24 de novembre 2015

SEMI DESERT DE BARDENAS 10-11/10/15

SEMI DESERT DE BARDENAS 10-11-12/10/15



Després de 2 anys, des de la darrera aventura del grup BTT Extrem, aquest cap de setmana llarg, hem tornat als nostres orígens. Aquest vegada no ha estat en format travessa com és tradició, sinó de ruta circular, amb un mateix punt d'inici i final. La zona escollida, el paratge natural de Les Bàrdenas Reials a cavall entre Navarra i Aragó.









El grup estava format per 6 companys (Beth Porcar, Sergi Martínez, Dionís Hidalgo, Jose Maria Chaparro, Pau Ratés i jo). Divendres a la tarda, marxem de Barcelona, en plena operació sortida del Pont del Pilar, parant a Jorba per recollir en Pau i acabar d'organitzar la logística d'equipatge i bicicletes; El que no va quedar tant clar va ser la ruta a seguir fins al Càmping Bardenas als afores del poble de Villafranca (Navarra).








Aquí, es va produir la primera anècdota divertida del viatge. Feia 8 anys que vaig visitar la mateixa zona i en aquella ocasió durant la tornada, recordo haver passat per una sèrie de carreteres locals fins a Fraga, per evitar problemes de trànsit alhora de creuar Saragossa, després d'un pont de quatre dies. En aquella època no existia l'autovia que actualment, encara resta inacabada entre Lleida i Osca...









Tots els preparatius previs, possibles rutes, tracks, reserves d'allotjament, etc van anar a càrrec meu, oblidant de mirar una cosa tant bàsica com el Google Earth o la Via Michelin, per que el viatge fos el més còmode i ràpid possible. A hores d'ara encara riuen la resta de companys, que sí que van tirar de gps, per la "minutada" que em va caure a la prèvia de començar la ruta. Descartat per la general, i quasi desqualificat per fora de control, de la següent etapa. Je, je....





10/10/15 CIRCULAR BARDENA BLANCA BAJA (ARGUEDAS - POLIGON MILITAR-BARRACA DE SANCHICORROTA - EL RALLON - EL PASO DE LOS CIERVOS - PISKERRA - CASTILDETIERRA - ARGUEDAS) 60KM 600M+




Després d'anar tots a dormir tard, a causa del viatge, l'endemà els llençols se'ns van enganxar més del compte. Però, de cop el bungalou va cobrar vida i en poca estona, ens vam entaular per fer un esmorzar, on no hi va faltar de res. Especial agraïment pel Pau, que va portar el tema de la intendència. Pel que respecte al dinar en ruta, vam preparar uns entrepans de truita, on van sorgir els "retrets de rigor" quan coincidim davant dels fogons... (Beth i Lluís)








Parlant de la ruta en sí, sortim del centre del poble d'Arguedas passades les 11h, "horari a més no poder de diumenge". Per pistes amples i solitàries fem una primera incursió en territori semi desèrtic, on podem observar les característiques formacions d'argila modelades des de fa milions d'anys per l'aigua que inundava aquesta zona. Aquests kilòmetres els fem amb comoditat, gaudint d'unes condicions meteorològiques perfectes per pedalar. 








Després de quasi 20Km, arribem a un quarter militar; Al seu voltant, trobem un recinte privat on sovint, fan pràctiques de tir, i on està prohibit el seu pas a tota persona aliena. A l'esquerra d'aquest, trobem el Cabezo de Cortinas, on comencem el festival fotogràfic del cap de setmana. La veritat és que les sinuoses formes d'aquests promontoris, tenen un magnetisme natural que atrau a tots els qui passen pel voltant. I nosaltres, també ens deixem embaladir pels seus cants de sirena... 








