ESPAI MULTIAVENTURA

TRAIL DE LA SIBERIA 05/02/12

2012-02-07T19:59:00.002+01:00

TRAIL DE LA SIBERIA 05/02/12

Aquest matí talcom havíem quedat hem sortit desafiant les baixes temperatures. Tot i que laconvocatòria finalment no ha estat gaire florida (Toni Jofre, Juan LuisMontilla i jo), ha estat l’excusa perfecte per fer una tirada llarga perCollserola’s Mountain, ara que ja hi neva i tot! Sortim del Velòdrom, fins elTuró de Valldaura, tot un clàssic per agafar calor corporal. En Toni, però ensha deixat molt ràpid, ja que al sortir amb retràs (9h00) esperant a un companyque finalment no s’ha presentat, es pot dir que hem rodat junts 3 Km escassos.

La cosa esposava negra ja que en Monti en confirma que també tenia que ser aviat a casa,i ja em veia canviant de plans abans d’hora. Decideixo una ruta diferent, fentun petit bucle que em serveix per refrescar la memòria d’alguns corriols que fatemps que no passo, com els que porten a Can Catà, la Font Nova i la Vella, uns racons amb moltd’encant. Per tornar desfem el camí per quadrar els horaris. A la Font de la Marquesa amb 11Km i 620 m+en Monti marxa cap a casa i jo segueixo malgrat no estar gaire motivat, vistl’èxit de participació. Sembla que fa fred doncs no tinc necessitat de treure’mres del que porto a sobre.

Així doncs pujocap al Forat del Vent, per baixar tot seguit per la Serra d’en Gatell arribant aCan Cerdà per un tram de sender que era espectacular però que les màquinesexcavadores s’han encarregat d’eliminar. Un tresor menys! Des d’aquí m’hearribat fins a Can Coll amb la clara idea de fer una introspecció per veurel’estat d’uns corriols molt revirats que hi ha a prop. En diverses ocasions hehagut de recular fruit de la massa forestal que impedia el pas. Es tractad’arbres i branques caiguts durant la nevada de fa un parell d’anys, i queresten per netejar. Cansat i sense haver agafat el ritme ideal en tot el dia, hemqueda el pitjor, tornar cap a casa. Porto 28Km i 1.300 m+ a les cames. No m’hopenso dues vegades i torno per la via més directa (370m+ en 3,7Km) pujant denou al Turó de Valldaura i arribant al límit. La baixada fins el Velòdrom latorno a fer pel mateix lloc i en total em surten 34Km i 1.650m+ en 3h53’.

Lluís Planagumà iGrífol.

V OPEN ALTITOY 28-29/01/12

2012-02-05T23:36:00.000+01:00

V OPEN ALTITOY 28-29/01/12

Després d’un únic dia d’esquí de muntanya durant totl’any 2011 amb la participació al Rally del Centre Excursionista de Catalunya aConangles, on vaig compartir parella amb l’Enric Martin, gràcies al’organització que ens va posar en contacte, i on l’entesa en cursa va sertotal, va sorgir l’oportunitat de tornar a somiar en la possibilitat de fer equipde forma regular en curses d’esquí - alpinisme; L’esport més dur ambdiferència, tant pel seu nivell d’exigència física i tècnica, com per l’entornhostil on té lloc. Així doncs mica en mica, comencem a quadrar agendes peraquesta temporada i poder fer les curses més emblemàtiques dels Pirineus. Calinscriure’s ràpidament per no quedar-nos fora.

La prova d’equips perexcel·lència, és l’Open Vall Fosca que enguany celebrarà la 11ª edició, mentreque l’Open Altitoy (2 dies de competició) en només quatre edicions s’haconvertit en la “Piri-Menta” dels Pirineus, en referència a la mítica “PierraMenta”, la prova més prestigiosa d’aquesta modalitat esportiva a nivellmundial, i que qualsevol addicte a les curses té com a repte poder participar ifinalitzar en alguna ocasió. El fet que la prova es disputi en dues jornades, ens hafet plantejar agafar un dia de vacances, per fer més còmode el desplaçament, jade per sí molt llarg. Finalment, decidim pujar amb un cotxe, el del Enric i la Montse, per reduir despeses,compartir volant si cal, i fer menys cansat el viatge.

La ruta a escollir tambéens ha fet ballar el cap més del compte, ja que calia estar atents a lesprevisions meteorològiques. Després d’un mes de gener sense precipitació, lacosa és complicava per aquests dies. Estava cantat que ens tocaria, la llei deMurphy! Divendres 27 sortim de Barna a les 17h45’ direcció els Túnels del Cadíi Porte-Puymorens (França), per fer el trajecte més directe i segur en cas demal temps. A la 1h de la matinada, desprésde 540Km i 7 hores de viatge arribem a la localitat de Luz Saint Sauveur, centreneuràlgic de la cursa, i punt de acollida dels participants. Abans però hemparlat per telèfon amb en Feliu Izard, coordinador de gran part del calendarinacional de curses, que ens ha posat al dia del material obligatori i de lahora de sortida del dissabte (9h00); També ens ha informat que a l’entrada dela recepció de Complex de Vacances (CEVEO), on estem allotjats, tenim les clausde les habitacions, llençols, etc... Amb posterioritat via SMS en Pol Puvill tambéens ha confirmat que tenia els dorsals, xips, etc...

A les 6h del matí el rellotge toca diana, després d’unson profund de només 4h30’. Per sort estem allotjats en un complex on la granmajoria dels usuaris participen a la cursa. Ja equipats pugem a esmorzar iaprofito per saludar companys que fa temps que no veig con en Jordi Ballester oen Johnatan Valladares, entre altres. Com que es preveuen temperatures baixes,em poso una segona capa tèrmica sota el mono, que no em sobrarà en tot el dia. Estemen ple cor de la Serralada Pirinenca,ubicats entre el Circ de Gavarnie i el mític coll del Tourmalet. Per arribar ala sortida de la prova cal remuntar part d’aquest coll fins l’estació d’esquíde Superbareges. La carretera presenta una fina capa de neu, però podem arribara l’aparcament sense tenir que posar cadenes. La veritat és que el paisatgeestà suament enfarinat per la lleu nevada de la passada nit, però en realitatles condicions de neu són escasses per les alçades de temporada.

Es confirmaque tot i ser al rovell de l’ou dels Pirineus, la cosa està molt justa de neu.L’ambient que es respira abans de la sortida, fa presagiar que serà una cursaintensa i emotiva. Per motius que encara desconeixem tenim el dorsal nº 13, fetque ens permet sortir al calaix dels Top 25, tota una experiència amb unsesquís als peus. Darrera nostra ni més ni menys que 225 parelles, sumant untotal de 500 esquiadors de muntanya, la xifra més important mai vista alsPirineus. La sortida que es fa des Bareges –Tournaboup a 1.500 metres s.n.m., s’endarrereix30’ i elsnervis van pujant de to.

Una vegada passat el control d’ARVA ens posicionem asegona fila, contemplant la filera d’esquís dels equips més forts que romanensolitaris sobre la neu, mentre els seus propietaris acaben d’escalfar motors. Finalmenta les 9h30’ es dona el tret de sortida de forma conjunta pels dos recorreguts. Elitinerari “A” consta d’uns 2.000 metres positius i uns 19Km de distancia, mentre que el“B” és de 1.200 metresde desnivell positiu i menys quilometratge. El traçat “A”, constava de 4pujades i 4 baixades amb 12 transicions, degut a les difícils condicions de laneu, molt gelada en alguns trams, obligant a la organització a prendre mesuresextremes.

Sota un cel blau, cada cop més net dels núvols residuals del frontdel dia anterior, iniciem la cursa de forma explosiva amb les pulsacions a totgas. El fet de sortir tant endavant ens ha provocat un estrès extra, evitantser atropellats per la massa humana que venia per darrera. Per sort, la sortidaha estat sense problemes, i no hem hagut de lamentar cap pal trencat, o algunapell de foca fora de lloc... En pocs minuts em donaré compte per enèsima vegadaque les curses d’esquí - alpinisme són un món apart. El nul exercici ambesquís, només el dia 1/1/12 amb 800 metres +, em provocaran una fatigaprematura que arrastraré durant tota la cursa i que anirà en augment a mida queavanci la prova. I el pitjor de tot és que l’endemà cal tornar a donar la carapel company amb qui participo...!

L’Enric, s’ha entrenat a consciència durantla primera part de la temporada, i el seu estat de forma s’ha traduït des delprimer moment, en ser qui marcava el ritme de tots dos. Jo en canvi m’helimitat a tirar d’experiència i de saber el que és patir anteriorment en altrescircumstàncies per no defallir en el intent. Últimament quan participo en una cursa d’esquí demuntanya he de reconèixer que tinc un dilema personal entre si parar o no parara fotografiar el que estem veient. Es tracta d’un entorn únic que no semprepresenta la mateixa estampa. Com que darrerament he limitat molt les sortidesd’esquí, tant per la llunyania com per altres histories en les que estic immerssembla que cada cop que vaig a un lloc o paisatge desconegut me’l hagid’emportar sencer a casa. I es clar això amb una cursa no pot ser, però emsembla que aviat trobaré la solució...!

De moment cada cop que m’aturo per feralguna instantània el cor se m’accelera, havent de fer un esforç extra perrecuperar el temps perdut, però crec que paga la pena. La Vall d’Aigües Cluses per onens endinsem en els primers compassos de la carrera, presenta una fina capa deneu pols, acabada de caure que ha tenyit els arbres de blanc i que li dona unaspecte realment màgic. Sembla de conte de fades! La rua d’esquiadors cada copes va estirant més degut als diferents ritmes que cadascú porta. Mica en micaanem agafant alçada i ara al fons de la vall ja es divisa el doble flanqueigque cal fer per empalmar amb la primera canal del dia.

La visió d’una filera deformigues humanes progressant muntanya amunt en total silenci és de les queemocionen als que ens estimem aquests paratges. Només es sent, el brunzir deles pells de foca lliscant sobre la neu i els crits d’ànim dels controls que esfan passar el fred com poden...! Per sort el dia s’ha llevat espaterrant isense vent. La primera transició és ràpida, però l’hem feta abansd’hora degut a la quantitat de gent acumulada que ens barrava el pas. El puntindicat per treure esquís i pujar la canal a peu sense grampons era més amunt.Això ha provocat uns metres per neu fonda que ha fet més feixuc el nostre pas. Desprésd’uns 100 metresd’ascensió tornem a posar pells a l’alçada d’una presa.

El panorama que s’obreals nostres ulls ara és molt més ample i ja intuïm quin serà el primer cim deldia. El Pic de Crampettes de 2.484 metres s.n.m. s’alça imponent i de llunys’aprecien els primers equips en mig del Couloir N.E que porta directe fins elcim i tot seguit una nova filera de punts tirant de tríceps i bessons peragafar alçada. Un nou flash per guardar a la retina. De cop l’helicòpter trencala pau i fa un parell de passades per enregistrar en video les espectacularsimatges. Des de sota vaig observant la perícia del pilot que s’apropa molt a laparet. El corredor de 270 metres de desnivell i 45º de pendent màxim està enperfecte condicions per pujar amb grampons. Comencen les emocions fortes...!

No hi ha paraules per descriure el sentiment de llibertatque es va apoderant dins meu. La duresa i els riscs d’aquest esport, et fansentir molt viu, i a estar alerta dels constants perills que moltes vegades nohi parem a pensar, però que aquest cop m’han afectat alhora d’afrontar algunsdels trams més exposats, sobretot baixant amb els grampons. En menys d’un any,dos accidents mortals d’esquí fora pista, a Baqueira i a Formigueres ambconeguts implicats, avui m’han passat pel cap en més d’una ocasió. Una vegada adalt (950 m.+),ens trobem amb la sorpresa que cal baixar uns 200 metres de desnivellamb grampons, quan en principi estava previst fer-ho amb esquís des del cim.

Esveu que un dels primers equips ha patit una aparatosa caiguda, emportant-se perdavant un dels controls que l’ha intentat frenar. L’accident senseconseqüències greus per cap dels implicats a part de múltiples cops, ha fetcanviar de decisió a l’organització. El fort desnivell de la canal i senseajuda externa (cordino, piolet), ja que no estava previst, m’ha fet baixar ambprecaució i amb els cinc sentits. Un cop a la base ens hem posat els esquís pergaudir d’un curt descens d’uns 200 metres, però que semblava més una pista depatinatge que altre cosa. Les plaques de gel han estat una constant, i la neucaiguda les darreres hores amagava moltes trampes. La veritat és que m’hecansat més del compte a causa de la dificultat de mantenir-se en peu, patint unparell d’arrebossades.

Molt a prop del Llac Blanc totalment gelat tornem a posarpells per iniciar segona pujada del dia. Vaig ofegat i a remolc del Enric total’estona, que sempre va uns metres endavant. La pujada d’uns 400 metres de desnivelles deixa fer però les pells de foca m’estan donant problemes d’adherènciarelliscant constantment a la hora de fer voltes maries. Això es tradueix entensió per mantenir l’equilibri i de retruc en esgotament crònic. El meu cap,ja fa estona que visualitza el llit per descansar. Un mal presagi doncs encaraqueda més de la meitat de cursa i ja estic demanant la hora...! No estic còmode i sort en tinc del company que m’ajuda ales transicions per no perdre més temps.

Un cop al Pic de Touatere a 2.530m.cal posar grampons de nou. Ens toca esperar uns minuts abans de baixar ja quehi ha un petit tap a l’entrada d’un nou corredor d’uns 150 metres on han posatun corda fixa de seguretat per si de cas. Aprofito per contemplar el paisatge.Es veu el Pic du Midi de Bigorre, que es distingeix per tenir un immensrepetidor entre d’altres coses. És el característic cim que queda a la dretaquan es puja el coll del Tourmalet des de l’estació d’esquí de La Mongie. Estem dins un laberintde valls i muntanyes. El descens d’uns 150 metres de desnivellel faig més lent del compte, ja que les cues dels esquís van picant a la neu ia vegades és un pel molest. És el que té estrenar motxilla sense acabar detenir els reglatges a mida.

Tot seguit ens llancem amb els esquís muntanya avallperdent uns 400 metresde cota. Es pot dir que ha estat el tram de baixada més divertit i amb millorscondicions de tot el dia. El relleu presentava una sèrie de tobogans iflanquejos on ha calgut fer el pas de patinador per superar algun petit ressalt.Un punt de control ens desperta del curt somni, per senyalar-nos el camí de la3ª pujada a la Crêtede la Pegue. Calposar pells per salvar 100 metres, però amb les presses no penso a canviar-les perles noves tornant a patir un calvari per arribar a una cruïlla on es desviavenl’itinerari “A” del “B”. A partir d’aquí calia remuntar un nou corredor de 250 metres amb grampons;

A la part superior no hi havia ni esglaons ni traça dels anteriors participantsdegut a la duresa del gel que en alguns punts treia a relluir la seva blavor. Uncop a dalt de la Crêtede la Pegue a 2.406 metres, el tempscomença a ennuvolar-se i sense perdre temps continuem amb grampons per un noucorredor, ara de baixada. Aquí és obligatori fer us del kit de ferrata, amb elsmosquetons més donant pel sac que una altre cosa, ja que els traçadorsliteralment han excavat una trinxera vertical que en alguns moments arribava al’alçada del pit donant una major sensació de seguretat, però que ha estat unmalson ja que he tornat a tenir problemes amb la motxilla i el ganxo que mantéels esquís agafats, havent de sortir de la traça. De tant en tant baixa pelcanaló, purgues de neu sense cap tipus de cohesió que provoquen els competidorsque estan més amunt.

Al peu de la canal, on ens tornem a posar els esquís enstrobem al Pol Puvill, que ha trencat una tanca de la bota. Sort que la cintaamericana que porto fa miracles...! Nosaltres continuem mentre ell es quedaarreglant-la per poder acabar. A hores d’ara, el dia ja s’ha girat del tot icomença a nevar suament. Es veu que la organització ha tancat el darrer controlde pas 30’abans de la hora prevista. Nosaltres per sort podrem realitzar tot elrecorregut. El descens d’uns 300 metres de desnivell és dramàtic, diria que feia tempsque no patia tant per la integritat física. Les relliscades són constants i hiha força equips amb problemes per mantenir-se dempeus. Semblem principiants,amb moviments bruscs a causa de les plaques de gel que hi ha. Dóna la sensació d’estar fent “ballet” de puntetes sensemarge d’error.

A aquestes alçades de cursa, el cansament fa que els reflexos vagina menys i cada cop les patacades estan més a l’ordre del dia. En aquest tramavancem uns quants equips. Al final de la baixada exhaust començo a donar veus “Esven dorsal per demà...” La fatiga és tal que no vull ni pensar en quinescondicions puc sortir demà al matí. Ja només ens queda remuntar 150 metres pels voltantsde l’estació d’esquí de Bareges – Gran Tourmalet, amb les pells noves. Això ésuna altre cosa i ja no sé, si és per que estem davant de la última pujada itrec forces de on no n’hi ha, o és que les pells fan miracles, però ara sóc joqui marco el ritme.

Els darrers metres abans de culminar tornen a ser unviacrucis, meditant en l’abandó. Els cantells dels esquís no hi ha manera quees clavin alhora de flanquejar. Tothom es troba amb dificultats. Un cop a latransició, la nevada s’intensifica, però pel que queda decideixo baixar senseposar-me el paravent. Ens resta una baixada en força mal estat, sortejantpedres i matolls que treuen el cap. Finalment arribo a meta amb el Enric Martindesprés de 5h34’40" (102è) de natura en estat pur. Ja puc respirar tranquil, però crecque l’esgotament físic demà em pot passar factura. Tinc tot el cos adolorit; Hiha molts muscles que no exercito normalment i em sento com si m’haguessin donatuna pallissa.

A l‘arribada ens trobem amb les nostres “suppoters” Montse i la Beth que fa molta estona queens esperen i que han gaudit d’un dia de raquetes per la zona de la cursa. Nomès penso en dinar i fer una bona migdiada. La nevadava agafant cos i aviat comença a agafar al mateix poble. L’esperada becaina ésqueda en ben poc. El cor i el cap encara estan a la cursa i no hi ha manera deconciliar el son. Per tant, aviat marxem cap a la Llotja de Luz on fan elbriefing. Com les condicions per demà es preveuen molt dolentes han retallat elitinerari fins 1.400 metres de desnivell +.

Sopem i marxem cap a llit a les22h. Diumenge, canvi radical de panorama. Tenim 2 dits de neu al carrer i mentreanem cap a esmorzar, el director de cursa ens comenta que han caigut més de40cm a la cota 1500. Sortirem des del mateix poble de Luz Saint Sauveur a 700 metres d’altitud, permotius de nul·la visibilitat i risc d’allaus i evitar problemes. L’organitzacióformada pel Club Vasco Camping Elkartea i Club Altitoy de Luz han demostrat ungran poder de reacció, dissenyant un traçat on ahir no hi havia ni neu ipreservant la seguretat de corredors i controls. A les 10h del matí, sota lanevada sortim corrent amb les botes i els esquís a la motxilla. El recorregut s’hareduït a 700 metresde desnivell positiu i tant sols 200 metres de baixada. Després de creuardiversos carrers del poble, enfilem muntanya amunt per corriols nevats (300 metres +), finsarribar a una pista forestal, on ens calcem els esquís. A sota la imatge delpoble és de postal.

L’Enric segueix portant la davantera i marca el ritme.Mica en mica anem avançant equips. Els 400 metres que guanyemper pista són llargs i monòtons però avui la cosa no està per més. En un puntdeterminat, els controls ens indiquem que ja podem treure pells i començar elcurt descens per una zona de prat alpí, que amaga certes trampes però que elsvoluntaris s’encarreguen d’assenyalar-nos. El descens, és més un camp a través o cross-country, deixant al nostrepas, herbes i matolls al descobert. Per últim ens ha tocar fer uns metres depas patinador tirant de tríceps per superar un replà. En total arribem desprésde 1h17’52" d’intens esforç que ens ha servit per recuperar posicions entrant enel lloc 86ª i 6h52’32", tenint en compte el dos dies de cursa. La resta deldescens el fem de forma neutralitzada fins el poble. Una vegada dutxats idinats, reprenem camí de tornada cap a casa. Com que estem cansats i no volemposar cadenes decidim entre tots seguir per autopista fins a Narbone i entrarper La Jonquera,on la forta tramuntana ens dona la benvinguda quan parem a posar benzina. Entotal 600 Kmmés de carretera i 5h45’ que s’ha “xupat” l’Enric al volant.

FOTOS OPEN ALTITOY'12

CLASSIFICACIONS ITINERARI A

VIDEO RESUM 1'30" (CASTELLÀ)

VIDEO RESUM 3'

VIDEO RESUM 20' (EUSKERA)

VIDEO RESUM DIVERSES CANALS 2'50"

VIDEO DIUMENGE 3'50"

VIDEO RESUM 12'

Lluís Planagumà i Grífol

MATINALS PER COLLSEROLA EN BTT 6-7/1/12

2012-01-07T20:59:00.003+01:00

MATINALS PER COLLSEROLA EN BTT 6-7/1/12

Ahir dia de Reis, em vaig afegir a una de les clàsiques sortides de btt que fan en Pau, en Dani i l'Albert per preparar la temporada de Duatlons de Muntanya, en la seva area d'influencia Sant Feliu i Sant Just Desvern. Quedem prop de Can Melic per remuntar per corriols fins el Coll de Can Cuiàs i els Turons Can Pascual per divertits senders alguns coneguts i altres no, recuperant sensacions perdudes. Descobrint nous racons del Parc de Collserola, amb algun tram tancat per branques d'arbres bloquejant el pas. Retornem passant prop de La Salut, ja que cal anar a casa a dinar aviat! En total 22Km i 615m+ a 13,6Kmh de mitja en el meu cas.

Avui hem tornat a quedar al mateix lloc però més aviat i amb intenció de fer una tirada més llarga, afegint-se en Monti. En total han sortit 37Km i 1100m+ a 12,7Kmh amb un 80% del recorregut per corriols i trialeres que ens han fet esbufegar en moltes ocasions. Itinerari molt complet i excel.lent entrenament de qualitat i de técnica. Sortim de San Just fent els revirat corriols que porten al Coll de Can Cuiàs, per baixar tot seguit per trialera fins el pantà de Vallvidrera i Les Planes. En aquesta zona tant obaga el gebre és present i el fred és intens, però aviat ens el treurem de sobre al pujar cap a Vila Joana, el Coll de Vinaixa (A sota el Tibidabo) i la Font de la Salamandra. Mentre ens estem despedint d'en Monti que ja va tard, s'apropa un grup nombrós de Bttros que lidera el Roberto Heras i tanca l'Ever Gómez.

A partir d'aquí anem al Coll d'Erola i baixem deixant la Font Groga a la dreta seguint recte fins a la Font d'en Sert on en Dani i en Pau fan una patinada a duo al creuar una pont de fusta humit. Tot queda en una divertida anécdota, sense conseqüencies, "Gajes del oficio". Un cop a Can Puig remuntem per asfalt fins la carretera de l'Arrabassada, per iniciar un nou descens pel Viaducte de Can Ribes on agafem trialera que ens portarà fins a Can Jané i la Font Sant Medir. Ja són les 12h i cal anar fent un pensament, així doncs comencem el retorn seguint part de l'itinerari de la Marató de la UEC d'Horta, molt recomanable per fer en btt fins arribar de nou al Coll de l'Erola. Ja només ens resta baixar pels Vivers de Can Borni i empalmar amb la carretera de les Aigües. Passada la carretera de Vallvidrera pujem per corriol fins passat el Turó d'en Cors, on l'Albert marxa cap a casa després d'haver completat el 1000m+. La resta seguim pedalant intentant evitar la pista fins a la Plaça Mireia, on en Pau sembla que té un "poro" a la roda de darrera que infla lo just per acabar i ens despedim, després d'una nova jornada fent el bestiola!

I TRAIL DELS TURRONS 24/12/11

2011-12-24T23:54:00.003+01:00

I TRAIL DELS TURRONS 24/12/11

D’una manera improvisada a una setmana vista, decideixo crear unesdeveniment al facebook batejat com el Trail dels Turrons. Es tracta d’una sortidamatinal d'uns 15-20Km aproximadament, per corriols técnics i evitant al màximla pista, per començar amb bon peu el Nadal i poder fer moltes malifetes gastronómiquessense tenir remordiments de consciència...! El recorregut amb un desnivell de 1.000 metres positiuso 2.000 acumulats no era apte per a “urbanites” amb tot el respecte. Per tantvaig intentar reunir a un grup lo més homogeni possible per no fer patir mésdel compte a uns o avorrir els altres. Mica en mica es van afegint companys dediferents àmbits fins a reunir la xifra màgica de 10 integrants. Alguns amicshaguessin volgut venir però ja tenien altres compromisos (Bici de carretera,btt, esqui…). D’altres pitjor, com en Jordi Martí o en Xavi Màrquez, que han defer repós a causa de diferents lesions. Per tant, tot feia presagiar unasortida divertida i amb molt bona companyia.

Aquest matí haviem quedat a les 8h del matí al parking de terra al costatdel Velódrom d’Horta. A les 7h45’, en Jordi Rami ja estava a lloc i a través desms comenta que no pot accedir on haviem quedat. En aquell moment tot justacabava de sortir de casa i esperava en Toni Jofre que encara no havia anat adormir… però que no volia deixar escapar una altre trobada de trail running.Com que anàvem un xic endarrerits, li he comentat al Jordi que s’encarreguès dela logística de presentacions, etc… de la resta del grup que comencava aarribar al punt de trobada. Minuts més tard recollim en Carles Mestres, tambéveí de Sant Andreu i arribem uns 10’tard, quasi al mateix temps que en Monti i l’Albert que venen de Sant Feliu deLlobregat. Al final a linia de sortida som en Jordi Martinez Rami, JordiFlorensa, Dionís Hidalgo, Enric Martin i Oscar de Miguel, Albert Gil, Juan LuisMontilla, Toni Jofre, Carles Mestres i Lluís Planagumà. Després de lessalutacions i de la foto inicial de grup, arrenquem cara amunt passant pelcostat del Parc del Laberint. Són les 8h15’ i el suau vent que s’ha girat és elque més molesta, ja que incrementa la sensació de fred.

Com aperitiu per atemperar el cos tenim 2Km de pujada directe salvant undesnivell de 270 metres,per trialera seguint el GR-6, i empalmant més amunt amb la pista encimentadaque porta al Turó de Valldaura (419 m. s.n.m.). Els primers esbufecs ja s’han sentit devalent. No és fácil córrer amb aquest perfil sense escalfar motors… Primerparcial 17’33”. Un cop a dalt la torre de guaita ja sobra més d’un paravent!Continuem per corriol carener fins la cruilla que porta al Turó de la Magarola que deixem a maesquerra. Nosaltres anem per sender seguint de nou el GR-6, que abandonarem albaixar per la trialera de “Sant Medir”. Una vegada a la Font del Miracle ensreagrupem i carreguem aigua. A continuació fem una petita incursió d’anada itornada fins la Fontde Sant Medir. Un racó amagat i amb molt d’encant, on en Monti posa de cara ala càmara fotogràfica.

A partir d’aquí trotem per la pista que porta a Can Borrell durant 1 Km aprox. fins un trencall ama dreta, on guanyarem 100 metres d’alçada corrent per trialera. En Rami i en Tonija ho coneixen i van enganxats darrera. La resta van seguint sense problemes unssegons més enrere. En un punt intermig prenem un llarg corriol d’uns 2 Km., básicament de baixada iamb petits fals plans. Mentre estem esperant algun company que va una mica méslent, el grup aprofita per intercanviar experiencies - batalletes i es respiraun gran ambient entre tots. Els més actius i sorpresos són en Monti i en JordiFlorensa, que estan descobrint la Collserola més profunda i salvatge.

