Una vegada entrem a la glacera de Trient, gaudim d'un magnífic descens per la dreta d'aquesta, deixant esquerdes i seracs de formes irreals a l'altre costat. Davant nostre un panorama de somni malgrat estar encara, a l'ombra. Sí fos per nosaltres hauríem anat fins el fons de la vall, però la ruta és la ruta... Així que ens toca posar esquís a la motxilla i encarar amb grampons o no, cadascú opta pel que vol, el Col d'Ecandies (2.793m.). Es tracta d'un pas natural entre roques que llegint ressenyes antigues de la travessa, semblava més complicat del compte, però que el canvi climàtic ha modificat a més assequible en aquest ocasió.
Mirada enrere per veure la Fenetre de Saleina
Mirant endevant, avancem pel Glacier de Trient
Esquerdes força tapes al Glacier de Trient
A punt, per encarar el Col d'Ecandies
L'Emili a punt de coronar el Coll
Una altre cosa que també ens ha sobtat és que recomanaven no començar l'etapa abans de les 9h del matí, ja que el mantell es podia presentar molt dur, però en les condicions actuals no ha estat al cas. Un cop a dalt, s'obre la llarga Vall d'Arpette amb importants cims nevats a banda i banda, i que es aconsellable passar a les hores de menys insolació, per evitar els freqüents allaus que es produeixen a les hores centrals de la jornada.
Detall de la trencada glacera de Trient
La Vall d'Arpette des del Col d'Ecandies
El Coll d'Ecandies vist des de la Vall d'Arpette
Així doncs iniciem un descens per la vessant Est amb el sol de cara i una neu de bona qualitat en la primera part, que a mida que perdem alçada torna a ser crosta, ja que durant el dia es fon i durant la nit es regela, i encara és massa aviat perque hagi transformat del tot. A mitja baixada travessem algun allau gros que ha arribat al fons de la vall. Amb aquest tipus de neu, cal anar amb compte a no patir cap entrebanc que podria ser fatal. A la part baixa de la vall creuem un bosc de pins, amb moltes banyeres de neu, modelades pel relleu de roques que deu haver en el subsol, que resulta un laberint divertit que fa les nostres delicies.
Albert gaudint al màxim del powder
La Vall d'Arpette. Un racò idíl.lic.
Xalant del llarg descens per la Vall d'Arpette
La neu crosta a cotes més baixes ens fatiga més
La Maribel entrant a la zona de banyeres
En Miquel entrant a la zona de banyeres
En Willie entrant a la zona de banyeres
L'Alberto entrant a la zona de banyeres
En breu arribem a Le Relais d'Arpette (1.627m.), primer punt habitat. Només ens cal seguir la pista forestal en la gran majoria innivada fins arribar al Col de Champex (1.497m.), on hi ha la petita estació d'esquí de Champex-Lac just a peu de carretera. En Miquel junt amb l'ajuda del guarda del refugi de Trient, ahir va concertar un taxi-minibus www.taxihauteroute.com que ens recollirà a les 10h, en aquest mateix punt. Hem arribat molt aviat a les 9h i aprofitem l'espera per menjar quelcom i relaxar-nos. Amb puntualitat suïssa ens recull el taxi de la companyia, i ens porta en uns 45' fins aprop de Verbier.
Arribant a le Relais d'Arpette
En 10' arribem amb esquís a peu de carretera
Final del primer sector a Champex Lac
Foto de familia esperant el taxi
En Lluís, el culpable de les fotos i la crónica
Amb puntualitat suïssa ens dirigim a Val de Bagnes
De fet ens deixa a la localitat de Le Chable, a la Val de Bagnes dins l'espai esquiable de les 4 Valleés, entre els quals està la elitista estació d'esquí de Verbier. Un cop allí esmorzem una pasta i un café amb llet i procedim a comprar un forfait turista (Una Pujada) pel "mòdic preu" de 52€. Després de prendre 3 telefèrics (Medran, Les Ruinettes, i Fontanet) fem un descens per pista que ens portarà fins a La Chaux per agafar el darrer telecabina fins el Col des Gentianes (2.950
m.) als peus del Mont-Fort (3.329m.).
Planell general de pistes de les 4 Valleés
Detall del pla de pistes de les 4 Valleés
Panorama des del telecabina direcció a Verbier
Col des Gentianes (2.950m.)
Des d'aquí observem la cara Nord del Bec des Rosses (3.223m.), muntanya famosa perque és on es celebra any rere any alguna de les proves del Freeride World Tour. Ara, iniciem un curt descens per pistes que deixem a la nostra dreta, i fem un flanqueig cap a l'esquerre fins on s'acaba la pendent (2.740m.), per calçar les pells de nou. El dia s'està tapant per moments i accelerem el pas cara amunt, per la Glacera de la Chaux, per superar el Col de la Chaux (2.940m.).
Vistes a l'emblemàtic cim Bec de Roses (3.223m.)
El Bec de Roses (3.223m.) paradís del Freeride
Deixant enrere Verbier i la civilització
En Jordi, l'Emili i l'Albert tancant el grup
Bé. Ara l´últim sóc jo. Qué dur és fer fotos...!
