10 de setembre 2016

EDITORIAL SPORTVICIOUS - EL ESQUÍ DE MONTAÑA COMO DEPORTE OLÍMPICO

EDITORIAL SPORTVICIOUS - EL ESQUÍ DE MONTAÑA COMO DEPORTE OLÍMPICO


Hace menos de un mes, que han reconocido a la ISMF (International Ski Mountaineering Federation) como miembro de pleno derecho dentro del Comité Olímpico. Probablemente el estreno será en los Juegos de Invierno de China 2022.

Se trata de una excelente noticia para la salud de este deporte, ya que se hace realidad un sueño, muy esperado por el colectivo que practica el esquí de montaña de competición, también llamado skimo o esquí-alpinismo, que a pesar de ser un deporte muy minoritario, en la última década ha cogido mucho auge, ya sea por las ganas de experimentar nuevas modalidades, por la masificación de las estaciones o incluso por la crisis económica que ha provocado que un buen número de aficionados, hayan puesto el punto de mira, en otras alternativas más sostenibles para la economía particular.

Pero el quid de la cuestión, no es la notificación de una nueva disciplina dentro del elenco oficial; Si nó por qué se ha tardado tantos años en dar a conocer un deporte que reúne todos los requisitos del espíritu olímpico (Alto Nivel de Compromiso y Sacrificio, Competitividad, Flair Play, Espectacularidad, Tecnicidad, ...). El Atletismo es el deporte rey en los Juegos de Verano, como lo es el Esquí Alpino en los de Invierno. Pero la realidad, es que el esquí de montaña podría considerarse el origen o el padre de este último, ya que este deporte nació como un medio de vida (caza) y comunicación (desplazamientos) en las regiones árticas.

En Europa surgió como una forma de ocio a cargo de intrépidos aventureros que cargaban con unas tablas de madera a cuestas y luego se deslizaban montaña abajo, o incluso con fines militares para vigilar y evitar invasiones en los territorios fronterizos del arco alpino; De ahí la gran tradición de carreras por patrullas o equipos que existen en esta zona y que engloban las pruebas de más prestigio. Por eso no se entiende por que la disciplina más genuina y auténtica, no ha tenido el mismo renombre que sus otras variantes. Será que se trata del hermano pobre? Será que no genera un negocio de venda de forfaits, ni las infraestructuras inmobiliarias que hay alrededor de las estaciones...?

Bueno, dejemos el tema en el aire... Es sólo una reflexión personal. Sólo decir que la familia del skimo está muy orgullosa de poder ver el fruto de una semilla que ha costado mucho esfuerzo y dedicación por parte de los miembros de las federaciones, centros excursionistas, organizadores de carreras, voluntarios, guias de montaña, expertos en prevención de aludes, deportistas de élite de la especialidad y en definitiva todos los "participantes del montón" entre los que me incluyo.

Aquí teniu l'enllaç: REVISTA SPORTVICIOUS Nº 26

Lluís Planagumà i Grífol

03 de maig 2016

PATROUILLE DES GLACIERS - PDG 22-23/04/2016

PATROUILLE DES GLACIERS - PDG 22-23/04/16





L'abril del 1943, tot just fa 73 anys, es va disputar la 1a edició de la prova d'esquí de muntanya més antiga del món i la de major distancia en una jornada, que perdura en l'actualitat. Es tracta d'una travessa en equip de tres persones, de 53Km i 4.000 metres de desnivell positiu, que uneix les localitats de Zermatt, Arolla i Verbier als Alps Suïssos. L'origen de la cursa, es remunta a l'època de la Segona Guerra Mundial, quan l'exèrcit suís "patrullava" amb esquís els cims fronterers del sud-est del país a fi d'evitar una invasió alemanya.

Aquesta travessa servia, per seleccionar i veure la capacitat de planificació i patiment dels seus soldats, per la causa. En els seus inicis la prova només era pels militars, però arrel d'un accident mortal l'any 1949 d'una patrulla en una esquerda d'una glacera, la cursa va ser prohibida durant més de 30 anys fins l'any 1986, data a partir de la qual, la cursa s'obre als equips civils i ja no deixarà de tenir continuïtat en format bianual.








Així doncs, a mitjans del setembre passat, decidim fer la preinscripció i provar sort a la loteria ja que l'alt nombre de peticions supera de molt el volum màxim de participants. Estem parlant de números estratosfèrics pel que respecte a aquest esport. Ni més ni menys que 1.800 patrulles es donen cita cada dos anys, el que vol dir 5.400 atletes. Tot un fenomen de masses a l'abast de pocs per que la PDG, és la ultra marató de l'esquí-alpinisme per excel·lència. A mitjans de novembre rebem la confirmació que hem estat agraciats amb un dorsal al sorteig i al mes de desembre ens toca pagar la inscripció de 1510CHF, al canvi uns 400€ per barba, que ens fan dubtar en si apuntar-nos o no, però és la cita de l'any i no sabem si hi podrem tornar, o sigui que no hi ha volta de full...!










