OSTEOPATIA DE PUBIS O PUBALGIA

OSTEOPATIA DE PUBIS O PUBALGIA

Passats 10 mesos des de la última cursa a peu a la Marató per Relleus el mes d'abril'12, encara no ha arribat el moment de tornar al "ring" i segons les sensacions, sembla que encara està lluny la meva recuperació atlèticament parlant. Han estat mesos on hi han hagut molts canvis d'estat anímic, per culpa d'una lesió crapitxosa que apareix i desapareix per art de màgia, i que es presenta fent dents de serra coincidint amb períodes de mes o menys molèsties.

Vull agrair des d'aquí la millora del meu estat físic, al treball de la Marta Soro - Osteòpata habitual que ha portat la primera part de la lesió, al Aumkar - Acupuntor, que em va treure el dolor, al Jordi Casals - Fisioterapeuta, que em va proporcionar el contacte definitiu, i sobretot a Miquel Àngel Cos - Osteòpata expert en pubalgies, que desprès d'una exploració a fons va trobar les causes del problema.

Segons l'estudi tinc uns isquiotibials excel.lents, però uns abductors insuficients, per tant cal igualar aquest desequilibri, per que sigui el menor possible. La solució es treballar al gimnàs fent una serie d'exercicis diaris per guanyar flexibilitat als abductors i adductors així com enfortir els glutis, els psoes i les lumbars. Cal destacar que alguns exercicis requereixen d'ajuda externa, per tant ha calgut matricular-me de nou al Club Natació Sant Andreu.

A primers de novembre he iniciat les rutines amb ajuda dels monitors del gimnàs, en Dani primer i la Mireia Pascual en l'actualitat que sempre estan disposats a donar un cop de ma. Durant aquest període en Miquel Àngel m'ha sotmès a 3 sessions de Cyriax als abductors, que m'han fet pensar en abandonar el córrer si desprès he de passar moments de dolor tant crític, per que em posin el cos a lloc, contribuint a millorar la flexibilitat d'aquesta part del cos. Aquest tractament consisteix en produir una nova microlesió a la part danyada, per obtenir un efecte positiu i una activació més ràpida.

La lesió ha evolucionat positivament, i ja he pogut tornar a competir sense molèsties pel que fa a l'esqui de muntanya on no hi ha impactes. Pel que fa al córrer, l'activitat més traumàtica a nivell físic, va per bon camí però encara no s'ha fet net, doncs cal consolidar la part baixa dels abdominals, el punt més feble en aquests moments, però les bases cap a la recuperació total ja són més aprop.

Lluís Planagumà i Grífol

OPEN ALTITOY TERNUA 2-3/2/2013

OPEN ALTITOY TERNUA 2-3/2/2013

Dir Altitoy, avui en dia equival a la cita anual de l'Esquí-Alpinisme de Competició per Equips als Pirineus. Una prova que aquest any ha estat seleccionada a formar part de la Grande Course, el prestigiós circuit bianual que engloba les carreres d'esquí de muntanya amb més renom d'Europa i a les que tothom aspirem a poder participar algun dia. Es tracta de proves mítiques, com les clàssiques Trofeo Mezzalama, Patrouille des Glaciers, o la Pierra Menta aquesta ultima amb quasi 30 edicions. 

El divendres just abans de mitjanit, arribem a Luz Saint Sauveur, camp base durant tot el cap de setmana. El poble és conegut sobretot per ser el punt de partida de ports de muntanya del Tour de França, com el Tourmalet, Hautacam, o Luz Ardiden. Per sort aquest cop ja sabem on està el Centre Turístic CEVEO on ens allotgem la majoria de participants, i no hem perdut més temps del compte. De moment està plovent fort, però no neva... A part de dormir poc, 5 hores curtes s'afegeix la incògnita del material nou acabat de muntar pel Marc (Ski & Mountain), que no he pogut provar per falta de temps, però crec que val la pena arriscar, tant per la seva lleugeresa i mobilitat com per la seva comoditat (Desaparició de les maleïdes llagues). A causa de les males previsions meteorològiques i de la neu acumulada dels dies anteriors, la organització ja fa dies que va desestimar els itineraris originals, un dels quals, el del dissabte, finalitzava a dalt del Cim del Midi de Bigorre, on hi arriba un telefèric que uneix les estacions de La Mongie i Bareges, en el que es coneix com l'espai esquiable Grand Tourmalet, just a sobre mateix del port de muntanya mes famós del Pirineu. 



Durant l'esmorzar en Ricard Farriol, ens explica l'itinerari previst (2.200 metres positius en 3 pujades; No cal portar ni grampons, ni arnés, ni dissipador. Així doncs després dels últims preparatius, com ajustar les botes i les pells noves, i amb més nervis que de costum, encarem els dos dies de competició. A les 7h45', surto junt amb l'Enric, la Montse i la Beth caminant des del complexe on estem allotjats fins a la plaça del poble on hi ha de l'estació d'autobusos. Ha començat a nevar i el paisatge mica en mica es va transformant en un mantell blanc. Encara no tenim el dorsals, però ens confirmen que els té en Feliu Izard a la línia de sortida.



Pugem a un dels autobusos que la organització ha posat a disposició dels participants. Ens deixa a l'entrada del poble de Betpoeuy, d'on s'iniciarà la cursa a les 9h30'. Mica en mica van arribant els 250 equips que conformen els itineraris A i B. Nosaltres tenim el Dorsal 121a i 121b. Com que la meteorologia no acompanya ens refugiem dins una sala habilitada per aixoplugar-nos del vent i la neu que cada cop pren més intensitat. Arribat el moment, passem el control d'Arva i fem les darreres fotos. A les 9h30' una multitud d'homes i dones amb esquis al peus i pells de foca adherides a la sola de l'esquí, progressen muntanya amunt tot i que el dia no acompanya. L'itinerari surt dels 900 m. d'altitud i no superarà en cap instant els 2.000 metres per preservar la seguretat dels participants. El perfil consta de 3 pujades (800, 800 i 600 m.) respectivament sota un ambient plenament hivernal.


La sortida de la cursa, com sempre és d'ofec i pulsacions altes, fruit dels nervis per intentar col·locar-se bé. Aquesta batalla la perdem d'entrada doncs sortim força enrere. La nostre filosofia és poder finalitzar dignament el recorregut i esgarrapar posicions respecte l'edició de l'any passat, encara que serà difícil ja que aquest any hi ha una trentena d'equips de primer nivell. La primera pujada serveix per comprovar les prestacions del material i la gran diferència entre una bota de referència en el seu moment com la Scarpa F1 i la línia de les Scarpa Alien, que a part d'una rebaixa de pes important destaquen per la flexibilitat de la canya per poder córrer, lliscar o crestejar amb molta més facilitat.



