04 d’octubre 2016

LA PURITO PIRATA 14/08/2016

LA PURITO "PIRATA" 14/08/2016




Doncs sí! La Purito "Pirata" al sac per sorpresa meva i sense quasi entrenament previ, tant per volum de kilòmetres com sobretot de metres de desnivell positiu, acumulats a les cames.






Segurament és el repte més imprevist que he fet mai, ja que a les acaballes de la temporada d'esquí de muntanya vaig patir una lesió als genolls per desgast dels meniscs i dels cartílags, que em va obligar a renunciar a la temporada de curses a peu per muntanya. Zegama - Aizkorri i sobretot el Trofeo Kima, primera vegada que havia estat seleccionat, són el que més greu m'ha sabut. El fet de veure que la recuperació aniria per llarg em va provocar una espècie d'angoixa interna que va degenerar en un estat d'apatia, sense ganes de seguir ni amb altres esports alternatius. No trobava consol a la mala sort, havent de tallar de soca-rel i renunciar a la preuada plaça de la cursa "skyrunner" més mítica per deixar de pensar-hi...









Ja sabem que córrer és l'esport més traumàtic pel que fa a lesions i l'edat no perdona si ja portes anys de rodatge. És el que diuen, però mai vols fer-te'n la idea. Cada any que passa, surten nous problemes i els cargols cada vegada grinyolen més. Sabem que un dia caldrà baixar una marxa o reduir la intensitat, però costa assumir-ho. Així doncs, després de sortir de forma esporàdica en bicicleta durant els mesos de Maig (143Km en 4 dies) i Juny (132Km en 4 dies), a mitjans de juliol veig l'anunci de la 1a edició de la Marmotte Pyrenees 163Km i 5.600m+. Em sembla una animalada i no crec que tingui temps per preparar-la. Un mes i mig i amb les vacances pel mig... és molt poc! 








Començo a donar veus a alguns companys habituals, però no trobo "partenaires" per fer un entrenament conjunt. Al menys, la cursa em serveix d'inspiració per tornar a agafar la bicicleta amb més freqüència malgrat no tenir clar que faré. Tanco Juliol (510Km en 10 dies i 1.250m+ el dia de major desnivell positiu). Em plantejo el primer cap de setmana d'agost per fer volum i desnivell amb en Josep Maria Serrainat i en Joan Farré que faran la Purito (145Km i 5.200m+) però coincideix amb el meu aniversari i ho deixo per incompatibilitat familiar.








Al mateix temps, ja fa setmanes que em volta pel cap renovar la bicicleta. Després d'haver-ho mirat en diverses ocasions, trobo la que em fa el pes. No és que em dediqui a comprar-ne cada tres per quatre, sinó que ja tocava fer un canvi després de 8 anys... Ara serà qüestió de fer una bona tirada!. El dilluns 8 d'agost em donen el nou joguet i aprofito per fer una sortida de 115Km, a les que segueixen dos més de 30Km i 122Km dimecres i dijous de la mateixa setmana.









Falten 3 dies per que facin La Purito, i pot estar bé anar a veure els companys que participaran. Després de parlar amb en Jep Serrainat el mateix dissabte i trobar allotjament a la Seu d'Urgell, pujo cap a Andorra amb la intenció de veure l'ambient de la cursa i fer un entrenament de qualitat, aprofitant per conèixer part de la prova cicloturista més dura d'Europa fins el moment. Ni més ni menys que 145Km i 5.200m+ amb 6 Ports de Muntanya. Caldrà agafar provisions energètiques, per ser el més autònom possible i arribar fins on el cos em deixi.








Així doncs, diumenge matí, uns 20' abans de l'inici de la prova, ens trobem amb en Jep i en Joan. Ells amb dorsal i xip, i jo sense; Ells amb il·lusió i jo a l'expectativa; Ells amb els nervis previs de qualsevol repte i jo sense pressió al no tenir un objectiu concret; Ells més fibrats del compte i jo amb alguns quilets extres; Ells amb molts kilòmetres i hores de rodatge, jo amb ganes de fer un bon entrenament i un test dels meus genolls; Ells amb una cadència de pedaleig alta i jo amb un ritme inferior; Ells millor que vagin pel seu compte, jo pel meu...








