30 de maig 2017

BTT PER L'ALTO TAJO 29/10-01/11/16

BTT PER L'ALTO TAJO 29/10-01/11/16



Des del 2006 quan vam fer la Ruta del Cid en Btt amb "Les Termites", que tenia pendent una cita en profunditat al Parc Natural de l'Alto Tajo. Llavors, vam passar de resquitllada, però el poc que vaig observar em va produir una gran curiositat tant per la orografia com per la solitud dels paratges. En aquesta ocasió, el fet d'haver pogut lligar quatre dies seguits de vacances en plena tardor, em va fer decidir per escollir aquest indret molt poc conegut.









La ruta la vam improvisar com sempre, a darrera hora i va costar força quadrar els allotjaments, ja que la zona no disposa de molta oferta, havent de rectificar el traçat del segon dia sense perdre però, l'essència de tram principal del parc. Després de més de cinc anys, els astres es van alinear i tornem a coincidir alguns membres impulsors de l'antiga secció de Btt de l'A.E.Muntanya.









Per postres, la sortida representa una vàlvula d'oxigen pel nostre company Vicenç Sánchez que fa cinc mesos va patir una gravíssima lesió amb el trencament del tendó d'Aquiles, de la qual comença a sortir de túnel i que servirà per provar-se fent bicicleta de carretera pel seu compte, alhora que ens farà de suport a la resta de l'expedició, (Cristina Aparicio, Isabel Cararach i Beth Porcar) pel que fa a la logística, podent fer la ruta, sense portar alforges. Tot un luxe!







Així doncs divendres 29 sortim de Barcelona amb dos cotxes direcció Rillo de Gallo, molt aprop de Molina de Aragón a la província de Guadalajara, on arribem passada mitjanit. L'endemà ens llevem a les 8h amb més mandra de la normal, a causa del cansament del viatge i de les poques hores de son, ja que toca matinar per començar l'aventura.









1 ETAPA RILLO DE GALLO - PERALEJOS DE LAS TRUCHAS 70KM 5H46'X 1.200M+ 12.4KMH




El matí s'aixeca gèlid i emboirat. Estem a 1ºC i els cotxes estan ben gebrats, res a veure amb el que estem acostumats a Barcelona, que encara anem a treballar en màniga curta. Després d'esmorzar, sortim pedalant a les 10h "Tres Senyores i Un Senyor" per camps de conreu sota una espessa boira baixa que perdura durant els primers kilòmetres. Mica en mica es va diluint i a l'alçada del nucli rural de Ventosa ja no queda quasi rastre.








Tot seguit entrem al Parc Natural de l'Alto Tajo, per una de les portes més emblemàtiques, la Hoz del Gallo. Es tracta d'un congost de conglomerat i arenisca que les aigües del riu Gallo s'ha encarregat de modelar des de fa 230 milions d'anys. Un racó màgic amb una energia especial. Parem un instant a visitar l'ermita i l'hostatgeria de Nuestra Senyora Virgen de la Hoz, on es respira un ritme de calma i tranquilitat aprofitant l'impàs, per reservar taula pel dinar del darrer dia.








El paisatge que ens envolta és ple de roques i espadats rogencs de múltiples formes, que atrauen tota l'estona la nostra mirada. Si a això li afegim els colors grocs dels pollancres presents a la vora de les aigües del pacífic riu Gallo, només es pot dir que el marc és d'incomparable bellesa. Durant uns pocs kilòmetres, transitem per una carretera local que va paral·lela al riu fins un trencall, on girem cap a l'esquerra, camí dels pobles de Lebrancon i Escaleras.









Per arribar a aquests llogarrets cal pujar un port amb fortes rampes que ens farà suar de valent, havent de començar a treure roba per la calorada que agafem. Molt a prop de Lebrancon, observem algun terreny on cultiven espígol que neix de forma natural pels voltants, així com altres plantes aromàtiques com la farigola, el romaní o la estepa; Aquesta última dóna una flaire molt agradable.










