10 de juny 2014

MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI'14

MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI'14



Diumenge 25 de maig vaig tenir el privilegi de participar per quart cop a la millor Marató de Muntanya del Món. La mítica Zegama-Aizkorri es referma any rere any com la carrera que aglutina major nivell mundial. Aquest any per més inri, 4 corredors (Kilian Jornet 3h48'38", Marco de Gasperi 3h50'38", Luis Alberto Hernando 3h50'57" i Ionut Zinca 3h53'14" han rebaixat l'anterior record de la prova establert l'any 2005 per Rob Jebb 3h54'18", i que s'havia resistit durant 9 anys!





En categoria femenina la classificació ha estat liderada per Stevie Kremer 4h46'44", Elisa Desco 4h50'21" i Maite Maiora 4h51'48" relegant a Emelie Forsberg 4h52'12", a la quarta plaça, que ha participat amb una lesió al canell. El rècord de la italiana Emanuela Brizio amb 4h38'19" segueix vigent des de l'any 2009.






Tot va començar a finals de febrer, quan la Rosa Navarro em va comunicar via whatsapp que m'havia tocat un dorsal al sorteig.  Cal recordar que es tracta d'una prova molt codiciada i que aquest any va rebre mes de 4.000 preinscripcions per optar al sorteig de 225 dorsals, de les quals 900 sol·licituds provenien de corredors catalans. La resta són pels atletes d'elit mundial o per qui s'ha guanyat plaça per temps en l'edició anterior. Així doncs després d'estar 26 mesos sense córrer cap cursa a peu, per culpa de la pubalgia, tenia una oportunitat d'or per sentir-me de nou skyrunner. Era l'excusa perfecte que estava buscant per acabar de trobar la motivació faltant en aquests mesos d'exili.






Calia reprendre els exercicis per reforçar la part inferior d'abdominals i els adductors, una tasca molt pesada i que sempre m'ha fet mandra. Fins finals de març l'activitat física ha estat l'esquí de muntanya i la bicicleta de carretera. M'han permès incrementar la capacitat pulmonar sense cap mena d'impacte ni risc de lesió. Pel que fa a l'activitat atlètica es resumeix en 260Km repartits en 89, 92 i 89Km respectivament els mesos de març, abril i maig per preparar específicament la Marató. Molt curt de kilòmetres i sense fer cap mena de series en pla per tenir xispa...






Malgrat haver patit un esquinç de turmell i molèsties al pubis i al tendó d'Aquil·les tinc la tranquil·litat de conèixer el recorregut i l'esforç que comporta. L'únic que em neguiteja és el fet de no saber exactament el meu estat real, després de tant temps sense competir. Serà el gran enigma que s'anirà desgranant a mida que vagi avançant la cursa. Dijous, abans de pujar cap al País Basc, faig la visita de rigor a la meva osteòpata, Marta Soro per que em deixi com nou. Dissabte pel matí junt amb en Juan Luis Montilla, company de club - Triatló Molins de Rei, fem via cap a Euskadi. Parem per dinar a un restaurant de carretera, a la localitat de Huarte on ens fem un homenatge com cal abans de la carrera. 






El viatge en cotxe amb en Monti, ha estat molt entretingut, parlant dels diferents punts negres de la cursa i demés batalletes. Passat Alsàsua, i tal com entrem a Guipúscoa, el paisatge es transforma. La carretera estreta que ens condueix fins a Zegama ja deixa veure detalls del paradís que ens espera. La verdor, l'espessa vegetació i la boira cobrint els cims ens donen la benvinguda. Tal com arribem a les 16h30, anem a recollir els dorsals. De seguida començo a trobar coneguts. El Raül Racero dels Koalas Team, en "Krlos" de Corredors.cat, en Lluís Sanvicente i la resta d'equip Andorrà, l'Albert López Valero que l'endemà per una indigestió no podrà participar a la cursa, en Marc Pinsach, Top Ten al Campionat del Món d'Esquí-Alpinisme, etc...







Fa tant temps que no faig cap cursa que no he pensat ni en portar el xip. Sort que la organització en té de sobres. Al cap de poca estona coincidim amb la Rosa Navarro, en Dani Galera i la petita Anna que està un pel enfebrada... Feia molt temps que no ens veiem i la veritat que em venia molt de gust de tornar-los a trobar. En Jordi Martí Olivella m'ha comentat que venia força gent del país del cava i hem aprofitat per conèixer la nova fornada d'atletes de Sant Sadurní d'Anoia i Vilafranca com els germans Joan i Anna Juvé, en Gerard Martí, la Fàtima Becerra, en Kiku Olivella i la resta d'equip Terradesports i amics.