Els 53 Km i 4.000m + diuen que equivalen a 110Km d'esforç...! I quin millor premi per tancar la temporada'15-'16 que fer-la per primera vegada. Quan parlem d'aquest nivell de curses, totes mereixen un respecte tant gran, que fa que amb mesos d'antelació vagis estudiant els metres de desnivell i les hores d'entrenament que caldrà acumular, per assimilar el repte que tenim per davant i aquesta amb molta més raó, ja que no ens hem exposat mai a tantes hores d'esforç sobre uns esquís.








Veurem com ho afrontem amb l'Enric Martin i en Pere Bonet, ja que la temporada hivernal ha estat molt dolenta en quant a innivació, i no hem fet cap entrenament específic per aquesta prova, pel que correspon a la tècnica de progressió amb esquís i encordats, sobretot baixant. Cal recordar que un dels trets característics d'aquesta cursa, és el fet d'haver d'enllaçar en plena nit, uns 1.000 metres de desnivell positiu i uns 500m de negatiu per una glacera formant una cordada de tres.








A 10 dies vista, els nervis ja comencen a sorgir... però el més preocupant pel que a mi respecte són les molèsties musculars que m'han impedit entrenar des de fa ja una setmana. Malgrat anar al fisioterapeuta a fer una sessió de descarrega, sembla ser que hi ha alguna cosa més. Antiinflamatoris i gel seran la recepta... però ni amb això n'hi ha prou per millorar.





Cal mirar a fons la lesió, però no hi ha temps real per tenir un resultat mèdic abans de marxar cap a Suïssa, per això intento parlar amb l'amic Albert Andrés, company que vam incloure com a reserva, per que si té disponibilitat i ganes de substituir me, però resulta que fa poc que ha marxat a Grècia a un camp de refugiats a fer tasques humanitàries i jo... preocupat per coses més banals!









Un cop parlat amb els companys Enric i Pere, no queda altre alternativa que anar a provar sort, i a veure com responen el genoll i el bessó dret. La mobilitat reduïda de la cama, no em permet córrer i caldrà veure com reacciona al moviment de lliscar amb pells cap amunt i al descens amb esquís. Les 14-15 hores amb les botes posades no ens les traurà ningú! Buff quin patir ens espera!!! 

Així doncs, dimarts 19 d'abril en Pere, junt amb en Marc i l'Albert, fan via cap a Ginebra amb avió per posar-nos les dents llargues abans d'hora fent el Breithorn un cim de 4.000 i escaig molt accessible des de les pistes de Zermatt amb una meteorologia envejable, i contrastant de primera mà la sortida dels primers participants la nit de dimarts.









Nosaltres marxem el dijous 21 de Barcelona per carretera, sota un fort aiguat fent dos canvis de vehicles, primer a Sabadell, on pugem al cotxe d'en Jonathan Valladares, àlies "Jon" i Sra. (Montse) i més tard a Figueres on canviem tots els estris a la furgoneta d'en Xavi Guillaumes, àlies "Guillot", Sra. (Montse) i en Xavi Colomer, àlies "El Marquès", que són l'equip Taga Team. De camí cap a Suïssa, el tema de conversa està servit. La borrasca que ens toca de ple, durant els primers kilòmetres del viatge, sembla que ens afectarà el dia de la cursa.







Volem creure en un gir radical del temps o en un canvi del vent, però per dins sabem que no serà l'edició més lluïda, i que ens tocarà ballar amb la més lletja de nou, per no sortir de la tònica habitual. Tothom està molt animat pel repte, però jo vaig amb certa desgana. Quan no estàs bé, és el que té. El meu subconscient té por i no vol enfrontar-se a una situació de risc de nit, en una glacera amb esquerdes, sense visibilitat a causa de la boira i la neu que es preveu i sense medis aeris per traurem d'allà en unes condicions "meteo" que cada cop aniran a pitjor. No vull viure aquest malson, que sembla que està predestinat.







Aquest any cada cop que hem anat a una competició internacional, hem patit mal temps i aquesta no serà l'excepció... Fontblanca (Andorra), Altitoy (Pirineus-França), Tour du Rutor (Aosta-Italia) i Patrouille des Glaciers (Valais-Suïssa). Després de sopar a Chamonix, amb vistes a la glacera de Bossons i comentar batalletes varies amb els companys, anem a dormir a la gite Fleur de Neige als afores de la mateixa localitat.







Divendres un cop esmorzats, entrem a Suïssa després de creuar el Col de La Forclaz i sense pausa arribem a Täsch, on agafem el microbus que ens pujarà fins a Zermatt per 5€. Fa sol i una temperatura agradable. Caminant amb tot l'equipatge ens dirigim cap a l'estació de tren on just davant hi ha l'arc de sortida de la cursa i tota una sèrie de carpes. Pel carrer principal es respira la PDG. Tot és un anar i venir d'equips que van a passar el control de material.








Ens dirigim cap al pavelló on hem quedat amb en Pere. Fa hores que està dels nervis, ja que ens esperava a primera hora del matí i no hem arribat fins les 13h, però encara queden més de 10 hores per iniciar l'aventura... Ja amb el Marcòlic Power al complet, passem l'estricte check-in del material. Les poblacions involucrades en la cursa i el que correspon a la organització, traçat, seguretat, avituallaments, control de material, etc està dominat pels militars.