Una vegada hem fet les primeres voltes maries, on algú per darrera ha trencat un pal, el grup s'estira i ens permet anar pujant a ritme. A cotes baixes la visibilitat és bona i el vent és suportable a l'abric del bosc. El paisatge és de postal, amb les branques dels arbres carregades de neu, i les barraques dels pastors pràcticament enterrades. Hi ha un gruix que feia anys que no veia, però mig miler de persones estem lluitant contra les adversitats de la meteo. L'Enric marxa per davant alguna desena de metres, i això li serveix per poder ajudar-me en la transició. Es nota la meva falta d'activitat i competició dels darrers mesos... La primera pujada la fem fins la cota 1.640 en poc menys de 48'.



Tot seguit enfilem el descens, on surten a relluir els primers "problemes" amb els esquis i les botes per manca d'adaptació. Les fustes llisquen molt ràpid, i amb la neu fonda i les botes sense ajustar bé, per desconeixement dels reglatges, baixo fent estirabots i alguna que altre tombarella sense conseqüències. A la primera aterrisada ja he tallat en rodó la cinta de velcro, que serveix per ajustar la canya de la bota, amb l'afilat cantell de l'esquí. El propi ritme de cursa, em fa oblidar amb celeritat el primer disgust... La baixada finalitza al mateix punt on havíem iniciat la prova. Mentre fem la transició saludem a la Montse i la Beth que estan aguantant estoicament el temporal de neu i vent. Des de Betpouey cal fer un curt tram a peu de connexió amb esquís a la motxilla, abans de començar la segona pujada amb les pells. El traçat segueix entremig d'un bosc nu, sense fulles que poques vegades podem gaudir, ja que sempre partim d'alçades superiors amb una vegetació més alpina. Mica en mica vaig agafant el tarannà, i malgrat anar còmode i no forçar en excés el físic, em sento bastant lent respecte a la gran majoria. A mida que prenem alçada el bosc es va esclarissant i les ràfegues de vent aixequen la neu pols que ens fueteja la cara. Cal posar-se un buff de nou i a vegades girar el cap per evitar els cops d'aire.

Mentre fem la transició, a dalt de la segona pujada a 1.700 metres, em poso el paravent durant la resta de la prova, ja que se m'ha encomanat la fredor del dia. La següent baixada la faig millor, encara que els quàdriceps cremen de valent, i cada vegada van més al límit. La neu és seca i homogènia, sense canvis en el mantell, però costa d'esquiar a aquest ritme, per que les cames no estan avesades a lliscar sobre aquesta superfície sinó sobre un ferm més dur i gelat. Amb 2h'16'30" iniciem la darrera pujada del dia, que serà la més llarga de totes ja que durant molta estona transita pràcticament plana, per uns corriols encantadors, com si es tractés d'una cursa d'esquí de fons, seguint el contorn de la muntanya fins el nucli d'Artiguette, a partir d'on el desnivell es fa més notable.


Durant aquest tram de cursa, sense adonar-me'n anem augmentant el ritme avançant 7 o 8 equips, fins arribar a un punt on les forces s'estabilitzen amb els 2 equips que tenim en el punt de mira. El punt més alt de la cursa és a 2.000 metres al costat de la instal·lació del Funicular de l'Ayre dins l'estació d'esquí de Bareges. El descens que ens queda fins a meta és llarg i molt exigent físicament (Vegetació espessa i grans banyeres o solcs de més d'un metre de fondària, que han deixat els primers esquiadors). La fatiga acumulada a les cames, fa que els reflexes disminueixin i les situacions de risc, estan a l'ordre del dia. En un frec a frec intens hem superat al equip basc que teníem davant a la pujada, just en la darrera transició que ens ha portat corrent amb els esquís a la motxilla, fins el poble de Bareges on està situada la meta després de 3h55'20", després de 30 Km


A l'arribada hi ha muntat un pica-pica dins d'una sala gran on s'aglutina la major part dels corredors i familiars, ja que a l'intemperie el temps segueix sent desavinent. El servei d'autocars que l'organització ha posat per baixar a Luz St Sauveur als participants s'ha convertit per a uns més que altres en un malson. És l'únic aspecte negatiu de la cursa, ja que calia una millor coordinació, per controlar l'accés ordenat als autocars i no que és convertís en la llei del més fort... Per desgràcia nostre hem pujat al darrer servei, i per més inri només arrencar l'autocar ha trencat una de les cadenes, tenint que esperar una hora fins que el conductor ha aconseguit un joc nou. Les conseqüències d'això és que hem arribat a l'habitació a les 18h, sense dinar i sense ganes d'anar al briefing ni a la fira de material...

L'endemà ens llevem abans de les 7h després d'haver descansat quasi 9 hores. Sembla que ha parat de nevar fa poc, i en poca estona el dia comença a obrir-se. No fa gens de vent i la temperatura ha baixat bastant -7ºC. Avui sortim des de la Plaça Sant Clement de Luz St. Sauveur a 710 metres d'altitud, per afrontar 1.700m. + en 14Km (1.100, 600). Finalment s'ha decidit no culminar el Pic de Bergons i eliminar un descens cap a la vessant sud pel risc d'allaus. Per sort, em poden solucionar un problema amb la placa de la fixació que s'havia afluixat, i que no hi havia manera d'apretar. Em retrobo amb l'Enric una vegada passo el control d'Arva, després de patir uns minuts d'estrés al no recordar on havia deixat els pals arran del desajust tècnic. Abans de la sortida, en Feliu Izard anuncia el robatori de 2 parells d'esquis, els seus i els d'un equip italià. Es vol creure que ha estat un malentès, però més tard es confirma la noticia...

A les 9h es dona la sortida conjunta dels itineraris A i B amb els esquís a la motxilla. D'entrada ens toca fer els primers 200 metres de desnivell a peu, fins arribar a una pista forestal, tal com vam fer l'any passat. Com que ja coneixem el traçat sortim corrent per no perdre pistonada, fins que deixem el poble de Luz i ens endinsem en un corriol estret i costerut. La respiració s'accelera fins que diu prou, i no hi ha més remei que caminar, per regular-la. En filia índia i amb silenci, llevat del brogit de les botes i els pals amb la neu, anem avançant muntanya amunt. En poca estona ens posem els esquis i enfilem l'ascens per pista forestal, fins un punt on la traça es desvia per dins el bosc. El sol radiant il·lumina els cims del voltant que a mida que anem pujant, prenen major protagonisme. Les vistes són excepcionals i ja no queda rastre de cap núvol.


