19 de febrer 2015

V TRAÇA MUGA 08/02/15

V TRAÇA MUGA 08/02/15


El passat dia 8 de febrer vam estrenar el calendari de Copa Catalana d'esquí de muntanya per equips, participant a la V Traça Muga, que organitzava la Unió Excursionista Urgellenca. Aquest cop vaig compartir parella amb en Marc Balañà Prats, un crack de les ultra-trails, que debutava en aquesta modalitat de competició. Gràcies a la organització vaig poder córrer, al posar-me en contacte amb en Marc, ja que el meu company habitual, l'Enric Martin, va preferir fer net de la forta grip que va patir fa uns dies. Així doncs dissabte acudim a la Seu d'Urgell per recollir el dorsal, escoltar el briefing i posar cara a la "parella de ball". 








La visita a l'Espai Ermengol, es converteix en una sessió de retrobament per partida triple. A part de conèixer en Marc i el seu co-equipier oficial, en Jacob Salvadó, per la resta de curses de la Copa, també coincideixo amb la Maria Erill, ex-companya de l'Agrupació Excursionista Muntanya, i amb en Lluís Planagumà Brum, no és broma, que només coneixia virtualment. Amb la Maria, després de 15 anys hem tornat a coincidir en una cursa d'esquí de muntanya. Encara recordo que el seu debut amb 13 anys no va passar desapercebut. Durant els dos següents anys va formar part de les primeres fornades del Centre de Tecnificació d'Esqui de Muntanya, però ho va deixar per que era un sacrifici majúscul i més a aquestes edats. Ara més relaxada sembla que vol tornar a donar guerra...






L'anècdota de la jornada però va ser sonada. La història va així: Un dia, un conegut em va trucar i em va dir: He vist a la classificació final de la Poca Traça del passat cap de setmana que havies arribat just davant meu i no et vaig veure... Resposta meva: Impossible. Aquest any no l'he feta. Estàs equivocat. Rèplica: No, no que t'ho dic de veritat. Conseqüència: Miro la classificació i sí el company té tota la raó però ha descuidat un detall. Resultat: Doncs sí, encara que sigui increïble, en Lluís Planagumà i Brum, no sóc jo, però lo curiós del cas, és que a part de dir-nos igual que no n'hi ha masses, a sobre fa un esport que de masses tampoc és! I finalment després de dues temporades, hem coincidit a la Traça Muga. I a sobre amb el paravent del mateix color... Que petit és el món!






Amb la lliçó apresa 15Km i un itinerari amb dues pujades de 850m+ i 650m+ respectivament marxo cap a la Casa de Colònies Ridolaina on hem quedat per sopar i dormir amb els amics Àngels Paneque, Albert Andrés i en Blai, parella i la petita Aiala, que demà faran esquí de muntanya per la zona de Lles ben aprop d'on estarem nosaltres. A la hora d'esmorzar coincideixo amb l'Aitana Gibernau i en Josep Pallàs que participen a la cursa com a parella mixta.







Així doncs de bon matí ens dirigim cap a l'estació d'esquí de fons d'Arànser, on comença la cursa. El termòmetre marca -9ºC al parking del refugi, però a mida que agafem alçada puja la temperatura; Tenim la típica inversió tèrmica dels dies anticiclònics. Un cop a lloc, escalfem amb en Marc i companyia, un parell de cops ja que la sortida s'ha endarrerit més del compte.








Amb un dia radiant, però amb molt vent a cotes altes iniciem la cursa 75 equips. Com sempre, la sortida és agònica, per agafar posicions abans de deixar l'ample pista d'esquí de fons. Amb les presses, ensopego i m'avancen alguns companys entre els quals hi ha el tàndem David Palos i l'Òscar Anguera amb qui tindrem un frec a frec durant tota la cursa.