Es pot dir, que pels que no hem fet la "mili", farem un intensiu de 2 dies complint ordres vestits de civil!. Tal com entrem al pavelló, hi ha diferents taules on a cada patrulla li assignen dos comandaments que revisaran per rigorós ordre la llista de material homologat per la UIAA i la ISMF, mesurant esquís, bastons, piolet, sonda, pala, i revisant l'estat de botes, casc, Arva, pells de foca, arnés, ulleres de sol i ventisca, guants i manta tèrmica, i posant l'enganxina corresponent conforme està verificat.










Fins i tot l'Enric ha de donar explicacions al capità en cap, per que els comandaments inferiors no ho veuen clar, adduint que una corda de 100 metres no es pot tallar, per fer-ne dues. Al final es resol a favor nostre ja que al reglament no ho especifica. Vaja, uns perepunyetes de nassos!. A en Xavi Guillaumes li fan comprar una sonda nova si volen participar a la cursa, ja que es un xic més curta del que toca (240cm).








Després d'això, ens donen tota la documentació que ens pertoca. Aquí ens separem dels companys de viatge, ja que en funció del número de dorsal, t'assignen un hotel o altre. Nosaltres anem cap al Pollux, un 4 estrelles al carrer comercial, a 100m de la sortida, millor quasi impossible. Ens instal·lem, i després de dinar fem una migdiada d'una hora que es queda curta, ja que cal fer la motxilla a consciència doncs en 20 litres de capacitat, hi ha de cabre la roba d'abric extra, guants, etc... a part dels gels, barretes i sals per tota la cursa, ja que no ens en fiem de la austeritat dels militars...!







També preparem la corda i la goma elàstica, ja que al travessar una gelera, hem d'anar tots tres encordats, i cal estudiar bé la logística per no perdre massa temps en cursa i intentar progressar amb certa normalitat. Som conscients que no ho hem practicat, i que el descens serà el moment més complicat. Segons els experimentats cal que el pitjor baixador vagi primer (Jo), el més aplicat de la classe al mig (Enric), i el restant darrera (Pere). Per tant a l'Enric li tocarà portar la corda i repartir-la cap al davant i el darrere quan toqui.

Realment els preparatius de la cursa ja són una tasca d'equip, doncs l'espai i el pes d'aquesta, farà que hàgim de repartir sobretot el tema hídric i alimentari entre en Pere i jo. Tot aquests mal de caps que avui se'ns presenten, són part de la prova. De fet des de que hem arribat al poble entre una cosa i l'altre, poca estona hem estat relaxats. Ara amb la feina feta anem a sopar que són les 19h i només queden 4 hores de relativa calma...









Després de sopar, a les 20h passades anem a acomiadar-nos d'en Marc i l'Albert, els companys de viatge d'en Pere, que avui han fet gran part de la primera pujada i que marxen cap a Verbier per veure demà l'arribada. En acabar, mentre l'Enric i en Pere tornen cap a l'hotel em quedo sol una estona, per assaborir l'atmòsfera que hi ha a la línia de sortida amb la banda militar tocant marxes. 









Al intentar pujar a un banc de pedra per fer una fotografia, noto una forta punxada al bessó, i un intens dolor al menisc. El tinc com bloquejat i no puc doblegar la cama dreta. Marxo molt coix cap a l'hotel. El món se'm ve a sobre. Ara sé que no acabaré aquesta prova i no em veig arribant amb els companys fins el punt on puc abandonar la cursa, sense posar en problemes la continuïtat de l'equip. Cap cot pujo a l'habitació, maleint per que he hagut de fer aquell pas...











Mentre estem mirant la web per saber la distància i desnivell que hauré de fer perquè en Pere i l'Enric puguin continuar com equip de dos sense ser desqualificats, els veïns de l'habitació del davant ens indiquen que la cursa d'avui s'ha anul·lat sense més informació i que demà matí, sabrem si es sortirà la nit de dissabte o quedarà definitivament suspesa, però pinta malament doncs la previsió per diumenge encara és més dolenta. 










La noticia sent egoista, per mi no pot ser millor. És molt lletja aquesta reflexió envers els companys però és la meva realitat. La lesió, amb la nova rebrincada ha empitjorat i sento cert alleugeriment fins demà matí. De seguida corre la veu i el whatsapp de la resta d'equips catalans treu fum. Quedem per fer una cervesa i comentar la jugada amb l'Oriol Montero, en Jordi Ballester, i en Roger Angües entre d'altres coneguts.







Algunes patrulles totalment equipades, que sortien a les 22h i 22h45' desfilen desmotivats cap als seus hotels, entre ells en Jordi Godayol i Cia. Nosaltres sortiem a les 23h30'. És dur dir-ho, però jo segueixo en el meu món i amb la meva pel·lícula, mentre la resta de companys senten ràbia i decepció tot esperant la decissió de l'endemà.