Com que anem tots força compactes sense grans diferències de ritmes,decideixo anar direcció Can Coll on arribem en poca estona. Sortint de l’aread’esbarjo tornem a remuntar un nou viarany (3ª pujada del dia) d’uns 100 metres + fins al Puigde La Guardia(199 m.)just a sobre de Cerdanyola del Vallés (1h11’ aprox). Aquí més d’un es menja unabarreta. L’Oscar de 18 anys, futura promesa, està evaluant el kilómetres queportem. No gosa preguntar, però crec que s’ha quedat amb la distancia curta queanunciava l’entremanent (15 Km).Tot seguit baixada passant prop de Can Codina on fem un puja-baixa per un senderprimer i una especie de tallafocs després que posen a prova l’equilibri de mésd’un. Més tard enfilem camí de tornada tot passant per l’ermita de Sant Isclede les Feixes, i el torrent del mateix nom amb trams molt humits i relliscosos.La fatiga ja es comença a notar a les cames de tots i en les últimes rampes mésd’un puja caminant. Cansats però contents; Això és el que reflexen les cares detots.

Un cop a dalt sortim a una pista ampla que ve del Coll de la Ventosa. Nosaltresgirem a la dreta pujant pel “Matamatxos” fins arribar al Forat del Vent. Aaquestes alçades, més d’un haguès demanat l’hora, sort que lo pitjor ja estàfet. Només queda tirar avall per un nou sender passant per la Font de la Marquesa o Senyora, idesfer el tram inicial del camí que hem repetit en una jornada de running-trailmés que de trail-running…! Al acabar, en Rami comenta que hem creat un precedent, i que caldràconservar el Trail dels Turrons com una tradició. I la veritat és que benpensat les dates són excel·lents per fer-ho. Caldrà consolidar-ho l’anyvinent…! En total han sortit 20,5Km i 1.015 mtres positius a una mitja de9,5Kmh.
Després de desitjar-nos mutuament un Bon Nadal, cada ovella al seu corral.

FOTOS

Lluís Planagumà Grifol

II CARRERA X MONTAÑA SIERRA DE CHIVA 10/12/11

2011-12-19T23:30:00.000+01:00

II CARRERA X MONTAÑA SIERRA DE CHIVA 10/12/11

Durant la passada Marató de Muntanya del Montseny, el 6/11/11 vaig patir una rebrincada al tendó d’Aquiles, que em va obligar a fer en repós durant 15 dies, tenint que passar per les mans de la Marta Soro, per tornar a la normalitat. Una tirada llarga de 23 Kilómetres i un parell de dies de 15-17 Km han estat tot l’entrenament posterior. Per tant tenia certs dubtes i nervis de cara a la meva evolució en aquest nou repte. No sabia com reaccionaria davant tantes hores de cursa, ni si les meves molesties tornarien a fer acte de presencia. Els darrers dies només feia que escoltar el cos més del compte…! I per postres l’última setmana vaig fer més distancia i desnivell del que en teoria tocava, arribant molt carregat de quàdriceps.

Així doncs, divendres a primera hora de la tarda, sortim amb la Beth direcció Chiva (Valencia), per arribar a temps a recollir el dorsal, bossa del corredor i evitar els nervis i les presses del dia de la cursa. Allà em trobo d’entrada amb en Carlos Cervera (Atleta local, integrant de l’organització), amb qui vaig coincidir a l’Ultra Trail del Montsant i que no disputava la carrera, ja que marxava cap als Alps aquella mateixa nit. Tot seguit arriben la resta de companys amb qui haviem quedat (Rosa Navarro, Jordi Garcia, Jordi Cols, Jordi Martí), i anem a la Sala d’Actes del “Hogar de los Jubilados” on fan el briefing. L’acte, el va obrir l’atleta Josele Ferré que va donar a conéixer la malaltia que pateix la seva filla Maria, el Sindrome de Rett, i que l’acompanya en moltes curses que ha participat com la Marató de Valencia o a l’Ironman de Lanzarote www.mimundorett.com Posteriorment van venir les explicacions técniques de la carrera, per part del director de cursa i on va remarcar que la cursa havia patit una modificació de darrera hora, allargant el recorregut en 1,5Km per temes de seguretat. Finalment, cal destacar la presencia de l’atleta Pablo Criado, 3er classificat al Tor des Geants, que ens va explicar com va preparar la carrera de muntanya més exigent del món del Ultra Trail (330Km i 24.000 metres+), que va finalitzar en 89h43’…!

En acabar la reunió informativa aprofito per saludar en Rami, el darrer de la tribu dels “Cremadors de Pota”. Ja estem tots preparats per fer moltes malifetes. Mentre comentem amb el grup, la vestimenta que portarem, m’en adono que em sona molt la cara d’un dels acompanyants, l’Albert. Resulta que és el germà d’en Jordi Martí i anem lligant caps d’on ens hem vist abans. El petit món de l’esquí de muntanya en té la culpa i parlem de batalletes diverses. Aquest cop ha vingut de xófer amb una autocaravana de luxe. També em presenten al Martí Cuadras, veí de Sant Martí de Tous, que ha vingut amb la resta de familia. En acabar, ens dirigim a l’hotel La Carreta, a 8Km de Chiva, al costat del Circuit de Chest, per sopar i preparar la indumentaria. L’endemà a les 4h45’ sona el despertador.

Només he dormit 5 hores, però han estat ben aprofitades. Després de preparar-me la meva “papilla” habitual, acabo d’esmorzar amb companyia de la Rosa que també està allotjada al mateix complexe, i l’Angel un conegut seu que viu per la zona i que ens ha apropat fins a Chiva, mentre la Beth ha seguit dormint. A les 6h del matí, dins l’Ajuntament hi ha l’enrenou típic per recollir els dorsals. Nosaltres ens desentenem del tema i ens recollim en un bar just al costat de la sortida, on ens quedarem fins 10’ abans de tret de sortida. Fa fresca 8ºC, i tenim per endavant molts kilómetres per escalfar…! Més tard es presenten, la “Colla del Penedès” despotricant per que no han pogut aclucar l’ull dins l’autocaravana en tota la nit, sobretot el “Yakman” (J. Garcia) i el “Tigre” (J. Cols). Estan furiosos per que no saben si hauran de lamentar no haver dormit en un llit com cal; Encara que per ganes, crec que en el moment que comenci la cursa, s’oblidaren de tots els mals.

Després de fer-nos la foto de grup de rigor, ens posicionem a la linia de sortida, uns més lleugers d’equipatge que altres. A última hora decideixo no portar els “manguitos” i surto de curt amb el mono del “Triatló Molins” i un buff. Tampoc porto frontal, per evitar portar pes extra. Hi ha molts participants que van “full equip”, per tant serà quesito de colocar-se en el lloc idoni, ja que nomès ens caldrà llum en els primers 45’. “El Sr. Milagui” (J. Martí) opta per fer el mateix moviment, alliberant pes per sortir en igualtat de condicions. “Els piques” ja han començat abans d’hora…!

A les 7 del matí sortim de Chiva (275 m.), 340 atletes amb ganes disfrutar d’una llarga jornada de trail, per conèixer els racons i paisatges del recent declarat Parc Natural Municipal Sierra de Chiva. La carrera originalment de 63Km i 3.000 metres positius, s’ha incrementat en 1,5Km per temes de seguretat en el traçat. La prova és una autèntica muntanya rusa, un veritable trencacames amb 7 pujades i baixades entre els 200 i els 500 metres de desnivell cadascuna. De bon principi m’emparello amb la Rosa i en Rami, que ens grava en video els primers metres. Durant un parell de kilómetres trotem per carrers i una carretera local que servirà per allargar el grup. Tothom surt amb ganes i el ritme marcat és viu. Just als afores del poble, el camí ja comença a guanyar alçada, i aviat ens pasen en Jordi Martí i en Cesc Sensada amb la clàsica samarreta verda de tirants dels “Fondistes Penedés”. A partir d’aquí ens endinsem a la muntanya per corriol i pista amb l’ajuda de senyals lluminoses que ens indiquen la trajectoria a seguir.

A l’alçada del Km 7 (Cota 600) es pot dir que hem superat el primer dels set punts en alt que tenim per endavant. Durant la baixada, per pista franca noto a les cames, el pes del darrer entrenament, i veig que no tinc la frescor d’altres ocasions. Per tant em deixo caure, com frenant-me per evitar que l’impacte sigui el menor possible. Al final de la baixada en Rami i la Rosa m’enganxen i de seguida parem al primer avituallament a Fuente Tornajos (Km 9.4) a fer un glop i reomplir bidons, ja que l’organització no proporciona gots. El Km 10 el passem tots tres junts en 58’47”. A la segona pujada (350m+) per sender estret anomenat “Mal Pasos”, la Rosa pren la iniciativa imprimint un fort ritme que permet avançar a uns quants corredors. Jo i en Rami ens limitem a seguir-la, tot i que a mi em costa força. El tram superior (Cota 700) és un fals pla traïdor, amb vent fred en contra, i on la nostra heroína segueix tirant del carro, sense permetre cap respir. No afluixo, i em dedico a córrer com un autómata. Tinc les cames molt carregades…, i no vull pensar com les tindré més tard.

Abans d’iniciar la segona baixada, una persona que està fent de control, li “canta” a la Rosa que és la 2ª en fémines. Aquest esclat d’endorfines que li provoca la noticia, afegit a la possibilitat d’agafar a la 1ª classificada, fa que incrementi el ritme i la intensitat en cursa. Des del darrera intentant seguir la seva estela, asisteixo en primera persona, a un espectacle que em deixa impressionat: La transformació ferotge d’un felí (Rosa Navarro) en veure a la seva presa (Sofia Garcia), primera en aquells instants. Amb una técnica exquisita i una velocitat irreal per una cursa d’aquesta envergadura, la Rosa comença a passar corredors, que es veuen literalment “sorpresos i atropellats” al seu pas, fins que dona caça a la seva rival, per seguir amb un punt més d’agressivitat per deixar clares les seves intencions… Aquesta ha estat la meva visió des d’un punt de vista extern; Per saber exactament com es viuen aquests instants, caldrà preguntar-li a la implicada… La fascinant lluita de poc més de 2 Km a una velocitat infernal ha servit per deixar tallat en Rami, a causa del trànsit d’altres atletes que estaven entremig, i després ja no ha pogut contactar amb nosaltres. Al final del descens, hi ha el segon avituallament (líquid i sólid); Estem al Km 15 Fuente Umbria i portem 1h28’ de cursa.

La Sofia no ha parat a hidratar-se segurament per que porta un bidó d’aigua i algunes barretes, però de seguida ens tornem a posar-nos a la seva alçada en un curt tram de pista, on també coincidim amb en Lluís Valcarcel, alies “Terminator” de Patidors.cat amb qui compartirem la seguent pujada. La Rosa, en canvi corre amb el mínim de pes possible. Al primer avituallament ha deixat el paravent, i no porta res de menjar, nomès un petit got pegable de silicona dins d’una funda, ja que l’organització no en proporciona. En Lluís V. em comenta que no està massa fi avui, però penso que no serà cap problema important, Tot tres, amb la Sofia ja uns metres per darrera iniciem la tercera pujada del dia, pel corriol “Rincón de la Campana”, potser el més dur i directe de tots, ja que remuntem 300m+ en 2,5Km, amb un paisatge ple de matolls i sense arbres, a causa dels múltiples incendis a la zona. A la part alta (Cota 800) desemboquem en una pista, per baixar ràpidament un nou sender “Bojet” on tornem a presenciar una nova exhibició de la Rosa. Segueix pletórica passant a més atletes. Està clar que el fet d’anar 1ª, li dona “ales” i una moral de ferro. El descens fins el Km 20, és un traçat molt revirat on s’estan reploblant arbres. Les Salomon Lab 4 que porta, van sumant metres amb molta naturalitat, fent la petjada fácil encara que el terreny sigui irregular. En Lluís V. ja fa estona que s’ha quedat enrere; Després sabrem que ha acabat abandonant a meitat de cursa. El Km 20 el passem en 2h06’03” a 6’18”/Km

Pel meu cap em trontolla una idea: Estem corrent a un ritme molt alt sense pensar en el després… La Rosa s’entrena en distancia Ultra >50Km, i no ha passat d’una mai d’una Marató. Potser m’estic deixant portar massa per l’entusiame i l’euforia de tenir una amiga com a cap de cursa, i no voler despenjar-me d’ella per donar-li ànims. Tinc por de no tenir que pagar les conseqüències més tard. La Rosa, no diu res, però crec que tampoc les té totes… De tant en tant vaig preguntant-li si vol beure del bidó, però no contesta, està massa inmersa en el seu món; Només em fa el signe amb el dit polze amunt, indicant-me que tot va bé. Al Km 22 hi ha un curt resalt que cal desgrimpar, i on l’organització ha instal•lat una corda fixa per precaució. Passat aquest punt, aprofito per agafar uns metres d’avantatge, en un tram técnic que transita pel bell mig d’una riera seca plena de códols i roques, on literalment vaig saltant de pedra en pedra com una cabreta. El recorregut és un auténtic trencacames amb continus canvis de ritme a causa de l’abrupta orografia. Mentre he parat a fer aigues menors al final de la baixada del sender “Bojet”, la Rosa torna a enxampar-me.

Per pista en ascens arribem junts a l’avituallament de Parra (Km 23.8) en 2h29’15”. Com que hi ha molta distancia entre el punts per hidratar-se o menjar quelcom, parem per beure i carregar piles a base de codony, platan, taronja i aprofito per omplir el bidó d’isotónic. De la Sofia ni rastre, el que vol dir que com a mínim li portem 2’ de marge. La 4ª pujada tampoc es queda curta, 400 metres+ en 4Km, travessant un dels paratges més feréstecs i solitaris de la Serra de Chiva a redòs del vent. Passem a prop del Cobarrón de la Charnera, una cova natural que servia de corral pels ramats de cabres i ovelles. Un cop a la Cota 950 ens enfrontem a una nova baixada força esglaonada primer i molt dreta i un pel relliscosa després, per un corriol anomenat “Rincón de Blanca” baixant fins el Barranco Grande (650 m.). Aquest torrent que porta sempre aigua, és la capcelera de la conca hidrogràfica que alimenta l’Albufera de Valencia. Durant aquesta part de la cursa m’he posat de nou per davant de la Rosa, però en una nova parada técnica s’ha tornat a emparellar.

A continuació, un tram de suau pujada per carretera local, ens ha portat fins a Fuente Alándiga Km 31.5 amb 1.665 metres + i meitat de cursa en l’anterior edició amb un crono de 3h40’11”. Es tracta del típic lloc on la gent de la zona va a fer costellades de tant en tant, amb taules i bancs de pedra per passar el dia a l’aire lliure. Aquí la organització ha montat l’avituallament més consistent del dia. La Rosa és rebuda amb els honors que pertoca a la 1ª classificada i les càmeres de fotografies treballen mentre ella s’hidrata i pica quelcom. Sense gaire pausa arrenca a córrer amb el menjar entre els dits, per no perdre temps. Jo m’he quedat amb gana i m’emporto un parell de sandwich, mentre el sender s’enfila de valent. Estem inmersos en la 5ª pujada del dia (400m+) i ara, les pulsacions s’acceleren per partida doble. A la pendent i al ritme de cursa si afegeix l’esforç per empassar-me l’entrepà fins quasi ennuegar-me, tenint que desistir del segon, tirant-lo entre els matolls amb la tranquilitat que algun senglar farà festa major…!

A mig camí de coronar el sostre de la cursa, el Pico de Yerbas a 1.023m metres d’altitud, en un punt que sortim a una cruilla, ens trobem una especie de xaranga que anima a la Rosa al crit de “Guapa, guapa, guapa” el famós pasdoble “Tres veces guapa” per donar la benviguda a la primera fémina. A partir d’aquí el camí seguéix per pista, muntanya amunt. Al cap d’un parell de minuts tornem a escoltar la tornada de la fanfarria. No ens diem res, però sabem que la segona classificada la tenim molt a prop. Això és molt llarg i no cal obsessionar-se. En poca estona ja visualitzem a la perseguidora, que puja fort. Li comento a la Rosa que va molt bé, i que tot el que ha viscut fins el moment ningú li treurà de la retina. Torno a estar amb l’adrenalina al màxim, i per dins espero que el fet de perdre el cap de cursa no li afecti gaire. Un cop a dalt del Pico Yerbas (Observatori forestal) Km 35 i després de 4h13’14” de cursa, l’atleta Teresa Nimes ens avança.

El dia net i clar permet unes panoràmiques excepcionals. El descens de 500 metres de desnivell el fem primer per la carena divisant el paisatge a banda i banda, i després fent un zig-zag brusc fins el Barranco Grande que seguim durant un parell de kilómetres on hi ha l’avituallament de Pocico Tendero Km 40.5 amb un temps de pas de 4h40’42”. Recordo especialment aquest punt, per que hi havien unes galetes salades típiques de la zona i tant dolç per menjar, ja cansa a aquestes alçades de cursa. El més dur pel que fa al desnivell ja està fet, per tant és la hora de conservar, ja que hem superat el límit kilométric de la marató i encara ens resta una mitja marató de muntanya més. En el penúltim turó del dia, amb 360 m+ en 3,5Km, la Rosa s’ha quedat un xic enrere, però en qualsevol moment puc ser jo qui afluixi. Sobre el Km 43 m’emparello amb en Cesc Sensada, que anava per davant junt amb en Jordi Martí i que no ha pogut aguantar el seu ritme.

La seva companyia ha estat providencial ja que m’ha servit per superar un dels trams psicológicament més durs, doncs calia córrer en gran part per pista i resultava molt monòton. Les batalletes d’altres curses ens han ajudat per oblidar-nos temporalment de la prova. Per darrera s’ens ha afegit un altre atleta que ha patit una forta caiguda al principi de la cursa i que en condicions normals haguès estat lluitant pels llocs d’honor. Mentre estem reposant forces a l’avituallament de La Maquina Km 50 (5h51’50”) durant un parell de minuts, arriba la Rosa que decideix continuar sense parar. Impressionant! La veig molt concentrada; Està clar que no vol tirar la tovallola, sense descartar la victoria si la Teresa Nimes que marxa 1ª, té algun problema físic. Només ens resten 300 metres de desnivell, però les forces ja estan molt justes, i cada vegada ens costa més tornar a trotar quan el pendent minva. Encara queda una eternitat fins a la meta, però ara nomès tenim en ment arribar-hi. El cansanci físic i mental està molt present.

La Rosa malgrat tenir set, no vol aceptar aigua del bidó per que li sembla que s’en aprofita…! No vol entrar en raò, sort que miraculosament trobem un espectador oferint aigua i la fa revifar. Tots tres (Cesc, la Rosa i jo) arribem junts al 7è i darrer punt en alt, on hi ha l’últim avituallament “La Balsilla” Km 55.3 (6h39’48”), i visualitzo una arribada conjunta. Però en Cesc, posa la directa i el perdem de vista muntanya avall. Falten 9 Km per acabar però psicológicament han estat els pitjors moments, tot i no patir les temudes rampes, ni tenir cap mena de butllofa als peus. La pubalgia que arrastro des de la meitat de cursa a causa de la fatiga, em provoca un fort dolor abdominal que em té preocupat, però giro pàgina i em capfico a seguir les passes de la Rosa, que va embalada cap al podi. Molt a prop de Chiva faig una salutació express a la Beth, que s’ha apropat per veure la cursa en directe. No em puc permetre el luxe d’aturar-me més del compte ja que no vull perdre la bona roda, que torna a estar intractable.

Al pas pel Km 60 el crono marca 7h08’49”. El darrer parcial fins a meta s’ha convertit en un infern, ja que l’organització ens ha marejat durant uns 2 Km pels voltants del poble, per evitar les vies del tren, sense anar directes al gra, que és el que un desitja quan està fos i amb ganes de plegar. En aquest impàs hem tornat a coincidir amb en Cesc, que ha hagut d’alentir el pas a causa d’uns forts dolors al genoll. Al final tot i els diversos intents per poder entrar tots tres junts a meta ha parat a fer uns estiraments. La Rosa amb el pilot automàtic endollat no ha estat capaç de minorar el ritme; Estava al límit, entre l’extenuació i la gloria i volia finquitar-ho quan abans millor, malgrat les meves prerrogatives que demanaven clemencia. Finalment hem entrat a la Plaça de l’Ajuntament tots dos, braços en alt després de 7h33’39”, contents per l’èxit aconseguit i per l’ajuda mútua que ens ha encoratjat a no defallir en els pitjors moments.

Només arribar el speaker amb el micro en mà ha felicitat a la Rosa i ens ha fet un parell de preguntes, del que ja no recordo que vaig dir exactament a causa de la fatiga. Un minut més tard ha arribat en Cesc Sensada amb qui ens hem fet la foto desitjada 15 Km abans...! En Jordi Martí ha arribat 4' abans amb un temps de 7h29' rebaixant la marca de l'any anterior en 6'. La resta de companys també han fet un gran paper i mica en mica arriben tots els efectius pel següent ordre: En Jordi Martinez Rami finalitza amb 8h26', en Jordi Garcia i el Martí Cuadras amb 9h01' i en Jordi Cols amb 9h48'. Un èxit rotund dels "Cremadors de Pota". Pelque respecte a la cursa en sí, destacar l’entrega del voluntaris que s’hanvolcat per que no faltés de res als atletes. El recorregut sorprenent i revirat;La senyalització perfecte; I els avituallaments molt ben distribuïts i ambquantitat.

Després de la dutxa, ens apropem de nou a la linia de meta on a les 16h fan l'entrega de premis. Tots els homenatjats reben una cuixa de pernil ibéric, que la Rosa s'ha guanyat a pols. Enhorabona! Per acabar d'arrodonirel dia, hem cel·lebrat un sopar de germanor a un Restaurant conegut popularment com "Los Cagones" per acabar d'explicar les anècdotes de la carrera i asaborir tots els inputs de la jornada, amenitzat per la victoria del Barça al Santiago Bernabeu...! L'endemà al matí després d'un merescut descans retornem cap a casa.

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA

VIDEOS DE LA CURSA

Lluís Planagumà Grífol

TRAVESSA EN BTT PELS PORTS I EL BAIX MAESTRAT – CASTELLÓ (31/10/11 - 2/11/11)

2011-11-21T23:14:00.189+01:00

TRAVESSA EN BTT PELS PORTS I EL BAIX MAESTRAT – CASTELLÓ (31/10/11 - 2/11/11)

ETAPA 1 POBLA DE BENIFASSA – SORITA DEL MAESTRAT 56KM 1.500M+

Encara que la sortida oficial la vàrem desestimar per una altre millor ocasió per falta de quórum, la Beth i jo decidim portar a terme els plans prevists, amb l’excepció de la primera etapa de la ruta. Així doncs, dissabte 30 d’octubre ens dirigim amb cotxe fins la petita localitat de la Pobla de Benifassà, ja dins la provincia de Castelló a tant sols 18 Km de La Sénia. Un cop allà ens allotjem a Casa Manolita, on la Sra. Manuela ens deleita amb un sopar contundent, (Escudella i carn d’olla; Conill a la cassola per llepar-se els dits; Un parell de panellets i fruita), pensant que arribariem amb molta gana després d’una dura jornada de mountain bike. La sorpresa seva va ser quan ens va veure vestits de carrer i sense despentinar-nos… Pel que respecte a nosaltres, cal dir que vàrem fer un bon paper i no vàrem deixar ni les engrunes…!

L’endemà al matí, després d’haver dormit una hora més a causa del canvi horari, ens despertem a les 7h per acabar de preparar les alforges. A les 8h anem a casa de la Sra. per fer un esmorzar de pagés amb embotit i pa amb tomàquet; El vi negre el descartem optant per una cervesa sense alcohol per tirar avall tot el que estem endrapant… A hores d’ara, tenim la sensació que no hem parat de menjar des de que hem arribat. Hores més tard ens adonarem que sort que hem carregat les piles, ja que la dificultat del terreny i els desnivells ens faran patir fins el límit. A les 9h30’ iniciem la ruta un pél tard des del poble a 670 metres d’altitud, envoltats d’un entorn aïllat entre muntanyes, on es respira una tranquilitat d’una altre època. Sembla que aquí, no hagin arribat els temps moderns.

Sortint del poble per l’oest hi ha dues alternatives; Un camí més planer en general, però més lent i un altre encimentat, més directe i més exigen, els primers quilómetres. Després d’omplir els bidons a la Font Lluny, prenem aquesta última opció. De seguida la pista s’enfila vertiginosament sense descans durant 4 Km: Guanyem 400 metres de desnivell positiu, per tant es tracta d’un 10% de mitja amb trams que són autèntics murs de formigó. La Beth comença a maleir la travessa i amenaça a tornar enrere a buscar el cotxe. Està clar que fa temps que no toca la bicicleta i això es nota sobretot a les primeres de canvi; Li falta forma física i cadencia de pedalada. Jo també noto la fatiga degut al nul entrenament darrerament en bicicleta.

Des de dalt del Coll de les Eres on finalitza aquest tram s’observa al fons de la vall, la Pobla de Benifassà i es dibuixen les zigazagues que hem remuntat enmig de la vegetació. Per carretera local pedalem fins l’entrada del poble de El Boixar (Km 6) a 1.065 m. s.n.m. sota un ambient fresc i força núvol. Malgrat que la ruta prevista era per pista fins a Castell de Cabres passant pel Cerro del Àguila, rebutgem aquest deixant a ma esquerra una especie de tallafocs i continuem per asfalt, en força mal estat durant 8 Km per un entorn amb cases en runes i cabanes de pastors. El rigurós clima a aquesta alçada dificulta molt l’agricultura i actualment només queda la ramaderia com a única font d’explotació de la terra. El paisatge està esquitxat de murs de códols que separen les propietats o camps de pastura. Destaca també la multitud de xavagons per evitar esllevissades del ferm.

Arribem a Castell de Cabres a 1.130 metres s.n.m. després de 15 Km i parem per prendre un tallat i fer un tomb pel poble. Ens sorprén el nom de dues cases el nº6 i el nº10, Cal Coño i Cal Coñet respectivament. No sabem la historia que hi ha al darrere però no ens deixa indiferents. A partir d’aquí enllacem de nou el track i deixem la carretera per agafar un camí que va pujant progresivament i que ens dóna una imatge de postal del poble i els seus turons, si girem la mirada enrere. Al coll, ens trobem amb una cadena que impedeix el pas de qualsevol vehicle. Com que estem en una zona on hi ha força bestiar, principalment boví, no serà la darrera tanca amb la que ens toparem. Una vegada salvat l’obstacle, continúem per una pista solitaria en bon estat fins a un mas mig destartalat. A partir d’aquí el camí s’endinsa en una pineda, pedalant sempre en lleu descens fins que el paisatge es torna a obrir.

Ens trobem en plena Serra dels Canals, un racó perdut i salvatge, dominat per la Masia Godés. Ara el sol llueix i sembla que els núvols s’evaeixen definitivament. De cop la pista pedregosa baixa dreta fins arribar a l’alçada de La Rambleta, un torrrent sec ple de códols, que seguim fins a una zona de pollancres daurats i grocs, colors inequívocs d’una tardor avançada. En aquest punt sortim a la carretera (Km 27), molt aprop del poble de Herbes, que deixem a la dreta i iniciem la pujada al Port de Torre Miró durant més de 4,5 Km. Les forces ja estan justes i les rampes s’ens atravessen un xic. Sort que la temperatura és ideal per anar en bicicleta, per que en una altre època podria haver estat un infern. Portem acumulats més de 1.000 metres en tan sols 30Km i les alforges pesen lo seu…! A la cota 1.150, uns 100 metres abans de coronar el port ens desvíem per una pista que es transformarà en un corriol, on el seu pendent ens obligarà a caminar durant 15-20’.

Superats aquests entrebancs, en ple descens punxo i un cop arreglada la roda parem una estona per menjar-nos l’entrepà. A les 17h, arribem a l’area de lleure de Les Pereroles (Km 37,5). És tard i la Beth que ja està força cansada, vol fer canvi de plans i anar a dormir a Morella, a tans sols 10Km de distancia. Finalment, accedeix a continuar tot i que s’ens faci fosc, per no trencar el pla de ruta previst. Així doncs després de baixar per la carretera N232 durant un parell de kilómetres, agafem un camí que surt al costat de la Venta de Farinetes. La pista sempre en descens no presenta massa dificultats apart de la propies característiques del ferm, però la foscor i la nit ens sorprendran al Km 42 tenint que continuar a un ritme més lent durant dues hores pel Barranc de San Marcos, amb l’única ajuda del gps i la llum del frontal, abans d’arribar a Zorita del Maestrat a les 20hores (Km 56), després de 5h49’ de temps real pedalant i 1.500 metres de desnivell positiu. Un cop instal•lats a Casa Baltasar, el bar-fonda del poble, sopem un plat combinat que ens deixa més que satisfets. Poca estona després marxem a dormir, doncs demà cal continuar i el itinerari és força exigent.