A certa alçada la vegetació desapareix i decidim amb l'Enric pujar amb la goma elàstica, per mantenir un ritme viu. Progressem per la carena amb un panorama encisador a banda i banda. No em puc estar de fer alguna foto i guardar la càmera de nou al mono. Realment és d'aquells dies que fan afició i que voldries immortalitzar tot el que els ulls observen. El color blanc és present des dels cims fins el fons de les valls. Ens trobem en el punt més estètic de la cursa on una filera de punts negres a vista d'ocell es mouen pel llom que porta cap al Pic de Bergons. Un helicòpter va filmant les evolucions dels participants, que de ben segur servirà per fer-se una idea més real del entorn on ens movem.

El públic, més abundant en aquest tram, va animant al crit de "Allez, allez" o "Aupa, oso ondo". Després de 1h39'18" arribem al Coll de Bergons a uns 1.850 m+, per iniciar el descens, amb la majoria de trams sobre neu verge, però també amb plaques de neu dura, que aprofitem per recuperar les cames. Avui amb els reglatges ajustats baixo molt més segur tot i que noto que la frescor ja no és la mateixa d'altres temps. Bàsicament em refereixo a la pèrdua de la inconsciència que abans tenia i que ara em frena a no anar tant ràpid, coses de l'edat... Me'n adono compte sobretot amb els equips que van per darrera pujant, però que són inabastables en el descens. A vegades cal un xic de bogeria i encarar la pendent sense pensar, encara cada cop em costa més, serà que em faig gran...?



Acabat el descens comencem la segona pujada amb el ganxo posat de nou. El recorregut és progressiu i sense cap dificultat tècnica per un paisatge totalment obert. Cap a la dreta encara queden els companys que fan la seva primera baixada, mentre que per l'esquerra nostre veiem el primers equips que ja es dirigeixen cap a meta a tota velocitat. Tornem a superar diversos equips al portar un ritme constant i sense fisures. Amb 2h32'28" arribem a la transició, per fer el descens final. En un schuss se'm claven les espàtules i pateixo una bona rebolcada quedant blanc de neu de cap a peus, per sort sense conseqüències.

En un punt concret, ens obliguen a treure esquís i posar-los a la motxilla ja que cal seguir un petit sender que desemboca en una pista forestal, on ens tornem a calçar els esquis per fer uns 2-3Km fins a meta que creuem amb 2h49'42". L'arribada oficial no és al poble de Luz sinó al nucli d'Astes. Junt amb la Beth i la Montse que han seguit part de la cursa, baixem xino-xano divisant a la llunyania el Pic de Midi, inconfusible amb les seves antenes a l'estil de l'Aiguille de Midi al Massís del Montblanc. Al final entrem 92ens de 125 equips inscrits després de 6h45'01" si sumem els parcials dels dos dies de cursa. Estic content per que he tornat a participar en una competició després de 10 mesos sense fer-ho i a sobre les molèsties de la pubàlgia no s'han reproduït.



Resumint la organització ha estat a l'alçada de les circumstàncies, tenint cura dels participants a causa de l'elevat risc d'allaus (4/5) i ha traçat uns itineraris espectaculars tot i ser per cotes baixes i mitges, travessant zones no massa habituals, però amb el mateix esperit aventurer de sempre. En poca estona ens dutxem i recollim els estris de la habitació. Nets i polits anem al dinar de cloenda i sense demora al finalitzar marxem del Pays Toy cap a Barcelona amb recança vist el tou de neu i amb les pales immaculades esperant a ser estrenades...

PÀGINA WEB OPEN ALTITOY TERNUA

PÀGINA WEB GRANDE COURSE

CLASSIFICACIÓ DISSABTE I DIUMENGE ITINERARI A

FOTOS DELS 2 DIES NOSTRES I D'ORGANITZADORS

VIDEO DES DE L'HELICÒPTER

VIDEO ETB

VIDEO CURSA DISSABTE

VIDEO CURSA DIUMENGE

VIDEO SORTIDA DIUMENGE


Lluís Planagumà i Grífol

MARATO DE MUNTANYA VALL DEL CONGOST 18/3/12

MARATÓ DE MUNTANYA VALL DEL CONGOST 18/3/12

El 18 de març va tenir lloc, la marató de muntanya més emblemàtica i mediàtica de Catalunya en l’actualitat, i la que ostenta el major desnivell acumulat 6.400 metres+ (3.200 m. +/-) del panorama nacional. Com és habitual, les inscripcions ens van exhaurir abans de finalitzar el període establert. El boom de les curses i els ultres de muntanya dels darrers anys, en part són culpa dels èxits internacionals assolits per atletes de la talla d’en Kilian Jornet, entre altres… 

Entre els inscrits moltes cares conegudes que no es van voler perdre la cita, excepte els companys lesionats, com és el cas d’en Jordi Martí o en Jordi Cols. Durant la setmana anterior a la prova, només vaig sortir a entrenar un dia, a causa de les molèsties al pubis que cada cop apareixen amb més freqüencia… Per fi, podria disputar per primera vegada la cursa en format Marató, ja que per un motiu o altre no havia participat des de l’edició del 2004, quan encara tenia el format de 30Km, que serà recordada per que es va córrer sota un ambient plenament hivernal amb molta neu a les cotes altes del recorregut. 

Diumenge de matinada quedem en Toni Jofre i jo amb en Jordi Martínez Rami, que ens passa a recollir per anar tots plegats cap a Aiguafreda. A les 6h del matí, ben puntuals anem camí del pavelló esportiu per recollir pitrals. Allà ja coincidim amb en Jordi Garcia, en Francesc Boada, amb en Dani Galera i la Rosa Navarro per citar als més propers…L’ambient a la línia de sortida era el de les grans ocasions amb un gran nivell d’atletes. El dia es presentava fresca primera hora, però segur que més tard el sol es faria notar… 

Una de les sorpreses agradables abans de començar, va ser trobar en Dani Roig, que portava un mes de repòs per curar una pubalgia. A les 7h es dona el tret de sortida des d'Aiguafreda que es troba a uns 450 metres s.n.m. Surto força endavant per evitar qualsevol embús al primer corriol. Per sort tenim un tram d’asfalt, i un altre de pista d’1Km aprox. que serveixen per estirar el gros del grup. En aquest punt m’emparello amb en Dani, que comenta que ha vingut a provar-se de cara al UT Serra de Tramuntana, i veure com respon el cos a les molèsties.