Ja més calmats, enfilem per dins el bosc un tram suau amb doble traça, que posteriorment es transformarà en una única. Les posicions estan força definides, i ens movem entre els dos primers equips femenins un d'ells formats per l'Eli Bertran i la Pilar Quesada. En Marc, té una marxa més i jo vaig darrera mantenint el tipus. Així i tot encara puc algunes fotos en moments puntuals de la cursa, on s'acumulen els participants, ja sigui fent voltes maries, en trams lineals o a la canal del dia.







A certa alçada el paisatge s'obre i desapareix la massa forestal. És des d'aquest punt, on observem l'estètica Canal Central del Pic de la Barra. Un cop feta l'aproximació, posem grampons i tirem cap amunt. Just a la sortida de la canal, les ràfegues de vent són molt fortes i ens fan trontollar mentre calcem de nou els esquís. Des del Pic de la Barra, transitem per la carena fronterera amb Andorra, totalment desprotegits i en contra dels cops de tramuntana.







Aquests, arriben al seu grau màxim de violència al Coll de Monturull, posant en entredit la nostra integritat física i la de la resta de participants i controls. Fa un fred exagerat i anem amb compte de no perdre l'equilibri. És com si estiguéssim en un túnel de vent per mesurar l'aerodinàmica d'un Formula 1... No hi ha temps a perdre! Cal marxar a correcuita cap a cotes més baixes.








Treiem pells, vigilant que no surtin volant i ens deixem anar per les pales gelades i ventades dels voltants del Pic Monturull. Amb les presses en Marc, no ha fixat la talonera, patint una caiguda de més de 100 metres de desnivell. L'ensurt ha estat gran, però sense conseqüències. Tot seguit continuem la marxa muntanya avall, fins el Refugi dels Estanys de la Pera, on tornem a posar pells per encarar la segona i darrera pujada del dia.







Sortim just davant del primer equip femení format per la Pilar Caixach i la Roser Ortés. La caiguda ens ha fet perdre distància amb els companys David i Òscar, que els hem perdut del punt de mira, però no pas les ganes d'augmentar el ritme. La pujada cap al Pic de Colilla o dels Estanyons, molt visible i constant, ens ha permès recuperar un parell de posicions fins a emparelar-nos de nou amb el duet tarragoní just al cim.








L'emoció està servida fins el final. Iniciem el descens primers amb una neu excel·lent que ens permet baixar ràpid per una zona arrecerada del vent. Un cop entrem al bosc, la cosa canvia, i a l'alçada de nou del Refugi dels Estanys de la Pera, en David i l'Òscar prenen la davantera, que ja no deixaran fins a l'arribada a tocar del Refugi Lliure de Pollineres.








En resum 2h29' de patiment i diversió en companyia d'en Marc Balañà que ha estrenat el seu currículum en aquest món, amb nota, entrant a la meitat de la classificació 35ens/71 arribats. El primer equip de la general ha estat el format per Gerard Vila i Pere Rullan amb un temps de 1h38'. Agrair molt especialment la tasca de la organització durant tota la setmana, per traçar un itinerari que han hagut de modificar fins a 5 ocasions a causa de les canviants condicions meteorològiques.









Lluís Planagumà i Grífol

07 de febrer 2015

FONTBLANCA - INDIVIDUAL DE LA COPA DEL MON - OPEN 24/01/15

FONTBLANCA - INDIVIDUAL DE LA COPA DE MON - OPEN 24/01/15



El cap de setmana del 24 i 25 de gener, Andorra ha acollit de nou una prova de la Copa del Món d'Esqui - Alpinisme. Era la cita més propera, per poder gaudir i compartir experiències amb l'elit mundial d'aquest esport i no vam desaprofitar la ocasió. En aquesta edició, dissabte s'ha cel.lebrat, la Individual a Arcalís i diumenge la Vertical a Arinsal. Tots dos dies amb el mateix protagonista, el fort vent que ha dificultat la feina i ha portat de corcoll a la organització.