En aquest punt tornem a entrar en terreny salvatge i deixem enrere les instalacions d'esquí i la civilització. Gaudim d'un divertit descens amb tobogans i fondalades, on cal estar atents a no quedar-se frenats pels diferents canvis de rasant, fins el Lac du Petit Mont-Fort (2.763m.), que no divisem, però intuim per la planuria que hi ha. Rodejats de neu per tot arreu, fem un petit kit-kat al final d'aquest tram, per menjar quelcom i reagrupar-nos.
Ens endinsem en territori Patrouille des Glaciers
Fent un kit-kat abans d'encarar un nou coll
Tot seguit, cal superar un segon coll. En aquest tram, el grup s'estira fins que es trenca. Els primers, Miquel, Willie, Emili, i Maribel van tirant. Jo em quedo a terra de ningú, com sempre fent fotos a uns i després els altres. En aquest impàs deixo passar en Jordi i veig que l'Alberto tarda més del compte. Decideixo desfer part del camí amb pells cap avall, fins que el veig parat a la llunyania. Té problemes d'adherència amb les pells i per això va tant enrere.
El Col de la Chaux al fons, d'on venim.
En Jordi, camí del Col de Momin.
L'Alberto amb problemes d'adherencia a les pells
Mica en mica va recuperant terreny, però quan arriba a la meva alçada i posteriorment al Col de Momin (3.015m.), la gran majoria de companys ja han començat a desfilar de nou. Ens endinsem a una extensa glacera anomenada Grand Desert, en aquest cas avançarem per "dunes de neu". Tal com deia en Willie, semblem l'exercit de Panxo Villa, tothom va per la seva banda, amb diferents inquietuds o preocupacions. Cadascú té la seva particular manera de viure i veure la muntanya. No obstant, cal remarcar que la gran majoria no havíem fet cap sortida junts.
Col de Momin (3.015m.)
Atravessant el Glacier du Grand Desert
El Cim de Roseblanche es la propera fita
Ens movem per un terreny molt ample i vast
Ens movem per un terreny que canvia la seva fisonomia, dia a dia, hora a hora o minut a minut... La gran acumulació de neu d'enguany fa que no es vegin gaires esquerdes, i progressem sense encordar, fet que crec que ens ha relaxat més a uns que als altres i ha provocat que no anem ordenats com el 80-90% dels grups que transiten amb guia professional, per aquests barris... També cal dir a favor nostre que la meteorologia ens està respectant i que no està previst mal temps per avui, però mai te'n pots refiar del tot.
L'exèrcit de Panxo Villa es va reagrupant...
En breu ens reunim per decidir si fer cim tots o no
Mirada enrere, per veure d'on venim.
Encarant els darrera metres de la Rosablanche
En Miquel a punt de coronar la Rosablanche
Maribel arribant a la Rosablanche
L'Alberto a punt de coronar la Rosablanche
En Willie arribant a la Rosablanche
Així doncs un cop ens tornem a reagrupar i prèvia "fumata blanca", per unanimitat anem a fer el cim de La Rosablanche (3.336m), un dels emblemes de la zona, que el tenim a tocar del dits. Per això cal desviar-se de la ruta normal cap a la dreta, deixant els esquís just abans d'encarar la estreta però curta cresta de neu. Amb grampons i piolet fem tots cap a dalt el cim aquest petit tram a peu. Després de les fotos de rigor, gaudim d'un llarg i sostingut descens per la glacera de Prafleuri que ens fa gaudir de valent i que ens porta fins la Cabane de Prafleuri (2.623m.).
Foto de grup al cim de la Rosablanche (3.336m)
Miquel, Emili i Lluís a la Rosablanche (3.336m)
Xalant com nens del "Powder primaveral"
Descens pel Glacier de Prafleuri amb el refugi
El Refugi de Prafleuri (2.623m.)
Autofoto al Chill-Out abans del Check-In
Una vegada instal.lats al refugi, aquest cop en una habitació on dormim tots junts però uns arran de terra i altres a una llitera superior, anem cap a la terrassa exterior on dóna el sol, per degustar unes cerveses artesanes i berenar a base de fruits secs i carnsalada crua que en Willie va repartint als "seus pollets" que no deixem ni una engruna. Quina diferencia de tracte entre uns guardes i els altres. Els d'aquí somrients i atents, res a veure amb les maneres quasi marcials i poc empàtiques dels de Trient...
Berenant a base de fruits secs i cervesa artesana
Els simpàtics guardes del Refugi de Prafleuri
El sopar és exquisit i l'ambient a la hora de sopar immillorable. Particularment me'n vaig a dormir dels últims, ja que m'he quedat a llegir un cómic de la PDG "Patrouille des Glaciers". Una historieta d'un equip o cordada que reflecteix les pors i els anhels per finalitzar aquest repte majúscul que tot esquiador de muntanya té en ment. En el meu cas, l'any 2016 vam a estar a la línia de sortida, però van suspendre la cursa tant en la jornada del divendres com en la del dissabte per una meteorologia adversa i falta de visibilitat, que feia inviable una prova linial com aquesta.
Sembla que hi ha molta gana al grup...!
Amb el guarda del refugi comentem quin és el traçat exacte de la cursa, ja que aquests dies farem el trajecte en sentit invers, des de Verbier a Zermatt, i m'interessa saber les variants que fa la carrera respecte a la travessa propiament dita. Per segona nit consecutiva torno a tenir problemes de son. Els roncs dels companys, no em deixen descansar el que voldria. La nit és tancada i seria un bon moment per intentar copsar la Via Lactea, però estem de travessa i no dormo el que voldria...
