L’illa de El Hierro, abans del descobriment d’Amèrica era el punt més occidental del mon, i concretament a la Punta d’Orchilla, és on es va situar el Meridià 0. Ara arrel de la cursa s’ha recuperat el nom amb que es va batejar, “Isla del Meridiano”. La seva extensió de 275 kilómetres quadrats, és 4 vegades més gran que la mida de Formentera i té una població de 10.000 habitants, el que representa tan sols 36 habitants per km/2. El Hierro té 3 municipis Frontera, El Pinar i Valverde (capital), i el seu principal tret caraterístic és la seva abrupta orografia, destacant com a punt culminant el Cim de Malpaso de 1.501 metres. La seva diversitat paisatgística és un dels encants d’aquest racó en mig de l’oceà Atlàntic.La historia comença arrel de la participació d’en Toni Jofre, amic i company de curses en l’edició anterior, i del bon regust de boca que li va deixar l’experiència. Tot i la important despesa que comporta un viatge d’aquestes característiques, crec que l’esforç ha quedat més que recompensat. Unes mini vacances fora de temporada són com un bàlsam per desconectar del dia a dia.
Així doncs, dijous 3 de febrer junt amb la Beth, prenem pel matí vol direcció a l’aeroport de Tenerife Nord, on fem escala de 3 hores per continuar a la tarda amb un vol de BinterCanaries fins a Valverde (El Hierro). Abans però, quan ens dirigim de nou a embarcar, em trobo amb en Siscu Garrido i en Lluís Roset d’Igualada, amb qui hem coincidit en alguna que altre cursa de muntanya. Durant el curt vol d’escassos 30’ podem observar la esplèndida postal del Teide ben nevat i les illes de la Gomera i La Palma a banda i banda. Al aterrar l’avió sembla que trontolla més del compte, i aquí no val passar-se de frenada ja que la pista és curta i s’acaba al mar...!
Un cop, al familiar aeroport, coincidim a la hora de recollir l’equipatge amb en Miguel Heras i la Nerea Martínez de l’equip Salomon Santiveri. Han estat convidats per l’organització i són el principals candidats a la victòria final en l’edició d’enguany de la marató. Tal com ens va avançar en Juanjo Rodríguez, “alma máter” de la carrera, l’Eladio i l’Isidro estaven esperant l’arribada de diversos atletes per traslladar-nos als nostres respectius allotjaments a Frontera, camp base de la cursa. Els conductors ens porten fins el poble de El Mocanal a 600m s.n.m. a mig camí entre Valverde i Frontera a la part nord de l’illa, on s’allotgen els cracks en una casa de turisme rural.
Nosaltres en principi dormim a l’alberg municipal, però els xófers ens avisen que actualment no està en condicions i que no hi ha aigua calenta. Per tant, serà millor que ho decidim quan vingui en Juanjo un xic més tard. Ens quedem amb el grup d’en Miguel Heras, Nerea Martínez, Alfredo Gil, Manuel Sánchez-Capitán i les respectives senyores, i la Marta Prat, una primera espasa de les curses ultra de llarga distancia, i en Josep la seva parella, que també esperen en Juanjo i amb qui compartim tertúlia durant més d’una hora.
Finalment ens instal·lem en un apartament del costat. La casa fa mesos que està tancada i la humitat dona una sensació de fredor més gran que la que fa al carrer. Després d’anar al centre a fer algunes compres al supermercat, quedem per sopar al Mesón del Norte amb en Juanjo, l’Isabel Gutiérrez, en Toni Arbonés i Sra. i la resta del grupet d’abans. A les 23h30 fem via cap al llit, cansats del viatge, després de diversos cops de cap, tot i la agradable i simpàtica sobretaula on en Juanjo ens explica anècdotes de l’illa.L’endemà divendres, preferim anar pel nostre compte, ja que els “cracks” tenen sessió de fotos i una entrevista per Canàries TV a Frontera, i més tard volen reconèixer un tram de la cursa. Jo surto a trotar 30’ per provar les noves Asics Trabuco que encara no he estrenat. Més tard, mentre ens dirigim caminant cap a la parada del bus, per anar a Valverde amb la intenció de llogar un cotxe per visitar l’illa, una veïna la Maria Padrón, ens dona la benvinguda a peu de carrer, i comencem una conversa, explicant-li els motius de la nostra estada a l’illa, fins el punt de demanar el seu marit, que ens acompanyi amb cotxe a donar una volta.