Dissabte ens llevem a les 9h, amb la noticia de l'anul·lació definitiva segons han publicat a la web o al facebook, sense donar gaires explicacions, i convidant-nos a tornar el xip al pavelló. Realment, se'ns queda cara de xai degollat pel fet de ni sortir, però la meteorologia mana i ho sabem. El que emprenya és fer el llarg desplaçament per res, si sabien que tindriem mal temps. Podien haver-la posposat per la setmana següent, com van fer a la Mezzalama l'any 2015, avisant en un parell de dies d'antelació!









Per mi, la comunicació és un respir, però per la resta és un pal en tota regla. Després d'esmorzar, molts equips comencen a desfilar cap a l'estació de tren, i les maletes es converteixen en les protagonistes de la jornada. En Pere serà un dels primers en marxar. Els menys inconformistes, surten a fer pells per treure's en certa manera el mal sabor de boca. Aquest és el cas dels nostres partenaires de viatge, que aprofiten gran part de la jornada. En canvi l'Enric, prefereix anar a caminar pels voltants.










Jo em dedico a descansar a la recepciò de l'hotel fins la hora de marxar amb tren cap avall. Tot plegat a les 18h de la tarda, arrenquem amb la furgo des de Täsch, per fer d'una tirada el 1.000Km que ens separen de casa. El final de l'aventura acaba entrant a casa unes 12 hores més tard, amb les primeres llums del dia, cansat i amb ganes de penjar els esquís per una bona temporada, el problema és que la resta d'activitats que volia fer a partir d'ara, hauran d'esperar més del compte!






Lluís Planagumà Grífol


19 d’abril 2016

TOUR DU RUTOR EXTREME 01-03/04/16

TOUR DU RUTOR EXTREME 01-03/04/16


Els dies 1, 2 i 3 d'abril Valgrisenche, Arvier i la Vall d'Aosta han estat la capital mundial de l'Esquí -  Alpinisme. Per segona vegada hem participat amb l'Enric Martin, al Tour du Rutor Extreme. Segona cursa per parelles de l'any, dins del circuit de la Grande Course i la Copa del Món de Llarga Distància. Aquest cop hem compartit l'experiència, hotel i anècdotes amb 4 equips més de casa. (Jacob Salvadó - Josep Maria Serrainat, Ricard Farriol - Joan Ferrer, David Salamó - Jordi Godayol, i Jordi Martin Prim - Pep Nogués).








Així doncs, dijous 31 a les 6h15' del matí, sortim de Barcelona amb la furgo "el cotxe 2" (Jacob, Enric i jo), passant a recollir al Ricard per Santa Perpetua de la Moguda. Prèviament la tarda abans ha sortit "el cotxe 1" (David, Jordi, Joan i Josep Maria "Jep") per fer el viatge més esglaonat. A les 14h30' parem a dinar en una àrea de servei amb el millor aparador possible, el Massís del Montblanc. La temperatura és agradable  però les previsions meteorològiques pels propers dies no són gens optimistes.









Un cop passat el túnel del Montblanc, entrem a Itàlia i els pronòstics es confirmen, doncs el dia és rúfol i ha caigut algun ruixat. A les 16h30 aproximadament arribem a Arvier, el nostre campament base durant els propers tres dies. El fet de transitar pel poble, serveix per impregnar-se de l'inconfusible ambient d'aquest món. Plomes, primalofts, paravents, gorros, cintes elàstiques, etc... però sobretot cares recremades i aclivellades. Tots els que tenim relació amb aquest esport som ben reconeixibles i ens creuem mirades, com intentant avaluar el nivell dels rivals.









Tot seguit anem a recollir la bossa del corredor que a part dels dorsals, inclou una excel.lent armilla de primaloft Millet. La organització, ens indica que dormim a l'Hotel Ruitor al mateix poble d'Arvier i per acabar ens posen el xip al casc que ja sabíem per experiència que calia portar. Mentre tornem cap al cotxe a deixar els estris, coincidim al aparcament amb la resta d'expedició que han arribat, si fa no fa a la mateixa hora.









Sense més demora, anem plegats cap a l'auditori on fan el briefing per poder seure, ja que després s'omple de gom a gom i no cap ni una agulla. D'entrada ens comuniquen que enguany no serà l'edició més reeixida, a causa de la previsió meteorològica, però que la organització treballarà per poder gaudir de recorreguts el més espectacular possibles. Marxem a sopar, sabent que la primera jornada farem un traçat de 24Km i 2.400m+, en part inèdit. Gens malament per començar!.











Els àpats del migdia i la nit els fem a la Osteria del Viandante, un restaurant a 5' caminant d'on estem allotjats i l'esmorzar el fem al propi Hotel Ruitor, coses que passen per distribuir el volum de participants, quant estem parlant de petites localitats que conserven l'encant i no han crescut de forma exponencial a nivell immobiliari, com ha passat a casa nostra...









En quant a l'altre tema logístic, cal dir que dormim en una habitació triple amb l'Enric i en Jep, un dels contrincants a controlar..., que caldrà veure si ronca o no. Tenim un intrús que pot fer molt mal pel bé de l'equip... En Jacob, és l'altre "espia", compartint estança amb en Ricard i en Joan, mentre que els altres duets, estan en habitacions dobles. Després de preparar tots els ets i uts, anem a dormir un pèl tard.