Grans tertúlies i ambientació a totes les taules.
Per tant em deixo portar, ja que no tinc forces ni ganes per posar-me el despertador per intentar quadrar l'horari on aquest fenómen, és visible en aquesta época de l'any (Entre la 1h30 i les 4h30 de la matinada aproximadament), En un dels cops que vaig al servei, veient que falten uns 30' perque ens llevem, aprofito i ja em vesteixo amb la intenció de treure el cap i contemplar la foscor de la nit des de fora el refugi. Fa fred, però no bufa res de vent i observo com mica en mica comença el tràfec de gent cap al menjador, etc...
Primeres llums crespusculars al Refugi Prafleuri
El dia es torna a llevar radiant
19/04/23 CABANE DE PRAFLEURI - COL DES ROUX - LAC DES DIX - PAS DU CHAT - GLACIER DU CHEILLON - CABANE DE DIX (12KM 930M+ 675M- 4H48')
El trio calavera...! Willie, Lluís i Alberto
Encetem amb eufória una nova jornada
Primera pujada del dia, el Col de Roux (2.804m)
Cap amunt seguint una traça en perfecte estat
Progressant a base de voltes maries cap al coll
Després d'esmorzar, ens posem en marxa sobre les 7h30 del matí sortint dels últims, però la previsió per avui torna a ser excel.lent. Els primers metres són per la obaga i bastant drets, ja que ens enfilem ràpidament fent zetes fins el Col de Roux (2.804m.). Un cop a dalt ja ens toca el sol, i ens deixem caure cap a la dreta, per després fer un flanqueig creuant diferents llengues d'allaus recents que són habituals ja que aquesta vessant rep molta insolació i es recomanable passar-hi aviat per evitar ensurts.
Treient pells al Coll de Roux (2.804m)
Mirada enrere per veure d'on venim
Descens per l'altre cantót Alberto en 1er pla
Amor a primera vista. El Montblanc de Cheilon
Travessem les restes gelades d'allaus
Etapa exposada als allaus en les hores centrals
Visió de les dimensions de les llengues de neu
Tot seguit ens dirigim per terreny entre dur i encrostat fins el Refugi Lliure de la Barmaz, al peu de la gran presa i Lac des Dix. A partir d'aquí entrem en un terreny lleugerament ondulat, i ens entren dubtes de si avançar amb pells o sense. Cadascú fa la seva ja que hi ha continus repetxons que frenen la nostra progressió i ens obliga a remar tirant de braços si no portem pells. Es tracta d'una gran extensió, seguint el lateral de llac de Dix, que fa monóton el camí però que permet observar els cims dels voltants, alguns dels quals semblen innacesibles per aquest cantó, com el Montblanc de Cheilon (3.870m.).
Refugi lliure de Barmaz quasi sepultat per la neu
La Presa de Dix que resseguirem per un cantó
La Maribel treient pells amb tot el pantà de Dix
Ens sentim molt petits rondant per aquests indrets
Avançant amb esquís enmig d'un desert blanc
Observant la immensitat que ens envolta
Mica en mica ens apropem al final de l'embassament, i és aquí on fem una parada per reposar forces i beure. El sol comença a apretar de valent i cal rectificar de crema solar sinò ens volem rostir. A continuació fem el Pas du Chat (2.479m.) un nou flanqueig que passa arran del límit de la presa i que ens dona una perspectiva longitudinal de la seva dimensió. A partir d'aquí remuntem per un tram de vall més tancat que és per on un riu, s'obre pas a contracorrent nostre, i desemboca a la presa. Tornem a quedar-nos sols per darrere l'Alberto i jo.
Arribant cap al final de la presa de Dix
Petant la xerrada a prop del Pas du Chat
Reposant forces pels propers 600m+
Finalment arribem al final de l'embassament
L'embassament de Dix en tota la seva extensió
Detall de l'inici del desglaç primaveral del gel
En aquest tram cal superar uns 600 metres de desnivell fins la Cabane de Dix, que es faran una mica feixugs per la forta insolació que ens obliga a veure sovint per atenuar la deshidratació. A mida que agafem més alçada, s'obre la vall i les vistes són de primer ordre. La imponent paret vertical de la cara nord del Montblanc de Cheilon (3.870m.), i els seus seracs perpetus eclipsen la resta de cims del seu voltant, i tant l'Alberto com jo volem deixar constancia del nostre pas per aquest indret màgic.
L'entorn que ens envolta cada cop és més salvatge
Éxtasis veient la Nord del Montblanc de Cheilon
Lluís lliscant per uns racons de somni
L'Alberto xalant al Glacier de Cheilon
Som insignificants davant d'aquest gegant blanc
A pocs metres de veure el refugi tornem a coincidir amb l'Emili, en Jordi i la Maribel. Els "ànsies" d'en Willie i en Miquel segurament ja estan al refugi no com els "enzes" de l'Alberto i jo mateix que ens agrada gaudir de la jornada a l'aire lliure sense presses. Per això ja tenim les curses... A la 13h aproximadament ens instal.lem a la privilegiada terrassa de la Cabane de Dix (2.928m.) amb solarium i chillout inclós. Està ple de gent que com nosaltres, anem coincidint dia rere dia, tatxant les etapes de la Haute Route.
