La Haute Route "Chamonix-Zermatt"
Tota aventura d'envergadura comença amb una trucada o missatge per part d'un conegut uns quants mesos abans de portar-la a terme. Qualsevol projecte cal planificar-lo amb cura i ilusió i això és el que em va passar quan l'amic Alberto Andrés em va dir si estaria interessat en fer alguna travessa pels Alps. Feia 10 anys de la Silvretta una clàssica, que ja vaig fer amb ell i l'Ângels Paneque. Masses anys de curses des de llavors, que no m'han permès fer una travessa amb esquís de muntanya sense dorsal...
La Silvretta 2013
El 12 de desembre del 2022 entro a un grup de whatsapp, que ja indica el nom de la ruta prevista. Ni més ni menys que la travessa per excel.lència que feia tants anys que tenia en ment, però que mai havia tingut la oportunitat de fer-la per multitud de motius. La Chamonix - Zermatt, un traçat amb inici a França i final a Suïssa, a través d'un terreny de joc ple d'obstacles, amb glaceres, esquerdes, seracs, colls i cims, i que uneix els dos nuclis habitats més emblemàtics del l'arc alpí, i les dues muntanyes més mítiques el Montblanc i el Cervino o Matterhorn.
Així doncs, calia lligar dates i dies disponibles de vacances, mitjà de transport, material necessari, etc... Després de molts estira i arronsa entre tots quadrem el calendari. Finalment serem 7 membres, de les 8 o 9 persones inicials. Sembla un grup molt nombrós per fer les reserves dels refugis però la idea de tres amics, ha crescut de forma exponencial... Els companys d'aventura som d'esquerre a dreta i de dalt abaix l'Emili Llopart, en Willie el guarda del Refugi d'Ulldeter, la Maribel Morillas, en Miquel Colomer, en Jordi Surroca, l'Alberto Andrés i jo.
L'equip humà
De tots, es pot dir que només conec bé al meu colega Alberto, però entrelínies ja es respira un ambient de companyonia, aportant cadascú el seu gra de sorra en les xerrades i videoconferències que hem mantingut durant aquests mesos previs. Videos de la travessa, cróniques, experiències in situ d'alguns, tracks, mapes, pàgines web de butlletins de perill d'allaus, gruixos de neu, previsions meteorològiques, aplicacions de móbil de tot això etc, van configurant el tema de conversa.
Logística
Programa
Timming
Un cop sabem les dates que tenim disponibles, i amb una previsió meteorològica a 15 dies vista, no gaire fiable per la llunyania, la Maribel comença a trucar i fer mails per la reserva dels refugis per on passarem. Durant la segona quinzena de març ho tenim tot lligat i el 9 d'abril, just després de Setmana Santa, és el dia previst per iniciar la aventura, però tres dies abans de sortir la meteorologia sembla que no acompanyarà i a sobre s'han produit diversos accidents mortals per allaus al Massís del Montblanc...
Hi han entre 3 i 4 metres de neu acumulada en alguns colls per on hem de passar, i decidim ajornar la travessa una setmana per veure si millora la estabibilitat del mantell i si tenim una meteorologia més benévola. Cal anular la feina feta, mirar de nou les previsions meteorológiques, i quan s'obri una finestra de bon temps, tornar a iniciar la ronda de mails i trucades per fer les reserves del refugis. Aquest cop comparteixo aquesta tasca amb la Maribel.
Una feina que fem per partida doble, per assegurar entre un i l'altre les places que ens manquen confirmar, a l'espera d'obtenir el sí definitiu per 7 persones i pels 4 refugis on pernoctarem (Trient, Prafleuri, Dix, i Vignettes). Sense places assegurades no ens plategem viatjar cap als Alps però gràcies a algunes baixes d'última hora, la llista d'espera passa de ser una quimera a una realitat, i finalment podem sortir de Catalunya el dissabte 16 d'abril.
La comitiva està formada per dues furgonetes (Maribel, Jordi, Miquel i Emili) que han sortit a primera hora del matí, i (Alberto, Willie, i Lluís) que anem per darrere. Cap a les 20h de la tarda ens trobem a Chamonix i posem cares als noms del grup de whatsapp. Els companys que han arribat abans a "La Meca del alpinisme", han anat a la oficina de turisme per tenir informació de primera mà i la persona que els ha atès, els hi ha donat a entendre que anar a fer la ruta per lliure i sense guia era molt perillós. Està clar que no es cap tonteria, però que també escombren molt cap a casa...
.JPG)
Sembla que hem arribat a Chamonix...
És cert que a gran part d'Europa la cultura del guiatge està molt més extesa que a casa nostra i la majoria de grups que fan la "Haute Route" van a través d'alguna agència especialitzada i/o amb guia professional, cosa que nosaltres ni ens ho hem plantejat. No som novells i portem anys en aquest circ tant pel que fa a la condició física requerida com a la progressió hivernal per terrenys alpins, però tampoc tenim cap títol que ens doni una acreditació.
.JPG)
Mapa de la zona
La confiança en les nostres possibilitats, així com la experiència en altres saraus de l'estil, ens dóna una garantia extra per poder ser autónoms en aquest medi hostil i canviant, i prendre decisions malgrat que ningú per molts coneixements que tingui es pugui lliurar de perills imprevistos. Per uns instants els retrets de la oficinista, ens han posat el dubte al cos, però ràpidament canviem el xip, i la informació ens ha entrat per una orella i sortit per l'altre.
.JPG)
En Willie entre els pioners de l'alpinisme
De moment avui el dia no ha sigut gaire bó a la zona tal com estava previst, amb nevades febles i força vent, amb el risc d'allaus segons el butlletí de MeteoFrance de nivell 3 Marcat... El trio calavera ens desplacem amb la furgoneta fins el poble d'Argentiere (1.250m. s.n.m.) just a la cota inferior de l'estació d'esquí de Grands Montets. Només ens queda sopar, dormir i resar perque la muntanya i la meteorologia ens respectin tot i les bones previsions que hi ha pels propers dies.
.JPG)
Glacier de Bossons
17/04/23 ARGENTIERE - ESTACIÓ INTERMITJA GRANDS MONTETS - GLACIER D'ARGENTIERE - GLACIER DU CHARDONNET - COL DU CHARDONNET - GLACIER DE SALEINA - FENÈTRE DE SALEINA - PLATEAU DE TRIENT - CABANE DE TRIENT (15,2KM 1760M+ 730M- 8H00')
Material de travessa
A les 8h del matí hem quedat amb la resta de companys al peu del telecabina i com sempre passa els nervis i el rellotge van en contra, fet que ha provocat la primera discusió entre la nostra cordada en un espai tant reduit com és una furgoneta. Malgrat tenir la motxilla feta, en Willie i jo tornem a repassar el que portarem i deixem alguna que altre cosa, mentre l'Alberto veu com se li va fent tard, i té tot el material escampat per tot arreu, sense espai per maniobrar i fer-se la motxilla, perdent la paciéncia al veure que el temps se li ve a sobre...
