CICLOTURISME PER L’ARIEJA (FRANÇA)
Aquesta Setmana Santa'10 hem aprofitat per fer una travessa circular en bicicleta tot terreny per l'Ariege (Departament de Midi-Pyrenees), en ple Pirineu francés. Finalment hem decidit fer l'itinerari integrament per asfalt, a causa de l'época i de les condicions de les pistes forestals.
Sempre he trobat que el cicloturisme o travesses en btt estàn envoltades d’una mística especial. El fet d’arribar a un poble pels teus propis medis, fent etapes no té preu. No són les mateixes sensacions si és surt a fer un itinerari circular que si és lineal o per etapes.
Aquesta modalitat comporta una serie d’imputs o fotogrames que la ment no pot assumir, ja que són moltes les imatges en les que ens fixem durant tot un dia pedalant, sobretot si és la primera visita per aquests indrets! Per tant, es converteix en tot moment en una aventura, en la que formem part de la natura (orografia, vegetació, dificultat del terreny, bellesa visual) i de tots els fenómens que s’en puguin derivar (sobretot meteorológics).
Particularment, és una de les activitats que em dona més sensació de llibertat i que em permet desconectar més ràpidament de la rutina del dia a dia.
En un principi, la travessa estava concebuda per coneixer una zona on no hi haviem estat mai fent cicloturisme, però a mesura que va anar avançant la travessa es va convertir a més en un nou filó on rascar.
L’efecte dels ports del Tour ens ha impactat de tal manera, que ens ha acabat enganxant a tots dos. I ara, ja estem pensant en nous “cols” o ports de muntanya mítics.
Està clar que pujar ports en mountain bike no té res a veure a fer-ho amb una bicicleta de carretera, peró permet afrontar-ho des d’una perspectiva més lúdica i cómode.
El fet de trobar un rétol abans d’iniciar un port on et descriu les característiques técniques de l’ascensió, et motiva a superar-lo i et fa somiar pensant en les gestes dels ciclistes professionals, que han pedalat per les mateixes carreteres. Les pintades a l’asfalt són una constant, que et fan reviure les tardes de juliol veient el Tour per televisió.
Per traçar la ruta, ens ha sigut de molta vàlua un mapa d’escala 1:100.000, on hi ha el detall just per aquest tipus de travesses.
02/04/10 TARASCON S/ARIEGE (470M) - AUDRESSEIN (510M) 75km; 5h10'; 14.4km/h; 1.000m+
A les 9h30' del matí sota un ambient assoleiat però fred iniciem la ruta sense tenir clar exactament el final d'etapa, però tenint en ment que a França, cal estar a lloc abans de les 19h per poder sopar...
Per carretera D618 sortim de Tarascon direcció Surba, Bedeilhac i Saurat. Des dels primers kilómetres vivim en primera persona, el pas del mític Tour de França, en forma de grafitis a l'asfalt amb missatges d'ànim als ciclistes. L'entorn és ple de verdor i d'aigua per tot arreu, i l'ambient dels pobles encara conserva l'autenticitat que ja s'ha perdut al nostre Pirineu. Es nota que el boom immobiliari, no ha arribat per aquestes contrades. Tot i que circulem per una via secundaria, el tarannà dels conductors és més pausat a mida que ens allunyem de Tarascon.
A partir del km 9 un rétol anuncia l'inici de Col de Port. Es tracta d'un port de poc més de 9km amb un 5,5% de pendent mig i un 8% màxim. El desnivell és de 555m+ i puja fins a (1.249m s.n.m.). El paisatge amb vistes a les muntanyes nevades del Pirineu, ens ajuda, ja que ens té distrets durant tota l’ascensió.
A mitja pujada, ja pedalem en màniga curta fins a dalt, ja que cal conservar la roba d'abric eixuta pel descens. Coronem el Col de Port (Km 18,5) amb 2h01'. Un cop al coll ens tapem amb 3 capes i xubasquero.
Només comencem a baixar, ja tenim increíbles vistes de l'esbelt Mont Valier anomenat "El Senyor del Couserans", així com del Circ de Cagateille. Just a l'altre cantó de la frontera tenim el Pallars Sobirà. Baixada esplendida fins a Massat a 650m s.n.m. (Km 32), on parem per dinar.
Són les 14h i al restaurant ja no serveixen. Optem per comprar quelcom, i disfrutem de pa amb arengades fumades!