ETAPA 2 SORITA DEL MAESTRAT – MORELLA 40KM 875M+

L’endemà al matí aprofitem per descansar bé ja que no obren el bar fins les 8h30’. Esmorzem un immens entrepà de truita amb formatge/pernil acompanyat d’unes olives negres d’Aragó que ens deixen l’estómac a gust per unes quantes hores. El poble de Sorita està situat dalt d’un turó i ofereix unes boniques vistes dels voltants. Al fons s’aprecien uns cingles on s’amaga el Santuari de la Balma, punt cap on ens dirigirem. Com que al final s’ha fet tard, ja són les 10h passades, anem fins aquest punt per carretera (Km 3) per guanyar temps, desaprofitant l’agradable passeig que va fins la balma per la llera del riu Bergantes, totalment sec.

Un cop allí descartem la visita, si no volem que s’ens faci de nit un altre cop, i agafem una pista que puja pel Barranc de Coves Longues. Literalment estem transitant pel cabal d’una riera amb grans blocs de roca que formen amagatalls naturals. El silenci és absolut, i l’unic que ho trenca és el redolar d’alguna pedra, que ha provocat el pas d’alguna cabra ibérica espantada pel nostre pedalar. En un punt determinat el track deixa la pista i s’enfila per un corriol, on cal arrastrar la bicicleta. Després de repassar la cartografia del gps, decidim seguir per la pista principal i no seguir el track marcat. És una aposta personal, que pot sortir bé o malament, però aquí està l’emoció…! El camí ésta en bon estat però les rampes són molt dretes, fins el punt de tenir de baixar de la bicicleta. Arribats a un lloc concret seguim les restes d’un corriol en direcció Cabezo Millan 949m. s.n.m. Sense que ningú ens ho demani ens tocarà patir de valent per superar 150 metres de desnivell i empalmar amb el track original a dalt de la Sierra Manadella. El sender molt dret i dolent ens obliga a caminar i a apretar el fre a cada pasa per no recular enmig de la pendent. La suor i la sed s’apoderen de nosaltres durant força estona.

Finalment tornem al bon camí. Es tracta d’una pista que va per la carena, molt panoràmica i que és frontera natural entre la Comunitat Valenciana i Aragó, dividint les provincies de Castelló i Terol. En els dos dies que portem, encara no ens hem creuat en cap més ciclista, tot i que estem en un pont de quatre dies…! Les vistes són molt amples i quasi no es veuen pobles; La veritat és que la zona està fortament desahibatada, amb molts pobles de menys de 100 habitants, El bosc de pins és el que predomina en aquestes contrades, així com les extranyes formacions rocoses. Mica en mica anem fent via per un camí que puja i baixa suaument fins arribar a la Cumbre del Infierno a 1.000 d’altitud i Peña Cortada. Es tracta d’un pas literalment obert per l’especie humana des d’on s’aprecien una serie d’espadats i barrancs espectaculars. En poca estona sortim a una carretera, sota un parc eólic, que ens portarà en un ràpid descens fins a Villores (Km 25).

En principi voliem parar al poble per menjar un entrepà i beure algun refresc, però com que de cop i volta s’ha girat un vent de tempesta i de lluny s’aprecia una tormenta amb aparell eléctric, decidim omplir els bidons a una font i fer continuar la ruta. A l’alçada de nou del riu Bergantes, surt un camí bastant dolent cap al poble de Forcall que renunciem a seguir a causa de l’empitjorament de la meteorologia. Sembla que avui ens mullarem, però això no és el problema. El que si que ens neguiteja són els llamps i trons que cada cop estan més aprop. Vist el panorama, decidim enfilar cap a Morella de la manera més fácil i directe, o sigui per la carretera nacional CV14, on el trànsit de camions és una constant. Deu haver alguna cantera, o alguna cosa per l’estil, ja que la majoria són de la mateixa empresa. Mica en mica comencen a caure les primeres espurnes de pluja. Deixem el trencall per anar al poble de Forcall a la dreta, així com el camí que teníem previst agafar durant uns 7 Km paralel al riu, fins l’antiga Fàbrica Giner.

Amb les presses no hem consultat el desnivell i resulta que el traçat per carretera és més cansat que pel camí. A falta de 3 Km per Morella arribem al complexe que hi ha al voltant de la Fàbrica Giner, on hi ha un alberg de joventut i el centre de Btt dels Ports. D’aquí es on surten la majoria de rutes que es fan per la comarca. Ara són les 16h i aprofitem per relaxar-nos i menjar un entrepà. Ja només queda remuntar uns 200 metres de desnivell fins arribar a les conegudes muralles que envolten la ciutat de Morella (1.000 m. s.n.m.), on arribem a les 17h30’. Aprofitem les darreres llums del dia per fer una volta per tot el contorn de muralles que encerclen la vila, abans d’anar a l’hotel La Muralla, on ens allotjarem aquesta nit. En total hem fet 40Km i 875 m.+ en 3h46’ de temps real pedalant.

Després de la dutxa pertinent sortim a passejar pel carrer principal on hi ha la majoria de comerços i restaurants, així com l’Ajuntament, on estan fent una campanya per recollir firmes per declarar Morella, com a ciutat, Patrimoni de la Unesco. A les 20h30’ ja estem entaulats per calmar la fam que portem dins. Cigrons amb de primer, i Manetes de porc a la brasa de segon. En acabar de sopar amb el cos relaxat, com sempre que fem travessa, ens venç la son d’una forma fulminant. A les 22h ja estem somiant…!

ETAPA 3 MORELLA - POBLA DE BENIFASSÀ 76KM 1.400M+

Ens despertem a les 8h i a les 8h30 anem a la cafeteria de l’hotel on fem un esmorzar tipus continental. Un cop tot recollit arranquem a les 9h30’ de Morella disfrutant de les vistes amb la llum del sol. L’entorn és molt àrid i la vegetació és escassa. Sortim per l’antiga carretera nacional fins creuar un antic aqueducte anomenat els Arcs de la Pedrera. Passat aquest punt entrem a la N232 que seguirem durant 2 Km fins la Font de Vinatxos, on ens desviarem per una pista asfaltada que ens portarà, després d’una divertida baixada, fins la Masia de la Carcellera (Km 10). A partir d’aquí el paisatge torna a ser més verd amb grans extensions de pins entre les roques. Durant 15 Km pedalarem en total sol•litud fins arribar de nou a la civilització.Transitem per uns racons inhóspits, deixats de la ma de Deu, i quasi oblidats per l’especie humana. Només queda algún casalot mig abandonat i vaques que campen al seu aire pel mig de la muntanya.

La ruta transcorre entre els 1.000 i els 700 metres d’altitud en sentit descendent. La complicada orografia, fa que el camí salvi un parell de barrancs que suposa un esforç adicional per les nostres cames ja que ho fa, de forma molt sobtada, amb rampes superiors al 20%. A uns 5 Km de Vallibona, ens afegim a una pista en millor estat, que uneix aquesta població amb Castell de Cabres, dins del Parc Natural de la Tinensa de Benifassà. Des d’aquesta cruilla s’inicia una forta baixada amb trams de formigó, en els punts de major pendent, per preservar l’estat de la pista en época de pluges. De cop entre els espadats de roca que configuren el panorama divisem Vallibona, com si fos una imatge de postal, un poble aïllat per les muntanyes al bell mig d’un congost, Es tracte, d’un petit nucli que està situat a la capcelera de la Vall del riu Cérvol, l’únic riu del Comunitat Valenciana que no ha estat malmès per l’home.

Entrem per la part alta del poble; Són les dues del migdia i només hem fet 25 Km. Avui s’ens ha obert la gan més aviat i aprofitem per descansar i menjar un entrepà calent i un refresc a l’Hostal la Carbonera, per no perdre gaire temps, doncs tornem a anar contra el rellotge. Pel carrer es repira un ambient de dia festiu (Tot Sants), amb alguns turistes que van a dinar, així com els caçadors de senglars que ja toquen retirada. A les 14h45’ reprenem la ruta cap a Rossell, el proper poble que ens trobarem 24 Km més enllà per carretera poc transitada i amb unes vistes impressionants sobre el riu Cérvol que anem seguint. El llit del riu està totalment sec, però com que el lloc és molt perdut tampoc li resta encant. L’itinerari és un continu trencacames, però bastant cómode ja que el ferm no revesteix cap dificultat técnica, baixant fins el riu en alguns moments per tornar agafar alçada més tard. Una vegada creuem el poble de Rossell (Km 50), seguim direcció La Senia, entre camps d’oliveres molt ben cuidades, tot i que serà un trajecte que no disfrutem gaire per culpa dels caçadors que estan atrinxerats pels voltants.

Després de 58 Km arribem a La Senia (Tarragona), on el riu del mateix nom és la frontera natural amb la provincia de Castelló. Són les 17h30’ i aviat serà fosc. Encara ens falten 18Km fins a la Pobla de Benifassà per tancar el cercle. La Beth no té gaires ganes de pedalar més de nit i anem a la Policia Local, per veure si hi ha, algun taxi disponible. L’alt preu i l’espera fa que desistim. Per tant no hi ha més remei que continuar.

Tres kilómetres més enllà (Km 61) parem davant del Restaurant la Font de Sant Pere, per veure si algúna ànima caritativa em puja fent dit. Després de 10’ només ha passat un cotxe en la direcció desitjada. El cap de setmana llarg està a punt d’acabar i nomès hi ha trànsit en el sentit contrari, per tant optem per la darrera alternativa. La Beth es quedarà aquí i jo pujaré els 350 metres de desnivell i els 15 Km sense alforges ni pes de cap tipus, per passar-la a recollir més tard amb el cotxe. Per carretera i amb el frontal en marxa surto a les 18h15’ per acabar el nostre periple per terres dels Ports resumits en 3 dies de ruta, 173 Kilómetres i 3.800 metres de desnivell positiu, arribant a la Pobla de Benifassà 50’ més tard.

1ª ETAPA LA POBLA DE BENIFASSA - SORITA DEL MAESTRAT

2ª ETAPA SORITA DEL MAESTRAT - MORELLA

3ª ETAPA MORELLA - LA POBLA DE BENIFASSA

Lluís Planagumà i Grífol.

MARATÓ DEL MONTSENY 06/11/11

2011-11-12T20:12:00.020+01:00

MARATÓ DEL MONTSENY 06/11/11

El 6 de novembre del 2011 s’ha cel•lebrat la I edició de la Marató del Montseny amb tots els ets i uts possibles per una prova d’aquestes caraterístiques. A part del desnivell de per sí considerable 5.200 metres acumulats 2.600 +/-, no ha faltat ningú a la cita. La pluja persistent en tot el recorregut; El vent i el fred a les cotes altes i el sol a la linia d’arribada, encara que fos, un instant per la foto final. Cursa molt patida però amb molt bona recompensa. Finalment 22-26è amb 5h13’50” entrant a meta 5 corredors junts, entre ells en Xesc Terés amb qui he compartit gran part de la cursa.

De matinada, havia quedat amb en Jordi Martinez Rami, per anar plegats cap a St. Esteve de Palautordera. Arribem molt aviat sobre les 6h30’ mentre encara estan ultimant els preparatius per l’entrega de dorsals. El número assignat va per ordre alfabétic i els capricis de la vida fa que em toqui un número rodó el 300 d’uns 400 atletes inscrits. Un bon presagi…! Aprofito per saludar a l’Assumpta i en Francesc Boada, que també han estat molt matiners i anem a recollir la bossa del corredor. Al pavelló enllesteixo la indumentaria escollida (Tèrmica de màniga llarga i mono del Triatló Molins, impermeable plegat, guants i un parell de Buffs) així com les bambes que m’han portat una mica de mal de cap; Finalment m’he decidit per les Speedcross 2 de Salomon, que no havia testejat amb distancia marató, però que funcionen molt bé en terrenys humits.

Mica en mica va arribant tothom i vaig saludant companys que fa temps que no veig com en Jordi Martí alias “Jabuguito”, en Jordi Cols “Coliflores” i en Jordi Garcia “Yakman”. També he pogut conèixer companys agregats a les xarxes socials com en Dani Roig, o en Sergi Cots, a tall d’exemple. A falta de pocs minuts per la sortida, tots els atletes ens trobem sota les carpes que ha muntat l’organització, per evitar mullar-nos abans de començar. A les 8 hores sortim de Sant Esteve de P. a 233 metres s.n.m. sota la pluja que no deixarà d'acompanyar-nos en tot el recorregut. De seguida ja tenim la primera sorpresa; Cal creuar el riu Tordera que baixa d'ample a ample amb aigua per sobre el turmell. Però no cal dubtar després de la primera remullada de peus, ja podem córrer en total llibertat per on convingui...

Els primers kilómetres surto un pel ràpid per agafar una posició còmode i evitar tràfic, però la veritat és que el traçat per pìsta, ja ha servit per que la carrera s’estirés de forma natural. M’emparello amb en Jordi Martí, però aviat marxa cap endavant. Al pas pel Km 4 Mosqueroles (461 m.) marco 24’39” i comença un corriol de pujada que es deixa córrer. L’aigua baixa per tot arreu i només tinc al cap si he fet bé escollint les voladores de muntanya, però segons diuen els entesos són ideals per córrer sobre mullat, fang o herba, o sigui que les hi hauré de donar un vot de confiança; Ara ja no hi ha marxa enrere...!

A Fontmartina Km 8 (785 m.) arribo amb un temps de 56’12”. Aquí tenim el primer avituallament sòlid i líquid, i aprofito per omplir un bidonet i menjar plàtan i taronja. A partir d’aquí hi ha un tram de baixada, alternant pista i corriol on ens trobem grans lloses de pedra que fan molt perillós el descens, tenint que regular bé el ritme i mirar on fiquem els peus doncs les soles de les bambes fan literalment aquaplanning, amb una adherència zero. Tant fa el model de sola triat; La pedra mullada llisca per excel•lència...!

Com que no conec el recorregut, només faig que pensar en la darrera baixada de 12Km; Potser un infern en aquestes condicions d’inestabilitat! La cursa passa per sota de molta massa forestal, ja sigui fageda, castanyer, etc…, que evita que la pluja impacti tant directament sobre nosaltres i atempera la sensació de fred mentre ens trobem a l’abric del bosc. Raja aigua per tot arreu, i els torrents s’obren pas entre la vegetació sense cap mena de mira. Natura salvatge en estat pur.

Al pas pel Km 14 entro al Camping Les Illes (814 m.) en 1h35’26 on està ubicat un nou avituallament. Una bona claca a redós de la pluja anima als corredors. Com que he vist al Jordi Martí uns metres més endavant apreto per posar-me a la seva alçada, i així arribar plegats al verd i preciós racó de Sant Bernat (845 m.) Km 16 (1h45’46”) on carreguem piles ja que en els propers 5km ens tocarà pujar 750 metres de desnivell, per arribar al Coll de l’Home Mort, just a sota el cim del Matagalls. Durant la meitat d’aquest tram vaig en companyia d’en Jordi i en Lluis (Patidors.net) i anem comentant anécdotes. En aquest tram pugem caminant, ja que el terreny és técnic i costerut i cal negociar el passos entre les relliscoses roques.

A mida que anem agafant alçada el vent comença a intensificar-se, i el fred cada cop és més latent. Porto el impermeable dins d’una funda de plàstic però de moment la sensació de fred encara es pot aguantar… Sense forçar massa el ritme em vaig allunyant d’en Jordi i decideixo seguir cap endavant. Un cop arribem quasi a dalt de tot, el bosc desapareix i es converteix en un prat, on pateixo realment molt fred, a causa de la ventisca que s’ha girat.

La visibilitat es redueix per instants, però finalment arribem al Coll de l’Home Mort (1606 m.) Km 21 amb un crono de 2h40’23” on hi ha un control dins d’una tenda de campanya per soportar millor el temporal. Tot seguit, sense perdre temps perque el cos no es refredi em llanço camí de Sant Marçal, passant primer pel Coll Pregon i després pel sender clàssic fins a peu de carretera. Es tracta d’un descens de 500 metres de desnivell, on després de deixar enrere en Dani Roig, vaig seguint les passes d’en Xesc Terés, observant la seva manera de baixar. Veig que tenim un ritme molt semblant, àgil i lleuger però sense arriscar ni forçar i decideixo baixar a roda. Encara queda una pujada forta i no ens podem encigalar… Altres opten per baixar més fort, però amb el perill d’esgotar les reserves abans d’hora.

Una vegada arribo a Sant Marçal Km 25 (1106 m.) en 3h04’38”, en trobem amb un nou avituallament, on faig un mos per agafar forces de cara a la darrera pujada forta del dia, 650 metres positius en 3 kilómetres per dins una fageda plena de fulles caigudes, i a cobert del vent. Des d’aquest punt els controls ens avisem que dalt del Turó de l’Home, la sensació térmica és de 10ºC sota zero a causa del fort vent que bufa a ràfegues per sobre dels 100Kmh. Encara porto el paravent dins una funda de plàstic i de moment prefereixo patir una mica de fred a tenir que parar per desfer l’invent. Ara, ens trobem en aquell punt crític d’una marató, on si no s’ha regulat bé pots pagar tot l’esforç previ. La meva premisa que normalment sempre funciona, és que si es pot seguir trotant o corrent quan el camí fa una lleu pujada amunt, sense símptomes de rampes o problemes musculars, anem pel bon camí. No es pot cantar victoria fins el final, però les sensacions són les correctes.

Així doncs, m'emparello de nou amb en Xesc amb qui anem petant la xerrada sobretot en els trams més durs que fem caminant. Una vegada al Coll de les Agudes a 1.645 m. s.n.m. ens trobem a un control que ens dóna ànims per seguir endavant. Com que el traçat trasncorre per un corriol carener força pla, imprimeixo una marxa més en el meu ritme, per combatre la sensació de fred i acabar quant abans aquest infern. Aquí, el vent és insuportable, però anem avançant tot i les bufetades d'aigua que rebem a causa dels irregulars cops d'aire. Em tapo amb els dos buffs (Cap, coll i cara), ja que la pedra petita o aigua neu que cau em pica als ulls i a la cara.

Al final del sender just al Km 30, arribem al Coll del Turó de l’Home on passo en 4h06’43”. Com que la gent de l’organització va molt tapada no reconec l’Avi Mena que ens esperona dient-nos que ja està tot fet i que només ens queda la baixada. De seguida arribem a l’avituallament dels Koala’s, ubicat dins d’una autocaravana, on hi ha l’Àngela entre d’altres, que servirà per refugiar-nos del vent per uns moments. Sense més espera marxo amb en Xesc cap avall el més ràpid possible per perdre alçada i escapolir-nos entre el bosc on millora la temperatura i la sensació térmica. El temut descens, no serà tant dur com el pintaven…

Durant els primers metres trotem pel mig d’una zona de matolls que es nota que els organitzadors s’han encarregat de netejar els dies previs, i que facilita un ritme alt de cursa. Un xic més avall el corriol es converteix en un camí per on l’aigua de pluja segueix el seu curs natural, tenint que negociar cada pas de la millor manera. El terreny ens va mostrant, un ferm molt irregular amb gran quantitat de pedres disperses però sense gaires roques llises, que són les veritablement traidores, per tant les pors inicials s’esvaeixen, ja que a mida que anem baixant disminueix progresivament el pendent.

En poc més de mitja hora fem un parcial de 5 quilómetres passant pel Km 35 a Fontmartina (890 m.) amb 4h37’34”. Hi hagut instants segons el Gps d’en Xesc que rodàvem a 4’15- 4’20”/Km, i on hem aprofitat per avançar un parell o tres d’atletes. Tot seguit empalmem de nou amb l’itinerari per on hem pujat al matí. Ara ens toca córrer per un tram de sender més estret on pateixo una rebrincada al tendó d’Aquiles que em fa parar uns segons.

A un ritme més suau continem fins al Km 38 Mosqueroles (461 m.) amb un temps de 4h53’12”. Durant els últims kilómetres ens agafen en Cristobal Colón i l’Ignasi Vila, conegut d’en Xesc i amb qui decidim compartir els darrers instants de la marató. Encara però, ens toca creuar de nou el riu Tordera, que ara porta molt més cabdal. Sort que l’organització ha muntat una corda fixe, per poder creuar el riu ja que l’empenta que du és força superior a les nostres forces, després del desgast de la cursa.

Abans d’entrar a meta s’uneix al grup un cinqué component, es tracta d’un atleta danés en Dan Olesen, a qui li comentem que farem una arribada conjunta. L’entrada a meta amb les mans en alt per part de tot el quintet, resulta molt emotiva i demostra l’alt grau de companyonia que es respira dins del món de les curses de muntanya. Finalment acabo la prova amb un temps total de 5h13’50” entrant en la posición 22ª ex aequo amb els quatre companys, en que representa anar a una mitjana de 8,03Km/h.

A l’arribada m’espero una estona per veure entrar en Jordi, però la mullena i la fredor fa que vagi cap a la dutxa més ràpid de lo habitual. Després hi ha temps de sobra per comentar la jugada amb els diferents amics i companys que ens anem trobant… Pel que fa a la cursa cal dir que el guanyador absolut ha estat en Xavier Valldeoriola amb un temps de 4h24’38” seguit de l’Eduard Barceló en 4h31’05” i d’en Pau Zamora que ha entrat a escasos 30” del segon classificat. En fémines la primera classificada ha estat la Sara Novell amb un temps de 6h38’22”, segona Beatrice Maitre amb 6h39’00” i tercera la Marta Montero amb 6h52’59”. Cal destacar el gran esforç de l’organització que en aquesta primera edició tot i les inclemencies meteorológiques han sabut sobreposar-se als problemes d’última hora, posant el llistó molt alt. El recorregut no té res a envejar a altres maratons de major tradició tant sigui pel nivell técnic, com per la bellesa de l’entorn. Fins l’any vinent!

VIDEO MARATÓ DEL MONTSENY

VIDEO OCISPORT

INFORMACIÓ DE LA MARATÓ

TOTES LES FOTOS DE LA CARRERA

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA

Lluís Planagumà i Grífol.

ULTRA TRAIL SERRA DEL MONTSANT 15/10/11

2011-10-17T00:12:00.004+02:00

ULTRA TRAIL SERRA DEL MONTSANT 15/10/11

Dissabte a les 9h15' del matí sortim de Cornudella del Montsant, per fer un itinerari circular en semiautosuficiencia, el que vol dir que només hi havia avituallaments propiament dits a tres punts, al Km 18 Ulldemolins, Km 56 Cabacés (Dinar) i Km 80 Escala Dei. En aquests punts podies menjar i veure a dojo, però estava prohibit carregar el camelbak amb isotónic, etc, el que va complicar molt la cursa. La resta d'avituallaments eren fonts o bidons on podiem carregar simplement aigua, però sense res mes.

Segons el perfil de l'itineari, els primers 45Km eren molt atlétics, cosa que vaig aprofitar per guanyar temps però amb el risc de pagar-ho més tard. El punt més crític va ser al Km 50 després d'una dura pujada on els quadríceps s'em van deformar a causa de les rampes que estava patint. No tenia ni forces per estirar, estava buit, em faltava gasolina. Volia abandonar però no podia estava perdut dalt de la muntanya. En aquests casos, una veu desconeguda d'un comapny de cursa em va servir per no desistir i vaig començar a fer el descens oblidant-me dels forts dolors.

Així doncs vaig passar els primers 51Km en 7hores, però em temia que els darrers 50Km tardés 14 hores… Una vegada a Cabacés (Dinar) vaig hidratar-me i menjar tot el que vaig poder. En aquest punt intermig podies deixar una bossa amb tots els teus estris que necesitessis per la segona part. A part de canviar-me la samarreta i els mitjons, vaig agafar els bastons per tirar més de braços a les pujades i no castigar tant les cames. Després de 45’ de repós reprenc la marxa, al trot a estones, amb les forces renovades i la mentalitat més fresca.

A partir d’aquí era qüestió de regular les forces i anar sumant kilómetres. Al poble de La Vilella Baixa Km 69.5 s’em va fa de nit, són les 20h i ara cal anar concentrat amb les marques que senyalitzen l’itinerari. Seria un càstig massa gran, tant física com mentalment, perdre el camí. Com és habitual en aquests casos quan es fa fosc, em vaig ajuntar amb un company que portés un ritme semblant, perque el martiri fos menor. Després de 16h46' entrava junt amb en Laure Garcia a la meta de Cornudella del Montsant.

Lluís Planagumà Grífol

IRONMAN DE NIÇA 26/06/2011

2011-07-02T02:27:00.000+02:00

IRONMAN DE NIÇA 26/06/11

Després de viure un cap de setmana per recordar a la Cote d'Azur, participar diumenge a l'Ironman de Niça i ser Finisher per 2º cop, dilluns a la tarda-nit vàrem asisitir a la Heroes Night, (Festa final on es fa l'entrega de premis). Allà, amb els companys de Corredors.cat, vàrem compartir taula i vàremaprofitar per acabar de comentar anecdotes de la prova. De matinada vam fer via cap a BCN.

Després d'haver-me recuperat de l'esforç, només volia agrair-vos les infinites mostres de suport, i en especial el seguiment on-line que heu fet. Llegint els vostres comentaris, es veu que també vàreu compartir emocions des de l'altre cantó de l'ordinador.

Tots els que hem participat, portavem dins nostre un objectiu "Ser Finishers", però també voliem no defraudar els amics, familiars, i companys de claca, que estàven pendents de la nostra evolució i que en més d'un cop ens ha servit per no defallir i seguir concentrats per poder aconseguir-ho.

Finalment, tot ha acabat bé, i tots hem completat el nostre repte amb més o menys sort, però feliços perque el més important és acabar, i no morir en l'intent!

RESUM MINI CRÓNICA:

El sol i la forta calor van ser els protagonistes del dia. A l'aigua bona temperatura i mar en calma. Al sector de natació, cops, patates etc, com és habitual. A la darrera recta d'uns 700 metres em va agafar una especie de flato lateral que m'impedia respirar amb normalitat. Temps final 1h19'02". Només sortir de l'aigua vaig notar un fort dolor a dos dits del peu esquerra, estaven tots amoratats...!

A la bicicleta, sobre el Km 20 hi havia una rampa de 500 metres d'un 10% de desnivell amb un punt màxim d'un 15%. La cosa és posava seria, i el dolor del peu i del tors no afluixaven. Fins el Km 60, es pot dir que va ser el meu calvari personal. Quedava tot un mon i els dolors ja eren molts presents després de nomès 4 hores d'esforç. Els darrers 10Km del Port de l'Ecre (20Km de port), la cosa va millorar i vaig començar a animar-me. A partir d'aquí el sector de bicicleta transitava per un plateau entre els 800 i el 1000 metres d'altitud sota un paisatge rocós i amb vegetació mediterrania. Passat el Km 125 el perfil marcava un fort descens, on vaig aprofitar per incrementar la mitja arribant a Niça després de 6h28'33".

A la transició vaig començar caminant coix, ja que el dolor del peu seguia sent intens i em cremava tota la planta dels peus. Abans de sortir a fer la Marató vaig demanar pel servei de la Creu Roja. Em van dir on era, però vaig decidir provar de correr i parar més tard. Eren les 14h30' i portavem 8 hores de tute. El calvari s'ens venia a sobre, i la canícula estava en el seu màxim esplendor. Vaig sortir conservador a veure que tal em sentia, tenia sensació d'orinar i ... Quan vaig localitzar el WC, em vaig quedar més tranquil, però finalment tampoc vaig parar. L'ambient increible, amb molts catalans cridant pel nom, i donant suport en tot moment.

