MILLET TOUR DU RUTOR EXTREME'14
Entre el 28 i el 30 de Març del 2014, hem assistit i participat en primera persona a un dels esdeveniments més importants del panorama internacional pel que fa al món de l'esquí - alpinisme. El Tour du Rutor Extreme és una de les 5 grans competicions dins el prestigiós circuit de la Grande Course, que tothom vol fer. Tot va començar fa un parell de mesos, a mitjans de gener, quan per sorpresa rebem un mail de la organització confirmant la nostra plaça.
Cal dir que a les preinscripcions, s'ha d'incloure un currículum esportiu amb les darreres curses realitzades i en funció d'això es basen per l'elecció dels atletes. Així doncs dijous 27, sortim amb la furgo de l'Enric cap a les 7h del matí, per fer d'una tirada els 900Km que separen Barcelona del poble d'Arvier a la Vall d'Aosta (Itàlia), just a l'altre cantó del túnel del Montblanc. De camí hem gaudit de la vista de diferents massissos com el Vercors, la Chartreuse o els Aravis entre altres, a part del cim del Montblanc i la sempre espectacular glacera dels Bossons.
Cap a les 17h arribem a Arvier. De camí, cap a la sala multidisciplinària habilitada per acollir els participants, ja es respira l'ambient pels petits i estrets carrers del poble, a mode de grans fotografies exposades a l'aire lliure de l'edició de fa 2 anys. Cal recordar que aquest tipus de curses es fan en format bianual a excepció de la Pierra Menta que es repeteix anualment. 
Una vegada verificades les nostres dades, ens donen els dorsals, i ens obsequien amb una samarreta tècnica Millet, uns mitjons i una cervesa edició especial Tour du Rutor. Al casc ens posen una enganxina que farà funció de xip. Tot seguit, amb una sala plena de gom a gom, s'inicia la presentació dels ponents, així com l'explicació del traçat definitiu i el material obligatori de la primera jornada. La meteo sembla que també acompanyarà...
Sense més demora ens dirigim cap a Villeneuve, a 3Km d'Arvier, on la organització ens ha assignat el nostre campament base. Concretament, estem a l'hotel Valdotain de 3 estrelles. Un cop instal·lats sopem acompanyats d'altres atletes d'Itàlia, Suïssa i França. Per tant a taula ens toca practicar idiomes...! En acabar, toquem retirada doncs cal matinar molt i s'ha de preparar la motxilla per demà.
Això serà la rutina de cada jornada: A les 5h Sona el despertador; Peu a terra. A les 5h30 Esmorzar; S'ha de fer la ingesta de líquids i de sucres,malgrat no tenir gana; A les 6h Cal passar pel bany i agafar tot el material. A les 6h30 Sortida amb cotxe cap a Valgrisenche, a uns 20Km de distància, que és on s'inicia la cursa tant divendres com dissabte. 
El dia s'ha aixecat net i transparent, i la previsió és ideal. Malgrat això la organització obliga a portar 4 capes a la part superior del cos, per evitar problemes d'hipotèrmies en cas de mal temps... Possiblement de tots els participants que hi han a la línia de sortida sóc dels que menys metres de desnivell acumulat porto d'entrenament. 21.000m+ en 11 dies de neu, dels quals 5 han estat curses (Traça Catalana; Altitoy(2) Fontblanca; Bassiero).
Ha arribat la hora de la veritat. Estem a punt d'iniciar una aventura, sense precedents: La trilogia del Tour du Rutor. Per davant ens esperen tots els ingredients per una prova d'alta exigència física i mental, només superada per la mítica Pierra Menta (4 dies i 10.000m+). El TDR està considerada la cursa més alpina i tècnica a nivell mundial, ja que tot el seu traçat transcorre per alta muntanya amb cotes entre els 1.550m i els 3.485m de la Testa del Rutor, com a punt culminant.
A les 8h del matí, es dóna la sortida des de l'esplanada de Mondanges, on un exèrcit humà descontrolat s'obre pas per guanyar posicions al llarg d'una pista d'esquí de fons planera i amb trams de baixada que provoquen més d'una caiguda, algun pal trencat o la pèrdua d'alguna pell de foca. Cal estar a l'aguait doncs és més fàcil perdre pistonada que una altre cosa. 
Passat aquests primers instants de nervis, cal superar una espècie de sifó de 180m+ i - per pistes que serveix per estirar els 320 equips per parelles que han pres la sortida i dels quals només n'hi ha 14 d'espanyols. La primera transició també és caòtica. Salvat això i després d'un curt descens fins a la base de la petita estació, cal posar esquís a la motxilla i pujar camp a través sortint del nucli habitat per iniciar l'ascensió més llarga del dia.
En concret cal afrontar de cop els 1.475 metres de desnivell sostinguts que ens separen des de la cota 1.625 fins el cim de Feleumaz a (3.102m.) La pujada de no arriba a 5 Km està repartida en tres trams (850m amb esquís + 225m amb grampons + 400m de nou amb esquís). És hora de menjar de forma constant per no patir cap defalliment, cosa que m'ha passat més vegades de les desitjades.
