APERTURA TEMPORADA MAR OBERT'11

APERTURA TEMPORADA MAR OBERT'11

Divendres 1 d’abril va ser per mi l’inici de temporada en aigues obertes i “tancades”…! A causa de les congestions nasals que pateixo, descarto el tema piscina i l’únic recurs que tinc per entrenar és al mar. Tot i que només queden 2 mesos i mig per l’Ironman de Niça, crec que arribaré a temps per nedar la distancia amb dignitat tot i retràs a nivell de preparació que porto comparat amb els que neden tot l’any.

Ahir a la tarda amb la bonança que feia va decidir tastar l’aigua de la Mar Bella i la veritat és que està fredíssima. 

La Beth em va acompanyar  i em va ajudar a cordar el neopré. Tampoc van faltar els escarpins, els guants i el gorro de neopré, basic per soportar tanta estona amb el cap sota l’aigua a aquestes alçades de l’any.

En total van caure 1.600 metres en 38’, anant d’espigó a espigó (400m), amb una mar molt calmada i una lleugera corrent. Com que no hi havia cap boia i normalment només nedo girant el cap a la dreta, quan anava mirant mar endins no tenia referencies i a vegades em desviava un pel de la trajectoria, sense seguir una linia recta. 

Per rectificar el rumb calia mirar de front l’espigó contrari que semblava molt lluny però que metre a metre s’anava escurçant. Quan girava i tornava en direcció a l’espigó del Restaurant La Oca, era molt més fácil, ja que els edificis del front marítim serveixen de referència. Fins a 6 edificis per contar i tenir referencies del que queda per arribar al final del llarg.

Lluís Planagumà i Grífol

MARATÓ DE MUNTANYA ISLA DEL MERIDIANO'11 - EL HIERRO

MARATÓ DE MUNTANYA ISLA DEL MERIDIANO – EL HIERRO 05/02/11

L’illa de El Hierro, abans del descobriment d’Amèrica era el punt més occidental del mon, i concretament a la Punta d’Orchilla, és on es va situar el Meridià 0. Ara arrel de la cursa s’ha recuperat el nom amb que es va batejar, “Isla del Meridiano”. La seva extensió de 275 kilómetres quadrats, és 4 vegades més gran que la mida de Formentera i té una població de 10.000 habitants, el que representa tan sols 36 habitants per km/2. El Hierro té 3 municipis Frontera, El Pinar i Valverde (capital), i el seu principal tret caraterístic és la seva abrupta orografia, destacant com a punt culminant el Cim de Malpaso de 1.501 metres. La seva diversitat paisatgística és un dels encants d’aquest racó en mig de l’oceà Atlàntic.

La historia comença arrel de la participació d’en Toni Jofre, amic i company de curses en l’edició anterior, i del bon regust de boca que li va deixar l’experiència. Tot i la important despesa que comporta un viatge d’aquestes característiques, crec que l’esforç ha quedat més que recompensat. Unes mini vacances fora de temporada són com un bàlsam per desconectar del dia a dia.

Així doncs, dijous 3 de febrer junt amb la Beth, prenem pel matí vol direcció a l’aeroport de Tenerife Nord, on fem escala de 3 hores per continuar a la tarda amb un vol de BinterCanaries fins a Valverde (El Hierro). Abans però, quan ens dirigim de nou a embarcar, em trobo amb en Siscu Garrido i en Lluís Roset d’Igualada, amb qui hem coincidit en alguna que altre cursa de muntanya. Durant el curt vol d’escassos 30’ podem observar la esplèndida postal del Teide ben nevat i les illes de la Gomera i La Palma a banda i banda. Al aterrar l’avió sembla que trontolla més del compte, i aquí no val passar-se de frenada ja que la pista és curta i s’acaba al mar...!

Un cop, al familiar aeroport, coincidim a la hora de recollir l’equipatge amb en Miguel Heras i la Nerea Martínez de l’equip Salomon Santiveri. Han estat convidats per l’organització i són el principals candidats a la victòria final en l’edició d’enguany de la marató. Tal com ens va avançar en Juanjo Rodríguez, “alma máter” de la carrera,  l’Eladio i l’Isidro estaven esperant l’arribada de diversos atletes per traslladar-nos als nostres respectius allotjaments a Frontera, camp base de la cursa. Els conductors ens porten fins el poble de El Mocanal a 600m s.n.m. a mig camí entre Valverde i Frontera a la part nord de l’illa, on s’allotgen els cracks en una casa de turisme rural.

Nosaltres en principi dormim a l’alberg municipal, però els xófers ens avisen que actualment no està en condicions i que no hi ha aigua calenta. Per tant, serà millor que ho decidim quan vingui en Juanjo un xic més tard. Ens quedem amb el grup d’en Miguel Heras, Nerea Martínez, Alfredo Gil, Manuel Sánchez-Capitán  i les respectives senyores, i la Marta Prat, una primera espasa de les curses ultra de llarga distancia, i en Josep la seva parella, que també esperen en Juanjo i amb qui compartim tertúlia durant més d’una hora.

Finalment ens instal·lem en un apartament del costat. La casa fa mesos que està tancada i la humitat dona una sensació de fredor més gran que la que fa al carrer.  Després d’anar al centre a fer algunes compres al supermercat, quedem per sopar al Mesón del Norte amb en Juanjo, l’Isabel Gutiérrez, en Toni Arbonés i Sra. i la resta del grupet d’abans. A les 23h30 fem via cap al llit, cansats del viatge, després de diversos cops de cap, tot i la agradable i simpàtica sobretaula on en Juanjo ens explica anècdotes de l’illa.

L’endemà divendres, preferim anar pel nostre compte, ja que els “cracks” tenen sessió de fotos i una entrevista per Canàries TV a Frontera, i més tard volen reconèixer un tram de la cursa. Jo surto a trotar 30’ per provar les noves Asics Trabuco que encara no he estrenat. Més tard, mentre ens dirigim caminant cap a la parada del bus, per anar a Valverde amb la intenció de llogar un cotxe per visitar l’illa, una veïna la Maria Padrón, ens dona la benvinguda a peu de carrer, i comencem una conversa, explicant-li els motius de la nostra estada a l’illa, fins el punt de demanar el seu marit,  que ens acompanyi amb cotxe a donar una volta.