La clau per poder completar per primera vegada tota la marató corrent en un IM, i només caminant als avituallaments a partir del Km 20, va ser que no van apareixer les famoses rampes ni els dolors musculars. Vaig ser molt regular durant tota la cursa a un ritme aproximat de 5'50/km. El temps parcial de la cursa a peu 4h06'16" i el temps final 12h07'40", quedant en la posició 870/2500 participants. Tot i que el temps final és 6' per sobre el de fa 2 anys a Frankfurt, cal destacar que proporcionalment és millor marca ja que el desnivell positiu al sector de bicicleta a Niça és de 2.200metres quan a Frankfurt només era de 1.000 metres. Segons diuen els experts a Niça representa uns 30' extres en el temps final.

VIDEO RESUM IRONMAN FRANCE NIÇA 2011

Lluís Planagumà i Grífol

MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA'11

2011-06-06T00:43:00.000+02:00

MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA 05/06/11

Aquest any hem anat a la Marató de Muntanya de Berga per animar a tots els atletes que sota una fina pluja han gaudit d'un nova edició d'una de les maratons més dures del panorama nacional. En concret 42Km i 2930m+...! L'organització ens ha proporcionat una Start List amb la que hem esperonat als corredors cridant pel seu nom al pas del Km 15 i del Km 25. Això ens ha servit per combatre el fred que anava calant al estar tant temps parats sota un ambient realment fred i humit per l'època de l'any. Enhorabona a tots els que heu patit d'una autèntica jornada Skyrunner!

Us deixem l'empremta digital de la nostra claca!

FOTOS KM15 I KM25

Lluís Planagumà i Grífol.

53 RALLI DEL CEC D’ESQUI DE MUNTANYA 10/04/11

2011-04-12T18:33:00.156+02:00

53 RALLI DEL CEC D’ESQUI DE MUNTANYA 10/04/11 – VALL DE CONANGLES

Per fi aquest cap de setmana he estrenat la temporada "hivernal" d'esquí de muntanya amb una cursa que des de l'any passat que tenia anotada al calendari, el Ralli del CEC a la Vall de Conangles - Itinerari 3000m+. També hi havia 2 recorreguts més el de 2.000m+ i el de 1.000m+. Dissabte tarda camí de la Vall d’Aran, ja vàig observar a l’alçada de la boca sud del tunel de Viella, que pintaven bastos i que si l’organització no havia modificat el traçat de la prova ens tocaria caminar més del compte.

Ni rastre de neu! Un cop a l’altre cantó del tunel, l’aspecte millorava ostensiblement, però la xafogor a mitja tarda era del tot anormal per l’epoca de l’any. Una vegada instal·lats, ens vàrem apropar a la Sala Polivalent de la Plaça de la Llibertat, on es recollien els dorsals i tenia lloc la xerrada tècnica, amb les explicacions de l’itinerari final. Un cop allà vaig coneixer a l’Enric Martin, la meva parella de cursa, que gràcies a la col.laboració de l’organització del Centre Excursionista de Catalunya ens va posar en contacte per poder competir plegats i formar equip. Això de fer una cursa sense coneixer l’altre company sempre és una incógnita, perque no coneixes el ritme que portarà ni el nivell físic o técnic que té, però des del primer moment i va haver feeling!

Feia quasi 2 temporades que no competia, i vaig tenir l’ocasió de saludar antics companys de curses, controls i gent de l’organització com l’Oriol Montero, en David Palos, en Jonathan Valladares, en Lluis Maria Massó, la Tina Bes, en Carles Valls o en David Mengual entre d’altres. A la reunió es va confirmar el pitjor dels presagis. Calia fer 500 metres de desnivell amb els esquís a la motxila, per falta de neu. El traçat va ser retallat parcialment (Una pujada i una baixada menys).

Degut a l'exagerada calor de l'ultima setmana, l'organització va haver de modificar el recorregut, ja que el gruix de neu fonia a un ritme de 20cm/dia. Impressionant...! L'itinerari final comptava amb 5 pujades i 5 baixades amb un desnivel positiu de 2.650m+. Esquí alpinisme en estat pur: Traçat alpí, dur, técnic i molt exigent, tal com requereix una prova d’aquesta categoría. La nit abans com sempre vaig deixar llest el material obligatori que calia portar. En aquesta ocasió: Jaqueta i pantaló paravent, Casc, Arva, Pala i Sonda, Manta Térmica i Grampons.

L’endemà diana a les 5h, per fer la darrera càrrega d’hidrats. A les 6h15’ amb l’Oriol Montero ens dirigim en cotxe cap a la sortida, al costat del Refugi Hospital de Viella (1.650m), a la Boca Sud del Tunel de Viella. A les 7h15’ del matí sortim amb bambes i els esquis i botes carregats a la motxila, els 80 equips aprox. que fem l’itinerari 3.000 i el 2.000. Els nervis i les pors s’han esvait de cop. Ara toca marcar un ritme alegre que ens permeti passar els dos talls horaris per poder completar tot el recorregut sencer.

En cas d’arribar fora de control, l’organització ha deixat molt clar que no permetrà cap excepció!. En un primer tram, anem trotant tot i el pes de portar els esquís i les botes a l’esquena. Mica en mica el desnivell és més pronunciat i cal regular per no defallir més endavant. Estem a la cua del grup important de la cursa i és questió de no separar-se. El camí està molt humid i cal salvar els tolls i petits rierols que baixen per tot arreu. Al final de la vall, cal remuntar en forma de ziga-zagues guanyant força alçada en poca estona. Hi ha trams de camp a traves molt directes, per herba que es fan molt feixugs.

Sembla que fins ara amb l’Enric portem un ritme molt regular i que ens compenetrem molt bé. La meva intenció serà com a mínim de mantenir-ho fins el final. Després de 57’ fem la primera transició i ens calcem els esquís per primer cop. Ara entrem de pleu en el regne nival…! Les primeres voltes maries costen de fer i noto que les botes em molesten. Està clar que ja no recordava aquests dolors. A mida que anem pujant de cota les vistes són exepcionals.

La meteorologia de moment es manté estable en el vessant sud, però s’intueix que a la cara nord tindrem un temps gris i amb molts nuvols baixos enganxats. Després de 1h39’ arribem el Tuc de Sarrahera de 2.645m. Han estat 1.000 metres de desnivell seguits. La segona transició, la fem prou ràpid. Dobleguem bé les pells, ja que avui patiran de valent amb tants canvis i cap a dins el mono. Un cop inicem el descens saludo en Pere Ollé que ens indica el camí a seguir fins l’Estany Redon.

La sortida és molt dreta, i per un instant s’em belluga quelcom a la panxa. Després dels primers girs un pel dubitatius, a causa de la meva nula inactivitat esquiant tant a pistes com a muntanya, em deixo anar i començo a enllaçar els girs amb més naturalitat. La neu en aquesta primera pala està en condicions óptimes. A mida que ens anem apropant a la cara nord, la boira cada cop és més espessa, ja que estem vorejant la carena pirinenca i l’entrada de suau vent de nord provoca un increment de la nuvolositat.

Un cop a l’Estany Redon que quasi no s’aprecia degut a la boira, toca posar pells de nou per remuntar 380m+ fins el Tuc del Port de Viella a 2.605m d’altitud. La pujada molt franca, es deixa fer i estem força animats. Només tenim un parell o tres d’equips al voltant. Abans d’arribar al cim foquejant, ens trobem amb l’aresta que seguim durant uns metres. Un cop a dalt 2h36’ he pogut saludar en Vicenç Sanchez i en Xavi Gonzalez controls que han passat la nit en alçada, en tendes de campanya.

En el següent descens per la Canal del Port de Viella d’uns 700m - ha calgut estar molt atent, ja que l’escassa visibilitat dificultava poder seguir les banderoles vermelles amb normalitat, tenint que canviar la trajectoria bruscament en algun moment. La neu primavera i totalment tranformada en tot el seu mantell, s’ha deixat esquiar millor del que em pensava, ja que no hi havia canvis sobtats en la qualitat de la neu. Un cop a la cota 1.900m comença la tercera pujada del dia d'uns 500 m+ on en dos moments puntuals hem hagut de pujar a peu per una canal de neu primer i per l’herba més tard. Aquest tram no formava part de l’itinerari original, que s’ha modificat per l’accelerada reducció del mantell nival a causa de l’onada de calor. En aquest tram una pell ja m’ha començat a fer la murga.

Posteriorment hem arribat a un petit coll sota el Tuc de Sarrahera en 4h01’, per desfer en baixada un tram realitzat durant la primera pujada del dia, fins un punt de control on he aprofitat per saludar de nou en Carles Valls, molt a prop de l’Estany de Rius. Aquí ha calgut posar pells de foca de nou ara per un traçat força planer. Poc després, una de les pells m’ha tornat a fer la guitza, i he preferit penjarme-la al coll i avançar amb una, ja que el terreny ho permetia fins arribar al control del tall horari amb 20’ de marge.

Aquí s’han agreujat els meus problemes amb l’adherencia de les pells de foca. Per tant he tirat de cinta americana per poder continuar, ja que estaven molt humides i a la mínima es desenganxaven de l’esquí, tot i posar-ne unes de noves.

Amb tot aixó hem sortit els últims del control 15’ abans del seu tancament. Les dues parelles amb les que estàvem fent la nostra propia cursa, ens han avançat. La resta de corredors han optat per itineraris més populars. Per culminar aquest gran dia d’esquí alpinisme, quedava el darrer obstacle important d’uns 500m+, on destacava la dreta canal que ens portava al Tuc de Conangles de 2.783m. després de 5h01’. A peu de canal un control obligava a pujar uns 250 metres de desnivell amb grampons.

A dalt la vista era excepcional, podent observar l’Aneto, Maladetes, Mulleres a un cantó, i el Parc Nacional d’Aigüestortes –Sant Maurici a l’altre. La forta canal per on hem baixat, estava equipada amb una corda fixa, que hem agafat en més d’una ocasió ja que la neu transformada estava molt relliscosa. Després de fer un curt descens fins el penúltim control, encarem els darrers 50 metres de desnivell en pujada fins el Coll de Conangles. Ja només queda disfrutar d’un llarg descens fins la linia d’arribada on entrem després de 5h58’ i moltes fotos per enmarcar, tancant la classificació de l’itinerari 3000 molt contents i amb molt de mérit.

A la linia d’arribada ens esperava la Montse, la parella de l’Enric, que ha volgut veure-ho de primerà ma. Acabada la cursa cal posar-se les bambes de nou, ja que encara ens toca caminar uns 35’ fins el cotxe on arribem a les 14h. Un cop canviats, anem fins una area de picnic a tocar del Refugi de Conangles on l’organització ha preparat uns entrepans de butifarra, i ha fet l’entrega dels premis així com el sorteig de material. Al final l’acte ha quedat un pel deslluit a causa de la pluja que ha volgut estar present en forma de tempesta.

Des d’aquí felicitar a tota l’organització per l’esforç dut a terme i per traçar un itinerari tant alpí tot i les dificultats dels darrers dies.

CRÓNICA I CLASSIFICACIONS OFICIALS CEC

FOTOS DES DE DINS DE LA CURSA - LLUIS

FOTOS DES DE DINS DE LA CURSA - ENRIC

FOTOS CEDIDES PER ROGER ROVIRA

Lluís Planagumà Grífol.

BATEIG DE FÈMINES A L'AVENC DEL LLEST 03/04/11

2011-04-08T00:04:00.001+02:00

BATEIG DE FÈMINES A L'AVENC DEL LLEST 03/04/11

Diumenge passat dins el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac, la Secció del GERS (Grup de Espeleolegia i Recerca Subterranea) de l'Agrupació Excursionista Muntanya va realitzar un bateig per a no iniciats a l'espeleologia. Les participants que es van iniciar dins el mon de la foscor foren la Pilar, la Carme Sanz, la Justa, i la Teresa Sabadell. L'organitzador fou l'Ignasi Yzaguirre, amb l'ajuda d'en Siscu Rise, l'Angel Donoso, en Pau Sanchez, i la Nuria Zendrera.

La Beth Porcar i un servidor vàrem aprofitar després d'una llarg periple sense trepitjar un avenc, per fer un reciclatge de tots els conceptes dels cursos de l'any anterior. La Marta Tudela, encara amb molesties de la lesió, va preferir no arriscar i es va dedicar a cuidar a les fieres, Bibo, Son i Pruna...! L'experiencia segons van confirmar les implicades, va ser molt profitosa, tot i haver patit més del compte en algun moment puntual.

La Pilar progressava per la corda quasi fent carreres demostrant una gran facilitat en l'aprenentatge. La Carme li anava al darrere, i pujant a la Sala Sardi, també va fer honors a una gran capacitat d'adaptació. La Teresa, va demostrar ser una gran esportista i tenir molta confiança en ella mateixa per estar en un medi desconegut fins el moment. Els nervis, van provocar en la Justa, una baixada de sucre que va comportar una sensació de fatiga generalitzada. Després de picar quelcom es va recuperar i la sortida de l'avenc ja va ser d'una manera molt més fluida.

Lluís Planagumà i Grífol.

MATINAL DE 75, 90,100 KM

2011-04-02T14:15:00.001+02:00

MATINAL DE 75, 90, 100 KM

Ha arribat el bon temps, i avui he decidit tornar a la carretera, després de no tocar la bici en tota la tardor i l'hivern. Com que el tema horari no ha quedat molt clar, he sortit de Sant Andreu pujant per l'Arrabassada fins a Vallvidrera on ens hem trobat a les 9h aproximadament amb l'Albert, en Xavi M., en Dani, en Pau, el Marcos, en Lluís B. i en Ninu.

Hi havia ganes de gresca i hem tornat a Molins de Rei per Sta. Creu d'Olorda. A la baixada en Ninu ha trencat la roda i s'ha hagut de retirar. La resta hem seguit direcció Pallejà, on hem tingut l'agradable sorpresa... de pujar les infernals rampes que porten a Fontpineda 13% mig i en un revolt molt peraltat voltant el 20%. El ronyons han patit de valent! Tot seguit hem creuat l'urbanització per baixar fins a Corbera de Llobregat. En Lluís B. ha decidit tirar cap a casa. Ho tenia a tocar...! A partir d'aquí hem pujat un nou port.

Aquest cop la Creu d'Aregall per la seva vessant més suau. A dalt ens hem recuperat tot prenent un refresc. Després hem baixat cap a Gelida i Martorell a ritme ràpid, i sense afluixar arribem a Molins. L'Albert i jo encara ens quedava l'última cirereta, Sta. Creu de nou per la part més dura, i la veritat és que tot i l'escàs rodatge m'he sentit prou bé alhora d'encarar el port després de tanta inactivitat ciclista. Al Turó d'en Cors hem fet la foto de rigor i ens hem despedit. A mi encara em restava pujar fins el trencall de l'Arrabassada per disfrutar d'un agradable descens fins la ciutat comtal.

En total han sortit 103Km i més de 1.600m+ a una mitja de 24.0Km/h

Lluís Planagumà i Grífol

APERTURA TEMPORADA MAR OBERT'11

2011-04-01T23:39:00.001+02:00

APERTURA TEMPORADA MAR OBERT'11

Divendres 1 d’abril va ser per mi l’inici de temporada en aigues obertes i “tancades”…! A causa de les congestions nasals que pateixo, descarto el tema piscina i l’únic recurs que tinc per entrenar és al mar. Tot i que només queden 2 mesos i mig per l’Ironman de Niça, crec que arribaré a temps per nedar la distancia amb dignitat tot i retràs a nivell de preparació que porto comparat amb els que neden tot l’any.

Ahir a la tarda amb la bonança que feia va decidir tastar l’aigua de la Mar Bella i la veritat és que està fredíssima.

La Beth em va acompanyar i em va ajudar a cordar el neopré. Tampoc van faltar els escarpins, els guants i el gorro de neopré, basic per soportar tanta estona amb el cap sota l’aigua a aquestes alçades de l’any.

En total van caure 1.600 metres en 38’, anant d’espigó a espigó (400m), amb una mar molt calmada i una lleugera corrent. Com que no hi havia cap boia i normalment només nedo girant el cap a la dreta, quan anava mirant mar endins no tenia referencies i a vegades em desviava un pel de la trajectoria, sense seguir una linia recta.

Per rectificar el rumb calia mirar de front l’espigó contrari que semblava molt lluny però que metre a metre s’anava escurçant. Quan girava i tornava en direcció a l’espigó del Restaurant La Oca, era molt més fácil, ja que els edificis del front marítim serveixen de referència. Fins a 6 edificis per contar i tenir referencies del que queda per arribar al final del llarg.

Lluís Planagumà i Grífol

MARATÓ DE MUNTANYA ISLA DEL MERIDIANO'11 - EL HIERRO

2011-03-31T23:30:00.000+02:00

MARATÓ DE MUNTANYA ISLA DEL MERIDIANO – EL HIERRO 05/02/11

L’illa de El Hierro, abans del descobriment d’Amèrica era el punt més occidental del mon, i concretament a la Punta d’Orchilla, és on es va situar el Meridià 0. Ara arrel de la cursa s’ha recuperat el nom amb que es va batejar, “Isla del Meridiano”. La seva extensió de 275 kilómetres quadrats, és 4 vegades més gran que la mida de Formentera i té una població de 10.000 habitants, el que representa tan sols 36 habitants per km/2. El Hierro té 3 municipis Frontera, El Pinar i Valverde (capital), i el seu principal tret caraterístic és la seva abrupta orografia, destacant com a punt culminant el Cim de Malpaso de 1.501 metres. La seva diversitat paisatgística és un dels encants d’aquest racó en mig de l’oceà Atlàntic.

La historia comença arrel de la participació d’en Toni Jofre, amic i company de curses en l’edició anterior, i del bon regust de boca que li va deixar l’experiència. Tot i la important despesa que comporta un viatge d’aquestes característiques, crec que l’esforç ha quedat més que recompensat. Unes mini vacances fora de temporada són com un bàlsam per desconectar del dia a dia.

Així doncs, dijous 3 de febrer junt amb la Beth, prenem pel matí vol direcció a l’aeroport de Tenerife Nord, on fem escala de 3 hores per continuar a la tarda amb un vol de BinterCanaries fins a Valverde (El Hierro). Abans però, quan ens dirigim de nou a embarcar, em trobo amb en Siscu Garrido i en Lluís Roset d’Igualada, amb qui hem coincidit en alguna que altre cursa de muntanya. Durant el curt vol d’escassos 30’ podem observar la esplèndida postal del Teide ben nevat i les illes de la Gomera i La Palma a banda i banda. Al aterrar l’avió sembla que trontolla més del compte, i aquí no val passar-se de frenada ja que la pista és curta i s’acaba al mar...!

Un cop, al familiar aeroport, coincidim a la hora de recollir l’equipatge amb en Miguel Heras i la Nerea Martínez de l’equip Salomon Santiveri. Han estat convidats per l’organització i són el principals candidats a la victòria final en l’edició d’enguany de la marató. Tal com ens va avançar en Juanjo Rodríguez, “alma máter” de la carrera, l’Eladio i l’Isidro estaven esperant l’arribada de diversos atletes per traslladar-nos als nostres respectius allotjaments a Frontera, camp base de la cursa. Els conductors ens porten fins el poble de El Mocanal a 600m s.n.m. a mig camí entre Valverde i Frontera a la part nord de l’illa, on s’allotgen els cracks en una casa de turisme rural.

Nosaltres en principi dormim a l’alberg municipal, però els xófers ens avisen que actualment no està en condicions i que no hi ha aigua calenta. Per tant, serà millor que ho decidim quan vingui en Juanjo un xic més tard. Ens quedem amb el grup d’en Miguel Heras, Nerea Martínez, Alfredo Gil, Manuel Sánchez-Capitán i les respectives senyores, i la Marta Prat, una primera espasa de les curses ultra de llarga distancia, i en Josep la seva parella, que també esperen en Juanjo i amb qui compartim tertúlia durant més d’una hora.

Finalment ens instal·lem en un apartament del costat. La casa fa mesos que està tancada i la humitat dona una sensació de fredor més gran que la que fa al carrer. Després d’anar al centre a fer algunes compres al supermercat, quedem per sopar al Mesón del Norte amb en Juanjo, l’Isabel Gutiérrez, en Toni Arbonés i Sra. i la resta del grupet d’abans. A les 23h30 fem via cap al llit, cansats del viatge, després de diversos cops de cap, tot i la agradable i simpàtica sobretaula on en Juanjo ens explica anècdotes de l’illa.

L’endemà divendres, preferim anar pel nostre compte, ja que els “cracks” tenen sessió de fotos i una entrevista per Canàries TV a Frontera, i més tard volen reconèixer un tram de la cursa. Jo surto a trotar 30’ per provar les noves Asics Trabuco que encara no he estrenat. Més tard, mentre ens dirigim caminant cap a la parada del bus, per anar a Valverde amb la intenció de llogar un cotxe per visitar l’illa, una veïna la Maria Padrón, ens dona la benvinguda a peu de carrer, i comencem una conversa, explicant-li els motius de la nostra estada a l’illa, fins el punt de demanar el seu marit, que ens acompanyi amb cotxe a donar una volta.

Es nota que els residents habituals, estan desitjosos de conèixer cares noves. Des del primer moment que hem posat el peu a terra a El Hierro, hem pogut viure en primera persona el tracte exquisit i acollidor de la seva gent i que ens ha fet sentir com a casa. Està clar, que el ritme de vida aquí, és un món apart i l’ambient que es respira és molt assossegat. En poques hores a l’illa ja hem experimentat diverses mostres altruistes que no ens han passat per alt. Així doncs, en Carlos ens apropa fins al Mirador de la Peña, obra dissenyada per César Manrique, des d’on s’aprecien unes vistes impactants de la Vall del Golfo.

La seva morfologia prové d’un terreny sotmès a un enfonsament parcial d’un cràter volcànic. La meitat de l’illa es desploma de cop cap al mar, mentre que l’altre part presenta una inclinació menys acusada. Amb posterioritat ens acompanyarà fins el poble de Frontera on tenim que anar a recollir els dorsals, passant abans per una cooperativa on ens recomana que comprem l’excel·lent pinya que cultiven en aquesta zona de l’illa.

Un cop al poble de Frontera, voltem pel centre per intentar llogar un cotxe, però el servei està colapsat. No hi ha cotxes disponibles en tota l’illa.

L’allau de visitants amb motiu de la Marató ha desbordat les previsions més optimistes. Increïble! Això és un altre món! La gent funciona a un altre ritme i tothom és molt obert. L’aïllament i la minsa població, fa que encara es trobin les cases obertes de bat a bat, sense cap mena de por a la delinqüència. Aquí no ha arribat l’afany i la voràgine del capitalisme desmesurat. El tipus de terreny volcànic, l’orografia i la llunyania també en tenen gran part de culpa. Fins fa 4-5 anys per accedir a dita població calia superar un port de 1.200 metres de desnivell, ja que no hi havia cap túnel.

Com que volem aprofitar una mica més el dia, decidim fer dit per apropar-nos al nucli de Las Puntas, una urbanització a peu de mar on s’ubica l’Hotel Punta Grande, el més petit del mon. De seguida para un cotxe, aquest cop d’uns atletes que també fan turisme. El paisatge arran de mar és un espectacle. Les ones piquen de valent contra el mur negre de columnes de basalt que forma la costa nord de l’illa. L’hotel enmig d’una espècie d’espigó rep la fúria del gran oceà atlàntic per un costat i dels forts vents del sud per l’altre, sota una constant remor marítima.

L’establiment només dona servei per sopar, tot i així l’amo ens deixa entrar per visitar el menjador; Un autèntic museu ple de matrícules de vaixells, i de tot tipus d’estris d’època del món nàutic; Un amagatall entranyable que no deixarà a ningú indiferent!. Com que la intenció era dinar, i ja és hora parem en l’únic restaurant dels voltants on assaborim uns espaguetis a la marinera, per carregar hidrats i un plat de morena fregida! Per la tarda per fer la digestió, seguim el passeig pedestre d’uns 3 Km que voreja el litoral fins la urbanització de Las Macetas. Es tracta d’una passarel·la de fusta que sorteja el malpaís o camps de lava, amb diferents miradors.

Al acabar tenim la sort de tornar fins a Frontera amb un nou “xófer espontani”..., que ens porta fins l’Ajuntament per recollir el dorsal i escoltar la xerrada técnica. Els més de 600 participants inscrits en la 5ª edició de la Marató del Meridiano, ens dirigim a la sala de juntes on en Juanjo Rodríguez, ens detalla el recorregut, els punts d’avituallament i els trams més delicats tant a nivell tècnic com físic, així com els punts conflictius on la cursa creua la carretera i on cal tenir cura del trànsit rodat. Al finalitzar el briefing, marxem tots en bloc cap a la “Pasta Party”.

L'organització, ha montat el sopar al parking subterrani d’un supermercat, on podem degustar, formatge fumat de El Hierro per untar amb unes torrades, el pertinent plat de macarrons amb carn i tomàquet a dojo i un tiramisú casolà que farà les delícies de tots els assistents, regat amb cervesa i altres refrescs. Ben tips, cadascú va desfilant cap als seus allotjaments per descansar. Una vegada a lloc i després del típic ritual per deixar les coses preparades per l’endemà ens posem a dormir cap a les 23h30’. A les 6h sona el despertador. Toca esmorzar més del compte i hidratar-se bé, per no patir les ditxoses rampes.

A les 7h del matí l’Isabel i en Juanjo ens esperen junt amb els cracks per portar-nos cap a línia de sortida a Frontera. Un cop al poble aprofitem per anar a un bar, per tal que la Beth esmorzi tranquilament doncs ella fa la prova de 27Km i començaran aproximadament sobre les10h del matí.Mica en mica els atletes i el públic es van concentrant a la Plaça de Tigaday on està instal·lada la línia de sortida i arribada. Després de fer les presentacions, un per un i amb passadís inclòs, dels atletes de més renom que avui participen, i d’una breu descripció del seus darrers èxits es dona la sortida a les 8h30’.

Oficialment s’inicia la cursa a 1Km de distancia; Per tant aquest primer tram és neutralitzat pels carrers del poble. Una vegada als afores es dona la sortida real al inici d’una pista forestal, prèvia evacuació de líquids per part de la majoria de participants, tal com l’organització ens havia indicat que podíem fer. La cursa transita per pista ampla sense desnivell durant uns 2 Km per que es pugui estirar el grup de corredors, ja que després enfilem un corriol per terreny costerut on cal anar en fila india.

Per tant surto fort per trotar dins del grup davanter fins un punt on ens indiquen que neix el sender. La principal preocupació que tinc al cap en aquests instants és poder passar el tall del Km 15 al poble de Sabinosa, que és on hi ha la sortida de la prova de 27Km, per no trobar el trànsit d’atletes en la segona pujada forta del dia, on no hi ha quasi espai per avançar...! Això comporta que el ritme que porto sigui superior al d’altres ocasions en carreres amb un perfil altimètric semblant.

El viarany passa per punts on ha calgut recuperar el camí, fent una neteja a consciencia de matolls i arbusts que creixen de forma salvatge. Al cap de poca estona avanço a la Nerea Martínez, principal favorita a la victòria final. Caldrà mantenir-se per davant per poder superar el tall sense tenir que patir la cua de la sortida en massa de 200 atletes. Poc a poc la vaig deixant enrere i segueixo amb pas ferm cap amunt. En un parell d’ocasions travessem la carretera. A mida que anem agafant alçada es van ampliant les vistes panoràmiques, per cert molt espectaculars! A vegades tenim que caminar un pel capcots a causa de la espessa vegetació per on estem passant. La pujada al ser tant directa, obliga a fer el tradicional “Caco” (Caminar-Correr), amb trams caminant ràpid amés de 170 pulsacions i amb trams al trot en funció del pendent. Aquí més o menys tothom va al mateix ritme, i no hi ha massa moviments en la classificació.