Hem vingut a rodar, sense fer curses, amb la idea d'impregnar-nos d'un entorn únic. Aquest cop sense alforges, però amb la mateixa filosofia de sempre, sabent apreciar els instants de màgia que esperem trobar durant el camí. Tot seguit durant els propers 10Km premem l'accelerador ja que cal bordejar part del Polígon Militar, i no hi ha res destacable sobre el terreny, fins a la Cabana de Sanchicorrota, molt a prop dels penya-segats del Rallon.











En aquest punt, deixem la pista i ens endinsem a un dels trams més remarcables de Les Bardenas. Es tracta d'un racó envoltat de muntanyes a dreta i esquerra on es respira una sensació de sol.litud, ja que no està permès el trànsit rodat. La majoria de visitants del parc, segueix el camí principal, mentre nosaltres, ens deixem perdre pel mig d'una vall avançant per un estret camí, que ens portarà a cop de pedal fins a dalt d'El Rallon.









Estem a una zona, amb restriccions de pas segons l'època de l'any, a causa de la nidificació d'algunes aus. Abans de pujar a dalt dels espectaculars cingles, hem parat a fer l'entrepà ja que la gana de tots és present. Hem fet honor al "Club de les Patates Guarres", alguns ja sabeu de que va..., malgrat que aquest cop era per força major. Tot seguit, hem pedalat cara amunt, per poder gaudir de les panoràmiques que hi ha des de la talaia natural del cim del Rallon.









La veritat és que les vistes que hi ha des d'aquest punt, no deixen indiferent a ningú. Després de les fotos de rigor, resseguim el perímetre de l'altiplà, contemplant les diverses vessants, fins a trobar el camí de pujada i desfer-lo en direcció contrària. Abans però en Pau, ha fet una pirueta mortal damunt la bicicleta sense conseqüències...! A continuació, anem a buscar  l'entrada d'un corriol que ens portarà, després de passar per diferents miradors, al segon plat fort del dia, el conegut "Paso de Los Ciervos".








Davant nostre s'alça una de les meravelles que l'erosió de l'aigua i el vent s'ha encarregat d'anar modelant. Estem davant d'un circ d'argila roja i altres sediments de diferent textura, que fa que els materials més febles es descarnin i els més durs es mantinguin dempeus. Formen, agulles rematades amb els tradicionals "Cabezos" fins un cert moment, on la física pren protagonisme; Llavors aquests últims cauen, i es trenquen o s'esmicolen, barranc avall...!









Dins d'aquest laberint de xirigalls, encara que sembli impossible s'obre un sender que salva uns 60 metres de desnivell i que et transporta físicament al mateix "Far West". Només falten els indis amagats a dalt d'un turó, esperant els cowboys  que tracten d'obrir-se pas per arribar a bon port. Es tracta d'un corriol estret, amb molta pendent que fa les delícies sobretot, dels que ens agrada posar-nos a prova en aquests paranys tècnics.









Més endavant trobarem una espècie de "tobogan" d'argila, abans de recórrer el contorn de la zona de Piskerra. A partir d'aquí, l'entorn s'obre de bat a bat. Salvada la darrera dificultat, creuem un torrent, que ens porta fins a una cabana de pastor, on encara hi ha un gronxador. És un bon racó per fer una becaina sota el porxo o amagar-se de la calor, quan el sol prem de valent.









A aquesta alçades de la tarda, el contrast de la terra vermella i el cel blau és molt marcat, i ens sentim privilegiats d'estar i gaudir d'aquesta aventura, però més d'un ja comença a posar-se nerviós per la hora d'arribada al cotxe. La llum diürna és més curta del que voldríem i toca fer un pensament, deixant de realitzar una part del recorregut previst. Cal fer un camp a través i tirar d'intuïció, fins a trobar una de les pistes principals.









Un cop enllacem amb aquesta, millorem la velocitat i en poca estona fem cap a Castildetierra, l'emblema i símbol del Parc Natural de Les Bardenas Reials, on trobem una munió de gent fent el turista... Sense pausa, seguim en direcció al Centre d'Informació del Parc, i el poble d'Arguedas, després d'agafar una petita carretera asfaltada que connecta aquest, amb la base militar, arribant al cotxe a les 19h30'.