Divendres, a les 5h30' toca diana. Iniciem la rutina diària de cada matí: Esmorzar de bufet lliure; Passar pel servei; Carregar estris al cotxe i fer l'aproximació cap a la línia de sortida, que comporta uns 20' de trajecte. Un cop a lloc, ja conegut per mi i l'Enric, així com pel Ricard, que es vol treure el mal sabor de boca del 2014 al quedar-se fora de combat el darrer dia per una contusió a l'esquena, anem cap a la zona d'escalfament on trobem algun que altre conegut com en Laurent Bonneau, la Paola Cavalli o en Joan Bernat Clarella entre altres.









Tenim el dorsal 121 i sortim del segon calaix o sigui que ens tocarà patir l'embranzida d'altres equips que surten per darrera. En Ricard i en Joan també surten amb nosaltres. La resta de companys surten del tercer calaix. El dia és gris i humit, i tal com van dir no hi ha gaire visibilitat, per tant caldrà extremar les precaucions a les baixades sobretot a cotes elevades. La temperatura és més alta de lo normal i la neu està molt transformada.









A les 8h amb l'himne de Vangelis "Titans" que fa posar la pell de gallina, sortim de cop les 350 parelles que tenim cita per l'edició 2016. Com ja va passar fa dos anys, els primers instants han sigut bastant caòtics, encara que aquest cop menys, doncs no hi ha hagut caigudes. Mica en mica es van obrint espais i tothom es va relaxant, ja que després de la ràpida sortida en pla i baixada, ha tocat fer un mur de 150m+ en molt poca distància que ha fet una selecció natural i ha posat a cadascú on li pertoca.









Per mi, aquests instants sempre són el més durs ja que la massa de corredors t'empeny de forma inconscient a forçar el ritme, marcant els pics més alts de pulsacions de tota la cursa, i després cal gestionar bé, per no "petar" del tot. Una vegada a dalt, traiem pells i fem un curt descens per pista, encadenant tot seguit un tram de cursa a peu, amb esquís a la ma, abans d'iniciar la segona ascensió del dia de 1.100m+ si comptem amb la canal.










A les primeres de canvi, veiem l'abandonament d'una de les parelles favorites a la victòria final , el francès Mateo Jaquemoud i l'alemany Anton Palzer, sembla que per lesió del primer. De neu, n'hi ha molta però la qualitat primavera fa més lent el lliscar amb les pells. L'Enric va marcant el pas tota l'estona i jo el segueixo de prop. Així anem fent fins el punt on cal posar grampons, sota un cel cobert però sense precipitació i amb un vent que va augmentant a mida que agafem alçada.







Aquí, toca fer la canal amb molt poca visibilitat a causa de la boira que ens envolta. A pocs metres del final del corredor, se'm surt un dels grampons, però pel que queda segueixo endavant per no perdre temps, vist que ja faig amb l'altre grampó i la corda de seguretat. Una vegada a dalt, cal fer un descens de 1.000m que posarà en estat d'alerta tots els sentits i reflexes, al no apreciar-se el relleu.







En els primers metres cara avall, sento els crits d'alè d'en Jordi i en Pep que estan a punt de coronar. Els continus moviments en fals, fruit de les banyeres que han deixat els participants que van per davant, són el major perill que hi ha, a causa de nul.la visibilitat, provocant un gran desgast físic tant energètic com d'articulacions. Aquest fet serà una constant durant les tres jornades de la prova. Les arrebossades també tenen el seu protagonisme, per sort sense conseqüències a curt plaç...










Així és com es desenvolupa el descens, on també cal afegir l'extra de dificultat a la segona part de la baixada, amb un bosc molt dens  "pierrramentero" de totes totes, que aquest any sortegem amb millor sintonia. Un cop abaix cal fer un tram de pas patinador fins la línia de sortida/arribada, on tornem a posar pells, per encarar la tercera pujada. Just sortir, un munt de nens estan esperant per saludar a tots els participants, picant de mans amb ells a modo d'agraïment. Això és fer cantera de cara al futur!!!









Ara, ens dirigim amb els esquís cap a un embassament per una carretera estreta. En aquest tram que voreja el pantà ens emparellem amb en Jacob i en Jep. Després de creuar a peu un túnel, anem a la caça i captura del Sportvicious Magazine Team que s'han escapat en el tram més pla, per reduir la distància quan el terreny es torna més costerut i cal fer conversions per dins el bosc, tornant-nos a separar més tard, quan el pendent es suavitza lliscant per una pista forestal. Un veritable estira i arronsa!









Quan ja estem a la part alta, ara sense vegetació, baixo el ritme i els perdem de vista. El vent bufa de nou i ens afanyem a la transició per intentar contactar amb ells. El descens torna a ser calcat al primer, amb una part que es desenvolupa per espais oberts i una altre molt enrevessada amb multitud de trampes que la vegetació s'encarrega de posar-nos. És aquí, on avancem en Jacob i en Jep en el nostre duel particular. L'Enric traça i jo el segueixo malgrat que els quàdriceps treuen fum.











