Totes les fotos a:
http://picasaweb.google.es/lluispatins/PICDETARBESOU27010802
El passat diumenge 27 de gener del 2008 va ser el torn del Tarbesou. Un racó salvatge de l’Arieja, que ens ha permès descobrir les possibilitats d’un entorn inhóspit.
La innivació era minsa o nul.la en alguns trams, a causa de la forta pluja que va caure a cotes altes, fa quasi dues setmanes. El paisatge idíl.lic, amb neu a dojo, de la sortida d’esquí de muntanya que va portar en Julio Romero al Pic de Pam, havia desaparegut...
L’ombra nivológica de la temporada passada torna a planejar... Tot i que aquest indret té un microclima especial amb abundants precipitacions, aquest cop no n’hem trobat ni rastre.
A les 8h30’ del matí ens vem trobar a la cruilla que hi ha al poble de Puyvalador i el seu accés a les pistes d’esquí. D’aquí ens vem dirigir per carretera molt revirada cap a Mijanés passant pel coll d’Hares i el bonic poble de Querigut.
Som un total de 16 persones, 14 (Jepton Valls, Gloria Garcia, Quim Fuentes, Ester Buil, Coral i Ester Navarro, Marcos Amigó, Gusmà Porcar, Julio Romero, Jordi Cercós, Mónica Pena, Vicenç Sagristà, David Sarró i un servidor) amb esquís i 2 amb raquetes (Eduard Conesa i Beth Porcar) i la Pruna amb les seves urpes!!
El dia és clar, sense núvols, vent en calma i amb un gran constrast de temperatura entre la nit i el dia, fet més propi de la primavera que no d’aquestes dates. El panorama es presenta força desolador, però tenim la certesa de que hi ha neu, però la justa!
Després de l’obligat control d’arva sortim de la petita estació d’esquí de Mijanés a les 9h50’. Amb els esquís als peus pugem per una pista tot i que l’estació està tancada per manca de neu.
En poca estona ens endinsem al bosc, fent un primer camp a través. Creuem un rierol per un pont de fusta, que està a punt de provocar les primeres rialles! Tothom espera que algú es mulli, però no hi ha sort! Tot això de bon rotllo!
Durant la primera hora transitem per terreny nevat amb moltes discontinuitats, foquejant per entre prats alpins i llengues de neu. Gràcies a que el sòl està pràcticament enmoquetat d’herba, no ha calgut treure’s els esquís fins dalt del cim, cosa que no semblava pas possible abans de començar!
Després de travessar un segon replà, seguim el marge esquerre d’un torrent. Aquí ha calgut sortejar l’espesa vegetació i les arrels, que surten a lluir, dels arbres.
De sobte, ens topem amb un primer mur. El recorregut original transcorreper l’esquerra per uns tubs que suposem que deuen estar molt gelats, vist l’estat general de la muntanya. L’Eduard i la Beth avancen amb pas ferm.
Amb bon criteri, hem encarat cap a la dreta una primera canal, força directa, on han calgut fer més voltes maries del compte, ja que la neu estava molt dura.
Els menys avesats a l’esquí de muntanya en estat pur, han patit alhora de flanquejar un pendent que no permetia cap marge d’error. Alguns s’han calçat les ganivetes.
Les roques enmig de la pala, demanant protagonisme, han imposat tensió i concentració en cada gir. Això s’ha traduit en fatiga i nervis. Més d’un ja pensava en els problemes del descens.
Aquests fets han provocat l’abandonament de quatre components, en Jepton, la Gloria, l’Ester i el Quim, més per precaució que per ganes.
En Jepton encara arrastra els efectes d’una grip que acaba de passar i li costa molt respirar. L’Ester Buil pateix, i diu que ja en té prou per avui. La Gloria comenta que les voltes maries són la seva creu, però s’en ha fet un fart. En Quim els acompanya, tot i que va molt fort i segur pujant!.
Ara el grup format per 12 companys es dirigeix cap al coll de la Comella de l’Os, fent una diagonal cap a l’esquerra per retrobar-nos amb l’itinerari normal. L’Eduard i la Beth van al mateix ritme que els primers amb esquís. La Mónica i el Gusmà tiren fort del grup, desmostrant el seu poder físic. En Marcos puja a un ritme relaxat per reservar forçes. Tanquen en Viçens i en David que es dediquen a fer fotos.
Un cop arribats al coll, la vista és espectacular!. Un paisatge envoltat per cims, valls desconegudes i llacs gelats, que caldrà investigar en un futur proper... La Dent d’Orlu, el Roc Blanc, el Pic de Balbone i Andorra al fons...
Per ample llom arribem fins dalt del Tarbesou a 2.364 metres sobre el nivell del mar. Al voltant de les 13h15’ tots som al cim, fins i tot la Pruna! Reposem uns 30’, ja que fa un dia radiant, sense vent i ve de gust menjar quelcom i disfrutar de l’entorn. Després de les fotos de rigor en calcem els esquís.
L’Eduard, la Beth i la gossa, surten abans per no perdre temps.
En Jordi, com a “expert descender” pren la davantera per la pala central plena de reguerots que ha format la pluja. El descens és delicat, ja que la neu està molt dura i només treballen els cantells del patí de l’esquí; Una caiguda no recuperada a temps podria ser fatal!
Per tant, fem una diagonal cap a l’esquerra per trobar un pendent més assoleiat i que comporti menys perill. Aquí tothom xala de valent i deixa l’emprenta de la traça.
Per uns plans i després per un estret tub, empalmem amb la canal de pujada. Tothom apura els viratges per viure al màxim la que sembla la darrera pala del dia. El “clan Navarro” deixa constancia, dels seus anys de monitores d’esquí alpí. En Julio, fidel al seu estil, fa un esquí sense fisures.
Després de travessar un pla i remuntar un turó amb els esquís a la motxila per falta de neu, hem anat a trobar la sorpresa del dia; Un descens per una fajeda, que ens ha recordat més d’un racó del Montseny. El bosc, poc esclarissat, ha servit de pista de eslalom i ha posat a prova els últims reflexes de tots.
Abans d’arribar a l’estació de Mijanés hem repetit l’estampa “cross-country”, més típica de finals de temporada, en época de desglaç. Uns 40’ més tard han arribat les raquetes!
Lluís Planagumà i Grífol