Es nota que els residents habituals, estan desitjosos de conèixer cares noves. Des del primer moment que hem posat el peu a terra a El Hierro, hem pogut viure en primera persona el tracte exquisit i acollidor de la seva gent i que ens ha fet sentir com a casa. Està clar, que el ritme de vida aquí, és un món apart i l’ambient que es respira és molt assossegat. En poques hores a l’illa ja hem experimentat diverses mostres altruistes que no ens han passat per alt. Així doncs, en Carlos ens apropa fins al Mirador de la Peña, obra dissenyada per César Manrique, des d’on s’aprecien unes vistes impactants de la Vall del Golfo. 






La seva morfologia prové d’un terreny sotmès a un enfonsament parcial d’un cràter volcànic. La meitat de l’illa es desploma de cop cap al mar, mentre que l’altre part presenta una inclinació menys acusada. Amb posterioritat ens acompanyarà fins el poble de Frontera on tenim que anar a recollir els dorsals, passant abans per una cooperativa on ens recomana que comprem l’excel·lent pinya que cultiven en aquesta zona de l’illa.

Un cop al poble de Frontera, voltem pel centre per intentar llogar un cotxe, però el servei està colapsat. No hi ha cotxes disponibles en tota l’illa.

L’allau de visitants amb motiu de la Marató ha desbordat les previsions més optimistes. Increïble! Això és un altre món! La gent funciona a un altre ritme i tothom és molt obert. L’aïllament i la minsa població, fa que encara es trobin les cases obertes de bat a bat, sense cap mena de por a la delinqüència. Aquí no ha arribat l’afany i la voràgine del capitalisme desmesurat. El tipus de terreny volcànic, l’orografia i la llunyania també en tenen gran part de culpa. Fins fa 4-5 anys per accedir a dita població calia superar un port de 1.200 metres de desnivell, ja que no hi havia cap túnel.

Com que volem aprofitar una mica més el dia, decidim fer dit per apropar-nos al nucli de Las Puntas, una urbanització a peu de mar on s’ubica l’Hotel Punta Grande, el més petit del mon. De seguida para un cotxe, aquest cop d’uns atletes que també fan turisme. El paisatge arran de mar és un espectacle. Les ones piquen de valent contra el mur negre de columnes de basalt que forma la costa nord de l’illa. L’hotel enmig d’una espècie d’espigó rep la fúria del gran oceà atlàntic per un costat i dels forts vents del sud per l’altre, sota una constant remor marítima.

L’establiment només dona servei per sopar, tot i així l’amo ens deixa entrar per visitar el menjador; Un autèntic museu ple de matrícules de vaixells, i de tot tipus d’estris d’època del món nàutic; Un amagatall entranyable que no deixarà a ningú indiferent!. Com que la intenció era dinar, i ja és hora parem en l’únic restaurant dels voltants on assaborim uns espaguetis a la marinera, per carregar hidrats i un plat de morena fregida! Per la tarda per fer la digestió, seguim el passeig pedestre d’uns 3 Km que voreja el litoral fins la urbanització de Las Macetas. Es tracta d’una passarel·la de fusta que sorteja el malpaís o camps de lava, amb diferents miradors. 




Al acabar tenim la sort de tornar fins a Frontera amb un nou “xófer espontani”..., que ens porta fins l’Ajuntament per recollir el dorsal i escoltar la xerrada técnica. Els més de 600 participants inscrits en la 5ª edició de la Marató del Meridiano, ens dirigim a la sala de juntes on en Juanjo Rodríguez, ens detalla el recorregut, els punts d’avituallament i els trams més delicats tant a nivell tècnic com físic, així com els punts conflictius on la cursa creua la carretera i on cal tenir cura del trànsit rodat. Al finalitzar el briefing, marxem tots en bloc cap a la “Pasta Party”.






L'organització, ha montat el sopar al parking subterrani d’un supermercat, on podem degustar, formatge fumat de El Hierro per untar amb unes torrades, el pertinent plat de macarrons amb carn i tomàquet a dojo i un tiramisú casolà que farà les delícies de tots els assistents, regat amb cervesa i altres refrescs. Ben tips, cadascú va desfilant cap als seus allotjaments per descansar. Una vegada a lloc i després del típic ritual per deixar les coses preparades per l’endemà ens posem a dormir cap a les 23h30’. A les 6h sona el despertador. Toca esmorzar més del compte i hidratar-se bé, per no patir les ditxoses rampes.

A les 7h del matí l’Isabel i en Juanjo ens esperen junt amb els cracks per portar-nos cap a línia de sortida a Frontera. Un cop al poble aprofitem per anar a un bar, per tal que la Beth esmorzi tranquilament doncs ella fa la prova de 27Km i començaran aproximadament sobre les10h del matí.Mica en mica els atletes i el públic es van concentrant a la Plaça de Tigaday on està instal·lada la línia de sortida i arribada. Després de fer les presentacions, un per un i amb passadís inclòs, dels atletes de més renom que avui participen, i d’una breu descripció del seus darrers èxits es dona la sortida a les 8h30’. 




Oficialment s’inicia la cursa a 1Km de distancia; Per tant aquest primer tram és neutralitzat pels carrers del poble. Una vegada als afores es dona la sortida real al inici d’una pista forestal, prèvia evacuació de líquids per part de la majoria de participants, tal com l’organització ens havia indicat que podíem fer. La cursa transita per pista ampla sense desnivell durant uns 2 Km per que es pugui estirar el grup de corredors, ja que després enfilem un corriol per terreny costerut on cal anar en fila india.






Per tant surto fort per trotar dins del grup davanter fins un punt on ens indiquen que neix el sender. La principal preocupació que tinc al cap en aquests instants és poder passar el tall del Km 15 al poble de Sabinosa, que és on hi ha la sortida de la prova de 27Km, per no trobar el trànsit d’atletes en la segona pujada forta del dia, on no hi ha quasi espai per avançar...! Això comporta que el ritme que porto sigui superior al d’altres ocasions en carreres amb un perfil altimètric semblant.