A mida que agafem alçada, s'eixampla l'horitzó i es divisen els cims i zones per on passarem aquests dies. Abans d'arribar al peu de la canal on posarem grampons, cal fer dues tandes de conversions o voltes maries que deixen la empremta més estètica i característica d'aquest esport. Una doble línia d'esquiadors avançant pas a pas enmig d'un mar de neu ple de ziga-zagues cap a l'infinit...
El primer tram amb grampons transcorre per un corredor encaixat que consta de tres vies de sortida per agilitzar el trànsit. La segona part, va per un llom de roca mixta on tinc problemes tècnics amb els grampons que se'm surten un parell de vegades. A la transició, l'Enric fa tasques d'equip guardant-me el estris a la motxilla i traient un nou bidó d'aigua mentre m'ajusto els esquís.Ja només resten 400m per fer la segona pujada. Un cop a dalt ens reben uns quants aficionats animant amb escallots. El descens té una primera canal amb un pendent pronunciat, força glaçat que cal gestionar a vegades derrapant amb els esquís. La resta de la baixada és molt ràpida amb una arrebossada inclosa. A la transició, arribo un pèl ofegat, però ja només queda el darrer esforç de 330m cara amunt.
En total, etapa de 2.000 metres i 14Km, sense patir cap "baixon" i amb la sensació de no haver forçat més del compte, reservant energies per les dues jornades que tenim per endavant... Al acabar, tornem cap a l'hotel de concentració per dinar, bla, bla, bla... i fer una migdiada recuperadora. Abans d'anar a les 17h al briefing, revisem el material. Sembla que no ha patit en excés. Malgrat això, aquest cop hem sigut previsors portant la majoria de coses per duplicat.
De cop i volta, la majoria d'assistents comença a aplaudir de forma espontània, al veure les espectaculars imatges que han enregistrat les càmeres des de l'helicòpter durant el darrer descens d'en Mateo Jaquemoud i en William Bon Mardion per retallar temps als italians Matheo Eydallin i Damiano Lenzi que han guanyat l'etapa. En acabar l'acte tornem cap a la rutina diària, sopar, deixar llest el material, enviar alguns whatsapp a la família i amics, i anar a dormir aviat per recuperar forces. 
Dissabte al matí, seguim el ritual establert el primer dia, tant a nivell d'horaris, com del tipus d'alimentació de l'esmorzar. A les 7 ja estem a peu de sortida, a punt per iniciar l'escalfament i fer-nos passar el fred matinal. Avui sortim també des de Valgrisenche, però en direcció oposada. Estem al darrer calaix, ja que la classificació general és la que dona preferència. Per davant nostre més de 200 equips. L'etapa és de 19Km i 2.650m segons l'organització. 
.JPG)
Un cop a dalt, el descens és curt, i amb unes condicions de neu excel·lents. Vaig mirant el rellotge per menjar cada cert temps per no tenir cap contratemps físic, malgrat no tingui gana, però ja sabem que Monsieur Mazo, arriba en el moment menys esperat... Amb il·lusió encarem la propera pujada fins el cim de Mont Arp Vieille (2.963m). Les sensacions són molt bones i en alguns trams vaig per davant de l'Enric, cosa estranya...!
Abans de fer cim, han sorgit alguns núvols baixos que no ens han permès gaudir de la panoràmica perfecte, però no han anat a més, ja que més tard ha tornat a lluir el sol de nou. Al Mont Arp Vieille s'ha format una important aglomeració d'equips i hem hagut de fer una mica de cua, ja que el tram de cresta aèria que calia superar tenia algun pas de corda fixe, on només passava una persona.
La timba a banda i banda fa respecte, però estem molt concentrats en el "timming" de la cursa i no deixa de ser un obstacle més a superar. Després d'un petit tros de baixada l caminant per l'aresta, arribem al Colle Forclaz du Bre (2.835m) i iniciem el segon descens amb esquís, pensant en la darrera pujada del dia que ens portarà si tot va bé fins al sostre de la cursa, el Rutor de 3.485m.
Per davant tenim una ascensió contínua de 1.020 metres amb un reguitzell de voltes maries i dues canals amb grampons. El fet de no saber exactament el temps màxim del control de pas, ja que oscil·la segons el crono que fa el primer equip, serveix per mantenir la tensió i un ritme viu, per no ser desqualificats fins el Coll Glacier du Morion on esta, aquest situat..JPG)
La veritat és que el corredor se m'ha fet etern, però ha valgut la pena l'esforç, ja que ha donat pas a poder accedir fins al Cim del Rutor després d'un segon tram més curt de pells i una nova canal que s'ha fet més feixuga a causa de l'alçada. Satisfets per la fita aconseguida hem immortalitzat el moment fent-nos una foto amb la Madonna, molt habitual per aquestes contrades dalt els cims més emblemàtics..JPG)
La neu molt bé a la part alta i bastant primavera a cotes baixes, però sense cap tram traïdor. De retorn a la presa, cal repetir una part de traçat, he patit una relliscada baixant a peu, trencant l'arandela que serveix per portar els esquís penjant de la motxilla.
