EL TREKKING DELS ANNAPURNES - OCTUBRE 2003

EL TREKKING DELS ANNAPURNES - OCTUBRE 2003

Després d'uns mesos de donar-li voltes, de trucades i d'e-mails per lligar horaris i preus d'avions així com el Sherpa i els portejadors, el passat 4 d'octubre, sortim cap al Nepal (La Isabel, la Beth, i jo) amb l'objectiu i il.lusió de completar el trekking al voltant dels Annapurnes.

El motiu d'aquest article, a part d'explicar la experiència viscuda, potser serveixi perque altres companys/es del centre s'animin a fer aquesta emocionant aventura, en la que la varietat de paisatges i castes n'és el seu màxim exponent.

Els 2 grans trekkings per excelència a Nepal són el del Everest i el de l'Annapurna (Deesa de l'abundancia). Cap requereix una tècnica en progressió especial. Són accessibles a qualsevol persona acostumada a fer muntanya. L'únic inconvenient és el mal d'alçada, que pot fer retrasar el ritme de les etapes, però si es disposa de temps suficient no ha d'èsser cap problema.

El trajecte d'anada al igual que el de tornada fou Barcelona-Londres-Doha (Qatar)-Khatmandú, un total de 3 vols i quasi 24 hores reals. Des de l'avió, ja hem pogut entreveure alguns d'aquests gegants que viuen a l'Himalaia.

A l'aeroport, després de les tasques burocràtiques d'entrada a un nou país, a fora, ens espera el Tshering Sherpa, el nostre guia, que ens reb amb tres collarets de flors i un cordial "Namasté", salutació que va més enllà del bon dia cotidià, i que vol dir, "Que sigui la llum i la felicitat en el teu camí". Junt amb ell i el xofer, s'han afegit varis pillastres, que una mica més i fan l'agost amb nosaltres; De fet serà l'unic aspecte d'inseguretat urbana, cosa que diu molt de la gent d'aquest país.

Els primers instants han estat de xoc, sobretot per a mi que no havia anat mai a l'Asia. En poca estona ens adonem de que el trànsit és infernal, imperant la llei del més fort. És un caos de cotxes, camions, bicicletes, sortejant vaques ajegudes enmig de l'asfalt així com vianants per tot arreu i en totes direccions. Aquí, la gent fa vida al carrer de veritat; Viu i conviu amb l'entorn, montant paradetes ambulants de fruita, gelats, begudes etc...

La bruticia és una constant a la ciutat de Khatmandú i zones perifèriques. No existeix la mentalitat del reciclatge, ni el manteniment d'edificis. És un país de contrastos, que pot fer que t'embauqui amb bogeria o li trobis tots els defectes. Però mica en mica aquest ritme o forma de viure et va enganxant...

Thamel és el barri on la majoria de guiris estem allotjats. Aquí no ens falta de res, hi ha tot tipus de productes occidentals, restaurants, internet i qualsevol servei que ens és familiar. És una àrea feta pels turistes, per gastar i gastar, ple de colors i olors, per atraure mans foradades; Tot i que els preus en articles de muntanya són de riure, la qualitat deixa molt que desitjar.

Aquests dies celebran el festival de Dasain. Tothom aprofita per vestir-se de festa major (les senyores amb saris de colors vistosos) i molts habitants porten la tikkha (senyal vermella al front feta de grans d'arrós), signe de bona sort pel futur.

El dia 7 d'Octubre emprenem el viatge de Khatmandú cap a Besisahar junt amb el Tshering Sherpa i els portejadors Kagi i Raskumar, en una furgoneta per fer els 180 Km que ens separan, durant més de 7 hores. Al llarg del trajecte veiem els efectes de l’época de pluges (monsó), amb sovints desprendiments de roques o esllevissades que han afectat a les carreteres principals.