Jo li explico que també tinc dolors des de fa temps a la zona del pubis i que també m’ho he de fer mirar. Molt aviat deixem la pista per enfilar corriol amunt. El ritme és viu i durant una estona seguim l’estela de la Núria Picas, clara favorita a la victòria final, amb qui creuem quatre paraules. Quan retornem de nou a la pista veiem com mica en mica la Núria, es va allunyant i va guanyant metres de més. En breu passem pel Km 5 Sant Miquel de Canyelles amb 34’43” on hi ha el primer avituallament.

Després de creuar un torrent enfilem per corriol una llarga i forta pujada que ens farà guanyar 550 metres + en 3Km a través de la Serra de Picamena  que creuem d’oest a est fins a la cota 1.075 s.n.m., molt aprop del Collet del Mas. Malgrat que en Dani va uns metres més enrere, recupera terreny en el darrers metres abans d’arribar a l’avituallament de Sant Cebrià al Km 10.2 on passem en 1h11’04”. Aprofito per menjar plàtan i taronges, el meu menú típic en cursa.

Tot seguit, gaudim d’un descens entretingut per senders on es van intercalant posicions, entre els atletes que anem al mateix ritme. Durant aquest tram, començo a patir punxades sota el ventre i al pubis a causa dels impactes que provoca cada passa contra el ferm. Com que el dolor s’aguditza, he de reduir una marxa i evitar forçar del tot. Al pas pel Km 15,5 situat al Pont del Peu de Costa, hem perdut 700 metres negatius. Porto 1h40’56” en cursa. Carrego de nou piles al control per no defallir. A partir d’aquí ja no coincidiré amb en Dani que es queda un xic enrere. 




A continuació ens endinsem en una zona anomenada Paradiso, resseguint cap amunt la Riera de Vallcambrils. Es tracta d’un racó quasi inexpugnable i verge on s’aprecia que la organització ha obert pas entre la espessa vegetació, per traçar la cursa, recuperant part d’un sender que no fa massa estava perdut entre la bardissa. L’itinerari ara és un continu trenca cames, amb petites pujades i baixades que van castigant el físic sense donar-se’n compte. Arribats al Km 19,5 després de 2h13’29” i on es separen la Mitja Marató i la Marató, ens trobem en un dels punts calents de la carrera, ja que en 5Km de distancia cal afrontar 900 metres +. Estem al Pla de Llobins, als voltants de nou d’Aiguafreda. Davant nostre tenim la primera prova de foc del dia, un mur on caldrà regular les forces per no pagar-ho més tard…! 

En breu iniciem l’ascensió al Purgatori, i tal i com indica el seu nom, es forma una especie de “via crucis” format per atletes en filera que més que córrer es dediquen a caminar cap cots, amb les mans sobre les cuixes per donar-se impuls i mantenir l’equilibri en les dretes rampes. La gran majoria transitem en silenci, concentrats, escoltant la nostra respiració, per no disparar les pulsacions més del compte, ja prou altes de totes formes. 




La cursa transcorre per dins un sotabosc molt dens on pràcticament no hi entra el sol, que ja llueix amb força a aquestes hores. Al control de pas del Km 21,5 marco 2h33’16”. Durant gran part de la pujada puc compartir kilòmetres amb la Judit Casas, segona classificada femenina, que en el tram final s’escapa per davant, a l’alçada del Collet del Passarell, i que ja no tornaré a veure més…! Es aquí on m’emparello amb en Miquel Morales, conegut arrel de la Marató Hivernal de Campdevànol del passat mes de febrer, amb qui conviurem junts gran part del que resta de cursa. 

En poca estona ens presentem a Can Vellber on hi ha un nou avituallament, encara que no hem trobat ni rastre de les Voll Damm que anunciaven que hi hauria…! Després d’una suau i curta baixada fins el Collet de Sant Martí, encarem l’últim tram fins el Turó de Tagamanent, amb molta menys fluïdesa a les cames. Està clar que el Purgatori, ha passat factura i està evidenciant importants diferències de temps en la classificació. 

Els petits grups que s’havien format han disminuït el nombre d’integrants o han desaparegut. Un cop a dalt de Castell de Tagamanent, Km 26,5 amb un temps de 3h24’18” iniciem un fort descens de 4 Km, la gran majoria per corriol i evitant la pista, amb un primer tram molt tècnic i amb algun que altre molt vertical on cal mantenir l’equilibri per no caure, posant els 5 sentits, ja que els reflexes no estan al 100%. A mitja baixada em trobo al Yves que fa de control i que ens esperita amb crits d’ànim. Junt amb en Miquel, mantenim un bon ritme i anem sumant kilòmetres, però sense l’euforia de les primeres baixades…

A l’avituallament del Km 29 després de 3h45’20” coincidim amb en Jordi Martin del Diedre, que ha abandonat per culpa d’una torçada al peu. Estem als voltants del poble de Tagamanent, i després de baixar unes escales travessem la carretera C-17 per un pas subterrani. Durant uns instants trotem per una via paral·lela fins un punt on creuem el riu Congost, aquest any amb un cabdal d’aigua molt inferior al normal per aquesta època de l’any. Estem al Km 30 i encara ens queden 700 metres de desnivell positiu per salvar, que cal sumar als més de 2.300 m. que ja portem a les cames…! Hem arribat a un punt de la cursa, on caldrà armar-se de paciència. Al Km 31, cal superar un marge infernal,  que faran saltar totes les alarmes. Diverses rampes estan a punt de dir la seva.

En els propers 8 Km patiré tant física com mentalment com feia temps! Al pas pel control del Km 32 portem 4h15’24”. Tant jo com en Miquel en el tram del Sot del Bac iniciem una progressiva baixada de ritme. Tenim que lluitar contra el nostre subconscient, que vol relaxar les cames. Aquesta lleugera disminució en la cadència de cada pas, es traduirà en una pèrdua de fins a 10 posicions. La xafogor també té part de culpa, així com els dolors al pubis que han seguit donant la tabarra en gairebé tot el dia.

En el transcurs de la marató he estat reflexionant sobre el meu futur esportiu a mig plaç on no em veig acabant una prova de 166Km com l’Ehunmilak amb aquestes molèsties, per tant hauré de posar fil a l’agulla, i anar al “mecànic” per revisar chasis i motor, si vull afrontar una aventura de més de 30 hores d’esforç en condicions. Una vegada a dalt del Grau de la Trona, podem recuperar l’alè vorejant els cingles de Bertí fins el Grau de l’Avellaner, on iniciem un descens ràpid fins a la Masia de Valldeneu. Només ens resta la darrera pujada de 200 metres + que s’em travessa més del compte i que ens portarà fins el Grau del Presseguer. D’aquí fins el Grau de Can Tresquarts em deixo portar amb el pilot automàtic endollat. Quan arribo finalment al Km 39 amb 5h22’46”, sento com el cap allibera una certa pressió acumulada per la fatiga, el neguit i el malestar de la pubalgia. Els últims 3 Km em llenço muntanya avall deixant enrere en Miquel, recuperant 3 posicions i entrant a meta 36è classificat de la general i 8è de la categoria amb un temps de 5h43’05” a 8'10"/Km. 