Al mòbil home, abans de la dutxa ens relaxem fent un aperitiu a base de birres i patates fregides, etc. Per sopar, la cosa va a base de sidra, vi i algun digestiu posterior, a part d'un menú excel·lent. Després d'una bona vetllada, recordant anècdotes del dia, anem a dormir pensant en el Barranco Grande i en quines condicions el trobarem...!








11/10/15  CIRCULAR BARDENA BLANCA ALTA (ARGUEDAS - ERMITA DEL YUGO - VEDADO DE EGUARAS - BARRANCO GRAND - BAJADA DE LAS YEGUAS - LANZADURIA - ERMITA DEL YUGO - ARGUEDAS) 50KM 650M+



Diumenge, ens llevem i esmorzem més aviat. En Sergi ha punxat, i mentre uns canvien la càmera els altres preparen els entrepans per emportar. Les ganes de pedalar per investigar nous racons ha fet que la coordinació hagi funcionat al 100%. A les 10h sortim amb la bicicleta, des del mateix punt que el dia anterior, però aquesta vegada, cal apretar les dents d'entrada, ja que pugem per l'antic camí que porta a la Ermita del Yugo amb rampes molt dures.








Es tracta d'un tram part encimentat i part asfaltat, que ens porta fins a una rotonda, on ens trobem una filera impressionant de cotxes que es dirigeix a l'entrada del Parc temàtic "Senda Viva", molt proper a aquesta cruïlla. Per sort, només coincidim amb ells un instant i retornem a la tranquil·litat. Durant la pujada coincidim amb una noia que fa footing i que es diu Yugo, en referència a la verge de l'ermita on arribem en breu.











Tot seguit, iniciem descens per una pista incòmode i amb còdols que ens fa alentir el ritme més del desitjat, fins un punt on prenem una desviació a mà dreta per dirigir-nos i endinsar-nos cap a la Reserva Natural del Vedado de Eguaras. Durant alguns trams pedalem envoltats de matolls que ens fan oblidar per moments que estem en una zona semi desèrtica.











El dia, ja fa estona que s'ha tapat i comença a plovisquejar. Ens posem els xubasquero i prosseguim la ruta fins que parem a fer una fotografia en una espècie d'abric natural de roca que ens servirà d'improvisat aixopluc. Mentre esperem que acabi de descarregar el cap de núvol, aprofitem per picar alguna cosa, tenint certs dubtes de l'estat en que trobarem el Barranco Grande....










Després de mitja hora parats, reprenem la marxa amb un dibuix sorpresa que la natura ens ha regalat. Resulta, que ha quedat projectada sobre el terra, la imatge de la bicicleta de la Beth, d'escassa caducitat, a causa de l'ombra pluviomètrica que ha format el quadre d'aquesta. Petits plaers visuals...! A partir d'aquí, tornem a pedalar per uns paratges de somni, que captiva les nostres mirades.










Muntanyes de fang perfilades, de formes sinuoses que ens fan perdre més temps del compte i que més endavant trobarem a faltar. Després d'uns instants de dubte, aconseguim trobar la "sortida teòrica" del Barranco Grande, ja que a diferència de l'altre cop que la vam fer, aquesta vegada remuntarem el torrent ens sentit contrari al curs de l'aigua. Just a l'inici de la nostra incursió, coincidim amb un grup de ciclistes que ja acaben, i que ens indiquen que el trajecte està en condicions per fer-lo.









No sabrem mai si l'han fet tot o una part, però ens tranquil·litza, ja que només hi ha un parell d'escapatòries durant els quasi 10Km "ciclables" que té... La sorra, el fang, els còdols, la vegetació de ribera, les canyes i els mosquits són el nostre handicap, i marca el tarannà del nostre ritme. Avancem lentament, però en gran part damunt la bicicleta fins que parem a dinar enmig del "paradís".