El viarany passa per punts on ha calgut recuperar el camí, fent una neteja a consciencia de matolls i arbusts que creixen de forma salvatge. Al cap de poca estona avanço a la Nerea Martínez, principal favorita a la victòria final. Caldrà mantenir-se per davant per poder superar el tall sense tenir que patir la cua de la sortida en massa de 200 atletes. Poc a poc la vaig deixant enrere i segueixo amb pas ferm cap amunt. En un parell d’ocasions travessem la carretera. A mida que anem agafant alçada es van ampliant les vistes panoràmiques, per cert molt espectaculars! A vegades tenim que caminar un pel capcots a causa de la espessa vegetació per on estem passant. La pujada al ser tant directa, obliga a fer el tradicional “Caco” (Caminar-Correr), amb trams caminant ràpid amés de 170 pulsacions i amb trams al trot en funció del pendent. Aquí més o menys tothom va al mateix ritme, i no hi ha massa moviments en la classificació.

Mes tard la cursa transita per pista forestal on destaca un gran contrast cromàtic. De la negror del ferm a la verdor de l’herba que sembla una catifa i que dóna per pensar que estem en un altre indret. En breu comencem a baixar per corriols relliscosos plens de vegetació, amb gran quantitat d’arbusts tipus laurisilva, de baixa alçada però amb molta brancada. Més endavant sortim a una pista en suau descens on es forma un grup de 6-7 atletes, que rodem a un ritme viu. Per una banda penso que vaig massa ràpid i que potser ho pagui més tard; Per l’altre tinc esperances de superar el control de pas. 

Arribats a un punt on ja es veu el poble de Sabinosa, comença una forta baixada de nou per sender molt revirada on prefereixo reduir el ritme per no castigar els quàdriceps més del compte. El grup es va disgregant i em quedo pràcticament sol. La resta han tirat més fort. Només m’acompanya en Francisco Marrero, amb qui comentem detalls de l’illa. El terreny està format a trams pel conegut “picón”, roca volcànica feta miques que amb quantitat produeix una sensació semblant al descens per una tartera, però molt més uniforme.

La vista amb el mar de fons, res té a veure amb la visió que tinc quan vaig a entrenar per Collserola. Aquí no hi ha cap tipus de soroll ambiental produït per una gran ciutat, i menys a nivell de contaminació. L’atmosfera és neta i el blau marí de l’oceà s’intercala amb el blanc de l’escuma al picar contra els murs de basalt negre que conformen aquesta part de costa. En poca estona més, entro al poble de Sabinosa Km 15 al cap de 1h38’27” passant el 41è, segons el control de xip parcial. A la plaça hi ha una gran animació, en part gràcies als participants que estan a punt de prendre la sortida a la prova de 27Km, amb qui compartirem la resta de recorregut fins el final.

Una curiositat de la prova és que els kilòmetres van en ordre decreixent així tothom sap el que li queda fins el final sigui de la prova que sigui. Mentre m’hidrato a l’avituallament del poble, amb la mirada intento buscar a la Beth, que deu estar preparada per començar, però no la veig i sense perdre més temps segueixo de nou amunt. Al sortir veig en Miguel Heras que ha abandonat, i no sé que és el que ha passat. De moment, pel que a mi respecte, tot va sobre rodes. 

M’he estalviat conviure amb una munió de 200 persones a la immediata pujada de 800 metres de desnivell, que transita per un caminet que ens fa guanyar metres amb celeritat. Quant només portem 1Km de pujada ens avancen al trot els primers participants que han sortit de Sabinosa. Els que fem la Marató pugem caminant per que no és qüestió de malgastar energies. Encara és molt aviat per forçar la màquina. A la reunió informativa ens van avisar que la 3ª pujada del dia que ens porta fins al Cim del Malpaso a 1.501 metres s.n.m., passava factura si un s’havia excedit abans...!




Per tant anem combinant de nou el pas ràpid amb el trot en funció del desnivell. El constant canvi de ritme, a les curses de muntanya, és un dels handicaps pels atletes més avesats a curses d’asfalt o pista, on sempre procuren portar una cadència més regular. Quan estàs enfront d’una dura pujada, el més difícil és valorar el moment en que pots tornar a trotar o quan has d’afluixar de córrer i caminar de nou. Aquesta negociació és clau per no patir un defalliment cap al final de la cursa. Un cop dalt del Mirador de Bascos, l’itinerari continua per un tram de descens entre prats d’herba verda.

A aquesta alçada el nombre de vegetació és menor a causa dels forts vents que castiguen les parts més altes de l’illa. És aquí on destaca un espècie autòctona que és el símbol de El Hierro. Estem parlant de la Sabina, conífera adaptada al rigor dels vents dominants que sembla que sobreviu recargolant-se de dolor!. És al Km 21 on podem disfrutar de la seva presencia. Aquí aprofito per fer-li una instantània al Julián Morcillo, atleta de Toledo, quan intentava fer una fotografia a la Sabina. Aquest petit impàs de temps, ha servit per veure com arribava per darrera la Nerea, que segueix sent la primera dona, fet que m’ha esperonat per intentar seguir-la  una estona.

A partir d’aquí la carrera circula per una pista de terra negre, on destaquen alguns pins a peu de la mateixa que ens donen una mica d’ombra. El ritme que porta l’atleta de Pamplona, és molt constant i es deixa fer, no ofega. Passo pel Santuario de Nuestra Sra. de los Reyes (Punt de pelegrinatge de l’illa cada 4 anys) Km 24 en un temps de 2h51’40” classificat en el 42è lloc. Aquí està ubicat un dels copiosos avituallaments; Estic tirant de pinya natural, molt dolça per cert, plàtan i taronja. Estem en un dels punts calents de la cursa, on s’han apropat força locals per animar els atletes. 