Després de la dutxa al pavelló, torno cap a la línia d’arribada on comentem la jugada amb els diferents companys que avui han participat. Per acabar torno a Barcelona amb el cotxe de l’Albert Herrero i la companyia de nou d’en Toni Jofre.

CLASSIFICACIÓ GENERAL

VIDEO RESUM

RECORREGUT:

 

Lluís Planagumà i Grífol

LA PORTA DEL CEL'12

LA PORTA DEL CEL’12

Es tracta d'una de les travesses entre refugis de muntanya més veteranes del Pirineu. No és tant coneguda com els "Carros de Foc", però ostenta un major desnivell acumulat 11.000 metres, i transcorre entre el Pallars Sobirà i l'Arieja (Franca). Entre els dies 17 i 21 d'agost junt amb la Beth Porcar, i els companys de feina, Àlex Saldes i Carles Roca, hem realitzat la ruta gaudint d'un entorn privilegiat, encara desconegut pel gran públic, fet que li dona un caire més aventurer. El traçat que ja feia anys que estava en la recàmera d'activitats pendents ja sigui per motius meteorológics, laborals o simplement d'agenda, ha superat les expectatives.

Així doncs després d'haver rebut la confirmació de la reserva pertinent via mail i d'haver fet la paga i senyal, només calia esperar que ens acompanyés el bon temps. Divendres 17 d'agost en plena canícula i onada de calor sortim de Barcelona en direcció Tavascan on arribem sobre les 19h. Mitja hora més tard, amb una temperatura més agradable iniciem la ruta que ens portarà fins el Càmping de Graus. Sortim tot just davant de l'oficina de turisme del poble, seguint el curs del riu Tavascan.

Després de trescar 1 hora per sender i fer un curt tram de carretera que porta a la Pleta del Prat, arribem al Càmping de Graus abans que es faci fosc. En total han estat 4.5Km i 225m. de desnivell positiu. Un cop a lloc, recollim la documentació a la recepció del càmping, així com el mapa de la travessa i la samarreta d’obsequi. Cal deixar constància que la Susanna, persona de contacte de l’organització que va fer la reserva dels diferents refugis, no va tenir prou cura en la informació facilitada, doncs ens va assegurar que no podíem sopar si arribàvem més tard de les 20h. 

Aquest horari pel refugis pot valer però no pas per un establiment a peu de carretera on vàrem sopar tranquil·lament passades les 21 hores. Preguem s’ho faci mirar…! Dins del mateix càmping, hi ha una borda que serveix de dormitori comú per la gent que no porta tenda. Quan encara no havíem conciliat el primer son, un fort cop de porta ens va despertar a tots. Entre la foscor, s’obria pas un energumen que anava a palpentes donat cops a tort i a dret, maleint a “Crist i a sa mare”, amb la musica dels auriculars a tot drap. Més tard es va calmar una mica, però durant tota la nit no va parar d’anar al servei i fer la guitza, sobretot al Carles que no va aclucar l’ull en tota la nit…

CÀMPING DE GRAUS - REFUGI DE TAVASCAN 12.4KM 1.550M+ / 620M-

Després d’un esmorzar a base de pa amb tomàquet i embotit, sortim a les 8h30’ per completar l’etapa amb més desnivell positiu de tota la travessa (1.550 metres). Només començar deixem a la nostra esquerra la presa de Graus. El camí és un sender que puja còmodament seguint un rierol amb abundant vegetació a banda i banda que ens portarà fins a Noarre, un petit nucli d’estiueg, que s’accedeix a través d’una pista forestal. A partir d’aquest punt, agafem alçada ràpidament enllaçant ziga-zagues amb forta pendent que ens faran esbufegar més del compte, sobretot a l’Àlex que ha vingut amb l’intenció de deixar de fumar…!

Realment ens trobem en un tram dur, on la calor apreta de valent, tot i que és força aviat, i farà especialment feixuga la nostra marxa. Ens trobem en els dies més càlids segons els registres estadístics dels darrers anys. Sort que "Deu apreta però no ofega", i ens podem refrescar al Forat del Guerossos on fem una paradeta per recuperar forces. A partir d'aquí el paisatge s'obre i el bosc cada cop es més esclarissat. Un cop dalt d’una especie de coll arribem a la Pleta de Guerossos a la cota 2.000. 

Si mirem enrere divisem una frondosa i extensa massa forestal per on hem estat caminant les darreres dues hores. Si seguim endavant transitem per un lleu replà en baixada en direcció a un salt d’aigua que remuntem per la seva dreta fins a trobar-nos amb l’estany de la Pleta Vella. El ritme que portem és homogeni i no hi ha símptomes de defalliment, però quan divisem l’estany Blau del Mig a 2.350 metres, no podem dissimular les ànsies de fer-nos un bany com cal. Portem 7Km i 1000 metres +.

Són aproximadament la 13h del migdia, i tant en Carles com jo no dubtem a capbussar-nos dins el llac. L’aigua està freda però podria ser pitjor. L’Àlex no té cap més alternativa que tirar-se malgrat sembla que es volia fer l’orni…! Durant la parada aprofitem per menjar-nos els entrepans que teníem preparats pel sopar d'ahir. De moment ens hem creuat amb nomès tres o quatre persones. Pel que sembla i com passa moltes vegades, el protagonisme d'un cim emblemàtic, en aquest cas, la Pica d'Estats, el més alt de Catalunya, comporta que s'amontegui un volum exagerat d'excursionistes en un punt concret, cosa que no passa en les valls dels voltants que finalitzen en cims més humils. 

Després de la llarga parada, la fresca es comença a notar, i prosseguim la ruta fins el Coll de Certascan de 2.586 m. Encara ens resten 300 metres de desnivell fins el cim però ja quasi s'aprecia. El camí molt directe, puja fent ziga-zagues, per la restes d'una tartera molt descomposta, que ens fa patinar enrere més d'un cop. Finalment fem el Pic de Certascan de 2.853 metres a les 15h després de 2h58' de temps real en marxa i quasi 10Km. 

