Translate

23 d’abril 2019

CARROS DE FOC AMB ESQUÍS 23-24/03/19

CARROS DE FOC AMB ESQUÍS 23-24/03/19



Després d'una tardor i un hivern amb lesions diverses, sense continuïtat pel que fa a l'activitat física i als entrenaments, amb molts pocs metres acumulats a les cames, i sense opció a participar a curses alpines per falta de ritme, busco altres motivacions per fer. Per agafar cadència que millor que uns Carros de Foc amb esquís, en un parell de dies amb un recorregut exigent, que tinc pendent des de fa massa temps a l'agenda. 











La primera proposta surt d'una trucada de l'Eli Beltran quinze dies abans que m'endivina el pensament, però a última hora es torça per un tema personal d'un dels companys. Així doncs dues setmanes després,  mentre molts coneguts participen a la Cursa del Bassiero, quatre habituals de la prova fem "campana" ja que no en tenim prou amb un dia. Dissabte el despertador sona a les 3h30 per anar cap a Vic, on em reuneixo amb en Marc Reniu i en David Salamó. A Campdevànol s'afegeix en Pere Bartrina i fem via cap a Espot i al parking del Prat de Pierró.










A les 9h30 iniciem la marxa a peu amb els esquís a la motxilla, ja que la manca de precipitacions ha deixat el terra nu de neu. Un cop arribem a l'Estany de Sant Maurici, la imatge és molt curiosa, treta de finals de maig no de finals de març. Turistes amb màniga curta i quatre motivats, desubicats i uniformats a la recerca de la preuada neu...













Després de 1h15' i 4Km caminats, calcem esquís just sota l'Estany de Ratera a la cota 2.100. En breu arribem a l'alçada del Refugi d'Amitges, que deixem a ma dreta i seguim cap al Port de Ratera. El llarg anticicló i la manca de precipitacions han deixat el subsol al descobert, havent de sortejat moltes roques que han aflorat de sota el mantell, així com alguns petits trams de prat alpí.












A les 12h, després de 10Km arribem al Port de Ratera de Colomers (2.510m.) i aprofitem que tenim cobertura per fer la reserva per avui tarda-nit al refugi de l'Estany Llong. El guarda està preocupat per si no arribarem a la hora de sopar (19h), i ens recomana que el tornem a trucar des del refugi Ventosa Calvell per veure si li quadra l'horari.












En Pere el nostre interlocutor no li diu res, però després de la conversa tots pensem el mateix, malgrat que sempre poden haver-hi incidències... Estem fent un timming i unes distancies poc habituals si es compara amb la mitjana del public que en general fa la ruta, per tant en part,  és normal la desconfiança del guarda, ja que lo normal és fer traçats més curts.














Comença la fase de bromes, apostes, del "no sap amb qui parla" de l'hora d'arribada, etc... i iniciem el descens vers el Circ de Colomers. En els primers girs noto molèsties de l'esquinç que fa poc em vaig fer als dos turmells, i prefereixo baixar amb una mica de precaució. No em vull perdre per res, les línies que anem dibuixant en un marc únic i solitari.














Pel camí en direcció al refugi de Colomers travessem diversos llacs, com els del Obago, Plan i finalment el Llac Gran de Colomers, amb els seus dos refugis el nou i el vell. La imatge és impactant doncs una part del estany està tot clivellat, i dóna peu a un símil culinari que se'm acut, no sé si fruit de les ganes de menjar quelcom o per pura imaginació. 














El fet és que la pressió del gel i l'escalfor de les roques soterrades sota la neu, fa que s'obrin unes esquerdes que recorden a alguns bolets quan neixen i esclaten, com és el cas de l'ou de reig, sortint d'una especie de closca hermètica.Voregem el llac per l'esquerre, tot deixant el Refugi de Colomers (2.130m.) a mà dreta, i posem pells de nou per encarar la pujada al Port de Caldes. 