Abans però, investigant a peu el curs d'un estret xirigall amb en Chapa i en Pau, hem tingut un ensurt amb un senglar que s'ha sentit intimidat amb la nostra presència, havent pogut ser envestits per aquest, de no haver trobat una altre sortida per dalt d'un terraplè. Són les 15h passades quan tornem a arrencar. Malgrat el poc desnivell de la llera del riu, és suficient per notar que anem a contra corrent, ja que ens topem amb les males herbes distribuïdes sense cap mena d'ordre.








Mica en mica, el terreny ens va posant més obstacles i fins i tot hi ha instants en que ens costa imaginar la traça a seguir. Això provoca un desgast extra, que es tradueix en una pèrdua de reflexes amb aterrissada inclosa de la Beth, sobre l'aigua i el llot que provoca un esclat de riures al uníson. Ha estat l'anècdota divertida del dia, malgrat que al mòbil no li ha sentat tant bé... Caldrà posar-lo en quarantena a veure si es recupera del xoc!









A continuació, més d'un comença a maleir el famós barranc i es palpa una creixent barreja entre cansanci i desesperació per sortir d'una vegada d'aquesta trampa. Sembla que s'està fent més llarg del compte. Per sort d'uns, quant al track li mancaven uns 500 metres per finalitzar el torrent, en Sergi troba una via per fugida abans del que toca i que va a parar a un camp llaurat.










Ens cal fer diversos camps a través abans de trobar la pista principal, i un cop a lloc decidir quin camí serà més curt per arribar a Arguedas. Estem just al punt més septentrional de la ruta i tant fa si anar cap a la dreta o l'esquerra. Finalment després de deliberar uns instants, anem cap a l'esquerra per remuntar la "Bajada de las Yeguas", aquest tram el vam fer fa uns anys però en sentit invers.








Un cop dalt d'aquest altiplà, tornem a tenir dubtes per escollir camí. La direcció la sabem, però no volem arriscar a patir "una encigalada" amb un terreny tècnic que ens penalitzaria horàriament, per tant anem a lo segur malgrat, sembli que donem més volta. L'ample i ràpida pista per on pedalem, fa que el repetidor de televisió que hi ha a sobre del turó a tocar de Nuestra Senyora del Yugo, no estigui tant lluny con sembla.










Després de passar per Lanzaduria i rodejar uns camps de cultiu, ja només resta el darrer esforç per coronar. A les 19h30 arribem a aquest punt, suant la cansalada per la dura pujada. Els darrers 6Km són de baixada, pel mateix camí asfaltat que hem fet pel matí, arribant al cotxe a les 19h45' ja en plena foscor. Un cop més salvats pels pèls...!










No més dir-vos que ha estat un plaer compartir aquest cap de setmana llarg amb vosaltres. Com sempre, no han faltat a la cita el rodar amb bon humor, els riures, les patates guarres, la cerveseta, el pa amb tomà..., el patxaran, etc... , sense abans passar per diveres peripecies amb trams delicats i moments crítics cada dia sense saber si soparíem calent o dormiríem en una cabana de cabres...





Lluís Planagumà i Grífol

27 de juliol 2015

TOLOSALDEKO 3 TONTORRAK 13/06/15

TOLOSALDEKO 3 TONTORRAK 13/06/15



Fa uns mesos, em vaig assabentar a través de les xarxes socials d'una nova marató de muntanya al País Basc. La T3T - Tolosaldeko Hiru Tontorrak o "Els tres cims dels poblets del voltant de Tolosa". D'entrada, em va causar una molt bona impressió la manera de fer i presentar la cursa, apuntant-me sense dubtar tot i que aquesta edició era una "òpera prima", per descobrir...!







Així doncs després d'una parada excessivament llarga, conclosa la temporada d'esquí de muntanya, vaig tornar a la rutina dels entrenaments amb 4 quilos de més, cosa que s'ha traduït en un córrer a estones massa pesat i poc fluid. El curt quilometratge acumulat (21Km/Abril, 194Km/Maig i 37Km/Juny) en un total de 15 dies d'activitat, s'ha compensat amb ofici i experiència en aquest tipus de distància i desnivells.