Mentre esperem que obrin portes per entrar al briefing, aprofitem per parlar amb en Benito Lecuona,  l'únic que fa Zegama amb les sabatilles típiques de pastor. Es tracta de tot un clàssic de la marató. És el nexe d'unió entre el tradicional món rural i l'actual món de la competició. Ens explica que el material del que estan fetes les espardenyes o abarques és el més resistent per suportar l'àcid que representen els orins i excrements de les ovelles, en el seu dia a dia laboral.






Mitja hora abans d'iniciar-se la reunió informativa, prenem posicions a la sala d'actes,  ja que després s'omple de gom a gom. El presentador de l'acte ens dona la benvinguda en euskera, anglès i català i gran part del public assistent comença a aplaudir de forma espontània. Tot seguit després dels parlaments dels representants federatius i de l'alcadesa, l'Alberto Aierbe ens descriu l'itinerari i ens explica la meteorologia esperada per demà.






Sembla que pinten bastos... Pel que diuen es possible que hi hagi tempesta... Tot seguit fem el típic tast de formatge Idiazàbal i uns quants culets de sidra a càrrec de la organització mentre acabem de petar la xerrada amb altres coneguts com en Josep Massagué, en Francesc Boada, l'Angela, i les animadores per excel·lència Maite, mare d'Ainhoa Txurruca, i la seva amiga Arantxa. Tan simpàtiques i amb ganes de parlar com sempre. Sense més demora, cap a les 20h ens instal·lem a la Pensió Izaskun d'Istasondo, a uns 15Km de Zegama. Una habitació senzilla però neta que serà el nostre refugi particular. Després del ritual d'escollir i preparar tot el kit de competició, sopem a base de pasta o arròs, i anem a dormir amb l'esperança que el temps demà sigui el millor possible... 







A les 6h del matí sona el despertador i només treure el cap per la finestra, esbufego tot dient "Monti hoy nos cae la del pulpo...". El terra està ben mullat i plou de forma animada. A aquestes hores no hi ha massa gana, però aquest cop m'he preparat la típica papilla infantil a base de plàtan, taronja i galetes i aviat he d'anar al servei a fer aigües majors. A les 7h enfilem cap a Zegama sota la pluja. Un cop al poble amb el distintiu "P" que portem els atletes, ens indiquen el lloc on podem aparcar. Ens amaguem fins les 8h en un bar on prenem un té o cafè per acabar de desvetllar-nos. Soc un sac de nervis! No acabo de posar-me d'acord amb el dorsal, que si massa amunt que si massa avall...







Es pot dir que estreno indumentaria tant a nivell tèxtil com de sabatilles, cosa no gens recomanable, però crec que no he de tenir problemes. Ambdues coses, només porten un rodatge d'un dia. A mida que s'apropa la hora de sortida sembla que la pluja va afluixant, fins el punt que para de ploure. La música de Vangelis, com a cada edició és el preludi previ a l'inici de la competició. Són moments d'emoció, on ens desitgem tota la sort.






La pell de gallina és present, però no pel fred que fa, sinó per la màgia i el carisma que envolta a aquesta cursa. Hi ha molts ingredients que han fet única aquesta marató, però el més representatiu són els milers d'animadors anònims repartits durant tot el recorregut, faci sol, plogui, nevi o el que la mare natura decideixi fer aquell dia. Aquest esperit altruista i l'entusiasme que transmeten als atletes, és un dels al·licients per participar.






Les sensacions que es viuen, són les mateixes que pot experimentar un ciclista professional en l'etapa reina d'un Tour de França. Zegama no seria Zegama sense un altre dels seus símbols d'identitat, el fang. I aquest any sembla que tornarem a tenir-ne a dojo. Les patinades, caigudes, el pes extra acumulat sota la sola de les sabatilles, van minvant les condicions físiques dels atletes fins el punt de patir els primers avisos de rampes abans del pas per la mitja marató, a causa del desgast extra que provoca estar relliscant o aguantant l'equilibri per no caure.






I sense donar-nos compte ja estem en marxa. Un cop feta la volta d'honor al casc antic del poble, per que s'estiri la carrera i acomiadar-se de tothom, encarem 500 metres de desnivell positiu en els 3-4 primers kilòmetres que ja donen una idea clara de la duresa que ens espera... Durant aquest tram de cursa aviat m'emparello amb en Carles Font, seleccionador andorrà de curses tant de muntanya com d'esquí de muntanya que és el primer cop que participa aquí com atleta. 






També coincideixo amb la Izaskun Zubizarreta, diverses vegades Campiona d'Espanya d'esquí de muntanya. Per desgràcia pujant a l'Aizkorri no s'ha trobat bé i ha decidit abandonar sobre el Km 28, quan hem tornat a trobar-nos. Un altre conegut amb qui ja hem compartit experiències aquí o en altres curses, és en Jordi Montsalvatge amb qui coincidim abans del primer avituallament.