Per no perdre el costum, no hem faltat a la cita, estrenant enguany, la temporada de curses d'esquí de muntanya. Només he participat a la Individual Open, ja que és la disciplina que més m'agrada, deixant al marge la Cronoescalada. Així doncs, divendres tarda marxem cap a Ordino per tal de recollir el dorsal. Al arribar ens trobem amb l'Òscar Anguera, la Montse, en David Palos i la Marta, que ens indiquen que ja han tancat la parada...






Per sort, després d'aparcar el cotxe, em trobo amb l'Enric Martin i tot una colla de companys, que van seguint al Feliu Izard, garantia de que estem en el bon camí. Ja amb el dorsal ens acomiadem i ens desitgem sort per l'endemà. Durant la nit el vent no para de bufar i vaig pensant que retallaran l'itinerari previst. Esperem que sigui una alternativa B i no la C que seria un bucle per pistes en la seva totalitat. La organització ha endarrerit fins les 11h del matí la cursa, per poder redissenyar el traçat 5 hores abans del seu inici.





Dissabte cap a les 9h15' ja estic al parking superior de l'estació. Mica en mica van arribant coneguts. En Xavi Tomàs i la Núria Burgada han vingut amb tota la família a animar en Kilian, el nostre campió. Junt amb en David i l'Òscar fem via pista amunt cap a la cota 2.230 de la Coma d'Arcalís, on està la línia de sortida. Sembla que el vent ha afluixat i que pinta millor de lo esperat. El dia és d'un blau nítid i radiant.






Després de veure la sortida dels cadets i júniors, arriba la hora del nostre torn. El traçat definitiu consta de 18Km i 1750m+ en 4 pujades i un tram de fals pla fins a meta. Abans de començar coincideixo amb l'Oriol Cardona, la nova perla que aquest any debuta en categoria sènior. Sembla que ha fet una bona estirada, respecte a lo menut que era, quan el vam conèixer amb 11 anys com a participant més jove, a la cursa que organitzàvem a Err-Puigmal amb l'Agrupació Excursionista Muntanya.





Fem el control d'Arva, entrant al corral per la part del darrera, els de la Open, ja que al davant hi ha tots els corredors amb llicència de World Cup. Instants abans de sortir saludem en Josep Aubesa, en Xavier Ros i companyia. De l'Enric Martin no en sabem res. No l'hem vist abans de començar i només se que porta una bona galipàndria. A les 11h del matí es dóna la sortida. L'espectacle està servit, sobretot pel públic que s'ha apropat fins aquí. 






El traçat que ha ideat la organització, permet veure gran part de la cursa; Pujades, baixades, trams a peu, transicions, mantenint el seu caràcter alpí, malgrat les inclemències meteorològiques. Només s'han retallat els trams més aeris, cims i crestes, on el vent és més acusat. La primera pujada, la fem en gran part per pista. Com sempre la gent surt a tot drap, i provoca una espècie d'efecte "badoc", però a la inversa. El meu subconscient ja té alerta de fatiga abans d'hora... Les pulsacions en aquests primers minuts estan més que disparades! Gran quantitat de gent, s'aplega per animar el nostre pas i es respira l'ambient de les grans ocasions.








La penya està molt forta i es mengen els metres de desnivell com si res. És qüestió d'anar fent pas a pas, sense obsessionar-se per la posició. Aquí hi ha la creme de la creme, que són per un cantó "els d'un altre planeta" i per l'altre, "la resta dels mortals o els "ningú entrena"... En David Palos pren la davantera i ens agafa uns metres dalt la transició, que seran difícils de recuperar. Jo i l'Òscar Anguera, el seguim de ben aprop.






El descens, per neu fonda dels primers instants, es cobra les primeres víctimes en forma de caiguda, avançant un parell o tres de llocs. Tot seguit baixem per pista fins al costat de la sortida, on hi ha la transició. En aquest punt s'aplega de nou força gent. Sortim direcció al Clot del Basser Negre fent una sèrie de voltes maries que ens faran guanyar la base d'una canal on cal posar esquís a la motxilla.