El darrer tram del descens hem fet varies "trialeres amb esquís", amb passos entre arbres molt estrets que no donaven per més... Ja només resta desfer el camí planer al costat de l'embassament, treure pells i baixar cap a la línia d'arribada, encara que els darrers 300m cal tirar de braços i cames, fent pas patinador, ja que tenim que superar un lleu replà. En total el "Marcólic Power" hem estat 4h36'12". Els 224ens de 314 equips, a 14" del Grivel Team, amb un component de renom dels ultra trails, en Pablo Criado a qui saludem.










Mentre estem prenent un te calent reparador amb el que ens ha obsequiat només creuar la meta, una senyora amb el vestit tradicional de la comarca, veiem arribar el tàndem perseguidor. Han estat 2'40" de marge, però la batalla pels propers dies promet. Pel que fa als altres companys, destacar que també hi haurà lluita aferrissada ja que la diferencia de temps entre els equips d'en Ricard i Joan, i d'en David i Jordi és de 6' de marge pels primers amb un temps a l'arribada de 4h17' i 4h23' respectivament.











Després de tastar les especialitats culinàries a la zona d'aviatuallament amb la pertinent birra, cal afanyar-se ja que se'ns acumula la feina. És com una amalgama de tasques a fer per demà tornar a sortir el màxim de fresc possible (Desplaçament cap a Arvier, dutxa, dinar, massatge, migdiada, revisió de material, briefing, estiraments, sopar). Aquesta serà la nostra rutina, que compartida entre riures i anècdotes és de més fàcil portar.











Segons la organització, "la meteo" per demà serà semblant i fins l'inici de la cursa, no sabrem si l'etapa reina comptarà amb l'ascensió a la Testa del Rutor, sostre de la prova. Dissabte després de tots els prolegòmens, arribem a Valgrisenche a les 7h del matí. Està plovent lleugerament i hi ha boira baixa. Mentre estem escalfant, ens comuniquen la sortida s'endarrereix mitja hora i amb l'Enric ens dirigim cap a un hotel a tocar de l'aparcament.











Allà ens reunim una multitud d'atletes que han tingut la mateixa pensada, fent petar la xerrada amb en Jacob que també s'ha apropat fins aquí. Altres han optat per guarir-se de la humitat i el fred dins el cotxe o la furgo. Uns 15'-20' abans de començar, reprenem l'activitat per dirigir-nos cap al calaix corresponent doncs ja no hi ha temps per més. La sensació tèrmica és més baixa i apurem el "plomes" fins el darrer instant. Una imatge de la sortida, són la quantitat d'esquís girats, per intentar assecar una mica les pells, però amb un ambient tant humit serà una tasca impossible.











Finalment, avui a l'etapa reina no farem el cim del Rutor de 3.485m. tal com tocava, per culpa de les precipitacions, el vent en alçada i les pèssimes condicions de visibilitat. El traçat serà de 21Km i 2.250m+ de desnivell, amb 5 pujades i 5 baixades, i mantenint dos trams a peu, un per la cresta del Mont Arp Vieille, i l'altre per una canal que ens deixarà al Col du Glacier de Moron, quasi a la cota 3100. La muntanya mana i avui tampoc ens vol ensenyar la millor versió.










A les 8h30' es dóna el tret de sortida, amb la incertesa de si el temps en oferirà una treva. Avui estem al darrer calaix, ja que va en funció de la classificació general. Això provoca que els primers metres siguin menys estressants que ahir, però dura poca estona, doncs als 10' de marxa en el tram de carretera, algú em trepitja l'espàtula d'un esquí, traient-me una pell i havent de recular a buscar-la. Com que el gruix d'equips que ve de cara és important, he de vigilar de no ser envestit, malbaratant uns segons per posar la pell, que se'm fan eterns.











Hem perdut tot el que havíem recuperat des de la sortida. En Jordi i en Pep ens han avançat fa estona i no queden més de 10-15 parelles per darrere. Una vegada creuem la presa, s'inicia la segona pujada de 630m+, dels quals els primers 100 metres de desnivell, els fem a peu amb els esquís a la motxilla. A continuació calcem esquís i els nervis fan acte de presencia. Caldrà augmentar el ritme perquè, ara per ara estem desubicats i es fa difícil avançar pel volum d'atletes.
Sabem que aquesta no és la nostra roda natural, si no tenim cap defalliment físic, però aquí no hi ha ningú coix i es fa molt feixuc guanyar posicions.












Arribant a la segona transició, tenim en el punt de mira en Jordi i en Pep que ahir van tenir algun que altre problema. Després d'un descens on ens emparellem amb ells, ens encoratgem mútuament al següent canvi, on sortim un pèl per davant. Cal menjar bé cada cert temps, ja que estem gastant més energies del compte remuntant. Per davant tenim 850m+ fins el Mont Arp Vieille, on exprimim l'accelerador. Per avançar, cal sortir de la traça per superar un a un, altres equips que frenen la nostra cadència.