Només sortir ens trobem a ma esquerra els participants de la prova més curta, la de 18 Km, que estan preparats per sortir a correr. Durant els propers 10 kilòmetres fins el Km 34, cal superar el darrer obstacle important de la carrera; 800 metres més de desnivell per acabar...! És la hora de la veritat i on la cursa posarà a cadascú al seu lloc. El traçat transcorre per pista, per una banda amb trams de “jable”, terra negre dura, i per l’altre per l’anomenat “picón”, sorra volcànica granulada que frena molt el pas i a vegades obliga a caminar.




La clau  és mantenir un ritme sostingut, sense alts ni baixos. Això només ho ha permès fer als atletes que s’han regulat bé, doncs ja és molta la càrrega que porten les cames. Ja fa alguns kilòmetres que estic rodant junt amb la Nerea, i l’únic pensament que tinc és poder aguantar al seu costat el màxim de temps. És una molt bona referència a seguir i es caracteritza per ser una excel·lent coneixedora de les seves forces. Per tant, sempre va de menys a més, la millor tàctica en la llarga distancia.

En aquest tram de cursa hi ha atletes de la cursa de 18Km i 27Km, que ens anem avançant mútuament. Una vegada arribem a la Cruz de los Humilladeros Km 28, recordo les paraules d’en Juanjo “D’aquí cap amunt el itinerari pot esdevenir un calvari. Tal com el seu nom indica la muntanya “humilia” al més savi!. El terreny és ple de “picón”  i habitualment és on es produeixen els defalliments i les rampes”. Durant els primers compassos ja hem començat a avançar a corredors que anaven per davant i poc a poc hem guanyat posicions. El ferm, és com una espècie de grava solta que cal tractar amb molt de tacte, sense prémer l’accelerador més del compte, ja que tota la musculatura es ressent.

Sobre el Km 30 en una forta pujada, trobem un company estirat a terra enmig de la pista, exhaust intentar calmar les fortes rampes que pateix. Els mals pronòstics s’estan confirmant. Seguim avançant al trot la majoria de l’estona excepte quan la inclinació no ho permet.  En Manuel Sánchez-Capitán, que estava lluitant pel podi també s’ha vist afectat, i l’hem passat sense que pogués seguir-nos el ritme. Les forces estan al límit i em noto conats de rampa als isquiotibials i als bessons, procurant que els avisos no es passin de la ratlla...! 

El sol que dona de ple a aquestes hores, també en té part de culpa. A punt d’arribar al cim de Malpaso, haig d’afluixar uns instants per que les contractures van a més. Després d’uns minuts d’incertesa puc tornar a contactar amb la Nerea, en una baixada suau. Sembla que la cosa està controlada...! Ja només resten 2 o 3 Km de terreny ondulat iniciar el descens final. El paisatge a aquesta altitud sembla tret de la lluna, amb grans extensions de ferm volcànic i pins separats i sense cap ordre aparents. Les vistes són increibles i ja es veu la costa nord i el poble de Frontera uns 1.200 metres de desnivell més avall. Les primeres passes del descens són al·lucinants. Es tracta d’una baixada molt vertical per “picón” que es converteix en un fre natural ideal pels nostres peus, i que et transporta en certa manera a les tarteres del Pirineu. Un cop passem el Km 37, ens resten uns 1.000 metres de desnivell negatiu.




Ara la vegetació s’ha transformat de cop i ens endinsem de nou en un bosc de laurisilves. La baixada és molt revirada i molt ràpida a la vegada. Cal vigilar, ja que hi ha corbes molt tancades, amb risc de sortir de la traçada. Miro el rellotge i veig que pot ser factible baixar de les 5 hores! Decideixo forçar la màquina i em poso al capdavant d’un grupet de corredors. La Nerea ha quedat enrere, i jo començo a baixar cada cop més fort. En un parell d’ocasions a punt estic de tastar el terra. Per sort, només han estat ensopegades. El descens és divertit però hi ha ganes d’acabar.

A falta de poc més d’un kilòmetre un error de senyalització, em fa dubtar un moment i perdo uns segons i una posició a la classificació. El darrer kilòmetre es fa tot per asfalt; Té un gran pendent i les passes llargues que faig per recuperar la posició provoca una exagerada cremor als peus, que tenen la seva recompensa amb un meritori temps de 5h01’52”. Quasi 5’ més tard entra la Nerea Martínez com a primera classificada femenina amb un temps de 5h06’43”. A l’arribada, a la Plaça de Tigaday després de la foto de rigor amb els cracks, ens  esperava una paella popular on mica en mica es van anar afegint tots els participants que finalitzaven la prova. 

Gran ambient, comentant les anècdotes de la cursa amb els companys, sota un sol primaveral. Res a envejar a la meteorologia adversa de la Península on gran part del país ha estat afectat per nevades i fred de rigorós hivern.
Al cap d’un parell d’hores vaig anar a rebre la Beth que estava a punt d’acabar la seva participació a la cursa de 27Km i 1.600 metres de desnivell posititu. El temps final emprat va ésser de 6h07’23” quedant classificada en 2ª posició de la seva categoria i la 151ª de la general.

Estava molt contenta per haver completat tota la prova sense cap incidència fent de reportera fotogràfica des de dins de la cursa, per copsar l’entorn salvatge de l’illa i els seus tresors naturals. Més tard, l’organització va fer l’entrega de premis, i va ser aquí on realment la Beth es va assabentar de la seva posició final en la seva categoria, quan la van cridar pels altaveus per que pugés al podi. Un èxit del tot inesperat! Felicitats des d’aquí pel gran resultat! En acabar la festa, ja de nit s’ens va obrir la gana. No sabíem on anar a sopar. Al veure atletes canaris que feien cua en una Pensió anomenada El Guanche, vaig pensar que seria el típic restaurant casolà, i la veritat és que ho varem encertar. 