La seva morfologia prové d’un terreny sotmès a un enfonsament parcial d’un cràter volcànic. La meitat de l’illa es desploma de cop cap al mar, mentre que l’altre part presenta una inclinació menys acusada. Amb posterioritat ens acompanyarà fins el poble de Frontera on tenim que anar a recollir els dorsals, passant abans per una cooperativa on ens recomana que comprem l’excel·lent pinya que cultiven en aquesta zona de l’illa.Un cop al poble de Frontera, voltem pel centre per intentar llogar un cotxe, però el servei està colapsat. No hi ha cotxes disponibles en tota l’illa.
L’allau de visitants amb motiu de la Marató ha desbordat les previsions més optimistes. Increïble! Això és un altre món! La gent funciona a un altre ritme i tothom és molt obert. L’aïllament i la minsa població, fa que encara es trobin les cases obertes de bat a bat, sense cap mena de por a la delinqüència. Aquí no ha arribat l’afany i la voràgine del capitalisme desmesurat. El tipus de terreny volcànic, l’orografia i la llunyania també en tenen gran part de culpa. Fins fa 4-5 anys per accedir a dita població calia superar un port de 1.200 metres de desnivell, ja que no hi havia cap túnel.
Al acabar tenim la sort de tornar fins a Frontera amb un nou “xófer espontani”..., que ens porta fins l’Ajuntament per recollir el dorsal i escoltar la xerrada técnica. Els més de 600 participants inscrits en la 5ª edició de la Marató del Meridiano, ens dirigim a la sala de juntes on en Juanjo Rodríguez, ens detalla el recorregut, els punts d’avituallament i els trams més delicats tant a nivell tècnic com físic, així com els punts conflictius on la cursa creua la carretera i on cal tenir cura del trànsit rodat. Al finalitzar el briefing, marxem tots en bloc cap a la “Pasta Party”.
L'organització, ha montat el sopar al parking subterrani d’un supermercat, on podem degustar, formatge fumat de El Hierro per untar amb unes torrades, el pertinent plat de macarrons amb carn i tomàquet a dojo i un tiramisú casolà que farà les delícies de tots els assistents, regat amb cervesa i altres refrescs. Ben tips, cadascú va desfilant cap als seus allotjaments per descansar. Una vegada a lloc i després del típic ritual per deixar les coses preparades per l’endemà ens posem a dormir cap a les 23h30’. A les 6h sona el despertador. Toca esmorzar més del compte i hidratar-se bé, per no patir les ditxoses rampes.
A les 7h del matí l’Isabel i en Juanjo ens esperen junt amb els cracks per portar-nos cap a línia de sortida a Frontera. Un cop al poble aprofitem per anar a un bar, per tal que la Beth esmorzi tranquilament doncs ella fa la prova de 27Km i començaran aproximadament sobre les10h del matí.Mica en mica els atletes i el públic es van concentrant a la Plaça de Tigaday on està instal·lada la línia de sortida i arribada. Després de fer les presentacions, un per un i amb passadís inclòs, dels atletes de més renom que avui participen, i d’una breu descripció del seus darrers èxits es dona la sortida a les 8h30’. 
Oficialment s’inicia la cursa a 1Km de distancia; Per tant aquest primer tram és neutralitzat pels carrers del poble. Una vegada als afores es dona la sortida real al inici d’una pista forestal, prèvia evacuació de líquids per part de la majoria de participants, tal com l’organització ens havia indicat que podíem fer. La cursa transita per pista ampla sense desnivell durant uns 2 Km per que es pugui estirar el grup de corredors, ja que després enfilem un corriol per terreny costerut on cal anar en fila india.
Per tant surto fort per trotar dins del grup davanter fins un punt on ens indiquen que neix el sender. La principal preocupació que tinc al cap en aquests instants és poder passar el tall del Km 15 al poble de Sabinosa, que és on hi ha la sortida de la prova de 27Km, per no trobar el trànsit d’atletes en la segona pujada forta del dia, on no hi ha quasi espai per avançar...! Això comporta que el ritme que porto sigui superior al d’altres ocasions en carreres amb un perfil altimètric semblant. 