Les sortides de qualitat per Montserrat, el Garraf (Tesifon Sànchez) i el Cadí (Ashi Running) compartides amb en Xavier Grau bàsicament i altres amics han servit, per sortir amb garanties i motivació. Sempre em passa el mateix; Si no tinc un objectiu marcat, em deixo anar i em dedico a no fer res... La veritat és que amb en "Xavito" hem format un molt bon tàndem, complementant les seves ganes de conèixer nous espais naturals, amb les meves per ensenyar-li.








Així doncs, divendres a la tarda enfilem amb cotxe cap a Beràstegui, el primer poble de Guipúscoa venint per l'Autovia de Leizaran, on ens allotjarem les dues nits a la casa de turisme rural que porta la família Azpiroz. Després de Pamplona, el temps canvia radicalment, passant del sol i la xafogor a un ambient fresc, plujós i emboirat. El paisatge verd i humit dóna fe que ens trobem a la vessant atlàntica, res a veure d'on venim, amb els camps de conreu, segats des de fa setmanes.







Una vegada ubicats a Baztarretxe, sopem de "tupper" i parlem amb en Ion Azpiroz, un dels membres de la organització i recent guanyador de la Marató de la Serra de Guara. Ens explica el recorregut sencer i ens avisa que el segon ascens l'Uzturre, és el més dur. Sense més demora, preparem els estris per demà i marxem a dormir. La casa pairal va ser reformada fa uns anys, combinant el caire rústic de fa segles, amb les comoditats actuals. De fet les bigues de fusta sanejades tenen més de 500 anys.







L'endemà, després d'esmorzar anem cap a Tolosa, a uns 10Km de Beràstegui, per recollir el dorsal, fer un cafetó, algunes fotografies de rigor i estirar un xic les cames abans de començar. Abans de l'inici de la cursa, em trobo i saludo en Ramon Malcorra, que suposo que ha vingut de Zegama per donar un cop de mà si fa falta. Sempre és benvingut tenir algun padrí d'aquest estil... Entre una cosa i l'altre, passem el control d'entrada un pèl tard, el que provoca que haguem de sortir molt endarrerits.







Així doncs a les 9h del mati, sortim per asfalt durant uns 2Km creuant la població de Tolosa fins que enfilem un primer corriol, on els atletes que tenim per davant, es posen a caminar. Es forma un tap, i no podem forçar tot el que voldríem ja que els marges estan plens de "males herbes" i es fa difícil avançar. En Xavi més nerviós, tira cap endavant a la mínima que pot i jo prefereixo reservar forces, ja que la cosa només ha fet que començar.







La primera pujada ens porta fins el cim de l'Ernio, Km 8,9 a (1.078m.), encara que, en els primers 6Km de cursa, es guanya la gran majoria del desnivell positiu (+925m.). El sol, ja s' ha aixecat fa estona i ens fa suar de valent. Durant  un tram,  travessem una zona d'eucaliptus, on hi ha hagut una tala important, accentuant-se la xafogor a causa de l'escassa ombra. Més amunt on el bosc és més frondós, ens envaeix la boira i els núvols baixos per donar un aire més fresc, malgrat que la humitat també fa de les seves.







Pel que respecte en Xavi, ja fa alguns kilòmetres que li he perdut l'estela i em dedico a anar a un ritme més aviat lent. La part de dalt de l'Ernio, presenta un terreny calcari que cal negociar amb tacte, vigilant de no patir cap ensurt amb els turmells. Després de 1h29'51" (Posició 117) arribo a dalt, on ens rep un grup de gent amb crits d'ànim. Posat el peu a la catifa del xip, inicio un descens bastant delicat i tècnic fins a Zelatun (Km 10), on avanço alguns atletes que no tenen el mateix ritme baixant.