L’endemà amb el cotxe de lloguer, que ens van donar després de la cursa, visitem gran part de l’illa, els seus miradors naturals, els pobles, etc... Coincidim amb en Jose Ramon Ortiz, segon classificat de la marató, en un parell de lloc obligats de visita i ens fem una foto de record. També aprofitem per tastar les aigües de l'Atlàntic, fent-nos un bany en ple més de febrer a la Cala del Tacorón, al sur de l’illa, al Mar de las Calmas. Tot un luxe per l’època de l’any. A La Restinga, poble pesquer, on coincidim amb el David i la Rosa Marrero que també volen dinar quelcom. Sortint del restaurant ens tornem a creuar amb el cracks i en Toni Arbonès i familia amb qui també hem compartit alguna estona aquests dies. 




A la tarda nit aprofitem per visitar als nostres veins Maria i Carlos que tant amablement ens van ajudar. Dilluns acabem de fer la darrera volta visitant el Pozo de las Calcosas sota una mar molt brava i la Platja del Verodal, un altre meravella natural que està a l’oest de l’illa. Abans de marxar ens acomiadem d’en Juanjo Rodríguez al mateix aeroport i amb cara de pena desfem el camí cap a Barcelona, esperant tornar un altre any per aquests paratges!

Resum crónica:

Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febrer a l’illa de El Hierro. A la petita localitat de Frontera es va celebrar la V Marató del Meridiano amb 42 Km i 5.000 metres de desnivell acumulat. Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km.

Un luxe, el poder disfrutar d’unes vistes impressionants, d’un recorregut exquisit i d’un tracte meravellós per part de tota l’organització. Una prova que estar cridada a ser, si ja no ho és, una clàssica dins el panorama nacional de maratons de muntanya. Com anécdotes curioses cal dir que l’illa ostenta un record Guiness amb l’hotel més petit del món amb només 4 habitacions, que només hi ha un semàfor útil que regula el trànsit en un tunel d’un carril i que no disposa de cap sala de cinema. És un petit paradís verge, lluny d’esser explotat.

Lluís Planagumà i Grífol.

CLASSIFICACIONS:

GENERAL MARATÓ 42KM


PARCIALS MARATÓ 42KM


GENERAL CURSA 27KM


PARCIALS CURSA 27KM


GENERAL CURSA 18KM

VIDEOS:

VIDEO RESUM VKS 6'


VIDEO RESUM TELECANARIAS


VIDEO RESUM TELEVISION ESPANYOLA 1'


VIDEO RESUM MACARONESIA SPORT 12'


LA CURSA EN FOTOGRAMES

MARATO DE BARCELONA'11

MARATO DE BARCELONA’11 06/03/2011

Aquest any la preparació per la Marató de Barcelona del 6 de març, ha vingut marcada a títol particular per una cita previa, la Marató de Muntanya de El Hierro el 5 de Febrer, just un mes abans. Aquest fet ha comportat un entrenament un pel irregular durant el darrer mes, a causa de la fatiga muscular i d’una sensació física i mental de baixada de forma o de falta de xispa. Molta part de culpa l’ha tingut a 15 dies vista, una forta bronquitis que m’ha deixat seqüeles respiratories de les que m’ha costat molt de fer net.

A nivell de kilometratge, sempre m’he caracteritzat per ser un atleta que no acumula grans distancies mensuals ni molts dies de correr. Aquest any però hi ha un tret diferencial, que és haver incorporat un dia a la setmana series amb els companys de Can Dragó. Això s'ha traduit en una evolució molt favorable en els registres de totes les curses que he realitzat millorant les marques en 10.000m.(38’04”) i Mitja Marató (1:23’36”). Els kilómetres d’entrenament  amb curses incloses durants el mesos previs han estat els següents: Oct’10 136Km; Nov’10 140Km; Des’10 146Km; Gen’11 216Km; Feb’11 166Km el que representa una mitja setmanal de 40 kilómetres repartits entre 3 i 4 dies d’entrenament.

El divendres abans de la prova, hem fet a El Prat de Llobregat el tradicional dinar de germanor entre maratonians i exmaratonians de l’Agrupació Sant Jordi. Tot un clàssic per carregar energies abans de la Marató. És l’excusa perfecte per fer un bon àpat amb bona companyia, explicant i recordant les mil i una anécdotes de les anteriors edicions, així com dels nostres objectius de cara a la cursa de diumenge. Aquest any hem anat a un restaurant galleg, seguint el consells d’en Jeroni Murillo que és qui ha fet la reserva, i la veritat és que no ha defraudat! L’entrecot s’ha emportat el primer premi; Algú ho havia de dir…! Mica en mica ens hem anat despedint desitjant-nos sort, i més tard un reduit nombre de comensals (3) hem anat a la fira del corredors a recollir el dorsal. La resta (7) aquest any no han fet la cursa per motius diversos.

Diumenge a les 7h30’ quedem a les escales de les torres bessones de l’Avinguda de Maria Crisitina per fer la foto oficial del club Catalunyacaixa, que s’estrena aquest any en Marató amb una participació de 20 atletes aproximadament. Més tard cadascú s’ha incorporat al calaix de sortida que li pertoca, segons la marca que té previst fer. Tot i que els precedents de les dues darreres setmanes no eren massa motivadors, he sortit amb l'intenció de fer Sub 3h amb l'inestimable companyia de molts atletes de Corredors.cat, capitanejats per en Jordi Girona "Curat", que ha estat el responsable de portar el grup. Des de bon principi ja he vist que hauria de parar en algún moment o altre, per evacuar líquids ja que la cosa apretava més del compte. El ritme marcat es podia seguir però tampoc sabia fins quan... Els problemes respiratoris aviat han quedat oblidats i la cosa pintava bé!

A partir del Km 8 ha aparegut en Dionís Hidalgo company de club i hem rodat molta estona junts. Passaven els kilómetres i el grup anava al ritme previst. A l'alçada de la Meridiana he pogut saludar a en Marc Gómez, en Juanjo Jiménez i en Jordi Florensa que també rodaven a molt bon ritme així com a la barqueta Sub 3h10' dels Correcats. Al pas per la mitja 1h30'02", la cosa funcionava bé, però tampoc es podien tirar cohets. Només quedava fer el mateix però un mica més ràpid...! No em veia fent 20 Km més lluitant entre parar o no parar per orinar.