Un cop a Escaleras parem a fer un mos a la plaça i els quatre veïns del poble surten a petar la xerrada amb els forasters... Malgrat ens avisen que no seguim per camins, ja que hi ha un escrit que anuncia per avui "Monteria de Caza Mayor", nosaltres continuem amb la ruta marcada sense obsessionar-nos massa amb les conseqüències. A l'alçada del terme municipal de Fuenbellida, albirem al trot a tres cérvols... No hem sentit cap tret d'escopeta però intuïm que entrem en "territori crític".








Uns centenars de metres més enllà, en una cruïlla de pistes, trobem un caçador que ens informa del perill de continuar. Ens comenta que és millor que esperem que passi "la comitiva" ja que estan a punt de plegar. Per sort són quasi les 16h i en poca estona es presenta un jeep amb remolc i uns quants cotxes més. El parem i ens confirma que ja han acabat i que podem reiniciar la ruta. Resultat: dos cérvols i un senglar morts.









Al cap d'una estona arribem al petit nucli de Baños de Tajo on parem a carregar aigua a la font del poble. Per error, prenem una carretera en forta pujada quan el track per anar a Taravilla, era per pista i per terreny més suau. Quan me'n adono, ja hem salvat tot el desnivell i decidim continuar els 2Km que resten fins el poble, que travessem sense parar, ja que es fa tard i encara ens resten un grapat de kilòmetres.










Tot seguit gaudim d'un ràpid descens per carretera, fins un punt on surt una pista de terra cap a l'esquerra a partir del qual, ens endinsem cap a un dels punts emblemàtics de la ruta. Per això cal superar una dura pujada que ens portarà fins la famosa Laguna de Taravilla, ja amb els darrers raigs solars. La temperatura baixa de cop, quan el sol s'amaga. El racó és encantador, ja que es reflexen dins del llac, les muntanyes del voltant.









A l'altre costat, d'on hem vist la llacuna es veuen, Los Saltos del Tajo, una cascada artificial en forma de cua de cavall, producte d'un antiga central hidroelèctrica, ara en desús. A partir d'aquest punt ens queden 16Km per finalitzar l'etapa.  D'aquí en endavant, tot el recorregut serà per pista en molt bon estat, seguint el curs del riu Tajo en sentit invers, albirant de reüll i amb pressa, el color maragda de l'aigua, tant característic de la zona. Per sort el tercer dia repetirem aquest tram amb millor llum per delitar-nos la vista.








Sobre les 19h15' ens agafa la nit i cal tirar de frontal i lúmens, cosa que no serà cap inconvenient sinó tot el contrari. Hi ha ganes de provar com respon el far bifocal a la foscor i la veritat és que ha superat les expectatives. La potent llum que porta la Beth espanta fins i tot els mals esperits que puguin fer-nos la vida impossible o posar-nos obstacles durant el traçat que ens resta.










En breu sortim a la carretera, a l'alçada del Pont de Martinete sobre el riu Tajo, que separa les províncies de Guadalajara i Cuenca. Després de 4Km per un asfalt molt malmès, arribem a Peralejos de las Truchas cap a les 20h, cansats però contents de donar pedals durant 70Km. La primera impressió, al entrar al poble és el silenci i pau que es respira, trencat pel llunyà lladrar d'un gos, i la olor a llenya cremada que desprenen les xemeneies, que ja fa hores que estan fumejant. 








Un cop a lloc, ens retrobem amb en Vicenç i la parella que porta l'apartament, els quals  ja començaven a estar preocupats per la hora que ens presentem... Però és que en aquesta sortida ens hem ajuntat de nou, la Cristina, la Isabel i jo, tres enamorats de la fotografia i dels colors, i com que el terreny té molt suc, se'ns ha fet tard, com era de suposar. Per acabar la jornada sopem tots cinc a l'Hostal Alto Tajo, sota una decoració que ens recorda més que estem en ple Halloween que no a la castanyada...!