Sembla que no està en el mateix nivell de forma d'altres anys quan va fer 5h17' i 5h23' dos anys seguits, però per res del món es deixaria perdre aquesta nova oportunitat. Abans d'arribar a Otzaurte Km 7 ja podem escoltar de lluny els crits d'ànim dels afeccionats, que inciten a incrementar el ritme. Com sempre la primera baixada es cobra les primeres víctimes. Cal anar amb cura ja que cada aterrissada és una butlleta més en el comptador particular. I si s'acumulen massa butlletes tenim tots els números per que ens toqui la llufa... Ja ens entenem, oi?






El temps de pas per la catifa és de 47'33". A l'inici de la segona pujada, tenim el primer bany de masses que es tradueix en un augment de les pulsacions i de les endorfines que ens provoquen un gran benestar. Sempre és agraït sentir el calor del public i més quan ho fan, a autèntics desconeguts com som la resta de participants que no estem al capdavant de la prova. La cursa s'endinsa per una estona dins un bosc molt tupid, que a mida que agafem alçada es transforma en un prat alpí fins al segon avituallament. Utzama Km 8.7 A partir d'aquí iniciem un curt però maliciós descens, on aprofito per saludar l'Assumpta Marimon, com sempre al peu del canó per treure les millors instantànies. De nou es repeteix la mateixa imatge, nous aquaplannings a causa del fang. Per sort hem pogut salvar el segon obstacle.







Amb en Carles Font, anem comentant la jugada de com ha canviat el món de la competició d'uns anys ençà... Després d'un tram curt de pista plana, afrontem l'inici de la pujada a l'Aratz. Els trams de prats bucòlics són especialment benvinguts tant per la vista com pel tacte. Es un terreny perfecte pels nostres, ja castigats peus, malgrat els bessons comencen a acusar l'esforç per salvar els desnivells. A l'avituallament d'Atabarreta Km 13.5 (1h39'18"), perdo de vista en Carles que surt més ràpid i del que ja no sabré més. Després he pogut veure a la classificació final que ha fet una gran cursa aconseguint ser sub 6hores. Felicitats company! Prefereixo carregar bé de líquids i menjar plàtan i taronja a consciencia. No vull patir cap entrebanc.







A partir d'aquí el follets ens introduïm al "Bosc de les Fades", un racó deliciós ple de roures excepcionals amb continus tobogans coberts de fulles caduques. Sembla que he baixat un pel el ritme, i en part ho prefereixo, ja que no tinc la certesa de poder mantenir aquesta cadència durant tota la cursa. En qualsevol moment es pot notar aquesta escassetat de kilòmetres. Arribo a dalt l'Aratz Km 16.1 en 2h19'06", on puc saludar en Bodi, que em dóna ànims.






Tot va perfecte, però cal mantenir la concentració sobretot a les baixades per no patir cap ensurt. En 20' em planto al Sancti Spiritu després de córrer per sobre l'antiga calçada romana i travessar la Cova de pedra de Sant Adrià. El paisatge obert i rocallós de l'Aratz ha deixat pas de nou a un misteriós bosc envoltat de boira baixa per on transita també la ruta de pelegrinació cap a Santiago de Compostela. Arribo a Sancti Spiritu en 2h39'29" minut amunt minut avall, de la meva darrera participació .





La gentada que s'aplega en aquest punt del recorregut és impressionant i tant fa la meteorologia que faci. Abans d'encarar la rampa infernal amunt, m'hidrato bé, ja que la humitat és molt alta. Tot seguit, segon acte de "gallina de piel". No hi ha paraules per descriure la sensació. Saludo a l'Àngela només sortir i enfilo el passadís humà al trot, embogit pels crits d'ànim que fan que les dificultats per avançar a causa del desnivell i el fang no semblin els obstacles que són.






Al pas pel Km 21 porto 2h59' de cursa, amb uns parcials pràcticament calcats a l'edició 2010, però pel meu cap em volta una cosa. Com m'afectarà la falta de kilòmetres a la segona meitat de la cursa? Ho penso, però tampoc m'hi capfico. Sota una boira ploranera arribo al moment àlgid del dia, el darrer tram d'ascens a l'Aizkorri. "Tercer calfred" de la jornada, on la fatiga no em permet tornar amb ritme, l'escalfor del public. 






Amb la mirada perduda i sense poder fixar la vista cada cop que em cridem pel nom, arribo a dalt del cim Km 22 en 3h23'. L'Yves vestit de bucejador es  l'animador de l'avituallament i malgrat insisteix li dic que deixo el swing per una altre ocasió. A continuació, cal anar de nou amb peus de plom, per creuar el tram de cresta, on un pas en fals et pot arruïnar la carrera. Passat l'Aitxuri s'inicia el perillós descens d'Ostiagorri, on cal posar un sisè sentit per no sortir malparat.