Després, el traçat transcorre per uns prats encatifats de gespa verda que amorteixen l'impacte de cada petjada. A continuació la cursa segueix en sentit descendent pel mig d'una espesa fageda que ens aporta frescor i ombra durant força quilòmetres. El terreny molt relliscós, a causa del fang, és el típic que trobem per aquestes contrades, un símbol d'identitat, marca del País Basc. El recorregut, al enllaçar els tres cims que envolten Tolosa, presenta un  perfil de dents de serra molt visible, ja que cada cop cal baixar als pobles corresponents.








Al Km 15, passem per Alkiza, on hi ha força ambient a l'espera dels atletes. Aprofito per hidratar-me bé i menjar taronges i plàtan que és el que millor em senta a l'estomac. D'aquí fins a Irura (Km 21.6), el pendent es suavitza, i es va combinant trams de pista asfaltada, per accedir a cases aïllades, camins i senders. A aquestes alçades de cursa, es corre en petit grups de dos o tres atletes, intentant mantenir la posició, sense arribar a forçar per que tot just estem a meitat de cursa.







Un cop entrem al centre d'Irura després de 2h36'45" (Pos. 105), ens proveïm de noves provisions, doncs només sortir del poble, arriba el plat fort del dia. Abans però, escolto una veu coneguda que em dóna crits d'ànim, es tracta de l'Ainhoa Txurruca (l'actual directora de Zegama), a qui vaig a saludar un instant. Sempre és una sensació molt agradable rebre una empenta anímica. L'Uzturre (733m.) que guanya 700m+ en 3Km, es converteix en una terrorífica pujada a causa d'una lluita agònica contra el fang. El corriol llis i de terra és una pista de patinatge, on lo normal és fer un pas endavant i dos enrere. Caldrà portar gramponets o sabatilles de claus per l'any vinent...!









A dalt del cim de l'Uzturre presidit per una gran creu blanca, com la de l'Ernio, ens rep una important claca que fa pujar els decibels. La olor a xistorra i carn a la brasa, fan ganes de deixar-ho tot... Fins i tot tenim musica tradicional! Passo pel control Km 24,6 després de 3h20'05" (Pos. 96). Només sortir d'aquest punt, enfilem un darrer corriol en pujada on escolto com esperonen als companys que van per davant.








Es tracta d'en Ramon Malcorra... Està clar que els gens de Zegama, es noten quan passo pel seu costat. Crec, que amb el seu timbre de veu "a grito pelado" fa córrer fins i tot a un coix rampa amunt. Carai quin pulmons que gasta...! Els propers quilòmetres és un constant trenca cames, on no acabo d'agafar un ritme còmode a causa de la fatiga acumulada. Psicològicament, són els moments més durs de la cursa, ja que encara queda una eternitat i el pubis sembla que em vol dir quelcom...







Passat l'avituallament d'Ibiñe (Km 28,6) resta una pujada d'uns 150m+ abans d'encarar el descens fins a Elduain. Gran part d'aquesta baixada es fa per camí ample o pista encimentada patint força a la inserció de l'abductor al estirar la gambada. Intento no pensar massa, i seguir les passes d'un o dos corredors amb qui m'he emparellat durant aquest tram. Per sort, aviat fem via i entrem al bonic poble d'Elduain (Km 33,1) després de 4h16'54" (Pos. 84).







Ja només ens resta la darrera ascenció de la cursa, l' Erroizpe (804m.) no tant dura com l'anterior pujada, però amb les forces al límit per tot el desgast acumulat. Es tracta de salvar uns 500 metres de desnivell positiu en 3Km. Durant aquest tram el cel s'ha cobert per noves boires baixes, accentuant el grau d'humitat, i la sensació de sed. Per sort el fet de portar un bidò, m'ha anat de perles entre avituallaments, tant per hidratar-me com per portar un parell de gels, que m'he pres a l'inici de les dues pujades.