2 ETAPA CIRCULAR PER PERALEJOS DE LAS TRUCHAS 39KM 4h01'X 725M+ 9.8KMH



El segon dia fem una etapa circular pels voltants del poble. En aquesta ocasió, la Cristina ha preferit aprofitar el dia fent una caminada amb en Vicenç per alguns miradors del Parc. La resta, ens hem aventurat a descobrir racons de la cofrontant província de Cuenca. A les 9h15' sortim de Peralejos a ritme "verano azul" desfent l'itinerari d'ahir fins el Pont de Martinete, punt interprovincial.









A partir d'aquí ens enfilem per una carretera sense trànsit amb pendents de fins el 18%, guanyant 500 metres de desnivell en pocs kilòmetres fins quasi la cota 1.600, on es divisen bones vistes del congost que, dibuixa riu Tajo entre les muntanyes que l'envolten. Una vegada a dalt, seguim per asfalt un parell de kilòmetres en lleuger descens, passant per una àrea on hi ha un rètol, que diu que ens trobem en un paratge d'interés natural, en concret el Monumento Nacional Muela de Pinilla o del Puntal.







Ens endinsem en ell després d'un segon trencall a ma esquerra, d'on surt una pista. La zona per on circulem és un altiplà dominat per una extensa pineda amb multitud de pedres de grans dimensions, d'insospitades formes que l'acció de l'aigua, el vent i el gel, s'ha encarregat de modelar. La diversitat de les roques i el seu grau de duresa ha originat una erosió irregular, donant lloc a figures que recorden a especies animals, objectes, etc... 








Es com una rèplica de la Ciutat Encantada, però totalment oberta i sense cost d'entrada. En un punt on trobem un rètol informatiu, deixem les bicicletes i fem una petita incursió caminant per una especie de carreró de roca, que recorden Les Escletxes del Papiol, per veure un parell de formacions destacades, l'Arc de Pedra i la Calavera. Tot seguit parem a dinar un entrepà, enmig del bosc, gaudint d'un dia radiant i una temperatura ideal per pedalar.








A la represa, iniciem el descens i la tornada cap a Peralejos de las Truchas, però en breu hem de parar per que la Isa punxa la roda del davant. Després de canviar la càmera entrem dins d'una finca, que segons ens han dit més tard, s'anomena Belvalle. Hi ha una tanca per que no passin cotxes, ja que es tracta d'un nou  "Coto de Caza". El racó és espectacular, doncs transitem durant uns minuts per una zona de prat alpí rodejats d'alguns avets que li donen molta categoria al paisatge.









Tot seguit arribem a un punt on hi ha una especie de corral buit i una petita plaça de braus pel "divertiment del terratinent". La Beth que va un xic per davant ha vist com un grup de cérvols joves grimpen muntanya amunt, al sentir-se intimidats pel nostre pas. Poc després saltem un petit coll i divisem una nova vall, per on transcorre amagat el riu Tajo.








Es tracta d'un terreny erm i pedregós on el vent deu bufar normalment amb força. Avui però, fa una tarda plàcida i ens delectem amb l'amplitud del panorama, fent fotografies dels bedolls i altres especies que s'estan vestint de gala per donar la benvinguda al rigorós hivern d'aquestes contrades. La pista que seguim està en molt mal estat i en desús, i pràcticament podríem dir que estem fent un camp a través sinó fos per que seguim un track.









En aquest punt la Isabel pateix la segona punxada i ja no té més càmeres, ni li podem deixar al portar una roda d'un diàmetre diferent. 27,5... Per tant només queda l'opció de reparar o inflar la roda a veure si aguanta fins el final. Optem per inflar i continuar i ho repetim quatre o cinc cops fins que cansats de fer cada vegada més sovint la maniobra, decidim buscar el "poro" en un toll d'aigua, quan ja ens resta una hora escassa de llum.








Estem a menys d'un kilòmetre del poble, però no hi ha cap passarel.la per creuar el riu Tajo, havent de fer una volta de quasi 5Km. Amb les presses, el fred i l'humitat que ens gela l'alè, no hem sigut prou curosos a revisar bé amb profunditat si hi havia més d'una pèrdua d'aire... Als pocs metres la roda torna a estar en baixa forma i avorrits desistim de tornar a buscar on està la pèrdua.








