03 de maig 2016

PATROUILLE DES GLACIERS - PDG 22-23/04/2016

PATROUILLE DES GLACIERS - PDG 22-23/04/16





L'abril del 1943, tot just fa 73 anys, es va disputar la 1a edició de la prova d'esquí de muntanya més antiga del món i la de major distancia en una jornada, que perdura en l'actualitat. Es tracta d'una travessa en equip de tres persones, de 53Km i 4.000 metres de desnivell positiu, que uneix les localitats de Zermatt, Arolla i Verbier als Alps Suïssos. L'origen de la cursa, es remunta a l'època de la Segona Guerra Mundial, quan l'exèrcit suís "patrullava" amb esquís els cims fronterers del sud-est del país a fi d'evitar una invasió alemanya.

Aquesta travessa servia, per seleccionar i veure la capacitat de planificació i patiment dels seus soldats, per la causa. En els seus inicis la prova només era pels militars, però arrel d'un accident mortal l'any 1949 d'una patrulla en una esquerda d'una glacera, la cursa va ser prohibida durant més de 30 anys fins l'any 1986, data a partir de la qual, la cursa s'obre als equips civils i ja no deixarà de tenir continuïtat en format bianual.








Així doncs, a mitjans del setembre passat, decidim fer la preinscripció i provar sort a la loteria ja que l'alt nombre de peticions supera de molt el volum màxim de participants. Estem parlant de números estratosfèrics pel que respecte a aquest esport. Ni més ni menys que 1.800 patrulles es donen cita cada dos anys, el que vol dir 5.400 atletes. Tot un fenomen de masses a l'abast de pocs per que la PDG, és la ultra marató de l'esquí-alpinisme per excel·lència. A mitjans de novembre rebem la confirmació que hem estat agraciats amb un dorsal al sorteig i al mes de desembre ens toca pagar la inscripció de 1510CHF, al canvi uns 400€ per barba, que ens fan dubtar en si apuntar-nos o no, però és la cita de l'any i no sabem si hi podrem tornar, o sigui que no hi ha volta de full...!










Els 53 Km i 4.000m + diuen que equivalen a 110Km d'esforç...! I quin millor premi per tancar la temporada'15-'16 que fer-la per primera vegada. Quan parlem d'aquest nivell de curses, totes mereixen un respecte tant gran, que fa que amb mesos d'antelació vagis estudiant els metres de desnivell i les hores d'entrenament que caldrà acumular, per assimilar el repte que tenim per davant i aquesta amb molta més raó, ja que no ens hem exposat mai a tantes hores d'esforç sobre uns esquís.








Veurem com ho afrontem amb l'Enric Martin i en Pere Bonet, ja que la temporada hivernal ha estat molt dolenta en quant a innivació, i no hem fet cap entrenament específic per aquesta prova, pel que correspon a la tècnica de progressió amb esquís i encordats, sobretot baixant. Cal recordar que un dels trets característics d'aquesta cursa, és el fet d'haver d'enllaçar en plena nit, uns 1.000 metres de desnivell positiu i uns 500m de negatiu per una glacera formant una cordada de tres.








A 10 dies vista, els nervis ja comencen a sorgir... però el més preocupant pel que a mi respecte són les molèsties musculars que m'han impedit entrenar des de fa ja una setmana. Malgrat anar al fisioterapeuta a fer una sessió de descarrega, sembla ser que hi ha alguna cosa més. Antiinflamatoris i gel seran la recepta... però ni amb això n'hi ha prou per millorar.





Cal mirar a fons la lesió, però no hi ha temps real per tenir un resultat mèdic abans de marxar cap a Suïssa, per això intento parlar amb l'amic Albert Andrés, company que vam incloure com a reserva, per que si té disponibilitat i ganes de substituir me, però resulta que fa poc que ha marxat a Grècia a un camp de refugiats a fer tasques humanitàries i jo... preocupat per coses més banals!









Un cop parlat amb els companys Enric i Pere, no queda altre alternativa que anar a provar sort, i a veure com responen el genoll i el bessó dret. La mobilitat reduïda de la cama, no em permet córrer i caldrà veure com reacciona al moviment de lliscar amb pells cap amunt i al descens amb esquís. Les 14-15 hores amb les botes posades no ens les traurà ningú! Buff quin patir ens espera!!! 

Així doncs, dimarts 19 d'abril en Pere, junt amb en Marc i l'Albert, fan via cap a Ginebra amb avió per posar-nos les dents llargues abans d'hora fent el Breithorn un cim de 4.000 i escaig molt accessible des de les pistes de Zermatt amb una meteorologia envejable, i contrastant de primera mà la sortida dels primers participants la nit de dimarts.