És impressionant veure autocars de linea i camions plens de gom a gom, amb gent sentats uns a sobre els altres, incluint el bestiar, o penjats o assentats dalt la baca de l’autobús junt amb els paquets. I tot amb total ressignació i normalitat. Els claxons dels camions són molt estridents però a la vegada divertits.

Els controls policials estan a l'ordre del dia, i en tot el viatge els locals han de parar per ensenyar els papers. Sembla que el país està sota amenaça d'un cop d'estat. La ombra dels Maoistes és present.

Besisahar a 760 m d'altitud és el punt de partida del nostre trekking i el coll de Thorong La de 5.416 m n'és el sostre. La nit abans de sortir, la Beth ha tingut un sobtat encontre amb un furgó militar, que l'ha enfocat amb un potent llum. A partit de les 20 hores impera l'Estat de Setge i ningú pot sortir al carrer. L'exèrcit es troba en alerta màxima en molts districtes o regions, per motius del règim maoista que vol enderrocar l'actual estat monàrquic.

A les zones baixes d’aquesta vall predominen els hinduistes i en especial la casta Gurung.

Durant els dos primers dies (Besisahar-Ngadi, Ngadi-Jagat), el paissatge està atepeït de terrasses d'arrós a punt de collir, que s'aprofiten del rec natural que proporciona el monsó durant els mesos d'estiu; Hi ha cultiu de blat de moro, blat, mill i platans i també hi creix de forma natural la marihuana. Per tant disfruten d'un clima subtropical, amb una estació seca (Octubre-Maig) i una humida (Juny-Setembre), i d'unes temperatures de 10 a 20º C a l'hivern i de 20 a 30ºC a l'estiu.

A mida que anem guanyant alçada anirà desapareixent aquest tipus de vegetació i n'hi haurà d'altre adaptant-se al nou entorn climàtic de la zona. Xoca bastant aquest paisatge amb les primeres estribacions al fons de l’Himalaia, com el Lamjung de 6.932 m.

Aquí la vida és eminentment rural. A partir de Besisahar on s'acaba la carretera, fins la fi del trekking , l'única via de comunicació pels diferents pobles de les valls, és la mateixa que nosaltres anirem descobrint; A vegades pista forestal i altres, senders o corriols, creuant poderosos rius com el Margsyangdi Khola i el majestuós Kali Gandaki, per ponts penjants de bambú o metàl.lics.

El camí és un rosari de portejadors, tant dels que van acompanyant algun trek (el nostre cas), com els que van a portar o vendre queviures als pobles més alts i incomunicats de la vall (Llaunes de cocacoles, gallines, matalassos, vigues de ferro o inclús persones malaltes,...). És increïble la capacitat de patiment d'aquesta gent, amb un medi de vida de l'Edat Mitjana; També són protagonistes les mules, que fan la seva feina en fila india, de manera molt disciplinada, respectant els pas d'altres convoys o dels vianants si el camí es fa estret.

Quan passem per un poblet, la quitxalla ens saluda amb un "Namasté", tot esperant o demanant caramels, boligrafs, globus o una foto. Són molts, petits i grans, els que volen veure's gravats al video, això si, demanem moltes vegades permís per gravar o fer fotografies. Qualsevol obsequi es converteix en un efecte en cadena, arribant els nens a caminar inclús més de 2 Km lluny del poble perque li donem un rotulador.

Més amunt de Jagat el recorregut entra dins un congost i anem vorejant el riu a banda i banda. El poble de Tal és la porta del districte de Manang, el seu nom vol dir "llac"; És una gran explanada, però després el camí transcorre molt tancat amb diversos salts d'aigua fins a Dharapani, fi de la 3ª jornada. A 1860 m es comença a notar fresca per la nit.

Fins a dia d’avui, hem begut aigua embotellada, però el preu que va incrementat-se amb l'altitud, ens ha fet decidir a afegir-hi unes gotes de clor. Bargarchap és el 1er poble amb arquitectura típica tibetana (Cases de pedra, amb el sostre pla on hi apilen la llenya, i escales fetes de troncs foradats).