Quan ja estem arribant a dalt, s'aprecia cap al nord la característica estampa del Tuc de Mauberme. Un cop a dalt del Port de Caldes (2.550m.), parem a fer un mos amb vistes cap al Montardo, el Tuc de Monges i el de Tumeneja en primer terme, i cap al Pa de Sucre, la Punta Harlé i els Besiberris un xic més lluny.














A continuació, iniciem el descens sempre direcció oest, fent una llarga diagonal per no perdre més desnivell del compte i encarar els Estanys Clot i Travessani amb la suficient inèrcia per arribar quasi a lloc d'una tirada. Al travessar el darrer llac, cal remar amb força i fer us de braços i mànigues per no quedar-se aturat, evitant posar pells. Fet això, només ens cal descalçar els esquís un parell de metres per creuar un torrent i arribar lliscant al Refugi Ventosa Calvell (2.220m.). 












Són les 14h20' i descobrim que han ampliat les instal.lacions amb un annex molt futurista que no lliga gens, amb l'estructura rústica original. Donem l'encàrrec al guarda, per que avisi al seu homòleg de l'Estany Llong, conforme anem amb marge suficient... Omplim bidons, mengem quelcom i prosseguim la marxa en lleuger ascens que fem amb pas patinador ja que pocs metres més enllà, cal baixar fins els Estanys de Colieto. 














Un cop als llacs toca posar pells, per dirigir-nos cap al Coll de Contraix, el punt més alt de la travessa clàssica. El dia és radiant, sense ni un núvol i estem sols a la muntanya. Portem 20Km i pràcticament no hem vist ningú amb uns esquís als peus. Només un parell de companys en direcció oposada durant l'ascens al Port de Caldes i un parell més en el descens del mateix coll. 














Aquesta serà la tònica durant els dos dies. Així doncs, sense cap més soroll que el brunzir de les pells cada vegada que desplacem els esquís, anem fent via entre blocs de roca semi enterrats. En David Salamó, una setmana després d'haver finalitzat la Pierra Menta amb una brillant 64ena posició final junt amb en Nil Bacardit, segueix en plenitud de facultats marcant el ritme a la resta. 














En Marc, es queixa de possibles llagues als peus i afluixa un xic la marxa de lo que en ell és habitual. En Pere va fent de les seves filmant i jo vaig tancant el grup captant imatges del recorregut. La neu, un pèl humida per la insolació del dia, es deixa fer i ens permet arribar amb pells fins quasi al mateix coll.
















Només ens cal caminar els darrers 30-40 metres de desnivell, sense grampons i amb els esquís a la mà. A les 16h05' som dalt del Coll de Contraix (2.745m.), i observem per uns instants la privilegiada vista a banda i banda del coll. Sota els nostres peus tenim l'Estany de Contraix que en breu travessarem. Abans però, mentre estic tancant la bota per iniciar el descens, trenco el cordino de la canya, havent de fer malabarismes durant la primera pala. 













Un cop creuem el gelat estany de Contraix, toca caminar entre blocs per terreny mixt fins que trobem una canal estreta i amb fort pendent al petit circ que formen les Raspes de Contraix. A l'estiu el descens es fa per l'esquerra evitant la canal, però ara hi ha molta pedra i poca neu, optant per aquesta variant que hem explicat.















En David, abans d'afrontar el corredor, hem deixa cinta americana, que em serveix per subjectar millor la canya de la bota, cosa que m'ajuda molt per traçar els girs. Gaudim d'alló més durant el descens, fins que entrem a la zona de bosc, on fem equilibris per guanyar metres sense treure els esquís.
















Finalment els últims 150 metres de desnivell els fem a peu i amb els esquís a la motxilla, ja que està pelat de neu. Una vegada creuem el torrent, a l'alçada de la Centraleta, encara ens quedarà caminar uns 10' fins arribar al Refugi d'Estany Llong, tram que alguns fem a peu i altres amb esquís en el darrer sospir... El recorregut total de l'activitat d'avui ha estat de 30Km i 2.200m+ en 8 hores. 














