. No hi havia pressa l’etapa era curta: 75 km. Passades les 9 hores i amb un ritme turístic vam anar fent, passant per Sant Antoni de Calonge i Platja d’Aro fins que el desnivell ens va dir que ja havíem deixat la costa; des de Sant Feliu de Guíxols (Km 12), vam enfilar-nos cap al Coll de la Creu (+360 m) dins el Massís de l’Ardenya amb vistes al Puig Cols i Puig Gros.

A la baixada fins a Can Codolar els que anaven sobrats, van fer una mini prova d’equilibri. Es tractava d’arribar l’últim a meta. En Salvaugé, en Placueva i en Toni van fer de les seves!

El segon tram de pujada era fins a Montagut i el Puig de Cadiretes (+519 m), els primers com sempre, anaven primers, no diré noms perquè el sol fet d’anar al davant ja els compensa...i entre els altres el narrador movent la bici entre 0 km/h i quelcom més...però no gaire, en algun tram.

Una cadena trencada va partir el grup, encara que la intervenció d’en Xapi en el seu rol de mecànic, en té d’altres que no ha exercit en aquesta sortida, va solucionar ràpidament.

Quasi a dalt del cim i mentre esperàvem el reagrupament una “rave” muntanyenca, amb pastilles i porrets, què lluny els temps de les xiruques! era assetjada i escorcollada pels mossos i mosses d’esquadra, ens va entretenir.

Una hora llarga vam estar fent el beneit.

Agrupats de nou i desprès de la clàssica pregunta què c... fèieu tant d’estona per arreglar una cadena? vam fer el cim, on hi ha un munt de roques posades artísticament, ja es sabut que la natura imita l’art; la sessió de fotos va posar fi al temps del cim.

Com diu l’infiltrat d’en Bernat, el bo de les pujades és que s’acaben i ve la baixada. En la que venia a continuació la força de la gravetat ajudava de debò: una pista de sauló amb forta pendent i on no podies perdre el centre ja que si no la centrifugació de la mateixa t’expulsava cap a les sèquies laterals. Els frens xirriaven...sí, sí, uns més que altres...però tot deu els portava apretadets.

Abans d’anar a dinar que ja tocava, a l’alçada de la riera de Tossa de Mar, vam aprofitar per omplir els bidons en un camping i l’Arévalo va arreglar un radi d’en Salvaugé, reparació de 2on curs, on va mostrar una bona habilitat. El xicot també s’ha prodigat amb la geografia.

Una pujada de +200 m va definir al guanyador de la meta volant del dinar: el toni, en el (Km 46) que va ser en el restaurant El Senglar, on ens vam restaurar sense meravelles. Dinats i amb pressa per l’hora i els quilòmetres que mancaven es va decidir que en Bernat substituís al track per a portar-nos a l’hotel.

Es va lluir; com ell mateix va dir: una pista all mountain!

De Tordera (Km 60) vam endinsar-nos en les primeres estribacions del Montnegre fins a l’ermita de Sant Miquel de Vallmanya (Km 67) +200. D’aquí sortia un corriol humit i molt ciclable que moria a la riera de Santa Susanna. Ens va fer disfrutar de veritat!

Amb l’última llum del dia arribàvem al poble de Santa Susanna; ens esperava un H**** de la cadena Onabrava, on ens van fer pagar per anticipat (?) l’habitació i la beguda que vam beure al restaurant, malgrat la nostra estranyesa i reclamacions.

Un típic bufet, una passejada i uns cafès van dir adéu al dia, que ens havia donat 1500+ i 80 km.

En aquestes sortides la castedat és una constant, però sempre hi ha algú que vol pescar...ho va intentar en Gusma, però aquest cop tampoc va pillar i menys intentant-ho en l’idioma equivocat!




Diumenge 14, van haver-hi dues baixes: el Sergi que estava enyorat i el Lluis per anar a un enterrament.

A la resta, ens quedava el més dur deia en Bernat, des de 0 a +680 fins dalt el Montnegre passant per la riera de Pineda de Mar, el Sot de Sant Andreu i el Sot de Canyamars fins el Coll de Creu Casalins (Km 16) amb fortes rampes, per a trobar-nos a dalt amb un bosc de castanyers i falgueres i magnífiques vistes del Montseny, que teníem al davant.

En el Roure de Sta. Maria del Montnegre una foto ens va immortalitzar. Un sifó de (+150m) va precedir una llarga baixada que seguia el GR-92 cap a Vallgorguina (Km 33). Allà de nou començàvem a tenir gana....era l’hora.

En aquesta situació el germà del téte va recomanar una pista per pujar directes al Santuari del Corredor a +640 des de +220 en 5,7km. Com pujava!

Com la cultura és la cultura, tot i la gana vam parar a veure el Dolmen de Pedra Gentil abans de fer el Santuari.

Un cop a dalt, baixada per pista i trialeres cap a l’urbanització de Can Massuet - el Far, i per carretera, on uns quants entre ells “el de la ett” van agafar els 70 km/h., fins Dosrius (Km 50), on Pantagruel no hagués passat gana amb aquella quantitat de trossos d’animals morts i rostits i amb un all i oli superb.

A Dosrius, un va fer la digestió al sofà de casa seva: el germà del téte. Els altres guiats pel téte la van fer per la riera d’Argentona a tota pastilla. Un consell: per no tenir digestions pesades, encara que et mengis una vaca, recomano les nostres digestions bufant a 25-30 km/h.

En Bernat va dir adéu a Mataró. A partir d’aquí la ruta va transcórrer pel litoral seguint els diferents passeigs dels pobles del Maresme. La gent va anar marxant, uns al Fòrum (Km 83) , un altre a Zona Universitària, i fins a Sant Just vam arribar en Pere i jo, a les set i mitja de la tarda. Altre cop 100 km i +1300m.

El narrador no voldria acabar aquesta crònica sense agrair, malgrat el seu agnosticisme, als Deus que vetllen pels btteros, l’haver fet sense cap incidència les sis sortides que portem...i també a l’AG que me l’oblidava.

Van pedalar:

Salvador Auge
Pere Lacueva
José Mª Chaparro
Lluis Planagumà
Gusmà Porcar
Toni Jofre
Xavier Xernánz
Sergi Xernánz
Bernat Laviña
Xavier Arévalo
Sergi Martínez
Marc Gómez
Miquel Molero

Miquel Molero i Lluís Planagumà.