A partir d'aquí, cada poble disposa de (Kani) que es un arcs de pedra per donar la benviguda, (Mani) rodets d'oració, (Chorten o Estupes) temples budistes, i Banderetes de colors amb l'inscripció "Om mani padme hum" que vol dir "Salutacions a la flor de lotus", i que fa referència al deu Patma Sambaba venerat pel budistes.

A Dhanakyu hem vist el Manaslu Nord, el Manaslu I (8.163 m) “Muntanya del Esperits” i el Peak 29 i també l'Annapurna II (7.939 m). Ara la vegetació és plena de pins, avets i roures.
A Chame (2.670 m) hi passem una nit; És la capital del districte de Manang i té espectaculars vistes del Lamjung Est així com banys d'aigües termals, però l'aigua surt massa calenta pel nostre gust.

A vegades hi ha trams del camí esculpits a la roca tipus "Congost de Montrebei", i de cop i volta s'obre la vall. Pisang i Manang a 3.200m i 3.540 m són 2 punts de parada obligada tant per aclimatar com per contemplar el Massís dels Annapurnes en tot el seu esplendor. Des de l'habitació del lodge de Manang contem un 8.000 (Manaslu I) i fins a cinc pics de 7.000 m (Annapurna II, III, IV, Gangapurna i Tilicho Peak).

Possiblement el punt culminant de la travessa en quant a proximitat dels cims. Aprofitant que és l'hàbitat dels yaks, sopem carn per primer cop en tot el viatge. Cal dir que a nivell culinari hem menjat més bé del que ens pensàvem, això si, al final tot ja cansava una mica. A Braga visitem una Gompa o monestir de més de 500 anys on ens van beneir per passar el coll de Thorong La.

Fins a quasi 4.000 m encara hi ha avets de forma dispersa que conviuen amb matolls i arbusts de sandal. A partir d'aquí el paissatge recorda l'altipla tibetà, àrid, ferèstec i molt pedregós. Thorong Phedi a 4.500 m, on només hi ha 2 o 3 lodges és l'últim punt abans de creuar el coll de 5.416 m, encara que ara hi ha la possibilitat de pernoctar a 4.900 m en uns barracons.

Fins el moment el mal de muntanya l'hem mantingut a ratlla, hidratant-nos amb litres de te negre i sopa d'all en tots els àpats dels últims 3 dies, segons consells del nostre sherpa. De matinada sortim amb fred i expectació cap al nostre repte. A trenc d'alba l'espectacle de llum i muntanyes és emocionant. Per sobre dels 5.000 m hem sentit les cames més pesades i la sensació de cansanci és més marcada, però no per falta d'oxigen. Al cap de 4h30' arribem al coll més gran del món. Encara ens queden 1.600 m de desnivell fins a Muktinath que dóna pas al regne semi-prohibit del Mustang, quan comença a aixecar-se el temut vent de la vall del Kali Gandaki. L

La excesiva estada al coll (1h30') ens ha afectat a la baixada, provocant-nos fort mal de cap i sensació d'anar torrats "d'estar flotant". Al cap d'un parell d'hores quan ja hem baixat fins a 4.300 m la cosa millora. Aquesta part de Nepal al igual que el Tibet, no es veu quasi afectada pels monsons, degut a la disposició orogràfica de la Serralada del Himalaia.

Cada dia el paissatge ens depara més sorpreses agradables. Tot el que abarca l'horitzó té tons grisos, marrons, ocres, vermells. Són terres desértiques, despullades pel vent i el fred, totalment erosionades amb formes que recorden a la Capadócia o el Far West.

Muktinath que vol dir "Llibertat després de la mort", es troba a 3.800 m i és un important centre de peregrinació tant pels budistes com pels hinduistes. L'aire és tant sec que a mitjanit hem tingut dificultats per respirar, despertant-nos de tant en tant. Des del terrat on estem allotjats hem vist el perfil piramidal del Dhaulagiri o "Muntanya blanca" de 8.167 m, que ens acompanyarà quasi fins al final del trekking, i també el Tukuche Peak de 6.920 m.