El Refugi de Dix fa 115 anys que dona servei
En Miquel gaudint del solarium i les vistes
Un dimecres de primavera en un entorn privilegiat
En Willie, l'Albert i l'Emili volen més marxa i un cop deixen el seu material personal en una cistella, van a fer un cim proper molt més lleugers de pes. La resta preferim descansar. Personalment, no vull rebre més radiació solar, doncs començo a tenir el cap com un bombo i prefereixo amagar-me del Sol per unes hores. Mentre la Maribel i en Jordi es relaxen a la terrassa, en Miquel i jo ens fem un petit homenatge per dinar ja que queden moltes hores per sopar. Un Routie de Pomme de Terre, Lardons, Fromage, Oeuf i una cervesa de 1/2 litre per llepar-se els dits.
Els plaers de la vida en un refugi d'alçada
Dinar d'homenatge a quasi 3.000 metres d'altitud
Si ho voleu tastar, ja sabeu on heu d'anar...! Posteriorment pugem cap a una habitació oberta i comuna on cada grup té assignades unes lliteres concretes, per fer una migdiada reparadora. El preu de la Mitja Pensió per Federats és de 78€, en consonancia amb la resta dels refugis de l'entorn. Cal recordar que totes les pernoctacions les farem a Suïssa. La sala principal és molt acollidora, amb diferents espais, com la zona de lectura, o la zona on es pot improvisar una jam session musical. Les taules del menjador estàn també delimitades per grups amb el nom de qui va fer la reserva.
La barra i la recepció del Refugi de Dix (2.928m)
Fins i tot hi havia un racó d'entreteniment musical
Vistes del Refugi cap el cim de La Luette (3.548m)
En Willie, l'Alberto i L'Emili prop de la carena
A la tarda, fem canvi d'impresions amb la resta de companys, que han anat d'expedició cap a La Luette (3.548m), i que finalment han descartat arribar fins el cim, per excés de calor i neu molt humida. Ja no ens mourem de la taula fins la hora de sopar, intentant treure conclusions per l'etapa de demà. Segons Meteo Swiss, a partir de les 14 hores de demà entra mal temps i estem valorant si arriscar o no, ja que l'itinerari passa pel Col de la Serpentine (3.547m.) i puja al cim del Pigne d'Arolla (3.787m.), que és la cota màxima de la travessa. En principi si sortim aviat no hem de tenir problemes, però decidim deixar-ho per demà...
En Jordi, en plena discussió amb la resta
L'Alberto, atent a la conversa
En Miquel evaluant els pros i contres
La Maribel escoltant alternatives.
L'Emili visualizant la ruta mentalment
En Willie a punt de posar "dronjas" en el Cola Cao
20/04/23 CABANE DE DIX - PAS DE CHÉVRES - AROLLA - GLACIER DE PIÈCE - CABANE DES VIGNETTES (11,3KM 1250M+ 1000M- 5H07')
Preparats però amb una meteorologia incerta
El Montblanc de Cheilon des del Refugi de Dix
Després d'una altre nit de no descansar massa, a les 4h45 ens llevem per esmorzar i sortir sobre les 6h del matí. A aquesta hora, s'actualitza el darrer butlletí meteo i ens informa que el canvi de temps s'avança a les 12h, per tant descartem seguir la ruta principal, per evitar problemes de visibilitat i no posar-nos en risc de forma gratuita. Presumiblent, no podrem gaudir del panorama des del cim, i a això cal afegir el problema durant el descens, per trobar un únic pas estret, per poder arribar al Refugi des Vignettes (3.152m.), que pot resultar molt complicat en situacions d'escassa o nula visibilitat.
Dent de Tsalion i l'Aiguille de la Tsa (3.668m.)
En Miquel i l'Emili camí del Pas de Chévres
L'Albert, en Willie i la Maribel van per darrere
Davant nostre un grup amb grampons
Per tant, decidim fer la etapa per cotes més baixes saltant per un coll aternatiu i remuntant pel Glacier de Pièce fins a la Cabane Des Vignettes. Així doncs ens calcem els esquís i desfem una petita part de la darrera pujada d'ahir, deixant a la dreta el Montblanc de Cheilon i la glacera de La Serpentine, i ens dirigim cap al Pas de Chèvres (2.855m.). Un cop a la seva base, ens posem els grampons i amb els esquis a la motxilla, progressem primer per neu dura amb fort pendent i després per una via ferrata equipada amb escales metàl.liques, que dónen molt joc i ambient.
En Miquel al Pas de Chèvres
En Jordi al Pas de Chèvres
L'Emili al Pas de Chèvres
L'Alberto al Pas de Chèvres
En Lluís al Pas de Chèvres
Panorama del Refugi de Dix al Pas de Chèvres
Detall del Refugi de Dix des del Pas de Chèvres
A finals del mes de juny del 2023 hem tingut notìcies que hi ha hagut un despreniment de roques, en aquest punt, que impedeix l'ús de la via ferrata fins a nou avís, per tant actualment cal anar a buscar el Col de Riedmatten (2.919m.), en cas de condicions adverses, com és el nostre cas avui 20 d'abril. Després d'un bon reguitzell de fotos als companys al Pas de Chèvres, ens deixem caure cap al vessant Est, enlluernats per un dia radiant fins la cota 2.280m de la petita estació d'esquí d'Arolla.