La tàctica consisteix en fer una especie de relleus entre nosaltres, alternant l'arrencada per fora de la traça, mentre l'altre el segueix enganxat quasi trepitjant-li les cues com si fóssim un únic corredor, per després de recuperar-se de l'esforç, tornar a la càrrega. Així és com transcorre aquesta pujada per amples pendents, combinant trams de traça directe i altres de conversions, fins que arribem a l'inici de la cresta.










Abans parem a abrigar-nos, doncs neva, el vent bufa amb força, i la sensació tèrmica baixa en picat. Posem esquís a la motxilla, ja que cal fer un tram de carena amb corda fixa. En aquest punt sempre hi ha aglomeracions doncs només passa una persona i cal tenir un xic de paciència. L'espera es fa més llarga del que és, a causa del fred acusat sobretot a la cara i a les mans, perdent sensibilitat als dits. 
Malgrat portar uns guants de recanvi, no els faig servir ja que poden més les ganes de continuar, i perdre alçada en breu.










El darrer tros de la cresta el fem de baixada, literalment per dins d'una trinxera de neu que cada vegada és més fonda i que s'ha anat formant pel pas dels participants on només hi cap un peu darrera l'altre, i on els esquís van picant a banda i banda. A un petit coll proper posem esquís. El descens és dret i cal anar en compte ja que hi ha bastants banyeres que no s'aprecien, i que provoquen moviments forçats per recuperar la posició.










En poca estona arribem al control, on hi ha el tall horari. Malgrat els entrebancs del principi, ho passem amb solvència, tot i que seguim estan per darrere del grup amb qui ens vam moure en la primera jornada. Per davant tenim 600m+ dividits en un tram amb moltes ziga-zagues seguides per guanyar alçada ràpidament, i una segona part que fem a peu amb els esquís a la motxilla per ascendir fins el Coll del Glacier de Moron, on el temps torna a ser molt desavinent. Des d'aqui, en condicions normals, és des d'on haguéssim encarat l'atac al cim del Rutor.










A continuaciò ens espera un llarg descens de 1.400m- camp a través fins la presa, seguint les banderoles vermelles. No tenim cap punt de referència al nostre voltant ja que la visibilitat es redueix per moments a 5-10 metres. Per tant, ens centrem a buscar amb la mirada la propera banderola per continuar el camí, sense saber el pendent que hi ha als nostres peus. Són moments de concentració màxima i el cos se'n resenteix a mode d'avís de rampa, quan fem algun moviment antinatural.










La veritat és, que estem patint molt per baixar i no resulta gens agradable amb les condicions que tenim avui. A les acaballes, aconseguim contactar amb en Jep i en Jacob que baixen més tranquils. Tant esforç, té recompensa al menys a nivell emocional. Després de tota la fatiga acumulada, encara hem tingut valor per competir de tu a tu amb ells, baixant al trot el tram que hi ha des del poblet de Bonne fins a la presa, i la posterior pujada de 75m+.









A la transició, ells han estat més ràpids, i  això ha dictat sentència de cara a la posició final a meta, entrant els dos equips en 4h33', separats tan sols per 45", en la 222ª i 224ª posició respectivament, amb tot per decidir en la última etapa.

Pel que respecte a l'altre duel, en David i en Jordi han retallat un minut, la diferència encara a favor d'en Ricard i en Joan, que ara és de 5'. El temps final d'ells ha estat de 4h06' i 4h07'. Un coixí suficient, per controlar la cursa, però no val a badar! L'equip dels "Traient Fum" d'en Jordi i en Pep, han entrat un pèl més tard en 4h52'.











A l'arribada tornem a coincidir amb l'extrovertit Pablo Criado, acostumat a estar entre els millors en ultra trails de llarga distancia, qui ens explica les sensacions que té, en el seu debut en una de les grans de l'esquí - alpinisme per equips. Literalment ens comenta que ho ha trobat duríssim, molt tècnic i estressant. Avui ens ha obert un forat de 6' que ja serà insalvable per nosaltres...









Sense temps per més, marxem cap als cotxes per canviar-nos de roba, en aquest cas només la samarreta interior i posar-nos un plomes sec, doncs tots tenim el cos desmarxat, conduint amb les botes d'esquí posades i la calefacció a tot drap fins la porta de l'hotel. El dinar i les hores següents han donat molt joc, gràcies a l'instigador d'en Jep fent elucubracions de la manera com caldrà celebrar la victòria i la derrota de la nostra batalla particular.











(Ens vol veure de genolls, i de pas pixar-se a sobre, ja,ja...).Com que ell ho ha proposat acceptem el repte entre riures. L'emoció i el bon humor estan servits fins el final. Malgrat que el temps no ens acompanya, la veritat és que estem gaudint de valent amb tota "la colla pesigolla". Per demà, tres quarts del mateix. La tercera etapa, sortirà del bonic poble de Planaval com ja és tradicional però la organització es reserva fins l'ultim moment el fet de pujar el cim del Mont Château Blanc de 3.400m. en funció de la evolució meteorològica.