La vista des de dalt permet veure amb claredat el Montvalier (El Senyor del Couserans), el Ventolau, i el Montroig. El Verdaguer i la Pica d'Estats es distingeixen entre la llunyania. El Pic de Certascan Nord està davant nostre, en un primer terme i marca la frontera amb Franca, nomès ens separa una fàcil cresta amb tres sifons, però la resta no es deixa convèncer. L’alternativa de baixar per una llengua de neu que quasi arriba al llac de Cerstacan no ha tingut éxit…!

Marxem cap avall després de 15', ja que el cel es tapa i s' intueix alguna cortina de pluja a l'horitzó. Durant el descens de nou cap al Coll de Certascan, l'Alex apreta a córrer per la pendent i jo el segueixo des del darrera de tot. No hem pogut evitar posar-nos a prova, és el que te ser competitiu... Una vegada oberta la ferida, les hostilitats continuaran durant tota la travessa, sempre a càrrec del instigador Alex, que vol imposar la seva llei... 

Com que no hi ha pressa, i veient que s'han obert noves clarianes i fa molta xafogor,.parem a fer una nova remullada, ja molt a prop del llac de Certascan i del mateix refugi. Aquest estiu l’aigua no té la fredor d’altres anys i convida a entrar-hi més sovint. A les 17h30’ finalitzem l’etapa al Refugi de Certascan. Una vegada a lloc i instal.lats, fem una sessió d’estiraments mentre ens hidratem amb una birra. En total han estat 12.4 Km segons el Gps i el temps real invertit en moviment 3h51’ en el meu cas. 

Abans d’anar a sopar coincidim amb l’Ester i el seu marit. Ens hem vist en un altre lloc, però estem desubicats. Donant-li voltes arribem a la conclusió: Ens coneixem de la feina, però ens ha costat una bona estona adivinar-ho. Per postres, al seu marit li sóc molt familiar i resulta que vam compartir taula al Refugi de Conangles fa un parell d’anys. Curiositats de la vida! El sopar a base de llenties, amanida i cuixetes de pollastre ha servit per reposar forces, i compartir batalletes amb la resta de companys de taula, on hem conegut a la Cèlia i el Pedro, que són habituals de curses d’asfalt i muntanya, i que també fan la travessa en el mateix nombre de dies que nosaltres.

En acabar, en Jan Gamarra, el guarda del refugi, ens ha mostrat un vídeo de tota la ruta on explica detalladament cada etapa i les seves dificultats. També ven el llibre que ha publicat a través de l’editorial Alpina. L’Àlex, en Carles i la Beth s’en van a dormir i jo em quedo xerrant i mirant fotografies d’esquí de muntanya d’en Jan, amb la companyia d’en Willy (Excuiner del Refugi d’Amitges i actual guarda d’Ulldeter). Aprofito per carregar el track de les dues etapes següents que no havia pogut fer, ja que l’etapa de demà si hi ha boira és molt perdedora, encara que tot sembla presagiar que tindrem bon temps.

REFUGI DE TAVASCAN – REFUGI DE PINET (FRANÇA) 13.4KM 1350M+/ 1350M-

L’endemà després d’esmorzar sortim del refugi a les 7h45’ en direcció est, baixant per un corriol, amb una gran cascada que queda a la nostra dreta. Aquest, ens portarà fins al peu d’una canal d’herba d’uns 150 metres de desnivell que puja forta fent diagonals de punta a punta. Un cop a dalt, ens trobem al Coll de Llurri, des d’on s’observa una envejable panoràmica tot i que el dia s’ha aixecat una mica rúfol. S’albira el refugi gràcies a la seva teulada vermella amagada entre les roques.

Ens encaminem cap a l’Estany de Romedo de Dalt. La Beth i l’Àlex han pres avantatge i sembla que portin un cuet al cul. El dia no pinta massa bé i com que l’etapa és llarga i possiblement la més dura, decideixen no perdre temps. El perfil altimètric presenta unes dents de serra, que no donen opció al descans. En Carles i jo, embadalits amb el paisatge idíl·lic que forma l’illeta de l’Estany de Romedo de Dalt, perdem força estona fent fotografies i assimilant tot el que els nostres ulls poden. 

Una vegada reagrupats, cal superar una escletxa a la roca amb una corda fixa per arribar fins a l’Estany de Romedo de Baix, que voregem  per la dreta fins a la presa. He fet 4,2Km en 1h14’ de temps real, la meitat del temps total emprat (2h25’). A partir d’aquí avancem per la vall que forma el riu Guiló, on podem contemplar un bon ramat de cavalls que pasturen feliçment, per un terreny pla amb petits aiguamolls. 

Seguint les fites, iniciem forta pujada de 450 metres per una zona poc fresada, i on es habitual desorientar-se amb condicions meteorològiques adverses. 

Per sort, sembla que el dia s’està aclarint i no haurem de patir. Una vegada al coll de l’Artiga a 2.477 metres entrem a França. El nostre horari segons el llibre de ruta, cada cop es desvia més i aviat hi han apostes per adivinar l’hora d’arribada… En total portem 3h53’ per fer 6,6Km, encara que de temps efectiu només són 2h03’. Malgrat això fem una parada tècnica de 30’ per menjar quelcom, coincidint amb en Jan que ha acompanyat un tram, en Willy i la seva parella que avui volen dormir al Refugi de Vallferrera, i que ja torna de nou cap al refugi. 

També ens trobem a l’Anna i el Raul, una parella de Vitòria que també fan la mateixa ruta, però que surten molt abans del coll que nosaltres. La baixada de 350 metres és a través d’un terreny ple de blocs de granit que fa afluixar el ritme sobretot de la Beth i en Carles menys agosarats que l’Àlex i jo mateix, que agafem avantatge amb celeritat brincant com les cabres. Estem transitant per un racó del Pirineu poc explorat i molt salvatge, que a l’hivern deu fer basarda. A la cota 2.100 ens toca remuntar la tercera pujada del dia. 

Aquest cop fins la Pointe de Recós a 2.447 metres. A mitja pujada hem parat per picar quelcom amb vistes a l’Estany de Montestaure. La calor apreta de valent i de tant en tant ens remullem la gorra en algun torrent d’aigua fresca. Guanyem alçada per un terreny descompost, tipus tartera, molt dret que provoca la caiguda d’algunes pedres al nostre pas. El darrer flanqueig, transcorre per un sender poc marcat i amb un bon pati a la nostra esquerra. A l’hivern, és d’aquells punts on no pots cometre cap error si no vols anar a l’altre barri, amb més de 500 metres de pala directe.