El viarany passa per punts on ha calgut recuperar el camí, fent una neteja a consciencia de matolls i arbusts que creixen de forma salvatge. Al cap de poca estona avanço a la Nerea Martínez, principal favorita a la victòria final. Caldrà mantenir-se per davant per poder superar el tall sense tenir que patir la cua de la sortida en massa de 200 atletes. Poc a poc la vaig deixant enrere i segueixo amb pas ferm cap amunt. En un parell d’ocasions travessem la carretera. A mida que anem agafant alçada es van ampliant les vistes panoràmiques, per cert molt espectaculars! A vegades tenim que caminar un pel capcots a causa de la espessa vegetació per on estem passant. La pujada al ser tant directa, obliga a fer el tradicional “Caco” (Caminar-Correr), amb trams caminant ràpid amés de 170 pulsacions i amb trams al trot en funció del pendent. Aquí més o menys tothom va al mateix ritme, i no hi ha massa moviments en la classificació.
Una curiositat de la prova és que els kilòmetres van en ordre decreixent així tothom sap el que li queda fins el final sigui de la prova que sigui. Mentre m’hidrato a l’avituallament del poble, amb la mirada intento buscar a la Beth, que deu estar preparada per començar, però no la veig i sense perdre més temps segueixo de nou amunt. Al sortir veig en Miguel Heras que ha abandonat, i no sé que és el que ha passat. De moment, pel que a mi respecte, tot va sobre rodes. 
Per tant anem combinant de nou el pas ràpid amb el trot en funció del desnivell. El constant canvi de ritme, a les curses de muntanya, és un dels handicaps pels atletes més avesats a curses d’asfalt o pista, on sempre procuren portar una cadència més regular. Quan estàs enfront d’una dura pujada, el més difícil és valorar el moment en que pots tornar a trotar o quan has d’afluixar de córrer i caminar de nou. Aquesta negociació és clau per no patir un defalliment cap al final de la cursa. Un cop dalt del Mirador de Bascos, l’itinerari continua per un tram de descens entre prats d’herba verda.
A partir d’aquí la carrera circula per una pista de terra negre, on destaquen alguns pins a peu de la mateixa que ens donen una mica d’ombra. El ritme que porta l’atleta de Pamplona, és molt constant i es deixa fer, no ofega. Passo pel Santuario de Nuestra Sra. de los Reyes (Punt de pelegrinatge de l’illa cada 4 anys) Km 24 en un temps de 2h51’40” classificat en el 42è lloc. Aquí està ubicat un dels copiosos avituallaments; Estic tirant de pinya natural, molt dolça per cert, plàtan i taronja. Estem en un dels punts calents de la cursa, on s’han apropat força locals per animar els atletes. 
La clau és mantenir un ritme sostingut, sense alts ni baixos. Això només ho ha permès fer als atletes que s’han regulat bé, doncs ja és molta la càrrega que porten les cames. Ja fa alguns kilòmetres que estic rodant junt amb la Nerea, i l’únic pensament que tinc és poder aguantar al seu costat el màxim de temps. És una molt bona referència a seguir i es caracteritza per ser una excel·lent coneixedora de les seves forces. Per tant, sempre va de menys a més, la millor tàctica en la llarga distancia. 
Sobre el Km 30 en una forta pujada, trobem un company estirat a terra enmig de la pista, exhaust intentar calmar les fortes rampes que pateix. Els mals pronòstics s’estan confirmant. Seguim avançant al trot la majoria de l’estona excepte quan la inclinació no ho permet. En Manuel Sánchez-Capitán, que estava lluitant pel podi també s’ha vist afectat, i l’hem passat sense que pogués seguir-nos el ritme. Les forces estan al límit i em noto conats de rampa als isquiotibials i als bessons, procurant que els avisos no es passin de la ratlla...! 
Ara la vegetació s’ha transformat de cop i ens endinsem de nou en un bosc de laurisilves. La baixada és molt revirada i molt ràpida a la vegada. Cal vigilar, ja que hi ha corbes molt tancades, amb risc de sortir de la traçada. Miro el rellotge i veig que pot ser factible baixar de les 5 hores! Decideixo forçar la màquina i em poso al capdavant d’un grupet de corredors. La Nerea ha quedat enrere, i jo començo a baixar cada cop més fort. En un parell d’ocasions a punt estic de tastar el terra. Per sort, només han estat ensopegades. El descens és divertit però hi ha ganes d’acabar. 