Mes tard la cursa transita per pista forestal on destaca un gran contrast cromàtic. De la negror del ferm a la verdor de l’herba que sembla una catifa i que dóna per pensar que estem en un altre indret. En breu comencem a baixar per corriols relliscosos plens de vegetació, amb gran quantitat d’arbusts tipus laurisilva, de baixa alçada però amb molta brancada. Més endavant sortim a una pista en suau descens on es forma un grup de 6-7 atletes, que rodem a un ritme viu. Per una banda penso que vaig massa ràpid i que potser ho pagui més tard; Per l’altre tinc esperances de superar el control de pas.

Arribats a un punt on ja es veu el poble de Sabinosa, comença una forta baixada de nou per sender molt revirada on prefereixo reduir el ritme per no castigar els quàdriceps més del compte. El grup es va disgregant i em quedo pràcticament sol. La resta han tirat més fort. Només m’acompanya en Francisco Marrero, amb qui comentem detalls de l’illa. El terreny està format a trams pel conegut “picón”, roca volcànica feta miques que amb quantitat produeix una sensació semblant al descens per una tartera, però molt més uniforme.

La vista amb el mar de fons, res té a veure amb la visió que tinc quan vaig a entrenar per Collserola. Aquí no hi ha cap tipus de soroll ambiental produït per una gran ciutat, i menys a nivell de contaminació. L’atmosfera és neta i el blau marí de l’oceà s’intercala amb el blanc de l’escuma al picar contra els murs de basalt negre que conformen aquesta part de costa. En poca estona més, entro al poble de Sabinosa Km 15 al cap de 1h38’27” passant el 41è, segons el control de xip parcial. A la plaça hi ha una gran animació, en part gràcies als participants que estan a punt de prendre la sortida a la prova de 27Km, amb qui compartirem la resta de recorregut fins el final.

Una curiositat de la prova és que els kilòmetres van en ordre decreixent així tothom sap el que li queda fins el final sigui de la prova que sigui. Mentre m’hidrato a l’avituallament del poble, amb la mirada intento buscar a la Beth, que deu estar preparada per començar, però no la veig i sense perdre més temps segueixo de nou amunt. Al sortir veig en Miguel Heras que ha abandonat, i no sé que és el que ha passat. De moment, pel que a mi respecte, tot va sobre rodes.

M’he estalviat conviure amb una munió de 200 persones a la immediata pujada de 800 metres de desnivell, que transita per un caminet que ens fa guanyar metres amb celeritat. Quant només portem 1Km de pujada ens avancen al trot els primers participants que han sortit de Sabinosa. Els que fem la Marató pugem caminant per que no és qüestió de malgastar energies. Encara és molt aviat per forçar la màquina. A la reunió informativa ens van avisar que la 3ª pujada del dia que ens porta fins al Cim del Malpaso a 1.501 metres s.n.m., passava factura si un s’havia excedit abans...!

Per tant anem combinant de nou el pas ràpid amb el trot en funció del desnivell. El constant canvi de ritme, a les curses de muntanya, és un dels handicaps pels atletes més avesats a curses d’asfalt o pista, on sempre procuren portar una cadència més regular. Quan estàs enfront d’una dura pujada, el més difícil és valorar el moment en que pots tornar a trotar o quan has d’afluixar de córrer i caminar de nou. Aquesta negociació és clau per no patir un defalliment cap al final de la cursa. Un cop dalt del Mirador de Bascos, l’itinerari continua per un tram de descens entre prats d’herba verda.

A aquesta alçada el nombre de vegetació és menor a causa dels forts vents que castiguen les parts més altes de l’illa. És aquí on destaca un espècie autòctona que és el símbol de El Hierro. Estem parlant de la Sabina, conífera adaptada al rigor dels vents dominants que sembla que sobreviu recargolant-se de dolor!. És al Km 21 on podem disfrutar de la seva presencia. Aquí aprofito per fer-li una instantània al Julián Morcillo, atleta de Toledo, quan intentava fer una fotografia a la Sabina. Aquest petit impàs de temps, ha servit per veure com arribava per darrera la Nerea, que segueix sent la primera dona, fet que m’ha esperonat per intentar seguir-la una estona.

A partir d’aquí la carrera circula per una pista de terra negre, on destaquen alguns pins a peu de la mateixa que ens donen una mica d’ombra. El ritme que porta l’atleta de Pamplona, és molt constant i es deixa fer, no ofega. Passo pel Santuario de Nuestra Sra. de los Reyes (Punt de pelegrinatge de l’illa cada 4 anys) Km 24 en un temps de 2h51’40” classificat en el 42è lloc. Aquí està ubicat un dels copiosos avituallaments; Estic tirant de pinya natural, molt dolça per cert, plàtan i taronja. Estem en un dels punts calents de la cursa, on s’han apropat força locals per animar els atletes.

Només sortir ens trobem a ma esquerra els participants de la prova més curta, la de 18 Km, que estan preparats per sortir a correr. Durant els propers 10 kilòmetres fins el Km 34, cal superar el darrer obstacle important de la carrera; 800 metres més de desnivell per acabar...! És la hora de la veritat i on la cursa posarà a cadascú al seu lloc. El traçat transcorre per pista, per una banda amb trams de “jable”, terra negre dura, i per l’altre per l’anomenat “picón”, sorra volcànica granulada que frena molt el pas i a vegades obliga a caminar.

La clau és mantenir un ritme sostingut, sense alts ni baixos. Això només ho ha permès fer als atletes que s’han regulat bé, doncs ja és molta la càrrega que porten les cames. Ja fa alguns kilòmetres que estic rodant junt amb la Nerea, i l’únic pensament que tinc és poder aguantar al seu costat el màxim de temps. És una molt bona referència a seguir i es caracteritza per ser una excel·lent coneixedora de les seves forces. Per tant, sempre va de menys a més, la millor tàctica en la llarga distancia.

En aquest tram de cursa hi ha atletes de la cursa de 18Km i 27Km, que ens anem avançant mútuament. Una vegada arribem a la Cruz de los Humilladeros Km 28, recordo les paraules d’en Juanjo “D’aquí cap amunt el itinerari pot esdevenir un calvari. Tal com el seu nom indica la muntanya “humilia” al més savi!. El terreny és ple de “picón” i habitualment és on es produeixen els defalliments i les rampes”. Durant els primers compassos ja hem començat a avançar a corredors que anaven per davant i poc a poc hem guanyat posicions. El ferm, és com una espècie de grava solta que cal tractar amb molt de tacte, sense prémer l’accelerador més del compte, ja que tota la musculatura es ressent.

Sobre el Km 30 en una forta pujada, trobem un company estirat a terra enmig de la pista, exhaust intentar calmar les fortes rampes que pateix. Els mals pronòstics s’estan confirmant. Seguim avançant al trot la majoria de l’estona excepte quan la inclinació no ho permet. En Manuel Sánchez-Capitán, que estava lluitant pel podi també s’ha vist afectat, i l’hem passat sense que pogués seguir-nos el ritme. Les forces estan al límit i em noto conats de rampa als isquiotibials i als bessons, procurant que els avisos no es passin de la ratlla...!

El sol que dona de ple a aquestes hores, també en té part de culpa. A punt d’arribar al cim de Malpaso, haig d’afluixar uns instants per que les contractures van a més. Després d’uns minuts d’incertesa puc tornar a contactar amb la Nerea, en una baixada suau. Sembla que la cosa està controlada...! Ja només resten 2 o 3 Km de terreny ondulat iniciar el descens final. El paisatge a aquesta altitud sembla tret de la lluna, amb grans extensions de ferm volcànic i pins separats i sense cap ordre aparents. Les vistes són increibles i ja es veu la costa nord i el poble de Frontera uns 1.200 metres de desnivell més avall. Les primeres passes del descens són al·lucinants. Es tracta d’una baixada molt vertical per “picón” que es converteix en un fre natural ideal pels nostres peus, i que et transporta en certa manera a les tarteres del Pirineu. Un cop passem el Km 37, ens resten uns 1.000 metres de desnivell negatiu.

Ara la vegetació s’ha transformat de cop i ens endinsem de nou en un bosc de laurisilves. La baixada és molt revirada i molt ràpida a la vegada. Cal vigilar, ja que hi ha corbes molt tancades, amb risc de sortir de la traçada. Miro el rellotge i veig que pot ser factible baixar de les 5 hores! Decideixo forçar la màquina i em poso al capdavant d’un grupet de corredors. La Nerea ha quedat enrere, i jo començo a baixar cada cop més fort. En un parell d’ocasions a punt estic de tastar el terra. Per sort, només han estat ensopegades. El descens és divertit però hi ha ganes d’acabar.

A falta de poc més d’un kilòmetre un error de senyalització, em fa dubtar un moment i perdo uns segons i una posició a la classificació. El darrer kilòmetre es fa tot per asfalt; Té un gran pendent i les passes llargues que faig per recuperar la posició provoca una exagerada cremor als peus, que tenen la seva recompensa amb un meritori temps de 5h01’52”. Quasi 5’ més tard entra la Nerea Martínez com a primera classificada femenina amb un temps de 5h06’43”. A l’arribada, a la Plaça de Tigaday després de la foto de rigor amb els cracks, ens esperava una paella popular on mica en mica es van anar afegint tots els participants que finalitzaven la prova.

Gran ambient, comentant les anècdotes de la cursa amb els companys, sota un sol primaveral. Res a envejar a la meteorologia adversa de la Península on gran part del país ha estat afectat per nevades i fred de rigorós hivern.
Al cap d’un parell d’hores vaig anar a rebre la Beth que estava a punt d’acabar la seva participació a la cursa de 27Km i 1.600 metres de desnivell posititu. El temps final emprat va ésser de 6h07’23” quedant classificada en 2ª posició de la seva categoria i la 151ª de la general.

Estava molt contenta per haver completat tota la prova sense cap incidència fent de reportera fotogràfica des de dins de la cursa, per copsar l’entorn salvatge de l’illa i els seus tresors naturals. Més tard, l’organització va fer l’entrega de premis, i va ser aquí on realment la Beth es va assabentar de la seva posició final en la seva categoria, quan la van cridar pels altaveus per que pugés al podi. Un èxit del tot inesperat! Felicitats des d’aquí pel gran resultat! En acabar la festa, ja de nit s’ens va obrir la gana. No sabíem on anar a sopar. Al veure atletes canaris que feien cua en una Pensió anomenada El Guanche, vaig pensar que seria el típic restaurant casolà, i la veritat és que ho varem encertar.

L’endemà amb el cotxe de lloguer, que ens van donar després de la cursa, visitem gran part de l’illa, els seus miradors naturals, els pobles, etc... Coincidim amb en Jose Ramon Ortiz, segon classificat de la marató, en un parell de lloc obligats de visita i ens fem una foto de record. També aprofitem per tastar les aigües de l'Atlàntic, fent-nos un bany en ple més de febrer a la Cala del Tacorón, al sur de l’illa, al Mar de las Calmas. Tot un luxe per l’època de l’any. A La Restinga, poble pesquer, on coincidim amb el David i la Rosa Marrero que també volen dinar quelcom. Sortint del restaurant ens tornem a creuar amb el cracks i en Toni Arbonès i familia amb qui també hem compartit alguna estona aquests dies.

A la tarda nit aprofitem per visitar als nostres veins Maria i Carlos que tant amablement ens van ajudar. Dilluns acabem de fer la darrera volta visitant el Pozo de las Calcosas sota una mar molt brava i la Platja del Verodal, un altre meravella natural que està a l’oest de l’illa. Abans de marxar ens acomiadem d’en Juanjo Rodríguez al mateix aeroport i amb cara de pena desfem el camí cap a Barcelona, esperant tornar un altre any per aquests paratges!

Resum crónica:

Experiència única i irrepetible el dissabte 5 de febrer a l’illa de El Hierro. A la petita localitat de Frontera es va celebrar la V Marató del Meridiano amb 42 Km i 5.000 metres de desnivell acumulat. Per sorpresa meva 18è de la general amb un temps de 5h01’52” a 7’10”/km i 8è del meu grup d’edat (M40).Rodant des del Km 21 fins el 37 amb la Nerea Martínez, atleta de reconeguda solvència internacional (1ª a la Cavalls del Vent’10, 1ª a la Transvulcania’10 i 2ª a l’Ultra Trail del Montblanc’10), que va finalitzar la cursa 1ª en fèmines, i que vaig deixar enrere a la darrera baixada de més de 1.000 metres de desnivell en 5 Km.

Un luxe, el poder disfrutar d’unes vistes impressionants, d’un recorregut exquisit i d’un tracte meravellós per part de tota l’organització. Una prova que estar cridada a ser, si ja no ho és, una clàssica dins el panorama nacional de maratons de muntanya. Com anécdotes curioses cal dir que l’illa ostenta un record Guiness amb l’hotel més petit del món amb només 4 habitacions, que només hi ha un semàfor útil que regula el trànsit en un tunel d’un carril i que no disposa de cap sala de cinema. És un petit paradís verge, lluny d’esser explotat.

Lluís Planagumà i Grífol.

CLASSIFICACIONS:

GENERAL MARATÓ 42KM

PARCIALS MARATÓ 42KM

GENERAL CURSA 27KM

PARCIALS CURSA 27KM

GENERAL CURSA 18KM

VIDEOS:

VIDEO RESUM VKS 6'

VIDEO RESUM TELECANARIAS

VIDEO RESUM TELEVISION ESPANYOLA 1'

VIDEO RESUM MACARONESIA SPORT 12'

LA CURSA EN FOTOGRAMES

MARATO DE BARCELONA'11

2011-03-10T18:36:00.036+01:00

MARATO DE BARCELONA’11 06/03/2011

Aquest any la preparació per la Marató de Barcelona del 6 de març, ha vingut marcada a títol particular per una cita previa, la Marató de Muntanya de El Hierro el 5 de Febrer, just un mes abans. Aquest fet ha comportat un entrenament un pel irregular durant el darrer mes, a causa de la fatiga muscular i d’una sensació física i mental de baixada de forma o de falta de xispa. Molta part de culpa l’ha tingut a 15 dies vista, una forta bronquitis que m’ha deixat seqüeles respiratories de les que m’ha costat molt de fer net.

A nivell de kilometratge, sempre m’he caracteritzat per ser un atleta que no acumula grans distancies mensuals ni molts dies de correr. Aquest any però hi ha un tret diferencial, que és haver incorporat un dia a la setmana series amb els companys de Can Dragó. Això s'ha traduit en una evolució molt favorable en els registres de totes les curses que he realitzat millorant les marques en 10.000m.(38’04”) i Mitja Marató (1:23’36”). Els kilómetres d’entrenament amb curses incloses durants el mesos previs han estat els següents: Oct’10 136Km; Nov’10 140Km; Des’10 146Km; Gen’11 216Km; Feb’11 166Km el que representa una mitja setmanal de 40 kilómetres repartits entre 3 i 4 dies d’entrenament.

El divendres abans de la prova, hem fet a El Prat de Llobregat el tradicional dinar de germanor entre maratonians i exmaratonians de l’Agrupació Sant Jordi. Tot un clàssic per carregar energies abans de la Marató. És l’excusa perfecte per fer un bon àpat amb bona companyia, explicant i recordant les mil i una anécdotes de les anteriors edicions, així com dels nostres objectius de cara a la cursa de diumenge. Aquest any hem anat a un restaurant galleg, seguint el consells d’en Jeroni Murillo que és qui ha fet la reserva, i la veritat és que no ha defraudat! L’entrecot s’ha emportat el primer premi; Algú ho havia de dir…! Mica en mica ens hem anat despedint desitjant-nos sort, i més tard un reduit nombre de comensals (3) hem anat a la fira del corredors a recollir el dorsal. La resta (7) aquest any no han fet la cursa per motius diversos.

Diumenge a les 7h30’ quedem a les escales de les torres bessones de l’Avinguda de Maria Crisitina per fer la foto oficial del club Catalunyacaixa, que s’estrena aquest any en Marató amb una participació de 20 atletes aproximadament. Més tard cadascú s’ha incorporat al calaix de sortida que li pertoca, segons la marca que té previst fer. Tot i que els precedents de les dues darreres setmanes no eren massa motivadors, he sortit amb l'intenció de fer Sub 3h amb l'inestimable companyia de molts atletes de Corredors.cat, capitanejats per en Jordi Girona "Curat", que ha estat el responsable de portar el grup. Des de bon principi ja he vist que hauria de parar en algún moment o altre, per evacuar líquids ja que la cosa apretava més del compte. El ritme marcat es podia seguir però tampoc sabia fins quan... Els problemes respiratoris aviat han quedat oblidats i la cosa pintava bé!

A partir del Km 8 ha aparegut en Dionís Hidalgo company de club i hem rodat molta estona junts. Passaven els kilómetres i el grup anava al ritme previst. A l'alçada de la Meridiana he pogut saludar a en Marc Gómez, en Juanjo Jiménez i en Jordi Florensa que també rodaven a molt bon ritme així com a la barqueta Sub 3h10' dels Correcats. Al pas per la mitja 1h30'02", la cosa funcionava bé, però tampoc es podien tirar cohets. Només quedava fer el mateix però un mica més ràpid...! No em veia fent 20 Km més lluitant entre parar o no parar per orinar.

Finalment sobre el Km 26 no hi hagut més remei, perdent l'estela del grup. Aquests 30-40" potser han estat vitals pel resultat final, ja que no he pogut conectar més amb el gruix del grup d'en "Curat". Només he pogut ajuntar-me amb un grupet on hi anava en "Manolo M", "Dani" i "Calvino" que mica en mica s'anaven despenjant de la resta. El pas per Les Glories crec que ha estat el més emotiu en el meu cas sobretot al girar Diagonal avall...! L’aglomeració de gent i l’animació era impressionant i la marató es trobava en un punt de maduresa que qualsevol cosa et feia aflorar sentiments amagats o posar la pell de gallina…!

A l'alçada del Km 30 la "Kasumei" s'ha afegit al grup per fer-nos de llebre, i la veritat és que molta culpa del temps final ha estat gràcies a ella. Ha tirat del grupet i m'ha servit per no relaxar-me en cap moment. Portava un rétol penjat a l’esquena o deia “Si t’enganxes al meu cul, aquest any no veus el mur”, i la veritat és que el tram més dur s’ha deixat fer millor que altres anys. La calor en aquesta part m'ha fet patir bastant i a vegades em notava amb la gola ben seca. El problema ha estat que no he volgut prendre isotónic fins els darrers 10 kilómetres, per evitar problemes intestinals i quan he volgut no he atinat a trobar les ampolles en el lloc adequat...! Anava al límit i ja veia que la cosa s'escaparia per poc.

Així i tot, he intentat mantenir el ritme, però les cames ja estaven molt carregades i les pujades del Paralel i de la Ronda Sant Pau s'han fet eternes! Pel carrer Sepúlveda he apretat i ja no era capaç ni de mirar al públic que animava amb força. Ofegat i amb les pulsacions a tope he passat pel Km 42 en 2h59'49". L'imatge final de la recta d'entrada l'he fet amb més pena que gloria arribant a meta en 3:00"39" sense forces ni per alçar els braços.

Només creuar la linia d'arribada, els serveis de la Creu Roja m'han hagut d'arreplegar i m'han portat en llitera a l'hospital de campanya on he estat gairebé 1 hora a base de suero a causa de la forta deshidratació patida. Allà he viscut un moment una mica cómic tret de qualsevol película d’en Santiago Segura; Mentre estava a la llitera, relaxat amb una ma amb suero i l’altre amb una especie de didal per veure la capacitat d’oxigen màxima, una forta rampa em sacseja el bessó, tenint que demanar ajuda a crits perque no podia aguantar el fort dolor. S'incia una lluita d’egos! Per una banda, jo vull incorporar-me per estirar el tendó mentre que per l’altre la voluntaria de la Creu Roja només fa que repetir-me que no em mogui el més mínim. Finalment, els hi haig de dir com tenen que fer-me els estiraments perque en un principi ningú atina com fer-ho per calmar-me.

Després de recuperar-me he anat a recollir la medalla, però ja no he tingut l'oportunitat de saludar els companys de barqueta, així com la resta de companys de Catalunyacaixa.

Des d'aquí felicitar a tots els que heu aconseguit el vostre repte, especialment als que s'estrenaven en la distancia i que a partir d'ara ja podràn dir ben alt que ja són Maratonians, i als que no també pel vostre esforç! I agraïr a tots els Voluntaris, Creu Roja, i Associacions que col·laboren en la Marató per la gran feina feta.

Els temps de pas han estat els seguents:

Km 5 21'41"; Km 10 21'08"; Km 15 21'21"; Km 20 21'16"; Mitja 1h30'02" Km 25 20'51"; Parada Técnica... Km 30 21'26"; Km 35 21'29"; Km 40 22'15"; Final 9'13"

1ª Mitja 1:30'02" ; 2ª Mitja 1:30'37"

Temps Final 3:00'39" Millor Marca Personal

CLASSIFICACIÓ GENERAL

CAPACITAT VO2MAX

Videos:

L'ALTRE CARA DE LA MARATÓ - EL MUNDO DEPORTIVO

Lluís Planagumà i Grífol

MITJA MARATÓ DE BARCELONA 30/01/11

2011-02-02T19:21:00.001+01:00

MITJA MARATÓ DE BARCELONA 30/01/11

Després de les darreres tirades llargues per acumular kilómetres, com a preparació per la Marató de Muntanya de El Hierro, i de l‘important treball, encara que sigui d’un dia de series, amb els companys de Can Dragó tocava veure l’evolució de l’entrenament en la distancia de Mitja Marató. La cursa escollida, la mitja de Barcelona, on fins ara tenia la meva millor marca personal en 1h26’12” l’any 2009. El dorsal assignat el 699.

Les sensacions prèvies, eren que podia millorar el cronòmetre ostensiblement, però mai saps com respondrà el cos el dia de la carrera, per tant sempre hi ha un cert risc a creure que pots estar per sota d’un temps determinat, però cada cursa és diferent i no saps mai quines sorpreses et poc deparar...! De camí cap a l’Arc de Triomf, em trobo al metro amb un Correcat, en Jordi Girona “Curat”, amb qui comentem la jugada. Diu que sortirà amb la barqueta de Sub 1h26’, jo aniré per sensacions...!

Mentre vaig al guardarroba em trobo amb en “Chute” i alguns companys de CatalunyaCaixa com en Marc Gómez, en Joan Antoni Monferrer, o en Xavier Espada entre d’altres! També coincideixo amb la Rosa Navarro, en una cafeteria buscant un servei lliure per fer passar els nervis intestinals...! Abans d’entrar al calaix de Sub 1h25’, puc saludar a diversos Correcats més, com la “Kasumei”. A peu de sortida coincideixo amb un company de club en Juanjo Jiménez, que també vol millorar marca personal.

Es dona la sortida i comencen a caure espurnes de pluja, esperem que només sigui això...! Sortint tant endavant sempre et deixes portar pel gran grup i fa que vagis a un ritme més accelerat del normal, però aquest cop m’he proposat fer-ho a consciencia per no desgastar més forces del compte. Així doncs faig els primers 5Km en 19’53”, a un ritme molt regular passant entre 3’57” el kilómetre més ràpìd i 4’01”. A l’alçada del Km 3 m’afegeixo fins el Km 8 aproximadament amb un grupet entre els que hi ha en Oscar Parera company d’entrenament. Com que porta un ritme massa alt per mi, decideixo afluixar una mica i reservar per més tard. Abans de passar per l’Arc de Triomf comença a ploure i reso perque no vagi a més...! El parcial dels següents 5Km és de 19’54” i l’acumulat al Km 10 és de 39’47”, per primer cop baixo de 40’ en un 10.000 d’una mitja marató.

La cosa va bé però la pluja cada cop és més intensa i molesta i l’ambient és més fred. Ara cal mantenir el ritme de creuer que portem i esperar que la cosa no es torci. Si puc aguantar aquest ritme tota l’estona l’éxit està assegurat. Quan passo aprop del Forum para de ploure encara que ja estem ben remullats. El tercer parcial de 5Km marco 20’01” pràcticament igual que els anteriors i passo amb 59’48” el Km 15. Això promet i ja només queda el compte enrera. Com que he regulat bé em sento amb forces per apretar en el darrer tram de cursa. Sobre el Km 17 m’avança en “Curat” que va de menys a més. L’intento seguir l’estela però m’és impossible, encara que em dona empenta per rodar un pel més fort marcant un darrer parcial de 5Km amb 19’49”, el més ràpid de tots i el pas pel Km 20 el faig amb 1h19’36”. El Km 21 i els 97 metres restants, els passo en 4’00” exactes arribant a meta en 1h23’36”.

Resumint, gran dia i Millor Marca Personal 1h23’36” a 3’58”/Km, millorant en més 2’30” l’anterior marca. Les sensacions molt bones durant tota la cursa, encara que aquest cop m’he buidat i no he deixat re en el tinter...! Molt content de com ha transcorregut la cursa mantenint sempre u ritme molt constant i apretant el darrer kilómetre a 3’40”.

CLASSIFICACIÓ MITJA MARATÓ BCN'11

Lluís Planagumà i Grífol

MATINAL SKYRUNNER PER CORRIOLS DE COLLSEROLA 15/01/11

2011-01-26T23:55:00.005+01:00

MATINAL SKYRUNNER PER CORRIOLS DE COLLSEROLA 15/01/11

Tal i com haviem quedat fa 15 dies, avui tocava fer una tirada llarga en el meu terreny preferit, sobretot perque és el lloc on habitualment entreno, per proximitat al meu domicili i perque costa imaginar un entorn tant salvatge a tocar de Barcelona. Collserola és un caixa de sorpreses. Sempre hi ha racons nous per descobrir i particularment disfruto donant a coneixer aquesta meravella forestal. A l’hora convinguda 8h30’ ens hem reunit al parking del Velódrom d’Horta (150 m s.n.m.), 7 skyrunners amb ganes de castigar el físic. El grup estava format pels Jordi’s Team (Marti, Garcia, Cols i Martinez (Rami)), en Manuel Tamayo, en Toni Jofre i en Lluís Planagumà.

El dia s’aixecat radiant i amb bona temperatura. Després abillar-nos com toca, surtim passant per davant del Parc del Laberint tot xerrant. Això, durarà ben poc ja que, de sobte enfilem la primera rampa que ens farà treuren’s la son de cop! Per corriol costerut i técnic seguim el GR-6 fins el Turó de Valldaura. Es tracta d’una pujada d’uns 270 metres en 2 Kilómetres de recorregut que ens farà esbufegar de valent. La consigna del dia és clara: Alergia a la pista forestal i prohibit pujar caminant cap trialera…! I la veritat és que el recorregut preparat és un auténtic trencacames, a l’abast només dels més avessats en aquest tipus de terrenys!

Un cop a dalt del Turó de Valldaura (420m. s.n.m) en un temps de16’02”, on hi ha una torre de guaita, parem per contemplar la panoràmica de la ciutat per un cantó i Montserrat i Sant Llorenç del Munt per un altre. Al fons s’observa també el Pirineu nevat. A continuació, seguim la marxa per un estret sender carener on toca esquivar la densa vegetació, que amb posterioritat repetirem, fins una cruilla anomenada el Pas del Rei a 408m. s.n.m.

A partir d’aquí iniciem descens per un corriol que ens porta a la vessant nord de Collserola, molt més humida i obaga i amb una vegetació molt més exhuberant. Més endavant i sempre de baixada, enllaçem amb una forta trialera, on cal vigilar per no patir una torta de peu, a causa del pendent i la rugositat del ferm, i que ens portarà fins a l’ermita de Sant Medir, un dels punts emblemàtics del Parc Natural. A la font, aprofitem un instant per omplir bidons.

Després prosseguim per pista en direcció Can Borrell, durant 1 Km aproximadament, per desviar-nos del camí principal i remuntar un viarany encaixonat on guanyem uns 100 metres de desnivell, trotant de nou pel GR-6 però ara en sentit invers, fins una cruilla de senders (32’32”). En aquest punt girem a l’esquerra pe rdisfrutar d’un descens ràpid i cómode durant 2 Km al llarg d’un corriol carecer que travessa tota la Serra de Sant Medir fins a sortir al Coll de la Torrefera a 171m. s.n.m. (41’10”). Una vegada ens reagrupem, a ritme més tranquil ens dirigim per pista fins a Can Borell, típica masia i conegut restaurant de la Serra de Collserola.