Els darrers 4Km els fem a peu per carretera fins a Peralejos arribant fosc i negre de nou, ja que amb el canvi d'hora se'ns torna a fer de nit malgrat arribar a les 19h. A la hora de sopar repetim visita a l'Hostal Alto Tajo, ja que els àpats són casolans i són molt amables. Allí intercanviem impressions amb la Cristina i en Vicenç del que han vist caminant, etc... El Parc Natural de l'Alto Tajo es tracta d'un lloc amb moltes possibilitats i caldrà tornar a visitar en una altre ocasió, ja que és molt extens i hi ha molts racons per investigar. 




3 ETAPA PERALEJOS DE LAS TRUCHAS - RILLO DE GALLO 80.5KM 5H38'X 775M+ 14.2KMH



La tercera i darrera etapa en Btt per aquestes terres serà la més llarga de totes i la més significativa, doncs pedalarem durant gran part del dia a la vora del riu Tajo primer i del riu Gallo després. Sortim a les 8h30' avui de nou amb la companyia de la Cristina. Tornem a ser quatre i en Vicenç seguirà provant pel seu compte, les evolucions del tendó d'Aquiles amb la bicicleta de carretera. Estem a -3ºC i fa molta rasca, però hem vingut equipats i el sol que ja llueix s'encarregarà de suavitzar un xic la fredor.








Sortim per la carretera que ens porta fins el Pont de Martinete i allí desfem els 12Km de pista per on vam pedalar el primer dia fins la Laguna de Taravilla. A aquestes hores no hi ha ni una ànima i una vegada a la llacuna que s'abasteix d'aigües subterrànies, ressegueixo el seu contorn, observant com s'aixeca el vapor d'aigua en forma de boirina de dins, a causa del contrast tèrmic entre l'aigua i l'aire, que li dóna un aspecte misteriós. A continuació arribem a un altre punt de visita obligada del Parc.








Es tracta d'un pont penjant sobre el Tajo, on surten a relluir els colors blaus turquesa i maragda que el riu realça amb l'ajuda de la llum solar. Durant força estona gaudim i juguem amb les nostres ombres, que es projecten sobre la llera del riu. Un racó molt bucòlic, sobretot si no hi ha gent, com és el cas. A l'altre cantó del pont, continuem el llarg periple de kilòmetres en companyia del riu.








Els primers instants fins a las Casas del Salto, són a través d'un sender molt panoràmic, estret i revirat, que serà una delícia pels nostres ulls. Aquestes petites cases es van fer pels operaris que treballaven en la construcció d'una central hidroelèctrica que finalment es va quedar a mig fer. Ara, hi ha un petit bar i alguns d'aquests casalots són allotjaments de turisme rural. A tocar d'aquí fem una incursió ràpida per veure els Salts del Tajo.









Després d'aquest incís, seguim la ruta per una pista molt rodadora en lleuger descens, envoltats de frondoses pinedes i d'escarpats cingles de roca calcària que fan goig de mirar. El dia torna a ser nítid i sense núvols i ara la temperatura és ideal per pedalar. De tant en tant anem parant als diferents miradors per contemplar la bellesa del riu i el seu entorn.










El traçat també es apte per automòbils i motos, ja que al llarg d'aquest itinerari hi ha diverses zones de pícnic per fer carn a la brasa, etc... Però cal dir que els cotxes amb els que ens hem creuat anaven a un ritme tranquil i "en pla de visita turística". Prop del Pont de Peñalén en un sortint i al peu d'un grup de roques anomenades Los Cuchillos, observem una estampa a vista d'ocell, que podria ser treta d'un territori àrtic amb el riu Tajo obrint-se camí entre espesses avetoses i coníferes.








Un altre punt remarcable és el Horcajo, una muralla de roca amb un forat rodó de grans dimensions que atrau la nostra mirada. Fa estona que la Isabel, reclama parar a dinar, però primer volem avançar una mica més ja que l'etapa és molt llarga i després trobar un racó amb encant per fer una remullada de peus si pot ser... Quan ja hem fet la meitat del kilometratge i busquem un lloc adequat per parar, no trobem el que teníem al cap, ja que la vegetació és abundant en aquest tram i és fa difícil l'accés al riu.