La Maribel iniciant el descens cap a Arolla
El terreny de joc que tenim per davant és inmens
Pigne d'Arolla (3.787m.) i Glacier Tsijiore Nouve
Durant el descens observem nítidament el cim de Pigne d'Arolla (3.787m.) i el Glacier de Tsijiore Nouve, però serà per breus instants perque la situació canvia en qüestió de minuts. Durant una estona tenim una petita discordancia entre uns tracks i uns altres, ja que cal creuar un terreny sense neu i ens toca caminar durant uns minuts. Salvat aquest obstacle, el cel comença a enteranyinar-se i s'apropa el canvi de temps. El mantell de neu està canviant, i cal tenir cura a la hora de fer les voltes maries, ja que s'està gelant la traça, i estem progressant per terreny abrupte, amb possible caiguda.
Al fons de la vall el nucli d'Arolla. Un atzucac!
Un grup liderat per un guia professional
En aquest tram coincidim amb un grup liderat per un guia professional, que van perfectament al mateix ritme... Superat aquest tram més delicat, el relleu es suavitza, i entrem a la glacera de Pièce. El grup es disgrega per quart dia consecutiu. Els primers obren gas per arribar amb celeritat cap el refugi, ja que comença a nevar i la visibilitat es va reduint. De fet, els cims que ens envolten ja no es veuen i ens sentim alleugerits d'haver triat la ruta alternativa, ja que a cotes altes pot ser un infern el que deuen estar passant els que han decidit creuar per allí...
El "marró" se'ns tira a sobre, i els perdem de vista
Malgrat el meu estat, encara puc fer alguna foto
Particularment, estic incubant un procés gripal, ja que en poca estona veig com m'enfonso físicament. Per sort l'Alberto, el meu àngel de la guarda, que és qui va uns metres per davant s'adona dels meus problemes, ja que no avanço al ritme habitual malgrat que moltes vegades és perque paro a fer fotos... Aquesta vegada amb ventisca i amb poca visibilitat, m'avitualla amb té calent i em posa el ganxo per que no em deixi anar i continui seguint les seves passes amb les pells cara amunt.
L'Alberto adaptant-se al meu ritme
Mirant enrere el Glacier de Pièce i el camí fet
La nevada s'ha intesificat, i l'Alberto va obrint traça, ja que aquesta ha desaparegut a causa del vent i la neu nova. Una hora més tard que la resta, arribem a la Cabane des Vignettes (3.157m.). Al límit de forces entro a la zona on es deixa el material, a cobert del mal temps. En Willie i la Maribel que estaven preocupats i no sabien res del meu defalliment, en veure el meu lamentable estat, em treuen tota la indumentaria que porto, casc, botes, arnés, guants, etc.... El "trancazo" que porto és dels importants...
El calvari és a punt d'acabar
Nevada intensa al Refugi des Vignettes (3.157m.)
Deixem el material per assecar a la planta de baix
Després d'uns minuts de repós torno a ser persona, i a càmera lenta pujo les escales que porten cap al menjador, on hi ha la resta de companys. Tot seguit, s'obre el debat sobre que caldrà fer demà si estic en unes condicions semblants... Hi ha diversitat d'opinions però ara l'únic que sé, és que tinc gana i encomano un altre Rotie com el d'ahir, el plat estrella d'aquests paratges a la hora de dinar i un termo de té calent, per veure si recupero forces. La resta de companys, que ahir no ho van provar per diversos motius, avui s'han apuntat al carro.
Rotie de patata, formatge, bacon, ou ferrat. Umm!
La nostra cova amb olor ranci a tigre o lleopard
Després del suculent àpat, me'n vaig a fer la migdiada. La habitació és minúscula i m'adormo durant 1h30. Més tard puja en Miquel al dormitori i petem la xerrada durant quasi 1hora més. Estic més animat i baixo cap al menjador per estar amb la resta de companys. Les pastilles sembla que comencen a fer els seus efectes. A l'exterior el temps segueix igual, amb ratxes de vent enfurismat i un ambient molt fred, però s'obre una mica i podem gaudir d'unes vistes de primer ordre. Les previsions per demà no són gaire optimistes i a més es tracta de l'etapa més llarga i espectacular de quasi 30Km dels quals cal fer uns 1.200m+ i uns 2.500m-.
Mont Collon, le Mitre, l'Évêque, i le Petit Collon
Le Mont Collon (3.637m.) i le Mitre (3.654m.)
Le Mitre (3.654m.) i l'Êvêque (3.716m.)
Le Petit Mont Collon (3.556m.)
Sopem i marxem a dormir amb la doble incertesa de si jo seré capaç de continuar i de si la meteorologia ens respectarà... Gran part del "trancazo" que porto a sobre, crec que és fruit de no poder conciliar la son nit rere nit i de l'acumulació de cansament. El fet de voler copsar amb moltes fotografies el nostre pas per la travessa, no m'ha permés relaxar-me en cap moment, ja sigui per l'entorn que ens envoltava o per l'ansietat de conéixer lo desconegut. L'excessiu pes de la motxila, uns 13Kg, també m'ha passat factura. Tot plegat, crec que m'ha provocat un desgast excessiu, que ha degenerat en una forta baixada de defenses.