.JPG)
Aiguille du Midi i el Montblanc (4.810m.)
Després de despotricar una mica i de reconèixer per part nostra que no hem estat conscients del seu neguit fins al final, tot tornar a ser com una bassa d'oli. Els companys també arriben un pél tard, però no cal estresar-se que això no és cap cursa i el dia s'ha aixecat sense ni un núvol. La nostra idea inicial quan vam planificar la travessa era sortir des del poble d'Argentiere i pujar amb pells per les pistes fins al Refugi d'Argentiere, però al no trobar places per pernoctar, vam descartar aquesta opció.
.JPG)
Plan des Pistes de Grands Montets
Per tant, la única alternativa possible per quadrar els dies és agafar el telecabina de Grands Montets. Arrel d'un incident l'any 2020, no està operatiu en tot el seu recorregut, ja que abans et deixava a la cota superior a 3.275m., fet que actualment incrementa ostensiblement el desnivell a superar el primer dia de la travessa. A les 8h30 comprem el forfait de turista (Una sola pujada) a 31,6€ per barba, que ens deixa a Plan Joran (2.140m.)
.JPG)
Lognan 1.972m.
A partir d'aquí cal fer un curt descens per una pista vermella que ens deixa a Lognan (1.972m.) que equival a la cota intermitja dels Grands Montets i és el punt on ens calcem les pells de foca i iniciem la nostra aventura. L'etapa d'avui és de les més compromeses, ja que cal superar el Col du Chardonnet, la frontera natural entre França i Suïssa i la Fenètre de Saleina. El primer coll és un pas delicat per la seva alta exposició als allaus i perque la vessant nord és una canal dreta i on normalment cal fer un ràppel de baixada.
.JPG)
Pista cap al Glacier d'Argentière
Així doncs comencem a lliscar cara amunt per una pista, adaptant la nostra esquena a un pes poc habitual. En el meu cas fins a 13 kilos, masses! A part de l'equipatge bàsic per la sortida ho he incrementat amb la càmera i el trespeus petit, però és la meva decisió. No sempre es pot transitar per aquests paratges i he preferit agafar el material nou. Són les 9h15' del matí i fa un dia impressionant, sense vent i amb bona temperatura.
.JPG)
Matheo Jacquemoud
Quant estem a punt d'entar a la glacera d'Argentiere, ens passa en Matheo Jacquemoud que està entrenant pel Trofeo Mezzalama. Aquesta cursa mítica del calendari bianual de la Grande Course que engloba les 6 millors carreres a nivell mundial, es cel.lebra el proper cap de setmana, Ara, des de casa puc dir que va guanyar l'equip italià format per Eydallin, Antonioli i Magnini, seguits pels francesos del mateix Jacquemoud, Equy, i Gachet, i en tercera posició l'equip austrohelvètic de Herrmann, Marti i Anthamathen. Una cursa que em va marcar molt, quan la vam fer i acabar l'any 2017.
Finishers del Trofeo Mezzalama 2017
Però des de l'accident que vaig patir l'1 de març del 2020, que he deixat el xip de les curses aparcat tant per la lesió en sí com per l'esforç que representa entrenar, per poder finalitzar aquest tipus de curses de màxim nivell mundial, així que tornant a la realitat ens trobem enmig d'un paradís blanc que està en constant moviment. Clar exemple d'això és la glacera d'Argentiere, que resseguim en paral.lel durant una estona, fins que a la cota 2.300 i escaig ens endisem al bell mig d'aquest mar de glaç i neu.
.JPG)
Glacier d'Argentière
Detall del Glacier d'Argentière
Ens trobem en un entorn de somni, envoltats de pics, agulles, canals, glaceres i seracs. A sota els nostres peus hi ha un munt d'esquerdes i passadissos secrets que esperem no descobrir. El fet que hi hagi gran volum de neu i una traça molt ben marcada, ens permet seguir-la progressant amb seguretat i sense haver d'encordar-nos, cosa que facilita el nostre pas. Quan arribem a la cota 2.400, a mà esquerra es divisen unes zetes que pugen cap a un coll. Cal prendre la primera decisió important, ja que hi ha dues variants per accedir a l'objectiu d'avui que és el refugi de Trient.
L'equip en marxa
Esquiadors cap al Col du Passon
La primera opció que ens trobem és la variant que creua el Col du Passon (3.020m.) i que continua per la glacera du Tour, per remontar i passar el Col Superieur du Tour (3.289m.) abans d'afrontar el Plateau de Trient, que et deixa als peus del refugi. Aquest recorregut és habitual fer-lo, quan el risc d'allaus és molt elevat o si el grup tècnicament és més fluix. Cal dir que portem tracks de les diferents variants de la travessa, per poder actuar in situ amb garanties en funció de les condicions nivometeorològiques.
Envoltats de cims de 4.000m.
Glacier d'Argentière, amb el Mont Dolent
Glacier d'Argentière, amb el Mont Dolent
La segona opció és la que passa pel Col du Chardonnet (3.321m.) i amb posterioritat per la Fenètre de Saleina (3.261m.) per arribar a la mateixa intersecció del Plateau de Trient. Un cop parlat entre tots, decidim continuar recte fins la cota 2.550 i allà desviar-nos també cap a l'esquerra per iniciar la pujada per la glacera du Chardonnet. Segons les informacions del guarda de Trient amb qui vam contactar, ahir no va passar ningú per aquest coll a causa del mal temps. Creiem que avui és el dia, ja que la visibilitat és excel.lent.
L'Aiguille Verte (4.121m.)
L'Alberto ha fet un parell de tests d'estabilitat del mantell, el de la "doble traça" i el de la "vessant" amb la mateixa orientació que la pendent que haurem de baixar, i han estat negatius. Al circular per un terreny salvatge, cal anar observant que ens diu la muntanya. Deixem doncs l'ample vall que forma la glacera d'Argentière, amb la imponent Aiguille Verte (4.121m.), Les Droites (4.000m.) i Les Courtes (3.856m.) a mà dreta, i el Mont Dolent (3.820m.) al fons, i iniciar l'ascens per la glacera du Chardonnet, presidida per l'Aiguille du Chardonnet (3.824m.) a un cantó i l'Aiguille d'Argentière (3.901m.) a l'altre.
.JPG)
Mirant cap al Col de Chardonnet
Estem rodejats de granit vermell i el paisatge és realment colpidor. L'entorn natural ens fa sentir com petites formigues que avancen poc a poc i en linia recta quant la pendent és suau, o fent ziga-zagues quan és forta, i així és com anem guanyant alçada metre a metre. La calor comença a notar-se i hem d'anar fent petites parades per beure i menjar, ja que el cos acusa l'esforç i l'alçada per on ens movem. De tant en tant es produeixen petites purgues de neu de forma natural, de les parets de roca de la nostra esquerre per culpa de la radiació solar, que ens mirem de reüll, però sense perill per la nostra integritat física.