Per sort, el faig sense conseqüències, superant un dels trams més tècnics i complicats. Al peu de la baixada, comença un dels moments crítics si no s'han regulat bé les forces. Per davant 3-4 Km de fals pla pels Prats d'Urbia, un racó idíl·lic, encatifat de verd, on es pot pagat car el desgast anterior. Al pas pel Km 28 m'agafa en Jordi Montsalvatge que ve per darrera. Es veu que l'he avançat a la forta baixada sense adonar-me'n. Ens tornem a retrobar després de més de mitja cursa cadascú pel seu compte, per encarar el darrer obstacle cara amunt, l'Andraitz situat al Km 30. 








Aquesta zona de la cursa està més desangelada de lo habitual possiblement per culpa de la mala visibilitat que provoca la boira i la mullena que va deixant anar. Pels atletes són unes condicions ideals, però pel públic és una altre història... Passem tots dos junts per l'Andraitz en 4h52' el mateix temps de fa 4 anys. Fabulós, he pogut mantenir el ritme, malgrat tenir quàdriceps i isquiotibials contracturats. 







Ara només resten 12 kilòmetres de suplici intentant controlar les rampes musculars. El primer tram més tècnic, aprofito per guanyar posicions gaudint com un senglar del fang relliscós que m'obliga a sortir de la traça per no caure rodolant. En algun moment, la sabatilla ha fet de ventosa i a punt he estat d'estimbar-me cap endavant...








A mida que anem perdent alçada la pista es va suavitzant i s'eixampla. Aquí es nota la llarga aturada atlètica i el nul entrenament de series. La falta de gas, fa que em passin diversos corredors i que en Jordi em torni a enxampar i ja no ens separarem. No hi ha dubte, allargar la passa és el meu handicap. El pubis a partir del Km 34, comença a fer la guitza en les parts més ràpides, havent de reduir la velocitat de creuer.







Ja que és impossible baixar de 6 hores, ens ajudem i ens donem ànims mútuament per no defallir i fer Sub 6h15'. Anem fent relleus en funció de la orografia; Quan hi ha pista forestal en Jordi marca el ritme i a les zones de corriol, sóc jo qui porta la veu cantant. Contents per la feina feta, entrem pletòrics en 6h11'26" en la posició 318 i 319 dels 463 atletes que finalitzaran la Marató en menys de 8 hores. 






Després de les fotos de rigor per tenir un record del dia del retorn als "escenaris", vaig a la taula de classificacions per saber si en Monti ha passat el tall horari de Sancti Spiritu. Segons diuen no tenen constància de que hagi abandonat. Per tant, com que encara en té per una estona, aprofito per saludar i xerrar amb en Rubén Piñol i la resta d'amics que estan esperant l'arribada en breus instants de part de l'equip Terradesports. La meva sorpresa és majúscula quan veig l'entrada triomfal d'en Dani Galera, amb dia i hora per anar al quirofan per operar la cadera, juntament amb l'Anna Juvé i en Gerard Martí. Això si que té merit!








Molt emotius els minuts posteriors amb l'estelada en mà. De cop entre la gent apareix en Monti, net i polit, el que vol dir que ha plegat abans d'hora. Està trist i amb ganes de passar pàgina. Tothom pot tenir un mal dia, i avui li ha tocat amb ell. Ha decidit retirar-se abans de posar en perill la seva salut, en la segona part de la marató. Ha abandonat a Sancti Spiritu, el millor lloc possible, ja que més tard la logística es complica.






Sap especialment greu, per que tots som conscients que l'any següent no pots assegurar treure't l'espina. És el que té una cursa com aquesta. Toca quan toca i cal estar a l'aguait per disputar-la quan sigui el moment, amb les màximes garanties possibles. Espero Monti que la propera la puguis gaudir sencera. Així que he acabat de dutxar-me, hem enfilat el camí de retorn cap a casa. En Monti amb l'esperança de poder repetir l'experiència sencera i jo amb el goig i el somriure als llavis. El que si que està clar, és que toqui o no, l'any 2015 pujarem a fer-la de nou amb o sense dorsal... Torno a ser feliç!








Des d'aquí agrair a tots el col·laboradors fotogràfics, que m'han permès publicar algunes de les imatges per complementar la crónica. Gràcies a l'Assumpta Marimon, Aritz Gordo, Jordi Garcia de LocalPress, KulumSports, JCD Fotografia, Kataverno.com, Carreraspormontaña.com, SalernoPhoto.fr, 42195.es, Koba Tours, Diario Vasco etc... i amics,


VIDEO ENTRENAMENT ELIT DEL KM 21 A META


Lluís Planagumà Grífol. 


Publica un comentari a l'entrada