Part de la terrasa del Refugi vista del pis de dalt
La neu cobreix mig refugi i la finestra està tapada
A causa de l'inminent canvi de temps vam decidir agafar la ruta alternativa per fer l'etapa entre el Refugi de Dix i el Refugi des Vignettes. Aquí teniu un detall del pas més característic d'aquesta variant.
21/04/23 CABANE DES VIGNETTES - GLACIER DE PIÈCE - AROLLA - CHAMONIX (5,8KM 50M+ 1300M- 1H15')
Esmorzant i esperant que millori la meteorologia
Gràcies a les "drogues i relaxants" passo la millor nit de totes, dormint quasi tot d'una tirada. Em llevo relativament bé, i baixem a esmorzar dels primers sobre les 4h30-5h, però la nevada no dóna treva, i sembla que ens farà la guitza tot el dia. Esperem a que comenci a clarejar i surti el nou butlletí per tenir informació més precisa. Els guies dels altres grups també tenen dubtes, i no mouen fitxa. Sobre les 7h30 - 8h del matí, un parell de grups s'aventuren a continuar la travessa, però la majoria decideixen avortar i baixar cap el petit poble d'Arolla.
En Miquel i l'Emili s'ho miren amb escepticisme...
En Willie, Jordi i Maribel esperant el moment
Nosaltres decidim també que ho deixem aquí pel bé de tots. En Miquel coordina el canvi del taxi que ens havia de recollir a Zermatt aquesta tarda, per un altre que vindrà a Arolla aquest matí. Mentrestant fem una mica de temps al refugi, ja que sembla que hi haurà un petita millora que ens permetrà tenir més visibilitat durant el descens. Quan observem que el vent s'encalma i es redueix la nevada, ens llancem cara avall gaudint d'una baixada de neu pols en unes condicions brutals. Al perdre cota també guanyem en visió del relleu, que ho fa tot més fàcil i ràpid. A la part baixa, no hi ha arribat la neu nova i ens toca barallar-nos amb la neu dura o crostra.
Brutal descens pel Glacier de Pièce
Xalant al Glacier de Pièce amb neu d'escàndol
Morrena separa Glacier de Pièce i Tsijiore Nouve
Al final de la glacera de Pièce ens toca descalçar els esquís, i caminar o lliscar uns 50 metres cara amunt per anar a trobar la pista d'esquí del poble d'Arolla. En aquest tram tant curt, em dóno compte que estic més fluix del que em pensava i no em vull ni imaginar el calvari que hagués suposat fer la darrera etapa en aquestes condicions físiques si el dia s'hagués aixecat seré.... I a part tampoc era el dia, perque no haguéssim pogut contemplar la majestuositat de fer un descens als peus de la Dent d'Herens i el Matterhorn que era el premi final abans de concloure la travessa.
De nou a arribant a Arolla, on fa millor temps
La Vall d'Arolla on destaca l'Aiguille de la Tsa
La esbelta Aiguille de la Tsa (3.668m)
Ja només en resta deixar-nos caure per una estació d'esquí deserta per arribar a Arolla. Deixem aquí, la nostra aventura però ens encomanem per continuar-la l'any vinent fins a Zermatt i Saas-Fee. L'indret on som és un atzucac o un cul de sac, ja que no hi ha cap més carretera per arribar-hi. Davant nostre destaca la Dent de Tsalion (3.589m.) i sobretot l'Aiguille de la Tsa (3.668m.), una agulla molt estètica que salta a la vista. Ja només cal esperar a que arribi el taxi de la companyia "Taxis Des Combins" que ens ha de portar a Chamonix, el nostre punt de partida.
Esperant el taxi per retornar a Chamonix
Arolla, famós indret de la Patrouille des Glaciers
Arolla, un encreaument de pas obligatori
Després de 2 hores escasses tornem a estar al parking de Grands Montets per desampallegar-nos de les botes i vestimenta i posar-nos cómodes, malgrat que per la preuada dutxa encara caldrà esperar una jornada més fins arribar a casa. Com és habitual en aquestes aventures anem a fer el dinar de comiat amb raclette, fondue savoyarde o tartiflette. És la hora dels adeus i tornar cap a casa, abans però algú es fira amb uns esquís Zag de freeride per futurs projectes. En el nostre cas, fem parada amb la autocaravana a prop de Valence per passar la nit, i l'endemà desfem el camí que falta fins a casa.
Visita fàbrica ZAG
Dinar de comiat a Chamonix
Els companys, fan tot d'una tirada i arriben a Catalunya quasi de matinada. Per posar punt i final a aquests dies fora de la nostra zona de comfort em quedo amb la reflexió d'en Miquel: "Grans dosis de companyerisme i encert en la presa de decisions conjuntes, ja que no ens coneixíem entre nosaltres, poguent gaudir de l'essència dels Alps i tornant a casa sense cap problema greu". Esperem tornar a repetir amb el mateix entusiame i motivació d'enguany.
A mode de resum visual us deixo un link del video fet l'Emili Llopart uns dels integrants de la travessa:
A bientôt!