.JPG)
En Jordi Surroca cara amunt
.JPG)
Agulles de granit vermell
La temperatura diürna al anar pujant, humiteja la neu i aquesta s'adhereix a les soles dels esquís, produint pans de neu a les pells de foca. Això és un hàndicap, ja que obliga a fer un major esforç per avançar cara amunt, a part del pes que comporta. A alguns companys, que fa temps que no han encerat la sola dels esquís, ara els hi toca posar cera o a canviar el joc de pells, per solucionar el problema. Això serveix perque el grup que s'ha anat disgregant en tres blocs (Willie primer, Emili, Jordi i la Maribel segons i Miquel, l'Alberto i jo tercers), torni a reagrupar-se.
En Miquel i l'Alberto en primer terme
Paisatge esquitxat d'agulles
En Willie, que ha estat enfebrat els dos darrers dies, ha anat sempre al capdavant i pràcticament no l'he vist en mitja jornada. Es veu que té ganes d'acabar la etapa i descansar al refugi...!!! Des d'aquest punt ja albirem el Col du Chardonnet al fons. Una vegada arribem a la seva base, cal posar esquis a la motxilla, i fer un tram a peu tocant la paret de roca de l'esquerre. L'Alberto pateix allí una petita relliscada i en Jordi i en Miquel l'han de rescatar, ja que pels seus propis medis segurament hagués estat impossible sortir-se'n a causa de la neu fonda que l'impedeix moure's...
En Willie i la immensitat de l'entorn
Maribel Emili encarant els darrers metres
Una vegada tots a dalt del Col du Chardonnet (3.321m.), mirem la dreta canal nord evaluant les possibilitats de baixar esquiant. Aviat ho descartem, no estem a cap cursa ni cal exposar-se a una caiguda que podria portar consequències. A més a més no tothom vol o pot arriscar tant, pel que toca muntar un parell de ràppels d'uns 60 metres en total. Mentre jo els hi deixo la feina al més experts aprofito per fer un petit reportatge fotogràfic a la resta de companys a mida que es deixen caure cap a Suïssa, amb un primer ràppel d'uns 25-30 metres que fem amb doble corda.
Col du Chardonnet (3.321m.) Pas Fronterer
Vistes cap al Glacier de Saleina - Suïssa
Darrers preparatius abans de fer el ràppel
L'Alberto i la Maribel ho fan amb els esquís posats, però des de baix ens indiquen que miilor que la resta baixem amb grampons. Un cop arribem tots al final d'aquest ràppel, ens deslliurem de la corda, i desgrimpem amb l'ajuda del piolet les 2/3 parts de la canal a pél. Són moments de concentració ja que a bones hores recordo que hagués hagut d'agafar els grampons amb la puntera d'acer i no els d'alumini que són els que porto a les curses. Masses anys fent el mateix... Per sort, és neu dura que permet baixar amb seguretat i no gel blau que hagués sigut més crític.
L'Alberto iniciant el ràppel amb esquís
Maribel rappel.lant amb esquís
Miquel rapel.lant amb grampons
Jordi rapel.lant amb grampons
Emili rapel.lant amb grampons
Un cop tots a peu del couloir, ens fem la idea del pendent sostingut d'uns 40° que acabem de baixar. Ens hem tret un primer pes de sobre, i alguns com l'Alberto s'ha tret una espina clavada que feia més de 20 anys que durava. En aquest punt va ser sepultat parcialment per un allau amb contusions diverses, però van sortir per propi peu i van renunciar a continuar la travessa. El panorama que s'ens obre al nostre voltant és senzillament d'aquells que es diu "efecte badoc" que tantes retencions provoca a les autopistes, però aquí no és per desgracies sinò per meravelles que la natura ha anat esculpint al llarg de milions d'anys.
.jpg)
Couloir du Col du Chardonnet
Jordi i en Willie a mig descens
Jordi i en Willie recollint cordes
Vistes del Couloir du Chardonnet
Impressionant paret de seracs
Després d'un suau descens amb esquís, obrint traça pel mig de la glacera de Saleina, que se'm fa una mica feixuga ja que porto esquís de cursa i amb tant pes no reaccionen igual, girem cap a l'esquerra per posar pells de nou i encarar la Fenètre de Saleina (3.261m). En Willie va rostit i comença a renegar a la seva particular manera. Fa poques hores que ens coneixem, però destila ironia per totes bandes. Mica en mica i en fila india tots ens apropem a la base del pas, que primer remuntem fent voltes maria i que en els darrers 50 metres cal fer a peu i amb esquís a la motxila o no, com l'Alberto que els porta a la mà. Qüestió de gustos!.
Posant pells de foca al Glacier de Saleina
Envoltats pel Glacier de Saleina
Comença a canviar el temps
I la resta del grup van per darrere
Al fons la Fenetre de Saleina
L'Alberto als darrers metres.
Una vegada a dalt de la Fenetre de Saleina, parem a menjar quelcom per recuperar l'alè i descansar un xic, ja que l'esquena no està familiaritzada amb l'excés de càrrega que portem avui i que portarem els propers dies. El temps ha anat canviant en molt poca estona i els núvols baixos fan acte de presència. Després d'aquest breu kit-kat, entrem al Plateau de Trient, una explanada inmensa de neu per iniciar un nou descens. A mà esquerra deixem el Col Superieur du Tour (3.289m.) que és el punt per on vens si has escollit el traçat senzill del dia. Mirant enrere i a la dreta del coll, destaca com a punt més alt l'Aiguille du Tour (3.542m.)
Fent un kit kat per menjar quelcom.
En Miquel a la Fenetre de Saleina
A la nostra dreta mentre baixem gaudint d'amples girs, ara ja particularment més cómode, queden les Aiguilles Dorées (3.520m.) enmig de la neu pols caiguda en dies previs. Un pél més avall, cal fer un recte amb els esquís, seguint les traces que formen una línia recta, per no remar més del compte. Algunes agulles ja queden cobertes pels núvols i sembla que el mal temps s'ens tira a sobre. El refugi ja el tenim a la vista i només ens resta una pujada de 150 metres de desnivell que fem de nou amb pells i sota una lleu nevada.
Traces durant el suau descens
L'Alberto i l'Emili iniciant el descens
El Plateau de Trient i al fons el Refugi.
Poc abans de les 17h de la tarda arribem a la Cabane de Trient (3.170m.), amb escassa visibilitat però contents d'haver finiquitat una etapa llarga i sempre exigent per ser el primer dia. El refugi està molt ben situat, però el personal no és tot lo amable que un espera trobar en aquests paratges. Els preus pels núvols...! Estem a Suïssa i la Mitja Pensió per a Federats ens costa 80€. No hi ha aigua corrent, per tant tampoc possibilitat de dutxa. Això serà una constant a tots el refugis d'alçada en glacera. I una ampolla d'aigua de 1,5litres val 10€. En els propers dies no baixarà de 8€...