Ens resten 6 dies per acabar dels quals 5 són de baixada. Kagbeni enmig de l'ample riu Kali Gandaki, separant el Massís dels Annapurnes junt amb els cims dels Nilgiris a un cantó i els Dhaulagiris a l'altre, ens ha captivat. Kagbeni és la porta del Upper Mustang (Zona restringida als turistes fins només fa 10 anys, i que segueix sent prohibitiva ja que el permís de trekking costa 70 Dolars diaris).

Durant 2 dies fem ruta pel mateix llit del Kali Gandaki (ric en fóssils), on les habituals cortines de pols aixecades pel vent es perden en la inmensitat del paratge. Passem per Jomsom (Capital del districte de Mustang i que compta amb un petit aeroport que funciona de 7 a 10 del matí, per motius del fort i constant vent de la zona). Marpha disposa d'un monestir que recorda al Palau Potala (Antita residència del Dalai Lama al Tibet), i on instrueixen als nous monjos o lames. Cada cop l'entorn guanya en més verdor.

Des de Lete i Kalopani es veu l' Annapurna Fang (7.647 m) i l’Annapurna I (8.091 m) i surt el camí que va al seu Campament Base Nord, aquest fou el primer pic de 8.000 m escalat, per Maurice Herzog el 1950.
El Kali Gandaki al seu pas per Ghasa a 2.000 m es converteix en la gorja més fonda del món amb més de 6.000 m de desnivell, al tallar el Massís dels Annapurnes i els Dhaulagiris separats per només 38 Km en linia recta.

El poble de Tatopani "Aigua calenta", destaca pel seu clima subtropical i les aigües sulfuroses. Els 2 últims dies són molt durs. El primer, 1600 m de pujada continua fins a Ghorepani. Es tracta d’una marató d’escales i més escales. Sort que la vista del Dhaulagiri I i l’Annapurna Sud (7.219 m) compensen l’esforç. El segon, fem 400 m de pujada per veure com neix el dia a Poon Hill (Un mirador natural a 3.200 m des d'on es veuen la major part de pics entre d'altres el vistós Machhapuchhre de 6.993 m conegut com la cua de peix.).

Aquí ens topem amb els maoístes que ens fan contribuir “forçosament” per la seva causa, amb el corresponent rebut. I com a cloenda 2.000 m de baixada per esglaons, passant en un sol dia d'un clima alpí amb boscos de narets a un clima subtropical amb vegetació exhuberant. Durant 16 dies no hem vist ni un sol cotxe, estant totalment desconectats i incomunicats degut a les pobres infraestructures vigents.

Un cop a Pokhara on només destaca el seu magnífic llac, ens prenem un parell de dies de relax i de compres. A Kathmandú, disfrutem de la nit de cap d’any de la casta newari, en concret celebraven l’any 1124 del seu calendari; En canvi l’any oficial a Nepal és el 2.060. I també visitem les estupes de Swayambhunath de més de 2.500 anys d'antiguetat, i la de Bodhnath del segle VII on hi ha un important assentament de tibetants exiliats.

El Temple de Pashupatinath dedicat a Shiva, és el temple hinduista més sagrat del Nepal, i on van cremar recentment a gran part de la familia reial.

Les ciutats de Bhaktapur i Patan, són un exemple arquitectónic d'époques pròsperes durant la Dinastia Malla. Destaca la Durbar Square, pel gran nombre de temples dedicats a gran varietat de divinitats.

Un cop ha arribat el nou corresponsal de l'AEM a Kathmandú, l'Oriol, retornem cap a casa el 30 d'octubre, esperant tornar-hi aviat.

Isabel Cararach, Elisabeth Porcar i Lluís Planagumà.