Sort que ja només queda salvar un petit mur de 75 metres i encarar la baixada final per una pista fins a meta. Les 5h38'47" de cursa són una mostra clara de la duresa d'aquesta segona etapa, on els primers han tornat a ser el italians Eydallin/Lenzi i len femines l'equip franco-suís Roux/Mathis. Després d'hidratar-nos a l'arribada a base de te, retornem cap a l'hotel amb la consciència tranquila però sabent que encara ens resta una dura jornada per tancar el cercle, entre paisatges de somni..jpg)
Avui hem recuperat 20 posicions situant-nos en el lloc 236è. Quan arribem a l'hotel, ens trobem amb en Laurent i en Olivier, companys francesos, amb qui només compartim taula, doncs han entrat a meta en 67a posició, i ja fa estona que s'han dutxat. Uns cracks en tota regla...! El fet que l'etapa d'avui hagi estat més llarga ha propiciat un canvi en la hora del briefing (18h). Avui després de dinar, no queda temps per fer la migdiada, doncs cal preparar maletes ja que demà al acabar la cursa tornem cap a Barcelona. Per aquest motiu, deixem la major part de coses a punt per carregar-les al cotxe.
La tercera i última jornada, és la mítica etapa del Chateau Blanc (3.422m.) i la cresta de la Punta Flambeau, sortint des de Planaval (1.550m). Aquest era el format inicial de la cursa en els seus orígens, després va passar a 2 dies i en la versió actual, és el TDR Extreme, de 3 dies i bianual. La traca final consta de 2.300m+ en 18.5Km.
Així doncs al voltant de les 7h del matí, deixem el cotxe als afores del poble de Planaval, ja que la carretera s'acaba allà mateix i ens apropem caminant fins el punt de trobada. La sortida és fa a les 8h30' amb mitja hora d'endarreriment, des d'un prat, amb els esquís a la motxilla. L'exèrcit d'infanteria es posa en marxa al trot, travessant el poble i remuntant una pista durant uns 800 metres, fins que trobem el lloc on ens podem calçar els esquís. 
Els primers metres de desnivell són molt complicats a causa de la vegetació que impedeix gaudir de grans espais per avançar, havent d'esperar darrera d'altres equips i perdent força temps. Avui em sento més fluix físicament i vaig perdent gas a mida que avança la cursa. Hem sortit malament i no tinc forces per remuntar posicions. De fet els companys que tenim al voltant no són els mateixos dels dos primers dies. 
Seguidament fem un descens de 300m sabent que podrem completar tot el Tour. Per davant ens resta el tram més espectacular dels tres dies de cursa. Primer cal guanyar alçada a base de voltes maries fins el Coll de Planaval (3.010m.). La calor escalfa de valent i l'aigua comença a escassejar... Una vegada al coll no deixarem la cota dels 3.000 metres fins la hora del descens final. Carenem amb els esquís als peus, en sentit est-oest, amb vistes a dues geleres a cada vessant fins la Punta Flambeau (3.320m).
Abans però, cal desgrimpar per l'aresta fins un petit replà de neu que han adequat per poder posar-se els esquís de nou. Després d'una curta baixada, hem remuntat per enèsima i última vegada amb pells, fins just a sota el Coll de Chateau Blanc (3.266m.), on accedim amb grampons. En aquest punt, agraïm l'avituallament líquid a base de te calent i la rebuda a cop d'escallot que ens ajuda a recuperar l'alè per encarar el darrer llarg a peu fins el Cim de Chateau Blanc (3.422m).
L'espai a dalt es ínfim. Sense perdre temps, que l'Enric vol baixar de 5 hores, traiem pells i ens llancem gelera avall. Avui, estic més just de forces i baixant pren la davantera l'Enric que està més sencer. Sap greu no està en plenitud de facultats, per gaudir d'un descens únic i memorable amb una neu excel·lent en la majoria del traçat. Els quasi 1.900 metres de desnivell que separen el punt més alt de l'arribada, són extremadament exigents a aquestes alçades de la competició.
El pendent no permet cap respir i he patit varies caigudes, fruit de la fatiga dels quàdriceps que ja no responen als estímuls.Per sort, acabem sans i estalvis, entrant a meta després de 5h10'17" i finalitzant en la posició 235 de la general, cosa que per mi és supèrflua. Em quedo amb els moments irrepetibles viscuts que ja formen part del meu disc dur..JPG)
.JPG)
Un cop dutxats, hem dinat a l'aire lliure del Village, sota una temperatura plenament primaveral. En acabar hem comentat la jugada amb altres companys catalans com en Jonathan Valladares i en Ricard Ferriol que avui no han pres la sortida en cursa, a causa d'una caiguda forta el dissabte d'aquest darrer. Pel que fa en Josep Aubesa i en Xavi Ros Gaspà no els hem vist al acabar però hem coincidit sobretot abans de cada etapa. 