Desert blanc amb l'Aiguille du Tour.
El Refugi de Trient a 3.180 metres s.n.m.
Vistes des del Refugi al Plateau de Trient
Plateau de Trient i Aiguille du Tour al fons
Ens instal.lem tots 7 en una habitació a mig reformar, sense prestatges, i on amb les cordes muntem una espècie d'estenedor per assecar la roba, pells, botins, etc... Una autèntica cova de llops de mar, amb tot tipus d'olors, que dia a dia aniran a més..., ja que no ens podrem dutxar fins la tornada a casa nostra. Les darreres llums del dia ens deixen veure una fantàstica panoramica de l'entorn. Alguns passem la nit sense conciliar el son a causa principalment dels roncs d'en Jordi Surroca, ho sento però algú ho havia de dir... No he aclucat l'ull, i he donat moltes voltes al llit. El festival no s'acabarà avui sinò que els propers dies serà un deja vú...
Posta de Sol des del Refugi de Trient
En Miquel a la cova de llops...
El primer dia d'una travessa del'estil, com sempre passa és cúmul d'emocions, pors, dubtes de moure't de nou en un entorn hostil i a la vegada fascinant. Aquí teniu un petit resum.
18/04/23 CABANE DE TRIENT - GLACIER DU TRIENT - COL DES ECANDIES - VAL D'ARPETTE - COL DE CHAMPEX (9.5KM 200M+ 1875M- 1H43') - TAXI FINS LE CHABLE APROP DE VERBIER - TELEFÈRIC COL DES GENTIANES - COL DE LA CHAUX - COL DE MOMIN - GRAND DESERT - LA ROSABLANCHE - GLACIER DU PRAFLEURI - CABANE PRAFLEURI (10,7KM 891M+ 1155M- 3H54')
En Jordi i l'Alberto esmorzant.
La Maribel hidratant-se
En Willie s'ha llevat famèlic...
Comentant els detalls de la segona etapa
Ens despertem aviat, sobre les 5h30 doncs avui tenim una etapa dividida en dos sectors. La travessa presenta multitud de variants i nosaltres ens hem decantat per la versio més esquiadora, deixant la més alpina per una altre ocasió. A mig esmorzar, podem gaudir d'una espectacular albada sobre el Plateau de Trient i totes les agulles que l'envolten. Instants únics que queden gravats a la retina. Amb tot a punt a les 7h30 desfem amb esquís el darrer tram d'ahir amb neu crostra en els primers girs.
Primeres llums a l'Aiguille du Tour
L'Aiguille de la Fenetre de rosa
En Jordi gaudint del panorama alpí
A punt per iniciar la segona etapa
Una vegada entrem a la glacera de Trient, gaudim d'un magnífic descens per la dreta d'aquesta, deixant esquerdes i seracs de formes irreals a l'altre costat. Davant nostre un panorama de somni malgrat estar encara, a l'ombra. Sí fos per nosaltres hauríem anat fins el fons de la vall, però la ruta és la ruta... Així que ens toca posar esquís a la motxilla i encarar amb grampons o no, cadascú opta pel que vol, el Col d'Ecandies (2.793m.). Es tracta d'un pas natural entre roques que llegint ressenyes antigues de la travessa, semblava més complicat del compte, però que el canvi climàtic ha modificat a més assequible en aquest ocasió.
Mirada enrere per veure la Fenetre de Saleina
Mirant endevant, avancem pel Glacier de Trient
Esquerdes força tapes al Glacier de Trient
A punt, per encarar el Col d'Ecandies
L'Emili a punt de coronar el Coll
Una altre cosa que també ens ha sobtat és que recomanaven no començar l'etapa abans de les 9h del matí, ja que el mantell es podia presentar molt dur, però en les condicions actuals no ha estat al cas. Un cop a dalt, s'obre la llarga Vall d'Arpette amb importants cims nevats a banda i banda, i que es aconsellable passar a les hores de menys insolació, per evitar els freqüents allaus que es produeixen a les hores centrals de la jornada.
Detall de la trencada glacera de Trient
La Vall d'Arpette des del Col d'Ecandies
El Coll d'Ecandies vist des de la Vall d'Arpette
Així doncs iniciem un descens per la vessant Est amb el sol de cara i una neu de bona qualitat en la primera part, que a mida que perdem alçada torna a ser crosta, ja que durant el dia es fon i durant la nit es regela, i encara és massa aviat perque hagi transformat del tot. A mitja baixada travessem algun allau gros que ha arribat al fons de la vall. Amb aquest tipus de neu, cal anar amb compte a no patir cap entrebanc que podria ser fatal. A la part baixa de la vall creuem un bosc de pins, amb moltes banyeres de neu, modelades pel relleu de roques que deu haver en el subsol, que resulta un laberint divertit que fa les nostres delicies.
Albert gaudint al màxim del powder
La Vall d'Arpette. Un racò idíl.lic.
Xalant del llarg descens per la Vall d'Arpette
La neu crosta a cotes més baixes ens fatiga més
La Maribel entrant a la zona de banyeres
En Miquel entrant a la zona de banyeres
En Willie entrant a la zona de banyeres
En breu arribem a Le Relais d'Arpette (1.627m.), primer punt habitat. Només ens cal seguir la pista forestal en la gran majoria innivada fins arribar al Col de Champex (1.497m.), on hi ha la petita estació d'esquí de Champex-Lac just a peu de carretera. En Miquel junt amb l'ajuda del guarda del refugi de Trient, ahir va concertar un taxi-minibus www.taxihauteroute.com que ens recollirà a les 10h, en aquest mateix punt. Hem arribat molt aviat a les 9h i aprofitem l'espera per menjar quelcom i relaxar-nos. Amb puntualitat suïssa ens recull el taxi de la companyia, i ens porta en uns 45' fins aprop de Verbier.
Arribant a le Relais d'Arpette
En 10' arribem amb esquís a peu de carretera
Final del primer sector a Champex Lac
Foto de familia esperant el taxi
En Lluís, el culpable de les fotos i la crónica
Amb puntualitat suïssa ens dirigim a Val de Bagnes
De fet ens deixa a la localitat de Le Chable, a la Val de Bagnes dins l'espai esquiable de les 4 Valleés, entre els quals està la elitista estació d'esquí de Verbier. Un cop allí esmorzem una pasta i un café amb llet i procedim a comprar un forfait turista (Una Pujada) pel "mòdic preu" de 52€. Després de prendre 3 telefèrics (Medran, Les Ruinettes, i Fontanet) fem un descens per pista que ens portarà fins a La Chaux per agafar el darrer telecabina fins el Col des Gentianes (2.950
m.) als peus del Mont-Fort (3.329m.).
m.) als peus del Mont-Fort (3.329m.).