Passo per dalt el cim (Km 36.3) en 5h02'41" (Pos. 81). Sembla que ja està tot fet, però el descens torna a ser dels divertits tenint que posar de nou els reflexes en primer pla. Per davant segons alguns resten 6Km mentre el cap ja fa estona que em va recordant per què tant patiment i les cames avancen en format autòmat lluitant per no reduir cap marxa... La benzina s'està acabant. Passat el control de Leaburu Km 39,6 ja tenim Tolosa quasi als nostres peus.








Després de baixar una serie d'escales entrem a l'area urbana, pensant que ja tenim l'arc d'arribada a tocar... La meva cara no pot ser més explícita quan just en aquest punt, en Ion Azpiroz que ens ha vingut a rebre em diu que encara resten 2Km... Vaig fos i això és una sorpresa inesperada, però no és només la meva. La resta d'atletes també han d'esforçar-se durant el passeig que segueix el riu. Aprofito per avançar un parell de corredors entrant a meta en 5h36'37" (Posició 79)
i 19è de Veterans a un ritme mig de 7'58"/Km.







Particularment, he fet una cursa de menys a més avançant sempre atletes a cada parcial, malgrat sortir un pèl massa endarrerit. Pel qye respecte al meu company Xavier Grau, ha fet un sensacional debut en una carrera d'aquestes característiques fent un temps final de 5h29'44", entrant en 63ª Posició  i el 46è de Senior. Un cop feta la cursa, ja puc dir que s'han fet realitat tots els presagis. Té tots els ingredients per convertir-se en una marató de referència si la organització, voluntaris, etc, s'impliquen com aquest any.








L'Ernio (1.078m), L'Uzturre (733m.), i l'Erroizpe (804m.) són els tres cims, per on entrenen un grup d'atletes de la zona de forma independent, fins que finalment qualla la idea d'enllaçar les tres muntanyes en un sol dia. Aquesta és la llavor, que des de fa quasi un any ha anat creixent fins a transformar-se en una realitat. Organitzar la primera marató de la comarca. El tacte dels atletes ha servit, per dissenyar un traçat molt dur, evitant en lo possible, els camins o pistes i fent-nos somiar travessant alguns boscos de fades...










La idea de com va sorgir la prova, és un dels motius pels quals els participants hem detectat que hi ha molta dedicació al darrere i que s'ha traduït en un recorregut molt ben buscat, malgrat no tenir cims tant emblemàtics com el Txindoki o l'Aizkorri, i amb unes alçades més modestes. Sens dubte, una carrera 100X100 recomanable, gaudint de l'entorn, la boira, l'herba, el karst i el fang, com sempre molt habitual., així com del caliu del públic, sobretot als pobles que vam travessar i als punts més alts de la cursa.








A nivell tècnic, cal dir que la prova ha sigut un xic més llarga, amb 43.8Km del compte, cosa que potser s'hauria de polir per homologar la distància marató. Per acabar la festa, la organització ens ha delectat amb una estupenda paella marinera. En acabar, per fer la digestió, ens hem apropat amb cotxe fins la costa cantàbrica per animar i veure a la Mireia Romero i en Dani Agustin, companys del Triatló Molins mentre participaven a Triatló Internacional de Zarautz (Half) sota una pluja persistent. 








I de nit per rematar el dia, hem aprofitat per sopar dos bons "xuletons", com és tradició, en companyia d'en Xabier Etxebarria i la seva dona, que feia molts anys que no veia, rememorant aventures muntanyenques...! L'endemà amb la calma i després d'un esmorzar de nassos on no hi faltava res, especialitat de la casa, iniciem el viatge de retorn cap a casa, Agrair, especialment al Ion Azpiroz i la seva família, per l'acollida i el tracte rebut envoltats d'un paisatge magnífic al poble de Beràstegui. Esperem tornar l'any vinent. Zorionak!!!





CLASSIFICACIÓ FINAL




Lluís Planagumà i Grífol