El punt de partida és a Viella, i els altres quatre finals d’etapa són Bossost, Refugi Era Honeria, Salardú, i Refugi de Conangles. La travessa supera tres ports de muntanya: el Coll de Güerri de 2.320 metres, que separa la Vall de Toran i la Vall de Liat; el Port de Rius de 2.340 m. a camí entre el Valarties i la Vall de Conangles; i el Port de Viella de 2.442 m pas natural entre la Ribagorça i la Vall d’Aran.
Els primers pobles per on passem són en pujada. Vilac (Km 3) i Montcorbau (Km 5), són uns autèntics miradors naturals de la cara nord del Pirineu, on destaca per sobre de tot l’imponent Pala Sarrahera, territori quasi inexpugnable! El conjunt de cims que l’envolta no té res a envejar a molts llocs dels Alps. A la sortida de Montcorbau, agafem un camí erroni direcció Vila. Reculem després de 15’. En total 2 kilómetres extres i 30’ perduts! De nou pel bon sender, baixem cap a Betlan i Aubert (Km 7) on parem per esmorzar.
La ruta ens porta més tard fins Arres Dessus i Arrés Dejus (Km 15,5). A les 13h15’, dinem per accident en un trencall que indica Arro 0,5 Km. La Pruna, de cop i volta ha començat a caminar amb tres potes i sembla que té rampes. Li donem una pastilla màgica i aprofitem per reposar tots forces. El camí es fa feixuc, sobretot quan veiem que podiem haver escurçat de Vilamós cap a Arró. Més tard passem per Era Bordeta i arribem a Bossost a 715 metres s.n.m. (Km 23,5) a les 15h15’. Ens hidratem i relaxem a l’ombra d’una terrassa durant mitja hora. 
La calor a aquestes hores castiga molt i fa alentir el pas. Ens preguntem perque hem agafat les botes de muntanya. Són una càrrega per partida doble (pes i poca mobilitat). Una hora més tard entrem a Les (Km 30). Encara són visibles les restes de les brases “Deth Haro”, festa tradicional que consisteix en la crema d’un tronc d’abet de més de 10 metres per la revetlla de Sant Joan. Passat Les, seguim el curs del riu Garona direcció Pontaut. En un racó on l’aigua fa un recés, berenem quelcom i ens fem un bany de peus, per relaxar-los una mica. 
Finalment decidim fer els darrers 4Km fins el Refugi Honeria, per carretera local, on arribem pràcticament morts. Quina pallisa de kilómetres! La veritat és que hem maleït les botes de muntanya, ja que es tracta d’un terreny molt rodador, on hem notat a faltar la comoditat d’unes bambes, ja que el traçat no presenta cap dificultat técnica. Tot i portar una motxila quasi d’atac, cal destacar la càrrega extra del menjar de la gossa per 4 etapes, cosa que aumenta el pes en més de 2 kilos.
En primer pla, tenim el Tuc d’Ermer de 2.432 metres. A sota del cim encara s’aprecia una congesta de neu, fruit dels múltiples allaus que s’han anat dipositant durant la llarga temporada hivernal. Un cop dalt del torrent, arribem a un altiplà anomenat Es Grauers. Estem a la cota 1.650 i davant nostre destaca la Cresta de Crabera, que s’allarga de nord a nordest, amb important cims com el Tuc de Crabera, el Tuc de Canejan, i el Tuc Blanc, tots per sobre dels 2.600 metres s.n.m. Anem avançant per un prat paralel a la carena fins el Pont des Grauers, que creuem. 
Ara iniciem una llarga pujada d’uns 600 metres de desnivell que ens permet divisar l’espectacular salt d’aigua deth Corrau deth Miei amb vistes tota l’estona al Tuc de Crabes de 2.406 m. Es tracta d’una pujada per corriol estret pel marge esquerre d’un torrent de Guerri, encara enterrat a trams per la neu acumulada. A la part alta, divisem un parell de llacs, amb força gruix de neu per l’època. Una vegada coronem el Cap de Güerri a 2.320 m parem per recuperar forces (Km 11). 
La fatiga del dia anterior ens està passant factura, ja que el ritme d’avui és força més lent i encara ens queda més de la meitat del kilometratge. Sort que és de baixada!. La vista ens permet descobrir el Llac de Liat i les seves mines abandonades. El camí segueix per unes estaques grogues fins el Refugi lliure de Liat. Davant s’observa la solitaria silueta del Tuc de Mauberme de 2.880 m. El camí, un cop superat la cabana del Pas Estret, s’obre en una gran explanada verda que travessem per pista. Un suau descens ens porta a una nova planícia, el Plan deth Horn. 
Ara som a la Vall de l’Unhola i la pista segueix el curs del “riu vermell” pel seu marge esquerre. Més avall passem per la cabana des Calhaus, on parem per picar quelcom amb vistes a un espléndid salt d’aigua.
Al final de la vall, la pista conflueix en una altre que porta cap al Coret de Varradós a la dreta o si seguim recte cap a Bagergue (Km 25). Les forces ja estàn al límit, sobretot les de la Pruna. Per corriol, baixem fins a Unha i Salardú on finalitzem l’etapa després de 27 Kilómetres. Ens allotjem al Xalet Refugi del C.E.C. Com que la gossa, no té ni esma per menjar, i l’endemà presenta molts símptomes de cansanci, decidim abortar la travessa per prudencia, i finalitzar les dues etapes restants durant un altre cap de setmana d’estiu.