Planell general de pistes de les 4 Valleés
Detall del pla de pistes de les 4 Valleés
Panorama des del telecabina direcció a Verbier
Col des Gentianes (2.950m.)
Des d'aquí observem la cara Nord del Bec des Rosses (3.223m.), muntanya famosa perque és on es celebra any rere any alguna de les proves del Freeride World Tour. Ara, iniciem un curt descens per pistes que deixem a la nostra dreta, i fem un flanqueig cap a l'esquerre fins on s'acaba la pendent (2.740m.), per calçar les pells de nou. El dia s'està tapant per moments i accelerem el pas cara amunt, per la Glacera de la Chaux, per superar el Col de la Chaux (2.940m.).
Vistes a l'emblemàtic cim Bec de Roses (3.223m.)
El Bec de Roses (3.223m.) paradís del Freeride
Deixant enrere Verbier i la civilització
En Jordi, l'Emili i l'Albert tancant el grup
Bé. Ara l´últim sóc jo. Qué dur és fer fotos...!
En aquest punt tornem a entrar en terreny salvatge i deixem enrere les instalacions d'esquí i la civilització. Gaudim d'un divertit descens amb tobogans i fondalades, on cal estar atents a no quedar-se frenats pels diferents canvis de rasant, fins el Lac du Petit Mont-Fort (2.763m.), que no divisem, però intuim per la planuria que hi ha. Rodejats de neu per tot arreu, fem un petit kit-kat al final d'aquest tram, per menjar quelcom i reagrupar-nos.
Ens endinsem en territori Patrouille des Glaciers
Fent un kit-kat abans d'encarar un nou coll
Tot seguit, cal superar un segon coll. En aquest tram, el grup s'estira fins que es trenca. Els primers, Miquel, Willie, Emili, i Maribel van tirant. Jo em quedo a terra de ningú, com sempre fent fotos a uns i després els altres. En aquest impàs deixo passar en Jordi i veig que l'Alberto tarda més del compte. Decideixo desfer part del camí amb pells cap avall, fins que el veig parat a la llunyania. Té problemes d'adherència amb les pells i per això va tant enrere.
El Col de la Chaux al fons, d'on venim.
En Jordi, camí del Col de Momin.
L'Alberto amb problemes d'adherencia a les pells
Mica en mica va recuperant terreny, però quan arriba a la meva alçada i posteriorment al Col de Momin (3.015m.), la gran majoria de companys ja han començat a desfilar de nou. Ens endinsem a una extensa glacera anomenada Grand Desert, en aquest cas avançarem per "dunes de neu". Tal com deia en Willie, semblem l'exercit de Panxo Villa, tothom va per la seva banda, amb diferents inquietuds o preocupacions. Cadascú té la seva particular manera de viure i veure la muntanya. No obstant, cal remarcar que la gran majoria no havíem fet cap sortida junts.
Col de Momin (3.015m.)
Atravessant el Glacier du Grand Desert
Ens movem per un terreny molt ample i vast
Ens movem per un terreny que canvia la seva fisonomia, dia a dia, hora a hora o minut a minut... La gran acumulació de neu d'enguany fa que no es vegin gaires esquerdes, i progressem sense encordar, fet que crec que ens ha relaxat més a uns que als altres i ha provocat que no anem ordenats com el 80-90% dels grups que transiten amb guia professional, per aquests barris... També cal dir a favor nostre que la meteorologia ens està respectant i que no està previst mal temps per avui, però mai te'n pots refiar del tot.
L'exèrcit de Panxo Villa es va reagrupant...
En breu ens reunim per decidir si fer cim tots o no
Mirada enrere, per veure d'on venim.
Encarant els darrera metres de la Rosablanche
En Miquel a punt de coronar la Rosablanche
Maribel arribant a la Rosablanche
L'Alberto a punt de coronar la Rosablanche
En Willie arribant a la Rosablanche
Així doncs un cop ens tornem a reagrupar i prèvia "fumata blanca", per unanimitat anem a fer el cim de La Rosablanche (3.336m), un dels emblemes de la zona, que el tenim a tocar del dits. Per això cal desviar-se de la ruta normal cap a la dreta, deixant els esquís just abans d'encarar la estreta però curta cresta de neu. Amb grampons i piolet fem tots cap a dalt el cim aquest petit tram a peu. Després de les fotos de rigor, gaudim d'un llarg i sostingut descens per la glacera de Prafleuri que ens fa gaudir de valent i que ens porta fins la Cabane de Prafleuri (2.623m.).
Foto de grup al cim de la Rosablanche (3.336m)
Miquel, Emili i Lluís a la Rosablanche (3.336m)
Xalant com nens del "Powder primaveral"
Descens pel Glacier de Prafleuri amb el refugi
El Refugi de Prafleuri (2.623m.)
Autofoto al Chill-Out abans del Check-In
Una vegada instal.lats al refugi, aquest cop en una habitació on dormim tots junts però uns arran de terra i altres a una llitera superior, anem cap a la terrassa exterior on dóna el sol, per degustar unes cerveses artesanes i berenar a base de fruits secs i carnsalada crua que en Willie va repartint als "seus pollets" que no deixem ni una engruna. Quina diferencia de tracte entre uns guardes i els altres. Els d'aquí somrients i atents, res a veure amb les maneres quasi marcials i poc empàtiques dels de Trient...
Berenant a base de fruits secs i cervesa artesana
Els simpàtics guardes del Refugi de Prafleuri
El sopar és exquisit i l'ambient a la hora de sopar immillorable. Particularment me'n vaig a dormir dels últims, ja que m'he quedat a llegir un cómic de la PDG "Patrouille des Glaciers". Una historieta d'un equip o cordada que reflecteix les pors i els anhels per finalitzar aquest repte majúscul que tot esquiador de muntanya té en ment. En el meu cas, l'any 2016 vam a estar a la línia de sortida, però van suspendre la cursa tant en la jornada del divendres com en la del dissabte per una meteorologia adversa i falta de visibilitat, que feia inviable una prova linial com aquesta.
Sembla que hi ha molta gana al grup...!
Amb el guarda del refugi comentem quin és el traçat exacte de la cursa, ja que aquests dies farem el trajecte en sentit invers, des de Verbier a Zermatt, i m'interessa saber les variants que fa la carrera respecte a la travessa propiament dita. Per segona nit consecutiva torno a tenir problemes de son. Els roncs dels companys, no em deixen descansar el que voldria. La nit és tancada i seria un bon moment per intentar copsar la Via Lactea, però estem de travessa i no dormo el que voldria...
Grans tertúlies i ambientació a totes les taules.