Al refugi, només som 14 persones aquesta nit, i després d'explicar anècdotes i batalletes de sobretaula, anem a dormir retips... L' endemà a les 6h30 sona el despertador després de 9 hores de son recuperadora. Esmorzem, i a les 8h en punt reprenem la marxa sota un cel nítid i una temperatura fresca. En aquesta jornada, deixem de banda el camí clàssic dels Carros que passa pel Coll de Dellui i prenem una alternativa més desconeguda però amb millor innivació.














Els primers metres els fem en suau pujada i en paral·lel a l'Estany Llong com si anéssim en direcció cap al Portarró d'Espot. Passat el llac, girem a ma dreta i remuntem amb les pells de foca per dins d'un estret i enclotat torrent. A mida que agafem alçada, transitem per espais més oberts i per uns instants gaudim de l'escalfor del sol. 

















Per moments, sense que ningú ho hagi dit, s'ha anat incrementant de forma natural el ritme, passant a ser exigent com si es tractés d'una cursa. Serà que tots tenim entre cella i cella aquest dinar de cloenda a Cal Juquim, que tant bona propaganda ens ha fet en Pere...? Un cop arribem a dalt d'un replà, consultem el mapa per veure on estem. 














Som entre l'Estany de la Coma de Mitges i l'Estany Perdut i la vall s'eixampla però l'entorn resulta feréstec i ombrívol ja que es troba envoltat de cims alts a banda i banda. A mà esquerre es troben el Pic Inferior de Subenuix (2.872m.) i el Pic de Subenuix (2.949m.); Al fons hi ha el Coll dels Gavatxos (2.665m.) i a la dreta hi ha el Tossal de la Muntanyeta (2.771m.), que és cap a on dirigim totes les mirades per futures incursions...














La canal, que surt d'aquest cim ens genera molt magnetisme i ens crida a baixar-la però avui no hi ha temps. En silenci, desviem la vista i la fixem cap al Coll dels Gavatxos (2.665m.) fins on pugem amb els esquís als peus, malgrat algunes voltes maries amb neu dura força compromeses, que posen un punt de tensió a l'ascensió. Una vegada al coll sortim del límit propi del Parc Nacional i entrem a la zona perifèrica. 













El canvi de vessant també serveix per canviar de comarca de l'Alta Ribagorça passem al Pallars Jussà. Estem en territori Vall Fosca, i això sempre promet. L' espectacle visual és de luxe, amb sis grans llacs gelats als nostres peus. L' Estany de Castieso i el de Morto en primer terme, són el nostre proper objectiu i cap on dirigim el nostre descens, però també destaquen l'Estany d'Eixerola i el de Cubieso un xic més enllà, així com l'Estany Tort i el de Neriolo per la seva magnitud.













La baixada de la inclinada pala esquiant, és de les que fan oblidar la fatiga pujant. Les condicions són molt bones, tant pel que fa a la qualitat com l'estabilitat, però es fa curta, ja que ens permet traçar amb fluïdesa i velocitat. Estem xalant de valent i en breu tornem a posar pells, al bell mig del l'Estany de Castieso. Seguidament voregem l'Estany Morto per endinsar-nos a la Coma Carbonera per on anem guanyant metres suaument.














El traçat nu de vegetació, presenta una gran muralla rocosa a ma esquerre, el  Pic de Sobremonestero (2.880m.) que anem deixant a una banda, per sumar desnivell en forma de zetes cap a la dreta. Per segon cop avui, tornem a pujar un coll amb els esquís als peus, malgrat que les traces que hem seguit, en un punt s'han perdut passant a ser caminant fins a dalt. Estem a la Collada de Carboneres (2.798m.) entre el Pic dels Vidals (2.903m.) i el Pic Tort (2.886m.). 















Abans d'iniciar el descens cap a l'altre vessant, consultem el mapa i el gps per decidir la direcció a agafar. Després d'uns pocs girs, fem un flanqueig cap a l'esquerre, sense perdre massa desnivell fins anar a la base del Pic dels Vidals. Des d'aquí encarem la baixada cap a l'Estany Petit de Saburó on ens cal remar de valent per creuar-lo. 