Sortim del poble direcció Saint Girons per la tranquila carretera D618, seguint el curs del riu Arac, que va fent meandres, en suau descens.
Al pas per Castet d’Aleu, ens sobten de nou les magnífiques vistes del Mont Valier (2.838m). A peu de carretera hi ha l’Auberge l’Arac, en un racó idíl•lic, molt bufó però l’etapa seria massa curta.
Més endavant arribem a una rotonda on es pot anar cap a Seix i Oust a l’esquerra, seguir per la D618, o agafar la D3 (via asfaltada d’un sol sentit i amb menys transit, però amb diversos tunels molt estrets, no recomanable sense llums visibles als cotxes). A partir d’aquest punt, entrem a la Vall del Salat, i seguim el descens del riu Salat que desemboca al Garona.
Finalment decidim seguir per la mateixa via fins a Lacourt on prenem la D3, ara ja sense tunels fins a Saint Girons, on fem una petita visita turística pels carrers del centre históric. Aprofitem per picar alguna barreta.
Després de concretar l’allotjament d’avui, sortim a les 18h direcció Castillon en Couserans per terreny planer i en lleuger ascens. El paissatge molt verd i bucólic, amb noves vistes a la cara nord del Pirineu, des de Moulis. A les 19h arribem a Audressein, on passarem la nit.
03/04/10 AUDRESSEIN (510M) - AULUS LES BAINS (750M) 57km; 4h35'; 12.3km/h; 1.435m+
Després d’esmorzar visitem el poble que compta amb una important esglesia romànica amb frescos policromats a les voltes de l’entrada. El petit nucli es troba en la confluencia de 2 rius. El que toca l’Auberge d’Audressein on hem estat allotjats és el Lez, mentre que el Bouigane neix aprop del Col de Portet d’Aspet.
Iniciem la ruta pujant cap a Castillon en Couserans (Km 1) i Bordes sur Lez on passem al costat d’una presa,i on hi destaquen força pescadors. Un cop al poble si seguim recte ens endisem cap a la Vall de Birós, però nosaltres girem cap a l’esquerra per la Vall de Bethmale.
És el principi del Col de la Core (1.395m), port de 14km catalogat pel Tour amb un desnivell de 835m+ i amb un 5,9% de pendent mig i un 7,50% màxim.
A mida que anem pujant passem per diversos poblets, tots amb noms que recorden origens germànics, Audressein, Idrein, Villargein, Samortein. Aquest és el darrer nucli de la vall.
Cada cop les parets nevades són més aprop. A mitja pujada ens desviem uns metres per visitar el bonic llac de Bethmale. Un racó espectacular de mides molt adecuades a la vista.
Tot seguit remprenem el port, i podem llegir que el coll està tancat al trànsit, o sigui que normalment no hi treballa cap màquina llevaneus, ja que hi ha una zona molt exposada a les allaus. Un cop dalt del coll, podem dir que la via està tallada per un parell de llengues de neu que ocupen quasi els 2 carrils.
Les vistes del circ i del Tuc d’Eychelle de 2.395m són impressionants, així com de tota la vall que hem remuntat i de les ziga-zagues que hem anat superant.
Just quan coronem el Col de la Core en 2h09’ (Km 19,5), ens trobem 2 parelles de catalans que arriben amb la furgoneta des de l’altre cantó. Els hi comentem que no podràn passar d’on venim si no porten un parell de pales de neu per netejar la carretera.
Després de les fotos de rigor, baixem cap a Seix (Km 33,5) on arribem a les 15h. Cal destacar durant la baixada la presencia de roques enmig de l’asfalt que sovint es van desprenent de la muntanya.
La boira als cims ens dificulta la visió del Mont Valier, ja que ens trobem en el punt més proper en linia recta. El que també ens sorpren, és la verdor de l’entorn.
Un cop al poble fem un paradeta de 30’ per prendre un refresc i pa amb fuet i paté de campanya. A les 15h30’ sota un cel cada cop més encapotat sortim de Seix remuntant el curs del riu Salat, que neix més amunt de Salau, el darrer poble de la vall, molt aprop de la frontera i d’Alós d’Isil en linia recte.
A l’alçada del Pont de la Taule, ens desviem cap a l’esquerra per ciclar per una nova vall, la d’Ustou. Aquí, observem sobre la marxa, que moltes cases s’arrepleguen al costat dret de la Riviere Alet, i cadascuna disposa d’un pont particular per accedir a la vivenda.
Tot el recorregut és en progresiva pujada fins a Serac d’Ustou on comença el segon port del dia, el Col de la Trape (1.110m). Es tracta d’un port de 5,6km, amb un desnivell de 415m+ i amb un 7,4% de pendent mig i un 8% màxim. Les cames estan pesades, i ja no tenen la soltura del matí; Les alforges també en tenen part de culpa.
A un kilómetre del coll, hi ha una cruilla per anar a l’estació d’esquí de Guzet, amb rampes del 9%. En 1h05’ coronem el coll, després de fer una “parada técnica”.
Una nova foto, deixa constancia del nostre pas. Com que fa fresca i ja són les 18h, baixem sense entretenir-nos cap a Aulus Les Bains, amb vistes a la Vall de Garbet i a les muntanyes que sembla que juguen amb les lleis de la gravetat.
A les 18h30’ arribem al poble i ens dirigim a l’Auberge les Ousaillés, molt recomanable pel tracte, preu i qualitat del sopar. És el típic allotjament de tota la vida, amb menjar molt cassolà i amb 3 plats (Sopa de verdures, Amanida+Quiche, i Tournedó amb samfaina i pastís de patata i beichamel…) No us el perdeu, si us deixeu caure per aquests barris!
Per acabar de gaudir la jornada, ens vem dedicar a ilustrar-nos amb revistes i magazines especialitzats en muntanya, i amb reportatges sobre la historia del Tour als Pirineus.
04/04/10 AULUS LES BAINS (750M) – TARASCON S/ARIEGE 60km; 4h02'; 14,8km/h; 1.125m+
Durant tota la nit ha plogut i segueix plovent quan ens despertem. La neu es veu molt aprop des de la finestra. Calculem que la cota de neu està sobre els 900 metres. L’intenció és pujar el Port d’Agnes (1.570m) per continuar fins l’Estany de Lers (1.275 m), pujar el Port de Lers (1.517m) i tornar per Vicdessos i Tarascon.
Després d’esmorzar i veient que el temps no millora sortim i anem a l’oficina de turisme. Ens recorden que el port està tancat al trànsit i que durant la nit han caigut entre 15-20 cm de neu nova a l’estany de Lers.
A l’hivern, sempre tenen el port tancat, ja que a dalt hi ha una estació d’esquí de fons que abarca des del Col d’Agnes fins al Port de Lers, per tant no hi ha cap via de comunicació entre Aulus les Bains i Vicdessos.
Ja que és molt arriscat pujar el port perque no hi haurà cap màquina llevaneus, i ens podem trobar caminant durant més de 300 metres de desnivell amb neu als peus, decidim canviar de ruta.
Com que no m’agrada repetir itineraris, estudiem alternatives. Plou tímidament…! A les 11h sortim per tornar a Massat, via Ercé per la Vall de Garbet. i per pista asfaltada fins al Col de Sarraillé (942 m).
Per tant a Ercé deixem la carretera D32, per agafar la D132 amb fortes ziga-zagues fins a les granges de Cominac, un racó pintoresc, que et transporta encara més a la vida rural. Es tracta d’un lloc privilegiat, ja que està situat al bell mig d’un turó des d’on hi ha unes grans panoràmiques del Pirineu i de les valls de Garbet i l’Arac (Massat). Es respira molta pau i tranquilitat. El sol treu el cap per uns instants, però serà per poca estona!
A la sortida de Cominac prenem la D17 que ens portarà al Col de Sarraillé. L’ascens acumulat fins aquest punt és de 470m+.
Durant aquest tram un gos del poble ens acompanya fins dalt i ens seguéix tot i fer baixada fins a la petita població de Sarraillé, on el deixem en bones mans, perque vingui el seu amo a recollir-lo.
Seguim en suau descens, passant per diferents nuclis rurals fins arribar a Massat, on tornem a picar quelcom per menjar a la plaça de l’esglesia. Aquí tornem a mirar les possibilitats per pujar cap a l’estany de Lers i fer el Port de Lers, però el temps torna a empitjorar, i ens fa recular.
Per tant tornem a pujar el Col de Port, direcció Tarascon. Encara que aquest cop les condicions meteorológiques no tenen res a veure amb les de fa 2 dies. A partir de la cota 1.000 ja trobem neu als vorals de l’asfalt, i cada cop el paisatge es va tenyint d’un color més blanc. La pluja es va convertint en neu, sort que la intensitat no és gaire acusada.