Per tant em deixo portar, ja que no tinc forces ni ganes per posar-me el despertador per intentar quadrar l'horari on aquest fenómen, és visible en aquesta época de l'any (Entre la 1h30 i les 4h30 de la matinada aproximadament), En un dels cops que vaig al servei, veient que falten uns 30' perque ens llevem, aprofito i ja em vesteixo amb la intenció de treure el cap i contemplar la foscor de la nit des de fora el refugi. Fa fred, però no bufa res de vent i observo com mica en mica comença el tràfec de gent cap al menjador, etc...
Primeres llums crespusculars al Refugi Prafleuri
El dia es torna a llevar radiant
19/04/23 CABANE DE PRAFLEURI - COL DES ROUX - LAC DES DIX - PAS DU CHAT - GLACIER DU CHEILLON - CABANE DE DIX (12KM 930M+ 675M- 4H48')
El trio calavera...! Willie, Lluís i Alberto
Encetem amb eufória una nova jornada
Primera pujada del dia, el Col de Roux (2.804m)
Cap amunt seguint una traça en perfecte estat
Progressant a base de voltes maries cap al coll
Després d'esmorzar, ens posem en marxa sobre les 7h30 del matí sortint dels últims, però la previsió per avui torna a ser excel.lent. Els primers metres són per la obaga i bastant drets, ja que ens enfilem ràpidament fent zetes fins el Col de Roux (2.804m.). Un cop a dalt ja ens toca el sol, i ens deixem caure cap a la dreta, per després fer un flanqueig creuant diferents llengues d'allaus recents que són habituals ja que aquesta vessant rep molta insolació i es recomanable passar-hi aviat per evitar ensurts.
Treient pells al Coll de Roux (2.804m)
Mirada enrere per veure d'on venim
Descens per l'altre cantót Alberto en 1er pla
Amor a primera vista. El Montblanc de Cheilon
Travessem les restes gelades d'allaus
Etapa exposada als allaus en les hores centrals
Visió de les dimensions de les llengues de neu
Tot seguit ens dirigim per terreny entre dur i encrostat fins el Refugi Lliure de la Barmaz, al peu de la gran presa i Lac des Dix. A partir d'aquí entrem en un terreny lleugerament ondulat, i ens entren dubtes de si avançar amb pells o sense. Cadascú fa la seva ja que hi ha continus repetxons que frenen la nostra progressió i ens obliga a remar tirant de braços si no portem pells. Es tracta d'una gran extensió, seguint el lateral de llac de Dix, que fa monóton el camí però que permet observar els cims dels voltants, alguns dels quals semblen innacesibles per aquest cantó, com el Montblanc de Cheilon (3.870m.).
Refugi lliure de Barmaz quasi sepultat per la neu
La Presa de Dix que resseguirem per un cantó
La Maribel treient pells amb tot el pantà de Dix
Ens sentim molt petits rondant per aquests indrets
Avançant amb esquís enmig d'un desert blanc
Observant la immensitat que ens envolta
Mica en mica ens apropem al final de l'embassament, i és aquí on fem una parada per reposar forces i beure. El sol comença a apretar de valent i cal rectificar de crema solar sinò ens volem rostir. A continuació fem el Pas du Chat (2.479m.) un nou flanqueig que passa arran del límit de la presa i que ens dona una perspectiva longitudinal de la seva dimensió. A partir d'aquí remuntem per un tram de vall més tancat que és per on un riu, s'obre pas a contracorrent nostre, i desemboca a la presa. Tornem a quedar-nos sols per darrere l'Alberto i jo.
Arribant cap al final de la presa de Dix
Petant la xerrada a prop del Pas du Chat
Reposant forces pels propers 600m+
Finalment arribem al final de l'embassament
L'embassament de Dix en tota la seva extensió
Detall de l'inici del desglaç primaveral del gel
En aquest tram cal superar uns 600 metres de desnivell fins la Cabane de Dix, que es faran una mica feixugs per la forta insolació que ens obliga a veure sovint per atenuar la deshidratació. A mida que agafem més alçada, s'obre la vall i les vistes són de primer ordre. La imponent paret vertical de la cara nord del Montblanc de Cheilon (3.870m.), i els seus seracs perpetus eclipsen la resta de cims del seu voltant, i tant l'Alberto com jo volem deixar constancia del nostre pas per aquest indret màgic.
L'entorn que ens envolta cada cop és més salvatge
Éxtasis veient la Nord del Montblanc de Cheilon
Lluís lliscant per uns racons de somni
L'Alberto xalant al Glacier de Cheilon
Som insignificants davant d'aquest gegant blanc
A pocs metres de veure el refugi tornem a coincidir amb l'Emili, en Jordi i la Maribel. Els "ànsies" d'en Willie i en Miquel segurament ja estan al refugi no com els "enzes" de l'Alberto i jo mateix que ens agrada gaudir de la jornada a l'aire lliure sense presses. Per això ja tenim les curses... A la 13h aproximadament ens instal.lem a la privilegiada terrassa de la Cabane de Dix (2.928m.) amb solarium i chillout inclós. Està ple de gent que com nosaltres, anem coincidint dia rere dia, tatxant les etapes de la Haute Route.
El Refugi de Dix fa 115 anys que dona servei
En Miquel gaudint del solarium i les vistes
En Willie, l'Albert i l'Emili volen més marxa i un cop deixen el seu material personal en una cistella, van a fer un cim proper molt més lleugers de pes. La resta preferim descansar. Personalment, no vull rebre més radiació solar, doncs començo a tenir el cap com un bombo i prefereixo amagar-me del Sol per unes hores. Mentre la Maribel i en Jordi es relaxen a la terrassa, en Miquel i jo ens fem un petit homenatge per dinar ja que queden moltes hores per sopar. Un Routie de Pomme de Terre, Lardons, Fromage, Oeuf i una cervesa de 1/2 litre per llepar-se els dits.
Dinar d'homenatge a quasi 3.000 metres d'altitud
Si ho voleu tastar, ja sabeu on heu d'anar...! Posteriorment pugem cap a una habitació oberta i comuna on cada grup té assignades unes lliteres concretes, per fer una migdiada reparadora. El preu de la Mitja Pensió per Federats és de 78€, en consonancia amb la resta dels refugis de l'entorn. Cal recordar que totes les pernoctacions les farem a Suïssa. La sala principal és molt acollidora, amb diferents espais, com la zona de lectura, o la zona on es pot improvisar una jam session musical. Les taules del menjador estàn també delimitades per grups amb el nom de qui va fer la reserva.