Ja fa 6h30’ de rellotge que hem sortit, de les quals menys de la meitat són de marxa real. De fet no ens preocupa massa la hora de finalitzar l’etapa sempre i quan tinguem un plat a taula… Ens agrada impregnar-nos d’aquesta atmosfera de solitud que es respira. La Pointe de Recós és un petit pas que hi ha a l’esquerra de laPointe i del Pic de Montestaure que tanquen un circ juntament amb el Pic de Broate. Baixem per la vessant est en direcció al Picou de l’Estela. El abruptes trams d’herba provoquen alguna aterrissada de cul divertida. 

Les vistes són impressionants destacant per sobre de tot la piràmide somital de la Pointe de Montcalm (2.938 m.) al costat del Pic de Montcalm (3.077 m.), molt més arrodonit. El Refugi de Pinet, es veu de lluny, i mica en mica anirem retallant-li distancia. Quan ja tenim clar que en 10’ hi som, un espadat ens barra el pas, tenint que desfer un tros, i remuntar uns metres més, per després baixar fins el llit del torrent que porta aigua de desglaç i salvar de nou el desnivell perdut, grimpant per una paret amb l’ajuda d’un cable. 

Aquest barranc anomenat la Valleta de Barz, baixa directament del Port de Sotllo, per la vessant francesa. Encara queda una ampla llengua de neu gelada, que capta la nostra atenció. Perdem força estona mirant el seracs que es van trencant i palpant les textures llises del gel en el seu procés de fusió. El curs del riu s’ha obert pas entre la neu, formant una galeria natural subterrània que l’Alex i jo ens atrevim a creuar per dins.

Un cop superat el ressalt de roca, només ens cal fer un curt descens durant 10' fins el Refugi de Pinet (2.246 m.), que està situat davant de l’estany del mateix nom. Abans d'arribar l'Alex em repta de nou, tot i que aquest cop arriba pels pèls abans que un servidor...  En total, han estat 13.4Km i 1350m+ invertint 10h per arribar a les 17h45’. El temps de marxa a peu.segons el Gps han esta 4h32’. La sorpresa del dia, ens la donen a recepció. 

Resulta que no tenen cap reserva ni per avui ni per qualsevol altre dia, i això que vàrem pagar per evitar de trucar als diferents finals d’etapa. Per sort, ens permeten dormir al refugi lliure, que està al costat. Aclarida la nova situació, juntament amb l’Alex ens afanyem abans que faci més fresca a capbussar-nos a l’Etang de Pinet i a creuar-lo nadant d’ample a ample. Una bona manera de relaxar els músculs i de pas per treure la suor de tot el dia. 

A la terrassa del refugi hi ha força ambient esperant la hora del sopar. Al voltant del llac, diverses tendes de campanya del mateix format ens crida l’atenció. Algú ens informa que es poden llogar al mateix refugi, si un no vol carregar la seva a coll fins aquí. Avui per sopar el menú ha estat el següent: Crema de verdures que hem repetit fins la sacietat; Llom en salsa acompanyant d’arrós; Iogurt. Tot i que sabíem que el guarda del refugi té predilecció per tocar i cantar amb la seva guitarra després de sopar, avui el cansanci general ha fet que ens retiréssim a descansar més aviat.

  

REFUGI DE PINET – REFUGI DE VALLFERRERA 14.3KM 1.200M+ / 1.500M-

Malgrat que en la majoria de refugis, l’esmorzar és bastant avorrit i simple, a base de torrades i la melmelada de rigor, una tret inequívoc que delata que ens trobem a França, és que mai posen un plat a taula, sinó que deleguen el tovalló a fer el seu servei… Amb una sensació tèrmica més freda que els dies anteriors a causa del vent que bufa suaument, partim a les 7h40’ cap a la ruta dels cims de 3.000 metres. El camí puja paral·lel a la valleta de Barz per la seva esquerra fins a l’alçada de l’Etang d’Estats que ens queda als postres peus. 

Ens trobem envoltats de grans parets que encara no deixen passar els raigs del sol. Al fons a la nostra dreta s’adivina el Sotllo (3.073 m.) i la carena culminada pels Guins de l’Ase i els Guins dels Talps. A partir d’aquí, girem cap a l’esquerra per un fort pendent fins arribar a l’Etang de Montcalm (2.557 m.). Aviat es nota que avui serà una etapa molt concorreguda, a causa de la presencia de cims de primer ordre. Un mica més amunt, ens passa davant un gos que vam saludar ahir tarda al refugi. 

Es tracta d'un Pastor belga, amb ànsies de fer via. Ens esperem a que arribi la mestressa, amb qui compartirem part de la ruta fins el Pic del Montcalm. El ritme que portem es bo i agafem alçada ràpidament. En breu voregem per la dreta un estany a mig desglaç amb aquell blau turquesa tant característic que captiva totes les mirades. Aviat arribem al Coll de Cometa a 2.905 metres, des d'on es veu la Pica d'Estats. En pocs minuts estem al Coll de Riufred de 2.983 m.

La intenció és fer 3 pics de 3.000 metres i per aquest motiu ens desviem cap a l’esquerra per pujar primer el Pic de Montcalm (3.077 m.) en 2h30’, per després baixar de nou fins el coll de Riufred i continuar cap a la dreta i ascendir la Pica d’Estats ( 3.143 m). El paisatge des de la Pica (El punt més alt dels Països Catalans) és grandiós. A un cantó i a l’altre seguint la carena hi ha tres pics més de 3.000 metres. La Punta de Gavarró (3.114 m.), amb una cresta molt aèria, que cal fer amb sang freda i el Pic Rodó de la Canalbona (3.005 m.) a l’esquerra, que deixem per una altre ocasió, i el Pic Verdaguer (3.133 m) que farem sense dificultat, a la dreta.

Cal dir que hem emprat molt temps contemplant les vistes i gaudint del moment. Els Estanys d'Estats i Sotllo es veuen prou grans tota i la distancia. La agradable temperatura i l’escassetat de vent ens ha permès fer un àpat com cal a dalt del “sostre” de Catalunya. Cap a les 12h30' desfem l'ultim tram de la Pica fins el collet que hi ha abans del Pic  Verdaguer. Jo m'he quedat enrere i veig l'Alex posant-se a prova corrent fins el cim. Quan arribo al mateix punt em crida i m'incita a fer el mateix.

El rellotge ha dictat sentencia a favor d'un... (51" pel primer, 38" pel segon participant). Encara ens queda molt per finalitzar l’etapa, i com que el cel comença a enterbolir-se posem la directa cap el Coll de Cometa. Aquest cop tracem un itinerari diferent que ens deixarà una mica mes a l'esquerra del pas. A l’alçada de la Cometa d’Estats ens agafa l’aiguat barrejat amb una mica de pedra. Com que estem remuntant el Port de Sotllo (2.874 m.), preferim posar-nos el xubasquero a dalt. 