A partir d’aquí, per no patir picors i símptomes típics d’una erupció per culpa d’un excés de pista, improviso itinerari que feia temps que no trepitjava agafant trencall a l’alçada de Sant Adjutori, per transitar per un camí estret amb nula concurrencia de bicicletas i altres especies…En poca estona ens endinsem al Pantà de Can Borell i seguim direcció Sant Medir per un sender que cada cop està més perdut, fins que ja no es pot avançar a causa de la verdissa.

Les nevades de l’any passat han fet molt de mal a les pinedes i aquí tampoc és una execpció! Per tant, ens toca seguir el “Senglar Trail” fent un camp a través, durant uns 10’ apartant branques i caminant la majoria del temps mig ajupits fins a topar-nos amb una altre viarany, per cert “verge”, ja que no recordo haver pasta mai! Aviat arribem a un encreuament, que ja m’és familiar. Es tracta d’un sender que baixa del Viaducte de Can Ribes i que porta fins a Can Gener, que és cap on fem via. Molt aprop de la finca, parem a l’auténtica Font de Sant Medir o Can Gener, plena de molsa. Es tracta d’un racó idíl·lic a tocar de Barcelona.

Passat això retornem de nou a Sant Medir a 200m s.n.m. (1h18’55”), per un altre camí. Ens hidratem a la font i ens mentalitzem per afrontar una doble trialera que ens farà guanyar 230 metres de desnivell en molt poc espai (1 Km i escaig). Pels atletes que mai han fet la Marató de Muntanya Zegama-Aizkorri, els hi comento que si fan una de les dos rampes corrent, ja estan doctorats per correr maratons alpines d’aquest nivell! El terreny és molt técnic i no dona un respir en cap moment! És una de les trialeres test per excelencia dels meus entrenos. En total un pel més de 10’ “cremant pota” i al límit de pulsacions. A dalt, ens reunim tots al Turó de la Magarola a 430m s.n.m. (1h29’09”) amb unes vistes immillorables de la ciutat.

Instants després reprenem la marxa cap al Turó de Valldaura sense quasi perdre alçada, per baixar per un nou sender humid i relliscós que ens porta fins el Forat del Vent o Portell de Valldaura. Des d’aquest punt fem un petit tram de pista fins una corba molt marcada cap a l’esquerra on iniciem un llarg descens per corriol de més de 3Km, per la Serra d’en Gatell fins a sortir prop de la Font dels Caçadors (1h44’32”), formant un grupet de 4 (Jordi Marti, Toni, Lluís i en Rami), a un ritme de 3’50” segons marca el Garmin d’aquest últim. En Jordi Garcia, en Tamayo i en Jordi Cols configuren el segon escamot.

Una vegada a la pista, remuntem uns 80 metres de cota passant molt aprop del Turó de l’Ermità. Després rodem durant un petit tram per un sender paralel a la pista, i girem a l’esquerra per xalar de valent en un altre tram trialer on cal extremar la prudencia a causa de la humitat del terreny. Al final d’aquest passadís natural arribem a l’area recreativa de Can Coll (1h58’28”), on aprofitem de nou per omplir bidons a la font. En Jordi Cols va un xic més lent a causa del fort refredat que arrosega de fa dies. Ha vingut a fer neteja, però potser massa i tot…!

Dubta si seguir o no, vist el que queda, però estem a tocar de Cerdanyola i més endavant pot tenir més opcions per no fer tot el recorregut sencer. Per tant, decidim continuar i pujar el Puig de la Guardia a 199m s.n.m. (2h06’30”), una nova torre de guaita que es troba sobre l’urbanització Montflorit i des d’on s’observa gran part del Vallés Oriental. Tot seguit baixem per un altre corriol fins la pista que porta de Can Coll a Can Codina, però sense arribar a aquesta última finca. Anem agafant petits trams de viaranys entre la Serra d’en Masriera i la Serra de Na Joana per evitar la pista, i donar un caire més intens i divertit a la sortida. En alguns instans en Rami aprofita per filmar en marxa amb la càmara de video alguns trams espectaculars. El fet de correr tanta estona envoltat de massa forestal, arriba a donar la sensació de no saber a on estàs realment, i d’haver perdut el nord. També cal dir que el ferm inestable de les trialeres obliga a tothom a estar més atent i no permet relaxació alguna produint a la llarga un major desgast físic.

El tram que va de Can Catà fins a Sant Iscle de les Feixes i posteriorment a Can Lloses, és el que comporta major estona seguida corrent per pista de tota la jornada (1,5 Km). Ara toca una nova pujada d’uns 150 m de desnivell però més suau, ja que és més progressiva seguint el Torrent de San Iscle per on passa en GR-92 fins la font de Can Ferrer on parem un moment a menjar una barreta. En poca estona sortim a la pista des d’on divisem de nou Barcelona. En aquest punt en Jordi Cols prefereix aturar-se i esperar-nos durant uns 20’ fins que tornem de fer la darrera sorpresa del dia.

Al peu del Coll de la Ventosa es troba el Turó d’en Segarra a 328m s.n.m. (Km 27) muntanya que rodejem passant per la font Santa Eulalia, per després encarar al trot sense descans fins a dalt (2h59’07”), on arribem al límit de les nostres forces. Baixem pel dret i en poc estem ja estem de nou amb en Jordi, que sembla que s’ha recuperat! Abans de baixar direcció al Velódrom, cal pujar l’últim repetjó conegut com el Matamatxos, on en Jordi Martí treu a relluir el seus “pernils” per arribar primer! El cansanci comença a fer estralls, i ara és en Toni qui s’ha desfondat agafant una “pàjara”, per culpa d’una mala alimentació segons va comentar a posteriori.

El darrer descens del dia el fem per la font de la Senyora o la Marquesa, on en Tamayo que mai en té prou fa camí pel seu compte, i decideix tirar cap amunt. Després d’esperar-lo, decideix retrocedir i ja tots junts de nou acabem l’entrenament després de 32Km, 1.700 metres positius i 3h19’ d’esforç continuat a una mitja de 9,2Km/h. El temps total invertit amb parades incloses ha estat de 5hores en total. Cal destacar, la capacitat de patiment, d’en Jordi Garcia, que ha suportat el dolor d’una lesió al tibial, fent honor al seu alies Yakman, l’home que s’ho carrega tot a l’esquena! Al final, fem una foto de familia i quedem que aviat ens tornarem a veure!

VIDEO A CÀRREC D'EN JORDI MARTINEZ "RAMI"

Lluís Planagumà i Grífol

MATINAL SKYRUNNER PER MONTSERRAT 02/01/2011

2011-01-02T23:01:00.003+01:00

MATINAL SKYRUNNER PER MONTSERRAT 02/01/2011

Per encetar l’any amb empenta, avui gran matinal skyrunner per Montserrat amb guies de luxe com en José Manuel Granadero i en Xavier Herrera. Cracks de renom!. Sortim del poble de El Bruc a les 8h15’ un grupet de 8 skyrunners en direcció a la Coma dels Naps per remuntar tot seguit un barranc dels que et fan “cremar pota”. Després tram curt i técnic de baixada, amb corda opcional. En aquest sector ens fan companyia les habituals cabres montserratines.

A continuació fem via cap al Cim del Montgrós amb amplies panoràmiques de Sant Jeroni i els seus voltants. Un cop a dalt, nou descens per relliscós i encaixonat sender de petit recorregut fins el barranc del Migdia per pujar la Canal del mateix nom. En aquest punt portem 830 metres + en 6 Km! Ara toca canviar de vessant; Iniciem descens cap a la cara nord de Montserrat, per canal amb molts desprendiments de roca que dificulten el nostre pas. Aviat arribem al GR que seguim fins a Sta Cecilia, on comença la darrera pujada forta del dia, la Canal de Sant Jeroni, que posarà a cadascú al lloc que li pertoca.

Una vegada a dalt, passem una estona esperant al Jordi Garcia que sembla que s’ha despistat de la ruta, fins que en Jordi Martí ha anat a rescatar-lo. Aquest petit incident ha fet renunciar a la pujada a Sant Jeroni per temes d’horaris familiars…! A partir d’aquí l’itinerari és de baixada, pel Camí dels Francesos. Es tracta d’un descens molt técnic, directe i amb revolts traidors. El ritme marcat és fort i ens posa els reflexes al límit fins el punt de patir dos aterrisades però sense conseqüencies. Un cop a Can Jorba retornem per pista fins a El Bruc.

En total 14Km i 1.386 metres positius en 2h08’ en moviment, el que representa una mitja de 6,6Km/h. Per acabar el matí, esmozem amb en Tamayo, on fem petar la xerrada de batalletes varies…!

CURSA DELS NASSOS'10

2010-12-31T23:27:00.002+01:00

CURSA DELS NASSOS'10 - 10KM

Avui Millor Marca Personal!

Des del gener'09 que no corria un 10.000 metres en condicions. En aquella ocasió va ser a la Cursa de Sant Antoni, per rebaixar el cronómetre fins els 39'04" que encara a dia d'avui tenia com a millor registre. Normalment corro poques curses i menys tant explosives com una de 10 Kilómetres. Després de més d'un any i mig vaig tornar, per correr els 10 Km de Manresa amb un temps de 40'38" tot i que el perfil no era massa favorable per fer marca. La darrera tardor he entrenat fent series amb els companys de Can Dragó i creia que podria rebaixar la marca, però això s'havia d'acreditar el dia de la cursa!

Finalment, avui he fet la Cursa dels Nassos i el temps emprat ha estat de 38'04". Ja tocava encara que hagués pogut baixar de 38'. Els parcials han estat 3'38", 3'50", 3'49", 3'56", 3'58" (Km 5 19'10), 3'48", 3'53", 3'52", 3'46", 3'33" (Km 10 18'55"). A 3'49"/km de mitja. La veritat, és que vist com he acabat de sencer, podria haver rebaixat més, però els Km 4 i 5 he afluixat no fos cas que més tard acabés demanant l'hora... A partir del Km 7, ja he vist que havia regulat bé i només he fet que avançar atletes. Una bona noticia per acabar l'any 2010!

Des d'aquí aprofito per felicitar a la Rosa Navarro, que ha marcat 38'59" entrant en 16ª posició general en fémines.

PEDALS DE LAVA - LANZAROTE

2010-12-26T23:11:00.026+01:00

PEDALS DE LAVA – LANZAROTE 29-11/04-12/2010

Pedals de Lava, és una ruta en bicicleta de muntanya creada l’any 2007 que recorre 247 kilómetres al voltant de l’illa de Lanzarote (Canaries) i que consta d’uns 3.500 metres de desnivell positiu. L’illa, està declarada Reserva de la Bioesfera.

Segons l’organització es recomana fer la travessa en 5 etapes, per poder disfrutar també dels diferents punts d’interés turístics per la qual passa, el que representa una mitjana de 50 kilómetres diaris.

L’itinerari recorre gran part del litoral de l’illa de Lanzarote amb l’excepció del Parc Nacional de Timanfaya que ens obliga a vorejar-la cap a l’interior, i la petita illa de La Graciosa. La cota màxima és de 620 metres a las Peñas del Chache. L’arxipèlag Chinijo, Lanzarote i Fuerteventura, per aquest ordre són les illes més orientals de Les Canaries, el que comporta una vegatació semidesértica, degut a la proximitat del Sàhara i a que l’influencia dels vents alisis no tenen tant recorregut marítim, el que provoca una menor pluviometria.

La travessa destaca per la seva diversitat de paisatges, que fa que cada etapa tingui un atractiu especial. Una ruta excepcional pel seus grans constrastos cromàtics, passant dels negres dels camps de lava als blancs de la sorra o la sal de les salines, del vermell de les muntanyes de foc del Parc Nacional de Timanfaya als ocres de la “Montaña Amarilla”, o del verd de les tabaibes (flora autóctona) al blau intens de l’oceà Atlàntic.En Màxim Biela i en Chema són els responsables de la ruta.

Amb ells via e-mail vàrem reservar les dates d’una nova aventura, així com el lloguer de les bicicletes. També existeix l’opció de fer la travessa sense tenir que carregar l’equipatge, però vàrem preferir no renunciar a la nostra filosofia cicloturista. El pack compren 6 nits (3 en règim de mitja pensió i 3 només d’allotjament) i 5 dies de ruta. Així doncs, el dilluns 29 de novembre, en plena onada de fred i temporal de pluja, neu i vent a tota la Península, prenem al matí vol directe a Arrecife (Lanzarote).

Les Illes Canaries estan en alerta taronja; S’han anulat les clases escolars per culpa de la meteorología adversa, i el transit aeri i marítim ha estat cancelat en les illes més occidentals. Per sort, Lanzarote escapa de l’intesitat del temporal, i el comandant de l’avió comenta que viatjarem a només 700 km/h per evitar problemes amb les turbulencies i el fort vent en contra. Un cop a l’Aeroport de Guacimeta (Arrecife), un microbús ens recull i ens dirigim a Puerto del Carmen a uns 5 Km de distancia, on passarem la primera nit.

Estem allotjats a l’Aparthotel Costa Mar, un complexe d’apartaments a tocar de la Platja de los Pocillos. La temperatura és bona i plou tímidament, però recorda als típics dies de tormenta de finals d’agost. Més tard, ens trobem amb en Chema i en Màxim, que ens faciliten tota la documentació necesaria (Un mapa, el roadbook, amb controls de pas obligatoris i el seu suport per la bicicleta); Així com unes ulleres de sol, uns mitjons i uns maniguets afelpats.

Ens proporcionen les bicicletes tal i com vàrem quedar: Amb portapaquets, i una amb pedals automàtics i l’altre amb convecionals. Les BTT són de la marca Ghost, molt noves, amb suspensió davantera i frens de disc, però un pel pesades pel meu gust…! Després del sopar i de l’espectacle de fútbol (5-0), marxem a dormir amb una mar molt alterada i amb ràfegues de vent molt fort.

ETAPA 1 PUERTO DEL CARMEN – ORZOLA – LA GRACIOSA 65Km; 375m +; 4h38’ Reals; 14.0Kmh; (ETAPA CONTRARELLOTGE)

De matinada la tempesta de pluja i vent, ens fa pensar que patirem… A les 7h ens llevem i ens adonem que el dia s’aixeca millor de l’esperat, gris però sense pluja i poc vent. Esmorzar de buffet lliure. Muntem les alforjes i el suport del roadbook. He oblidat a casa el suport pel gps, i he de fer un petit nyap amb cinta americana. A les 9h30’ fem via cap a la Plaça de les Nacions, punt d’inici de la ruta. Després de les fotos de rigor iniciem la travessa seguint el passeig marítim fins a Matagorda i d’aquí fins a l’Aeroport de Guacimeta.

Observem els primers efectes de la pluja amb petites platjes de sorra anegades d’aigua. La Beth, no es troba del tot cómode amb els pedals. Està acostumada a ciclar amb puntera de plàstic. A Arrecife (Km 10) anem a la botiga Ciclomania, molt aprop del Gran Hotel, l’edifici més alt de la ciutat, on solucionem el petit problema. Són les 11h del matí i reprenem la ruta de nou, encara que constantment, anem parant a fer fotos aquí i allà. A la dreta tenim el Castillo de San Gabriel, a l’esquerra el Charco de San Ginés, una llacuna marítima. Un xic més endavant passem pel costat del Castillo de San José.

Tot seguit baixem a la zona industrial del port, per un passeig peatonal, per veure de primera mà una imatge poc habitual: un vaixell de grans dimensions embarrancat en una platja dels voltants. Al cap de poca estona (Km 18) entrem al municipi de Costa Teguise que creuarem per la seva façana litoral. És tracta d’un nucli amb molta diversitat d’allotjaments turístics, i de tot tipus de serveis, però conservant una armonía arquitectònica. Després, ens adonarem que han seguit la mateixa política en tota l’illa.

La Playa de las Cucharas és un dels punts més céntrics de la localitat. Ens consta avançar, sembla que no podem assimilar tot el que anem descobrint, i no acabem d’arrencar…! A partir del Km 23, l’itinerari transcorre per pista ampla i en pujada fins el petit poblet de Los Ancones. Per corriol pedregós iniciem el nostre via crucis particular. Estem al Km 25 i la dificultat del terreny ens farà alentir molt el ritme. Durant els propers kilómetres l’itinerari combina corriols técnics, amb algun sender de sorra i trams amb multitud de trencalls i pistes.

Si es fa la ruta només amb el roadbook, és un dels punts on és fàcil perdre’s. Cal ciclar concentrat i molt atent al llibre de ruta, ja que a vegades no es segueix el camí més lógic. Si es porta gps serà de gran ajuda per saber si anem pel bon camí i no malgastarem tant temps en l’orientació. Passades unes salines abandonades (Km 34) i una caleta amb un espigó entrem al poble de Los Cocoteros. Ens resten 30 Km per finalitzar l’etapa i ens comencem a neguitejar… A les 18 hores surt el darrer vaixell des d’Orzola per anar a la veina illa de La Graciosa.

Està clar, que no hem fet la previsió horaria que calia, per una etapa d’aquestes característiques, després de la ressaca post Barça-Madrid. Per uns instants ens endinsem cap a terres de l’interior. Passada una dura pujada de sauló a l’alçada d’una cantera, que fa pesat el pedalar, arribem a Guatiza (Km 37), on parem per reposar forces. Són les 15h, ens hidratem bé i sortim esperitats, el temps s’ens tira a sobre…! Sortint del poble passem pel costat del Jardin de Cactus, una de les moltes obres de César Manrique. L’estat de nervis va en augment i l’angoixa ja serà una constant fins al final.

De tant en tant maleim les voltes que fa la ruta, quan seria millor seguir una linia recta, però tampoc volem començar a retallar el que no toca! Per carretera local i després per divertida pista en baixada fem via cap a l’urbanització nudista del Charco del Palo (Km 42). A partir d’aquí tornem a patir, ja que cal caminar petits trossos a causa de la sorra de platja que fan impossible mantenir l’equilibri damunt la bicicleta. I el que faltava, comença a ploure amb ràfegues de vent en contra!

Truquem al Chema, per comunicar-li que anem més tard del compte. Segons el llibre de ruta, recomanen no sortir del poble d’Arrieta més tard de les 15h30’. Encara no hem arribat a aquesta localitat, primer punt de control de l’etapa, tot i que la divisem des de fa estona a la llunyania. Calculem que ho farem a les 16h30’ en el pitjor dels casos. Ens comenta que millor que seguim per carretera des d’Arrieta si no volem que s’ens escapi el vaixell…!

El nivell de crisis, augmenta quan en un moment determinat no hi ha més remei que creuar una gran explanada plena de fang, que ens comporta una pérdua de temps extra, al tenir que netejar la bicicleta, els frens de disc, desviador, etc… per poder continuar. No ens podem permetre cap averia mecànica a aquestes alçades, ja que podria ser de conseqüencies fatals! Un petit error de navegació de 100 metres, ha fet que haguéssim de caminar per un terreny volcànic molt agrest, on he destrossat la part davantera d’una de les sabatilles.

Els problemes es van acumulant, i aixó que avui és una etapa de poc desnivell…! Finalment a les 16h30’ passem pel control del Xiringuito de platja d’Arrieta (Km 49). Per causes de força major decidim agafar carretera direcció Orzola i ens desviem de la ruta prevista, sense passar per Punta Mujeres ni els Jameos del Agua (Km 54), auténtica joia natural de voltes i coves volcàniques. En total seran 6 Km, els que no farem de la ruta original, ja que a partir d’aquest punt, els darrers 9 kilómetres fins a Orzola es fan tots per carretera.

El paisatge en el tram final del dia està envoltat de lava i roques volcàniques plenes de liquens i de petits matolls espinosos a banda i banda de la carretera. El vent segueix molestant i sembla que no s’arribarà mai al final. Ens presentem al port d’Orzola, el punt més septentrional de Lanzarote (Km 64) quant només falten 15’ per l’última sortida del dia. Ja alleujats dels nervis del tot el dia, pujem al catamarà i disfrutem del trajecte fins a Caleta de Sebo (La Graciosa), amb llum crepuscular.

La mar a la sortida del port d’Orzola i a la Punta Fariones està molt alterada, es veu que és habitual, i fa que el capità del vaixell tingui que afluixar el ritme. Un cop a Caleta de Sebo, únic poble permanentment habitat de La Graciosa ens dirigim a la Pensión Enriqueta on ens allotjarem dues nits. Sopem a la mateixa pensió, degustant peix local (Vieja, Bocinegro) i papas arrugas amb les salses mojo picón i verde. Cansats marxem a dormir aviat.

La primera etapa, per defecte sempre és un dia d’adaptació, per molta experiencia que es tingui. Ciclar amb pes, amb una bicicleta nova i per un terreny desconegut fa que no acabis d’agafar el ritme. Si aixó li sumem, trams de tolls d’aigua que cal esquivar, una zona de fang, vent en contra, voler emportar-se part dels paisatges a base d’instantanies, el menor nombre d’hores de llum diurna, i a sobre pedalar a expenses d’un horari d’hivern del vaixell per fer nit a l’illa de La Graciosa, provoca ansietat i malestar. Mirar el rellotge ha estat el malson del dia.

Fotos Etapa 1:
PUERTO DEL CARMEN - ORZOLA - LA GRACIOSA

ETAPA 2 CIRCULAR PER LA GRACIOSA 36,5Km; 300m +; 3H25’ Reals; 10.7Kmh

Junt amb la Graciosa, els illots d’Alegranza, Montaña Clara, Roque del Este i el del Oeste formen part del Parc Natural de Los Islotes, i és una reserva marina. El primer que ens ha xocat a La Graciosa, és que no hi ha res asfaltat, ni tan sols els carrers del poble. És el paradís dels Land Rovers. La majoria de vehicles són 4X4 i una llarga cua atravessa mig poble. Estan esperant per passar la revisió de l’ITV, que es fa només un dia a l’any.

Avui ha calgut netejar bé la bicicleta i engrasar-la doncs en un primer moment no funciona el desviador a causa del fang d’ahir. La segona etapa transcorre integrament per l’illa. Es tracta d’un dia per relaxar-se i visitar les diferents platjes i racons solitaris que hi ha per descobrir. El paisatge és erm i sense cap arbre, com passa en tot Lanzarote. Només sobreviuen les argelagues i destaquen petits turons en forma de volcà que no superen els 260 metres d’altitud.

Iniciem la ruta per pista ampla fins el petit nucli de Pedro Barba (Km 7), lloc d’estiueig o cap de setmana. Es tracta d’un racó idíl•lic on destaquen les casetes amb jardins molt ben cuidats i amb una cala que convida al bany. Molt bones vistes a banda i banda de la Punta Fariones tant dels cingles de Famara com del poble d’Orzola. Avui el dia s’aixecat espléndid i fa una temperatura ideal per pedalar. La ruta segueix en sentit antihorari, per una pista secundaria menys transitada i molt més sorrenca en direcció a la Playa Lambra (Km 10), on observem de front l’illa d’Alegranza.

A la sorra s’aprecien multitud de petits cargols de mar. Tot i que el ferm és més costós no ha calgut caminar en cap moment. Les onades i l’escuma són una constant. Passat aquest punt rodejem la Montaña Bermeja d’est a oest, per arribar-nos fins la famosa Playa de las Conchas (Km 14), on parem a fer un dinar de picnic. La soletat és quasi total. Només hi ha una parella en tota la platja. Des de la sorra, observem l’illot de la Montaña Clara i el Roque del Oeste. Fa un dia perfecte per prendre un bany, però el mar està un xic esberat, i no fa xafogor.

Proseguim l’etapa paralels en la major part a la linia de mar. Sempre ens quedarà a la dreta, fins arribar a la Montaña Amarilla (Km 22), el punt més meridional de l’illa. Com el seu nom indica, es tracte d’una inmensa paret de sofre, que mor a la Playa de la Cocina. De tornada desfem el camí fins una intersecció per on hem passat pel matí i tanquem el bucle camí a Caleta de Sebo (Km 30) on finalitza l’etapa d’avui. El canal de mar que separa l’illa de La Graciosa de Lanzarote, rep el nom de Rio.

Un cop al Caleta de Sebo aprofitem, per visitar amb la bicicleta tots i cada un dels racons. Passem l’estona encuriosits amb petits detalls de la decoració de les cases o jardins. També aprofitem per comprar queviures per la següent etapa, la més exigent en quant a desnivell. Tot i els vehicles que circulen pel poble, la tranquilitat és la nota predominant. Aquí el rellotge funciona a un altre ritme. Per sopar degustem les lapes negres, que encara no haviem tastat i que tant ens havia recomanat entre d’altres coses en Ramon Martí!

Fotos Etapa 2:

CIRCULAR A LA GRACIOSA

ETAPA 3 LA GRACIOSA – ORZOLA – CALETA DE FAMARA 53Km; 1.250m +; 4H53’ Reals; 11.0Kmh

Partim de La Graciosa a les 8h amb el primer catamarà, tal com toca per la dificultat de l’etapa. És l’anomenada “etapa alpina” de Pedals de Lava i en la seva majoria transita seguint els penyasegats de Famara. Un cop a Órzola esmorzem en una cafeteria del costat del port. A les 9h del matí, iniciem per asfalt la ruta propiament dita en direcció al Mirador del Rio, el punt amb millors vistes aeries a tota l’illa de La Graciosa i l’arxipélag Xinijo.

Una vegada deixem la població agafem una pista que ens porta fins a uns camps on conrean plantes d’aloe vera. De seguida el camí es fa estret i guanyem ràpidament metres de desnivell, fent ziga-zagues. Més amunt ens toca baixar de la bicicleta, ja que el sender està força tupid de vegetació autóctona, bàsicament tabaibes i argelagues. Passat aixó (Km 3,5) agafem un curt tram de carretera fins un trencall que surt a ma dreta. La vista frontal de l’impressionant cràter de La Corona ens deixa bocabadats!

Per pista ample i amb rampes de fins el 23%, envoltem el volcà i arribem al poble de Ye (Km 7), on entrem per arreglar la puntera de plàstic del pedal de la Beth. Un cop sol.lucionat l’entrebanc, seguim per carretera i després ens desviem per una nova pista fins les antenes de comunicació, just a dalt de tot dels espadats, on també hi ha diversos bunkers. Estem a una alçada de 470m s.n.m. a escasos 300 m, al costat del Mirador del Rio (Km 10). El panorama i l’ambient des d’aquí treuen la respiració sobretot perque una caiguda seria mortal.

Tenim el privilegi de veure tota la dimensió de l’illa de La Graciosa amb els nostres propis ulls, i lluny de les aglomeracions del propi Mirador en sí, on està més adequat per tot tipus de visitants. La ruta segueix de baixada per una carretera local paralela als acantilats fins una nova entrada al poble de Ye (Km 12), que passem de resquitllada. A partir d’aquí ens toca arrastrar i carregar a coll la bicicleta durant uns 5’, ja que el corriol puja molt directe i a part hi ha esglaons de roca natural.

Més tard la pista torna a ser ciclable i de seguida guaitarem el poble i la vall de Guinate. Per arribar-hi (Km 16) cal fer el primer descens técnic del dia. En aquest cas serà sobre sorra volcànica, deixant derrapar la roda davantera. La veritat és que ha resultat molt divertit. Als voltants de Guinate, hi ha camps de conreu, on tenen plantat julivert i moniatos entre d’altres. Tot seguit afrontem la segona pujada del dia. La pista en bon estat s’enfila de mala manera amb trams del 20%, fins a la Meseta del Gallo 530 m s.n.m. (Km 19).

A continuació, baixem per una carretera en mal estat i després en desviem per un corriol técnic fins a Maguez (Km 21). Una nova trialera de sorra ens portarà a Haria (Km 24), on cal segellar un nou control de pas al Restaurante 2 Hermanos. Son les 14h30’ i estem morts de gana. Parem 30’ per dinar. A les 15h reprenem la marxa. Encara ens resten per fer la meitat de kilómetres de l’etapa i uns 500 metres de desnivell i tan sol queden 3 hores de llum solar. Això si, avui tenim la tranquilitat que no cal arribar a una hora determinada…

Només sortir d’Haria comença la tercera pujada de la jornada. Primer per una bona pista i després per asfalt durant 3Km, que ens portarà fins el punt més alt (620m s.n.m.), de tota la Pedals de Lava, on hi ha un radar meteorológic. Una mica més enllà ja s’entreveu l’Ermita de las Nieves (Km 34). Passat aquest punt, deixem la pista principal i prenem una altre secundaria més pedregosa, on cal posar atenció per no patir cap relliscada, sobretot en una trialera ample que baixa de forma molt pronunciada cap a la vall Vega de San José.