Nosaltres marxem el dijous 21 de Barcelona per carretera, sota un fort aiguat fent dos canvis de vehicles, primer a Sabadell, on pugem al cotxe d'en Jonathan Valladares, àlies "Jon" i Sra. (Montse) i més tard a Figueres on canviem tots els estris a la furgoneta d'en Xavi Guillaumes, àlies "Guillot", Sra. (Montse) i en Xavi Colomer, àlies "El Marquès", que són l'equip Taga Team. De camí cap a Suïssa, el tema de conversa està servit. La borrasca que ens toca de ple, durant els primers kilòmetres del viatge, sembla que ens afectarà el dia de la cursa.







Volem creure en un gir radical del temps o en un canvi del vent, però per dins sabem que no serà l'edició més lluïda, i que ens tocarà ballar amb la més lletja de nou, per no sortir de la tònica habitual. Tothom està molt animat pel repte, però jo vaig amb certa desgana. Quan no estàs bé, és el que té. El meu subconscient té por i no vol enfrontar-se a una situació de risc de nit, en una glacera amb esquerdes, sense visibilitat a causa de la boira i la neu que es preveu i sense medis aeris per traurem d'allà en unes condicions "meteo" que cada cop aniran a pitjor. No vull viure aquest malson, que sembla que està predestinat.







Aquest any cada cop que hem anat a una competició internacional, hem patit mal temps i aquesta no serà l'excepció... Fontblanca (Andorra), Altitoy (Pirineus-França), Tour du Rutor (Aosta-Italia) i Patrouille des Glaciers (Valais-Suïssa). Després de sopar a Chamonix, amb vistes a la glacera de Bossons i comentar batalletes varies amb els companys, anem a dormir a la gite Fleur de Neige als afores de la mateixa localitat.







Divendres un cop esmorzats, entrem a Suïssa després de creuar el Col de La Forclaz i sense pausa arribem a Täsch, on agafem el microbus que ens pujarà fins a Zermatt per 5€. Fa sol i una temperatura agradable. Caminant amb tot l'equipatge ens dirigim cap a l'estació de tren on just davant hi ha l'arc de sortida de la cursa i tota una sèrie de carpes. Pel carrer principal es respira la PDG. Tot és un anar i venir d'equips que van a passar el control de material.








Ens dirigim cap al pavelló on hem quedat amb en Pere. Fa hores que està dels nervis, ja que ens esperava a primera hora del matí i no hem arribat fins les 13h, però encara queden més de 10 hores per iniciar l'aventura... Ja amb el Marcòlic Power al complet, passem l'estricte check-in del material. Les poblacions involucrades en la cursa i el que correspon a la organització, traçat, seguretat, avituallaments, control de material, etc està dominat pels militars.







Es pot dir, que pels que no hem fet la "mili", farem un intensiu de 2 dies complint ordres vestits de civil!. Tal com entrem al pavelló, hi ha diferents taules on a cada patrulla li assignen dos comandaments que revisaran per rigorós ordre la llista de material homologat per la UIAA i la ISMF, mesurant esquís, bastons, piolet, sonda, pala, i revisant l'estat de botes, casc, Arva, pells de foca, arnés, ulleres de sol i ventisca, guants i manta tèrmica, i posant l'enganxina corresponent conforme està verificat.










Fins i tot l'Enric ha de donar explicacions al capità en cap, per que els comandaments inferiors no ho veuen clar, adduint que una corda de 100 metres no es pot tallar, per fer-ne dues. Al final es resol a favor nostre ja que al reglament no ho especifica. Vaja, uns perepunyetes de nassos!. A en Xavi Guillaumes li fan comprar una sonda nova si volen participar a la cursa, ja que es un xic més curta del que toca (240cm).








Després d'això, ens donen tota la documentació que ens pertoca. Aquí ens separem dels companys de viatge, ja que en funció del número de dorsal, t'assignen un hotel o altre. Nosaltres anem cap al Pollux, un 4 estrelles al carrer comercial, a 100m de la sortida, millor quasi impossible. Ens instal·lem, i després de dinar fem una migdiada d'una hora que es queda curta, ja que cal fer la motxilla a consciència doncs en 20 litres de capacitat, hi ha de cabre la roba d'abric extra, guants, etc... a part dels gels, barretes i sals per tota la cursa, ja que no ens en fiem de la austeritat dels militars...!