Sortim a les 8h plegats de Sant Julià de Lòria fins Andorra la Vella. Malgrat voler compartir l'experiència junts més estona, a la rampa de Les Escaldes deixo que facin la seva, ja que porten una o dues marxes més, només començar i no estic per forçar el meu cardio abans d'hora. Em dedico a rodar al meu ritme gaudint de la fresca matinal i observant les primeres pedalades cara amunt, de la resta de participants, camí d'Encamp. Cal recordar que la marxa és amb transit obert, però de moment el tràfic és nul.







Una vegada creuem el poble d'Encamp, deixem la carretera principal que puja cap al Port d'Envalira, i girem a l'esquerra per iniciar la primera dificultat orogràfica del dia. El Coll de Beixalís és de 1ª Categoria amb 6,4Km al 8,4% de mitja. Per mi, tots els ports que es fan a la cursa són desconeguts, ja que no els he fet mai en bicicleta, fet que em dóna un plus de motivació.









Aprofito els trams més durs i lents per gravar en video i fer alguna foto en marxa. Ens els primers compassos del port ens passa un tàndem que s'obre pas entre l'estreta carretera i la multitud de ciclistes que som. Els reconec gràcies al maillot de Four Factors. N'hi més ni menys que en Sergi Cots i en Raul "Koala" amb qui compartim unes paraules durant alguns metres. Van molt forts tot i portar una bicicleta de 20Kilos de xassís, però van sobrats de motor.








Es tracta d'una ascensió molt dura amb percentatges superiors al 9% de mitja durant la meitat de la pujada i on es va fent progressivament una selecció natural. Cadascú ha d'ésser conscient del ritme que ha de portar i de la jornada d'alta muntanya que li espera. Com diu la majoria, lo important és acabar la marxa dignament i sense haver de posar peu a terra, cosa que comparteixo absolutament.









El dia és esplèndid i l'escalfor del sol comença a deixar-se notar. Caldrà hidratar-se a consciencia i regular les pulsacions de cada pujada per no patir un defalliment prematur. Després de 1h14' de marxa arribo dalt del Coll de Beixalís a 1.795m. (Km 20 aprox.). Mentre faig les fotos de rigor, coincideixo amb en Xavi Paz regidor de l'Ajuntament de Molins de Rei que es dona a conèixer al veure el maillot del Triatló Molins.








Tot seguit, descens divertit i revirat per una zona molt obaga, passant per Anyós Park i La Massana, on tenim el primer contacte amb el transit d'Andorra. Cal vigilar malgrat la policia ens dóna la prioritat a les rotondes del nucli urbà. En poca estona ja som al poble d'Ordino, on iniciem el segon ascens del dia, el Coll d'Ordino de 1ª Categoria, que guanya 693 metres en 9.9Km amb un pendent de 7% de mitja.








Durant la pujada m'emparello amb en Vicent de Dénia amb el dorsal 1370, que em comenta que té a la seva dona també en cursa, però que va un xic més enrere. Renoi, això no tothom ho pot explicar. Pugem a ritme, mentre anem petant la xerrada, per distreure una mica la ment de tants percentatges i metres de desnivell. Quant ens resten els darrers 3-4 kilòmetres es divisa a mà esquerra, en primer pla el Pic de Casamanya un clàssic de l'excursionisme i l'esquí de muntanya. Després de 57' coronem el segon alt del dia.










Una vegada al Coll d'Ordino (Km 41) a 1.980m, i unes 2h30' de marxa trobem el primer avituallament, on tothom para per reposar forces. Jo porto barretes, gels i fruits secs de sobres per tota la cursa i em vaig administrant pel meu compte. El traçat continua amb un fals pla d'un parell de kilòmetres, per tot seguit iniciar un llarg descens de més de 25Km on destaca el Pic de l'Estanyó i la Vall del Valira Oriental. El recorregut creua les Parròquies de Canillo, Encamp, Les Escaldes, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria de nou.









Durant aquest trajecte cal ser curós amb el transit doncs hi ha més densitat de vehicles. Just al costat del punt de sortida de la marxa, comença l'Alt de la Rabassa també de 1ª categoria. Es tracta del tercer port de la jornada i el de més distancia d'ascensió 13,5Km salvant 912m. de desnivell amb un percentatge mig d'un 6, %. A destacar els primers 5Km amb rampes mitges superiors al 9%.