El que si s'ha descartat és el traçat inicial que passa per l'aresta de la Punta Flambeau. Diumenge al matí amb indumentària nova, ja que el mono dels dos dies anteriors es podria aguantar dret, enfilem caminant 1km fins el poble de Planaval, doncs és un cul de sac i hem d'aparcar lluny, a la vorera de la carretera tal com ens indiquen els controls. El matí torna a ser gris i emboirat i no es veure cap cim des de la vall.









Avui no hem fet ni l'escalfament previ doncs cal sortir corrent a peu des d'un prat, creuar el poble i posar els esquís després d'una lleugera pujada. Per segon dia consecutiu estem al tercer i darrer calaix ja que la classificació general és la que dictamina l'ordre de sortida. Els únics que s' han mantingut al segon calaix han estat, les parelles Ricard - Joan i David - Jordi. A les 8h30' un exèrcit d'infanteria amb monos de múltiples colors engega la maquinaria i avança al trot amb pas ferm fins el punt on ens calcem els esquís. 










El terreny a la part inicial de la primera pujada és abrupte, estret i amb una vegetació abundant. Això provoca que hi hagi embussos i un nombre incalculable de traces. Tothom tira pel dret i moltes vegades coincidim frontalment en una conversió, havent de cedir o no el pas. La veritat és que resulta caòtic fins que superem aquesta barrera d'arbres que obstaculitzen el pas. Com que el recorregut l'han retallat tant a nivell de quilometratge com de desnivell, tothom ha començat amb una marxa més de lo normal. En total dos pujades de 1.000m i 600m+ respectivament. 









Sembla que avui no hi ha gas al cos. Les pulsacions cada dia van més baixes. El motor d'explosió no fa pujar les revolucions. De lluny, anem controlant des de la distancia el mono fúcsia, famós pels calçotets del seu propietari, alguns ja sabreu de qui parlo, oi? Sabem, que som més ràpids que ells baixant i el tema està, en no perdre massa temps entre les dues pujades per rematar la feina en el descens de 1.500m-.









El paisatge és el mateix de cada dia, blanc als peus i gris a tot el que ens envolta. Una llàstima per que aquesta edició passarà a la historia per ser la menys vistosa des de que hi ha el format de tres dies. Així és com fem via a cadascuna de les dues ascensions, amb un parell de trams a peu sense grampons.


En el primer tram, hi ha una corda fixa instal.lada ja que hi ha un bon pati, malgrat no s'aprecia i en el segon es tracta d'una canal curta que ens deixa just a un coll des d'on iniciem el descens final pel mig de la glacera del Château Blanc.








La situació a cota 3.000 torna a ser perillosa. La visibilitat és nul·la i l'únic que ens guia durant la baixada és la multitud de banderes vermelles amb la que està cosida tota la muntanya. És el nostre punt de referència per avançar. A meitat del descens, contactem amb en Jep i en Jacob, als qui deixem enrere al cap de poc. Estem fent una baixada sense respir, augmentant el ritme a mida que disposem de millor visibilitat, amb l'Enric dibuixant la traça a seguir fins a meta, i guanyant algunes posicions més.










Abans d'arribar ha calgut, sumar de nou uns quants metres de pas patinador tirant de braços, per concluir amb molta satisfacció una nova aventura. En total el temps invertit avui ha esta de 2h48'17" acabant l'etapa en la 236ª posició i en una 219ª posició a la general amb 11h58'28". En Jep Serrainat i en Jacob Salvadó amb un crono de 2h52'27" han acceptat de bon grat la derrota, però encara espero un gest per part del Jep, ja ens entenem..., je, je, je...! Al final, la diferencia ha crescut fins els 6' fent tot el traçat en 12h04'38" i entrant com el 224è equip.










Aquesta sana rivalitat ha fet oblidar tot el paisatge que no hem pogut gaudir. Pel que respecte als dos tàndems de més nivell, cal felicitar especialment en Ricard Farriol i en Joan Ferrer per les seves 10h52'57" classificats en la 172ª posició i com no al Team L'Olla d'en Jordi Godayol i en David Salamó amb 11h03'56" amb una meritoria 179ª plaça. Per acabar, donar l'enhorabona als nostres bombers del Traient Fum finalitzant tot el recorregut en la 253ª posició després de 13h30'26".





Un cop recollits tots els bartols, dinem de nou a la Osteria de cada dia, doncs hi ha força cua al àpat de cloenda i no volem marxar gaire tard, ja que per davant tenim una etapa "especial" que serà la més dura. Ni més ni menys que 900Km de cop... Des d'aquí, Felicitar amb un 10 al Club d'Esquí Corrado Gex, a la organització i als voluntaris per l'esforç i la feina que suposa fer un esdeveniment d'aquestes característiques, amb traçats molt atrevits malgrat la meteorologia imperant.



CLASSIFICACIÓ GLOBAL DE LES 3 ETAPES

VIDEO OFICIAL COMENTAT

VIDEO OFICIAL DIA 1

VIDEO OFICIAL DIA 2

VIDEO OFICIAL DIA 3