També preparem la corda i la goma elàstica, ja que al travessar una gelera, hem d'anar tots tres encordats, i cal estudiar bé la logística per no perdre massa temps en cursa i intentar progressar amb certa normalitat. Som conscients que no ho hem practicat, i que el descens serà el moment més complicat. Segons els experimentats cal que el pitjor baixador vagi primer (Jo), el més aplicat de la classe al mig (Enric), i el restant darrera (Pere). Per tant a l'Enric li tocarà portar la corda i repartir-la cap al davant i el darrere quan toqui.

Realment els preparatius de la cursa ja són una tasca d'equip, doncs l'espai i el pes d'aquesta, farà que hàgim de repartir sobretot el tema hídric i alimentari entre en Pere i jo. Tot aquests mal de caps que avui se'ns presenten, són part de la prova. De fet des de que hem arribat al poble entre una cosa i l'altre, poca estona hem estat relaxats. Ara amb la feina feta anem a sopar que són les 19h i només queden 4 hores de relativa calma...









Després de sopar, a les 20h passades anem a acomiadar-nos d'en Marc i l'Albert, els companys de viatge d'en Pere, que avui han fet gran part de la primera pujada i que marxen cap a Verbier per veure demà l'arribada. En acabar, mentre l'Enric i en Pere tornen cap a l'hotel em quedo sol una estona, per assaborir l'atmòsfera que hi ha a la línia de sortida amb la banda militar tocant marxes. 









Al intentar pujar a un banc de pedra per fer una fotografia, noto una forta punxada al bessó, i un intens dolor al menisc. El tinc com bloquejat i no puc doblegar la cama dreta. Marxo molt coix cap a l'hotel. El món se'm ve a sobre. Ara sé que no acabaré aquesta prova i no em veig arribant amb els companys fins el punt on puc abandonar la cursa, sense posar en problemes la continuïtat de l'equip. Cap cot pujo a l'habitació, maleint per que he hagut de fer aquell pas...











Mentre estem mirant la web per saber la distància i desnivell que hauré de fer perquè en Pere i l'Enric puguin continuar com equip de dos sense ser desqualificats, els veïns de l'habitació del davant ens indiquen que la cursa d'avui s'ha anul·lat sense més informació i que demà matí, sabrem si es sortirà la nit de dissabte o quedarà definitivament suspesa, però pinta malament doncs la previsió per diumenge encara és més dolenta. 










La noticia sent egoista, per mi no pot ser millor. És molt lletja aquesta reflexió envers els companys però és la meva realitat. La lesió, amb la nova rebrincada ha empitjorat i sento cert alleugeriment fins demà matí. De seguida corre la veu i el whatsapp de la resta d'equips catalans treu fum. Quedem per fer una cervesa i comentar la jugada amb l'Oriol Montero, en Jordi Ballester, i en Roger Angües entre d'altres coneguts.







Algunes patrulles totalment equipades, que sortien a les 22h i 22h45' desfilen desmotivats cap als seus hotels, entre ells en Jordi Godayol i Cia. Nosaltres sortiem a les 23h30'. És dur dir-ho, però jo segueixo en el meu món i amb la meva pel·lícula, mentre la resta de companys senten ràbia i decepció tot esperant la decissió de l'endemà.

Dissabte ens llevem a les 9h, amb la noticia de l'anul·lació definitiva segons han publicat a la web o al facebook, sense donar gaires explicacions, i convidant-nos a tornar el xip al pavelló. Realment, se'ns queda cara de xai degollat pel fet de ni sortir, però la meteorologia mana i ho sabem. El que emprenya és fer el llarg desplaçament per res, si sabien que tindriem mal temps. Podien haver-la posposat per la setmana següent, com van fer a la Mezzalama l'any 2015, avisant en un parell de dies d'antelació!









Per mi, la comunicació és un respir, però per la resta és un pal en tota regla. Després d'esmorzar, molts equips comencen a desfilar cap a l'estació de tren, i les maletes es converteixen en les protagonistes de la jornada. En Pere serà un dels primers en marxar. Els menys inconformistes, surten a fer pells per treure's en certa manera el mal sabor de boca. Aquest és el cas dels nostres partenaires de viatge, que aprofiten gran part de la jornada. En canvi l'Enric, prefereix anar a caminar pels voltants.










Jo em dedico a descansar a la recepciò de l'hotel fins la hora de marxar amb tren cap avall. Tot plegat a les 18h de la tarda, arrenquem amb la furgo des de Täsch, per fer d'una tirada el 1.000Km que ens separen de casa. El final de l'aventura acaba entrant a casa unes 12 hores més tard, amb les primeres llums del dia, cansat i amb ganes de penjar els esquís per una bona temporada, el problema és que la resta d'activitats que volia fer a partir d'ara, hauran d'esperar més del compte!






Lluís Planagumà Grífol


Publica un comentari a l'entrada