A falta de poc més d’un kilòmetre un error de senyalització, em fa dubtar un moment i perdo uns segons i una posició a la classificació. El darrer kilòmetre es fa tot per asfalt; Té un gran pendent i les passes llargues que faig per recuperar la posició provoca una exagerada cremor als peus, que tenen la seva recompensa amb un meritori temps de 5h01’52”. Quasi 5’ més tard entra la Nerea Martínez com a primera classificada femenina amb un temps de 5h06’43”. A l’arribada, a la Plaça de Tigaday després de la foto de rigor amb els cracks, ens esperava una paella popular on mica en mica es van anar afegint tots els participants que finalitzaven la prova. 
Gran ambient, comentant les anècdotes de la cursa amb els companys, sota un sol primaveral. Res a envejar a la meteorologia adversa de la Península on gran part del país ha estat afectat per nevades i fred de rigorós hivern.Al cap d’un parell d’hores vaig anar a rebre la Beth que estava a punt d’acabar la seva participació a la cursa de 27Km i 1.600 metres de desnivell posititu. El temps final emprat va ésser de 6h07’23” quedant classificada en 2ª posició de la seva categoria i la 151ª de la general.
Estava molt contenta per haver completat tota la prova sense cap incidència fent de reportera fotogràfica des de dins de la cursa, per copsar l’entorn salvatge de l’illa i els seus tresors naturals. Més tard, l’organització va fer l’entrega de premis, i va ser aquí on realment la Beth es va assabentar de la seva posició final en la seva categoria, quan la van cridar pels altaveus per que pugés al podi. Un èxit del tot inesperat! Felicitats des d’aquí pel gran resultat! En acabar la festa, ja de nit s’ens va obrir la gana. No sabíem on anar a sopar. Al veure atletes canaris que feien cua en una Pensió anomenada El Guanche, vaig pensar que seria el típic restaurant casolà, i la veritat és que ho varem encertar. 
L’endemà amb el cotxe de lloguer, que ens van donar després de la cursa, visitem gran part de l’illa, els seus miradors naturals, els pobles, etc... Coincidim amb en Jose Ramon Ortiz, segon classificat de la marató, en un parell de lloc obligats de visita i ens fem una foto de record. També aprofitem per tastar les aigües de l'Atlàntic, fent-nos un bany en ple més de febrer a la Cala del Tacorón, al sur de l’illa, al Mar de las Calmas. Tot un luxe per l’època de l’any. A La Restinga, poble pesquer, on coincidim amb el David i la Rosa Marrero que també volen dinar quelcom. Sortint del restaurant ens tornem a creuar amb el cracks i en Toni Arbonès i familia amb qui també hem compartit alguna estona aquests dies. 
A la tarda nit aprofitem per visitar als nostres veins Maria i Carlos que tant amablement ens van ajudar. Dilluns acabem de fer la darrera volta visitant el Pozo de las Calcosas sota una mar molt brava i la Platja del Verodal, un altre meravella natural que està a l’oest de l’illa. Abans de marxar ens acomiadem d’en Juanjo Rodríguez al mateix aeroport i amb cara de pena desfem el camí cap a Barcelona, esperant tornar un altre any per aquests paratges!Resum crónica:
Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febrer a l’illa de El Hierro. A la petita localitat de Frontera es va celebrar la V Marató del Meridiano amb 42 Km i 5.000 metres de desnivell acumulat. Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km. Un luxe, el poder disfrutar d’unes vistes impressionants, d’un recorregut exquisit i d’un tracte meravellós per part de tota l’organització. Una prova que estar cridada a ser, si ja no ho és, una clàssica dins el panorama nacional de maratons de muntanya. Com anécdotes curioses cal dir que l’illa ostenta un record Guiness amb l’hotel més petit del món amb només 4 habitacions, que només hi ha un semàfor útil que regula el trànsit en un tunel d’un carril i que no disposa de cap sala de cinema. És un petit paradís verge, lluny d’esser explotat.
Lluís Planagumà i Grífol.
CLASSIFICACIONS:
GENERAL MARATÓ 42KM
PARCIALS MARATÓ 42KM
GENERAL CURSA 27KM
PARCIALS CURSA 27KM
GENERAL CURSA 18KM
VIDEOS:
VIDEO RESUM VKS 6'
VIDEO RESUM TELECANARIAS
VIDEO RESUM TELEVISION ESPANYOLA 1'
VIDEO RESUM MACARONESIA SPORT 12'
LA CURSA EN FOTOGRAMES