Al fons es divisa el castell i el poble de Teguise. Estem a les darreres estribacions dels cingles de Famara, però la ruta encara ens depararà alguna sorpresa d’última hora. Ens tocarà carenar un parell o tres de turons, que ens faran posar el peu a terra a causa del pendent i del terreny descompost. Es fa tard i observem la posta de sol amb vistes a Caleta de Famara. De seguida arribem a Teguise (Km 42), i ens afanyem per segellar el segon punt de control al Bar Cejas.

El poble, val molt la pena visitar-lo amb calma, però són les 17h45’ i aviat serà de nit. Ho deixem per un altre ocasió. El darrer tram fins al final d’etapa, és de baixada per pista ample i amb el molest “risaero” d’acompanyant. Quan s’ens fa de nit, optem per ciclar sense llum ja que la vista s’ens ha acostumat a la foscor i el camí no presenta cap dificultat técnica. Al arribar a Platja de Famara (Km 51) agafem els frontals ja que tenim que pedalar per carretera els últims kilómetres.

A les 18h30’ entrem a Caleta de Famara (Km 53) i anem fins la botiga de surf Famara Power, per tal que ens estampin un nou segell. Allà coneixem un dels socis del negoci, en Nacho, amb qui passem parlant una estona molt entretinguda. Ens comenta que viuen en un entorn privilegiat per la pràctica del surf, doncs les onades són sempre presents. Un cop instalats en un apartament a la sortida del poble, comprem provisions per l’etapa següent. Sopem a Casa Ramon, on ens deleitem amb les especialitats de la zona com la sopa de peix, el cherne i un bienmesabe de postres.

Fotos Etapa 3:
LA GRACIOSA - ORZOLA- CALETA DE FAMARA

ETAPA 4 CALETA DE FAMARA – PLAYA BLANCA 70Km; 735m +; 6h03’ Reals; 11,7Kmh

L’etapa d’avui és la més llarga de tota la travessa, per aquest motiu, decidim matinar més del compte. La ruta segueix en la primera part la costa nord de Lanzarote, per endinsar-se seguidament a la zona periférica del Parc Nacional de Timanfaya, i acabar a la zona més meridional de l’illa. Per tant a les 8h del matí, ja esmorzats, comencem a pedalar per pista planera cap a l’interior, per tornar més tard a seguir el litoral.

Al cap de poca estona passem per Caleta de Caballo (Km 6) i més tard arribem al complexe i club esportiu La Santa (Km 12), on rodejem un llac artificial. Són el club que organitza l’Ironman de Lanzarote, tot i que la seu on hi ha tot el muntatge és a Puerto del Carmen. Al poble de La Santa (Km 15), parem per hidratar-nos i comprar més aigua, ja que tenim per endevant 27 Km sense cap punt de refrigeri. El dia és assoleiat i la temperatura és perfecte per fer bicicleta de muntanya. Fa calor per anar amb maniga curta, però res de xafogor.

Poc després de sortir del poble, agafem una pista forestal que ens portarà a un volcà que està en primera linia de mar. Ens atansem a un mirador per contemplar com el mar ha anat erosionant el cràter. El camí, es transforma amb un sender molt espectacular que transita molt aprop dels acantilats durant escasos 500 metres. Amb posterioritat tornem per pista bcap a terres d’interior passant per petites zones agrícoles fins que ens apropem a la zona d’influencia del Parc Nacional de Timanfaya.

L’entrada natural al parc (Km 24) ens dona la benvinguda amb un pista apta per vehicles a motor, amb grans camps de lava a banda i banda. Tot el que veiem al voltant és un mar de lava, on les seves aglomeracions prenen formes diverses, que recorden objectes o animals. A partir de Km 29 el terreny és més dolent amb molta pedra solta i en pujada durant uns 3Km. Estem bordejant el Parc Nacional. Els cons volcànics que observem prenen unes tonalitats que van des del groc, al negre, passant pel vermell.

Més endavant sortim a la carretera, a l’alçada de l’entrada oficial del P.N. de Timanfaya (Km 35) on hi ha la barrera amb les taquilles d’accés al parc. La nostra ruta es desvia i seguim per la carretera que puja a un coll. Un cop passada una atracció turística de camells, tornem a pedalar per pista. En aquest tram cal vigilar, per que és possible que ens trobem alguna d’aquestes caravanes de camells, que tenen preferencia de pas. Just aquí, parem a causa de la primera i única punxada en tota la travessa.

En poca estona arribem a Yaiza (Km 42), on cal segellar un nou control de pas. Són les 15h i aprofitem per descansar i dinar. Mitja hora més tard, tornem als pedals. Ens queden 27km però tot i que no hi ha quasi desnivell, el terreny és de molt mal fer en diverses ocasions. La sortida de Yaiza és molt panoràmica, ja que podem observar el poble i tot els seus voltants des d’un pista que va un pel aixecada. Al fons tenim les muntanyes de foc del P.N. que acabem d’atravessar.

Fins el Km 50 on hi ha el Mirador de Les Salines de Janubio, ciclem per un terreny àrid amb petits trams on quasi no s’aprecia el camí, i on cal estar atents a la navegació. Un cop perdem de vista les salines, la ruta combina trams de sender técnic, amb pistes molt pedregoses o incómodes a causa de la pluja dels dies anteriors, que ens obliga a pedalar per dins les roderes de fang sec, i que ens fa reduir la velocitat de creuer. El litoral costaner en aquesta zona, destaca per la multitud de piscines naturals que s’hi amaguen.

Des del Km 54 divisem un edifici abandonat a primera linia de costa. Es tracta d’un hotel ruinós, que li dona un aire fantasmagóric…! Estem al Km 60 i ja són les 18h. El tema és delicat, ja que mirem les possibilitats que tenim per retallar la ruta i fer una via més directa fins a Playa Blanca. Finalment decidim seguir per on ens indica el track, ja que desconeixem el tipus de dificultats que ens podem trobar. Per tant, amb l’ajuda dels frontals, el gps i el Far de Pechiguera pedalarem durant força estona enmig de la foscor, amb la tranquilitat que ens dona el track.

Un cop passem el far (Km 64), seguim per l’avinguda marítima, enmig de zones residencials i complexes hotelers amb tota mena de luxes i platges artificials. Arribem al final d’etapa, Bungalows Playa Limones (Km 70) a les 19h30’ en el precís moment en que en Chema, ens truca per saber per on parem. Està clar que avui, hem batut el récord, com els ciclistes més tardaners! Com que és tant tard, tenim que dutxar-nos a la carrera, per poder gaudir del buffet per sopar. Fan horari europeu…, i ens va pels péls!

Fotos Etapa 4:
CALETA DE FAMARA - PLAYA BLANCA

ETAPA 5 PLAYA BLANCA – PUERTO DEL CARMEN 36Km; 735m +; 4h01’ Reals; 9,3Kmh

Avui, és la darrera etapa, però encara que el kilometratge sigui curt , tampoc serà un passeig. Cal salvar un desnivell de més de 700 metres en un entorn de solitud absoluta, ja que travessem una de les zones més salvatges, inhóspites i deshabitades de l’illa. Cal portar aigua de reserva, ja que no hi ha cap tipus de servei. Los Ajaches, és un parc natural que s’extén de sud a nord, on el principal tret característic és la formació de barrancs a causa de l’erosió, la pluja, el vent…

Sortim a les 9h15’ de Playa Limones. El traçat circula pel passeig marítim, seguint l’infinitat d’establiments turístics i amb vegetació exótica de primera linia de mar fins a la Playa Grande de Papagayo (Km 7), de sorra blanca, i una de les més maques de Lanzarote. Poc a poc ens anem introduint en una nova dimensió i desapareixen els luxes. Entrem a Los Ajaches, per pistes sense cap entrebanc. Posteriorment, a partir de Punta Gorda (Km 14), el terreny guanya en dificultat técnica, tant a les pujades amb fortes rampes, com a les baixades amb molts de códols.

El ferm en el llit de cada barranc està format per sauló; És el típic terra sorrenc de les rieres seques, que exigeix un major esforç alhora de pedalar, ja que les rodes s’arrapen més del compte. El paisatge ens recorda a llocs com Els Monegros, o el oueds del Marroc, però amb el mar de companyia. A l’alçada del Km 20 ens desviem uns metres de la ruta cap a una platja curiosa on destaca un jardí amb plantes autóctones de l’illa i una cova amb multitud d’objectes penjant com si fossin movils, que la gent que sovinteja la cala va deixant de record.

Aprofitem per picar alguna cosa per menjar. Tot seguit baixem a la Playa del Pozo, que serà el darrer gran barranc a salvar. Els últims kilómetres de Los Ajaches, els transitem per corriols paralels al mar, amb vistes a una piscifactoria dins l’oceà i als vols rasants dels parapents que fan pràctiques de vol. Una vegada arribem a la civilització, parem al control de pas que hi ha a Playa Quemada (Km 23) al Restaurant 7 Islas, on fem unes tapes.

Després creuem Puerto Calero (Km 25), i ja només ens resten 11 Km per completar el tour sencer, encara que ens han reservat una darrera sorpresa, el barranc de Quiquere (Km 30), que cal remuntar a peu per les escales. Aquest serà el darrer obstacle a superar, abans d’arribar a Puerto del Carmen, i pedalar fins la Plaça de les Nacions (Km 36), on fa 5 dies que vàrem començar. Com és habitual hem apurat la llum solar, disfrutant d’una nova jornada de bicicleta tot terreny.

Després de deixar les bicicletes al taller, i de la dutxa pertinent, ens retrobem amb en Chema i en Màxim amb qui comentem les anécdotes de la travessa. Ens fan entrega del maillot conmemoratiu del repte i després de la foto de record, ens despedim fins la propera aventura. L’endemà retornem cap a Barcelona, just al mateix temps que desconvocaven la vaga de controladors aeris. Hem estat afortunats de nou! Ja en tenim una més al sac, representant els colors de l’Agrupació Excursionista Muntanya (Sant Andreu de Palomar- Barcelona) i del Club Natació Molins de Rei (Secció Triatló).

Fotos Etapa 5:

PLAYA BLANCA - PUERTO DEL CARMEN

Beth Porcar i Lluís Planagumà i Grífol

SETAU SAGETH – UN TOMB PER LA VALL D’ARAN

2010-09-04T17:56:00.004+02:00

SETAU SAGETH – UN TOMB PER LA VALL D’ARAN

Des de l’any 2006 existeix un nou trekking que enllaça la Vall d’Aran per etapes. Es tracta d’un itinerari de 103 kilómetres i 9.480 metres de desnivell acumulat. Segons l’empresa Camins, organitzadora i creadora de la ruta recomana fer-ho en 5 etapes, encara que hi ha la possibilitat de finalitzar-ho en menys dies.

El punt de partida és a Viella, i els altres quatre finals d’etapa són Bossost, Refugi Era Honeria, Salardú, i Refugi de Conangles. La travessa supera tres ports de muntanya: el Coll de Güerri de 2.320 metres, que separa la Vall de Toran i la Vall de Liat; el Port de Rius de 2.340 m. a camí entre el Valarties i la Vall de Conangles; i el Port de Viella de 2.442 m pas natural entre la Ribagorça i la Vall d’Aran.

Tot i decidir-nos a fer la travessa a última hora, no vàrem tenir cap mena de problema per fer la reserva durant el passat pont de Sant Joan. Eren 4 dies, i vàrem optar per doblar una etapa, per adaptar-ho als dies de vacances. Així doncs, el dia de la revetlla a la tarda fem via cap a la capital aranesa. Allà ens allotjem a l’Hotel Viella, que tenen el detall de deleitar-nos amb una copa de cava i un tros de coca. Serà l’únic rastre de la revetlla..., doncs a mitjanit anem a dormir per que l’endemà toca la primera etapa i la més llarga de totes. Hem cregut, que aquesta és la més adient per escurçar un dia la travessa!

VIELLA - REFUGI ERA HONERIA 44KM; 1.550M+; 9h17’Reals; 4,7Km/h

A les 5h30’ diana! Quina mandra! Dutxa per despertar-nos del malson; Recollim els estris i baixem a recepció on ens donen el picnic d’esmorzar i dinar, per cert molt abundant! A les 6h30’ sortim de l’hotel direcció a la Centrau Eléctrica de Mijaran, on conectem amb el GR-211 que seguirem durant gran part de la ruta. La majoria de l’etapa, segueix el curs del riu Garona fins a Pontaut. El camí transcorre pel marge dret del riu visitant els diferents pobles de la vall. Es tracta d’una etapa de baixa-mitja muntanya.

Els primers pobles per on passem són en pujada. Vilac (Km 3) i Montcorbau (Km 5), són uns autèntics miradors naturals de la cara nord del Pirineu, on destaca per sobre de tot l’imponent Pala Sarrahera, territori quasi inexpugnable! El conjunt de cims que l’envolta no té res a envejar a molts llocs dels Alps. A la sortida de Montcorbau, agafem un camí erroni direcció Vila. Reculem després de 15’. En total 2 kilómetres extres i 30’ perduts! De nou pel bon sender, baixem cap a Betlan i Aubert (Km 7) on parem per esmorzar.

A les 9h45’ continuem cap a Arrós (Km 8,5) i comencem a pujar cap a Begós (Km 11). Ara el sol apreta de valent, i ens desfem de les malles llargues que ja molesten. Tot seguit enfilem per fort corriol cap a Vilamós entre ombres on arribem després de 3h30’ de marxa real i 800 metres de desnivell positius. Parem 15’ per omplir bidons i disfrutar de les excepcionals vistes de l’Aneto.

La ruta ens porta més tard fins Arres Dessus i Arrés Dejus (Km 15,5). A les 13h15’, dinem per accident en un trencall que indica Arro 0,5 Km. La Pruna, de cop i volta ha començat a caminar amb tres potes i sembla que té rampes. Li donem una pastilla màgica i aprofitem per reposar tots forces. El camí es fa feixuc, sobretot quan veiem que podiem haver escurçat de Vilamós cap a Arró. Més tard passem per Era Bordeta i arribem a Bossost a 715 metres s.n.m. (Km 23,5) a les 15h15’. Ens hidratem i relaxem a l’ombra d’una terrassa durant mitja hora.

La calor a aquestes hores castiga molt i fa alentir el pas. Ens preguntem perque hem agafat les botes de muntanya. Són una càrrega per partida doble (pes i poca mobilitat). Una hora més tard entrem a Les (Km 30). Encara són visibles les restes de les brases “Deth Haro”, festa tradicional que consisteix en la crema d’un tronc d’abet de més de 10 metres per la revetlla de Sant Joan. Passat Les, seguim el curs del riu Garona direcció Pontaut. En un racó on l’aigua fa un recés, berenem quelcom i ens fem un bany de peus, per relaxar-los una mica.

A partir d’aquest punt, iniciem una serie de tobogans; És el tram més técnic del dia, amb passos de corriol, literalment penjats sobre el riu Garona, i fins i tot amb una corda fixa instalada, pels menys avesats. Arribem a Pontaut (612 m s.n.m.), punt més baix de tota la travessa, per remuntar 300 metres de desnivell en 2 Km fins a Canejan, per un camí que zigzagueja costa amunt. Una vegada a Canejan (Km 36) seguim, sense parar-nos ja que és tard, cap a Porcineres (Km 40), on arribem una hora més tard (20h15’). Estem rebentats i ens resta el darrer tram per completar la dura etapa.

Finalment decidim fer els darrers 4Km fins el Refugi Honeria, per carretera local, on arribem pràcticament morts. Quina pallisa de kilómetres! La veritat és que hem maleït les botes de muntanya, ja que es tracta d’un terreny molt rodador, on hem notat a faltar la comoditat d’unes bambes, ja que el traçat no presenta cap dificultat técnica. Tot i portar una motxila quasi d’atac, cal destacar la càrrega extra del menjar de la gossa per 4 etapes, cosa que aumenta el pes en més de 2 kilos.

Quan arribem al Refugi Honeria, el guarda, no ens esperava a sopar, ja que era massa tard. Per error, l’organització no havia avisat que avui feiem l’etapa doble i que per tant arribaríem més tard del compte. Per sort, l’Aleix, de tracte molt afable, ens ha donat totes les facilitats i ens ha preparat un plat de sopa de verdures, amanida, i hamburgueses amb patates força abundants. La veritat és que ens ha sentat de perles! La gossa, també ha pogut disfrutar de les comoditats del refugi, ja que li han permés dormir dins, amb catifa inclosa.

REFUGI ERA HONERIA - SALARDÚ 27KM; 1.360M+; 6h21’ Reals; 4,3Km/h

Ens despertem tard, sobre les 8h. Avui toca l’etapa reina segons el llibre (Encara que nosaltres ja la vem fer ahir...). Es tracte de l’etapa més salvatge i desconeguda de tota la volta a la Vall d’Aran. Sortim tard sobre les 9h30’. Just darrera del refugi, surt una pista estreta que després desemboca en una altre de més ampla que ens portarà al peu de la presa de Sant Joan de Toràn. A partir d’aquí l’itinerari transcorre encaixonat per sender remuntant el curs del riu i les gorges d’Ermer. Estem envoltats de cims esbelts i feréstecs.

En primer pla, tenim el Tuc d’Ermer de 2.432 metres. A sota del cim encara s’aprecia una congesta de neu, fruit dels múltiples allaus que s’han anat dipositant durant la llarga temporada hivernal. Un cop dalt del torrent, arribem a un altiplà anomenat Es Grauers. Estem a la cota 1.650 i davant nostre destaca la Cresta de Crabera, que s’allarga de nord a nordest, amb important cims com el Tuc de Crabera, el Tuc de Canejan, i el Tuc Blanc, tots per sobre dels 2.600 metres s.n.m. Anem avançant per un prat paralel a la carena fins el Pont des Grauers, que creuem.

Ara iniciem una llarga pujada d’uns 600 metres de desnivell que ens permet divisar l’espectacular salt d’aigua deth Corrau deth Miei amb vistes tota l’estona al Tuc de Crabes de 2.406 m. Es tracta d’una pujada per corriol estret pel marge esquerre d’un torrent de Guerri, encara enterrat a trams per la neu acumulada. A la part alta, divisem un parell de llacs, amb força gruix de neu per l’època. Una vegada coronem el Cap de Güerri a 2.320 m parem per recuperar forces (Km 11).

La fatiga del dia anterior ens està passant factura, ja que el ritme d’avui és força més lent i encara ens queda més de la meitat del kilometratge. Sort que és de baixada!. La vista ens permet descobrir el Llac de Liat i les seves mines abandonades. El camí segueix per unes estaques grogues fins el Refugi lliure de Liat. Davant s’observa la solitaria silueta del Tuc de Mauberme de 2.880 m. El camí, un cop superat la cabana del Pas Estret, s’obre en una gran explanada verda que travessem per pista. Un suau descens ens porta a una nova planícia, el Plan deth Horn.

Ara som a la Vall de l’Unhola i la pista segueix el curs del “riu vermell” pel seu marge esquerre. Més avall passem per la cabana des Calhaus, on parem per picar quelcom amb vistes a un espléndid salt d’aigua.

El llarg descens sempre per pista ample, es fa un pél pesat, però el paisatge ho compensa sobradament. La verdor intensa dels prats, el brogit constant de l’aigua i la visió frontal del Parc Nacional d’Aigüestortes-Sant Maurici, amb el Montardo en primer terme, ens recorda que estem al vessant nord dels Pirineus.

Al final de la vall, la pista conflueix en una altre que porta cap al Coret de Varradós a la dreta o si seguim recte cap a Bagergue (Km 25). Les forces ja estàn al límit, sobretot les de la Pruna. Per corriol, baixem fins a Unha i Salardú on finalitzem l’etapa després de 27 Kilómetres. Ens allotjem al Xalet Refugi del C.E.C. Com que la gossa, no té ni esma per menjar, i l’endemà presenta molts símptomes de cansanci, decidim abortar la travessa per prudencia, i finalitzar les dues etapes restants durant un altre cap de setmana d’estiu.

SALARDÚ – REFUGI DE CONANGLES 24 KM; 1.200 M+; 6h08’ Reals; 4,2 Kmh

Al finals de juliol reprenem la ruta, per tancar les dues etapes restants de la travessa. Sortim a les 7h30’ per sender direcció Gessa i Arties (Km 3). El dia és fresc i hi ha boira baixa. Passat Arties, cal remuntar el riu Valarties per carretera fins el Pont de Ressec (Km 8). És el pitjor tram de tota la ruta amb diferencia, ja que l’itinerari es fa per asfalt i a sobre hi ha trànsit rodat. De fet no hi ha cap altre camí!. Quan s’acaba la carretera hi ha un parking.

La pista continua però només es permet el pas de vehicles autoritzats o taxis per apropar als turistes al P.N. Aigüestortes Sant Maurici. Ara el camí és de terra i fins el Pont de Rius (Km 10,5) encara és possible trobar algún d’aquests taxis. En aquest punt hi ha un sender a l’esquerra per anar al Refugi de la Restanca i ascendir a cims com el Montardo, Tossal de Mar, etc... o seguir el GR-211 recte i remuntar la Vall de Rius, que és per on nosaltres continuem.

El dia ja s’aixecat, i el sol llueix amb força. Ens canviem de muda i piquem quelcom. Mica en mica anem remuntant la vall, deixant a la dreta les Pales de Rius. Després de 2h25’ de marxa arribem al Llac de Rius. Són les 13h15’ i parem per dinar el picnic a base d’amanida de pasta, fruita i iogurt que ens han preparat els del refugi del CEC.

Posteriorment, ens desviem de la ruta inicial per veure l’Estany Tort de Rius i disfrutar de la panoràmiques vistes al Tuc de Tort, Tuc de Conangles, Tuc dels Estanyets i Tossal del Molar Gran a la dreta, o Tossal de Mar i Montardo a l’esquerra i per ordre de proximitat. Un cop de nou sobre la ruta original rodejem el Llac de Rius per coronar el Port de Rius de 2.344 metres. Són les 15h30’ i des de dalt s’aprecia tota la inmensitat de la Vall de Conangles, així com la Vall del Mulleres, amb la carretera i la Boca Sud del Túnel de Viella com a únics impediments.

Després de 850 metres de desnivell negatiu i uns 3 hores de marxa, arribem al refugi de Conangles a les 18h15’. Abans parem a berenar a prop de l’espectacular salt d’aigua que recull l’aigua de tota la vall de Conangles, quasi a tocar del Refugi de Sant Nicolau. El forfait de la Setau inclou la dutxa sense tenir que fer una despesa extra durant la travessa. La gossa ha fet la ruta sense cap mena de problema físic, i ha passat la nit a recer, a l’entrada del refugi.

REFUGI DE CONANGLES - VIELLA 17 KM; 900 M+; 4h06’ Reals; 4,2 Kmh

Sortim a les 8 hores del matí. El dia és fresc tirant a fred per estar a finals de juliol. Malles llargues, térmica i paravent són necessaris. Un cop passem davant del refugi de Sant Nicolau (30’), ens endinsem cap a la Vall del Mulleres, seguint l’antic camí del Port de Viella, única ruta de pas i a peu per accedir a la Vall d’Aran, abans de ser inaugurat el tunel de Viella l’any 1948. Les obres es van demorar durant 22 anys i gran part de la seva construcció, fou a càrrec de presoners republicans de la guerra civil, en unes condicions infrahumanes...!

El camí fins a Viella, actualment està senyalitzat amb estaques de fusta, amb el kilometratge i la cota de nivell. Uns 10’ més tard, la ruta es desvia per un corriol costerut que agafa alçada molt ràpidament.fins arribar a uns plans. Les vistes del Tuc de Mulleres i del Tuc de la Tallada són excepcionals. A mitja pujada creuem un torrent i el remuntem per la seva dreta fins arribar a una especie de túnels mig perforats, que poden servir d’aixopluc en cas de tempesta.

Més amunt trobem un bunker, que també pot servir de refugi. El dia està enllaguenyat i el vent prop del coll es fa notar amb força. Cal abrigar-se de nou, ja que tot i l’esforç de l’ascens, el cos no entra en calor i a estones cal posar-se guants i gorro. Un cop a dalt del Port de Viella a 2.448 m. després de 3 hores, deixem el Pic del Port de Viella per una altre ocasió. El vent va en augment com més alta la cota de nivell i provoca una sensació térmica un xic desagradable.

El primer tram de descens és molt directe, per una tartera que va fent ziga-zagues. A la dreta, encara consta una important llengua de neu. Més tard, el camí transita per prats verds i sembla una catifa pels nostres peus. Durant la baixada, podem disfrutar de l’esbelta figura de la Pala Sarrahera, el Tuc des Hemnes i el seu entorn. Es tracta d’un marc incomparable i d’una de les més belles estampes del nostre Pirineu.

El descens és ràpid, cómode i agraït. A la cabana del Ponteth (refugi lliure) parem per posar-nos malles curtes. El sol comença a apretar. Són les 13h. A partir d’aquí seguim una pista forestal, que a estones es baixa d’una forma més directa fins un punt on hi ha un mirador. Aquí s’agafa un divertit corriol que penetra dins del bosc i que ens portarà en 15’ fins el pont que creua el riu Nere. Sobre el mateix pont, hi ha com una especie de geyser artificial que ens refresca! 2,5 Km més tard tanquem el cercle de la travessa a Viella.

Lluis Planagumà i Grífol.

EL RAT PENAT, L'ANGLIRÚ CATALÀ

2010-07-06T21:46:00.003+02:00

EL RAT PENAT, L'ANGLIRÚ CATALÀ

Aquí teniu unes instantanies de la matinal!
Tots vem poder amb el Rat Penat! Un mite menys...!

Fotos a:
RAT PENAT, L'ANGLIRÚ CATALÀ

Video a:
J.A. FLECHA AL RAT PENAT

MARATÓ ALPINA ZEGAMA-AIZKORRI'10

2010-06-17T23:45:00.008+02:00

MARATÓ ALPINA ZEGAMA-AIZKORRI 16/05/10

El passat diumenge 16 de maig s’ha celebrat una nova edició de la Marató Alpina Zegama-Aizkorri, i ja van nou. La prova ha encetat el calendari, puntuable per la Copa del Món de curses de muntanya, de les Buff Skyrunner World Series’10.

Es tracta de la carrera de skyrunning més desitjada de tot el panorama internacional. És la marató de muntanya per excelencia. La carrera de les carreres...! Part de la culpa la té el reduit nombre de dorsals que es donen (450), per tal de garantir la seguretat i l’exquisit tracte als participants. Ningú es vol perdre aquesta cita, on sempre fan acte de presencia els millors atletes del planeta de l’especialitat.

Pel que fa a l’atmósfera que es respira, és comparable a l’etapa reina d’un Tour de França, amb milers d’afeccionats animant faci el temps que faci. Pel que respecte a la seva duresa es pot fer un símil amb la clàssica ciclista París-Roubaix ”El Infierno del Norte” com ha apuntat el company Francesc Boada (Bodi), en més d’una vegada.

A una setmana vista per un dels esdeveniments més importants d’aquesta temporada pateixo un esquinç de turmell, que m’ha tingut amb el puny al cor. Sort que a base de gel, antiinflamatoris, i sobretot d’un emplaste d’argila amb mel que em posava totes les nits, he pogut arribar a temps per intentar-ho...!

Divendres tarda, sortim en cotxe des de Barcelona cap a Zegama 296m. s.n.m. (Guipuscoa), petit poble situat a la base de la Serra de l’Aizkorri dins el Parc Natural Aratz-Aizkorri. El poble està agermanat amb Sant Sadurní d’Anoia.