Finalment sobre el Km 26 no hi hagut més remei, perdent l'estela del grup. Aquests 30-40" potser han estat vitals pel resultat final, ja que no he pogut conectar més amb el gruix del grup d'en "Curat". Només he pogut ajuntar-me amb un grupet on hi anava en "Manolo M", "Dani" i "Calvino" que mica en mica s'anaven despenjant de la resta. El pas per Les Glories crec que ha estat el més emotiu en el meu cas sobretot al girar Diagonal avall...! L’aglomeració de gent i l’animació era impressionant i la marató es trobava en un punt de maduresa que qualsevol cosa et feia aflorar sentiments amagats o posar la pell de gallina…! 

A l'alçada del Km 30 la "Kasumei" s'ha afegit al grup per fer-nos de llebre, i la veritat és que molta culpa del temps final ha estat gràcies a ella. Ha tirat del grupet i m'ha servit per no relaxar-me en cap moment. Portava un rétol penjat a l’esquena o deia “Si t’enganxes al meu cul, aquest any no veus el mur”, i la veritat és que el tram més dur s’ha deixat fer millor que altres anys. La calor en aquesta part m'ha fet patir bastant i a vegades em notava amb la gola ben seca. El problema ha estat que no he volgut prendre isotónic fins els darrers 10 kilómetres, per evitar problemes intestinals i quan he volgut no he atinat a trobar les ampolles en el lloc adequat...! Anava al límit i ja veia que la cosa s'escaparia per poc. 

Així i tot, he intentat mantenir el ritme, però les cames ja estaven molt carregades i les pujades del Paralel i de la Ronda Sant Pau s'han fet eternes! Pel carrer Sepúlveda he apretat i ja no era capaç ni de mirar al públic que animava amb força. Ofegat i amb les pulsacions a tope he passat pel Km 42 en 2h59'49". L'imatge final de la recta d'entrada l'he fet amb més pena que gloria arribant a meta en 3:00"39" sense forces ni per alçar els braços. 

Només creuar la linia d'arribada, els serveis de la Creu Roja m'han hagut d'arreplegar i m'han portat en llitera a l'hospital de campanya on he estat gairebé 1 hora a base de suero a causa de la forta deshidratació patida. Allà he viscut un moment una mica cómic tret de qualsevol película d’en Santiago Segura; Mentre estava a la llitera, relaxat amb una ma amb suero i l’altre amb una especie de didal per veure la capacitat d’oxigen màxima, una forta rampa em sacseja el bessó, tenint que demanar ajuda a crits perque no podia aguantar el fort dolor. S'incia una lluita d’egos! Per una banda, jo vull incorporar-me per estirar el tendó mentre que per l’altre la voluntaria de la Creu Roja només fa que repetir-me que no em mogui el més mínim. Finalment, els hi haig de dir com tenen que fer-me els estiraments perque en un principi ningú atina com fer-ho per calmar-me.

Després de recuperar-me he anat a recollir la medalla, però ja no he tingut l'oportunitat de saludar els companys de barqueta, així com la resta de companys de Catalunyacaixa.

Des d'aquí felicitar a tots els que heu aconseguit el vostre repte, especialment als que s'estrenaven en la distancia i que a partir d'ara ja podràn dir ben alt que ja són Maratonians, i als que no també pel vostre esforç! I agraïr a tots els Voluntaris, Creu Roja, i Associacions que col·laboren en la Marató per la gran feina feta.

Els temps de pas han estat els seguents:

Km 5 21'41"; Km 10 21'08"; Km 15 21'21"; Km 20 21'16"; Mitja 1h30'02" Km 25 20'51"; Parada Técnica... Km 30 21'26"; Km 35 21'29"; Km 40 22'15"; Final 9'13"

1ª Mitja 1:30'02" ;  2ª Mitja 1:30'37" 

Temps Final 3:00'39" Millor Marca Personal

CLASSIFICACIÓ GENERAL

CAPACITAT VO2MAX

Videos:

 L'ALTRE CARA DE LA MARATÓ - EL MUNDO DEPORTIVO

Lluís Planagumà i Grífol

MITJA MARATÓ DE BARCELONA 30/01/11

MITJA MARATÓ DE BARCELONA  30/01/11

Després de les darreres tirades llargues per acumular kilómetres, com a preparació per la Marató de Muntanya de El Hierro, i de l‘important treball, encara que sigui d’un dia de series, amb els companys de Can Dragó tocava veure l’evolució de l’entrenament en la distancia de Mitja Marató. La cursa escollida, la mitja de Barcelona, on fins ara tenia la meva millor marca personal en 1h26’12” l’any 2009. El dorsal assignat el 699.

Les sensacions prèvies, eren que podia millorar el cronòmetre ostensiblement, però mai saps com respondrà el cos el dia de la carrera, per tant sempre hi ha un cert risc a creure que pots estar per sota d’un temps determinat, però cada cursa és diferent i no saps mai quines sorpreses et poc deparar...! De camí cap a l’Arc de Triomf, em trobo al metro amb un Correcat, en Jordi Girona “Curat”, amb qui comentem la jugada. Diu que sortirà amb la barqueta de Sub 1h26’, jo aniré per sensacions...!

Mentre vaig al guardarroba em trobo amb en “Chute” i alguns companys de CatalunyaCaixa com en Marc Gómez, en Joan Antoni Monferrer, o en Xavier Espada entre d’altres! També coincideixo amb la Rosa Navarro, en una cafeteria buscant un servei lliure per fer passar els nervis intestinals...! Abans d’entrar al calaix de Sub 1h25’, puc saludar a diversos Correcats més, com la “Kasumei”. A peu de sortida coincideixo amb un company de club en Juanjo Jiménez, que també vol millorar marca personal.