La barra i la recepció del Refugi de Dix (2.928m)
Fins i tot hi havia un racó d'entreteniment musical
Vistes del Refugi cap el cim de La Luette (3.548m)
En Willie, l'Alberto i L'Emili prop de la carena
A la tarda, fem canvi d'impresions amb la resta de companys, que han anat d'expedició cap a La Luette (3.548m), i que finalment han descartat arribar fins el cim, per excés de calor i neu molt humida. Ja no ens mourem de la taula fins la hora de sopar, intentant treure conclusions per l'etapa de demà. Segons Meteo Swiss, a partir de les 14 hores de demà entra mal temps i estem valorant si arriscar o no, ja que l'itinerari passa pel Col de la Serpentine (3.547m.) i puja al cim del Pigne d'Arolla (3.787m.), que és la cota màxima de la travessa. En principi si sortim aviat no hem de tenir problemes, però decidim deixar-ho per demà...
En Jordi, en plena discussió amb la resta
L'Alberto, atent a la conversa
En Miquel evaluant els pros i contres
La Maribel escoltant alternatives.
L'Emili visualizant la ruta mentalment
En Willie a punt de posar "dronjas" en el Cola Cao
20/04/23 CABANE DE DIX - PAS DE CHÉVRES - AROLLA - GLACIER DE PIÈCE - CABANE DES VIGNETTES (11,3KM 1250M+ 1000M- 5H07')
Preparats però amb una meteorologia incerta
El Montblanc de Cheilon des del Refugi de Dix
Després d'una altre nit de no descansar massa, a les 4h45 ens llevem per esmorzar i sortir sobre les 6h del matí. A aquesta hora, s'actualitza el darrer butlletí meteo i ens informa que el canvi de temps s'avança a les 12h, per tant descartem seguir la ruta principal, per evitar problemes de visibilitat i no posar-nos en risc de forma gratuita. Presumiblent, no podrem gaudir del panorama des del cim, i a això cal afegir el problema durant el descens, per trobar un únic pas estret, per poder arribar al Refugi des Vignettes (3.152m.), que pot resultar molt complicat en situacions d'escassa o nula visibilitat.
Dent de Tsalion i l'Aiguille de la Tsa (3.668m.)
En Miquel i l'Emili camí del Pas de Chévres
L'Albert, en Willie i la Maribel van per darrere
Davant nostre un grup amb grampons
Per tant, decidim fer la etapa per cotes més baixes saltant per un coll aternatiu i remuntant pel Glacier de Pièce fins a la Cabane Des Vignettes. Així doncs ens calcem els esquís i desfem una petita part de la darrera pujada d'ahir, deixant a la dreta el Montblanc de Cheilon i la glacera de La Serpentine, i ens dirigim cap al Pas de Chèvres (2.855m.). Un cop a la seva base, ens posem els grampons i amb els esquis a la motxilla, progressem primer per neu dura amb fort pendent i després per una via ferrata equipada amb escales metàl.liques, que dónen molt joc i ambient.
En Miquel al Pas de Chèvres
En Jordi al Pas de Chèvres
L'Alberto al Pas de Chèvres
En Lluís al Pas de Chèvres
Panorama del Refugi de Dix al Pas de Chèvres
Detall del Refugi de Dix des del Pas de Chèvres
A finals del mes de juny del 2023 hem tingut notìcies que hi ha hagut un despreniment de roques, en aquest punt, que impedeix l'ús de la via ferrata fins a nou avís, per tant actualment cal anar a buscar el Col de Riedmatten (2.919m.), en cas de condicions adverses, com és el nostre cas avui 20 d'abril. Després d'un bon reguitzell de fotos als companys al Pas de Chèvres, ens deixem caure cap al vessant Est, enlluernats per un dia radiant fins la cota 2.280m de la petita estació d'esquí d'Arolla.
La Maribel iniciant el descens cap a Arolla
El terreny de joc que tenim per davant és inmens
Pigne d'Arolla (3.787m.) i Glacier Tsijiore Nouve
Durant el descens observem nítidament el cim de Pigne d'Arolla (3.787m.) i el Glacier de Tsijiore Nouve, però serà per breus instants perque la situació canvia en qüestió de minuts. Durant una estona tenim una petita discordancia entre uns tracks i uns altres, ja que cal creuar un terreny sense neu i ens toca caminar durant uns minuts. Salvat aquest obstacle, el cel comença a enteranyinar-se i s'apropa el canvi de temps. El mantell de neu està canviant, i cal tenir cura a la hora de fer les voltes maries, ja que s'està gelant la traça, i estem progressant per terreny abrupte, amb possible caiguda.
Al fons de la vall el nucli d'Arolla. Un atzucac!
Un grup liderat per un guia professional
En aquest tram coincidim amb un grup liderat per un guia professional, que van perfectament al mateix ritme... Superat aquest tram més delicat, el relleu es suavitza, i entrem a la glacera de Pièce. El grup es disgrega per quart dia consecutiu. Els primers obren gas per arribar amb celeritat cap el refugi, ja que comença a nevar i la visibilitat es va reduint. De fet, els cims que ens envolten ja no es veuen i ens sentim alleugerits d'haver triat la ruta alternativa, ja que a cotes altes pot ser un infern el que deuen estar passant els que han decidit creuar per allí...
El "marró" se'ns tira a sobre, i els perdem de vista
Malgrat el meu estat, encara puc fer alguna foto
Particularment, estic incubant un procés gripal, ja que en poca estona veig com m'enfonso físicament. Per sort l'Alberto, el meu àngel de la guarda, que és qui va uns metres per davant s'adona dels meus problemes, ja que no avanço al ritme habitual malgrat que moltes vegades és perque paro a fer fotos... Aquesta vegada amb ventisca i amb poca visibilitat, m'avitualla amb té calent i em posa el ganxo per que no em deixi anar i continui seguint les seves passes amb les pells cara amunt.
L'Alberto adaptant-se al meu ritme
Mirant enrere el Glacier de Pièce i el camí fet
La nevada s'ha intesificat, i l'Alberto va obrint traça, ja que aquesta ha desaparegut a causa del vent i la neu nova. Una hora més tard que la resta, arribem a la Cabane des Vignettes (3.157m.). Al límit de forces entro a la zona on es deixa el material, a cobert del mal temps. En Willie i la Maribel que estaven preocupats i no sabien res del meu defalliment, en veure el meu lamentable estat, em treuen tota la indumentaria que porto, casc, botes, arnés, guants, etc.... El "trancazo" que porto és dels importants...
El calvari és a punt d'acabar
Nevada intensa al Refugi des Vignettes (3.157m.)
Deixem el material per assecar a la planta de baix
Després d'uns minuts de repós torno a ser persona, i a càmera lenta pujo les escales que porten cap al menjador, on hi ha la resta de companys. Tot seguit, s'obre el debat sobre que caldrà fer demà si estic en unes condicions semblants... Hi ha diversitat d'opinions però ara l'únic que sé, és que tinc gana i encomano un altre Rotie com el d'ahir, el plat estrella d'aquests paratges a la hora de dinar i un termo de té calent, per veure si recupero forces. La resta de companys, que ahir no ho van provar per diversos motius, avui s'han apuntat al carro.
Rotie de patata, formatge, bacon, ou ferrat. Umm!