Passat Juberri el pendent es suavitza i dona per contemplar el paisatge amb més tranquilitat. Fins i tot es veu la frontera al fons de la vall. Posteriorment la carretera gira cap a l'esquerra passant per Naturlandia, on la multitud de cotxes que ens ha avançat posen fi al seu destí. La resta de la pujada, es fa més fàcil i en poca estona, arribem a una cruïlla, a la cota 1800, on la organització ha muntat l'avituallament. Després de 1h18' d'esforç i malgrat que manquen 3Km per coronar segons el rètols, la cursa ja davalla de nou cap a Sant Julià. Porto unes 5h invertides fins ara.








Estem al Km 82 de la marxa, i portem uns 2.600m+ a les cames. Els genolls no es queixen i decideixo seguir amb l'aventura sorpresa... Durant el descens, es poden observar gran quantitat de plantacions de tabac, distribuïts en forma de grades que donen un toc més rural al paisatge que es debat entre l'alta muntanya i la massificació immobiliària. Una vegada de nou a Sant Julià, cal fer un petit tram de carretera en direcció a la frontera.








Just a la sortida del poble, cal girar a mà dreta i creuar un pont sobre el riu Valira, per iniciar el plat fort del dia, el Coll de la Gallina. Es tracta d'un port de Categoria Especial amb 12.3Km d'ascensió, on es guanyen 1.019 metres de desnivell, amb un pendent mitjà de 8,5%. Als primers metres em trobo amb en Pau de Corredors.cat i la Marta Muixí del Koala'sTeam que estan esperant al tàndem d'en Raúl i en Sergi.








Els comento que van per davant, si no han patit cap problema i segueixo cap amunt. El sol ens cau directe i la calor comença a ser sufocant, doncs estem a les hores centrals. Amb la bicicleta vaig buscant totes les ombres que puc, malgrat envair el carril contrari, ja que el tràfic és quasi nul al tractar-se d'una carretera molt local. Cal tenir present que la meitat de kilòmetres són per sobre del 9% de mitja amb puntes del 17 i 18% especialment els darrers 4Km que fins no fa gaire era una pista forestal utilitzada pels contrabandistes.









A aquestes alçades de la prova els pinyons del 30 i 32 van de fàbula per superar les rampes infernals, sense haver d'arribar al límit de les forces. A mitja ascensió, coincideixo amb el dorsal 485, el participant de més edat amb 72 anys, tot un exemple de sacrifici i d'una vida dedicada a aquest esport. Malgrat el patiment als trams més drets, encara he tingut humor per gravar imatges de vídeo, on queda reflectit l'esforç dels companys del voltant.









A destacar la Pilar del Borges Team que ha fet una gran ascensió mantenint una cadència de pedaleig molt ferma i constant. Un factor que bastants ciclistes hem acusat, és el fet d'haver de dosificar l'aigua, doncs no hi havia cap punt d'aigua intermig i el desgast acumulat, més la forta insolació ha causat estralls. Per sort, després de 1h22' de patiment i unes 7 hores des de l'inici, he culminat el Coll de la Gallina a 1.910m., sense posar peu a terra, ni sense símptomes de cap dolor muscular perillós. Un èxit vist l'entrenament previ.









Estem al Km 110 i de torno a demanar permís per omplir bidons i agafar un plàtan. Mentre faig un kit kat, van arribant altres companys, algun amb deshidratació o fortes rampes a les cames, que acabaran malauradament la seva aventura aquí, i altres contents per superar la bestia negre de la jornada, però el gra encara no està ni al sac ni ben lligat...! El descens cap a Sant Julià és dels que promet...









Carretera estreta i sinuosa, corbes peraltades i un pendent molt pronunciat són els ingredients adients per patir un ensurt en cas d'arriscar més del compte, afegint una variable extra com és el trafic obert. Al cap d'uns pocs kilòmetres sortim a una via més ample, que és la carretera que va cap a Os de Civís. Nosaltres girem a la dreta en direcció contrària i en un tres i no res tornem a la civilització.