Es dona la sortida i comencen a caure espurnes de pluja, esperem que només sigui això...! Sortint tant endavant sempre et deixes portar pel gran grup i fa que vagis a un ritme més accelerat del normal, però aquest cop m’he proposat fer-ho a consciencia per no desgastar més forces del compte. Així doncs faig els primers 5Km en 19’53”, a un ritme molt regular passant entre 3’57” el kilómetre més ràpìd i 4’01”. A l’alçada del Km 3 m’afegeixo fins el Km 8 aproximadament amb un grupet entre els que hi ha en Oscar Parera company d’entrenament. Com que porta un ritme massa alt per mi, decideixo afluixar una mica i reservar per més tard. Abans de passar per l’Arc de Triomf comença a ploure i reso perque no vagi a més...! El parcial dels següents 5Km és de 19’54” i l’acumulat al Km 10 és de 39’47”, per primer cop baixo de 40’ en un 10.000 d’una mitja marató.

La cosa va bé però la pluja cada cop és més intensa i molesta i l’ambient és més fred. Ara cal mantenir el ritme de creuer que portem i esperar que la cosa no es torci. Si puc aguantar aquest ritme tota l’estona l’éxit està assegurat. Quan passo aprop del Forum para de ploure encara que ja estem ben remullats. El tercer parcial de 5Km marco 20’01” pràcticament igual que els anteriors i passo amb 59’48” el Km 15. Això promet i ja només queda el compte enrera. Com que he regulat bé em sento amb forces per apretar en el darrer tram de cursa. Sobre el Km 17 m’avança en “Curat” que va de menys a més. L’intento seguir l’estela però m’és impossible, encara que em dona empenta per rodar un pel més fort marcant un darrer parcial de 5Km amb 19’49”, el més ràpid de tots i el pas pel Km 20 el faig amb 1h19’36”. El Km 21 i els 97 metres restants, els passo en 4’00” exactes arribant a meta en 1h23’36”.

Resumint, gran dia i Millor Marca Personal 1h23’36” a 3’58”/Km, millorant en més 2’30” l’anterior marca. Les sensacions molt bones durant tota la cursa, encara que aquest cop m’he buidat i no he deixat re en el tinter...! Molt content de com ha transcorregut la cursa mantenint sempre u ritme molt constant i apretant el darrer kilómetre a 3’40”.

CLASSIFICACIÓ MITJA MARATÓ BCN'11

Lluís Planagumà i Grífol

MATINAL SKYRUNNER PER CORRIOLS DE COLLSEROLA 15/01/11

MATINAL SKYRUNNER PER CORRIOLS DE COLLSEROLA 15/01/11

Tal i com haviem quedat fa 15 dies, avui tocava fer una tirada llarga en el meu terreny preferit, sobretot perque és el lloc on habitualment entreno, per proximitat al meu domicili i perque costa imaginar un entorn tant salvatge a tocar de Barcelona. Collserola és un caixa de sorpreses. Sempre hi ha racons nous per descobrir i particularment disfruto donant a coneixer aquesta meravella forestal. A l’hora convinguda 8h30’ ens hem reunit al parking del Velódrom d’Horta (150 m s.n.m.), 7 skyrunners amb ganes de castigar el físic. El grup estava format pels Jordi’s Team (Marti, Garcia, Cols i Martinez (Rami)), en Manuel Tamayo, en Toni Jofre i en Lluís Planagumà.

El dia s’aixecat radiant i amb bona temperatura. Després abillar-nos com toca, surtim passant per davant del Parc del Laberint tot xerrant. Això, durarà ben poc ja que, de sobte enfilem la primera rampa que ens farà treuren’s la son de cop! Per corriol costerut i técnic seguim el GR-6 fins el Turó de Valldaura. Es tracta d’una pujada d’uns 270 metres en 2 Kilómetres de recorregut que ens farà esbufegar de valent. La consigna del dia és clara: Alergia a la pista forestal i prohibit pujar caminant cap trialera…! I la veritat és que el recorregut preparat és un auténtic trencacames, a l’abast només dels més avessats en aquest tipus de terrenys!

Un cop a dalt del Turó de Valldaura (420m. s.n.m) en un temps de16’02”, on hi ha una torre de guaita, parem per contemplar la panoràmica de la ciutat per un cantó i Montserrat i Sant Llorenç del Munt per un altre. Al fons s’observa també el Pirineu nevat. A continuació, seguim la marxa per un estret sender carener on toca esquivar la densa vegetació, que amb posterioritat repetirem, fins una cruilla anomenada el Pas del Rei a 408m. s.n.m. 






A partir d’aquí iniciem descens per un corriol que ens porta a la vessant nord de Collserola, molt més humida i obaga i amb una vegetació molt més exhuberant. Més endavant i sempre de baixada, enllaçem amb una forta trialera, on cal vigilar per no patir una torta de peu, a causa del pendent i la rugositat del ferm, i que ens portarà fins a l’ermita de Sant Medir, un dels punts emblemàtics del Parc Natural. A la font, aprofitem un instant per omplir bidons. 

Després prosseguim per pista en direcció Can Borrell, durant 1 Km aproximadament, per desviar-nos del camí principal i remuntar un viarany encaixonat on guanyem uns 100 metres de desnivell, trotant de nou pel GR-6 però ara en sentit invers, fins una cruilla de senders (32’32”). En aquest punt girem a l’esquerra pe rdisfrutar d’un descens ràpid i cómode durant 2 Km al llarg d’un corriol carecer que travessa tota la Serra de Sant Medir fins a sortir al Coll de la Torrefera a 171m. s.n.m. (41’10”). Una vegada ens reagrupem, a ritme més tranquil ens dirigim per pista fins a Can Borell, típica masia i conegut restaurant de la Serra de Collserola. 

A partir d’aquí, per no patir picors i símptomes típics d’una erupció per culpa d’un excés de pista, improviso itinerari que feia temps que no trepitjava agafant trencall a l’alçada de Sant Adjutori, per transitar per un camí estret amb nula concurrencia de bicicletas i altres especies…En poca estona ens endinsem al Pantà de Can Borell i seguim direcció Sant Medir per un sender que cada cop està més perdut, fins que ja no es pot avançar a causa de la verdissa.

