Tal i com haviem quedat fa 15 dies, avui tocava fer una tirada llarga en el meu terreny preferit, sobretot perque és el lloc on habitualment entreno, per proximitat al meu domicili i perque costa imaginar un entorn tant salvatge a tocar de Barcelona. Collserola és un caixa de sorpreses. Sempre hi ha racons nous per descobrir i particularment disfruto donant a coneixer aquesta meravella forestal. A l’hora convinguda 8h30’ ens hem reunit al parking del Velódrom d’Horta (150 m s.n.m.), 7 skyrunners amb ganes de castigar el físic. El grup estava format pels Jordi’s Team (Marti, Garcia, Cols i Martinez (Rami)), en Manuel Tamayo, en Toni Jofre i en Lluís Planagumà.
El dia s’aixecat radiant i amb bona temperatura. Després abillar-nos com toca, surtim passant per davant del Parc del Laberint tot xerrant. Això, durarà ben poc ja que, de sobte enfilem la primera rampa que ens farà treuren’s la son de cop! Per corriol costerut i técnic seguim el GR-6 fins el Turó de Valldaura. Es tracta d’una pujada d’uns 270 metres en 2 Kilómetres de recorregut que ens farà esbufegar de valent. La consigna del dia és clara: Alergia a la pista forestal i prohibit pujar caminant cap trialera…! I la veritat és que el recorregut preparat és un auténtic trencacames, a l’abast només dels més avessats en aquest tipus de terrenys!
Un cop a dalt del Turó de Valldaura (420m. s.n.m) en un temps de16’02”, on hi ha una torre de guaita, parem per contemplar la panoràmica de la ciutat per un cantó i Montserrat i Sant Llorenç del Munt per un altre. Al fons s’observa també el Pirineu nevat. A continuació, seguim la marxa per un estret sender carener on toca esquivar la densa vegetació, que amb posterioritat repetirem, fins una cruilla anomenada el Pas del Rei a 408m. s.n.m. A partir d’aquí iniciem descens per un corriol que ens porta a la vessant nord de Collserola, molt més humida i obaga i amb una vegetació molt més exhuberant. Més endavant i sempre de baixada, enllaçem amb una forta trialera, on cal vigilar per no patir una torta de peu, a causa del pendent i la rugositat del ferm, i que ens portarà fins a l’ermita de Sant Medir, un dels punts emblemàtics del Parc Natural. A la font, aprofitem un instant per omplir bidons.
Després prosseguim per pista en direcció Can Borrell, durant 1 Km aproximadament, per desviar-nos del camí principal i remuntar un viarany encaixonat on guanyem uns 100 metres de desnivell, trotant de nou pel GR-6 però ara en sentit invers, fins una cruilla de senders (32’32”). En aquest punt girem a l’esquerra pe rdisfrutar d’un descens ràpid i cómode durant 2 Km al llarg d’un corriol carecer que travessa tota la Serra de Sant Medir fins a sortir al Coll de la Torrefera a 171m. s.n.m. (41’10”). Una vegada ens reagrupem, a ritme més tranquil ens dirigim per pista fins a Can Borell, típica masia i conegut restaurant de la Serra de Collserola. A partir d’aquí, per no patir picors i símptomes típics d’una erupció per culpa d’un excés de pista, improviso itinerari que feia temps que no trepitjava agafant trencall a l’alçada de Sant Adjutori, per transitar per un camí estret amb nula concurrencia de bicicletas i altres especies…En poca estona ens endinsem al Pantà de Can Borell i seguim direcció Sant Medir per un sender que cada cop està més perdut, fins que ja no es pot avançar a causa de la verdissa.