Mentre em dirigeixo a aquest punt, observo in situ, l'espectacular descens de l'italià, Robert Antonioli que encapçala la cursa, baixant pràcticament en línia recta i a una velocitat de vèrtic. Encara que més impressionant és la rapidesa en que es refà i continua en cursa, després de patir una acrobàtica caiguda amb triple voltereta endavant. En Kilian ja li trepitja "els talons".... Per part meva, l'ascens per la canal sense grampons, se'm fa curt, però cada canvi o transició, em penalitza en forma de temps o de posició. Fent una ullada des de dalt, porto uns 25-30 participants darrera meu més o menys.








Després d'un nou tram amb pells fins la cota indicada, iniciem un ràpid i curt descens, que es veu interromput per un pas tècnic de baixada, que cal fer amb grampons, abans d'encarar amb esquís, una de les millors pales d'Arcalís, que ens tornarà a dirigir prop de l'arc de sortida/arribada. Fins aquí, la cursa s'ha desenvolupat amb normalitat, dins les meves possibilitats. En la segona part de la prova, farem un bucle que repetim dos cops.







La tercera pujada s'ha caracteritzat per dues circumstàncies. La primera és que he començat a tenir problemes amb les pells de foca,  havent de fer ús de les de recanvi, amb la conseqüent pèrdua de temps i llocs a la cursa; La segona és que hem hagut de cedir traça als cracks que ens han doblat, trencant-nos el ritme constanment i provocant una situació que primer feia gràcia, però que ha estat estressant sobretot en el tram del següent descens, on s'han viscut moments de nervis per part dels que finalitzaven la cursa, com dels participants doblats.






Personalment, crec que la organització s'ha decidit a fer dues voltes idèntiques, per raons de seguretat a causa de l'alerta de vent i així tenir controlats als corredors en un radi més petit, per que sinó no te cap lògica. Un cop finalitzat el descens, cal fer un tram a peu bàsicament de baixada, abans de calçar esquís i pells. Pels cracks, ja només resta lliscar durant 1Km per suau pendent abans d'encarar la meta, mentre que pels mortals encara tenim que fer el quart ascens.







El temps s'ha girat i ha començat a nevar, reduint-se la visibilitat. Les condicions de fred i vent s'intensifiquen i torno a tenir problemes d'adherència amb les pells de foca, només començar. Físicament sembla que estic en el millor moment de la cursa, ja que estic recuperant posicions fins el punt de connectar amb en David que ha anat tota la cursa per davant. Li demano ajuda, i em deixa una pell, ja que he fet diverses combinacions amb els dos jocs que porto, i no hi ha manera. Al cap de poc, li perdo la vista...!






És l'inici del meu calvari personal que durarà fins al final de la cursa. La neu, que cau molt volàtil, es transforma en gotes de gel, quan intento netejar les soles dels esquís, formant una especie de patina gelada, que no permet que s'enganxin les pells. Decideixo posar peu a terra, guardar esquís a la motxilla i fer la meitat de la última pujada caminant, amb l'excés extra d'esforç que comporta enfonsar-se a cada passa... No ho vull recordar més i ni li desitjo a ningú. Es tracta d'una Via Crucis en tota regla...






I per més inri, després del descens cal fer una altre vegada aquest tram planer fins a meta, que acabo maleint, cada cop que m'avancen els darrers participants¨, provocant-me una situació mental que ja no sé si riure o plorar perquè la penitencia es fa eterna...  És un sentiment d'impoténcia, veure com lliscant uns i com camino jo. Finalment després de 4h02'15 puc respirar tranquil, malgrat els problemes, malgrat el panorama a la línia d'arribada ja és desolador... Total el 138è de 150 arribats, dels 192 que van prendre la sortida.


VIDEO ISMF

VIDEO SPORTVICIOUS


Lluís Planagumà i Grífol