La nostra cova amb olor ranci a tigre o lleopard
Després del suculent àpat, me'n vaig a fer la migdiada. La habitació és minúscula i m'adormo durant 1h30. Més tard puja en Miquel al dormitori i petem la xerrada durant quasi 1hora més. Estic més animat i baixo cap al menjador per estar amb la resta de companys. Les pastilles sembla que comencen a fer els seus efectes. A l'exterior el temps segueix igual, amb ratxes de vent enfurismat i un ambient molt fred, però s'obre una mica i podem gaudir d'unes vistes de primer ordre. Les previsions per demà no són gaire optimistes i a més es tracta de l'etapa més llarga i espectacular de quasi 30Km dels quals cal fer uns 1.200m+ i uns 2.500m-.
Mont Collon, le Mitre, l'Évêque, i le Petit Collon
Le Mont Collon (3.637m.) i le Mitre (3.654m.)
Le Mitre (3.654m.) i l'Êvêque (3.716m.)
Le Petit Mont Collon (3.556m.)
Sopem i marxem a dormir amb la doble incertesa de si jo seré capaç de continuar i de si la meteorologia ens respectarà... Gran part del "trancazo" que porto a sobre, crec que és fruit de no poder conciliar la son nit rere nit i de l'acumulació de cansament. El fet de voler copsar amb moltes fotografies el nostre pas per la travessa, no m'ha permés relaxar-me en cap moment, ja sigui per l'entorn que ens envoltava o per l'ansietat de conéixer lo desconegut. L'excessiu pes de la motxila, uns 13Kg, també m'ha passat factura. Tot plegat, crec que m'ha provocat un desgast excessiu, que ha degenerat en una forta baixada de defenses.
Part de la terrasa del Refugi vista del pis de dalt
La neu cobreix mig refugi i la finestra està tapada
A causa de l'inminent canvi de temps vam decidir agafar la ruta alternativa per fer l'etapa entre el Refugi de Dix i el Refugi des Vignettes. Aquí teniu un detall del pas més característic d'aquesta variant.
21/04/23 CABANE DES VIGNETTES - GLACIER DE PIÈCE - AROLLA - CHAMONIX (5,8KM 50M+ 1300M- 1H15')
Esmorzant i esperant que millori la meteorologia
Gràcies a les "drogues i relaxants" passo la millor nit de totes, dormint quasi tot d'una tirada. Em llevo relativament bé, i baixem a esmorzar dels primers sobre les 4h30-5h, però la nevada no dóna treva, i sembla que ens farà la guitza tot el dia. Esperem a que comenci a clarejar i surti el nou butlletí per tenir informació més precisa. Els guies dels altres grups també tenen dubtes, i no mouen fitxa. Sobre les 7h30 - 8h del matí, un parell de grups s'aventuren a continuar la travessa, però la majoria decideixen avortar i baixar cap el petit poble d'Arolla.
En Miquel i l'Emili s'ho miren amb escepticisme...
En Willie, Jordi i Maribel esperant el moment
Nosaltres decidim també que ho deixem aquí pel bé de tots. En Miquel coordina el canvi del taxi que ens havia de recollir a Zermatt aquesta tarda, per un altre que vindrà a Arolla aquest matí. Mentrestant fem una mica de temps al refugi, ja que sembla que hi haurà un petita millora que ens permetrà tenir més visibilitat durant el descens. Quan observem que el vent s'encalma i es redueix la nevada, ens llancem cara avall gaudint d'una baixada de neu pols en unes condicions brutals. Al perdre cota també guanyem en visió del relleu, que ho fa tot més fàcil i ràpid. A la part baixa, no hi ha arribat la neu nova i ens toca barallar-nos amb la neu dura o crostra.
Brutal descens pel Glacier de Pièce
Xalant al Glacier de Pièce amb neu d'escàndol
Morrena separa Glacier de Pièce i Tsijiore Nouve
Al final de la glacera de Pièce ens toca descalçar els esquís, i caminar o lliscar uns 50 metres cara amunt per anar a trobar la pista d'esquí del poble d'Arolla. En aquest tram tant curt, em dóno compte que estic més fluix del que em pensava i no em vull ni imaginar el calvari que hagués suposat fer la darrera etapa en aquestes condicions físiques si el dia s'hagués aixecat seré.... I a part tampoc era el dia, perque no haguéssim pogut contemplar la majestuositat de fer un descens als peus de la Dent d'Herens i el Matterhorn que era el premi final abans de concloure la travessa.
De nou a arribant a Arolla, on fa millor temps
La Vall d'Arolla on destaca l'Aiguille de la Tsa
La esbelta Aiguille de la Tsa (3.668m)
Ja només en resta deixar-nos caure per una estació d'esquí deserta per arribar a Arolla. Deixem aquí, la nostra aventura però ens encomanem per continuar-la l'any vinent fins a Zermatt i Saas-Fee. L'indret on som és un atzucac o un cul de sac, ja que no hi ha cap més carretera per arribar-hi. Davant nostre destaca la Dent de Tsalion (3.589m.) i sobretot l'Aiguille de la Tsa (3.668m.), una agulla molt estètica que salta a la vista. Ja només cal esperar a que arribi el taxi de la companyia "Taxis Des Combins" que ens ha de portar a Chamonix, el nostre punt de partida.
Esperant el taxi per retornar a Chamonix
Arolla, famós indret de la Patrouille des Glaciers
Arolla, un encreaument de pas obligatori
Després de 2 hores escasses tornem a estar al parking de Grands Montets per desampallegar-nos de les botes i vestimenta i posar-nos cómodes, malgrat que per la preuada dutxa encara caldrà esperar una jornada més fins arribar a casa. Com és habitual en aquestes aventures anem a fer el dinar de comiat amb raclette, fondue savoyarde o tartiflette. És la hora dels adeus i tornar cap a casa, abans però algú es fira amb uns esquís Zag de freeride per futurs projectes. En el nostre cas, fem parada amb la autocaravana a prop de Valence per passar la nit, i l'endemà desfem el camí que falta fins a casa.
Visita fàbrica ZAG
Dinar de comiat a Chamonix
Els companys, fan tot d'una tirada i arriben a Catalunya quasi de matinada. Per posar punt i final a aquests dies fora de la nostra zona de comfort em quedo amb la reflexió d'en Miquel: "Grans dosis de companyerisme i encert en la presa de decisions conjuntes, ja que no ens coneixíem entre nosaltres, poguent gaudir de l'essència dels Alps i tornant a casa sense cap problema greu". Esperem tornar a repetir amb el mateix entusiame i motivació d'enguany.
A mode de resum visual us deixo un link del video fet l'Emili Llopart uns dels integrants de la travessa:
A bientôt!
1 comentari:
Molt bona la crónica com sempre Lluís. Esperan ja la segona part 😆
Publica un comentari a l'entrada