Un cop a dalt fem la foto tot i el fred, i parem a l’únic bar-restaurant per recuperar l’alé i reconfortar el cos amb una beguda calenta. Mentre estem dins, escoltem un soroll fort, com de ràfegues de vent. Només atansar-me a la porta veig que la nevada s’està intensificant acompanyada de ventisca.
Sortim esperitats, abans que la cosa empitjori més. Durant tot el descens, anem amb la cara tapada fins dalt, ja que la neu es clava a la cara com si fossin agulles. Les ulleres s’entelen i cal fer equilibris per recuperar la visibilitat. Per sort a mitja baixada el temporal afluixa, encara que tenim el cos i sobretot mans i peus “gelats”.
A Tarascon finalitzem l’incursió en btt per l’Arieja, els 2 protagonistes de la travessa, Beth Porcar i Lluís Planagumà.
Les fotos a:
Lluís Planagumà i Grifol.
Després d'una estona, reprenem la marxa els 4 que quedàvem per pujar els 5,5 kms dels Caus, amb unes rampes considerables, sobretot en els 2 darrers kms. Val a dir que la carretera és magnífica per a la pràctica ciclista. Sense cotxes i envoltada d'una frondosa vegetació, que de tant en tant deixa veure unes maques estampes del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La ruta estava dissenyada per transcòrrer per carreteres secundàries. Ja als Caus, reomplim els bidons i mengem alguna barreta. Només queden 2 kms per coronar l'alt de l'Obac. 
Allà ens esperaven la Montse i la Heike, que havien pujat per la via tradicional. Passe una bona estona refrescant-nos i proveïnt-nos d'aigua i Coca-Cola a dojo. El Monti es "raja" allà mateix i diu que ha de ser a les 14.00 a casa. L'Albert dubta sobre què fer, i el Lluís P també, doncs tenia classe de ball per la tarda, i la cosa pintava per llarg. Jo ho tenia clar: havia vingut a parlar del meu llibre, i el meu llibre era la sortida completa. L'Albert va decidir que també la feia tota, i el Lluís, negociant amb la Beth, va bescanviar la sortida d'Andorra per la d'ahir, doncs era la darrera oportunitat de fer un bon test. 
Ens vam acomiadar de la Montse, la Heike i el Monti i els 3 darrers supervivents vam enfilalar cap a Santa Cecília. Després, un descens rapidíssim (vam agafar els 73 kms/h) ens va portar a Manresa. La calor era sufocant, i vam para a una gasolinera a preguntar per la carretera de Navarcles i a comprar un Aquarius i llaminadures. Mentre estavem bevent i menjant, se'm va acudir fer una foto de broma posant gasolina a la bici. Jo no volia treure la mànega (de la gasolina), però el Lluís, que ja sabeu com és, sí que ho va fer, amb la mala sort que el remanent de combustible que sempre queda, va ruixar els meus bidons.
Quina putada! Els vaig rentar al lavabo, però no se'n va anar tot l'olor a gasolina. Amb la sed que tenia, però, crec que m'hauria begut el que fos. Després de preguntar a 3 persones (totes foranies), vam encertar amb la carretera que duia a Sant Fruitós i Navarcles, on vam arribar de seguida. Sortint de Navarcles quedavem 11 kms fins a Talamanca, que és un port amb una pendent d'un 4-5% amb 1 km de baixada entre mig. A aquelles hores, al voltant de les 16.00, elsol era de justícia i les granotes anaven amb cantimplora. Els bidons es consumien en minuts.
Queda l'últim port. Estenalles per la part dura. Són uns 9 kms. Comencem a bon ritme, però cada cop les forces estan més minades. El més dur està al final. Costa, però coronem Estenalles, com no. 4 fotos i cap avall. En poc temps estem a Terrassa. Fa vent i s'ha de pedalar en el descens. ja només quedava fer el darrer tram , el més avorrit. Jo em pensava que ens costaria, però miraculosament, treiem forces de no sé on i fent relleus, volem a 35-38 kms/h per Les Fonts, Rubí i Molins, on arribem a les 17.43 a l'hotel Ibis. En total hem estat 7h en moviment i 2h aturats (la major part a Montserrat).