Al finals de juliol reprenem la ruta, per tancar les dues etapes restants de la travessa. Sortim a les 7h30’ per sender direcció Gessa i Arties (Km 3). El dia és fresc i hi ha boira baixa. Passat Arties, cal remuntar el riu Valarties per carretera fins el Pont de Ressec (Km 8). És el pitjor tram de tota la ruta amb diferencia, ja que l’itinerari es fa per asfalt i a sobre hi ha trànsit rodat. De fet no hi ha cap altre camí!. Quan s’acaba la carretera hi ha un parking. 
La pista continua però només es permet el pas de vehicles autoritzats o taxis per apropar als turistes al P.N. Aigüestortes Sant Maurici. Ara el camí és de terra i fins el Pont de Rius (Km 10,5) encara és possible trobar algún d’aquests taxis. En aquest punt hi ha un sender a l’esquerra per anar al Refugi de la Restanca i ascendir a cims com el Montardo, Tossal de Mar, etc... o seguir el GR-211 recte i remuntar la Vall de Rius, que és per on nosaltres continuem. 
El dia ja s’aixecat, i el sol llueix amb força. Ens canviem de muda i piquem quelcom. Mica en mica anem remuntant la vall, deixant a la dreta les Pales de Rius. Després de 2h25’ de marxa arribem al Llac de Rius. Són les 13h15’ i parem per dinar el picnic a base d’amanida de pasta, fruita i iogurt que ens han preparat els del refugi del CEC.
Posteriorment, ens desviem de la ruta inicial per veure l’Estany Tort de Rius i disfrutar de la panoràmiques vistes al Tuc de Tort, Tuc de Conangles, Tuc dels Estanyets i Tossal del Molar Gran a la dreta, o Tossal de Mar i Montardo a l’esquerra i per ordre de proximitat. Un cop de nou sobre la ruta original rodejem el Llac de Rius per coronar el Port de Rius de 2.344 metres. Són les 15h30’ i des de dalt s’aprecia tota la inmensitat de la Vall de Conangles, així com la Vall del Mulleres, amb la carretera i la Boca Sud del Túnel de Viella com a únics impediments.
Després de 850 metres de desnivell negatiu i uns 3 hores de marxa, arribem al refugi de Conangles a les 18h15’. Abans parem a berenar a prop de l’espectacular salt d’aigua que recull l’aigua de tota la vall de Conangles, quasi a tocar del Refugi de Sant Nicolau. El forfait de la Setau inclou la dutxa sense tenir que fer una despesa extra durant la travessa. La gossa ha fet la ruta sense cap mena de problema físic, i ha passat la nit a recer, a l’entrada del refugi.
Sortim a les 8 hores del matí. El dia és fresc tirant a fred per estar a finals de juliol. Malles llargues, térmica i paravent són necessaris. Un cop passem davant del refugi de Sant Nicolau (30’), ens endinsem cap a la Vall del Mulleres, seguint l’antic camí del Port de Viella, única ruta de pas i a peu per accedir a la Vall d’Aran, abans de ser inaugurat el tunel de Viella l’any 1948. Les obres es van demorar durant 22 anys i gran part de la seva construcció, fou a càrrec de presoners republicans de la guerra civil, en unes condicions infrahumanes...!
El camí fins a Viella, actualment està senyalitzat amb estaques de fusta, amb el kilometratge i la cota de nivell. Uns 10’ més tard, la ruta es desvia per un corriol costerut que agafa alçada molt ràpidament.fins arribar a uns plans. Les vistes del Tuc de Mulleres i del Tuc de la Tallada són excepcionals. A mitja pujada creuem un torrent i el remuntem per la seva dreta fins arribar a una especie de túnels mig perforats, que poden servir d’aixopluc en cas de tempesta.
Més amunt trobem un bunker, que també pot servir de refugi. El dia està enllaguenyat i el vent prop del coll es fa notar amb força. Cal abrigar-se de nou, ja que tot i l’esforç de l’ascens, el cos no entra en calor i a estones cal posar-se guants i gorro. Un cop a dalt del Port de Viella a 2.448 m. després de 3 hores, deixem el Pic del Port de Viella per una altre ocasió. El vent va en augment com més alta la cota de nivell i provoca una sensació térmica un xic desagradable. 
El primer tram de descens és molt directe, per una tartera que va fent ziga-zagues. A la dreta, encara consta una important llengua de neu. Més tard, el camí transita per prats verds i sembla una catifa pels nostres peus. Durant la baixada, podem disfrutar de l’esbelta figura de la Pala Sarrahera, el Tuc des Hemnes i el seu entorn. Es tracta d’un marc incomparable i d’una de les més belles estampes del nostre Pirineu. 
El descens és ràpid, cómode i agraït. A la cabana del Ponteth (refugi lliure) parem per posar-nos malles curtes. El sol comença a apretar. Són les 13h. A partir d’aquí seguim una pista forestal, que a estones es baixa d’una forma més directa fins un punt on hi ha un mirador. Aquí s’agafa un divertit corriol que penetra dins del bosc i que ens portarà en 15’ fins el pont que creua el riu Nere. Sobre el mateix pont, hi ha com una especie de geyser artificial que ens refresca! 2,5 Km més tard tanquem el cercle de la travessa a Viella.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