La llei de Murphy ens ha fet una mica la guitza...! Finalment, parem en un àrea de descans a fer l'entrepà que portem a sobre, ja que no hi ha cap mena de servei, tal com vam llegir en una ressenya. A la represa, ha calgut posar-se una capa més de roba, ja que el sol al anar més baix, no ens permet fruir de la seva escalfor ni tampoc ressalta la varietat cromàtica de les aigües, perdent un xic l'encant natural que té.







Gràcies a això, no parem tant sovint a badar i activem el modus "fem via que aviat es farà fosc" avançant amb més fluïdesa. Al final del tram ciclable del canó del Tajo, trobem l'espectacular Salt de la Escaleruela, una formació gegant de travertí produïda per la filtració d'aigües pluvials que ha modelat el paisatge també dels voltants, amb altres petites cavitats del mateix origen.









Sortim a la carretera trencant cap a la dreta i deixant a l'esquerra el cartell que indica a Zaorejas. Iniciem un ràpid descens fins el Puente de San Pedro, punt on hi ha l'aigua barreig del riu Tajo (aigües nítides i transparents) i el riu Gallo (aigües més tèrboles i fosques). Aquí, a la confluència dels dos rius, en un espai més obert, els grossos bedolls grocs dels voltants i la llum de tarda, li donen un caràcter màgic, difícil d'explicar.








A partir d'ara ens acomiadem del Tajo, per seguir el curs del Gallo aigües amunt; Primer per carretera tranquil·la, després per una pista forestal amb vistes a uns plegaments de roca sorprenents a la zona de Cuevas Labradas i més tard de nou per asfalt fins al poble de Torete. Cap a les sis de la tarda, ja hi ha racons encarats a l'obaga on el gebre, sembla que no ha marxat en tot el dia. 









Realment, estem en una de les zones més fredes de la Península, on temperatures de -18 o -20ºC són habituals en ple hivern... Passat Torete, també per carretera desfem gran part de l'itinerari del primer dia, sobretot el que correspon al congost de la Virgen de la Hoz fins passat Ventosa. La resta uns 6 Km transcorren per pista ample enmig de la negre nit, acompanyats del potent frontal fins Rillo de Gallo, punt d'inici i final de la ruta. Arribem a les 19h20, on ens espera en Vicenç per celebrar la castanyada amb un sopar a l'apartament a base d'amanida, pasta i panellets com és tradició.






DARRER DIA CIRCULAR PELS VOLTANTS DE LA VIRGEN DE LA HOZ



El darrer dia per terres castellanes, el dediquem a fer una tranquil·la caminada circular sortint del singular entorn de la Virgen de la Hoz, fins a Corduente, per acabar retornant al congost per la seva part superior, gaudint d'un espectacle natural de primer ordre. Des de dalt d'aquests cingles, hi ha diversos miradors per contemplar la majestuositat de les roques i agulles modelades per la erosió. El traçat fins al peu del monestir és un corriol, amb diferents ramals per accedir a galeries, coves o abrics naturals de pedra que fan molt entretinguda la visita.







El punt i final és un gran àpat a la mateixa Hostatgeria que ens delecten amb una cuina casolana i contundent. A la nostre retina quedarà... la boira i el gebre de primera hora, el cel ras i blau de mig matí, els colors de tardor d'arbres i matolls, la fragància de l'estepa i de la lavanda, el tranquil curs del riu Gallo, el verd maragda del Tajo, les interminables pinedes, les singulars formacions rocoses, els cérvols vius que vam veure i que després van passar a un altre estat per culpa dels "Cotos de caza y las Monterias"..., el silenci i la olor a llenya dels pobles, i les poques hores de llum diürnes que denoten que s'apropa l'hivern, han estat els trets característics d'aquesta nova aventura sobre rodes.




Lluís Planagumà Grífol.
Publica un comentari a l'entrada