Les nevades de l’any passat han fet molt de mal a les pinedes i aquí tampoc és una execpció! Per tant, ens toca seguir el “Senglar Trail” fent un camp a través, durant uns 10’ apartant branques i caminant la majoria del temps mig ajupits fins a topar-nos amb una altre viarany, per cert “verge”, ja que no recordo haver pasta mai! Aviat arribem a un encreuament, que ja m’és familiar. Es tracta d’un sender que baixa del Viaducte de Can Ribes i que porta fins a Can Gener, que és cap on fem via. Molt aprop de la finca, parem a l’auténtica Font de Sant Medir o Can Gener, plena de molsa. Es tracta d’un racó idíl·lic a tocar de Barcelona. 

Passat això retornem de nou a Sant Medir a 200m s.n.m. (1h18’55”), per un altre camí. Ens hidratem a la font i ens mentalitzem per afrontar una doble trialera que ens farà guanyar 230 metres de desnivell en molt poc espai (1 Km i escaig). Pels atletes que mai han fet la Marató de Muntanya Zegama-Aizkorri, els hi comento que si fan una de les dos rampes corrent, ja estan doctorats per correr maratons alpines d’aquest nivell! El terreny és molt técnic i no dona un respir en cap moment! És una de les trialeres test per excelencia dels meus entrenos. En total un pel més de 10’ “cremant pota” i al límit de pulsacions. A dalt, ens reunim tots al Turó de la Magarola a 430m s.n.m. (1h29’09”) amb unes vistes immillorables de la ciutat.

Instants després reprenem la marxa cap al Turó de Valldaura sense quasi perdre alçada, per baixar per un nou sender humid i relliscós que ens porta fins el Forat del Vent o Portell de Valldaura. Des d’aquest punt fem un petit tram de pista fins una corba molt marcada cap a l’esquerra on iniciem un llarg descens per corriol de més de 3Km, per la Serra d’en Gatell fins a sortir prop de la Font dels Caçadors (1h44’32”), formant un grupet de 4 (Jordi Marti, Toni, Lluís i en Rami), a un ritme de 3’50” segons marca el Garmin d’aquest últim. En Jordi Garcia, en Tamayo i en Jordi Cols configuren el segon escamot.

Una vegada a la pista, remuntem uns 80 metres de cota passant molt aprop del Turó de l’Ermità. Després rodem durant un petit tram per un sender paralel a la pista, i girem a l’esquerra per xalar de valent en un altre tram trialer on cal extremar la prudencia a causa de la humitat del terreny. Al final d’aquest passadís natural arribem a l’area recreativa de Can Coll (1h58’28”), on aprofitem de nou per omplir bidons a la font. En Jordi Cols va un xic més lent a causa del fort refredat que arrosega de fa dies. Ha vingut a fer neteja, però potser massa i tot…!





Dubta si seguir o no, vist el que queda, però estem a tocar de Cerdanyola i més endavant pot tenir més opcions per no fer tot el recorregut sencer. Per tant, decidim continuar i pujar el Puig de la Guardia a 199m s.n.m. (2h06’30”), una nova torre de guaita que es troba sobre l’urbanització Montflorit i des d’on s’observa gran part del Vallés Oriental. Tot seguit baixem per un altre corriol fins la pista que porta de Can Coll a Can Codina, però sense arribar a aquesta última finca. Anem agafant petits trams de viaranys entre la Serra d’en Masriera i la Serra de Na Joana per evitar la pista, i donar un caire més intens i divertit a la sortida. En alguns instans en Rami aprofita per filmar en marxa amb la càmara de video alguns trams espectaculars. El fet de correr tanta estona envoltat de massa forestal, arriba a donar la sensació de no saber a on estàs realment, i d’haver perdut el nord. També cal dir que el ferm inestable de les trialeres obliga a tothom a estar més atent i no permet relaxació alguna produint a la llarga un major desgast físic.

El tram que va de Can Catà fins a Sant Iscle de les Feixes i posteriorment a Can Lloses, és el que comporta major estona seguida corrent per pista de tota la jornada (1,5 Km). Ara toca una nova pujada d’uns 150 m de desnivell però més suau, ja que és més progressiva seguint el Torrent de San Iscle per on passa en GR-92 fins la font de Can Ferrer on parem un moment a menjar una barreta. En poca estona sortim a la pista des d’on divisem de nou Barcelona. En aquest punt en Jordi Cols prefereix aturar-se i esperar-nos durant uns 20’ fins que tornem de fer la darrera sorpresa del dia.

Al peu del Coll de la Ventosa es troba el Turó d’en Segarra a 328m s.n.m. (Km 27) muntanya que rodejem passant per la font Santa Eulalia, per després encarar al trot sense descans fins a dalt (2h59’07”), on arribem al límit de les nostres forces. Baixem pel dret i en poc estem ja estem de nou amb en Jordi, que sembla que s’ha recuperat! Abans de baixar direcció al Velódrom, cal pujar l’últim repetjó conegut com el Matamatxos, on en Jordi Martí treu a relluir el seus “pernils” per arribar primer! El cansanci comença a fer estralls, i ara és en Toni qui s’ha desfondat agafant una “pàjara”, per culpa d’una mala alimentació segons va comentar a posteriori.

El darrer descens del dia el fem per la font de la Senyora o la Marquesa, on en Tamayo que mai en té prou fa camí pel seu compte, i decideix tirar cap amunt. Després d’esperar-lo, decideix retrocedir i ja tots junts de nou acabem l’entrenament després de 32Km, 1.700 metres positius i 3h19’ d’esforç continuat a una mitja de 9,2Km/h. El temps total invertit amb parades incloses ha estat de 5hores en total. Cal destacar, la capacitat de patiment, d’en Jordi Garcia, que ha suportat el dolor d’una lesió al tibial, fent honor al seu alies Yakman, l’home que s’ho carrega tot a l’esquena! Al final, fem una foto de familia i quedem que aviat ens tornarem a veure!

VIDEO A CÀRREC D'EN JORDI MARTINEZ "RAMI"

Lluís Planagumà i Grífol