Aquest any l’expedició, només està formada per la Beth i un servidor, a part de la “Pruna”; cosa que suposa un major esforç per les hores de conducció al volant. Parem per sopar a Tafalla, per carregar hidrats i proteines (Rissoto amb bolets+Entrecot de vedella+Tiramisú). Tot suma i ja hi haurà temps per cremar... En una revista local, surt destacat l’atleta local Ricky Abad, que conec de fa un parell d’anys de les 24hores en pista al Serrahima, i que l’any passat va aconseguir fer 100 maratons seguides en 100 dies. A la 1h de la matinada del dissabte arribem a l’Alberg de Segura on ens allotjem després de 570km.

Dissabte al matí mentre esmorzem a l’alberg ens adonem que la majoria dels allotjats són catalans i que en cada taula hi ha un o diversos atletes que també participaràn a la carrera. Nosaltres estem a la taula d’en Juanjo Poveda i els seus amics de Vilanova. És la seva primera participació i aprofitem per parlar del traçat i les majors dificultats de la cursa.

El dia és plujós i la Beth descarta la possibilitat de pujar al Txindoki, un dels pics més emblemàtics d’Euskalerria, per fer una matinal. Per tant decidim fer visita turística de museus. A Idiazàbal acudim a la Casa del Formatge on ens trobem amb dos grups més de futurs finishers de Zegama. En concret són en Francesc Segura i familia, i l’Amalia Molina i amics.

Més tard visitem la Muntanya de Ferro, una antiga mina que van explotar fa anys alemanys i britànics. Allà també coincidim amb un grup d’Igualada de la U.E.C Anoia, que han vingut a animar algún que altre company. Per dinar, m’atiborro de pasta que porto preparada de casa fins que nom puc més...! Aprofito per fer una migdiada de quasi una hora que em deixa nou.

Abans de la 17h tornem a Zegama per recollir el pitrall i assistir al briefing, on ens passen un audiovisual de l’edició de l’any passat. El director de cursa, l’Alberto Aierbe ens explica que fa 15 dies seguits que plou i que el recorregut serà més dificultós de lo normal. El festival de fang està servit. Als cims de l’Aratz i de l’Aizkorri hi ha neu nova que s’ha acumulat en aquests dies, i no es decidirà fins instants abans de la cursa si s’opta per l’itinerari A o B. Cal destacar com a material obligatori portar un paravent.

Tot seguit, l’organització ens convida al clàssic “tast” de sidra i formatge Idiazabal i aprofitem per saludar vells coneguts d’altres edicions o curses, com en Josep Massaguer, en Francesc Boada, o l’Yves entre altres.

També aprofitem per saludar i xerrar amb l’Arantxa i la Maite Aierbe, animadores de luxe i fidels a la seva cita anual. Des de la meva primera participació sempre ens ha unit un fort lligam. Durant el briefing de l’any 2007 estàvem asseguts al seu costat.

Sense saber qui eren, ens van assegurar que l’endemà al Sancti Spiritu ens saludarien “in situ”. Nosaltres una mica incréduls, vem pensar que ho deien per dir...! La sorpresa va ser majúscula mentre en arribar al famós avituallament, les veig a primera fila, amb cadireta inclosa al crit de “Venga Lluís” “El catalán”!

No m’ho podia creure! I realment cal dir que són l’ànima de la cursa. Van ser les impulsores de la famosa start-list amb el nom i procedencia dels participants que tothom porta el dia de la prova per esperitar a tots els atletes. El Diario Vasco publica la llista durant la setmana previa. També coincidim amb l’Ainhoa Txurruca, encarregada de la logística d’allotjar als atletes i familiars i filla de la Maite, que no teniem el plaer de coneixer. En acabar anem a sopar i a dormir amb el neguit de no saber quina serà la predicció meteorológica per demà i amb els dubtes de la roba o capes a portar per fer la marató.

A les 6h sona el despertador. El cel està cobert peró no plou. Sembla que no tinc molesties al turmell per primer cop..., però em poso la turmellera. Seràn les ganes, que poden més que les penes!

Mentre esmorzo a conciencia cereals i fruita, aprofito per parlar amb la Rosa Navarro de Navàs, que ja ha participat en una altre edició i amb en Pol Duran, l’Alex Sabini i en Joan Carles Comas dels Anfibis X-Trem, que debuten en marató!

Un cop llestos, ens dirigim en cotxe amb la Beth cap a Zegama. Aquest any sembla que han canviat les normes i ens toca aparcar un pel més lluny. Qualsevol petit canvi o retràs en aquest moments representa una seria sensació d’estrés i histeria incontrolable.

Finalment, un cop decideixo la vestimenta que portaré en cursa, vaig al guarda-roba per lliurar la bossa. Mica en mica l’ambient comença a fer goig, i aprofito per desitjar sort a més d’un conegut, com en Juanjo Poveda, en Francesc Boada, en Xavier Solé, o en Toti Bes.

A falta de mitja hora per l’inici de la marató passem el control de dorsals, i entrem en el recinte tancat només pels atletes. Mentre estem acabant de fer els darrers estiraments comença a ploure, i decideixo posar-me una samarreta térmica a sota el mono del triatló Molins de Rei.

En Jordi Martí, em recomana l’us d’uns guants per protegir-me sobretot de les més que probables relliscades. En aquell moment no em puc imaginar el rendiments que els hi treuré...!

El tradicional “Aurresku”, va retre homenatge a les autoritats locals, membres federatius, i en especial a Martin Zabaleta pel 30è aniversari de la primera ascensió a l’Everest de l’alpinisme vasc. També es va referencia a l’alpinista Edurne Pasaban, que l’endemà intentava l’atac definitiu al Shisha Pangma, darrer 8.000 que li faltava per completar la llista dels 14 cims més alts del mon.

Els instants previs a la sortida són de concentració i gran emotivitat, amb la musica de Vangelis de fons, que em transporta cap un estat a cavall entre el nerviosisme i l’éxtasis de poder estar de nou a la linia de sortida.

La fina pluja, no és la millor situació per afrontar un repte de llarga durada d’aquestes característiques, però no ens distreu gaire als motivats atletes.

L’organització abans de la sortida ens informa que es conservarà l’itinerari original, tot i el mal temps. Tal com informen els controls d’alçada, a primera hora del matí, segueix nevant. Per tant s’ha decidit fer una petita modificació en el tram de cresta més exposat, i així evitar mals irreparables... per no posar cap vida en perill.

A les 9h, tot just després del repicar de les campanes de la Plaça de l’Esglesia de San Martin sortim un total de 454 corredors dels 510 inscrits oficialment.

El turmell serà qui dictarà sentencia. Estaré atent a les sensacions que em vagi donant el peu esquerre. Segons la Marta Soro, la meva osteópata es tracta d’un esquinç lleu, però que encara està tendre i en fase de recuperació. M’ha recomanat que si el dolor augmenta que abandoni...! Per tant surto amb l’incógnita de no saber que passarà i fins on aguantaré les molesties!

En els primers 500 metres de cursa es fa una volta al casc antic del poble que serveix per estirar la carrera. Els familiars i tothom que ha vingut a veure la prova es despedeix dels seus!

De sobte una forta rampa primer d’asfalt i després d’herba fa alentir el ritme, passant a un trot que aviat es converteix en un caminar ràpid, alt de pulsacions.

Durant els primers 1.5 Km es superen uns 200 metres de desnivell que posa a cadascú al seu lloc. L’herba humida i les primeres patinades sobre el fang donen per a pensar que avui serà un infern, i que l’esforç i el cansanci seràn molt més acusats que el d’altres ocasions.

El Km 3 el passo en 25’37”. A aquestes alçades vaig emparellat amb l’Alex i en Joan Carles dels Anfibis X-Trem. El seu company Pol marxa uns metres més endavant. Fins el Km 5 el terreny és en pujada, però es suavitza una mica, i permet de nou correr a trams. La majoria del recorregut es fa per pista excepte un petit tram de corriol. En total hem superat uns 500 metres de desnivell.

Passat Bidarte, Km 5,6 on hi ha el primer avituallament líquid, s’inicia un descens per corriol perillós, amb el fang com a principal protagonista. Ensopego amb un tronc però sense conseqüencies. Inconscientment segur que faig més força amb el peu bó per corregir aquests entrebancs. Cal estar molt atent i tenir el cos preparat per qualsevol moviment inesperat que et faci perdre l’equilibri.

A falta d’un kilómetre per arribar a Otzaurte, ja sentim el brogit de la gent a peu de carretera on espera el pas dels corredors. Abans però s’inicia un descens per corriol, que es converteix en una doble trialera on l’aquaplanning està a l’ordre del dia. Cal ser fred i no baixar a la babalà, procurant evitar que una caiguda et deixi fora de combat. S’ha d’aplicar técnica de supervivencia, i correr amb els ulls per davant negociant el traçat del següent pas. En molts trams és millor sortir del camí i trotar pels marges ja que té més adherencia.Tot s’ha de tenir en compte, i avui no és dia per millorar marca. L’objectiu és arribar a meta, i sembla que el turmell funciona i es deixa fer...!

Al pas pel Km 7 a Otzaurte marco un temps de 49’30. L’ambient és increible i els crits de suport de la gent et fan posar els pels de punta. Aquest públic és d’un altre planeta! Malgrat les adverses condicions meteorológiques els aficionats no fallen mai! En aquest punt comença una nova rampa en la que pateixo diverses relliscades i on les mans fan de 4X4. El terreny està impracticable i a vegades em retorço sobre mi mateix per mantenir l’equilibri.

Un cop a Ultzama Km 8.7, segon avituallament, deixo enrera l’Alex i en Joan Carles i encaro un ràpid descens, ara per sobre d’una catifa verda amb falgueres als voltants. Obligatori sortir de la traça si no es vol caure de cul. Algun que altre pateix una forta sotregada. Per sort ho anem salvant, corrent quasi de puntetes i sense fer soroll per no ser el protagonista d’una nova aterrissada!

Al final de la baixada, ens trobem amb un tram de pista planer de menys d’un kilómetre. En aquest punt m’agafa en Toni Sendra de Caldes de Montbui, amb qui compartiré un bon grapat de kilómetres. Passem junts el Km 10 amb 1h10’ i torna a ploure una mica més fort. A partir d’aquest punt, tot per senders, iniciem la pujada al primer cim del dia l’Aratz.

Cal salvar uns desnivell d’uns 800 metres en 6 km. La primera part de la pujada transcorre per una espessa fageda, on aprofito les fulles que hi ha als costats del camí per tenir més grip. La sensació de fatiga, a aquesta alçades ja es fa palessa, sobretot pel que fa als bessons que cal forçar al màxim per mantenir el cos dempeus.

Un cop sortim del bosc transitem per una zona de prats d’herba que fan molt cómode el correr, fins el primer avituallament solid d’Atabarreta Km 13,5 amb un temps de 1h38’56 on paro a reposar forces, sobretot platan, taronja i terrossos de codony ensucrats. En aquest tram s’ha format un grupet de catalans que ens anem avançant de tant en tant.

En concret he creuat algunes paraules amb un dels germans Batriu, que porta una samarreta de Tandem Sports, un dels patrocinadors de la desapareguda Marató de muntanya de Berga. I també coincideixo amb la Rosa Navarro, amb qui ens donem ànims!

Ara l’itinerari,s’endinsa a un nou bosc de fades, amb dignes exemplars de roures i faig. El terreny fa força tobogans i el fang torna a fer acte de presencia. Al pas per Allarte Km 14.8 demano que em posin una mica de reflex al turmell i als bessons, per precaució, ja que me’ls noto molt carregats. Sembla com si el cel es vulgui obrir...!

En poca estona comencem a trepitjar neu i el paisatge s’obre. El ferm ara és pedregós, de roca viva, el que ens indica que queda poc pel cim. En breu, passo pel cim de l’Aratz de 1.445 metres en 2h19’35”. Ha calgut 1h09’ per fer els darrers 6 km. Ara el sol llueix però fa vent i l’aire és fred.

El primer tros de baixada és molt delicat i cal vigilar per no patinar. No saps que és pitjor si trepitjar la roca mullada o l’herba. Cal correr amb molt de tacte i estar alerta. Aquest fet provoca alguna que altre sobrecàrrega muscular, al no correr amb la soltura habitual, encara que de moment les rampes es mantenen a ratlla. Per tant em deixo caure, en el trams de màxim pendents sense apretar el ritme. Encara queda molt i el resultat de moment no pot ser millor.

El cel torna a encapotar-se i en el moment de creuar la Cova de San Adrià, em trobo força public dins que ho fan servir com aixopluc natural. El tram de pista que porta cap al Sancti Spiritu és un auténtic via crucis, ja que el fang està present d’ample a ample. De sobte em trobo al terra de bocaterrosa amb les mans per davant per para el cop. Sort dels guants, penso! No serà ni la primera ni l’última arrebossada pel terra.

Al Sancti Spiritu Km 19.6 marco un crono de 2h41’47”. Aprofito a l’avituallament per carregar un parell de gels i segueixo a base de platan, taronja i codony. M’atanso a la Maite i l’Arantxa, que estan a primera linia de foc.

Aquest indret és sempre molt especial. És un dels punts calents de la cursa, on hi ha una munió de públic que crida i encoratja als atletes. Saludo a l’Assumpta, la dona d’en Bodi, que càmera en mà em fa una serie de fotografies. També hi ha amics i familiars dels altres companys de l’alberg que no paren d’animar i que et motiven a seguir tot i les extremes dificultats d’enguany.

Es forma una especie de passadís humà que et fa volar muntanya amunt...! És un espectacle de mutua admiració entre atleta i aficionat. Un rep inputs de mostres de suport, l’altre s’excita amb les cares de patiment i el poder de superació. El fet d’arribar en aquest punt de lam cursa, et renova per dins tant física com mentalment i et fa sentir en deute amb el públic. Les sensacions i sentiments que es transmeten són úniques. “La pell de gallina”, es queda curta...!

El fort pendent de gespa junt amb el fang, provoca que avançar sigui pràcticament impossible. A la tónica d’un pas endavant i dos enrere cal afegir l’ajuda de les mans per seguir progressant. De nou cal seleccionar cada passa, per no malgastar energies! No recordo, que fos tant dur aquest tram altres anys.

Passo pel Km 21 amb 3h00’38”. El terreny cada cop està més pesat de fang i les forces ja comencen a minvar. El desgast està passant factura i ja tinc algún avís de rampa si intento apretar més del compte. El grupet de catalans seguim força compactes i entre ànims ens anem avançant de tant en tant.

Ara el verd i marró del fang, s’ha tenyit al marró i blanc de la neu. La boira i en consequencia el fred també fan acte de presencia. Tot i el mal temps de la jornada hi ha centenars de persones amunt i avall que segueixen la cursa i que també estàn exposats a les relliscades, que provoquen el gel, la neu i el fang. Entre elles em trobo a la Beth i la “Pruna” que ja pensava que no trobaria. La Beth em comenta si necessito algun gel o roba d’abric. Per sort vaig perfecteamb la muda que porto fins ara, i no em cal res. Aprofito per dir-li que la cosa va bé i que el turmell no es queixa.

La neu en alguns trams s’ha fos, per tant hi ha molt pèlags que no podem evitar. Per tant portem els peus completament molls i la gelor comença a penetrar. Per una banda és molest però són les condicions que hi ha, i contra això no podem lluitar. Per l’altre, potser és una benedicció pel meu turmell. El fred desinflama i manté a ratlla les molesties.

Arribo a l’Aizkorri, en 3h23’27”. El públic que s’aplega al cim, és l’únic simptoma de vida que trobarem a partir d’aquí. El paisatge nevat és espectacular, i les condicions meteorológiques li donen un aire solitari i místic. La cresta de l’Aizkorri fins a l’Aitxuri, de per sí técnica a causa de la irregularitat del karst, cal fer-la amb tacte perque el pitjor està per arribar.

Un cop al cim de l’Aitxuri (1.551 m), sostre de la cursa s’inicia el temut i vertiginós descens conegut amb el sobrenom d’Ostiangorri, a causa de les múltiples caigudes que es produeixen cada any. Es tracta del tram més técnic i difícil, ja que combina roca viva, que no et permet cap error amb herba relliscosa i tot amb un gran pendent. Aquest any, es pot dir que ha estat un descens “hors categorie”! Han estat moments dantescs, de pànic per alguns i de diversió pels més agosarats. En aquest punt s’han trencat tots els esquemes de ritme, i cadascú ha fet una baixada de supervivencia.

A la primera part del descens hi havia molta neu, i més d’un hem aprofitat per baixar literalment “de cul”, sense pensar en el fred i la mullena. El problema era que si s’agafava massa velocitat, no sabies com parar! Es tractava de sortir d’aquell infern quan abans millor. També calia vigilar amb les pedres que els atletes de més amunt deixaven anar...! Més avall la cosa, la vaig trampejar deixant-me lliscar a la gatzoneta, i fent servir el peu de darrera com si fos un timó. El resultat va ser molt bó i vaig avançar força gent. De fet, ja no vaig tornar a veure la resta de catalans que es van quedar un xic més enrera.

Un cop abaix, Km 24 en 3h41’33”, la cursa transita per una zona de prats encatifats de verd, combinats amb racons on hi ha gran quantitat d’avencs. Aquest any han modificat una mica el recorregut d’aquesta part i considero que tot i que un xic més dur, ha estat més agradable per tots, ja que és un dels punts crítics de la marató.

Es tracta d’un tram de transició força planer i rodador que a vegades s’et pot atravessar si un, no s’ha dossificiat bé, tenint que renunciar a correr si les forces estàn molt justes. Qualsevol desequilibri et pot enfonsar definitivament i encara ens manquen uns 5 km per coronar l’Andraitz, la darrera pujada del dia. Em prenc un nou gel per encarar l’últim tram d’ascensió.

Passo pel cim de l’Andraitz, Km 30 en 4h52’38” , i ja sé que baixar de les 6 hores serà una tasca impossible, per tant l’únic objectiu és sortir viu i poder-ho explicar!

En cap moment he fet servir el paravent, tot i les inclemencies meteorolçogiques. Em sembla que no me’l posaré, doncs només queden 12 km, tots de baixada, i la temperatura s’anirà recuperant lentament. El dia segueix rúful i gris però es deixa fer!. La moral cada cop va a més. Ara però queda creuar el paradís del fang. El llarg descens circula per la façana nord de l’Aizkorri, per camins i corriols amb una abundant vegetació de coníferes, roures i fagedes, que no deixa quasi penetrar el sol, quan brilla...!

Baixo al trot però sense forçar, ja que no vull que un percanç em deixi fora de combat. No hi ha adjectius per descriure la diversitat d’obstacles que ens presenta la natura. Pel que fa al fang n’hi ha de tot tipus relliscós, líquid, pesat, fent ventosa, refrescant, balsàmic, protagonista... Un nou calvari, ja al límit dels reflexes...!

El Km 31 i 33 són especialment complicats, on faig uns parcials de 9’30” i 9’18” a causa dels continus aquaplannings i el fort desnivell. El Km 35 el passo amb 5h32’40”.

Ja força atletes que baixen més forts, però l’estat del meu turmell no em permet tenir tantes alegries, per tant en els darrers kilómetres he anat amb quatre ulls per no desperdiciar l’oportunitat de concluir l’edició més épica de totes.

El Km 40 faig un crono de 6h03’31” i en marco com a objectiu baixar de 6h15’. Entrant a Zegama, encara aprofito per esprintar i avançar el darrer corredor que tinc a la vista. Finalment arribo exhultant en 6h13’53” dedicant-li a la mare una nova fita.

L’edició 2010 ha estat qualificada per tothom, com la més memorable i la de més dificultat técnica a causa de les adversitats meteorológiques que han imperat en tota la cursa. No hi han adjectius per descriure les sensacions viscudes.

Aquesta era la meva tercera participació a Zegama, tot un privilegi poder explicar en primera persona, que he estat un dels afortunats de finalitzar, veure i viure l’edició més salvatge de totes.

El turmell s’ha portat com un campió i no s’ha queixat, tot i que encara he seguit uns dies més amb l’emplaste de fang i gel, cosa que avui he pogut trobar en l’entorn natural; Potser per això no he notat cap dolor...!En arribar he anat saludant al diferents companys que coneixia, i hem comentat les anécdotes de la cursa, així com hem immortalitzat el dia amb algunes instantanies.

Pel que fa a la cursa en si, el guanyador absolut, ha estat per 3er cop en Kilian Jornet amb una millor marca personal 3h56’30”. Segur que en unes condicions del terreny mínimament més decents hagués pulveritzat el record de la cursa de forma amplia! L’exciclista professional Aitor Osa ha entrat segon amb 4h08’27” i el tercer lloc ha estat per Miguel Angel Heras amb 4h09’17. En categoria femenina la guanyadora ha estat l’italiana Emanuela Brizio amb 4h47’51. El segon lloc l’ha ocupat la vasca Nerea Amilibia amb 5h09’54 i tercera ha estat també per la vasca Oihana Azkorbebeitia amb 5h10’49”.

Classificacions:
CLASSIFICACIÓ GENERAL

TEMPS PARCIALS DE PAS

Retalls de prensa:
CRÓNICA DIARIO VASCO

Fotos a:
MARATÓ ALPINA ZEGAMA AIZKORRI'10

Video:
VIDEO 2010

Lluís Planagumà I Grífol

TEST FINAL QH 05/06/10

2010-06-06T23:38:00.001+02:00

TEST FINAL QH 05/06/10

"Muchos son los llamados, pero muy pocos los elegidos"

Havíem quedat a les 8.00 en el lloc convingut, l'hotel Ibis. Aquest cop em tocava a mi dissenyar el recorregut.

Després d'haver presenciat el magnífic Giro d'Itàlia que tot just fa una setmana que va acabar, potser se'm va anar una mica la mà. El cert és que havia previst una sortida muntanyera d'uns 150 kms, però hi havia una part de la ruta que desconeixia.

A les 8.10 ja estàvem els valents que ens havíem donat cita allà sobre les nostres muntures. N'hi havia que ja tenien clar que farien només una part (El Sergi es va "rajar" ja de bon principi, doncs va excusar la seva absència).

Eren 8; a saber: Lluís Planagumà, Albert, Marc (amic de l'Albert), Lluís Badosa (amb la seva flamant CUBE), Dani, Jaume, Monti i jo. Espero no haver-me deixat a ningú. Només sortir, me'n adono que tinc una cala molt desgastada i se'm surt la sabatilla del pedal, així que tirem tots ca a casa meva per canviar de sabatilles.

Per fi enfilem cap a Castellbisbal i Ullastrell. El Jaume i el Dani li van donant canya, i els Lluís P. i jo els seguim durant una bona estona fins que decidim tirar l'àncora, doncs nosaltres anàvem a fer la tirada complerta i ells no.

Després que Monti Livingstone fes perdre's a una part de l'expedició, ens vam reagrupar a Ullastrell per baixar a buscar la carretera d'Olesa, on ens van abandonar Jaume i Dani (els havíem rebentat, je je). Deien que anaven a l'Aragall, però jo crec que van anar al sofà de casa seva.

Doncs bé, continuem cap a Olesa i després ens posem a pujar el segon port, Vacarisses, on ens tornem a reagrupar. Aquí es produeix la segona deserció, protagonitzada per Lluís Badosa (la CUBE està en rodatge i no pot fer més kms) i el Marc, que tenia una comunió. Misteriosament, a mesura que el recorregut es va endurint, a la gent li van apareixent compromisos (je je).

Després d'una estona, reprenem la marxa els 4 que quedàvem per pujar els 5,5 kms dels Caus, amb unes rampes considerables, sobretot en els 2 darrers kms. Val a dir que la carretera és magnífica per a la pràctica ciclista. Sense cotxes i envoltada d'una frondosa vegetació, que de tant en tant deixa veure unes maques estampes del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La ruta estava dissenyada per transcòrrer per carreteres secundàries. Ja als Caus, reomplim els bidons i mengem alguna barreta. Només queden 2 kms per coronar l'alt de l'Obac.

Des d'allà fins a Castellbell, el descens es produeix per una carretera gens transitada i en perfecte estat. Es tracta d'uns 14 kms que es fan en un no res, travessant Rellinars i Les Comes, i albirant des de les alçades el riu Llobregat i algunes caigudes d'aigua i basses que conviden a banyar-se, tenint en compte la calor que feia.

Passat Castellbell i el Vilar, continuem en direcció al Marganell.1 km abans d'arribar a aquest poble, trenquem a mà esquerra cap a Sant Cristòfol. Aquí les vistes són encara més impressionants, sempre amb la muntanya de Montserrat com a teló de fons. La carretereta és deliciosa, i cada cop ens apropem més a la carretera principal. En Lluís P. activa els altaveus del seu mòbil i ens amenitza l'ascensió amb música diversa (inclús un pas doble). Discrepem sobre el punt de la pujada en què surt el camí. El darrer quilòmetre és especialment escarpat i dur. Finalment, arribem a la carretera principal, sortint a escasos 400 metres de la Font dels Monjos. Això vol dir que queden uns 3 kms per coronar Montserrat, on finalment arribem a bon ritme.

Allà ens esperaven la Montse i la Heike, que havien pujat per la via tradicional. Passe una bona estona refrescant-nos i proveïnt-nos d'aigua i Coca-Cola a dojo. El Monti es "raja" allà mateix i diu que ha de ser a les 14.00 a casa. L'Albert dubta sobre què fer, i el Lluís P també, doncs tenia classe de ball per la tarda, i la cosa pintava per llarg. Jo ho tenia clar: havia vingut a parlar del meu llibre, i el meu llibre era la sortida completa. L'Albert va decidir que també la feia tota, i el Lluís, negociant amb la Beth, va bescanviar la sortida d'Andorra per la d'ahir, doncs era la darrera oportunitat de fer un bon test.

Ens vam acomiadar de la Montse, la Heike i el Monti i els 3 darrers supervivents vam enfilalar cap a Santa Cecília. Després, un descens rapidíssim (vam agafar els 73 kms/h) ens va portar a Manresa. La calor era sufocant, i vam para a una gasolinera a preguntar per la carretera de Navarcles i a comprar un Aquarius i llaminadures. Mentre estavem bevent i menjant, se'm va acudir fer una foto de broma posant gasolina a la bici. Jo no volia treure la mànega (de la gasolina), però el Lluís, que ja sabeu com és, sí que ho va fer, amb la mala sort que el remanent de combustible que sempre queda, va ruixar els meus bidons. Quina putada! Els vaig rentar al lavabo, però no se'n va anar tot l'olor a gasolina. Amb la sed que tenia, però, crec que m'hauria begut el que fos.

Després de preguntar a 3 persones (totes foranies), vam encertar amb la carretera que duia a Sant Fruitós i Navarcles, on vam arribar de seguida. Sortint de Navarcles quedavem 11 kms fins a Talamanca, que és un port amb una pendent d'un 4-5% amb 1 km de baixada entre mig. A aquelles hores, al voltant de les 16.00, elsol era de justícia i les granotes anaven amb cantimplora. Els bidons es consumien en minuts.

És un tram molt inhòspit i es fa bastant pesat, sobretot quan les forces van justetes. Finalment arribem a Talamanca, un poble encisador que encara manté l'arquitectura antiga ben conservada. A la font del poble tornem a omplir bidons a i a tirar-nos aigua per sobre. El Lluís es banya de cap a peus, literalment.

Queda l'últim port. Estenalles per la part dura. Són uns 9 kms. Comencem a bon ritme, però cada cop les forces estan més minades. El més dur està al final. Costa, però coronem Estenalles, com no. 4 fotos i cap avall. En poc temps estem a Terrassa. Fa vent i s'ha de pedalar en el descens. ja només quedava fer el darrer tram , el més avorrit. Jo em pensava que ens costaria, però miraculosament, treiem forces de no sé on i fent relleus, volem a 35-38 kms/h per Les Fonts, Rubí i Molins, on arribem a les 17.43 a l'hotel Ibis. En total hem estat 7h en moviment i 2h aturats (la major part a Montserrat).

Una sortida realment èpica. El millor entrenament de bici que mai he fet. 170 kms (+3.000 m) amb 6 ports (Ullastrell, Vacarisses, Els Caus-l'Obac, Montserrat, Talamanca i Estenalles).

Ho hem de repetir....

Santos Sanz