Ja només queden dos ports i el venir a fer un entrenament de qualitat, vistes les sensacions, ha deixat pas a la possibilitat d'aconseguir un repte en majúscules. Per aquest motiu camí d'Andorra la Vella, on té inici el 5è port, l'Alt de la Comella, m'alimento i m'hidrato bé per evitar la visita de "l'Home del Mazo" que pot treure el nas en qualsevol moment...









Malgrat que la temperatura ambiental és alta, la xafogor no ofega. La pujada de 4,3Km, té un desnivell de 345m+. Es tracta d'un port de 2ª categoria que vist el seu percentatge mig del 8,1% hauria de ser de 1ª categoria, sinó fos per que és curt. Les cames ja fa hores que pedalen per inèrcia però cada vegada costa més guanyar metres amunt. En total amb un xic més de 30' fem l'Alt. Just abans de coronar, omplo bidons al penúltim avituallament.








Tot seguit cal fer alguns kilòmetres mantenint la cota de nivell abans d'iniciar el descens que ens deixarà a tocar d'Encamp. Ara sí; Només queda l'últim cop de ronyó per completar l'exigent ruta ciclista que transcorre per gran part dels País dels Pirineus. Els nervis comencen a fer acte de presència creuant els dits per que no es torci res en el darrer sospir. Penso amb en Jep i en Joan, amb en Raul i en Sergi, i amb molts altres companys que sé que estan en el mateix sidral. Cadascú al seu ritme i lluitant pel seu compte.








Després de recuperar forces a l'avituallament d'Encamp, afronto el sisè i últim port del dia, els Cortals d'Encamp de 1ª categoria. La pujada de 8.9Km, 754m+ i un pendent mitjà del 8,5%, té dues parts diferenciades segons m'informa un voluntari. Els primers 5Km són duríssims amb un percentatge mig superior al 9% i la resta són un pel més portables, però la veritat és que caldrà tirar de cap, cames i cor per superar el darrer obstacle i assaborir un nou èxit.








Només sortir d'Encamp, les rampes són infernals i poso el pilot automàtic pensant en arribar a l'Ermita de Sant Jaume dels Cortals, a partir d'on la cosa afluixa. Metre a metre vaig restant la distancia, al mateix temps, que baixen en sentit contrari altres ciclistes que ja han finalitzat la prova, i que van donant ànims, als que estem patint de valent cara amunt. Durant el trajecte final, algun ciclista ha posat peu a terra, i marxa cap-cot caminant cap a la línia d'arribada. 









Després de 10h22'' entro a meta una mica encongit i sense aixecar el cap, sobretot al passar amb la bicicleta per la carpa, on donen d'obsequi una placa de finisher, el qual després em mostra un company. He vingut a la marxa de forma improvisada i sense dorsal, i poc em pensava acabar-la. Creuar la línia d'arribada així per sorpresa, no és exactament el mateix, ja que sembla que el teu pas per la prova no queda reflectit enlloc, però lo important és haver viscut l'experiencia i formar part de la família que han finalitzat la segona edició de "La Purito".  









El Gps delata les hores reals invertides: 9h17' pedalant i 1h05' fent fotos, vídeos, o simplement fent les parades de rigor a cada punt d'avituallament. La sensació final, és immillorable, doncs no he patit cap crisi en cursa, i el físic ha soportat la càrrega perfectement, malgrat tenir molesties a les cervicals les dues darreres hores. Després d'això, deixo de banda el fet de
participar a la I edició de la Marmotte Pyrenees ja que cal aportar certificat metge i em fa mandra tornar a Barcelona per fer els tràmits.













Per qualsevol objectiu, no hi ha res millor que estar motivat, per fer-lo o no. Les excuses no valen i aquesta ocasió, no serà l'excepció. Per mi, la il.lusió de recórrer el que no has vist, és molt superior al que ja coneixes, i aquest és el veritable motiu per no fer aquesta "opera prima" que tindrà lloc a finals d'agost. Marxo cap a casa amb la consciencia tranquila i amb molta pau interior, per veure que la lesió al genolls, em permet gaudir en altres variants esportives.







Lluís Planagumà i Grífol.











Publica un comentari a l'entrada