Per sort, una vegada saltem a la vessant sud del Pirineu, s’acaba la pluja i tot queda en un no res!. La baixada per la tartera comporta un nou “pique” amb l’Alex, que es fa un petit tall amb una roca, sense conseqüencies, “gajes del oficio”… La Beth i en Carles molt més conservadors s’ho miren des d’una altre perspectiva, sense posar en perill la integritat física. A les 15h fem una parada per picar quelcom als peus de l’Estany Sotllo. 

S’ha girat fresca i mirem l’aigua tot dient-nos que avui no fa, per banyar-se. El que no ens imaginàvem, és que una estona més tard, passat els Plans de Sotllo, trobaríem una serie de salts d’aigua amb la seva bassa natural que ens va captivar. El darrer obstacle del dia eren uns 50-100 metres de desnivell positiu, al Serrat d’Areste, i un llarg flanqueig abans d’encarar la baixada cap al Refugi de Vallferrera, que resulta més pesat del compte. El ferm està extramadament sec i es nota que fa molts dies que no plou amb alegria, ja que aixequem una gran polseguera al nostre pas. 

Finalment a les 6 de la tarda, i després de 10h15’ de “tute” arribem al paradís. La sessió d’estiraments i la dutxa van donar pas al sopar, que vàrem fer plegats amb la resta de companys que feien “La Porta del Cel”, compartint anècdotes del dia. L’Alex i en Carles es van encarregar de pagar el vi, tal i com mana la tradició muntanyenca, quan algú s’estrena fent un cim de 3.000 metres. El menú va ser a base de Sopa, Amanida, i Llonganissa a la brasa amb samfaina. L’endemà calia matinar més del normal, ja que es tractava de l’etapa més llarga i a part era el dia de tornada cap a Barcelona.

REFUGI VALLFERRERA – TAVASCAN 20.2KM 1.300M+ / 2.100M-

És negre nit. Fa mandra, però cal llevar-se. A les 6h, ja estem a punt  per esmorzar. A les 6h45’ sortim juntament amb la Cèlia, el Pedro, l’Anna i el Raul per completar el cercle sencer. Ja no cal fer servir el frontal i baixem cap al Pont de Boet, on agafem la pista forestal que ve del poble d’Àreu, per anar fins al parking de cotxes. Una vegada allà, baixem cap al riu Noguera de Vallferrera per creuar-lo pel Pont de la Molinassa i seguir-lo durant 30’ per la seva dreta. 

El ritme és alegre i anem tots plegats en silenci, per no malgastar energies. Arribem a un punt, on la pendent és més forta i el sender s’obre pas entre un bosc cada cop més esclarissat, símptoma de l’alçada que anem guanyant. A la Cabana de Bassello, hi ha gent dormint i continuem avançant per una zona de matolls. Si girem el cap enrere podem veure en primer pla en direcció sud, El Pic de Monteixo, famós per la cursa de muntanya “La Cuita al Sol”, i el Pic de Norís. 

El grup es disgrega pel propi ritme de cadascú, però una vegada divisem l’Estany de Baborte a 2.300 m. ens reagrupem i fem la primera de diverses fotos de grup amb l’ajuda del trípode. El sol comença a il·luminar els punts més alts del cims, i part de la carena del Pic de Baborte es reflexa dins les plàcides aigües del seu llac. Passem pel costat del Refugi lliure de Baborte, on vaig pernoctar en una altre ocasió, i ens encaminen cap al Coll de Sellente (2.488 m.).

Abans però hem aprofitat per omplir bidons, doncs avui tornarà a apretar fort la xafogor. La pujada, bastant agradable per terreny herbós primer, es transforma en una  tartera en perfectes condicions en el darrer tram. Un cop dalt del Coll de Sellente portem 7 Km en 3h07’ de travessa i parem a descansar i picar algun ganyip, mentre consultem el mapa per endevinar quin cim és La Roca Cigalera, darrera pujada de tota la ruta. A les 10h del matí, la resta de companys excepte en Carles i jo, inicien en bloc un curt descens d’uns 150 metres de desnivell. 


Nosaltres dos, sortim més tard, i malgrat veure a la resta trescar per un camí, optem per agafar una via alternativa més còmode que serveix per estalviar-nos un camp a través ple de blocs irregulars de roca. Ja reagrupats encarem el pedregam previ al Coll de la Llaguna (2.596 m.), on arribem a les 11h. El cim de la Roca Cigalera (2.668 m.) Km10, és un mirador excel·lent de gran part de la ruta d’aquests dies, que queda més al nord. 

El paisatge ha canviat radicalment, circulem per un llom de prat alpí arrodonit i ample que ens permet tenir grans panoràmiques a banda i banda. El grup respira relaxat, doncs ja només queda baixar, encara que no podem afluixar el ritme si volem arribar a casa a una hora decent. Una hora més tard estem a la Cabana de Boldís o de Ribera (2.200 m.), on ens protegim del sol abrasador que cau. Aprofitem per marcar amb la pinsa, que penja de la teulada, el darrer control de pas abans de concluir l’excursió. 


Dinem tots plegats i ens refresquem gràcies a un rierol que neix una mica més amunt. A partir d'aquest punt tornem a entrar a dins del bosc per un sender que baixa suaument i que aviat ens permet visualitzar al fons de la vall, el poble de Tavascan. Està molt lluny, però ja hi han ganes d’acabar-la. L’Alex i jo de tant en tant tornem a baixar corrent per no perdre la costum, per parar sota l’ombra del avets mentre esperem al Carles i la Beth que van més xino-xano. La resta de companys van un pel més ràpid i ens separem.

L’Alex per guanyar temps, una mica més amunt de la Borda de Castell, decideix baixar al trot fins a Tavascan, i així poder anar al Càmping de Graus a recollir l’obsequi per haver completat la travessa. Mentrestant espero a la Beth i en Carles per baixar més tranquilament. Una vegada, els hi comento em tiro muntanya avall posant a prova la meva pubalgia. Baixo els 500 metres de desnivell “a fondo” en poc més de 13’, amb bones sensacions i sense molèsties. Sembla que la cosa rutlla. 



Entrant a Tavascan a les 14h45’ encara puc veure a l’Alex que ja surt camí del càmping. Suats i acalorats, ens fem un bany reconfortant a les fredes aigües del riu amb la resta de companys que hem compartit el dia d’avui i acabem comentant les anècdotes fent un dinar de germanor en un restaurant del poble. Després de 3h i escaig de cotxe arribem de nou a la capital. Han estat 4 dies inmillorables, amb excel·lent meteorologia i millor companyia. Salut i fins la propera.

Lluís Planagumà i Grífol