Les nevades de l’any passat han fet molt de mal a les pinedes i aquí tampoc és una execpció! Per tant, ens toca seguir el “Senglar Trail” fent un camp a través, durant uns 10’ apartant branques i caminant la majoria del temps mig ajupits fins a topar-nos amb una altre viarany, per cert “verge”, ja que no recordo haver pasta mai! Aviat arribem a un encreuament, que ja m’és familiar. Es tracta d’un sender que baixa del Viaducte de Can Ribes i que porta fins a Can Gener, que és cap on fem via. Molt aprop de la finca, parem a l’auténtica Font de Sant Medir o Can Gener, plena de molsa. Es tracta d’un racó idíl·lic a tocar de Barcelona. Passat això retornem de nou a Sant Medir a 200m s.n.m. (1h18’55”), per un altre camí. Ens hidratem a la font i ens mentalitzem per afrontar una doble trialera que ens farà guanyar 230 metres de desnivell en molt poc espai (1 Km i escaig). Pels atletes que mai han fet la Marató de Muntanya Zegama-Aizkorri, els hi comento que si fan una de les dos rampes corrent, ja estan doctorats per correr maratons alpines d’aquest nivell! El terreny és molt técnic i no dona un respir en cap moment! És una de les trialeres test per excelencia dels meus entrenos. En total un pel més de 10’ “cremant pota” i al límit de pulsacions. A dalt, ens reunim tots al Turó de la Magarola a 430m s.n.m. (1h29’09”) amb unes vistes immillorables de la ciutat.
Una vegada a la pista, remuntem uns 80 metres de cota passant molt aprop del Turó de l’Ermità. Després rodem durant un petit tram per un sender paralel a la pista, i girem a l’esquerra per xalar de valent en un altre tram trialer on cal extremar la prudencia a causa de la humitat del terreny. Al final d’aquest passadís natural arribem a l’area recreativa de Can Coll (1h58’28”), on aprofitem de nou per omplir bidons a la font. En Jordi Cols va un xic més lent a causa del fort refredat que arrosega de fa dies. Ha vingut a fer neteja, però potser massa i tot…!Dubta si seguir o no, vist el que queda, però estem a tocar de Cerdanyola i més endavant pot tenir més opcions per no fer tot el recorregut sencer. Per tant, decidim continuar i pujar el Puig de la Guardia a 199m s.n.m. (2h06’30”), una nova torre de guaita que es troba sobre l’urbanització Montflorit i des d’on s’observa gran part del Vallés Oriental. Tot seguit baixem per un altre corriol fins la pista que porta de Can Coll a Can Codina, però sense arribar a aquesta última finca. Anem agafant petits trams de viaranys entre la Serra d’en Masriera i la Serra de Na Joana per evitar la pista, i donar un caire més intens i divertit a la sortida. En alguns instans en Rami aprofita per filmar en marxa amb la càmara de video alguns trams espectaculars. El fet de correr tanta estona envoltat de massa forestal, arriba a donar la sensació de no saber a on estàs realment, i d’haver perdut el nord. També cal dir que el ferm inestable de les trialeres obliga a tothom a estar més atent i no permet relaxació alguna produint a la llarga un major desgast físic.
El tram que va de Can Catà fins a Sant Iscle de les Feixes i posteriorment a Can Lloses, és el que comporta major estona seguida corrent per pista de tota la jornada (1,5 Km). Ara toca una nova pujada d’uns 150 m de desnivell però més suau, ja que és més progressiva seguint el Torrent de San Iscle per on passa en GR-92 fins la font de Can Ferrer on parem un moment a menjar una barreta. En poca estona sortim a la pista des d’on divisem de nou Barcelona. En aquest punt en Jordi Cols prefereix aturar-se i esperar-nos durant uns 20’ fins que tornem de fer la darrera sorpresa del dia. Al peu del Coll de la Ventosa es troba el Turó d’en Segarra a 328m s.n.m. (Km 27) muntanya que rodejem passant per la font Santa Eulalia, per després encarar al trot sense descans fins a dalt (2h59’07”), on arribem al límit de les nostres forces. Baixem pel dret i en poc estem ja estem de nou amb en Jordi, que sembla que s’ha recuperat! Abans de baixar direcció al Velódrom, cal pujar l’últim repetjó conegut com el Matamatxos, on en Jordi Martí treu a relluir el seus “pernils” per arribar primer! El cansanci comença a fer estralls, i ara és en Toni qui s’ha desfondat agafant una “pàjara”, per culpa d’una mala alimentació segons va comentar a posteriori.
Lluís Planagumà i Grífol
1 comentari:
Bona sortida i en companyia, que més volem ?
En Tamayo es devia sentir "raro" fora del seu Sant Ramon :-)
Publica un comentari a l'entrada