La neu primavera o de peixateria com diu en Marc, ens fa gaudir de nou en el següent tram cap avall, en total sol.litud i envoltats d'un marc incomparable amb el Pic de Peguera (2.982m.), el Tuc de Saburó (2.905m.) i el Pic de Mainera (2.909m.) vigilant les nostres evolucions. Fa estona que les nostres existències d'aigua estan sota mínims i anem buscant algun punt de desglaç per proveir-nos d'ella.














Per sort, a les proximitats de l'Estany de Saburó, trobem una petita llacuna on podem hidratar-nos i omplir bidons. Falta poc pel migdia i el sol comença a picar amb ganes. Aquí coincidim de nou, amb la ruta clàssica dels refugis del Parc Nacional, però no passem pel Refugi de Colomina (2.395m.) que deixem un xic més avall i cap a la dreta.

















A continuació, cal superar el tercer obstacle del dia, el Coll de Saburó (2.668m.), que tornem a fer amb neu dura clavant els cantells i "mossegant amb les dents" cada flanqueig i cada volta maria, ja que si mirem enrere els esquís quasi no deixen cap marca del nostre pas sobre la neu. Una vegada a dalt del coll, traiem pells per gaudir d'una nova baixada, seguint algunes estaques del GR-11 i lliscant en paral·lel a l'Estany del Cap del Port, mentre més a la dreta queda l'escarpada Cresta de l'Avió i el Pic de Mainera (2.909m.).












Molt aprop de l'Estany de La Llastra, i a 1 Km escàs de l'idíl.lic refugi Josep Maria Blanc ens desviem del camí principal i prenem una alternativa que passa pel Coll de Monestero, diferent de les dues habituals, que serien el Coll de la Valleta Seca o els famosos túnels que porten al refugi Ernest Mallafré. Així doncs tornem a posar pells per encarar la darrera ascensió del dia sota una calor asfixiant, que fa alentir el nostre ritme.













Les forces ja estan justes i cadascú avança per inèrcia separant-nos per selecció natural fins dalt. Pugem per la dreta, deixant a mà esquerre l'Estany Gran de Peguera. A la 13h som dalt del Coll de Monestero (2.715m.) i fem càlculs de la hora, que estarem asseguts a taula. Ja olorem des de les alçades el civet de senglar que tant ens ha recomanat en Pere..., però primer ens cal posar esquís a la motxilla i baixar a peu per terreny mixt fins on veiem factible tornar a calçar esquís. 












El descens per la llarga vall de Monestero resulta memorable, tant per les dretes pendents sota el Pic de Peguera, com per terreny més suau ple d'obstacles naturals a sortejar que fan molt divertida la baixada. La imatge de l'Estany de Monestero, amb multitud de troncs morts que sobresurten dins del llac, trenca amb la resta de llacs que hem creuat aquests dos dies, totalment erms de vegetació.












La privilegiada orientació nord de la vall ens permet arribar amb els esquís posats fins el mateix Refugi Ernest Mallafré (1.885m.) a l'alçada de l'Estany de Sant Maurici, i sota l'atenta mirada de Els Encantats. Pocs metres després just davant de l'ermita tanquem el cercle que vam iniciar ahir, i ja només ens resta caminar uns 40' a peu per desfer el camí que ens porta fins el Prat de Pierró, on tenim el cotxe. Són les 15h i en total finalitzem la jornada després de 28Km,  1.750m+ i 7 hores de rock&roll...












Mitja hora més tard contents i satisfets ens assentem a la terrassa del Cal Juquim sota un sol primaveral, per cel.lebrar amb un dinar que fa honor als comentaris previs, un cap de setmana per emmarcar, de desconnexió total, de molt bona companyia, i de molts al·licients tant esportius com panoràmics, gravats a la retina, amb un recorregut que hem adaptat a les condicions de neu, doncs ja comença a escassejar en alguns punts.








Lluís Planagumà i Grífol

Cap comentari: